La pell és una membrana gruixuda, amb diverses estructures annexes, que recobreix la superfície del cos. Això no obstant, no pot ésser considerada un simple embolcall corporal, perquè li corresponen funcions diverses i variades que la converteixen en un òrgan més de l’organisme. Entre les seves funcions més rellevants, destaca la de protecció del cos davant diversos agents externs, com també la participació activa en la regulació de la temperatura corporal i, fins i tot, en la regulació del medi intern.

La pell, l’òrgan més extern del cos humà, recobreix la superfície de l’organisme i continua, als orificis naturals, amb les mucoses. Es compon de tres capes de teixits diferenciats, de les quals la més externa és anomenada epidermis, la mitjana derma i la més profunda hipoderma. En conjunt, constitueix una membrana gruixuda, resistent i flexible que en la persona adulta té una superfície aproximada d’1,5 m2 a 2 i, si hom considera només el derma i l’epidermis, pesa uns 4 kg.

L’epidermis és la capa més superficial o externa de la pell. És formada per teixit epitelial, constituït exclusivament per cèl·lules íntimament adherides entre si. A diferència del que s’esdevé en altres teixits orgànics, l’epitelial no conté cap tipus de substància que uneixi les cèl·lules ni té tampoc vasos sanguinis. El teixit epitelial epidèrmic és format per quatre capes de cèl·lules, bé que en algunes zones hom en diferencia cinc. Cadascuna d’aquestes capes presenta característiques especials.

El derma és la capa de la pell que és per sota l’epidermis, i en depenen sobretot la resistència i la flexibilitat de la pell. També al derma, s’hi localitzen els annexos cutanis, els vasos sanguinis i les fibres nervioses.

L’hipoderma, anomenat també teixit cel·lular subcutani o subcutis, és la capa més profunda de la pell, la qual uneix als teixits subjacents. Aquesta unió és laxa i permet el lliscament de la pell sobre els òrgans que recobreix. L’hipoderma no es diferencia clarament del derma, i la transició és gairebé imperceptible, continuada amb feixos de fibres col·làgenes i fibres elàstiques. El gruix de l’hipoderma varia molt d’una persona a una altra i també depèn de les diverses zones del cos.

Les glàndules sudorípares són uns annexos cutanis especialitzats en la secreció de suor, un líquid clar que es compon d’aigua, sals i diversos elements químics. Les glàndules sudorípares es distribueixen per tota la pell i són especialment nombroses als palmells i les plantes dels peus. Segons la zona del cos, n’hi poden haver de 120 a 620 per cm2. Hom diferencia dos tipus de glàndules sudorípares: les ecrines i les apocrines.

La pell és recoberta de pèls, que són unes excrescències filamentoses i flexibles que es localitzen a l’exterior de l’epidermis i es disposen en un sentit oblic en relació amb la superfície de la pell. L’estructura en què s’elabora el pèl és el fol·licle pilós, format per teixits epidèrmics i dèrmics especialitzats.

Les glàndules sebàcies són agrupacions de cèl·lules especialitzades que secreten sèu, un material greixós que lubrifica els pèls i la superfície de la pell, i que es localitzen al derma.

Les ungles són làmines dures, blanquinoses i semitransparents que es troben en la cara dorsal de l’extrem dels dits.

En la pell, hi ha una complexa xarxa de vasos sanguinis per on circula la sang, que conté les substàncies necessàries per a la nutrició de les cèl·lules.