Abstenció i participació: Una aproximació metodològica
Abstencionisme llibertari
La força social cenetista en la història de Catalunya ha permès atribuir a les seves consignes una influència decisiva en el resultat dels escrutinis, encara que sense identificar mai els que es van abstenir. Els estudis realitzats per localitzar les persones que es van abstenir o van participar han demostrat que la majoria no va seguir les consignes llibertàries. Els cenetistes de vegades van votar i d’altres no, i, per això mateix, la seva manera de participar fou semblant a la del conjunt de la població. L’abstencionisme llibertari, fort i significatiu en determinats grups de líders i militants, no va influir en el resultat dels escrutinis per la seva escassa força numèrica.
A Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, l’Escala i Beuda vam poder demostrar que l’abstencionisme llibertari es va reduir a un percentatge petit, ni tan sols va arribar a tots els membres dels grups d’afinitat anarquistes o de la FAI, encara que entre aquests últims hi va haver un sector significatiu i recordat per la seva militància i el seu lideratge. Aquests llibertaris que sempre es van abstenir foren conscients de representar només una fracció mínima de la població i sabien que no podien influir ni en les eleccions municipals dels municipis petits, on tradicionalment la seva presència era notòria.
Variables no polítiques individuals i col·lectives
L’abstencionisme es va relacionar amb variables no polítiques, individuals i col·lectives, que hem estudiat en diversos municipis de Girona i a Barcelona ciutat, i que concernien a tothom: sexe, edat, classe social, alfabetització, professió i distància del domicili respecte de les urnes. Altres variables afectaven la col·lectivitat municipal o una seva gran part: l’altitud dels municipis, l’extensió del terme municipal, el repartiment de la propietat i la densitat de població.
Participació o abstenció: una imatge dividida
En cada individu i en cada col·lectivitat coexistí una part abstencionista i una altra part que no ho va ser, una part que va confiar en la viabilitat del sistema i una altra part menys inclinada a aquesta confiança. Ambdós sentiments evolucionaren individualment i col·lectivament i van plasmar una imatge escindida entre la participació i l’abstenció. Aquesta imatge dividida fou una síntesi de gran transcendència social, per ser el resultat de la decisió de tots i cadascun dels electors. La força d’aquesta imatge col·lectiva, d’enorme pes numèric, es demostra perquè l’índex de participació personal és sensible i més orientatiu que el vot, ja que l’opció de participar o d’abstenir-se és anterior a l’opció de vot i no està en funció d’aquest, sinó en funció de la percepció del sistema.(*) A nivell individual indica, en cada consulta electoral, si ha prevalgut la tendència a participar o a abstenir-se, i, alhora, permet seguir l’evolució de cada elector al llarg dels anys. Col·lectivament és un índex de la conjuntura política i es considera com «un test» per a les democràcies i els seus governs.
Participació electoral i participació política
El significat de la participació electoral varia segons els especialistes, però normalment es concedeix poc valor al fet d’acudir o no a les urnes. Per a Alain Lancelot, per exemple, la participació electoral és «un índex mediocre de la participació política» i ho considera menys important que pertànyer a un partit polític, ajudar en la campanya electoral, assistir a un míting o contribuir financerament. No obstant això, malgrat que anar a votar és un fet senzill, Butler i Stokes han subratllat les dificultats per a explicar el perquè la gent ho fa, atès que un vot no significa gairebé res en el resultat final de l’escrutini.(*) Per a Schonfeld i Toinet, assistir a un míting polític, estar políticament informat o fins i tot militar en un partit es pot creure que influeixen, però també es pot pensar que cadascuna d’aquestes activitats donen només la il·lusió de la influència i, per tant, conclouen que formar part d’una candidatura i votar són les úniques possibilitats que tenim per a controlar l’accés al poder en les democràcies parlamentàries. Com que dubten del fet que la formació de candidatures estigui oberta a la majoria, l’única activitat política eficaç és exercir el dret al sufragi.(*) I, des d’aquesta perspectiva, la participació o abstenció electoral adquireixen un major significat polític, i és necessari referir-se a les connotacions socials del comportament femení, les quals ofereixen elements nous de reflexió sobre l’efectivitat de la participació en el sistema democràtic parlamentari.
«Apoliticisme» femení i participació electoral
El pretès apoliticisme femení unit a un suposat conservadorisme de les dones ha estat un tòpic acceptat per gairebé tothom. No obstant això, mitjançant dades quantitatives o de les fonts orals és fàcil demostrar que les dones participaren majoritàriament durant la Segona República i ho van fer en el mateix sentit que els homes; quan van optar per l’abstenció, fou el mateix sistema politicosocial que finalment els havia donat el dret al sufragi el que impedia que anessin a votar: «No fèiem més que treballar tot el dia, de casa a la feina, de la feina a casa, no teníem temps per a res més, treballàvem fins a les dues o les tres de la matinada des de les set del matí». Només després de la jubilació, les dones trenquen aquestes cadenes domèstiques i laborals: «Ara m’assabento una mica del que passa perquè llegeixo el periòdic, però abans no hi havia temps per a res».
No pot, doncs, concloure’s de manera precipitada que les taxes d’abstenció femenina, superior en uns deu punts a les taxes masculines, signifiquin un major apoliticisme perquè apunten a un compromís laboral i social més responsable: eren dones aclaparades pel treball a preu fet a les fàbriques i els tallers i en les famílies, obligades de vegades a una segona feina assalariada, marginades de la informació i de la cultura i sense accés als mecanismes de poder i decisió política. Aquest treball sense pauses il·lumina amb força el fet que, de manera repetida, el canvi cultural i social que possibilitava la Segona República fos vist per moltes dones assalariades com un dels seus majors assoliments.
Les mateixes dones que durant la República o la transició postfranquista van fer ús del seu dret al vot es defineixen com a «apolítiques». Apoliticisme que respon a una desconfiança en el sistema de partits, però que no impedeix que un percentatge elevat s’apropi a les urnes encara que gairebé sempre considerin que la política «no és més que una lluita pel poder, una carrera, un negoci». I en aquesta lluita pel poder les diferències entre els uns i els altres es difuminen: «La teoria tots la tenen bona [...], no sé quin partit la duria a la pràctica». «Tots duen la mateixa corbata, tots s’han posat de blau!». En el lloc de treball i en la vida quotidiana familiar els canvis no van ser els esperats: «Va ser la possibilitat de revolució més gran del món, però es va quedar en no-res». Per això, d’aquesta il·lusió diàriament fracassada en va sorgir un desengany i un distanciament de la política que s’ha perllongat fins avui. Perquè ni sindicats, ni vagues, ni el sistema polític, ni les eleccions no van aconseguir alterar les estructures laborals o polítiques. I les dones treballadores, tant si havien votat dretes com esquerres, van sofrir els acomiadaments, la depuració i l’exili igual que els homes i van ser conscients del procés de continuïtat no alterat per l’experiència dels anys trenta: «No va canviar res; cap canvi a la feina; en realitat, si no pertanyies a una família que era política [...] pel que apreciaves en la vida de cada dia no hi va haver canvis!» «Igual. Allí no hi havia ni guany ni pèrdua. El petit jornalet i va que xuta!».
Els escrutinis: un perfil col·lectiu vàlid
Aquesta dicotomia entre els polítics i els qui no ho són, entre la candidatura i el vot, entre l’elector i l’elegit, reforça la visió d’una societat doblement escindida, entre els que participen o s’abstenen, entre els que surten o no surten elegits. De tal manera que la majoria de l’electorat va ser conscient de pertànyer a un món diferent del dels polítics, sabien les distàncies que els separaven dels seus representants parlamentaris i estaven al marge del joc complex de pressions i influències per a formar les candidatures. D’altra banda, els candidats en el poder o en lluita per aconseguir-lo veuen els comicis d’una manera que explica les campanyes electorals, la propaganda massiva, els pactes entre els uns i els altres, la manipulació de qualsevol ordre, i justifiquen sempre el preu que es paga per aquest mecanisme, per a la seva elecció parlamentària. Des de la immensa majoria, que acudeix o no a les urnes, el significat és un altre. Encara que s’és conscient de no poder incidir individualment en el resultat final, se sap que votar o abstenir-se és l’única possibilitat de deixar traçat un perfil vàlid davant unes opcions polítiques mínimes, però d’enorme dimensió numèrica. I, en aquest perfil, deixant al marge l’abstencionisme forçós, la participació intermitent que pot explicar-se per tantes variables respon a una absència de responsabilitat. Els electors necessiten confiar en la democràcia, ja que no se’ls ofereix cap altra alternativa, però al mateix temps són conscients de no poder confiar en aquest sistema perquè és igual el que facin personalment, ja que viuen sense responsabilitats sobre l’aparell estatal i sobre les seves decisions últimes. És a dir, la gent viu el procés electoral de manera molt escindida, i, per aquesta raó, vota intermitentment. La participació representa els moments de major esperança en el sistema, l’abstenció significa la desconfiança en aquest mateix sistema; ambdós sentiments coexisteixen en cada individu, que és un ésser políticament escindit. No obstant aixó, quan es va a votar es fa amb la màxima serietat i aquest fet explica la coherència en l’orientació del vot. Després d’un llarg recorregut, vam arribar a la constatació que era cert el que fa anys ja m’havia dit la gent senzilla de molts llocs: «Es vota per perdre menys». És a dir, les eleccions es viuen sense il·lusió ni compromís i aquesta distància ajuda a comprendre la participació, la intermitència i l’abstenció.(*)
A Catalunya, durant els anys trenta, la intensa propaganda abstencionista portada a terme per llibertaris i cenetistes confereix un interès especial a les consultes electorals d’aleshores, perquè, entre altres raons, gairebé totes les eleccions celebrades es van poder considerar de combat: república o monarquia, Constitució i democràcia, Parlament Català i Govern de la Generalitat, Front Popular o Front d’Ordre. L’interès i la varietat de consultes celebrades després d’una dictadura i dècades de governs conservadors i pràctiques caciquils, juntament amb la tensió creixent de la lluita de classes, expliquen la força social dels escrutinis catalans, fins al punt que la seva anàlisi perfila els grups més dinàmics, privilegiats o marginats de la societat.
Participació o abstenció: el resultat de l’escrutini
L’abstenció col·lectiva o global la vam analitzar a través dels coeficients de correlació i dels diagrames de dispersió entre els resultats de les candidatures i la participació. Els coeficients obtinguts solen ser poc significatius, perquè durant la Segona República la major o menor participació no es va relacionar amb el resultat de l’escrutini. L’abstenció ideològica fou seguida únicament per grups reduïts de militants i líders i nuclis de persones adherides, però les seves trajectòries no es reflectien en l’àmbit municipal, segurament perquè el seu marc d’estudi idoni són les empreses on van treballar.
Abstencionisme i participació: interpretacions i nivells d’anàlisi
La no confirmació de la hipòtesi sobre la importància del «No voteu!» àcrata, va contribuir a desfer un mite historiogràfic i va fer sorgir un horitzó més ampli amb un interrogant clar: què va significar per a milers de persones participar o no fer-ho? Certament l’abstenció ha estat interpretada de maneres diverses: malaltia susceptible de teràpia, índex que reflecteix el grau de conflictivitat, absència d’integració social, element necessari perquè el sistema funcioni. O, des d’una perspectiva tan extrema com les anteriors, arma efectiva de combat davant una situació que es percep sense alternatives vàlides.(*) Només recentment l’abstenció ha començat a considerar-se com una opció coherent i racional. Perquè els estudis de la participació a Catalunya o a París(*) han demostrat l’existència d’un comportament racional a partir de la importància donada a cada consulta electoral. I s’investiguen els comportaments de la participació i l’abstenció en el sentit de la seva coherència i racionalitat, aprofundint en tot cas a Catalunya, en les biografies dels electors que recorren unes trajectòries electorals determinades.
Per a nosaltres, la participació o la no participació electoral són parcel·les solidàries d’una realitat en què s’han de distingir tres nivells d’anàlisi. Els resultats globals generals circumscripcionals ofereixen la màxima regularitat i justifiquen el funcionament de l’aparell estatal, però mai no expliquen el comportament dels múltiples grups que integren l’electorat. A un altre nivell cal analitzar les trajectòries electorals de grup, estudiar els que les componen i, a partir de dades més o menys explicatives i racionals (classe social, militància, alfabetització, domicili, professió, sexe, edat, etcètera), comprendre com es defineixen determinats grups quant a l’abstenció o la participació. Aquesta anàlisi ha de ser comparativa, perquè s’ha demostrat que trajectòries molt recorregudes en un municipi no ho són en un altre, cosa que impedeix generalitzar fins i tot en el marc d’una circumscripció electoral. Un tercer nivell d’anàlisi el constitueix el comportament individual, que només es pot aprehendre mitjançant la trajectòria electoral personal; en aquest cas s’han d’explicar totes les possibilitats i no tan sols les més nombroses i ha de trobar-se una explicació al nivell de l’individu que la recorre.
El vot i la participació
Les circumscripcions: la participació o l’abstenció global
A Catalunya la participació durant les eleccions generals de la República va oscil·lar entre el 41% i el 70%. La participació més elevada es va viure durant els comicis del Front Popular (70%) i en les Constituents (68%). El 1931 va ser signe d’eufòria i suport al govern provisional, i el 1936 temor d’un possible cop militar i reacció contra el govern de les dretes. La participació més baixa de les eleccions legislatives va ser en les del Parlament català: Girona, Lleida i Tarragona van participar a l’entorn del 65%. A Barcelona província es va participar menys (60%) i a Barcelona ciutat molt menys (53%), perquè foren les eleccions legislatives que van despertar menys interès. En les eleccions de compromissaris d’abril de 1936, la participació va disminuir dràsticament a un 41% pel retraïment de la dreta que va fer campanya a favor de l’abstenció i per la seva escassa incidència política. Molt breument, la participació circumscripcional del període republicà va ser la següent: participació forta durant les Constituents, baixa acusada durant les legislatives del Parlament català de 1932 i del Parlament espanyol de 1933, una participació forta el febrer de 1936 i molt baixa durant les eleccions de compromissaris.
Els municipis: la participació o l’abstenció global
Figura 47.- Distribució dels percentatges de votants a la província de Girona en les següents eleccions: A – Municipals de 1931 (per a 112 municipis) i 1934 (per a 244 municipis). B – Legislatives de 1931, 1933 i 1936 i compromissaris de 1936 (per als 248 municipis de la província). S’han format grups de deu unitats de percentatge. A les ordenades s’hi representa el nombre de municipis que pertany a cada un d’aquests grups. Falten dades de 65 municipis.
A nivell municipal la participació va dependre del tipus de consulta electoral, perquè l’estructura de la participació en les legislatives fou diferent de la de les eleccions locals. L’àmbit d’elecció de candidats en les legislatives és circumscripcional i se sumen els resultats de cada municipi, districte o secció electoral, atès que la circumscripció és políticament homogènia. Aquesta homogeneïtat explica que la lluita electoral es percebi arreu de manera similar i que per la mateixa raó els municipis distribueixin els seus percentatges de participació molt pròxims a la mitjana provincial. Els diagrames de dispersió dibuixen corbes en campana amb unes desviacions estàndard reduïdes, i amb un màxim pronunciat entorn de la mitjana circumscripcional. Es vota més o menys segons el caire de les eleccions, però es vota igual, perquè amb independència de si els municipis són petits o grans, la confrontació electoral es viu amb intensitat similar, i, per això, les correlacions entre la participació i el cens solen ser sempre poc significatives.
En algunes consultes s’han pogut precisar diferències en la participació segons la grandària del cens, especialment en el cas dels municipis molt petits. Els percentatges provincials del conjunt de tots els municipis d’una determinada mida demostren, efectivament, que el conjunt de la participació dels municipis molt petits de Catalunya va ser menor des de 1933 i, sobretot, a partir de febrer de 1936. Possiblement a partir de 1933 els municipis molt petits van tendir a participar una mica menys, perquè les dones solien abstenir-se més a mesura que el cens electoral dels municipis decreixia. El 1936, i especialment durant les eleccions de compromissaris, el panorama polític va variar molt a cada circumscripció i és difícil de generalitzar. Durant les eleccions del Front Popular, en un moment en què el plantejament de la lluita electoral va ser molt similar a tot arreu, la tendència de vot dels municipis molt petits es va orientar més a la dreta, i és possible que la seva lleugera tendència a participar menys, per exemple gairebé 4 punts a Lleida, estigués unida a pressions socials determinades que enfonsaven les seves arrels en el caciquisme de la Restauració. Un altre exemple, a Beuda, un municipi de molt pocs electors del prepirineu de Girona, les actes de l’escrutini es van fer desaparèixer en les legislatives de febrer de 1936, i en eleccions anteriors s’havia aixecat acta de protesta per la pressió que algun terratinent va exercir sobre els jornalers. Aquesta situació fou un exponent de la tensió electoral que hi va haver en nuclis de població molt petits, i potser va generar una resposta col·lectiva cap a una major abstenció. En tot cas, el més característic de l’evolució de la participació electoral durant aquests anys als municipis molt petits és la inversió de la tendència. En iniciarse la República, van participar més,(*) potser perquè van ser més sensibles a la conjuntura d’esperança política. La República, que per a algunes persones va significar «tocar el cel», va generar poc després focus de tensió social que els governs successius no van saber resoldre, i, com a reacció, es va poder optar per una major tendència cap a l’abstenció.
Figura 48.- Distribució dels percentatges de votants a la província de Lleida a les eleccions municipals de 1934. S’han format grups de deu unitats de percentatge, cada un d’ells. A les ordenades s’hi representa el nombre de municipis que pertany a cada un d’aquests grups. Falten dades de 65 municipis.
En eleccions d’àmbit local la participació va variar molt, ja que en cada municipi la confrontació electoral era distinta i, per això, la participació va variar més; sol haver-hi municipis on la participació va ser reduïda, perquè a la pràctica només hi havia una candidatura vàlida. Per aquests motius, l’estructura de la participació municipal presentava dos perfils distints: corbes amb un màxim pronunciat en les eleccions generals i corbes àmplies amb esglaons en les municipals. Tanmateix, també en aquest cas s’ha de matisar segons la circumscripció. Els municipis de Girona descriuen corbes amb esglaons relativament regulars (figura 47), mentre que a Lleida el comportament és molt més variat (figura 48).
Aquest comportament estable es manté si analitzem la participació als quatre grups de municipis establerts, segons la grandària del seu cens electoral, perquè el percentatge de la seva participació és gairebé idèntic al pes del seu cens. L’oscil·lació només és notable els mesos de febrer i abril de 1936, quan es va votar més als municipis grans. Sens dubte, la conflictivitat del moment es va viure de forma diferent segons el lloc de residència; a les ciutats es va participar més i es va tendir a votar Front d’Esquerres i als municipis més petits l’electorat es va retreure i va tendir a votar Front Català d’Ordre.
Figura 49.- Diagrama de correlacions entre les diferents eleccions: a) Resultats obtinguts mitjançant l’estudi de les trajectòries electorals de l’Escala. Les fletxes gruixudes indiquen correlacions més grans de .35 i les fletxes fines indiquen valors entre .25 i .35. Aquestes correlacions s’han calculat a partir d’un programa d’ordinador i una fórmula, com s’indica a la pàg. 98 del treball de Mercedes Vilanova, «El abstencionismo electoral y su relación con las fuerzas políticas en la província de Gerona durante la Segunda República. Un ejemplo: La Escala» (en Homenatge al professor J. Reglà, València 1975, II, pp. 491-503). b) Resultats obtinguts mitjançant la comparació dels resultats globals dels municipis de la província de Girona. En aquest cas les fletxes gruixudes indiquen correlacions més grans de .5 i les fines valors entre .35 i .5. Cal remarcar que els valors numèrics de les figures A i B no són directament comparables, perquè a A s’estudien els comportaments individuals i a B les dades globals dels municipis.
Aquest comportament estable també es constata si analitzem l’evolució de la participació entre parells d’eleccions, a través del coeficient de correlació. Els resultats relativament elevats trobats a Catalunya són comparables, malgrat les diferències de lloc, temps i forma de càlcul, amb els resultats obtinguts a França per Alain Lancelot, correlacions que evidencien l’evolució d’un electorat col·lectivament estable quant a fer ús o no del sufragi. En aquest estudi comparatiu entre parells d’eleccions, cal subratllar la diferència entre les eleccions generals fortament correlacionades i les locals, que segueixen altres pautes de participació. Per exemple, a Girona destaca la situació solitària (figura 49 B) de les eleccions municipals de 1934, unes eleccions, tanmateix, decisives per a la vida local, i potser per això mateix l’estructura de la seva participació és notòriament distinta a la d’altres consultes electorals (figura 49 A).
Els municipis: participació i variables no electorals, l’altitud
Taula 29.-Agrupació dels municipis de Catalunya segons l’altitud.
La relació entre les variables electorals i no electorals és possible però difícil, perquè les fonts utilitzades solen ser fiscals i perquè a nivell global els escrutinis reflecteixen l’opció d’electors de classes i grups socials distints. A Girona, no obstant això, vam descobrir que l’anàlisi de l’altitud és útil per la seva correlació amb variables geogràfiques i econòmiques, ja que a mesura que augmentava l’altitud els termes municipals eren més extensos, amb més finques grans i amb un nombre major de terratinents. També era més probable que una part de la població visqués disseminada i amb dificultats de comunicació, característiques que poden afavorir l’abstenció, encara que no sempre. Georges Dupeux, per exemple, ha demostrat que les dificultats de comunicació podien ser un esperó per a la participació electoral entesa com a possibilitat de trobada entre persones normalment poc comunicades entre si. A Catalunya també sabem que alguns municipis molt elevats del Berguedà van participar molt més que la mitjana provincial el 1931, encara que, evidentment, es tracta d’una excepció amb especificitats profundes per la problemàtica minera de la zona. Malgrat les moltes excepcions que hi poden haver en la norma, segons la qual a major altitud menor participació, l’electorat que residia en municipis elevats solia participar sistemàticament menys (taula 29).
Taula 30. Resultats de les eleccions celebrades a la província de Girona entre 1931 i 1936: valors mitjans i desviació estàndard dels percentatges de votants i dels vots obtinguts per les forces majoritàries de l’esquerra i de la dreta als municipis de la circumscripció de Girona. La tercera columna i la quarta corresponen als valors mitjans dels percentatges de votants als municipis situats a més de 500 metres sobre el nivell del mar. Els percentatges que s’indiquen a les dues últimes columnes corresponen a Esquerra Republicana de Catalunya i a la Lliga el 1932 i el 1934, mentre que en les altres eleccions corresponen als resultats totals de la candidatura en què prenien part aquests partits. Els resultats de les eleccions municipals corresponen només a 112 municipis el 1931, car en altres municipis no es van celebrar eleccions, perquè nomès s’hi va presentar un candidat, i a 244 municipis el 1934, ja que es desconeixen els resultats de 4 municipis.
A Girona l’altitud va afavorir l’abstenció; els 199 municipis situats entre 0 i 500 metres van participar més que els 23 municipis situats entre 500 i 1.000 metres, i encara més que els 26 municipis per sobre dels 1.000 metres. Les diferències, no obstant això, entre uns grups de municipis i uns altres són com a màxim de 7 punts (taula 30). A Lleida, l’altitud constitueix una característica definitòria: més de la meitat dels municipis estan situats per sobre dels 500 metres i més del 20% per sobre dels 1.000 i es formen tres graons: la zona més baixa amb 134, una zona intermèdia amb 117 i la zona més alta, per sobre dels 1.000 metres d’altitud, amb 69. Aquests municipis van participar sistemàticament menys a mesura que augmentava la seva altitud (figura 44).
A Tarragona no hi ha zones d’alta muntanya i la província està generalment ben comunicada; els 30 municipis situats a més de 500 metres són molt petits i van votar ERC o la Lliga prescindint d’altres alternatives; en l’orientació del vot van seguir una evolució similar a la provincial amb una lleu tendència més conservadora, especialment en les eleccions de 1936 ((figura 45)). Com va passar a tot Catalunya, aquests municipis van ser més abstencionistes encara que amb una excepció notòria el 1932 (figura 50). No obstant això, hem de tenir en compte que la participació més elevada durant les eleccions del Parlament català es va produir a la Conca de Barberà, on els seus 13 municipis situats per sobre dels 500 metres van votar com a terme mitjà un 70%, és a dir, 6 punts més que la mitjana provincial, però 7 punts menys que els 11 municipis de la mateixa comarca situats per sota dels 500 metres. Aquest exemple mostra la diversitat en l’interior d’una circumscripció. L’altitud privilegia l’abstenció, però, compensada per altres variables, pot derivar finalment en una participació major, ja que es tracta d’una microzona política en què s’haurien d’estudiar altres factors com l’extensió del terme municipal.
Figura 50.- Influència de l’altitud sobre la participació. Es representa la mitjana de la participació als municipis de Lleida en les cinc eleccions generals de la República, després d’agrupar els municipis en tres grups: a menys de 500 m, entre 500 i 1.000 m, i a més de 1.000 m sobre el nivell del mar. Pot observar-se com la participació disminueix en augmentar l’alçada.
Figura 51.- Percentatges del vot d’esquerres en cinc eleccions als municipis de la circumscripció de Tarragona. Els municipis s’han agrupat en dos grups: a menys de 500 m i a més de 500 m sobre el nivell del mar.
Figura 52.- Percentatges del vot d’esquerres en cinc eleccions als municipis de la circumscripció de Tarragona. Els municipis s’han agrupat en dos grups: a menys de 500 m i a més de 500 m sobre el nivell del mar.
Els municipis de la província de Barcelona situats a més de 1.000 metres d’altitud (excepte Tagamanent) són al Berguedà, a la zona de l’Alt Llobregat. La seva participació, malgrat l’altitud, va ser molt elevada durant les Constituents (78% enfront del 67% provincial) i va significar una esperança enorme davant la instauració del règim republicà; a aquesta il·lusió va seguir una progressiva desesperança, potser per la dura repressió del moviment obrer i la no resolució dels conflictes. La participació el 1932 (56%) fou 4 punts inferior a la provincial i durant les eleccions del Front Popular (52%) 22 punts inferior. Aquest descens dramàtic es podria atribuir en part a l’abstenció obrera atès que afavorí la Lliga, que va augmentar progressivament i va passar del 30% el 1931 al 40% el 1932 i al 56% el 1936.
La província de Barcelona va ser, doncs, una excepció en la qual va destacar Fígols com a únic municipi per sobre dels 1.000 metres que el gener de 1932 va participar en la insurrecció de l’Alt Llobregat. Fígols es diferencia dels altres municipis per la seva participació i per la trajectòria del seu vot, perquè mentre que als altres municipis la participació va baixar progressivament en cada elecció, la participació i el vot a Fígols van disminuir el 1932, però es van recuperar el 1936, fet que evidencia la incidència de la insurrecció llibertària. Les fonts orals van ajudar a explicar aquestes diferències i ens van dur a analitzar la participació i el vot municipi a municipi. A grans trets podem definir en aquesta zona dos grups de municipis: els pobles miners situats a gran altura i que van viure les insurreccions llibertàries són municipis amb una participació sempre elevada i amb un vot sempre majoritàriament d’esquerres; els municipis que no van viure les insurreccions van participar menys des de 1932, i la dreta hi va ser majoritària.
La participació i l'abstenció individual i la trajectòria electoral
L’abstencionisme fàcilment quantificable es defineix senzillament com la diferència entre electors i votants. L’única manera de descompondre aquesta massa global és acudir a les llistes de votants de les actes dels escrutinis. Aquesta tasca d’identificació és laboriosa i el cost de localitzar tants milers en diferents censos és elevat; a més, algunes actes es van destruir o no ha estat possible trobar-les. Per aquests motius, s’ha estudiat la participació individual mitjançant mostres d’electors de Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, l’Escala i Beuda i també a través de la plantilla d’una empresa col·lectivitzada durant la Guerra Civil espanyola.
Quines característiques tenia aquesta massa d’electors que van participar o es van abstenir? El cens especifica el sexe, l’edat, la professió, el domicili i si eren o no analfabets. A través de l’estudi d’aquestes variables individuals es poden matisar certes diferències entre els qui van participar o es van abstenir, i fins i tot es pot precisar com van evolucionar aquestes diferències en consultes successives. Cal reconstruir, l’itinerari electoral recorregut per cada persona concreta per aproximar-nos a les motivacions dels qui van participar sempre, dels qui mai ho van fer i dels qui ho van fer intermitentment. Llavors comprendrem la varietat de cada opció individual i comprovarem que les trajectòries de determinats grups ens introdueixen en una dimensió nova del comportament electoral.
La participació de les dones
A partir de la instauració del sufragi femení, la correlació del percentatge de votants amb el cens electoral va ser lleument positiva i els diagrames de dispersió ajuden a interpretar aquest índex. Per exemple, si comparem a la província de Girona els diagrames de les legislatives al Parlament català, quan les dones encara no votaven i la participació mitjana va ser del 66%, amb el diagrama del Front Popular, quan les dones ja van votar i la participació mitjana va ser del 72%, s’observa que durant les eleccions de 1932 no hi va haver cap municipi a la província on el percentatge de votants fos inferior al 44%, mentre que el 1936 hi va haver nou municipis en qué el percentatge va ser inferior a aquesta xifra, municipis amb un cens electoral petit. Això va ser així per la tendència de les dones a participar menys que els homes, especialment en municipis molt petits, i d’aquí el valor lleugerament positiu de l’índex de correlació del percentatge de votants amb el cens. Si l’evolució del vot indica que el sufragi femení no va alterar l’estabilitat política republicana, possiblement fou perquè l’opció de vot va constituir una decisió familiar.(*)
Figura 53.- Percentatges d’abstenció de Sant Feliu de Guíxols en sis eleccions per als homes i en quatre per a les dones.
Les dones van participar més o menys segons la grandària dels municipis i, sobretot, en funció d’altres variables com la composició percentual homesdones del seu lloc de residència.(*)Els resultats a Sant Feliu de Guíxols, l’Escala i Barcelona concorden, grosso modo, amb els obtinguts en diversos països d’Europa per Tingsten(*) i Dogan i Narbonne(*) i que podem resumir així: les dones van tendir a participar sempre uns deu punts menys que els homes, però els dos sexes van evolucionar en la seva participació de manera similar, de tal manera que quan els homes es van abstenir més les dones també van tendir a fer el mateix.
A Sant Feliu, les dones suposaven el 55% del cens electoral i es van abstenir uns 6 punts més que els homes, però en la consulta de compromissaris es van abstenir 17 punts més. La seva participació va oscil·lar en funció de la consulta electoral, d’una manera similar als homes (figura 53). I en aquelles consultes en què es va viure una gran abstenció (municipals de 1934 i compromissaris), les dones es van abstenir encara més que els homes. Aquest fet suggereix a María Victoria Goñi la hipòtesi que denomina «inèrcia electoral» i que formula en aquests ter mes: l’electorat femení va ser arrossegat, tant cap a la participació com cap a l’abstenció, amb una força d’inèrcia els resultats de la qual van més enllà que el previst per les causes que la provoquen. Gràficament, els angles de l’evolució femenina són més aguts i les seves línies més verticals que les seves corresponents masculines. Aquest fenomen d’inèrcia es verifica amb més intensitat als districtes on la diferència entre homes i dones és menor, fet que avala la hipòtesi i la matisa perquè l’efecte «inèrcia» es produeix entre marit i dona, fenomen que no es produeix als districtes que presenten un fort predomini de solteres i de vídues, perquè les solteres o les vídues, independentment del seu grau de politització, no van sofrir l’arrossegament electoral dels marits.(*)
Figura 54.- Percentatges d’abstenció de l’Escala en set eleccions per als homes i en quatre eleccions per a les dones, tenint en compte, a més, els analfabets i les analfabetes.
A l’Escala, les dones, que representaven el 50% de l’electorat, també es van abstenir més que els homes, i la seva evolució va seguir fidelment l’evolució de la participació masculina. En el moment de gran abstenció de les municipals, les dones es van abstenir 19 punts més i en el moment de màxima participació només 13 punts més. Les diferències més petites es van donar la primera vegada que les dones van votar (1933) i en les eleccions de compromissaris a causa de les peculiaritats locals, ja que un escalenc es va presentar com a candidat per a ser elegit compromissari (figura 54).
A Beuda les dones només representaven el 44% de l’electorat del municipi, ja que moltes residien en altres llocs dedicades al servei domèstic. Les dones, a Beuda, es van abstenir molt més que als altres municipis estudiats, sobretot perquè la població vivia disseminada i residia lluny del col·legi electoral.
Participació per grups d’edat
Per grups d’edat hi ha una gran similitud entre els homes i les dones. A grans trets es poden definir quatre grups: de 21 a 30 anys és un període de major abstenció, de 31 a 40 i de 41 a 60 és el període de major participació i amb més de 60 anys predomina l’abstenció. Aquestes tendències poden matisarse de cinc en cinc anys. Els homes i les dones van participar menys de 23 a 24 anys que de 25 a 29, i menys de 30 a 34 que de 35 a 39, i així successivament.
Figura 55.- Percentatges d’abstenció per grups d’edat i de sexe a l’Escala en set eleccions per als homes i quatre per a les dones.
Podem sintetitzar la participació o l’abstenció per grups d’edats de la següent manera: la joventut fins a 30 anys solia abstenir-se de 5 a 10 punts més que durant l’etapa de maduresa, que considerem de 30 fins a 65 anys, moment en què l’abstenció augmenta vertiginosament i pot elevar-se fins als 20 punts (figura 55). Aquestes tendències esbossades a Catalunya coincideixen amb les descrites per Tingsten(*) i Dupeux.(*) No obstant això, recentment s’ha qüestionat la interpretació d’aquestes dades, especialment pel que fa al significat de la major abstenció de la joventut i de l’ancianitat. Quant als joves, no se sap si s’ha d’interpretar com un allunyament dels ritus del sistema parlamentari o si es tracta d’una problemàtica específica.
L’abstenció de la gent gran ha estat interpretada dràsticament com una absència d’interès per la política, especialment en el cas de les dones, les quals, segons Dogan i Narbonne, envelleixen més ràpidament que els homes.(*) Independentment de l’ambivalència de sentiments que pugui viure el grup de persones grans d’una comunitat,(*) els estudis recents sobre el cas parisenc tendeixen a modificar les afirmacions anteriors. L’abstenció respon sobretot al fet d’estar més representats en el cens, perquè les baixes per defunció o canvis de domicili no es registren amb suficient rapidesa.(*) A Sant Feliu de Guíxols i l’Escala, la hipòtesi que les malalties constitueixen la causa de l’augment de l’abstenció es demostra perquè, durant les eleccions de compromissaris, en les quals es va viure una gran abstenció en tots els grups d’edat, el grup d’ancians va participar relativament amb una força major.
Analfabetisme i participació
Figura 56.- Percentatges d’abstenció per a la població total i per a la població analfabeta de l’Escala en set abstencions.
L’analfabetisme sobresurt entre les variables analitzades per les seves connotacions econòmiques, culturals i polítiques. La tendència general de la població analfabeta va ser la d’abstenir-se més. Com a estimació provisional per a tot Catalunya vam considerar que es van abstenir uns 10 punts més, encara que l’índex d’abstenció dels analfabets també va dependre del lloc de residència, del treball, del tipus de consulta electoral i del sexe. A l’Escala, la població analfabeta durant la República es va abstenir més sistemàticament (figura 56). Les dones analfabetes, que representaven el 28% del total de dones, es van abstenir de 5 a 7 punts més que el conjunt de dones, excepte en les eleccions de compromissaris, en les quals, a causa de les peculiaritats d’aquestes eleccions, van participar en la mateixa proporció que les alfabetitzades. El comportament dels homes analfabets, que representaven el 14% del total d’electors masculins, va oscil·lar molt més que el de les dones analfabetes; en les constituents, les del Front Popular i les dels compromissaris van participar com els homes alfabetitzats. En canvi, els analfabets es van abstenir notablement més en les legislatives de 1932, de 1933 i en les municipals de 1934. És a dir, quan tota la població de l’Escala es va abstenir molt, els analfabets es van abstenir en una proporció encara superior.
A Sant Feliu de Guíxols, la població analfabeta, que representava el 20% de tota la població, va tendir a abstenir-se com el conjunt de la població en les legislatives de 1932 i de 1933. En canvi, es va abstenir de 3 a 7 punts més en les altres eleccions. L’abstencionisme de les dones analfabetes va resultar sempre superior al de les altres dones, encara que el percentatge d’abstenció de les analfabetes no va seguir l’evolució general i va tendir a ser un percentatge estable. Per als homes analfabets, María Victoria Goñi ha descrit un «efecte fre» que va tendir a actuar de manera inversa a aquest efecte «inèrcia» de les dones casades. Quan l’electorat va participar més intensament en les legislatives de 1933 i de 1936, els analfabets es van retreure en la seva participació, mentre que en els moments de gran abstenció de les municipals de 1934 i dels compromissaris, van tendir a participar més. Aquest efecte ens introdueix en una panoràmica social nova en què els analfabets viuen distintament la conjuntura política i «es retarden» o «avancen» respecte al conjunt de la població, inverteixen la tendència general i, per tant, moderen els índexs de participació o d’abstenció; potser per això alguns autors afirmen que el factor cultural no influeix en el resultat dels escrutinis.
A Beuda, la població analfabeta representava més del 40% de l’electorat i es va abstenir sempre més, excepte en les eleccions de compromissaris. En aquest cas, el descens de l’abstencionisme responia al fet que les dones analfabetes van participar més, potser també per l’efecte fre descrit per a Sant Feliu.
Domicili i distància a les urnes
L’estudi dels percentatges municipals de participació havia demostrat la relació entre abstenció i lloc de residència. L’abstencionisme era més elevat als municipis de termes extensos, on una proporció de l’electorat vivia disseminada i a una distància considerable del col·legi electoral. María Victoria Goñi ha pogut verificar aquesta hipòtesi a Sant Feliu de Guíxols, la qual és descrita amb matisos per Dupeux,(*) a França, i per Nicolás i Marset a Múrcia.(*) En tres seccions de Sant Feliu, els electors que vivien disseminats es van abstenir molt més que els electors de la mateixa secció que no hi vivien així: es van abstenir 30, 44 i fins i tot 80 punts més. Aquesta hipòtesi s’hauria de matisar tenint en compte les vies de comunicació i els hàbits socials del lloc, perquè va existir un abstencionisme urbà diferent de l’abstencionisme per distància a les urnes, o per dificultat de comunicació. Al nucli urbà de Sant Feliu, i en alguna secció de Barcelona ciutat, s’ha pogut definir un abstencionisme agrupat, pròxim a la taula electoral i situat en vies de comunicació importants. Aquests abstencionistes no vivien disseminats ni estaven aïllats, i, per tant, els motius de la seva abstenció s’han de diferenciar dels motius dels abstencionistes per dificultats de comunicació. L’abstencionisme del centre de la ciutat és un abstencionisme de grup, apinyat, potser solidari i polititzat, possiblement a l’entorn d’algun líder.
Participació i classe social
Les fonts d’empresa han permès establir la sèrie completa de categories socioprofessionals i salarials. Vam comprovar que els treballadors de categoria superior van participar més que els de categoria mitjana o baixa; ara bé, si en lloc de tenir en compte la categoria socioprofessional, considerem només l’edat, llavors la població obrera s’assembla al conjunt de la població i els més joves mostren la tendència a abstenir-se més. A l’Escala, vam utilitzar les dades fiscals del Padró de Cèdules Personals i considerem dos grups de persones: aquells que no van cotitzar o van cotitzar la cèdula mínima als quals denominem pobres, i els que van cotitzar una cèdula superior a la mínima. Aquesta tipologia no és aplicable a les dones perquè encara que les dones tinguessin propietats, negocis o rendes, eren els seus marits els que apareixien com a contribuents i elles només ho feien quan quedaren vídues. I vam poder verificar que els homes pobres, com ocorre en altres països,(*) van tenir un perfil de participació inferior al del conjunt d’homes, però superior al dels analfabets. I vam concloure que, respecte a la participació, la barrera cultural que va poder significar l’analfabetisme fou més important que la de classe. De tota manera, el percentatge de participació dels pobres durant les eleccions municipals de 1934 va coincidir amb la del conjunt d’homes, per la qual cosa l’afirmació corrent que els pobres es van abstenir més s’hauria de matisar en cada cas, segons l’elecció i el lloc de residència.
Les trajectòries electorals
Fa anys, René Remond va destacar brillantment dos fets diferents: la mobilitat de l’abstencionisme individual i l’estabilitat de l’abstencionisme circumscripcional. (*) A aquests dos nivells d’anàlisi se n’hi hauria d’afegir un altre: les trajectòries electorals que introdueixen una dimensió amb una altra comprensió del procés electoral i permeten una lectura autònoma del fet construït.(*) Les trajectòries demostren que la majoria es va abstenir en alguna ocasió. La no participació va ser relativament usual, i, en ser una opció majoritària, va poder viure’s com una forma d’integració social.
Trajectòries estudiades a França i a Catalunya
L’estudi de trajectòries electorals és relativament recent. Es va iniciar el 1965 a Lió per Madeleine Grawitz i G. Soulier, però, malgrat el seu interès, fins ara s’han realitzat poques anàlisis d’aquest tipus. Probablement per la seva laboriositat, però sobretot per una qüestió de fonts, ja que les llistes de votants se solen destruir en tots els països pocs dies després de les consultes electorals. Després de Lió,(*) s’han estudiat les trajectòries a Issy-les-Moulineaux,(*) Salon en Provence,(*) París,(*) Barcelona, Sant Feliu de Guíxols i l’Escala (taules 31, 32 i 33).
Correlacions entre trajectòries
A l’Escala vam estudiar si la decisió personal de participar en unes eleccions estava relacionada amb la decisió de participar en unes altres. Per esbrinar-ho analitzem la correlació de la participació individual entre parells d’eleccions. Per als homes i les dones, es produeixen correlacions més fortes entre eleccions celebrades a pocs mesos de distància, perquè l’opció de participar o no està en funció de la percepció del sistema; si es pren la decisió amb pocs mesos de distància la percepció gairebé no varia i se sol optar per participar o per abstenir-se en ambdues ocasions (figura 49). En el cas de les dones, una explicació seria que, tot just aconseguit el dret al vot, les que van decidir participar van tenir una major tendència a seguir continuar-ho fent. Les eleccions més feblement correlacionades van ser les d’abril de 1936, amb un comportament gairebé a l’atzar respecte a les anteriors, perquè els mòbils per a la participació van ser diferents d’altres eleccions. Respecte a la població analfabeta, existeix una correlació notable en les tres últimes eleccions; en les altres consultes aquest grup va tendir a mantenir un comportament més erràtic que el conjunt de la població. En canvi, els que van cotitzar la cèdula econòmica van tendir a comportarse com el conjunt de la població; solien ser fills dels que pagaven la cèdula immediatament superior i és possible que la decisió de participar o abstenir-se fos una decisió familiar.
Les correlacions entre parells d’eleccions de les trajectòries dels homes de l’Escala són diferents que les correlacions dels municipis de Girona (figura 49) perquè l’homogeneïtat aparent dels resultats provincials es produeix per la compensació d’efectes diversos. A la província no hi ha cap relació significativa entre les eleccions municipals de 1934 i les altres eleccions. A l’Escala, en canvi, ressalten les correlacions fortes d’aquestes eleccions locals, perquè el fet de participar o no el 1934 va estar relacionat amb l’opció de participar o no en altres ocasions. La singularitat de les eleccions municipals de 1934 es demostra, a més, perquè la trajectòria dels analfabets que van votar precisament el 1934 es relaciona més fortament amb les altres sis eleccions. Una altra diferència entre l’Escala i el nivell provincial es dóna durant les legislatives de 1933 i de 1936. En el context provincial la participació es correlaciona fortament, mentre que a l’Escala l’opció personal de la gent va estar poc relacionada segons es dedueix de la seva trajectòria electoral.
Característiques dels participants constants
En tots els municipis hi va haver motius per a l’abstenció o la participació, i, per tant, el comportament electoral va ser variat, complex. La quantitat enorme de trajectòries efectivament recorregudes i el fet que l’abstenció s’integrés en els itineraris majoritaris subratlla la riquesa de les opcions i les motivacions personals. No obstant això, les característiques no polítiques que van diferenciar les trajectòries extremes dels qui sempre van votar o sempre es van abstenir són en principi definibles. La tendència a participar va estar unida a un estatus social superior i a millors possibilitats econòmiques: professions liberals i funcionaris, persones amb rendes, negocis o indústria i, en les plantilles de les empreses, persones de categoria laboral i salarial elevada. L’actitud abstencionista va tendir a predominar en aquelles persones amb salaris reduïts i que no cotitzaven fiscalment sota cap concepte. A més, eren persones d’edat, menys alfabetitzades, que treballaven com a jornalers o peons i van tendir a viure marginats o en nuclis escampats.
Característiques dels abstencionistes constants
El grup d’abstencionistes constants era molt variat, malgrat les variables no polítiques que el van caracteritzar sempre. De l’estudi de Sant Feliu de Guíxols i de l’Escala, vam concloure que hi havia com a mínim quatre grups d’abstencionistes profunds. Potser el més nombrós podria caracteritzar-se com a «abstencionistes per marginació»; és un abstencionisme viscut per electors que poden definirse per característiques poc valorades: jornalers o peons, analfabets, ancians i dones. Hi va haver també un abstencionisme constant viscut per persones amb unes característiques semblants al conjunt de la població, que no van destacar en cap activitat política o social i la característica comuna de les quals és la de «no ser recordades» per qui les han sobreviscut, la de no haver deixat traç de la seva existència en el record de la gent, per la qual cosa només han pogut recuperar les seves motivacions les fonts orals. També hi va haver un abstencionisme que denominem «de grup» o «solidari», potser a l’entorn d’algun líder i que es localitzava en determinats carrers, immobles o llocs de feina. Finalment, hi va haver un abstencionisme «ideològic» o «polític» que a l’Escala fou viscut per llibertaris independents o per militants afiliats al POUM, a la UDR, a la CNT i a la FAI i que en les empreses va ser majoritàriament cenetista i llibertari.
Taula 31.- Trajectòries per municipi i país, en percentatges.
Taula 32.- Trajectòries electorals dels homes a l’Escala i a Sant Feliu de Guíxols, en percentatges.
Taula 33.- Trajectòries electorals de 1934 a 1936 a Barcelona ciutat, Sant Feliu de Guixols i l’Escala, en percentatges.