El monestir de Santes Creus (segles XII-XIII)

Introducció

Finestra de la sala capitular del monestir de Santes Creus. La sobrietat i la simetria compositiva confereixen a aquesta finestra trets típicament cistercencs. L’arquitectura del Cister encara arrossega part de l’herència de l’art romànic, però conté ja plantejaments nous que van molt més enllà i que s’acosten al gòtic. En aquest cas, l’amplada de la llum i l’esplandit, que cerquen augmentar la lluminositat, contrasten amb el manteniment de l’arc de mig punt, que tant caracteritza el romànic.

R. Manent

Els monestirs de la nostra terra, com tants altres monuments, tenen uns valors deformats pel pensament popular. N’hi ha uns que, per la seva monumentalitat arquitectònica o pel paper protagonista que han assolit en la història de Catalunya, gaudeixen d’un prestigi que sobrepassa el de la resta de cenobis; aquest és el cas de Santa Maria de Ripoll o de Santa Maria de Poblet. D’altres destaquen per la seva monumentalitat, història popular o vinculació al paisatge, com és el cas de Sant Pere de Rodes. Són recordats fins i tot aquells monestirs de la Catalunya Vella relacionats amb un passat romà i medieval, com són el gironí Sant Pere de Galligants o el barceloní Sant Pau del Camp.

En canvi, dins la llarga llista dels monestirs catalans, Santes Creus, amb un alt valor artístic i monàstic, ha quedat apagat per la trajectòria històrica de l’altre gran cenobi cistercenc de la Catalunya Nova, Poblet. Fundats al mateix moment, van tenir un desenvolupament paral·lel, si bé s’ha valorat molt més el de Poblet, primer pel fet de ser el panteó de la nissaga reial i, en segon lloc, per la restauració de la vida monàstica d’aquests darrers anys.

Seccions transversal i longitudinal del monestir.

SPAGC-X.O.

En el període medieval, el monestir de Santes Creus va tenir dos moments arquitectònics molt diferents. Durant el primer –els darrers anys del segle XII i l’inici del XIII– es van construir les dependències d’estil romànic tardà o pregòtic, que molts autors anomenen estil cistercenc. La paralització de les obres a l’inici del segle XIII va fer que continuessin més tard ja dins un estil de plenitud del gòtic, al segle XIV. Entre aquests dos moments, vers l’inici de la segona meitat del segle XIII, cal situar la finalització de les obres del dormitori, que es pot considerar la primera construcció pròpiament gòtica del monestir.

De Valldaura a Santes Creus

El dia 4 de desembre de l’any 1150 el senescal de Catalunya –el Gran Senescal– Guillem Ramon de Montcada i els seus fills, Guillem, Ramon i Berenguer, van fer donació a l’abat i als monjos de la Gran Selva –monestir cistercenc proper a Tolosa de Llenguadoc– d’una honor o propietat, Valldaura, situada a la muntanya de Collserola (Cerdanyola, Vallès Occidental), perquè hi fos edificat un monestir cistercenc dedicat a Santa Maria i filial del cenobi llenguadocià. La serra de Collserola era pobra en aigua fluvial; hi havia algunes fonts, però no eren suficients per a generar un rierol amb una correntia que abastés les exigències i necessitats d’un monestir, fos quin fos el nombre dels seus monjos. Per això, no és estrany que immediatament s’iniciés la cerca d’un nou emplaçament per al monestir de Valldaura.

Per això, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, el 13 de juliol de 1155, va fer donació al monestir de la Gran Selva d’una de les seves propietats, situada a l’Espluga d’Ancosa (la Llacuna, Anoia). Aquesta propietat era millor que la de Valldaura, però tampoc no reunia les condicions necessàries per a establir-hi un monestir.

El monestir no va ser una realitat fins que el dia 2 de juliol de 1160 un grup de senyors feudals, Gerard Alemany de Cervelló, Gerard de Jorba i Guillem de Montagut, van fer donació als monestirs de la Gran Selva i Valldaura d’un conjunt de propietats –Santes Creus– a les ribes del riu Gaià. Era un lloc amb aigua i amb possibilitats d’establir-hi un domini prou extens i productiu que permetés l’abastament de la comunitat. Però el litigi pels límits entre el bisbat de Barcelona i l’arquebisbat de Tarragona va donar lloc a un llarg procés que en va retardar la fundació definitiva. Finalment, una butlla del sant pare Alexandre III atorgada els anys 1168-69 va reconèixer al monestir de Santes Creus la categoria de nullius, la qual cosa el deslliurà de tota jurisdicció episcopal i el féu dependre directament de Roma. Havia trigat una vintena d’anys a ser una realitat.

El monestir cistercenc

Planta general del conjunt monàstic. Escala 1/800.

SPAGC - X.O.

El dia 25 de març de 1225 l’abat Ramon Rifà inaugurava, amb tota solemnitat, l’església abacial. Amb aquest acte hem de considerar que havia finalitzat la construcció de les dependències monàstiques edificades segons el model i el plànol arquitectònic cistercenc. La planta del monestir de Santes Creus, segons Maur Cocheril, respon a un calc perfecte de l’ideari d’un cenobi cistercenc i va ser una còpia del plànol del monestir mare de la Gran Selva. Avui és difícil poder comprovar aquesta realitat, ja que el monestir de Llenguadoc fou aterrat com a conseqüència de la Revolució Francesa. Les excavacions arqueològiques permeten conèixer algunes de les seves característiques arquitectòniques, que coincideixen totalment amb les de Santes Creus. Les diferències d’estructures constructives entre Santes Creus i Poblet no estan determinades per una cronologia de l’edificació, sinó que són conseqüència d’una planificació diferent, tot i que ambdós pertanyen a la família de Claravall. Santes Creus té el plànol més general del Cister, i Poblet, una tipologia minoritària, conseqüència de la seva filiació amb el monestir de Fontfreda.

La inauguració de l’obra de l’església s’ha de considerar com el moment final de l’edificació cistercenca de Santes Creus. La crisi econòmica que patien els monestirs cistercencs a l’inici del segle XIII va fer impossible continuar la tasca constructiva. El capítol general del Cister va autoritzar l’arrendament a laics de les terres de menys qualitat (1208), concessió ampliada pocs anys després (1224) a totes les propietats dels monestirs, atesa la manca de conversos que feia impossible el conreu de les granges sense utilitzar mà d’obra no vinculada als cenobis. L’any 1227 es reconeixia que “moltes cases de l’orde són oprimides per nombrosos deutes”. A més, la naixença dels ordes mendicants va acabar arruïnant socialment les vocacions monàstiques i desviant l’aportació d’almoines.

A causa d’aquesta problemàtica econòmica, va caldre esperar quasi un centenar d’anys per a continuar les obres que van permetre enllestir la construcció del monestir.

L’església i el claustre

En iniciar-se l’edificació del monestir de Santes Creus, vers el 1170, es van construir les primeres edificacions a l’entorn de la capella de la Santíssima Trinitat, una església de 10 E 5 m, excel·lent model de construcció cistercenca. Aquest àmbit era necessari perquè la comunitat hi pogués viure mentre es construïa el gran cenobi. Maur Cocheril no fa cap mena d’aproximació a un plànol ideal d’aquest primer espai monàstic, els edificis fundacionals del cenobi.

En aquest primer moment es van planificar com a construccions essencials l’església abacial, el claustre i les dependències al voltant d’aquest espai claustral. L’església abacial es va començar a construir l’any 1174, una vegada instal·lada de manera provisional la comunitat monàstica. Es tracta d’una església de planta de creu llatina, de tres naus amb un ampli creuer i cinc absis, dels quals solament el central –com és tradicional en aquests tipus de construcció cistercenca– es projecta a l’exterior, i els altres quatre queden integrats al mur. Les naus són cobertes amb voltes de creueria separades per arcs doblers de perfil apuntat. L’església té dotze pilars, de secció rectangular, que sostenen els arcs formers que separen les naus i on s’adossen les pilastres que suporten els arcs doblers de la nau central, els quals no descansen sobre el sòl sinó sobre uns permòdols de perfil escalonat, excepte els dos darrers de l’últim tram de la nau, obra segurament feta en una època posterior. La longitud total de la nau central és de 71 m, i l’amplada del creuer, de 35 m.

L’edificació va ser llarga i laboriosa i fins el dia 22 de maig de 1221 (Pasqua de Pentecosta) no s’hi va poder celebrar la primera missa conventual. L’obra constructiva no havia finalitzat, mancaven elements prou essencials que no feien possible un ús continuat del temple –potser la majoria dels vitralls de les finestres (grisalles) típiques de l’estètica cistercenca, i que per sort hem conservat fins a l’actualitat.

Les obres van continuar durant quatre anys més, i llavors es va poder utilitzar l’església per a totes les cerimònies del culte. Hem de pensar que els darrers vitralls van ser construïts al segle XIV, en època gòtica, moment de la construcció del gran vitrall de la façana de ponent. Aquesta façana conté elements que insinuen la possible projecció de la construcció d’un nàrtex.

Nau central, vers llevant, que és coberta amb voltes de creueria de nervis quadrats. Al fons s’obre la gran rosassa de l’absis major.

ECSA - F.B.

Hem de destacar d’aquest primer moment de construcció la gran rosassa de l’absis central, que va servir de model per a d’altres com la rosassa de l’església de Santa Maria (Sant Ramon) del Pla de Santa Maria. L’església no tenia cimbori, si bé resten elements constructius que demostren que en un moment indeterminat, segurament al segle XIII, hi va haver un intent d’edificar-ne un, que no és l’actual. L’església cistercenca gaudia d’una lluminositat aportada pels vitralls de grisalles, en part tapats per l’alçada de l’actual claustre gòtic, i pel gran vitrall gòtic que dóna un joc de colors al temple, sobretot a sol ponent.

El claustre primitiu, un veritable distribuïdor de les dependències monàstiques, devia ser un quadrat de 35 à 35 m, del qual solament resta el templet del lavabo. Tenim el testimoniatge que se’n van construir dues ales, la nord i l’est, la primera adossada a l’església i la segona d’accés a les dependències pròpies d’aquest sector. A part els elements arquitectònics conservats d’aquest primer claustre, com són columnes i capitells, a les parets de les ales nord i est són visibles encara els senyals de l’existència d’una coberta més baixa que l’actual i relacionada amb les finestres de l’església.

D’aquest claustre cistercenc resta un element, aïllat, que és el templet de la font, extraordinària construcció d’aquest primer moment de l’edificació del cenobi. És una obra d’una equilibrada arquitectura que, malgrat que està envoltada pel claustre gòtic, no hi contrasta, sinó que més aviat colpeix tot recordant una obra que no es va acabar de realitzar: el claustre de l’època del Cister.

Les dependències claustrals

A les dependències claustrals de l’ala est es palesa perfectament l’existència de dos moments constructius. El primer moment correspon a les dependències de la planta baixa, des de la sagristia fins a la sala dels monjos. En un segon moment es va bastir el dormitori de la planta superior.

L’espai de la sagristia, que no té comunicació directa amb el claustre, es va obrar en el mateix moment de l’església. L’armarium encastat al gruix del mur de la paret de la sagristia és una habitació de reduïdes dimensions, on es guardaven els llibres propis de les oracions que es feien al claustre i a la sala capitular. En decaure el seu ús, l’abat Jaume Valls (1534-60) el convertí en la capella de l’Assumpta, tal com avui es conserva.

A continuació hi ha l’espai cabdal del monestir i de la seva arquitectura cistercenca: la sala capitular. Aquest espai, d’11 1 11 m, és cobert per nou voltes de creueria cistercenques, primer assaig del que havia de ser la creueria gòtica. La sala s’obre al claustre mitjançant una porta i dues finestres d’un extraordinari treball arquitectònic i escultòric, que li proporcionen una excepcional bellesa constructiva. És admirable la qualitat de l’obra: columnes, capitells i arcs que aporten una gran riquesa a aquest espai, centre de la vida monàstica.

Seguidament hi ha tres espais, funcionals: l’escala d’accés del dormitori, el parlador –pas obligat entre el claustre i les edificacions posteriors, i, com el seu nom indica, lloc destinat a la reunió i recreació dels monjos– i un segon corredor o parlador, que servia d’entrada a la sala de monjos o scriptorium, convertit més tard en la capella de Sant Benet. Aquesta solució arquitectònica d’entrada a la sala de monjos no era habitual als monestirs cistercencs, en què es feia directament des del claustre. La sala de monjos o scriptorium té 17 11 m i és coberta amb sis voltes de creueria, que donen a l’espai un gran equilibri arquitectònic però no la solemnitat i l’harmonia de la sala capitular. Aquesta era una obra que donava prestigi al cenobi. La sala de monjos, en canvi, tenia una finalitat més claustral, no pública. Havia de ser un espai apte per al treball dels monjos, especialment l’activitat de còpia dels manuscrits. Per això, en quedar mancada de llum per l’anul·lació de les finestres i en desaparèixer la còpia de manuscrits a causa del descobriment de la impremta, la sala es convertí, en l’edat moderna, en magatzem i celler.

Nau lateral nord de l’església.

ECSA - G.S.

Les dependències de l’ala sud previstes inicialment –calefactor, refetor i cuina– no van ser construïdes. Aquests espais quedaren sense edificar, i les construccions existents actualment són d’època gòtica o posteriors. No creiem la llegenda segons la qual la destrucció dels edificis d’aquesta ala del claustre, especialment el refetor, va ser obra de les exigències de fortificació del rei Pere el Cerimoniós. Una obra de les característiques constructives d’un refetor cistercenc –recordem el del monestir de Poblet– no podia ser enderrocada per l’edificació d’un mur amb uns merlets. L’oposició del monestir de Santes Creus a l’obra de fortificació pensem que no es pot explicar per l’enderroc d’un edifici tan solemne, que sabem, documentalment, que no existia a l’inici del segle XIV.

Més difícil és provar l’existència, en un primer moment, de les dependències pròpies dels conversos, les quals havien estat planificades, tal com demostra la presència de la porta de conversos a l’església abacial.

De l’arquitectura cistercenca a la gòtica: el dormitori

Com hem dit, a l’inici del segle XIII hi va haver una aturada en la construcció del monestir. Durant aquest temps es va produir, a mitjan segle XIII, la penetració de l’art gòtic en terres catalanes, que no va triomfar del tot fins el regnat de Jaume II. És en aquest període d’estancament que es va enllestir la primera construcció del cenobi que ja es pot considerar gòtica: el dormitori.

Bonaventura Hernández Sanahuja, en la seva Historia del Real Monasterio de SS. Creus, aporta la notícia que les obres de construcció del dormitori s’havien iniciat el 29 de juliol de l’any 1191, data acceptada tradicionalment pels estudiosos del cenobi. Aquesta datació no implica que el moment constructiu més actiu no fos molt posterior. Si observem atentament el conjunt arquitectònic d’aquest espai i el comparem amb les seves dependències inferiors, la sala capitular i la sala de monjos, podem apreciar la notable diferència que existeix en el treball de la pedra utilitzada a la planta baixa i a la planta superior de la mateixa ala. Aquest fet ens permet pensar en l’existència de tres moments constructius que podrien haver-se iniciat l’any 1191 i finalitzat un segle més tard. La paret perimetral oest és la més antiga i va ser realçada en un segon moment de construcció. El mur est presenta una evident diferència, pel que fa al treball de la pedra, amb el parament de la planta baixa; per tant, en un primer moment les parets perimetrals van ser construïdes en dues etapes i abans de plantejar-se la construcció dels arcs de diafragma de la sala del dormitori. Creiem que el dormitori va ser bastit amb posterioritat al 1230, si tenim en compte els escuts i motius heràldics que hi ha en alguns culdellànties dels tres trams inicials de la sala (pertanyents probablement als Montcada i als Claramunt, benefactors del monestir).

Vist el treball constructiu de les parets perimetrals i l’inici de la construcció amb arcs de diafragma, hem de creure que el dormitori es va començar en el moment de la crisi econòmica del començament del segle XIII, i que no va ser fins que el monestir es va beneficiar de les grans conquestes del comte rei Jaume I que es van poder prosseguir les obres i finalitzar-les, a l’inici de la segona meitat del segle XIII.

El dormitori és un espai de 45,80 m de longitud i una llum d’11,10 m, cosa que permet concloure, comprovades les obertures de finestres, que s’hi van construir un total de 24 cel·les, dotze a cada costat, i un ampli passadís central. Aquestes cel·les eren espaioses, d’uns 3,50 m d’amplada. La diferència entre el dormitori de Poblet i aquest de Santes Creus, a més de la desigualtat de longitud, rau en l’habilitat i qualitat dels mestres d’obres, molt superiors en el cas de Poblet. Aquestes característiques han fet que aquest darrer dormitori es considerés posterior al de Santes Creus. Amb tot, la nostra opinió és que són obres contemporànies, malgrat les diferències de qualitat constructiva.

Conclusió

Antic scriptorium del monestir que, arran de construccions tardanes, va perdre la lluminositat inicial.

ECSA - G.S.

L’arquitectura cistercenca del monestir de Santes Creus té unes edificacions emblemàtiques, que s’han esmentat anteriorment. Ara bé, si es vol copsar la nuesa dels grans carreus pròpia de l’esperit cistercenc, s’ha de fer un esforç d’imaginació per a suprimir, a l’església abacial, les tombes dels comtes reis, la paret i el vitrall de ponent, el gran retaule barroc de Josep Tramulles i algunes altres peces artístiques dels altars del creuer.

Aquesta mateixa nuesa de la pedra queda reflectida al templet del lavabo, a la sala capitular i a la sala de monjos o scriptorium. Contemplar l’extraordinari treball del tall de la pedra és el plaer més gran que es pot tenir en admirar l’obra arquitectònica del primer moment constructiu del monestir de Santes Creus.

Aquesta bellesa de la pedra va quedar oblidada en les edificacions posteriors, fins i tot en les d’època del gòtic. El canvi arquitectònic es comprova perfectament si comparem els paraments dels murs cistercencs de l’església i els gòtics del claustre. En continuar les obres després d’un centenar d’anys d’interrupció, quasi tot el segle XIII, s’havien produït diferències de mentalitat que es van manifestar en l’arquitectura i que es fan evidents observant les edificacions del monestir de Santes Creus. Aquestes diferències de mentalitat podríem constatar-les en altres monuments construïts abans o després del segle XIII. Però, moltes vegades, la llunyania entre ells fa difícil poder valorar amb exactitud aquests canvis.

Bibliografia consultada

Creus, 1884; Hernández Sanahuja, 1886; Fort i Cogul, 1949; Fort i Cogul, 1967; Cocheril, 1969; Els vitralls…, 1992; Cabestany, 1995; Companys, Virgili, Montardit, 1995; Cabestany, 1997.