D’entrada, cal precisar que parlar dels ordes religiosomilitars a Catalunya és parlar dels ordes internacionals del Temple i de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. No creiem que aquí sigui adequat parlar de l’orde de Sant Jordi d’Alfama, fundat el 1201 per Pere el Catòlic per protegir la costa de l’Ebre de la pirateria, perquè, malgrat haver estat l’únic orde català, la seva curta història girà entorn de la conquesta de València. En aquest context, és significatiu que, l’any 1400, Sant Jordi d’Alfama fos absorbit per l’orde de Santa Maria de Montesa, creat el 1317 al Regne de València per a substituir l’Hospital i heretar els béns del desaparegut Temple.
La importància del Temple i de l’Hospital en el devenir històric del nostre país va ser molt gran en tots els aspectes. Això no obstant, la historiografia contemporània no ha ponderat en la mesura que li pertoca aspectes de primer ordre, com aquells que afecten la història de l’art. Fins fa relativament poc, era normal trobar monuments principals d’aquests ordes estudiats en el context d’un estil històric (romànic, gòtic…), sense ni tan sols fer referència a la pertinença al Temple o a l’Hospital. O el que és pitjor, en el cas de l’orde del Temple, es continuaven utilitzant com a vàlides certes afirmacions gratuïtes dels romàntics, superades de fa temps, a l’hora d’atribuir als templers edificis d’origen desconegut o, sobretot, capelles funeràries de planta rodona.
A hores d’ara, a ningú no se li escapa la importància històrica dels ordes religiosomilitars. Però, si bé és cert que recentment aquest patrimoni ha estat objecte d’estudis monogràfics i s’ha inclòs en obres generals, potser no s’ha insistit prou a presentar-lo amb caràcter monogràfic i en relació no tan sols amb exemples contemporanis aliens als ordes militars del nostre país, sinó també amb exemples similars dels ordes militars d’altres països i, en especial, de Terra Santa. Això és el que hem intentat fer en diferents publicacions i assajarem de sintetitzar aquí, sobretot en allò que pugui interessar en el context d’aquest apartat: el pas de l’estil romànic al gòtic.
L’establiment dels ordes del Temple i l’Hospital
L’orde del Temple es documenta a Catalunya a partir de la tercera dècada del segle XII, moment en què apareixen els primers templers fent proselitisme i demanant ajut per a la croada de Terra Santa. Els comtes de Barcelona i d’Urgell van ser els primers a fer-los deixes importants: els anys 1131 i 1132, respectivament, els van cedir els castells de Granyena i Barberà “ad defensionem christianitatis”.
L’orde de l’Hospital de Sant Joan fou més matiner. Fundat a Jerusalem vers el 1099, abans que el 1113 li fos atorgada la butlla fundacional ja havia rebut donacions al Penedès (1108) i a la Segarra (1111). Els primers anys, tots els establiments hospitalers, situats o no en rutes de pas, van desenvolupar com a activitat principal la caritat. Però a partir del segle XIII la tasca hospitalària va restar més o menys relegada a les cases importants de les grans rutes del pelegrinatge, mentre que les cases de la ruralia i de la ciutat es van anar ocupant preferentment dels afers econòmics.
Tant l’orde del Temple com el de l’Hospital estaven organitzats en una estructura religiosa fortament jerarquitzada, basada en una regla i en uns estatuts que establien les funcions de tot el personal. L’administració de tots dos ordes tenia com a cèl·lula bàsica la comanda o preceptoria, governada per un comanador o preceptor. En el nivell immediatament superior hi havia la província, al capdavant de la qual es trobava el mestre provincial, auxiliat d’un lloctinent. La província va tendir a circumscriure’s als territoris polítics que aleshores s’anaven configurant. És així com es constata que, si bé en un primer moment l’orde del Temple català i el provençal formaven part d’una mateixa província, aviat es van separar. Provença va ser una província, i Catalunya i Aragó, una altra. D’igual manera, els hospitalers catalans, que en els primers anys estaven subjectes al priorat de Sant Gèli de Provença, van formar més endavant un priorat que, sota el nom de Castellania d’Amposta, comprenia les terres de Catalunya i Aragó.
Comanda templera de Gardeny, al capdamunt d’un turó que domina la ciutat de Lleida.
ECSA - J.T.
De seguida, els comtes catalans van entendre que la dedicació dels ordes militars del Temple i l’Hospital a les armes podia ser aprofitada per a la conquesta dels territoris peninsulars ocupats per l’islam i no dubtaren a sol·licitar el seu concurs. D’antuvi, els ordes no ho van acceptar, perquè tenien molt clar que la seva funció militar era únicament la de Terra Santa. Així estaven les coses quan el testament d’Alfons el Bataller d’Aragó va provocar un greu problema polític en fer hereus del seu reialme els ordes del Temple, l’Hospital i el Sant Sepulcre. Va resoldre el problema Ramon Berenguer IV de Barcelona, esposant-se amb la princesa Peronella d’Aragó, primer, i negociant, després, amb els tres ordes la seva renúncia a l’esmentada disposició testamentària. Les negociacions van acabar l’any 1143 amb concessions molt importants a aquests tres ordes, i amb el compromís de part de templers i hospitalers de col·laborar en la conquesta dels territoris andalusins i de defensar, després, la nova frontera.
Però, al marge de la funció militar que van decidir d’assumir, el cert és que tant els templers com els hospitalers es van establir a Catalunya amb el mateix pla i els propòsits amb què ho anaven fent als altres països d’Occident: rebre donacions i administrar-les a fi de treure’n el màxim de profit econòmic per a mantenir i assegurar la causa croada de Terra Santa.
Les nombroses donacions que van rebre els templers i els hospitalers en terres catalanes es repartien per tot el territori. A la Catalunya Vella, mitjançant una eficaç política de compra, venda i permuta, les donacions rebudes van ser concentrades en comandes distribuïdes racionalment per tot el país. A la Catalunya Nova els dominis els arribaren, principalment, a causa de la renúncia al testament d’Alfons el Bataller i per haver col·laborat en la conquesta de les taifes de Tortosa i Lleida.
Les principals comandes templeres foren: Aiguaviva i Castelló d’Empúries, a l’Empordà; Puig-reig, al Berguedà; la Joncosa de Gelida, al Penedès; Granyena, a la Segarra; Barberà, a la Conca de Barberà (amb les sotscomandes de l’Espluga de Francolí i Vallfogona, a la Conca de Barberà, i la Masó del Rourell, al Camp de Tarragona); Selma, al Camp de Tarragona; Palau-solità, al Vallès; Palau, a Barcelona; Gardeny, Corbins i Torres de Segre, al Segrià; Barbens, al Pla d’Urgell; Tortosa, al Baix Ebre; Miravet (amb les sotscomandes d’Algars, Gandesa i Nonasp, a la Terra Alta) i Ascó, a la Ribera d’Ebre, i Horta, a la Terra Alta.
Pel que fa a l’Hospital: Avinyonet i Sant Llorenç de les Arenes, a l’Empordà; Sant Celoni, al Vallès; Sant Valentí-Vilafranca, al Penedès; Sant Joan, a Barcelona; Susterris-Siscar, a les conques del Pallars i la Ribagorça; Costoja-Isot-Berga, a l’Alt Urgell i el Berguedà; les Cases Antigues de Lleida i Alguaire, al Segrià; Térmens, a la Noguera; l’Espluga Calba, a les Garrigues; Cervera-l’Ametlla, a la Segarra; l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà; l’Hospitalet de Vallmoll, al Camp de Tarragona, i Amposta i Ulldecona, al Montsià.
Com és ben sabut, al començament del segle XIV el procés inquisitorial ordit pel rei de França, Felip el Bell, amb la connivència del papa, Climent V, va dissoldre l’orde del Temple. Una de les conseqüències fou la transferència de la major part dels béns templers a l’orde de l’Hospital, fet que incrementà immensament els dominis hospitalers. Aquest canvi, però, va comportar dificultats administratives que, a Catalunya, van conduir a la fundació d’un nou priorat (o província) el 1319. A partir d’aleshores hi hagué el Gran Priorat de Catalunya, de l’Ebre cap al nord, i la Castellania d’Amposta, que també comprenia Aragó, de l’Ebre cap al sud.
L’arquitectura dels templers i els hospitalers
El caràcter peculiar –militar i religiós alhora– de l’assentament del Temple i l’Hospital de Sant Joan va comportar, segons la funció concreta desenvolupada en cada territori, l’aparició d’una diversitat d’edificis, sens dubte de les més variades que van posseir aquests ordes a Occident.
Les comandes o convents, tant del Temple com de l’Hospital, reflecteixen aquella varietat. L’un i l’altre les van instal·lar en fortaleses importants de la frontera (castell comanda), comparables a les de Terra Santa, que havien de defensar la frontera i servir de punta de llança en la conquesta de nous territoris andalusins; en palaus urbans, bastits a les principals ciutats (comanda urbana), que, a més de ser prop del poder polític, permetien desenvolupar tota mena de negocis, i també en masos o granges al camp (comanda rural), amb funció eminentment agrícola i ramadera, per a poder colonitzar i explotar el territori.
Tanmateix, cal tenir en compte que aquesta qualificació i divisió només pot tenir caràcter orientatiu, ja que la major part de castells comanda, que d’entrada només tenien una funció militar, amb el pas del temps i, sobretot, per l’allunyament de la frontera van anar realitzant també, i cada cop més, funcions agropecuàries. També cal considerar que les comandes rurals i urbanes sovint estaven molt fortificades i eren en realitat autèntiques fortaleses, i que, arribada la baixa edat mitjana, tots aquests castells, però sobretot els urbans i els de nova construcció, van esdevenir palaus urbans.
A més d’aquesta arquitectura conventual, la participació de templers i hospitalers en la tasca colonitzadora va significar la fundació de pobles, on construïen l’església parroquial, que podia ser de titularitat pròpia o compartida amb els prelats (en el cas de l’Hospital, aquestes esglésies s’anomenaven priorats); sovint, al costat de l’església aixecaven una casa per a servei de l’orde. A més d’aquesta funció parroquial, com que tots dos ordes gaudien del monopoli sobre diverses activitats industrials, als pobles per ells senyorejats van construir molins, fargues, adoberies, forns… El mateix es pot dir de molts ponts importants que van controlar, de gran quantitat de masos, masies, torres… que van tenir o bastir arreu del país per explotar millor els recursos del camp, i de les cases o barris sencers que van fer construir en pobles i ciutats, activitat que els va convertir en pioners de l’especulació urbana.
Paral·lelament a les funcions militars, colonitzadores i estrictament econòmiques, el Temple i, sobretot, l’Hospital van dur a terme tasques caritatives i hospitalàries; amb aquest objectiu van construir o administrar hostals o hospitals en llocs estratègics dels camins principals del pelegrinatge compostel·là, moltes vegades situats als mateixos convents o en edificis propers. Sovint, pel fet d’estar sota l’advocació d’una Mare de Déu, van esdevenir santuaris de fama, i van ser beneficiats amb abundants almoines i deixes testamentàries.
Tota l’activitat arquitectònica i artística en general del Temple i de l’Hospital a Catalunya, com qualsevol altre aspecte de la seva vida, es va adaptar perfectament als corrents estilístics del país. Així, doncs, com que la història del Temple català va des de la segona meitat del segle XII fins a la primera dècada del XIV, les seves construccions –com les hospitaleres dels mateixos anys– s’inscriuen en el romànic de transició i en el gòtic inicial. En res no es diferencien de l’altra arquitectura del país, excepte en algun detall de l’arquitectura militar, com és l’aparició dins el conjunt castral de certs espais propis d’un convent (galeria porticada, refetor, capella) necessaris en un edifici d’un orde religiosomilitar. També els individualitza, de vegades, la manera d’ordenar aquests edificis al voltant d’un pati quadrangular en funció de les necessitats comunitàries. Aquestes particularitats els relacionen amb l’arquitectura militar de Terra Santa.
En el cas de l’orde de l’Hospital, pel fet d’haver perviscut fins a la fi de les senyories, a més de construccions del romànic tardà o protogòtiques hi ha també exemples d’arquitectura de tots els estils fins al segle XIX.
Tipologia d’edificis d’ordes militars
El castell comanda de frontera
A Catalunya, tant els templers com els hospitalers van instal·lar les principals comandes en castells que anteriorment havien estat fortaleses de frontera, construïts pels cristians o pels andalusins. En alguns casos eren construccions aprofitables, en d’altres només eren enderrocs. Sempre, però, les fortaleses anteriors van ser objecte de remodelacions a fi de dotar-les dels elements defensius i conventuals necessaris.
Coneixem més o menys com eren els castells que van esdevenir convents templers i hospitalers. Els que ocuparen en territoris cristians presentaven un esquema molt simple, que es va desenvolupar entre els segles XI i XII: una torre de petites dimensions (de vegades una simple guàrdia), al costat de la qual havien anat apareixent els edificis ja propis d’un castell protegits per un recinte emmurallat. Els d’origen andalusí eren formats bàsicament per un recinte emmurallat anomenat albacar, on la població es refugiava en cas de perill. Dins d’aquest recinte hi podia haver un o més edificis defensius, que constituïen un últim reducte: la celòquia. De vegades, al costat del conjunt fortificat s’havia configurat un tercer espai, tancat –el raval–, on vivia una població permanent.
Els castells que van ser seu de comanda del Temple o de l’Hospital arribats amb més o menys fortuna als nostres dies són els templers de Barberà, Granyena i Vallfogona i l’hospitaler de l’Ametlla de Segarra –que havien estat castells cristians de la marca anterior a la conquesta de Lleida i Tortosa–, i els templers de Miravet, Ascó, Gardeny i Corbins i els hospitalers d’Ulldecona i Amposta –que havien estat castells andalusins de les taifes de Lleida i Tortosa–. El castell hospitaler d’Amposta, que va ser la seu provincial de l’orde a la Corona d’Aragó, no s’ha conservat; els treballs arqueològics en curs permetran una millor aproximació al seu coneixement.
Als castells cristians de la primera marca es constata la presència d’estructures anteriors a l’ocupació templera; tots conserven part de la muralla, però la torre –que normalment era cilíndrica– només es manté sencera a l’Ametlla i en part a Barberà. En tots, però, resulta difícil determinar quines estructures anteriors van ser aprofitades. Pel que fa als castells que havien estat andalusins, es conserva l’albacar, més o menys modificat, a Miravet i a Ulldecona, mentre que a Ascó i a Amposta només n’hi ha algun vestigi. No coneixem estructures importants que corresponguin a les celòquies, tot i que és evident que estaven situades al mateix lloc on els ordes van construir el recinte sobirà del castell.
En tots els casos, una vegada organitzats com a comandes, aquests castells van ser remodelats o construïts de bell nou seguint diferents plans. A Ulldecona es va seguir la tipologia habitual aleshores a l’Occident cristià: el típic donjon quadrangular de pedra (derivat de la turris o castellum romà), que va tenir gran difusió a l’Europa romànica dels segles X al XII.
Vista aèria del castell d’Ulldecona, seu d’una de les comandes hospitaleres més importants de Catalunya.
ECSA - J.T.
En canvi, altres castells es van ordenar al voltant d’un pati, més o menys quadrangular, formant un sol recinte (cas de Miravet) o formant-ne dos de concèntrics (cas probable de Gardeny), amb la qual cosa l’un i l’altre s’haurien aproximat a sengles tipologies aleshores freqüents a Terra Santa. Miravet (aprofités o no l’organització en planta de la celòquia anterior) va adoptar un pla més complex, perfeccionat i lògic que altres exemples de l’arquitectura militar cristiana contemporània. Moltes de les millores dels esquemes defensius que es van incorporar en els castells francesos i anglesos al final del segle XII i el principi del XIII, en època dels reis croats Felip August i Ricard Cor de Lleó, eren ja presents a Miravet, principalment pel que fa a la inclusió del pati central en l’esquema defensiu de la fortificació. El pati, de ser una simple línia d’avançada, va passar a convertir-se en un element destinat a la protecció, i els edificis del recinte, que fins aleshores es repartien de forma dispersa segons un pla inorgànic, es van adossar als murs i es van ordenar al seu entorn.
El castell de Miravet és una fortalesa compacta, poblada d’elements defensius sàviament combinats per a eliminar els angles morts i augmentar la capacitat de resistència. El recinte sobirà està flanquejat de torres als angles i al mig de les cortines. Tanmateix, la part baixa dels murs no es va atalussar com en els castells Philip August, ni va caldre circuir el recinte d’un fossat, perquè l’orografia del terreny ja constituïa una defensa natural. Tampoc no sembla que les seves torres hagin tingut mai matacans; en canvi, sí que van posseir merlets espitllerats (no els que hi ha ara) que permetien el tir al vol, plataformes en forma de terrasses on es podien instal·lar ginys militars, i un camí de ronda que possibilitava la mobilitat de la guarnició.
Les diferències més notables entre Miravet i els castells francesos i anglesos del mateix tipus són la minimització de la torre de l’homenatge i la persistència de la planta rectangular a totes les torres del conjunt fortificat.
Interior de la capella del castell comanda de Miravet.
ECSA - J.C.
Tots els edificis dels castells van ser construïts segons les estructures i les formes del romànic de transició emprat a la Corona d’Aragó durant la segona meitat del segle XII i bona part del XIII. Els mateixos anys, els cistercencs bastien els primers edificis conventuals de Poblet (capella de Sant Esteve) i Santes Creus (capella de la Santíssima Trinitat) segons les mateixes fórmules.
Més endavant, desaparegut el Temple, tots aquests castells van sofrir modificacions en època hospitalera. Per exemple, a Barberà, Granyena, Vallfogona i Corbins es van construir nous edificis ordenats al voltant d’un pati interior a la manera dels palaus residencials gòtics o renaixentistes. A Barberà, el gran prior Guillem de Guimerà va aixecar al segle XIV el “palau nou”. No cal dir que un castell comanda com el de l’Espluga Calba, edificat als segles XV i XVI, va ser concebut de bell nou com un palau residència fortificat.
Les capelles conventuals medievals que es conserven d’aquests castells (Barberà, Miravet, Gardeny i Ulldecona) tenen en comú l’extrema severitat, que procedeix sens dubte del caràcter militar i de l’ideal religiós dels ordes. Totes són d’una sola nau i van igualment cobertes amb volta de canó. Tanmateix, hi ha una lleugera diferència entre les tres primeres (templeres) i la quarta (hospitalera). A les templeres, la volta és lleugerament apuntada, obrada amb carreu, arrenca d’una imposta senzilla i no té arcs torals; en canvi, l’hospitalera és un canó de mig punt obrat de formigó que s’aguanta sobre una estructura pètria de cinc arcs torals. Pel que fa a la capçalera, Miravet i Ulldecona tenen absis hemicircular, Gardeny el té poligonal i Barberà té capçalera plana. A Miravet l’absis va precedit d’un arc triomfal amb pilar i columna adossada, mentre que les altres no en tenen (a Gardeny hi ha un toral que algun autor ha confós amb un arc triomfal).
Miravet, Barberà i Gardeny tenen la porta principal al mateix lloc i de factura semblant; s’obre pel costat lateral del temple al davall d’una galeria porticada (la de Gardeny ha desaparegut) que dóna al pati. És una porta de mig punt obrada amb dovelles, que a Gardeny són motllurades com si insinuessin una arquivolta.
Les finestres són petites i amb esqueixada interior a manera d’espitllera. A Barberà hi ha una finestra a la capçalera; a Gardeny, una a la façana occidental, però n’havia tingut una altra al costat nord que fou tapiada quan es va construir l’arc toral. A Miravet i a Ulldecona hi ha finestres laterals que havien tingut una marcada funció militar. A la façana ponentina de Miravet apareix una curiosa espitllera doble, que forma a l’interior una mena de rosassa amb una plataforma des d’on podien disparar tres o quatre arquers. L’interior és molt sever, però és probable que algunes fossin decorades amb pintures murals, com les que es van descobrir a Gardeny fa uns quants anys.
Un detall remarcable pel que fa al romànic de transició són els contraforts esglaonats de l’església conventual de Gardeny. A l’exterior semblen contraforts gòtics d’ascendència francesa, però a l’interior no es corresponen amb cap estructura d’arcs torals o faixons d’una coberta gòtica, perquè la coberta de Gardeny és una volta romànica de canó seguit.
La situació de les capelles dins el conjunt castral no és la mateixa. Les de Miravet i Barberà estan instal·lades en un pis principal d’un edifici de més d’una planta, mentre que les de Gardeny i Ulldecona són edificis exempts i d’una sola planta. Ambdues fórmules són corrents en l’arquitectura militar: la capella a la planta noble d’un edifici principal, amb terrassa al damunt, és una fórmula semblant a la de la Suda d’Osca o el castell templer de Safita, a Síria; la tipologia d’edifici exempt és la més habitual.
Una altra característica militar present en alguna d’aquestes capelles és la que mostra l’absis de Miravet: hemicircular per dins i en forma de torre prismàtica per fora. És la mateixa solució que hi ha a les capelles dels castells, també templers, de Peníscola i Montsó. Es tracta d’una fórmula siríaca habitual a les capelles de les fortaleses de Terra Santa, utilitzada en l’arquitectura religiosa occidental des de molt antic (Enlart, 1925-28). A Catalunya hi ha absis encastats en esglésies per influència de models provençals, i a partir de la primera meitat del segle XII el seu ús és força normal en les capelles de castells.
Barberà, Miravet i Gardeny (en aquest cas no s’ha conservat) posseeixen un element arquitectònic molt particular, una galeria porticada adossada al mur lateral de la capella, on hi ha la porta que comunica amb el pati del castell, que en els documents és sovint anomenada “claustre” perquè té una funció equivalent. És ben diferent, en la forma i en la funció, del pòrtic fossar que hi havia a la capella de Gardeny o de la que encara hi ha a Santa Maria dels Àngels d’Horta, situada davant del mur occidental a manera de nàrtex o galilea. Aquesta varietat de galeria porticada lateral, present també en el santuari de Paretdelgada de la Selva del Camp, és molt rara en l’arquitectura militar i religiosa de Catalunya. Apareix en algunes construccions religioses del segle XII com Queralbs i Serrabona, i és habitual en l’arquitectura romànica castellana. La investigadora americana King (1923) creu que la galeria porticada arribà a la Península amb els ordes militars, tesi amb la qual no està d’acord Gaya Nuño (1946), que la suposa d’ascendència siríaca, importada a la Península per conducte de l’islam. Ambdues hipòtesis són compatibles, ja que el fet que els musulmans duguessin la galeria a Espanya no vol dir que no poguessin haver fet el mateix els ordes militars.
El refetor és una altra construcció singular dins el conjunt d’edificis que componen el castell comanda dels ordes militars. El tipus més particular és el que s’ha conservat a Miravet i en altres castells templers de la Corona d’Aragó (Montsó i Peníscola); probablement també és el que es documenta a Gardeny. És un edifici de planta rectangular allargada, cobert amb volta apuntada de canó que arrenca d’una imposta molt senzilla (com la volta de la capella); té finestres de mig punt a l’exterior i porta adovellada, també de mig punt, que l’uneix amb el pati. Solien comunicar interiorment, mitjançant escales de caragol (o escala penetrada en el mur com és el cas de Miravet), amb les dependències del comanador. El mateix es pot dir d’algun altre edifici que sol complementar el conjunt (aljubs, cellers, cavallerisses…), construït amb tipologies semblants però amb la volta de canó rodó obrada de maçoneria encofrada, que en lloc d’arrencar d’una imposta motllurada parteix del nivell de terra.
Finalment observem que les comandes militars catalanes tenen molts punts de contacte amb els castells croats de Terra Santa (Crac, Margat, Safita…), fet normal que es desprèn d’una mateixa situació bèl·lica. L’ordre castral (deixant a banda les dimensions dels conjunts) i la tipologia dels edificis són els mateixos. Una diferència remarcable en el tipus de construcció és el fet que a les comandes catalanes no es va utilitzar la volta de creueria ni la d’aresta, tan usuals als castells croats de Terra Santa.
De tots els aspectes assenyalats, s’ha de ponderar la novetat que, en el context de l’arquitectura militar occidental del seu temps, representa el recinte sobirà de Miravet (i potser també el de Gardeny). Amb el pla rectangular, amb torres als angles i als flancs, a Miravet es devia produir un fenomen semblant al que, segons Pringle (1988), es va esdevenir els anys trenta del segle XII amb els castells croats a Terra Santa: que van ser construïts pels francs copiant prototips locals musulmans. Des de l’època califal (segles IX i X), a l’Àndalus hi havia fortaleses tipus quadriburgium (Tarifa, La Puente, Trujillo…), que, sens dubte, devien influir en els castells cristians quadrangulars. Tanmateix, encara que a Miravet els templers aprofitessin elements del castell andalusí, el resultat és un conjunt diferent i nou, concebut com una fortalesa on poder desenvolupar racionalment les activitats conventual i militar alhora (Kennedy, 1994).
Els convents rurals
A més dels castells de frontera, templers i hospitalers van instal·lar convents en indrets elegits per la seva idoneïtat econòmica, pensant sobretot en els factors relatius a la producció i al control de la seva hisenda. Amb tot, la inseguretat dels temps feudals no permetia oblidar els aspectes defensius, que qualsevol construcció important havia de tenir resolts. Per aquest motiu, el papa Inocenci III els havia autoritzat a fortificar les seves cases rurals amb l’única finalitat de defensar-se. Hi ha molts convents rurals que han arribat als nostres dies, això sí, més modificats que no ho van ser els castells convent. Uns han restat isolats al camp i presideixen, com ho havien fet en el seu origen, una propietat agrícola i ramadera; d’altres van constituir el nucli inicial d’una població.
Es distribueixen per tot Catalunya. A diferència dels castells comanda, els més importants són els que es van instal·lar als territoris allunyats de la frontera. S’han conservat, amb més o menys modificacions, les construccions templeres de la casa d’Aiguaviva, a l’Empordà; el mas Periques de Puig-Reig, al Berguedà; Palau-solità, al Vallès; Selma i la Masó del Rourell, al Camp de Tarragona; Barbens, al Pla d’Urgell, i les cases d’Horta i Algars, a la Terra Alta. De l’Hospital queden les cases de Sant Llorenç de les Arenes i Avinyonet de Puigventós, a l’Empordà, i Sant Valentí de les Cabanyes, al Penedès.
Com és sabut, extingit l’orde del Temple, la major part dels seus convents van passar a dependre de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem i van continuar exercint una funció semblant. Amb els anys, però, els edificis van anar sofrint modificacions fins al punt que avui és difícil distingir quina part de l’edifici és obra dels templers i quina dels hospitalers. Sortosament, la riquesa de la documentació hospitalera permet seguir les vicissituds de les comandes que encara es conserven i conèixer com eren les que han desaparegut totalment. Això no ha estat tan fàcil amb algunes seus de comanda que després de la dissolució del Temple no van passar a l’Hospital sinó a mans privades (la Joncosa de Gelida, la Masó de Selma, el mas Roda d’Algars), perquè no se n’ha conservat documentació o, si se n’ha conservat, és molt difícil trobar-la. Malgrat tot, en moltes comandes la intervenció hospitalera no va desfigurar gaire els elements essencials de les construccions templeres, perquè a partir del segle XIV els hospitalers, desbordats per tant de patrimoni, es van limitar a mantenir-lo.
La formació de les comandes rurals a Catalunya va tenir orígens diversos: algunes procedien d’una torre o castell termenat amb finalitats defensives, d’altres, de masos més o menys grans, i, finalment, d’altres van ser construïdes de bell nou. Pertanyen al primer grup els actuals pobles de Barbens, Térmens, Avinyonet de Puigventós; al segon, Palau-solità, Algars; i al tercer, el mas Periques de Puig-Reig i el convent d’Horta de Sant Joan.
La tipologia d’aquests convents era diversa; de vegades estaven formats per un grup d’edificis, mentre que en ocasions tenien una sola casa. En el primer cas, el conjunt solia estar ordenat en quadre al voltant d’un pati o una plaça. Normalment els edificis principals ocupaven dues ales contigües del quadre, mentre que els altres dos costats eren murs que podien tenir algun edifici adossat. Als angles solia haver-hi torres –prismàtiques o cilíndriques–, i a l’exterior, un vall o fossat que donava la volta al recinte. Alguna d’aquestes comandes fins i tot posseïa un accés amb pont llevadís flanquejat per dues torres, com s’ha documentat, per exemple, a la important comanda templera del Masdéu, al Rosselló.
Els convents ordenats en quadre eren sovint –no sempre– importants (Barbens, Térmens, Palau-solità, la Masó del Rourell, Horta, Sant Llorenç de les Arenes, Avinyonet…). Els serveis (pallisses, graners, cellers…) estaven quasi sempre adossats als murs de tramuntana i de llevant, on també hi havia la capella. Per dissort, avui ben poca cosa queda dels convents originals, gairebé tots han desaparegut o estan molt modificats. A Barbens s’ha conservat un bon tros de muralla, els baixos d’algun edifici –ocupats ara per cases del poble– i la capella, que és l’actual parroquial. La torre que s’hi conserva sencera és anomenada en els documents “la torre de pedra”, potser per distingir-la de les altres que no ho eren, i formava part de la casa habitació que ocupava tot l’angle del conjunt. Térmens presenta un pla semblant; les últimes recerques (arqueològiques i documentals) han fet conèixer no tan sols l’església conventual (únic edifici que resta sencer) sinó també el castell i el traçat urbà de la vila medieval que va créixer arrecerada a la comanda hospitalera. Devia passar el mateix amb els antics edificis de la Masó del Rourell, amb la diferència que la capella va ser substituïda al segle XIX per una de nova. A Palau-solità gairebé no queda res dels edificis originals; en canvi, sí que es conserva la capella i pràcticament tota la muralla que encara tanca el recinte. A Sant Llorenç de les Arenes s’ha conservat l’església, la casa (molt modificada) i restes d’un claustre. I a Avinyonet, l’església, importants vestigis del castell, el portal que devia ser l’antiga entrada al pati, i restes del recinte i de dues torres angulars.
Un conjunt molt interessant de comanda rural és el del Masdéu, al Rosselló: malgrat les destrosses produïdes per la Segona Guerra Mundial, tant les ruïnes com l’abundant documentació hospitalera permeten conèixer-lo en detall i això fa que esdevingui un model del que devien ser els convents rurals de la Catalunya del sud. Al Masdéu, com a Barbens, els edificis importants estaven construïts en dues ales contigües i tenien torres als angles. La de l’angle edificat era la més important; els documents l’anomenen “torre de l’infern”, probablement perquè tenia un soterrani.
Al davant dels edificis hi havia el gran pati que al Masdéu hom anomenava plaça per la seva grandària. Desconeixem com era en el cas de Barbens, ja que, en haver estat el convent l’origen d’una població, el pati inicial ben aviat devia convertir-se en la plaça del poble, com va passar també a la Masó del Rourell.
Els serveis, distribuïts al voltant del pati, eren a la planta baixa cellers, magatzems, cavallerisses. Al Masdéu –segons la documentació– hi havia al fons del porxo una cambra per a fer bugada i el celler. A Barbens existeixen encara els cellers soterranis i les cavallerisses, que són unes belles estances d’arcs de diafragma.
La casa habitació d’aquests convents era igual que la casa pairal o palau català que s’anà configurant des de l’edat mitjana tant a la ciutat com al camp: un habitacle derivat de la casa itàlica que, amb variants, es va estendre per tota la Mediterrània des de l’època imperial romana. La seva principal característica és un pati central descobert, que de vegades és un simple celobert, al voltant del qual es distribueixen de forma racional els diversos serveis. Al Masdéu i a Térmens hi havia un pati, mentre que a Barbens hi ha un celobert per on puja l’escala. La façana acostumava a ser presidida per una porta central de punt rodó adovellada que donava a un vestíbul, l’atri o entrada que precedia el pati. Casos particulars d’aquests convents edificats en quadre són el mas Periques de Puig-reig i el convent d’Horta de Sant Joan. A diferència dels altres, la casa habitació del mas Periques no té l’esquema de casa o palau, ni la capella dins el recinte. El convent d’Horta mostra la capella en un dels costats, però no sabem com eren els edificis templers o hospitalers construïts als altres costats, perquè els que hi ha actualment (amb un claustre) van ser construïts de nou o reaprofitats pels franciscans en època moderna.
En quasi tots aquests convents hi ha una capella comunicada amb la casa o castell. No se sap si a Barbens ho estaven, ja que actualment entremig hi ha una casa de veïns. Al Masdéu –entremig hi havia la sagristia i l’arxiu– la comunicació encara és visible malgrat el deteriorament actual. A Térmens aquesta comunicació es va respectar fins i tot després que l’orde, l’any 1583, cedís l’església al poble.
L’arquitectura de les capelles difereix poc de la dels castells roquers. Potser sí que era més normal en aquestes cases que les capelles fossin edificis exempts, però aquest detall no afectava la morfologia de la capella. En la major part dels casos, les capelles són edificis individualitzats sense pisos al damunt i amb la capçalera formant part del mur exterior, o situades en un costat amb la capçalera a l’angle, com passa a Horta. Totes són d’una sola nau. Tenen capçalera plana les del Masdéu, Palau-solità i Avinyonet, mentre que les de Térmens, Sant Llorenç de les Arenes i Horta presenten absis hemicircular (exteriorment, el de Térmens és, com a Miravet, una torre rectangular). Totes van cobertes amb volta de canó apuntat, menys la d’Horta, que duu una coberta de fusta amb arcs de diafragma. També tenia aquesta coberta mixta la de Térmens, però al segle XVI va ser substituïda per una volta de creueria. Estilísticament, totes pertanyen al romànic tardà o gòtic inicial, excepte la de Térmens, on es barregen el romànic i el gòtic tardà.
Vista aèria de les ruïnes de la comanda templera del Masdéu, al Rosselló.
ECSA - P.J.
Els convents que només tenen un sol edifici solen repetir l’esquema dels masos grans de la regió. La casa habitació és situada al mig de l’edifici, i els serveis i la capella, als costats. Són d’aquest tipus els convents de Selma (la Masó de Selma) i Aiguaviva del Gironès. Selma, a més, té una torre angular adossada i una mena de tàpia, de construcció tardana, que circueix el mas. En el cas d’Aiguaviva, la casa, totalment modificada pels hospitalers, és un gran edifici de planta quadrangular amb capella adossada al costat. A Selma la capella és exempta; en un cas i l’altre, les capelles són construccions tardanes de planta rectangular.
Hi ha casos particulars de comandes agrícoles que van ser construïdes a partir d’un important molí (templers i hospitalers van tenir molta cura del negoci dels molins). En aquests casos, l’esquema de l’edifici presenta peculiaritats que el distingeixen dels altres. És d’aquest tipus l’actual mas Roda d’Algars, a la Terra Alta, construït vora el riu Algars, molt a prop del turó que defensava l’antic castell templer.
El mas Roda, que encara es conserva prou bé amb modificacions de l’època moderna, és un gran edifici de planta rectangular i quatre pisos; a l’inferior, semisubterrani, hi ha la sala de moles, una imponent peça rectangular, construïda al segle XIII, amb volta de canó apuntat, amb capacitat per a tres moles; a la segona planta, que és una construcció a base d’arcs de diafragma i coberta de fusta, hi ha magatzems de gra, el celler i el trull; i a les dues darreres plantes, l’habitatge i el forn.
Les esglésies parroquials templeres i els priorats hospitalers
Planta del conjunt actual del convent dels Àngels d’Horta de Sant Joan, format per la capella de l’antiga comanda, la galilea del segle XIV i el claustre i altres construccions posteriors. Escala 1/1 000.
SPAGC - A.P. i R.V.
Un bon nombre d’esglésies parroquials dels territoris colonitzats pels templers i hospitalers no van dependre dels bisbes diocesans, sinó dels respectius mestres provincials. En general, aquest patronatge parroquial va anar relacionat amb la repoblació: els bisbes, desbordats per l’enorme tasca d’evangelitzar les noves i extenses diòcesis (sobretot la de Tortosa) o regions allunyades (com la Ribagorça i el Pallars) incorporades al bisbat d’Urgell, van cercar o acceptar la col·laboració dels ordes. Com que l’assumpció d’aquesta activitat anava acompanyada de beneficis econòmics, es van originar continus conflictes entre ambdues jerarquies. De vegades, aquestes negociacions o altres motius van ser causa de cessió de patronatges parroquials (l’any 1171, el bisbe de Barcelona va cedir el patronat de l’església de Selma al Temple; el 1278, el bisbe d’Urgell donava l’església parroquial de Sant Martí de Puig-reig i les seves sufragànies al comanador de Puig-reig…).
A les poblacions de l’Ebre (la Terra Alta i gran part de la Ribera), on el Temple va tenir la plena senyoria, aquest orde va intervenir en la creació d’una bona part d’esglésies parroquials; tanmateix, l’any 1318, en passar els béns templers a l’Hospital, el bisbe de Tortosa es va quedar amb el patronatge de la majoria d’aquelles esglésies. Només van romandre en mans dels santjoanistes, en qualitat de priorats, les parroquials de Miravet, Riba-roja, Benissanet, Ginestar i Rasquera.
Els edificis medievals, amb l’excepció de l’església vella de Ginestar, no s’han conservat i avui són temples barrocs. Dissortadament, només ha arribat als nostres dies un petit grup d’edificis de la Terra Alta, construïts, amb més o menys certesa, durant el patronatge templer: Gandesa, Caseres, Vilalba dels Arcs, Horta, Pinyeres, Nonasp, Algars, les Camposines, Almudèfer i Berrús (aquest a la Ribera).
Encara és molt menor el nombre de llocs conservats que van ser de domini templer a les terres de Ponent: només queden l’església vella de Vilanova de la Barca i la de Vilanova de Segrià. Les actuals esglésies parroquials de Corbins, Torrelameu i el Vensilló (els Alamús), que havien estat de patronatge templer i després hospitaler, són construccions modernes.
En terres de la primera marca, l’església parroquial de Sant Cristòfol de Selma va ser de domini templer, però dubtem que quedi res de la construcció medieval entre els enderrocs actuals. Dins l’àrea territorial de la comanda s’han conservat un parell de capelles de masos (Santa Agnès i Sant Miquel del Pla de Manlleu).
A la Catalunya Vella va ser també del Temple la parroquial de Sant Martí de Puig-reig, que s’ha conservat juntament amb alguna de les seves sufragànies (Sant Joan Degollat, Sant Andreu de cal Pallot, Fonollet…).
Al marge d’aquests temples on la vinculació al Temple fou de primer grau, hi ha una sèrie d’esglésies parroquials a les quals atorguem una relació de segon grau amb l’orde pel fet de no haver estat de patronatge seu, sinó episcopal. S’han inclòs en aquest estudi per la raó, exposada al començament, de presentar en conjunt tot el patrimoni monumental que forma part del context històric dels ordes militars. Estarien en aquest segon nivell algunes esglésies medievals conservades de pobles pertanyents a les comandes de la primera marca tarragonina, totes a la Conca de Barberà, com l’església vella de l’Espluga de Francolí, la de Vallfogona de Riucorb, la d’Albió, la de Montargull o la de Barberà, de la qual es conserva un timpà romànic.
Els priorats hospitalers fundats abans de l’abolició del Temple, és a dir, els que van ser originàriament hospitalers, es localitzen principalment al bisbat d’Urgell, en comarques com les ribagorçanes o pallareses, allunyades de la seu episcopal. Sovint eren tan importants com les comandes (Susterris, Siscar, Isot, Costoja) de les quals depenien, si no més. Els llocs més rellevants que conserven edificis medievals són Montanyana (Baixa Ribagorça), Arbull (Pallars Jussà), Bellfort (Noguera) i Vilamur (Pallars Sobirà). A més d’aquests, en altres comarques lleidatanes, hi ha el temple de Sant Joan de Carratalà d’Aitona (Segrià) i el de la Mare de Déu de Pinós (Solsonès). Finalment, a les terres de l’Ebre, al Montsià, hi havia el priorat d’Amposta, que avui és un edifici neoclàssic (els hospitalers només conservaren aquest domini del castell i poble que havien estat seu de l’orde a la Corona d’Aragó). Al mateix Montsià s’han conservat dos temples parroquials medievals: Sant Lluc d’Ulldecona i la seva sufragània de les Ventalles, els quals, malgrat no gaudir del patronatge hospitaler, van estar molt vinculats a l’orde.
En comandes hospitaleres de la primera marca (l’Espluga de Francolí, Cervera…) resta en peu algun temple medieval de parròquies que sempre van ser de patronatge episcopal. Com en el cas del Temple, considerem que aquests edificis van tenir alguna relació amb l’orde. Són la parroquial de Cabestany, Santa Maria del Coll de la Guàrdia Lada i Santa Fe de Montfred, totes tres a la Segarra, i les de la Cirera i Llorac, a la Conca de Barberà.
Capçalera de la capella de la comanda templera d’Horta de Sant Joan o convent dels Àngels, amb una successió de contraforts que ressegueixen l’absis.
ECSA - J.C.
El grup que formen totes aquestes esglésies medievals templeres i hospitaleres pot ser analitzat conjuntament ja que no hi ha entre elles cap diferència. Totes tenen una sola nau d’unes dimensions que oscil·len entre els 30 m de llargària, les més grans (Horta, Ulldecona, l’Espluga de Francolí…), i els 9 m, les més petites (Algars, Camposines, Guàrdia Lada…). Entre les grans alterna la coberta voltada de pedra (canó apuntat o creueria) i la coberta de fusta sobre arcs de diafragma; entre les petites hi ha alguna volta de canó, però sobretot presenten cobertes molt singulars a base d’arcs de diafragma molt junts coberts amb lloses de pedra.
Les de Gandesa, Horta, l’Espluga de Francolí i Ulldecona tenen volta de creueria. Les de Caseres, Vallfogona de Riucorb, Puig-reig (i sufragànies), Montanyana, Arbull, Bellfort, Carratalà, Vilanova de Segrià, Guàrdia Lada, Cabestany de Segarra, Llorac, Santa Fe de Montfred… són de canó apuntat. Encara es pot apreciar a Sant Gil d’Albió els vestigis de la volta de canó amb arcs doblers originària, malgrat haver estat substituïda per una volta més moderna; la de Vilanova de la Barca sembla que tenia volta de canó.
La coberta de Vilalba dels Arcs és una estructura d’arcs de diafragma coberts amb fusta. Les de Pinyeres, Berrús, Camposines, Algars i Almudèfer formen un grup particular d’esglésies amb arcs de diafragma amb lloses de pedra. També resulta particular el cas de Sant Joan de les Ventalles, on els arcs de diafragma suporten una volta de formigó. I, finalment, les dues esglésies que han perviscut dels masos templers de Selma (Santa Agnès i Sant Miquel) tenen la coberta tradicional a base d’una biga carenera entre pinyons i cabirons transversals.
Dins la tipologia de les testeres d’aquests temples predomina la capçalera plana a les esglésies templeres de l’Ebre i l’absis hemicircular a les hospitaleres de les terres de ponent. Les esglésies més grans i tardanes, és a dir, les més gòtiques (Horta, Ulldecona, l’Espluga de Francolí…), tenen el típic absis poligonal de creueria.
La major part d’aquests edificis solen tenir la porta principal a la façana lateral, les grans, i a la davantera, les petites; amb tot, les més grans com Sant Joan d’Horta, Sant Lluc d’Ulldecona i Sant Miquel de l’Espluga hi solen tenir dues o més portes. A les esglésies petites i mitjanes les portes són extremament senzilles, de mig punt, adovellades de pedra i sense ornamentació. En canvi, entre les més grans hi ha algun exemplar de notable valor artístic com la de Gandesa i les de Montanyana (Santa Maria de Baldós i Sant Joan). En aquestes tres portalades apareixen arquivoltes i capitells historiats, fet que constitueix una excepció en el context d’aquesta arquitectura. També hi ha arquivoltes bellament esculturades a les portes de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí i a Sant Lluc d’Ulldecona.
Els materials emprats en la construcció són diversos, però són els mateixos que contemporàniament utilitzava tota l’arquitectura de les mateixes àrees geogràfiques: opus spicatum o la maçoneria amb les juntes resseguides amb un ferro al Rosselló, i la maçoneria amb cadenes cantoneres de carreu a la major part d’esglésies petites de l’Ebre o de la Conca de Barberà i el Camp. L’aparell de carreuada en filades trencajuntades, com a tècnica de més qualitat, se solia emprar a les esglésies més grans i de més categoria. Els elements estructurals de suport –pilars i arcs– i les voltes acostumen a ser de pedra tallantada.
Ruïnes de l’antiga parròquia de Vilanova de la Barca.
ECSA - G.S.
L’estil arquitectònic d’aquests temples parroquials és el romànic tardà o el gòtic inicial. En els més romànics s’aprecia la influència occitana, que va arribar al país al mateix temps que els ordes militars. Aquesta influència és especialment palesa en l’absis de quart d’esfera nervat de Gandesa, o en la capçalera de Vilanova de la Barca, plana amb contraforts esbiaixats que recorden els de certes esglésies templeres i hospitaleres de la Saintonge i l’Aunis, estudiades per Anne-Marie Legras (1983), pròximes també a la plàstica exterior de la capella de Gardeny. Són, així mateix, d’influència occitana els arcs embotits als murs laterals, formant capelles, que trobem a Sant Martí de Puig-reig.
La plàstica exterior és molt severa a les esglésies petites: murs plans, despullats, i arestes del més simple volum prismàtic. En canvi, les més grans, tot i mantenir una bona dosi de severitat, trenquen la monotonia amb les elegants portalades arquivoltades, les cornises motllurades, els permòdols, les finestres amb traceries…
Una de les coses que més crida l’atenció del conjunt d’esglésies presentades aquí és l’ús exclusiu de la nau única, punt de coincidència amb l’arquitectura francesa i italiana dels ordes militars. Aquesta similitud no es dóna amb les esglésies del mateix tipus de Castella i Lleó, estudiades per Castán (1983), on hi ha varietat de plantes. Probablement, tampoc no la trobaríem a Portugal, car la parroquial templera més famosa (Santa Maria dos Olivais, de Tomar) té planta basilical de tres naus.
L’estètica general de les esglésies parroquials o priorats dels senyorius templer i hospitaler catalans, tant en el període romànic com en el gòtic, no és tan severa ni ascètica com ho és a les capelles dels convents, fet que també s’aprecia en aquest tipus d’arquitectura a França, Castella i Lleó i Portugal.
Els convents urbans
Un darrer tipus de convent és constituït per les comandes construïdes dins el clos emmurallat de les ciutats o poblacions grans. El Temple en va tenir a Barcelona i Tortosa; l’orde de l’Hospital, a Barcelona, Lleida, Cervera, Vilafranca del Penedès, Ulldecona i el castell residència de l’Espluga Calba. Dissortadament, dels dos convents templers només ha perviscut la capella de Barcelona, i dels convents hospitalers, la capella de Vilafranca, la capella i part del convent de Cervera, la façana de la casa d’Ulldecona i el castell de l’Espluga Calba.
Planta de la capella de Sant Joan dels Hospitalers de Vilafranca del Penedès.
SPALDB - J.M.
Les comandes urbanes, com en altres països, eren palaus més o menys fortificats, construïts (si més no, els del Temple) en indrets estratègics del recinte emmurallat. A Tortosa va ser bastida al costat de portes importants de la ciutat; a Barcelona, la casa va ser construïda a recer d’un angle de l’antiga muralla romana, aleshores ja d’escàs interès estratègic. La casa templera de Barcelona era formada per un conjunt d’edificis disposats en planta quadrangular i ordenats al voltant d’un pati central. Dos murs perimetrals d’aquest edifici, el de migdia i el de ponent, eren les muralles romanes amb tres de les seves torres. A l’ala nord hi havia la casa i l’església, que es comunicaven, com solia passar a totes les cases templeres. El Temple de Tortosa devia ser semblant al de Barcelona; estava igualment arrecerat a les muralles al costat d’una porta, anomenada del Temple en el cas de Tortosa. La documentació conservada relativa a aquesta casa és moderna i mostra la fortalesa desproveïda ja del recinte emmurallat que originàriament havia tingut.
Pel que fa a les comandes santjoanistes, sembla que en començar el segle XII els hospitalers van construir el convent de Barcelona a la riera de Sant Joan (entre la plaça de l’Àngel i el carrer de Sant Pere més Baix). Carrer i casa van desaparèixer en obrir-se, l’any 1886, l’actual Via Laietana. Segons les visites priorals d’època moderna, tenia un claustre al voltant del qual s’ordenaven les estances del convent, amb la capella com a edifici principal. Semblant devia ser la comanda de les Cases Antigues de Lleida, situada extramurs de la ciutat, vora la porta de Corbins; tanmateix, en presidir una propietat agropecuària, els edificis destinats a aquests serveis devien ser importants. Vers els anys cinquanta del segle XX, cedint a l’especulació urbana, va ser enderrocat el darrer edifici que en quedava. També hi devia haver un convent important a Vilafranca del Penedès, si jutgem pel terreny que ocupava i per la categoria de la capella (únic edifici que s’ha conservat). Va ser construït al segle XIV en ser traslladada a la capital del Penedès la seu de la comanda que des del segle XII era a Sant Valentí de les Cabanyes. La casa d’Ulldecona no va ser mai un convent com els anteriors, sinó una simple casa urbana entre mitgeres, amb residència a la planta noble i magatzems als baixos; n’ha romàs la façana. Finalment, el castell de l’Espluga Calba és en realitat un palau urbà gòtic construït entre els segles XV i XVI per a presidir la comanda hospitalera de les Garrigues, la darrera que l’orde organitzà a Catalunya.
Com els altres convents, aquestes comandes urbanes solien tenir capella, la qual, seguint la tipologia tradicional, era de nau única; però en aquest cas en lloc d’anar cobertes amb volta, com majoritàriament succeïa als castells i a les comandes rurals, les capelles dels convents urbans (tant dels templers com dels hospitalers) es cobrien amb armadura de fusta recolzada en arcs de diafragma. En el cas de la capella de Palau de Barcelona encara hi ha vestigis de l’antic sostre al damunt de l’actual volta de creueria, que és un afegit del segle XVI. Per la documentació sabem que la capella de Tortosa, que fou enderrocada amb tot el conjunt, tenia el mateix tipus d’estructura d’arcs de diafragma i coberta de fusta. Igualment succeïa a les desaparegudes capelles hospitaleres de Barcelona i Lleida. Un cas a part el constitueix l’església de la comanda de Vilafranca, sortosament conservada, que és l’exemplar més reeixit de l’arquitectura religiosa dels ordes militars a Catalunya.
Les diferències estructurals entre les capelles dels castells i dels convents rurals –ambdues cobertes de volta– i les capelles de les cases urbanes –cobertes de fusta– no es poden atribuir a la cronologia, ja que les cobertes mixtes amb arcs de diafragma van ser emprades per templers i hospitalers a les esglésies parroquials i als convents des del final del segle XII. Per contra, l’església de l’últim gran edifici templer de la Corona d’Aragó, el castell de Peníscola, va ser construïda amb volta de canó.
Però potser sí que hi ha un factor que cal tenir en compte a l’hora de cercar explicacions a les diferències. Mentre que les capelles castrals i les de les parròquies rurals mantenien un estil auster i modest, les dels convents urbans es relacionen d’una manera molt directa amb les esglésies, també urbanes, del clergat secular i dels mendicants, perquè acomplien funcions parroquials semblants. És possible que els templers i els hospitalers consideressin més adient per a les capelles dels seus convents urbans la coberta mixta, perquè era, juntament amb la volta de creueria, la més habitual a les esglésies parroquials urbanes de l’època.
Un darrer aspecte que cal remarcar de les comandes urbanes és la construcció de cases de veïns, sobretot perquè algunes vegades es va dur a terme amb una autèntica planificació urbanística. Ens referim a casos dels barris de Palau de Barcelona, de Santa Clara de Tortosa, o a la nova vila d’Ulldecona. Aquesta va ser una de les activitats econòmiques lucratives practicades tant a Orient com a Occident.
Interior de la capella de Sant Joan dels Hospitalers de Vilafranca del Penedès, coberta amb arcs de diafragma, en construcció a partir del 1309.
ECSA - G.S.
L’exemple d’Ulldecona és el més interessant que coneixem al Principat català. La població nova va néixer com una necessitat d’expansió de la població medieval que havia crescut arrecerada al castell. Al final del segle XIII l’antiga població d’Ulldecona, amb el consentiment del castellà d’Amposta, es va traslladar al pla. Com era habitual en aquesta mena de trasllats, el mestre hospitaler va concedir carta de franquícies i va disposar el traçat urbà de la nova vila: un rectangle emmurallat, amb carrers fent retícula i parcel·lació en fanecades (patis destinats a la construcció de cases, que després eren cedides en emfiteusi).
Hospitals, santuaris marians i convents femenins
Tot i que ambdós ordes, el Temple i l’Hospital, van desenvolupar a Catalunya una tasca militar i colonitzadora important, hi ha una altra funció que s’ha de tenir en compte: l’hospitalària.
Els templers i els hospitalers catalans tenien o protegien santuaris marians edificats a la vora dels camins importants de pelegrinatge o de les carrerades ramaderes. De vegades el santuari era la mateixa capella d’un convent, com a Santa Maria dels Àngels d’Horta –o com a Villasirga (Palència)–, però sovint era un edifici proper amb un cert grau de vinculació amb una comanda. La seva tipologia i el caràcter arquitectònic eren similars als de les comandes rurals.
Cases d’ordes militars als segles XII-XV.
A.P. i C.P.
Com que la funció hospitalària del Temple no és gaire clara, en alguns santuaris que no coincidien amb la casa de la comanda (Santa Maria de Paretdelgada, a la Selva del Camp; Santa Maria de Bell-lloc, a Santa Coloma de Queralt; Santa Maria del Camí, a Granyena) i que eren regits per comunitats de donats, no es pot establir documentalment la seva vinculació amb aquest orde. En canvi, pel que fa a l’Hospital, que ja tenia en els seus orígens la funció d’acollida de malalts i pelegrins, es coneixen prou bé els establiments que en depenien directament.
A les comarques prepirinenques hi havia força convents o priorats destinats a servir de refugi als vianants i també a tenir cura de malalts: Siscar i Montanyana a la Baixa Ribagorça, Rialp al Pallars Sobirà, Isot i Costoja a l’Alt Urgell. Es tractava de cases situades en llocs de pas dels camins i totes havien pertangut a l’orde de l’Hospital, ja que el Temple no tenia com a funció pròpia l’hospitalària.
També hi va haver hospitals annexos en algunes comandes santjoanistes en terres no pirinenques: a Cervera, Berga i a l’Espluga de Francolí. Aquest darrer és l’únic hospital medieval de l’orde que s’ha conservat sencer a tot el territori català. Presenta la tipologia del palau gòtic urbà construït entre mitgeres: sobre una planta quadrada s’aixequen dos pisos amb una sèrie de sales ordenades al voltant d’un pati central descobert. Com en tots aquests edificis, és molt interessant l’escala de pedra, arrecerada en un costat del pati i suportada per un arc rampant.
Coneixem el conjunt arquitectònic de Santa Maria de la Serra de Pinós, priorat hospitaler depenent de la comanda de Cervera, que feia també la funció d’hospital. Els edificis formaven conjunts de capella i serveis ordenats en quadre al voltant d’un pati. Normalment als costats de migdia i de llevant, formant angle recte, hi havia els edificis de l’església i de l’hospital (amb cavallerisses, casa dels donats i magatzems). Tot i l’austeritat pròpia de l’orde, com que la funció d’aquestes construccions era més externa que interna, no és estrany trobar en alguns casos una gran riquesa decorativa, com a Santa Maria de Bell-lloc (Santa Coloma de Queralt). La magnificència d’aquesta capella s’explicaria per estar vinculada alhora a l’orde del Temple i als barons de la vila, el segon dels quals, Pere, dit Cor de Roure, després d’haver estat un dels cavallers templers més eminents, va decidir convertir el temple de Santa Maria en mausoleu familiar.
L’Hospital va tenir un nombre considerable d’establiments mixtos: Isot, Costoja, Siscar. Però la presència en un convent de persones d’ambdós sexes no comportava forçosament un estatut de casa mixta; probablement hi havia una organització adaptable dins d’una norma general –la regla– que permetia actuar de manera diferent segons les situacions. Dins la vida dels convents dels ordes militars hi havia feines considerades tradicionalment femenines (treballs domèstics, atenció als malalts), que eren encarregades a les dones. També hi havia feines considerades masculines: l’administració i la cura dels preceptes religiosos, tasques que pressuposaven un procurador o un capellà masculins. Coneixem pels documents que moltes feines domèstiques eren dutes a terme per esclaus sarraïns, però, excepte en un cas documentat a la casa templera de Montsó, no es parla mai d’esclaves.
La necessitat de subvenir a les feines especialitzades de part de persones dels dos gèneres comportava la cohabitació; si aquesta es realitzava en el mateix edifici o en edificis annexos, és un problema que les diferents comunitats devien resoldre en cada cas i segons les possibilitats de cada convent.
Si, com suggereix Tommasi (1992), la presència de dones als convents dels ordes militars anava principalment associada a les funcions assistencials i hospitalàries d’aquests establiments, devia ser més freqüent trobar dones a les cases de l’Hospital que a les del Temple, ja que eren més propis dels primers els establiments destinats a tenir cura de pelegrins i malalts.
No consta cap establiment de monges templeres. En canvi, cap al final del segle XII van començar a aparèixer comunitats estrictament femenines en l’orde de l’Hospital. Una possible raó que va impulsar la creació d’aquest tipus de convents fou la d’evitar el contacte de persones d’ambdós sexes en un mateix àmbit. Tanmateix, és possible que la creació de convents femenins s’hagi de relacionar amb la vida religiosa en ella mateixa, és a dir, amb una major atenció a la vida contemplativa. En aquest context resulta significatiu que els nous establiments femenins hospitalers s’anomenessin monasteria, i no hospitalia.
Des de la seva fundació, les comunitats femenines podien necessitar homes per a atendre les tasques de tipus espiritual i temporal; tot i que no era obligatori, solien tenir un o més capellans i un administrador, a més d’altres germans, que estaven subjectes a l’autoritat de la priora, la qual, al seu torn, depenia d’una autoritat superior, que era el castellà d’Amposta o el gran prior de Catalunya.
Coneixem documentalment –no se n’ha conservat res– l’important conjunt arquitectònic del convent femení d’Alguaire (Segrià), que va ser la seu d’una important comanda hospitalera. Dins la Castellania d’Amposta hi hagué un convent de monges hospitaleres a la Ràpita (ara també desaparegut), que al segle XV va passar a Tortosa. En terres aragoneses encara es conserva bona part de les edificacions del monestir de Sixena.
Bibliografia consultada
Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III; King, 1923; Enlart, 1925-28; Deschamps, 1934-39; Gaya, 1946; Tommasi, 1981; Castán, 1983; Legras, 1983; Catalunya romànica, 1984-98, vol. I-XXVII; Oursel, 1986; Pringle, 1988; Tommasi, 1992; Kennedy, 1994; Fuguet, 1995 i 1997; Pringle, 1997; Fuguet, 1998a i 2000.