Els convents franciscans

Els primers establiments dels menorets

Els temples, les pintures i els retaules franciscans de l’època del gòtic són símbols d’un gran fenomen medieval: la popularitat d’un grup de gent senzilla que va decidir seguir l’exemple de sant Francesc d’Assís, una manifestació de fe extraordinària que va contribuir com pocs a l’esplendor de l’arquitectura i l’art de l’època gòtica. Però la presència dels franciscans va ser molt més significativa per a la Catalunya medieval, ja que el franciscanisme va ser també un concepte de vida fins llavors inconcebible, i el fet que coincidís amb el naixement de les ciutats –arribà a esdevenir el braç espiritual del rei i dels comerciants– va assegurar el seu èxit i va enriquir culturalment el període.

L’impacte d’aquest moviment religiós sobre la vida social, religiosa i cultural de l’època es va desencadenar arran del viatge de sant Francesc a la Península durant la segona dècada del segle XIII, una visita que va suposar l’inici de la fundació de convents franciscans als centres urbans i va despertar la devoció dels ciutadans. La inspiració que va motivar la visita del sant va anar seguida d’una gran activitat dels seus deixebles, que comptaven amb l’ajut reial i la política del moment, és a dir, la necessitat de mantenir i estendre la fe catòlica com a poder unificador en el moment de la fi de la reconquesta de part de la Corona d’Aragó dels territoris que havien estat ocupats pels musulmans. Per això, Jaume I i els seus successors van rebre amb gran entusiasme els nouvinguts, als quals van donar la seva protecció, molts privilegis i concessions i, fins i tot, auxili en temps problemàtics de conflicte amb el clergat o alguns laics, perquè, en efecte, aquesta petita colla de frares constituïa un baluard contra el poder de la noblesa i un enllaç amb la classe mitjana que acostumava a sostenir la política reial. Gràcies al suport de la casa reial, els franciscans, que havien fundat els primers convents en la dècada dels anys vint, es van fer cada vegada més populars entre els seus contemporanis i van arribar a establir cases a quasi tots els principals centres urbans de Catalunya.

Els detalls de la visita de sant Francesc a la Península no queden documentats i no sabem tampoc d’on provenien els primers frares, però això no ha impedit que brollessin diverses llegendes i opinions sobre la trajectòria del sant i la fundació dels primers convents al sud dels Pirineus, una discussió que no té lloc aquí, però que encara és tema de recerca entre els estudiosos aficionats al franciscanisme. L’únic document que s’ha conservat sobre la presència del sant a Catalunya data del segle XIV i té relació amb la família Guerau, que suposadament li va donar allotjament durant la seva visita a Girona. Això no obstant, les primeres cases establertes vers el 1220 probablement devien ser a Barcelona i Lleida –encara que no es documenten fins al final d’aquesta dècada–, depenent de la ruta empresa per sant Francesc en el seu pelegrinatge pel nord de la Península. Poc després, es devien fundar convents a Vic, Cervera, Montblanc, Morella, Tarragona, Tortosa i Vilafranca del Penedès, i un segle més tard a Tàrrega i Puigcerdà.

El convent de Tàrrega tenia al seu càrrec una leproseria, però sembla que la seva administració sobre l’hospital va durar poc. El convent de Puigcerdà és una de les cases que presenten més interès, ja que, pel fet de ser del comtat de Cerdanya, pertanyia a la província franciscana de Provença, si bé la documentació conservada suggereix que els frares tenien poc contacte amb els seus companys de França i encara menys amb els de la resta de Catalunya. Malgrat la seva gran popularitat a la vila, una lectura dels protocols del segle XIV revela un augment de pobresa del convent durant la segona meitat de segle i tot el segle XV; pel que sembla, al segle XVI ja no hi va haver cap possibilitat de remeiar la situació, perquè juntament amb la pobresa, i possiblement per això, el convent havia caigut en una greu decadència. L’única solució possible era la seva integració en la província franciscana dels observants d’Aragó, però aquests van rebutjar la proposta i els últims frares van marxar de Puigcerdà, deixant al darrere seu un convent en ruïnes. Després de molts intents de la vila perquè s’hi establís un altre orde religiós, l’any 1570 ho van fer els agustins. La fama de sant Francesc, però, no va morir amb la desaparició dels framenors i, curiosament, el convent dels agustins va continuar anomenant-se convent de Sant Francesc.

Aquesta gran acollida dels frares devia molt a la novetat dels sermons que predicaven i que despertaven l’interès del poble, certament perquè diferien de manera significativa de les homilies dels capellans parroquials. Segurament, els seus sermons s’assemblaven a una mena de drama litúrgic, i les parets dels seus temples eren pintades amb passatges d’històries de l’Evangeli. Evidentment, per al clergat la popularitat dels framenors va tenir efectes negatius, ja que la major part dels donatius que abans rebia va anar a parar a la butxaca dels nouvinguts, una situació que va provocar la seva hostilitat i va donar lloc a conflictes entre els clergues i els frares mendicants. Hem de recordar també que la major part dels franciscans catalans procedien de la classe mitjana, és a dir, dels mercaders i artesans que van ser l’eix de la nova societat urbana i que tenien els mitjans per a col·laborar de manera substancial en l’apostolat dels seus fills. No ens pot sorprendre, llavors, que l’acolliment dels frares pels habitants urbans fos entusiasta i que l’aliança entre ells i els negociants fos propícia per al seu desenvolupament i progrés.

Hem dit que la inspiració per a fundar convents a Catalunya es va originar amb sant Francesc, però evidentment la realització d’aquests projectes no va ser instantània, perquè demanava llargues hores de dedicació de part dels primers frares; havien de buscar terrenys, construir edificis i arrelar-se fermament, i devien trobar molts entrebancs abans d’aconseguir el seu fi. Malaurament, la documentació conservada sobre aquest aspecte és mínima i té relació amb la segona època de fundacions, concretament amb l’establiment de la casa de Puigcerdà. Malgrat això, creiem que el procés seguit al segle XIII pels primers convents no devia ser gaire diferent.

L’Arxiu Comarcal de Puigcerdà té el gran avantatge d’haver conservat una sèrie no interrompuda de protocols notarials que ens ha facilitat molts detalls sobre la fundació i vida del convent de Sant Francesc a Puigcerdà, i sobre el desenvolupament en general d’un convent mendicant. Sabem que l’any 1315 alguns habitants de la vila tenien interès per fundar un convent franciscà prop de casa seva, sobretot perquè els seus fills que havien pres l’hàbit de l’orde es veien obligats a desplaçar-se a Vilafranca de Conflent, viatge sempre difícil. La germana de fra Pere Llaguna, Berenguera, estipulà en el seu testament que, en cas de fundar els framenors una casa de Sant Francesc a Puigcerdà, els deixaria una quantitat de diners, i cinc anys més tard, el seu desig es va fer realitat, encara que no tenim cap notícia de si es va realitzar el llegat de Berenguera.

A Puigcerdà, els frares van aconseguir establir la casa, però sabem que un altre intent de fundació va fracassar; a la fi del segle XIII, dos frares del convent franciscà de Vic van anar a viure a Manresa amb la intenció d’implantar el franciscanisme al Bages, però, probablement per la força que tenia el convent dominicà i l’interès que expressava el poble per establir una casa de carmelitans, no van trobar prou suport per a tirar endavant el seu projecte. En resum, podríem dir que la feina preparatòria consistia a fer-se conèixer, arreplegar diners i tenir el suport de la municipalitat i del poble, una tasca no sempre fàcil. La documentació conservada no ens permet dir si van fallar altres intents de fundació a Catalunya, però en general els franciscans, coneguts popularment com a framenors o menorets, van ser acollits amb entusiasme.

Per a comprendre el seu impacte sobre el poble medieval, hem de pensar que la seva arribada a Catalunya va ser molt oportuna per les raons que hem indicat: la política reial, la naixença d’una societat urbana i la creació d’una classe mercantil amb unes aspiracions molt més altes que les que tenia la classe rural. Així doncs, la vinguda dels frares mendicants responia a unes circumstàncies concretes. A més, la construcció dels complexos conventuals, esglésies i habitatges, va donar feina a milers d’obrers, des dels picapedrers, paletes i altres obrers responsables de la fàbrica dels edificis fins als pintors, escultors i artesans que embellien tant l’exterior com l’interior de les esglésies. L’establiment dels frares mendicants va donar vida a l’art i l’arquitectura, l’aspecte més visible avui d’aquella revolució religiosa urbana.

El pes cultural dels franciscans

Els efectes de la presència dels franciscans no es van limitar al panorama monumental o artístic. La seva aportació cultural va ser molt més gran, ja que va fomentar la creació d’un ambient propici a l’estudi i la producció d’obres teològiques i literàries. Sant Francesc no hauria reconegut la petita colla de deixebles que l’havien seguit, alguns dels quals van ser coneguts per la seva gran capacitat intel·lectual, perquè mai no havia previst una organització tan dedicada als estudis, ja que ell creia que els llibres podien ser un obstacle per a la vida espiritual. En aquest sentit tenia tota la raó, perquè alguns frares de la fi del segle XIV van donar més importància als títols universitaris obtinguts fora de la Península que a les seves obligacions espirituals, i fins i tot van arribar a demanar privilegis especials com a reconeixement de la seva superioritat, una actitud del tot contrària a la regla de sant Francesc. Evidentment, els primers frares no tenien cap formació intel·lectual, i més si considerem que la seva primera preocupació era la d’establir convents. Molt aviat van apreciar que la manca d’estudis els posava en desavantatge si volien ministrar efectivament la nova societat urbana. Als convents més importants, com a Barcelona, van crear centres de formació o studia que van adquirir un alt nivell intel·lectual i que van ser la base de les universitats fundades a partir del començament del segle XIV.

Entre els primers franciscans coneguts pels seus estudis, deixant de banda Ramon Llull, figura destacadíssima de l’esperit franciscà i escriptors de talla europea, trobem fra Ponç Carbonell, que va escriure un comentari sobre la Bíblia, conegut com l’Apostilla, i fra Arnau de Canelles, considerat capaç, l’any 1316, de jutjar l’obra d’Arnau de Vilanova, una obra que havia estat condemnada per la Inquisició, ja que Arnau havia donat el seu suport als espirituals, és a dir, als franciscans que havien adoptat les doctrines de fra Pere Olivi i els seus seguidors, un grup dels quals vivia al Baix Penedès. Alguns frares van freqüentar les universitats estrangeres o, després del 1300, l’Estudi General de Lleida, i molts es van ordenar de sacerdots, una altra conseqüència que no havia previst el seu fundador i que no li hauria agradat. El més conegut dels erudits franciscans va ser fra Francesc Eiximenis, el qual, a més d’escriure obres importants com Lo Crestià, que no va arribar a completar, va adquirir un gran prestigi dins el seu orde, on tenia els càrrecs de guardià i custodi de Barcelona. El Regiment de la cosa pública, modernament publicat a part, però contingut dins El Dotzè del Crestià, va ser encarregat pels jurats de València i és una exposició de les responsabilitats de la societat de la seva època. Eiximenis, segurament disgustat pel que havia vist al convent de Barcelona on va ser cridat per a pacificar brogits, va ser un dels iniciadors del moviment de l’Observança al País Valencià. Poc abans de morir, va acceptar el bisbat d’Elna i el patriarcat de Jerusalem, una recompensa per la seva gran aportació a l’espiritualitat de la Corona d’Aragó. Com molts dels seus contemporanis, va servir la casa reial lleialment i a l’hora de la seva mort, l’any 1409, s’ocupava de la marmessoria del testament de la reina Maria, vídua del rei Martí.

Al segle XIV també tenim notícia de la promoció d’altres frares franciscans a bisbats peninsulars, com fra Sancho López de Ayerbe, emparentat amb el rei, i d’alguns a Sardenya i Xipre, uns càrrecs molt buscats per alguns conventuals que els veien com una recompensa pels seus esforços. Entre els que van ocupar bisbats a Sardenya trobem fra Francesc Gosalt i fra Francesc Batlle, que havia estat guardià del convent de Barcelona abans i immediatament després de la Pesta Negra. Uns vint anys més tard, i poc abans de morir, fra Francesc Rafart va aconseguir el bisbat de Famagusta a Xipre, i fra Francesc Gener i fra Francesc Riquer i Baster van ser promoguts a bisbats de Catalunya i el País Valencià durant la segona meitat de segle.

L’impuls a l’arquitectura i les obres d’art

Façana principal de l’església del convent de Sant Francesc de Montblanc.

ECSA - G.S.

L’arquitectura i l’art associats amb la vida franciscana medieval han rebut l’atenció de molts estudiosos, però la manca de documentació que expliqui detalladament el procés seguit pels frares quan establien un convent no ha facilitat la publicació d’estudis gaire explicatius. A l’inici de la seva vinguda a Catalunya, els frares devien dur una vida molt pública, caminant per les ciutats demanant almoines i predicant, i a vegades feien servir altars provisionals pel camí. Suposem que, una vegada adquirit un terreny adequat i tenint prou diners per a començar a construir un temple permanent, devien contractar els obrers necessaris per a enllestir l’obra d’una església senzilla on poder dir missa i predicar. Sabem que les primeres esglésies tenien més a veure amb l’estil romànic que amb el gòtic, evocat molt sovint pels historiadors com l’estil emblemàtic dels frares mendicants. Els frares devien fer servir els materials més econòmics que tenien a mà, en general la fusta, un material amb un alt risc d’incendi, cosa que en gran part explica per què no s’han conservat gaires edificis conventuals de l’època medieval. És el cas concret del convent de Sant Nicolau de Barcelona, que es va cremar. En alguns llocs la pedra devia ser més abundant i no tan cara, però en pobles petits els framenors no devien tenir els mitjans econòmics per a construir una església de pedra. Les excavacions dutes a terme últimament a Puigcerdà mostren detalls abans desconeguts sobre l’edificació del convent i el material utilitzat. Per tot plegat, podríem asseverar que els primers edificis conventuals eren molt senzills i molts no eren prou sòlids per a resistir els sacseigs dels terratrèmols que hi va haver per tot Catalunya l’any 1428.

A poc a poc, a mesura que adquirien popularitat, els llecs van començar a tenir un paper més prominent i van esdevenir fonamentals per al desenvolupament de l’orde. Els frares tenien prohibit per la seva regla de tractar d’assumptes econòmics i per això acostumaven a servir-se d’un procurador llec, que amb el temps sovint era terciari, és a dir, membre del tercer orde franciscà. Aquests procuradors –no tots membres del tercer orde–, pels seus serveis als frares, van rebre l’exempció del servei militar i altres privilegis, i alguns també van ser membres d’una confraria.

Les confraries eren una espècie de cooperativa benèfica que representava un ofici determinat –com per exemple els treballadors de la indústria del drap–. Els seus membres acostumaven a reunir-se regularment, pagaven una quota i es cuidaven del benestar dels seus consocis. Al final del segle XIV van ser aquests confrares els qui van donar els diners per a embellir les esglésies, tot contribuint al cost de la construcció de capelles i altars i contractant pintors i artesans per a executar obres d’art. La confraria tenia a l’església franciscana la seva capella o altar, on un dels franciscans deia missa el dia de la reunió dels confrares. Evidentment, no totes les pintures van ser adquirides d’aquesta manera, però creiem que la major part procedien de la generositat de mercaders que s’havien enriquit i que pertanyien a aquestes confraries. Fos com fos, la contribució dels confrares fou el pas decisiu cap a la gran esplendor dels convents franciscans durant l’època gòtica, i marcà l’apogeu de la missió franciscana a la Catalunya medieval.

Queden tres exemples d’esglésies dels framenors a Catalunya –la de Vilafranca del Penedès, la de Montblanc i la de Cervera–, encara que des de l’exclaustració cap d’aquestes esglésies no es troba en mans de l’orde. Caldria afegir que s’han conservat també esglésies gòtiques del segon orde franciscà, o de les clarisses, com per exemple les de Pedralbes, a Barcelona, i Santa Maria de la Serra, a Montblanc. En altres indrets les excavacions recents de convents de framenors han posat al descobert columnes de claustre, capitells, arcades, alguna secció de les parets, tot procedent de les fàbriques dels convents, però incomplet, i també parts dels complexos conventuals del segon orde, com el pou de Santa Clara de Puigcerdà.

Pocs documents conservats parlen dels pintors que van executar els grans murals i retaules per als convents, però són suficients per a poder tenir una aproximació de la importància de l’art i el treball artesanal a l’hora d’adornar els temples franciscans. Entre els primers artistes mencionats trobem Ferrer Bassa i Arnau. Van pintar diverses obres per als frares, no totes per al mateix convent. Les pintures més conegudes de Ferrer Bassa avui dia són les que ornen les parets de la capella de Sant Miquel a l’antic monestir de les clarisses de Pedralbes, ara obert al públic com a museu. Un altre pintor, Jaume Serra, va ser el responsable del retaule de Sant Francesc executat per a l’altar major del convent de Puigcerdà i que malauradament no s’ha conservat. Té la particularitat que és una de les pintures de les quals tenim el contracte que signà el pintor amb els franciscans, i per aquest motiu en sabem el preu i les condicions acordades. Un retaule conservat al Museu Episcopal de Vic procedent del convent de Santa Clara d’aquesta ciutat és un exemple extraordinari de la capacitat artística de Lluís Borrassà; s’hi representa sant Francesc rodejat de membres dels tres ordes franciscans –els framenors, les clarisses i els terciaris–. Els tallers de la família Serra i de Lluís Borrassà eren molt coneguts a la baixa edat mitjana i sabem que van executar moltes obres per a esglésies de la comarca d’Osona, i que tots dos van pintar retaules i quadres per a altres convents de frares mendicants.

Les clarisses

L’èxit de l’orde dels framenors no es va limitar als convents masculins, ja que des de l’època de sant Francesc hi va haver grups de dones que, seguint l’exemple de santa Clara, van formar comunitats femenines, les quals diferien fonamental dels convents masculins pel fet d’adoptar la vida claustral. Una de les obligacions dels frares va ser atendre les necessitats espirituals de les germanes. És interessant observar que, a Catalunya, els convents de monges clarisses acostumaven a establir-se en una determinada localitat uns trenta o quaranta anys després d’haver-ho fet la casa franciscana masculina. Sembla clar que, com que els frares havien de cuidar del seu benestar espiritual i econòmic, primerament havien d’assegurar-se el suport ciutadà abans de pensar a establir un convent de Santa Clara. El frare responsable de les germanes a Puigcerdà va ser anomenat pater sororum, o pare de les germanes, i en altres indrets hi havia un càrrec semblant –encara que no tingués sempre aquest nom– amb les mateixes obligacions. A Pedralbes, els framenors disposaven d’un conventet on vivien els frares que tenien l’obligació de dir missa i servir les monges del convent de Santa Maria, atès que el convent de Sant Nicolau, situat al costat del mar, a Barcelona, era massa allunyat de Pedralbes per a fer el viatge d’anada i tornada diàriament a peu.

L’evolució de l’orde

Els diners i altres llegats rebuts per les cases franciscanes després de la gran epidèmia del 1348 van fer possible una gran expansió de l’orde durant els últims anys del segle XIV. Si recordem que a les últimes dècades d’aquest segle i al començament del segle XV l’economia va patir una sèrie de contratemps i que hi va haver altres problemes greus, és encara més sorprenent que els franciscans assolissin la seva màxima esplendor precisament durant aquests anys. No hi ha cap dubte que la segona meitat del segle XIV els va ser molt pròspera, però aquella mateixa prosperitat va aportar una secularització que va començar a amenaçar la senzillesa de l’espiritualitat dels frares i a menysprear la puresa de la regla de sant Francesc. Les divisions causades pel Cisma d’Occident també van afectar l’orde, perquè el provincial, fra Tomàs Alzina, va ser destituït del seu càrrec pel papa Urbà VI de Roma per donar suport al papa d’Avinyó. Les dissensions anaven més enllà i les més perilloses tenien a veure amb la manera d’expressar el missatge de sant Francesc i d’interpretar la seva regla.

La popularitat dels frares i la seva aptitud per a ajudar en els afers que els confiava la casa reial o els regidors municipals els feien molt buscats per a feines alienes al convent. En principi, aquestes tasques van ser ben remunerades i els diners rebuts van ajudar a pagar les despeses que tenien els convents. Els frares havien esdevingut imprescindibles, actuant com a missatgers i ambaixadors i emprenent tasques delicades i erudites, com per exemple la còpia de manuscrits, una feina llarga, meticulosa i ben pagada. Però, a poc a poc, alguns conventuals que havien començat a treballar per ajudar l’economia del seu orde i per fer conèixer la seva missió, es van deixar emportar per l’ambició personal. Les recompenses que rebien no sempre anaven als cofres del convent i molts s’estimaven més ser respectats pels seus contemporanis que dedicar-se a les obligacions conventuals. Una altra causa de desviació va ser el gran nombre de frares que van estudiar fora del país i que posseïen un títol universitari que, en la seva opinió, els qualificava per a una posició privilegiada dins el convent. Fins i tot, existeixen cartes del rei que expressen la seva consternació pel fet que hi hagués tants frares amb el títol universitari de mestre.

No cal dir que no tots els conventuals van adoptar aquesta actitud i probablement la majoria seguien al peu de la lletra la regla de sant Francesc i estaven preocupats per la secularització d’alguns dels seus companys. Igual que altres organitzacions aclamades amb gran entusiasme, els franciscans havien d’avaluar el seu èxit i evitar que progressés la decadència que es notava en alguns convents; evidentment, va ser necessari emprendre un pla de reforma. La creació dels primers convents de l’Observança es va produir al País Valencià, i concretament a Xelva, durant l’última dècada del segle XIV.

Entre els grans promotors de la reforma hi va haver fra Francesc Eiximenis, originari del convent de Girona i durant molts anys resident a Barcelona, i fra Bartomeu Borràs, ambdós encarregats al començament del segle XV del regiment del nou convent observant de Sant Esperit del Mont, fundat a Morvedre (Sagunt) per la reina Maria l’any 1404. Malgrat l’èxit que van tenir els observants a València, els conventuals catalans no estaven preparats per a seguir el seu exemple, i no va ser fins l’any 1427 que el primer convent observant català va ser establert a Barcelona, amb el nom de Santa Maria de Jesús. Això no obstant, el convent de Sant Nicolau –el primer franciscà de la ciutat– va continuar sense reformar-se durant molts anys i, a causa de la poca espiritualitat que hi havia entre alguns dels seus conventuals, amb el temps va perdre gran part de la seva fama. Finalment, arran de les noves reformes dins l’orde al segle XVI, l’antic convent de Sant Nicolau, reconstruït després de l’incendi del 1500, va canviar de nom i el nou convent, ara dit de Sant Francesc, com els altres convents no reformats anteriorment, va entrar de ple en la província franciscana de l’Observança.

Hi ha un altre aspecte de la vida franciscana catalana que hem de mencionar breument. Es tracta de l’obra missionera dels frares, que data de l’inici de les seves activitats al segle XIII. En efecte, el col·legi de Miramar, fundat per Ramon Llull a Mallorca, va ser un intent de preparar lingüísticament els que pensaven anar a Àfrica i Mongòlia per convertir els nadius d’aquells llocs al cristianisme. Malgrat el fracàs del col·legi, la tradició missionera de la província franciscana d’Aragó, una missió que quedava inclosa dins la custòdia de Barcelona, va seguir al convent de Tunis i del Sant Sepulcre de Jerusalem. El convent de Tunis encara existeix i continua sota la jurisdicció de la província de Catalunya. Pel que sembla, durant la segona meitat del segle XIV aquest convent era un refugi per a frares perseguits per la Inquisició, com fra Arnau Muntaner de Puigcerdà. L’any 1370, fra Francesc Puig de Barcelona demanà permís al rei per a poder acompanyar fra Andreu, fra Francesc d’Aràbia i fra Francesc de Tartària, aquests últims potser recentment convertits de l’islam, a la Tartària septentrional, situada a Mongòlia. No sabem quan es va establir la connexió entre Catalunya i Terra Santa, però la primera documentació conservada data de l’any 1387, quan fra Pere Portelles va demanar un salconduit per a anar-hi.

Làpida funerària de Ponç Pere de Banyeres, mort el 1242, al claustre del monestir de Santes Creus. S’hi recorda que aquest noble va fundar al monestir un altar dedicat a sant Francesc.

ECSA - I.C.

La casa de Barcelona era molt activa al segle XIV; els seus studia atreien gent d’altres països i el convent va arribar a tenir uns seixanta frares. Dins la comunitat hi havia els frares ordenats, però també hi havia germans llecs que normalment no van participar en afers que deixessin evidència escrita. La seva feina devia ser cuidar l’hort, cuinar i atendre les tasques manuals. El convent també devia tenir una residència per a gent que no tenia res a veure amb la comunitat quant a l’aspecte espiritual, obrers que executaven obres d’art o treballaven en la construcció i que procedien de pobles llunyans, o que pel fet de ser grans ja no podien treballar més i no tenien on anar. També acollia ciutadans que pagaven una quantitat per la seva subsistència en canvi de ser cuidats la resta de la seva vida. Aquest aspecte està poc documentat, però a Puigcerdà consta un cas –i certament no va ser l’únic durant l’edat mitjana– d’un ciutadà que va donar tots els seus ingressos als frares perquè el cuidessin fins a la mort. Un altre cas curiós va ser la presència al convent de Vic de Comido Cabra, un captiu de les campanyes a Sardenya durant la primera dècada del segle XV, que va ser obligat a viure sis anys i un dia al convent franciscà. No tenim altres evidències de captius retinguts en un convent franciscà, però, de tant en tant, els frares van ser requerits a donar allotjament a criminals que esperaven ser jutjats; a vegades tenien la tasca de despenjar els penjats i donar-los enterrament cristià. Els convents dels framenors es feien servir per a moltes utilitats, fins i tot com a lloc de dipòsit de documents, diners i joies, i així van esdevenir llocs imprescindibles per a la casa reial, els consellers municipals i la gent que tenia diners, perquè sabien que podien gaudir d’un suport incondicional dels frares. En aquest sentit, és estrany que la donació de la reina Constança al començament del segle XIV per a construir un hospital al costat del convent de Sant Nicolau de Barcelona no fos suficient i que, per manca de diners, aquest establiment no s’arribés a construir mai, mentre que el de València va anar endavant durant uns anys fins que els franciscans van desistir d’administrar-lo a causa de l’extrema pobresa que patien, i així van posar fi a una etapa, ja que mai més no es van dedicar a l’administració hospitalària.

Evidentment, l’arribada dels franciscans va ser un moment de molt bon auguri per a Catalunya; el carisma de la persona de sant Francesc va facilitar la seva entrada a la Península, i els seus deixebles van ser acceptats amb entusiasme i, gràcies a la gran revolució comercial que va coincidir amb la fundació dels convents, s’hi van establir fermament. L’aliança amb la classe mitjana, el suport del rei per a cristianitzar els territoris recuperats als musulmans i la utilitat que els franciscans tenien per als regidors de les ciutats, van assegurar la seva prosperitat. Els contratemps que van sofrir van ser compartits amb els seus contemporanis, i la decadència d’alguns convents va ser superada amb la reforma de l’Observança. El fenomen franciscà va ser característic de l’època, però la flexibilitat de l’orde i la seva capacitat de reformar-se quan calia van ajudar a consolidar la seva influència i a mantenir viva la missió franciscana en segles posteriors.

Bibliografia consultada

Sanahuja, 1959; Webster, 1996; García Ros, 2000; Webster, 2000.