El convent de Santa Maria de Pedralbes

Vista general del gran claustre, un dels més bells i elegants de tot el gòtic català.

ECSA - P.Vi.

El monestir de Santa Maria de Pedralbes, a Barcelona, que es va fundar per iniciativa de la darrera esposa de Jaume II, Elisenda de Montcada (1292?-1364), és una obra absolutament excepcional, tant pel que té de representatiu dins de l’arquitectura gòtica catalana i mendicant com per les nombroses especificitats que li confereixen una entitat i un interès especials.

Santa Maria de Pedralbes és un dels monuments gòtics monàstics que ha gaudit d’una fortuna històrica més gran pel que fa a la seva conservació. És cert que en la seva trajectòria no manquen incidents traumàtics que han comportat espoliacions patrimonials de grau divers. Però, al mateix temps, també cal dir que altres fets que van incidir decisivament en la conservació del patrimoni eclesiàstic del país, com ara la desamortització de Mendizábal (1835), no el van afectar.

A l’excepcionalitat que representa el grau de conservació del conjunt s’ha d’afegir l’extraordinari valor del que s’hi ha conservat, encara que no sempre amb la integritat que seria desitjable: les pintures de l’anomenada capella de Sant Miquel fetes per Ferrer Bassa i el seu taller, juntament amb altres mostres de pintura mural, el doble sepulcre de la reina Elisenda, atribuït a Pere de Guines, i altres peces d’escultura, o els vitralls del presbiteri de l’església. Aquestes i altres obres, al costat de la part arquitectònica, fan de Pedralbes una parada obligada en qualsevol itinerari que transiti pels territoris del gòtic català.

Els orígens del monestir

Porta principal i campanar de l’església. L’escut de la reina Elisenda de Montcada presideix el centre del fals gablet.

ECSA - G.S.

El 13 d’octubre de 1322 el rei Jaume II va iniciar les gestions per obtenir l’autorització papal per a tornar-se a casar. Feia poc que havia enviudat per la mort de la reina Maria, germana d’Enric II de Xipre. Aquesta immediatesa en la sol·licitud posa de manifest que tenia molt clar què havia de fer. La núvia era Elisenda de Montcada, filla d’un dels llinatges nobiliaris més importants del Principat, amb una forta implicació en la cort dels comtes reis catalans. Elisenda va néixer cap al 1292, filla de Pere II de Montcada i d’Abarca (senescal reial, mort vers el 1300) i d’Elisenda de Pinós (membre d’un altre llinatge nobiliari important). En morir Pere II, el seu fill Ot (†1341) va passar a ser el tutor d’Elisenda. Ot de Montcada també va gaudir d’una posició influent en la cort reial i va exercir càrrecs de responsabilitat sota els mandats de Jaume II, Alfons el Benigne i Pere el Cerimoniós, que n’era fillol i que a la seva crònica el va qualificar com un “dels savis barons que ladonchs fossen en nostre regne”. Aquesta familiaritat degué facilitar el fet que Elisenda fos una persona prou coneguda a la cort i alhora membre d’un llinatge prou digne per a esdevenir reina. Resoltes totes les qüestions i obtinguda l’autorització del papa, les noces es van celebrar el dia de Nadal del mateix any 1322 a Tarragona.

Les primeres gestions per a fundar el nou monestir són del 1325. El rei ja era un home vell, sense gaire bona salut i, en conseqüència, no gaire lluny de la mort. Calia, doncs, assegurar el futur de la reina. L’opció triada va ser la fundació d’un monestir i l’orde escollit va ser el de les clarisses. L’1 de febrer de 1325 el papa va autoritzar aquesta nova fundació. En un primer moment Jaume II va pensar en Valldaura, un territori de caça reial emplaçat entre Cerdanyola i Montcada, i per això va fer-ne donació a la reina. Ella, però, va preferir el lloc de Pedralbes, potser pel fet de trobar-se més pròxim a la cort i a un nucli habitat, Sarrià. A diferència de l’opció de Valldaura, que ja era de propietat reial, Pedralbes es va haver de comprar per 6 500 sous. Els tràmits de l’adquisició es van gestionar durant el mes de gener del 1326. Un cop resolta la qüestió, el 6 de març d’aquell mateix any es va revocar la donació de Valldaura i el provincial de l’orde franciscà, fra Ramon Bancal, va confirmar l’elecció del lloc de Pedralbes com el més idoni (Castellano, 1998).

No es tractava de cap opció nova: abans d’Elisenda, altres dones vinculades al seu mateix llinatge havien triat retirar-se a un convent. Constança d’Aragó, filla natural de Pere el Catòlic i esposa de Guillem Ramon de Montcada (†1228) –la besàvia d’Elisenda, doncs–, en quedar vídua va fundar un monestir de monges trinitàries als seus dominis de Vinganya. Allà hi va fer construir unes dependències annexes a la clausura, però independents (Español – Escolà, 1987). Tampoc no va representar cap novetat l’orde religiós triat per Elisenda i el rei: el de les clarisses. Aquesta decisió estava marcada per l’espiritualitat de l’època i la pròpia devoció de la família reial, en absoluta consonància amb el que ja havia fet la reialesa francesa i contemporàniament estava fent també la monarquia angevina de Nàpols. Precisament, la primera esposa de Jaume II, Blanca d’Anjou (1283-1310), germana del rei de Nàpols, havia contribuït a la fundació del convent de Santa Clara de Vilafranca del Penedès mitjançant una deixa en el seu testament. També la mare de Jaume II, Constança de Sicília, havia estat una activa promotora de fundacions franciscanes femenines, tant a Sicília com a la Península Ibèrica. El seu fill Frederic (el rei de Sicília) va ser també un defensor dels franciscans, i la seva esposa, dues filles i dues nétes van arribar a professar com a monges clarisses. Finalment, Elisabet d’Aragó (1271-1336), germana de Jaume II casada amb el rei de Portugal, el 1325, en quedar vídua, va ingressar al convent de l’orde de les clarisses de Coïmbra. Elisenda de Montcada no va seguir l’exemple de la seva cunyada Elisabet, perquè en cap moment no va imaginar la possibilitat de professar com a monja, sinó que va triar el mateix camí que havia escollit la seva besàvia. Al costat del monestir, s’hi aixecaria també un palau on ella es retiraria un cop enviudés.

El 3 de maig de 1327 es va inaugurar el nou monestir. Hi assistiren els principals membres del casal reial barceloní i de la cort, inclosos els representants dels principals llinatges nobiliaris del país. La cerimònia religiosa va ser oficiada per l’infant Joan, fill de Jaume II, que en aquells moments era l’arquebisbe de Toledo i canceller de Castella, el qual va concelebrar amb els bisbes de Barcelona, Vic i Osca. Acabat l’acte, van entrar en la clausura les primeres monges i novícies (catorze en total), procedents del convent de menoretes de Barcelona, les quals nomenaren com a primera abadessa sor Sobirana d’Olzet. En l’acta fundacional del monestir es descriu així aquest esdeveniment: “En l’an de Nostre Senyor Jhesucrist M CCC XX VII en lo dia de la invenció de Senta Creu de mayg, lo molt alt senyor en Jacme rey d’Aragó e la molt alta senyora dona Elysèn, per gràcia de Déu reyna d’Aragó, meteren e posaren les dones sors menors en lo molt honrat monestir, novelament edificat per eyls en la parròquia de Sant Vicent de Sarrià (nomenat Senta Maria de Pedralba) ab molt gran solemnitat.”

A l’inici de novembre del 1327, la reina Elisenda va enviudar i es va traslladar a viure al seu palau de Pedralbes. Aquest palau es va organitzar com una veritable cort i, des d’aquí, la reina va mantenir uns estrets vincles amb la casa reial. Els successors de Jaume II continuaren afavorint Pedralbes amb noves donacions de rendes i, malgrat el seu retir, Elisenda no va perdre mai el seu estatus. Així, es té constància de la seva presència en actes solemnes, com el trasllat de les relíquies de santa Eulàlia a la nova cripta de la catedral de Barcelona el 1337, i dona fe del respecte que li tenia Pere el Cerimoniós el fet que ella hagués estat padrina de la infanta Joana. De fet, la intercessió d’Elisenda va contribuir a assegurar a Pere III l’accés al tron. La lloança que fa Bernat Metge d’Elisenda a Lo somni es pot considerar un altre indicador clar de l’estima de què gaudia la reina vídua en l’entorn del casal barceloní, fins i tot després de la seva mort: aquest escriptor no devia arribar a conèixer-la personalment perquè no va ingressar fins el 1371 a la cúria de la reina Elionor de Sicília. Elisenda de Montcada també va gestar, el 1357, que el Consell de Cent es convertís en un altre protector de Pedralbes.

La proximitat amb el monestir va permetre a la sobirana un control directe sobre la vida de la comunitat. També va dotar el monestir amb diverses rendes fins a constituir un important patrimoni i va influir en el nomenament de les primeres abadesses: sor Sobirana d’Olzet, sor Francesca Saportella, neboda d’Elisenda, i sor Sibil·la de Queixans, aquesta darrera nomenada pocs mesos abans de la mort de la reina. Fins a la seva mort, el 1364, Elisenda de Montcada va fixar totes aquestes qüestions mitjançant l’establiment de diverses ordinacions (1327, 1334, 1341 i 1363), l’obtenció de privilegis papals i altres concessions. En el seu testament, dictat al notari Pere Borrell de Barcelona l’11 d’abril de 1364, la reina nomenava com a hereus seus Déu i el monestir de Santa Maria de Pedralbes, i, amb això, concedia a la comunitat tots els drets de controlar el patrimoni que ella havia acumulat.

La concepció arquitectònica

Secció longitudinal de l’església i secció transversal del conjunt.

AjB - A.G.

La construcció del convent va ser projectada en la seva totalitat per una sola mà, amb gran racionalitat funcional i una lògica constructiva encara millor. La notable velocitat de la seva construcció, la unitat estilística, la implantació en el terreny i la disposició dels diferents cossos edificats així ho avalen. Això no obstant, no es va seguir un programa d’edificació absolutament tancat, sinó que la seva implantació va permetre anar-lo completant.

El conjunt monàstic, al vessant sud de la serralada de Collserola, se situa en un extens pendent molt suau. Aquest desnivell i l’envergadura del programa per desenvolupar es va resoldre amb l’emplaçament del conjunt monacal en un sistema de tres nivells aterrassats, suportats per murs de contenció que, amb gran habilitat, es van fer correspondre amb l’alçada dels diferents nivells dels cossos edificats. Tot el conjunt és emmurallat i s’hi accedeix a través de dos accessos contraposats i units per un carrer que ressegueix el pendent del terreny.

L’església, com a peça més representativa del conjunt, se situa al centre del nivell intermedi, a manera de frontissa entre el món de la clausura i el món exterior. A banda i banda d’aquesta, hi ha els espais que organitzen ambdós mons.

Així, en un costat trobem el magnífic claustre com a distribuïdor de l’activitat interior i, a l’altre, la plaça –d’una mida semblant– com a punt de trobada exterior. Al voltant d’aquests espais s’ordenen les diferents dependències. A l’entorn del claustre se situen els diferents cossos necessaris per a la vida monacal: el dormitori, situat al nivell superior, al costat mateix del cor alt de l’església per a facilitar l’accés a les pregàries comunitàries; l’anomenada sala de la reina, el refetor i la infermeria, al nivell intermedi, tanquen inicialment el claustre, al qual s’obre també la sala capitular, que no es completà fins al segle XV. Els espais situats darrere d’aquests cossos i limitats per la muralla estan ocupats pels horts de la comunitat. A l’altre costat de l’església, a la part que queda fora de la clausura, al voltant de la plaça i al costat del carrer d’accés, s’hi van situar les dependències dels serveis necessaris per al funcionament de la comunitat; és a dir, a prop de l’entrada la majordomia, el conventet –residència dels frares menors–, les dependències del forn del pa i, en el nivell superior, les cases dels capellans que estaven al servei espiritual de la comunitat, amb totes les seves dependències annexes, incloent-hi els horts.

Totes aquestes dependències externes que pertanyien al monestir actualment ja no formen part del conjunt monàstic. La molt complexa estructura original només ens la podem imaginar, ja que al final del segle XIX la comunitat es va desprendre del carrer, de la plaça, de les dependències que ocupaven els frares menors i de les cases que ocupaven els capellans. Actualment, el petit claustre que pertanyia al conventet ha quedat a l’interior d’una finca particular. I de les cases dels capellans, en queden alguns trossos del mur de contenció dels seus horts.

També cal remarcar que el recinte de la zona de clausura, tan ordenat arquitectònicament i que segueix els esquemes dels monestirs pensats per a la vida en comú, contradiu, en part, el model seguit pels convents de l’orde franciscà, pel fet que la comunitat de Pedralbes, seguidora de la regla de santa Clara, prenia en consideració altres maneres de conviure. És per aquesta raó que l’espai que podem observar actualment està ple de petites estances, anomenades cel·les de dia, repartides per qualsevol racó de la clausura; aquests espais trenquen l’enorme estructura cartesiana de l’edifici i esdevenen l’element més característic d’aquest monestir. Les cel·les, que en algun moment s’havien arribat a construir fins i tot per sobre de les teulades, eren uns espais absolutament privatius per a les diferents monges de la comunitat. Les seves mides, situacions i decoracions estaven directament relacionades amb la importància social i econòmica de les famílies de les quals provenien les monges, ja que eren aquestes les que sufragaven el cost de les obres. L’exemple més important és l’anomenada capella de Sant Miquel, que corresponia a la cel·la de dia de la primera abadessa. Aquesta va encarregar al taller de Ferrer Bassa, conegut pintor i miniaturista, la decoració pictòrica de la seva cel·la.

Un altre element important en la disposició inicial del monestir és el fet que la reina Elisenda, mentre va viure-hi, disposava de dependències pròpies i que aquestes es van integrar al monestir després de la seva mort.

Cal assenyalar també com a dada important que al cap d’un any de col·locar la primera pedra es va entrar a viure a l’edifici. A part la ja referida necessitat real de construcció ràpida, aquesta immediatesa en l’ocupació evidencia la quantitat de recursos, tant humans com materials, que es van mobilitzar per poder realitzar l’obra. Aquests van ser de tota mena: des de l’experiència dels autors en utilitzar una economia projectual –molt pròpia, d’altra banda, de l’arquitectura gòtica catalana– fins a l’experiència dels constructors, que feien servir sistemes constructius de gran eficàcia: edificació de murs amb paredats previs de maçoneria a banda i banda a manera d’encofrats i emplenat posterior amb argamasses intermèdies per tongades; remuntes successives mitjançant bastides amb travessers muraris; organització de seriats idèntics de pedra procedent de pedreres diferents per a augmentar la producció; elements de pedra calcària nummulítica de Girona per a les bases, fusts i capitells del claustre; elements d’arcs i voltes de l’església de pedra sorrenca de Montjuïc; carreus de la pedrera de granit del mateix emplaçament. El plantejament del conjunt per cossos va possibilitar la seva construcció simultània i el fet que equips diferents treballessin alhora dins del mateix cos edificat, tal com ho acrediten els idèntics petits errors successius en el replantejament de l’arrencada dels arcs del dormitori, que es van entregirant a mesura que avancen, i també la utilització d’acabats únics i unitaris, com són l’ús d’un sol tipus de peça ceràmica com a paviment per a tot el monestir o d’un sol acabat dels paraments verticals d’estucat a la calç amb dibuix d’un carreuat imaginari a les parts més representatives (església, claustre, dormitori) o sense aquesta decoració als llocs més funcionals (infermeria, procures). Així, fou aquesta optimització de recursos i mitjans el que va possibilitar la construcció d’una gran part del recinte per a fer-lo habitable en un temps tan breu i també el que explica la unitat estilística tan gran que caracteritza el conjunt.

Les obres del conjunt monàstic, però, no es van enllestir íntegrament dins d’aquest termini, sinó que es van anar acabant al llarg d’uns quants anys més. Aquest és el cas del claustre, del palau de la reina, del conventet, de la sala capitular, de la torre del campanar, de les dues torres adossades a la muralla al costat de les portes d’accés, etc.

Un altre aspecte remarcable del monestir és la permanència continuada de vida monàstica al llarg dels gairebé set-cents anys de la seva història, exceptuant tres curtes etapes de conflictivitat social i religiosa, en les quals la comunitat va haver d’abandonar el monestir. Mai, però, no va ser destruït o saquejat. Així, el conjunt s’ha conservat sense que se’n malmetés la integritat física, si bé aquesta residència continuada de la comunitat ha comportat que al llarg de tot aquest temps s’hagin dut a terme diverses obres que han reformat els diferents cossos del conjunt per adaptar-los a les noves necessitats. Aquestes obres successives, que s’han fet amb millor o pitjor fortuna, han anat configurant el monestir fins a arribar als nostres dies. Caldria distingir-ne dos tipus: les grans reformes (realitzades per la necessitat de millorar la comoditat o el funcionament de la comunitat), portades a terme fins al principi del segle XX, i les restauracions (fetes per al manteniment de l’edifici), executades a partir del final del segle XIX.

Planta del conjunt monumental al nivell de la planta baixa del claustre. El dormitori del sector de ponent no apareix dibuixat perquè és al nivell del primer pis. Escala 1/800.

AjB - A.G.

En el primer grup, destaquen les obres realitzades dins del dormitori: construcció d’un nou terra a tota l’estança (segle XIV), col·locació, posteriorment, d’un enteixinat (segle XVI) i, finalment, al principi del segle XX, la compartimentació en cel·les de tot l’espai. Alhora, cal esmentar també la construcció de diferents nivells a l’anomenada sala de la reina; la decoració i la nova distribució de l’espai del refetor i la nova cuina al final del segle XIX; la construcció de les actuals voltes entre les arcades del refetor; la construcció de la nova infermeria sobre la base de la vella amb criteris higienicosanitaris propis de l’època (segle XVI); la construcció de la teulada que cobreix el segon pis del claustre i de la sala capitular, que va comportar problemes d’encaix d’aquesta construcció en els cossos laterals, com ara a l’església i el dormitori, on va cegar en part o totalment els finestrals i va crear aiguafons en els cossos més baixos com són el refetor, la infermeria i l’abadia. Dins aquest tipus d’obres, també s’inclouen les de l’accés al recinte i els nous parladors. Les primeres es van construir darrere l’església, en un cos que actualment s’anomena l’Ensenyança, per l’activitat que s’hi va desenvolupar durant la Segona República.

Les obres de restauració s’han centrat, sobretot, a l’església, on, amb la intenció de redescobrir passats més gloriosos i d’acord amb els gustos de l’època, al final del segle XIX es va realitzar una nova decoració de tots els paraments amb nous estucs i una nova policromia, repicant tots els estucs i les pintures anteriors. També es va portar a terme la restauració dels vitralls. Durant la primera meitat del segle XX es van fer obres de restauració, entre altres llocs, a les teulades del claustre.

A partir del 1972, la comunitat religiosa va signar un conveni amb l’Ajuntament de la ciutat, a partir del qual cedia una part del recinte com a museu per a la visita pública. En aquest darrer període s’han realitzat les obres següents: la construcció del nou recinte per a la comunitat religiosa, situat al costat de l’antic hort gran (1982); la restauració de la coberta de la sala capitular; la recuperació de l’estat original de l’anomenada sala de la reina; la consolidació estructural dels pisos del claustre; la reforma del dormitori i de la sala de la reina, per instal·lar-hi una part de la col·lecció d’art religiós de la Fundació Thyssen-Bornemisza; la construcció del nou pas de Santa Llúcia; la restauració del jardí de Lourdes; la restauració de l’abadia; la reforma del cos de l’antic parlador per habilitar-hi diversos serveis del museu; la instal·lació del nou enllumenat del claustre i de l’església; la consolidació estructural del cos de la infermeria; la restauració del cor baix i dels vitralls de l’església, i encara algunes obres més de menor importància. Aquesta activitat restauradora del conjunt monumental es desenvolupa ininterrompudament des de la signatura de l’esmentat conveni.

El procés constructiu

Antic dormitori del monestir, actual sala de la Fundació Col·lecció Thyssen-Bornemisza, cobert amb arcs de diafragma i reformat al segle XVI amb la col·locació d’un enteixinat que amaga les puntes dels arcs.

CTB/ECSA - P.Vi.

No es coneixen els autors del projecte arquitectònic inicial del monestir, ja que en la documentació conservada dels primers temps no s’han reconegut els noms de mestres. Sí que es coneixen, en canvi, els noms dels qui dirigiren o administraren els treballs de part d’Elisenda sota les indicacions del provincial de l’orde, fra Ramon Bancal, és a dir, els obrers: van ser Domènec Granyena i Ferrer Peiró, els quals exercien els càrrecs de tresorer i capellà de la reina, respectivament.

Durant anys la figura dels obrers ha estat sovint confosa amb la dels mestres o arquitectes, i ha provocat que determinats noms de personatges amb un càrrec purament administratiu hagin estat considerats els dels arquitectes de la construcció. Pel que fa als possibles arquitectes, diversos autors han apuntat algunes hipòtesis, fonamentades, d’una banda, en les semblances formals de parts de l’edifici amb les d’altres construccions d’autoria coneguda i, de l’altra, en la suposició lògica que el mestre del monestir de Pedralbes havia de ser un arquitecte que ja hagués treballat per als reis.

Dins el primer cas s’han suggerit els noms de Ramon Despuig i de Berenguer de Montagut, ambdós mestres majors de l’obra de l’església parroquial de Santa Maria del Mar (Barcelona). Certament, és fàcil de constatar la semblança de la portada de l’església de Pedralbes amb les portades laterals de Santa Maria del Mar i la portada de la seu de Manresa. Quant a la segona possibilitat, s’ha considerat que Jaume del Rei o Bertran de Riquer (ambdós arquitectes reials) haurien pogut actuar en la construcció de Pedralbes (Escudero, 1988). Més discutible és la possibilitat que hi arribés a participar el picapedrer d’origen anglès Reinard Fonoll, defensada per Vives i Miret a partir tant de la seva participació en l’obra de Santes Creus, monestir que rebé també el patrocini de Jaume II, com d’unes més problemàtiques similituds entre formes escultòriques i arquitectòniques (Vives i Miret, 1969).

Tampoc no és clara la cronologia del desenvolupament de les obres. És cert que en l’acta fundacional del maig del 1327 es diu que “[…] no avie cor un an e un mes que lo monestir s’ere començat d’obrar”, i això, al costat del fet que aquell mateix dia ja comencessin a viure-hi monges i, també, que la reina visqués al seu palau de Pedralbes des del final del mateix any, ha permès que sovint es consideri que l’obra va ser feta amb una singular rapidesa. Si no es discuteix aquesta velocitat constructiva –fins a un cert punt excepcional per a l’època–, i s’hi afegeix la revisió de la seqüència cronològica de les construccions conventuals gòtiques que ha desencadenat l’estudi de les restes arqueològiques de l’antic convent de Santa Caterina de Barcelona, el conjunt de Pedralbes adquireix nous mèrits en el seu ja extens llistat de virtuts. En primer lloc, si ens atenim a la cota cronològica de l’inici de la construcció, hauria estat un dels primers exemples de l’arquitectura mendicant concebut des de bon començament dins dels paràmetres del model que s’ha considerat característic d’aquesta arquitectura. En segon lloc, atesa la via amb què es van despatxar les obres i l’entitat dels promotors del projecte, aquest monestir hauria pogut esdevenir un model a seguir per altres fundacions (fins i tot anteriors en el temps) que en aquells moments estiguessin edificant o reedificant els seus convents o monestirs.

El cert és que, si les construccions no haguessin estat mínimament resoltes, ni les monges ni la mateixa reina no s’hi haurien instal·lat, i també ho és que l’aparent coherència formal de l’obra de l’església suggereix la possibilitat d’una edificació ràpida. De tota manera, això no vol dir pas que tot estigués acabat quan va inaugurar-se el nou cenobi. Sabem per exemple que el 1329 es va iniciar la construcció del conventet, la residència dels sis frares franciscans que tenien la missió d’assistir espiritualment les monges. També pot ser un indicador de l’increment de la superfície construïda el fet que el 1334 la reina considerés que el monestir podia acollir fins a seixanta monges –moltes més que les que havien inaugurat el cenobi–, malgrat que aquesta xifra va disminuir fins a quaranta en les disposicions testamentàries d’Elisenda (1364). Tot amb tot, el coneixement que es té dels documents que s’han conservat a l’arxiu del monestir no ha permès aclarir encara quan es van acabar les obres del conjunt principal. La cronologia d’algunes de les realitzacions artístiques de Pedralbes, com les pintures de la capella dita de Sant Miquel o el sepulcre de la reina, entre altres, dutes a terme a la dècada 1340-50, marca una franja en la qual és possible situar un estat molt avançat dels treballs. Confirmen aquesta possibilitat les cotes cronològiques dels portals laterals de Santa Maria del Mar, dels quals ja s’ha dit que comparteixen una mateixa tipologia amb el de Pedralbes, i que se situen en una cronologia similar sense oblidar, però, que el portal del carrer dels Sombrerers és, per les característiques de la seva factura, clarament anterior al de Pedralbes, i que el que dona al fossar de les Moreres també sembla ser-ho, encara que d’una manera menys clara. En aquesta mateixa direcció apunta el contracte signat amb Ferrer i Arnau Bassa el 1348 per a fer les pintures del mur de la rosassa de l’església. Aquesta obra, que no devia arribar a concretar-se per la mort del pintor a conseqüència de la Pesta Negra, suggereix que des de poc abans les obres de l’església estaven acabades o a punt de ser-ho.

Interior de l’església conventual, redecorada al final del segle XIX amb nous estucs i policromia.

ECSA - G.S.

L’església de Pedralbes és una construcció formalment molt unitària, i aquest aspecte permet suposar que l’edificació va ser relativament ràpida i sense interrupcions. L’únic afegit evident és el campanar, que s’adossa a la nau i tapia una de les finestres ja construïdes. Aquesta torre vuitavada (lloada per Le Corbusier) degué bastir-se amb posterioritat al 1332, quan el monestir obtingué el domini de la parròquia de Sarrià. A l’interior, l’espai es divideix en dos sectors clarament diferenciats. D’una banda, el temple convencional de nau única amb capelles, d’ús públic i amb accés directe des de la plaça. De l’altra, el de la clausura, que aprofita el desnivell del terreny per a organitzar-se en un cor elevat, col·locat als peus de la nau. Aquest procediment de segregació espacial s’adiu amb el que ha estat estudiat en relació amb altres convents de clarisses, especialment el de Santa Maria Donnaregina de Nàpols (Bruzelius, 1992; Sanctis, 1994). Més tard, la comunitat va organitzar un segon cor al nivell baix, més reclòs i reduït, tot aprofitant el tram de voladís que fins aleshores havia tingut el cor superior. Aquest nou cor, arranjat en un moment indeterminat, se separa de la nau amb un mur amb finestres enreixades, en una solució que recorda ara el model de Santa Clara de Nàpols. La col·locació del cor elevat als peus del temple es pot relacionar amb la ubicació de l’antic dormitori de les monges, arrenglerat amb l’ala nord del claustre i emplaçat també al nivell superior sobre el graó més elevat del terreny. Aquest arranjament explica el capgirament d’algunes dependències del monestir respecte del model monàstic ideal. L’habilitació d’aquest espai per a usos museogràfics va comportar la desaparició del pas que comunicava directament el dormitori amb el cor alt, a través de l’espai de distribució conegut com “l’àngel”.

Totes aquestes parts, a més del claustre, responen al projecte inicial començat el 1326 i bastit abans de mitjan segle. Altres arguments obliguen a pensar que tampoc aleshores el conjunt no estava resolt en la seva totalitat. Per exemple, el 8 de maig de 1353 el bisbe de Mallorca va concedir 100 dies d’indulgència a tots aquells que visitessin l’església de Pedralbes i oferissin alguna almoina per a la construcció del monestir. A més, en el benefici establert per sor Constança de Cruïlles el 12 de gener de 1361, es destinava una quantitat de diners per a l’obra del monestir. Aquestes notícies posen de manifest que encara quedaven coses per fer. De fet, les ja esmentades variacions en el nombre de monges que podien arribar a habitar el monestir mostren que el programa arquitectònic no estava tancat, i que no hi va haver un projecte definit i inalterable. Cal tenir present que al nombre de monges s’hi ha d’afegir tot aquell personal que era necessari per a atendre-les, inclosos els capellans i els frares, i que totes aquestes persones s’havien d’instal·lar en alguna banda.

Així mateix, no s’ha de perdre de vista l’ordre donada per la reina en el seu testament, que establia que després de la seva mort fossin eliminades les portes que permetien accedir a l’àmbit del seu palau des de l’exterior, al mateix temps que ordenava l’eliminació dels usos dels espais propis dels seus familiars. Tot sembla indicar, doncs, que el palau de la reina va integrar-se al conjunt del cenobi sense problemes. En funció d’això, és possible que des d’un bon començament s’hagués previst la possibilitat que el programa monàstic no es completés fins al traspàs d’Elisenda. I si s’admet aquest punt, el monestir no s’hauria acabat mai abans del 1364, any de la mort de la reina.

El palau de la reina i les obres tardanes

Una altra qüestió és la ubicació del palau de la reina amb relació al conjunt monàstic. A partir de les excavacions arqueològiques fetes el 1972, Assumpta Escudero va considerar que el palau havia estat emplaçat a l’angle nord-oest del monestir, a tocar del dormitori de les monges. Una part de l’estructura, la que correspondria al palau de la reina pròpiament dit, s’hauria integrat al monestir i s’hauria conservat, mentre que les dependències annexes al palau, construïdes amb mur de tapiera, s’haurien enderrocat. La segona opció, formulada per J. F. Cabestany en un estudi inèdit, sosté que el palau era situat a tocar del camí, al sector sud-est del monestir, als espais de la sala de l’abadia i de la infermeria construïda al segle XVI, i no pas darrere del conjunt, que és un lloc d’accés complicat. Aquesta consideració és pertinent si tenim en compte que la reina mai no va renunciar del tot al seu paper públic. Cap dels arguments aportats, però, no és ara com ara definitiu.

Anys després de la mort de la reina es van fer diverses obres que van ajudar a completar i millorar el conjunt monàstic. El 1393 es va condicionar el dormitori de les monges. L’obra, que va costar 66 florins d’or pagats pel Consell de Cent, va consistir en l’aixecament del sòl del dormitori per a crear una cambra d’aire que permetés disminuir el fred que feia en aquell espai. Aquest era un problema que ja venia de lluny, perquè en vida de la reina s’havien fet consultes a la cort papal d’Avinyó sobre la roba d’abric que podien dur les monges (Escudero, 1988).

Tenen una especial significació les obres que es van fer entre el 1415 i el 1419 a la sala capitular i que s’atribueixen a Guillem Abiell. Habitualment es considera que aquesta estança va ser edificada aleshores. Sens dubte es construí en aquell moment la gran volta de maó amb terrassa al damunt. Tot i així, potser caldrà revisar la idea que la sala capitular hagués restat fins aleshores sense fer, ja que hi ha diversos indicis que fan suposar que les obres iniciades el 1415 són més aviat la reforma d’una dependència preexistent. D’entrada, seria sorprenent que l’obra s’hagués ajornat tants anys tractant-se d’un dels espais fonamentals d’un monestir i que era l’única peça que, des d’abans de començar-se l’edificació del conjunt, disposava d’una deixa testamentària destinada a la seva construcció. Es tracta del llegat que va fer la cosina d’Elisenda, Constança de Cardona i de Pinós, morta el 1326 i enterrada a la capella de Sant Pere. Els seus escuts apareixen significativament al parament extern de la sala capitular encarat al claustre, l’organització del qual, amb porta i dues finestres, s’adiu perfectament amb les formes i els ornaments de l’empresa inicial. A més, als seus murs, s’hi han trobat pintures murals que no poden ser posteriors a la primera meitat del segle XIV, i a les seves finestres hi ha vitralls també d’aleshores, bé que aquests podrien haver estat canviats de lloc. La reforma del 1415-19 fou sensiblement contemporània de la construcció del segon pis del claustre, sostingut per pilars prismàtics. Consta documentalment que el 1411 un tal Deuhovol va treballar-hi i que, l’any següent, A. Neto va fer-hi vint-i-sis pilars.

Bibliografia consultada

Mestres, 1882; Anzizu, 1897; Bassegoda i Amigó, 1922; Duran i Sanpere, 1926; Rius, 1937-40; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, vol. I, pàg. 132-152 i vol. II, fig. 761-856; Martínez Ferrando, 1953; Vives i Miret, 1969; Bassegoda i Nonell, 1979; Escudero, 1988; Catàleg de monuments…, 1990, pàg. 53-54; Beseran, 1994; Ortoll, 1997; Beseran, 1998b; Castellano, 1998; Castellano – Cubeles, 2000.