La catedral i les altres esglésies de la ciutat de Lleida. Lleida el 1563, segons un dibuix del pintor flamenc Antoon van den Wijngaerde. Hi podem reconèixer la xarxa d’esglésies i convents de l’època del gòtic. La Seu Vella, al capdamunt del turó de la Suda, amb l’imponent campanar, presideix la ciutat. A l’esquerra de la catedral s’alça l’església parroquial de Sant Andreu. En un segon nivell, els campanars permeten localitzar els temples parroquials de Sant Llorenç, Sant Martí, Sant Joan –a la falda del turó, prop del pont– i Santa Maria Magdalena. A l’esquerra d’aquesta darrera parròquia s’entreveu l’església del convent de Santa Clara, i a la dreta la dels trinitaris. Es poden observar també, extramurs, alguns altres convents i cases d’ordes mendicants i militars: la Mercè i Sant Agustí, a la riba esquerra del Segre, i les Cases Antigues i el Carme, a la riba dreta.
FAUdL
Un nou convent extramurs de la ciutat
Si bé amb posterioritat als franciscans, la presència de l’orde dominicà a Girona va ser també primerenca. Data de l’any 1253, segons la làpida que es troba adossada al segon contrafort de la banda nord de l’interior de l’església del convent. Després de Santa Caterina de Barcelona (1219), Lleida (1225), Perpinyà (1242) i Tarragona (1250), és, doncs, la cinquena fundació dels dominicans més antiga de Catalunya. Com era costum en la majoria dels convents dels ordes mendicants –els mateixos franciscans gironins o els de Cervera, per exemple–, l’emplaçament escollit va ser extramurs de la ciutat, però en una situació ben propera al clos emmurallat. L’indret triat a Girona pels dominicans va ser el raval anomenat de Vilanova, al pendent de terreny que hi ha a l’exterior de la muralla meridional de la Força Vella, la ciutat fundacional romana, en una posició dominant sobre el raval i sobre tot el sector sud de la ciutat.
Fins uns cent anys més tard el convent no va incorporar-se al recinte emmurallat, després que el rei Pere el Cerimoniós manés als jurats de Girona que s’afanyessin a protegir amb nous murs els barris que s’anaven consolidant fora muralla. La construcció d’aquesta nova muralla es va començar a partir del 1370, dirigida per l’arquitecte de més renom d’aquell moment, Pere Sacoma, aleshores també mestre major de la catedral. L’element més singular d’aquest sector és la torre de Sant Domènec, de planta circular, projectada el 1376 i acabada vers el 1380. A redós del convent va anar creixent un extens raval fins a trobar el dels mercedaris, a la banda més meridional de la ciutat medieval, que va caldre protegir convenientment amb un nou pany de muralles a la banda sud, bastit ja al segle XV.
Vista aèria del convent, amb la muralla construïda al segle XIV per protegir-lo i per resguardar el barri que s’havia format al seu redós.
ECSA - J.T.
La fundació del convent va tenir lloc el dia 30 de desembre de 1252, quan els franciscans ja aixecaven el seu, malauradament perdut, i en van ser protagonistes dos personatges molt propers al rei Jaume I el Conqueridor: fra Arnau de Segarra, teòleg, conseller i confessor del rei, deixeble de sant Albert Magne i provincial de l’orde per a tota la Península, i el bisbe de Girona Berenguer de Castellbisbal (1245-54), originari de la Bisbal d’Empordà, que era també membre de l’orde dominicà i conseller del rei. A més d’aquests dos personatges, cal no oblidar la decisiva aportació econòmica d’un adinerat personatge gironí, Pere d’Ordis, que va ingressar a l’orde en el moment de fer-li lliurament de tot el seu enorme patrimoni familiar. Diem decisiva perquè, amb aquesta contribució, es va poder construir pràcticament tota l’església del convent i l’escala que hi puja. Per la seva banda, el mateix rei Jaume I també va fer donacions substancioses i per això, en reconeixement, apareix representat en una de les claus de volta del temple.
Seccions transversal i longitudinal del convent.
J.B.G., J.T., S.V. i N.C.
Encara cal esmentar com a benefactors del convent Guillem de Calonge, braç dret del bisbe en les obres del convent, el qual l’any 1269 va arribar a inquisidor general, i el rector d’Hostalric, Giralt, que també va acabar ingressant a l’orde, gràcies a la notable aportació econòmica del qual es va aixecar bona part del claustre gran. En darrer terme, citem com a mecenes dels dominicans gironins la casa comtal de Castelló d’Empúries, on es va bastir a partir del 1317 el primer convent dominicà també extramurs de la vila, avui perdut, la fundació del qual va ser obra dels frares de Girona. Entre els representants del casal emporità destaquen Sibil·la, mare del comte d’Empúries Ponç V, el mateix comte Ponç, que va deixar 10 000 sous al convent gironí per a la construcció de la capella on havia estat enterrada la seva mare, i Beatriu de Torroella, la qual va costejar la font o el lavatori del mateix claustre i la sala capitular que, gràcies a la seva traça de capella o de petit temple, va ser utilitzada com a tal fins que es va poder disposar de l’església a la segona dècada del segle XIV. Destinada a les reunions del capítol de l’orde, era coneguda com a capella de Sant Miquel. Avui està en procés de restauració per a ser destinada a sala de graus de la Universitat de Girona.
Aquests i altres ajuts rebuts per la comunitat dominicana de Girona –també del capítol de la catedral– van fer possible que l’església ja fos pràcticament enllestida a la segona dècada del segle XIV, i que l’any 1338 el bisbe Arnau de Mont-rodon en consagrés solemnement l’altar. Per bé que el temple va ser dedicat a l’Anunciació, el conjunt monàstic ha estat conegut sempre amb el nom popular de Sant Domènec i, fins i tot, Sant Domingo.
Successivament, als segles XVI i XVII, la construcció de l’edifici de les Àguiles –seu de l’antic Col·legi Universitari i, ara, del rectorat de la Universitat de Girona– i l’aixecament del seminari i del col·legi jesuïta de Sant Martí Sacosta van acabar de configurar el raval de Vilanova, bastit a redós del gran convent dominicà.
D’aquest convent han sortit influents personatges de la vida religiosa i social del Principat i també de fora, tant de l’època medieval com de la moderna. Citem a tall d’exemple Nicolau Eimeric i els beats Dalmau Moner i Francesc Coll. També cal significar les diferents estades de sant Vicent Ferrer a Girona i al convent, les més notòries de les quals van ser la de l’any 1396 camí d’Avinyó, cridat pel papa Benet XIII, i la del 1409, amb motiu de la celebració del capítol provincial.
Redescobrir el convent
El convent dominicà de Girona ha estat sistemàticament negligit per la historiografia artística, segurament per una doble causa. De primer, pel destí militar de l’edifici, que l’ha fet impenetrable fins fa relativament poc i, en segon lloc, per la pèrdua i l’emmascarament de moltes de les seves estructures originàries. Tot i això, creiem que l’església té un interès molt superior a l’atenció que ha merescut, per tal com la seva vasta nau única va servir de model de referència directe de la futura nau de la catedral.
De la construcció de tot el conjunt, en tenim molt pocs testimonis i gairebé tots indirectes. Això es deu fonamentalment a la pèrdua de la major part dels seus fons arxivístics durant la guerra del Francès, i també arran de la desamortització de l’any 1835 i el seu destí com a caserna i seu del Govern Militar fins als anys vuitanta del segle XX. La pèrdua total o parcial de la documentació és el denominador comú de la majoria dels convents dels ordes mendicants, tant dels desapareguts com dels que han arribat a nosaltres en un estat més o menys íntegre. En l’actualitat, convertit en seu de la Universitat de Girona, el conjunt es troba en curs de successius processos de rehabilitació que pretenen recuperar els espais modificats i transfigurats pels diferents episodis que ha viscut aquest convent al llarg dels segles, alguns amb resultats tràgics per a la integritat de l’edifici. Tot amb tot, el conjunt monàstic conserva bona part de les estructures principals, com ara l’església, el claustre gran, la sala capitular, el refetor i el dormitori.
La nau de l’església, possible predecessora de la catedral
“La iglesia, templo insigne, muy largo y ancho, de una navada, hermoso y claro como el día, y es maravilloso edificio la capilla del Rosario.” La nau única de l’església de Sant Domènec ja va cridar l’atenció de Roig i Jalpí, que l’any 1678 la trobava molt llarga i ampla. També va tenir l’ocasió de veure intacta la capella del Roser, un dels indrets més freqüentats de la ciutat.
És versemblant pensar que, en el moment de plantejar-se la primera consulta per a decidir el projecte de nau única de la catedral de Girona, el mestre Pere Sacoma, que a la segona meitat del segle XIV estava bastint, com s’ha dit, les muralles del raval de Vilanova, hauria tingut molt present la viabilitat del projecte sobre la base de la nau de l’església del convent de Sant Domènec, aixecada i consagrada poc temps abans. Amb els seus més de 13 m d’amplada, aquest gran espai hauria estat un model ben proper i directe perquè Pere Sacoma hi fonamentés bona part dels seus arguments en favor de la nau única de la seu. D’altra banda, a la darreria del segle XIII, l’ús de la nau única era ja la solució estructural predominant en moltes de les construccions religioses del Llenguadoc, de la Catalunya del Nord i del mateix Principat. Al llarg del dos-cents s’havia anat configurant l’anomenat gòtic meridional, els components del qual, amb una tècnica nova que, en part, descansava en la tradició arquitectònica romànica i en l’herència clàssica, s’allunyaven del gòtic de l’Europa septentrional.
L’església, orientada a llevant com la majoria dels temples medievals, és a prop de la muralla trescentista i en un emplaçament elevat del sector meridional de la segona terrassa del pendent de la muntanya cap a l’Onyar. En quedar a un nivell superior a la terrassa del raval de Vilanova, es fa necessari accedir-hi per l’escala que va costejar el prohom Pere d’Ordis, cosa que emfasitza el to monumental del conjunt. Avui, al capdamunt de l’escala encara s’observen, davant la façana occidental de l’església, les restes del que devia haver estat una mena de galilea o atri. Als angles d’aquest espai convertit en un ampli replà, s’hi veuen encara avui fragments dels suports i l’arrencada dels arcs que devien sostenir la volta de creueria de l’atri. Són encara ben visibles un gran contrafort angular, mènsules, bases de columna i l’arrencada d’un arc, elements tots ells que testimonien la clara voluntat d’aixecar un pòrtic que fa de mal dir, però, si es devia acabar mai de bastir.
Planta del conjunt monumental, la casa de frares predicadors més ben conservada de Catalunya. Escala 1/800.
J.B.G., J.T., S.V. i N.C.
El fet és que aquest sector occidental del temple, com tot el convent, va ser força malmès per successives intervencions dels estadants militars. La mateixa façana de l’església es veu coronada avui en forma de frontó, molt menys punxegut que l’acabament original, com és fàcilment detectable pel pendent més inclinat que segueixen les restes de la cornisa que coronen els contraforts dels costats de la façana. Al segle XIX encara es conservava el coronament original, amb el vessant més pronunciat, similar a les construccions mendicants italianes. La sobrietat de la façana és gairebé absoluta. La porta, de traça del romànic tardà, i la rosassa, que conté una fina traceria en forma estrellada i és configurada per tres arquivoltes i una cornisa que descansa damunt dues mènsules ornades amb sengles caps humans esplèndids d’estil trescentista, són els únics elements que embelleixen la nuesa del mur. No és descartable la intervenció d’un deixeble del mestre Bartomeu de Girona en la realització d’aquesta rosassa, de la qual es conserven escassíssims fragments del vitrall original. Quant a la porta, amb evidents proves d’haver estat transformada i refeta –n’ha desaparegut el timpà–, no sabem si l’actual, procedent d’un altre edifici anterior, va substituir l’original gòtica, més estreta i més baixa. Tanmateix, s’observen alteracions de nivell entre l’interior, molt més alt, i l’exterior, i la portalada, tot i la traça romànica de punt rodó, és construïda amb tres arquivoltes que descansen en columnetes i capitells tallats en relleu pla de decoració vegetal molt estilitzada.
Interior de la nau de l’església, consagrada l’any 1338.
ECSA - G.S.
Als panys centrals del mur de l’absis poligonal de cinc costats s’obren tres finestrals d’una alçada considerable, el central amb dues bífores i els laterals amb una, ornats amb fina traceria gòtica trescentista de trifolis. Alçat a uns cinquanta metres de la muralla medieval i a un centenar dels murs fundacionals, aquest absis destaca pel seu aspecte esvelt i vertical, força inusual en construccions mendicants, i que a Girona li ve de la preeminència visual dels contraforts que, molt propers entre ells, ressegueixen tota l’alçada de la capçalera, des del sòl fins a sota teulada.
Els murs laterals del temple han estat força alterats a conseqüència de les incorporacions barroques a la banda nord i de la construcció del sobreclaustre classicista a la banda sud. Aquí s’observa la mateixa cornisa primitiva de la façana i les gàrgoles, situades a un nivell molt inferior a la sobrecoberta actual, feta l’any 1785, cosa que fa sospitar que la teulada originària era a una alçada força inferior.
L’interior de l’església ofereix una visió despullada pel saqueig d’objectes i del mobiliari litúrgics. Consagrada el 29 de gener de l’any 1338, el seu interior apareix, però, amb la magnificència de la concepció de l’espai únic. Seguint el model mendicant més estès, la gran nau única, de gairebé 43 m de llargada, 18 m d’alçada i més de 13 m d’amplada, s’estructura en cinc trams coberts amb voltes de creueria, els nervis de les quals recolzen, com també ho fa l’arc toral apuntat, en permòdols de pedra. La plementeria ofereix una regularitat pràcticament homogènia del carreuat, resultat de la rapidesa i continuïtat de la construcció. Des de l’absis fins als peus, les claus de volta contenen l’Agnus Dei, el Crist en Majestat, sant Domènec, una creu grega, el rei Jaume I i, a la darrera clau, una imatge que s’ha identificat amb el rei Jaume II.
L’interior rep la llum de diferents formes de finestreria: de l’elegant absis poligonal, amb els tres alts i esvelts finestrals al mig que il·luminen el gran espai, i també dels finestrals del claristori i de les capelles laterals, alguns mig tapiats. Els del segon i tercer tram són rarament de forma quadrada, amb traceria quadrifoliada, mentre que la resta responen al model allargassat i biforat.
Com és costum també, les capelles laterals, aquí de molt poca profunditat, es troben allotjades entre els contraforts. Cobertes amb voltes de creueria, l’heràldica que apareix representada en algunes de les seves claus de volta indica les famílies que van finançar-les, entre d’altres els Cabrera i els Mont-rodon. Força alterades, tres de les capelles de la banda nord han estat malmeses, mentre que dues han estat ampliades amb dues noves capelles, connectades entre elles, de planta central i cúpula sobre petxines, una d’estil renaixentista i l’altra barroc. Són les dues grans capelles dedicades a la Mare de Déu del Roser (segle XVII) i al beat Dalmau Moner (segle XVIII). De les capelles del costat sud, només una ha desaparegut, potser perquè era l’antic pas que comunicava amb el claustre.
Malgrat les modificacions que ha sofert l’interior, la gran nau manté a bastament la concepció unitària de l’espai mendicant que, poc temps més tard, van adoptar bona part dels edificis gòtics del país. La incorporació l’any 1560 del cor alt, bastit al primer tram dels peus sobre una volta de creueria que recolza en pilastres estriades i en un gran arc carpanell, no va suposar cap greu alteració.
Els altres elements del conjunt a mig recuperar
Han calgut i calen encara importants obres de rehabilitació per a recuperar la resta de les estances del convent, en particular els claustres, la sala capitular, el refetor i el dormitori.
El claustre gran, de 31,50 m de costat, s’ha conservat només parcialment a causa de les destrosses provocades pel bombardeig durant la guerra del Francès, sobretot a la galeria de ponent, molt malmesa –només se’n conserven sis arcades originals– pel fet de ser la que es troba encarada a la muralla i, per tant, un blanc fàcil per a les bateries de l’assetjador. Les galeries nord i est tenen quinze arcades d’arcs trilobats que recolzen en fines columnes aparellades damunt plints i bases àtiques. Els capitells mostren ornamentació diversa de tipus zoomorf i vegetal, molt esquemàtica, i pertanyen a diferents moments cronològics. Només hi ha dos capitells figurats a la galeria est.
La galeria sud, en canvi, té catorze arcades, mentre que l’occidental en tenia només dotze, potser perquè a l’angle d’aquestes dues darreres galeries hi havia hagut la font. Encara avui s’aprecien les restes de dues pilastres i de l’arrencada dels arcs creuers que devien formar una petita font coberta amb volta de creueria, com era costum també als claustres cistercencs.
A l’ala sud s’obre la sala capitular, finançada per Beatriu de Torroella, coneguda amb el nom de capella de Sant Miquel, presidida en altre temps pel retaule que Aine Bru, durant el bienni que va residir a Girona, va contractar i pintar a l’oli “e no en altra manera com és acostumat a pintar” el 1500. Una portalada d’estil romànic tardà de punt rodó, emmarcada per finestres geminades, també de mig punt, amb capitells de tradició romànica, comunica el claustre amb la sala capitular, que té l’estructura d’una petita església, amb dos trams i un absis poligonal, orientat al sud i obert amb finestrals similars als de la capçalera. La seva façana, no gens comuna per l’alçada de la porta i de l’ampit de les finestres, va ser emmascarada en construir-se el sobreclaustre, des d’on és perceptible la rosassa de traceria hexalobulada. Mostra exemplar de l’eclèctic panorama de l’arquitectura catalana del segle XIII, a la cara interior hi ha dos caps, un dels quals és molt afí al cap del calvari que es conserva al Museu d’Art de Girona, datables de la darreria del segle XIII i atribuïbles al mestre Bartomeu de Girona.
Galeria nord del claustre principal, d’arcs trilobats i fines columnes.
ECSA - G.S.
Al claustre i també a l’església, s’hi van enterrar personatges distingits de la vida gironina, com recorda el pare Villanueva. Al segle XVIII, un testimoni anònim del capítol de la catedral va copiar trenta-dues inscripcions sepulcrals, vint de les quals es trobaven al claustre, al·lusives a famílies nobiliàries com els Gironella, els Cruïlles, els Caramany, els Estruç, etc. L’anònim testimoni en remarca una que li va cridar l’atenció: la del pintor de Girona Ramon Solà I, obrada en marbre l’any 1362, de la qual diu: “en donde hay grabada una efigie del santo Crucifijo, con muchas figuras de personajes antiguos”. Es conserven algunes làpides, reutilitzades més tard com a sostre del passadís que condueix a la cisterna de sota el claustre petit. Hi havia també petits ossaris gòtics, alguns dels quals van ser recollits per Botet i Sisó amb destinació a l’antic Museu Arqueològic Provincial, avui Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.
Al segle XVI o al XVII s’hi van afegir les galeries superiors, la nord amb arcs rebaixats sobre columnes hexagonals, capitells i bases classicistes. De les galeries est i sud, només se’n conserven les columnes.
Del claustre petit, situat entre el claustre gran i el dormitori a l’extrem sud del conjunt monàstic, no en queda res més que l’espai obert, amb un pou al centre i la cisterna que hi ha al subsòl, oberta al segle XVIII. Per bé que potser es tracta de l’indret on Villanueva va veure les restes d’un claustre romànic, no podem assegurar ni tan sols si aquest suposat claustre va arribar a existir mai i si, en cas d’haver-se construït, devia ser anterior o posterior al claustre conservat. Ignorem també la font que va permetre a Pla i Cargol afirmar que aquest claustre va ser destruït durant la guerra del Francès. L’existència de restes del basament gòtic a tot el perímetre atestaria l’inici, com a mínim, dels treballs d’aquest claustre. A la banda sud s’aixeca el dormitori, molt emmascarat per reformes posteriors. Manté, amb tot, la coberta original de dos vessants sobre arcs de diafragma.
El refetor, situat a ponent del claustre gran, es troba en condicions semblants al dormitori. Conserva cinc dels set trams que tenia, coberts amb voltes de creueria sobre arcs carpanells. Damunt el refetor i al llarg de tota la façana de ponent se situaven les galeries de les cel·les que donaven a les hortes del convent.
Bibliografia consultada
Pla i Cargol, 1946, pàg. 226-230, i 1956-57; Coll, 1958; García, 1958; Collell, 1974-75; Marquès, 1979, pàg. 109-117; Riera – Puig, 1994.