Clau de volta amb l’escena de la Coronació de la Mare de Déu i extrems dels nervis de la volta del presbiteri.
ECSA - G.S.
El testament del comte d’Urgell Ermengol X, del juliol del 1314, ordenava construir un convent de predicadors a la partida de la Plana de Vilanova, a Balaguer, prop del cap del pont, i que es compressin llibres, calzes d’argent, robes, ornament i tot el necessari per a bastir el nou convent, on havien de viure un prior i dotze religiosos. Del conjunt conventual, aixecat al llarg del segle XIV i el primer terç del segle XV, avui queden l’església, sense la façana original, el claustre anomenat de “l’Expansió” i, molt retocades, la sala capitular (actual sagristia) i el refetor (avui capella de la Mare de Déu). Les guerres que s’han lliurat al Principat de llavors ençà han malmès de forma diversa l’edifici, que ha continuat, però, conservant l’encant, la senzillesa i l’harmonia d’una construcció gòtica que va ser panteó de dos fills d’Alfons III el Benigne, i també d’altres nobles residents a la capital del comtat d’Urgell.
La descripció que del monument fa Ferran Timoneda l’any 1880 en l’Àlbum Històrich, Pintoresch y Monumental de Lleyda y sa Província serveix per a començar a detallar l’evolució arquitectònica de l’edifici: “El convent era compost de dues llargues i espaioses ales que corrien paral·leles de nord a sud. A la primera, encarada a orient, hi havia a la part baixa la cuina, el refetor i altres dependències, i a la superior, les habitacions dels monjos. A la segona ala hi havia la formosa sala capitular, la biblioteca i altres oficines. Les dues ales formaven en llur interior, al nord, un formós claustre, que anomenaven del ‘Retir’, que subsistí fins el 1754. La seva construcció era severa, amb columnetes o pilars molt petits i humils, sense gens de magnificència. Al sud d’aquest claustre, mitjançant una paret mestra, hi havia un altre claustre, que anava a enllaçar amb l’església, anomenat de l’‘Expansió’, obra d’estil gòtic que era un primor per la delicadesa de les seves altes i esveltes columnes, pel gust i talla dels calats de les ogives que les unien i per la riquesa en tots els detalls. Unida a les parets d’aquest segon claustre i anant d’orient a occident, a la banda de migdia, s’hi alçava la magnífica església, d’una sola i atrevida nau, amb una àrea d’uns 280 pams de longitud per 100 de latitud. Tot l’edifici –església i convent– era d’estil gòtic pur, arcs, voltes, finestres”. Timoneda havia vist el que quedava del convent de Sant Domènec després de la guerra de Successió, que es va emportar per davant la façana principal i les dues primeres capelles d’ambdós costats de la nau, les quals havien estat substituïdes per una façana completament llisa amb la inscripció que detalla la data de construcció: “HAEC EST DOMUS DEI ET PORTA COELI – 1716”. A l’interior, un cor que ocupa la darrera capella, sostingut per un gran arc rebaixat, i una coberta de mig punt i llunetes laterals construïda amb tova feien que semblés que “allí no hi havia enteixinats, ni embigats ni sostres plans, sinó que tot s’aguantava amb voltes i arcs ogivals”.
Les restauracions iniciades l’any 1950 i que es van allargar fins el 1972 es van encarregar de demostrar tot el contrari, malgrat que també van destruir, sense documentar, molta informació necessària per a conèixer amb detall l’evolució de l’edifici. De les parts conservades podem diferenciar tres etapes constructives, dues d’elles encara per datar correctament, perquè manca documentació escrita tant de l’obra arquitectònica com de l’escultòrica, i així mateix falta conèixer amb deteniment tota l’heràldica que acompanya l’edifici per a acabar-ho de relligar tot.
L’etapa fundacional
Malgrat el testament d’Ermengol X, la construcció de l’obra no es va iniciar fins l’any 1323, després que el rei Jaume II, pare del comte d’Urgell Alfons, obtingués la llicència del papa Joan XXII. El projecte primerenc, potser més modest que el resultat final, considerava una església d’una sola nau amb capelles entre els contraforts que acabava en un absis poligonal de set costats. En un primer moment l’església havia de disposar només de dues capelles per banda i sabem que el convent ja era ocupat pels frares l’any 1333 (Pou, 1913, pàg. 119), la qual cosa implica que ja hi havia algunes dependències per a atendre la comunitat. Res no podem dir d’aquestes parts del monestir.
Interior de l’església conventual. El presbiteri és cobert amb una volta de creueria del segle XV, i la nau, amb arcs de diafragma i un sostre de fusta, reconstruït.
ECSA - G.S.
L’església hauria servit com a panteó de dos dels fills d’Alfons i Teresa d’Entença, potser un d’ells el primogènit, de nom Alfons, que morí al castell de Balaguer quan tenia entre un i dos anys d’edat. Aquesta informació l’aporta l’historiador Monfar, que entre el 1641 i el 1652 escriu la seva història dels comtes d’Urgell: “Hay en la iglesia muchas sepulturas de caballeros de la ciudad de Balaguer y condado de Urgel: en la capilla de san Pedro, mártir, hay una caja de mármol, muy bien labrada, larga cuatro palmos, y en la piedra que la cubre dos figuras que denotan ser de muchachos hijos del rey, con sus coronas en las cabezas y espadas en las manos; las almohadillas que tienen bajo sus cabezas están sembradas de escudos muy pequeños, unos con los palos de Cataluña, otros con las armas de Entença, señal cierto de ser los hijos de los infantes don Alfonso y doña Teresa de Entença”. La importància dels personatges fa pensar que potser aquesta capella era la primera tocant l’absis de la façana nord, on existeix encara una fornícula de 120 cm 55 cm 5 37 cm, que podria haver contingut aquest sepulcre i que és d’on provenen els fragments conservats al Museu Comarcal de la Noguera. Es tracta de dos magnífics fragments de la tapa d’alabastre d’una ossera on hi ha esculpits dos infants dormint. El primer fragment constitueix la part inferior d’una de les figures, amb vestit llarg, capa i un cinyell d’on pengen una espasa i un punyal; malauradament, no se’n conserva el cap. El segon fragment representa la part superior d’un infant dormint amb el cap coronat i reposant sobre un coixí aguantat per un lleó, on estan esculpides les armes de les cases d’Entença i d’Aragó. Aquesta figura va vestida també amb capa i un cinyell d’on penja un punyal. Ambdós infants estan representats amb les mans plegades damunt del pit en actitud de resar.
Hauríem de relacionar aquest primer projecte amb la construcció al mateix moment del monestir de Santa Maria de Pedralbes, obra fundada per la reina Elisenda, tercera esposa de Jaume II. Pedralbes es va començar a aixecar el 26 de març de 1326 i el temple va ser consagrat, i el monestir lliurat a la comunitat, el 3 de maig de 1327. La planta de Sant Domènec segueix els mateixos paràmetres que el monestir barceloní, amb la diferència de la coberta de la nau. Mentre que Pedralbes ho fa amb volta de creueria, Sant Domènec presenta sostre de fusta de dos vessants sostingut per arcs de diafragma apuntats.
El primer gran projecte
El 2 de juliol de 1350, el bisbe d’Urgell Nicolau Capocci es queixava a la comtessa Cecília de Comenge que encara no estava acabada l’església i manava que de la deixa del comte Jaume d’Urgell, mort el 1347, es donessin 5 000 sous per a enllestir-ne la capçalera. Aquest projecte inicial, però, va quedar ràpidament superat.
Planta del conjunt, amb la reconstrucció hipotètica d’alguna de les parts desaparegudes.
MCN - C.A. i J.G.
Efectivament, el primer element que ens indica l’ampliació del projecte inicial és el creixement de les capelles i, per tant, dels contraforts, en quasi 1 m de profunditat. Això es pot comprovar a les dues primeres capelles originàries. La nau es va allargar fins a tenir sis capelles per banda, totes elles cobertes amb volta de creueria. La coberta de fusta de la nau també va créixer fins als peus. Algunes fotografies antigues mostren les característiques d’aquest sostre de fusta: cabirons que descansen sobre permòdols de fusta aguanten els xebrons que traven les bigues i que serveixen de base als taulons que tanquen el sostre, sobre el qual es disposaran les lloses de pedra exteriors. Cal pensar que tot el sostre devia estar completament pintat. Va ser pràcticament destruït en la restauració del 1972; avui, el Museu Comarcal de la Noguera en conserva deu permòdols i un cap de biga, amb restes de policromia i amb la part que forma el cos volat en forma de caps esquematitzats, del tipus anomenat de buc de nau, que recorden un felí amb llargs cabells. La resta d’ornamentació pictòrica és a base de fulles, escuts, sanefes, etc.
L’absis, encara de set cares a l’exterior, era cobert amb volta de creueria i devia disposar de tres finestrals com els actuals. A la resta de la nau la llum entrava per mitjà de finestres allargades acabades en arc apuntat i claraboia bífida disposades a la part superior de cadascuna de les capelles entre els contraforts.
Segurament correspon a aquesta etapa la planificació del claustre conservat, conegut amb el nom de “claustre de l’Expansió”. És format per quatre galeries d’esveltes columnes disposades sobre alts podis, les quals sostenen arcs apuntats amb un calat interior trilobulat i amb els carcanyols també calats formant una claraboia.
Al voltant del claustre es van obrir en aquest moment una sèrie de dependències, totes elles precedides de grans portes amb arc de mig punt adovellades. Corresponen al refetor, a l’ingrés a l’hort, a l’ingrés a l’església, a la porta forana (?) i també a la porta d’entrada a la sala capitular, aquesta amb motllures de boets als angles i flanquejada per dues grans finestres amb arc apuntat i adovellat.
Tota aquesta etapa es va desenvolupar sota el govern de Pere d’Urgell, una de les figures més emblemàtiques del comtat, home amant de la formació humanística i gran promotor d’obres que volia imitar el mecenatge del seu oncle Pere el Cerimoniós. Cal recordar que són obra seva, a més de reformes al Castell Formós, les esglésies de Santa Maria de Balaguer i de Castelló de Farfanya, el portal de Sant Miquel a Balaguer, el claustre d’Àger, etc.
L’etapa del segle XV
A conseqüència de la guerra entre el comte Jaume II d’Urgell i Ferran d’Antequera per la successió a la Corona d’Aragó (1413), la ciutat de Balaguer es va veure immersa en un important setge en què l’artilleria va esdevenir una arma molt destructora. El monestir de Sant Domènec es va convertir durant uns mesos en seu d’un dels destacaments que assetjaven la ciutat i, per tant, objectiu tant dels tancats a la vila com d’aquells que s’havien reclòs en l’anomenat casal de la Comtessa, pròxim al convent. Per un document signat per Ferran d’Antequera a la ciutat de Montblanc el 3 de desembre de 1414, sabem que va assignar la quantitat de 2 100 florins d’or d’Aragó per a la reparació del monestir de predicadors de Balaguer, que havia quedat “quasi totalment derruït”. Quatre anys més tard, Alfons el Magnànim va fer donació del casal de la Comtessa al convent de Sant Domènec per tal de compensar-lo dels danys del setge.
Claustre del convent, que destaca per les esveltes columnes sobre alts podis i el seu estret intercolumnat.
ECSA - G.S.
Sembla que gran part de l’església es va enfonsar, o almenys això és el que es dedueix del fet que van ser novament refetes totes les capelles de la banda meridional i també la volta de l’absis. El resultat va ser unes noves cobertes de creueria per a les capelles, els nervis de les quals es recullen a les cantonades amb culdellànties esculpits amb la presència d’àngels portant orles i escuts, que denoten un canvi en la decoració escultòrica aplicada a l’arquitectura, fins llavors quasi inexistent. Aquest fet contrasta amb els nervis de les voltes de creueria de les capelles del mur septentrional, que acaben en un senzill i petit culdellàntia completament llis.
Per altra banda, es va produir un canvi important en el tractament de la capçalera. Es van esbotzar les dues cares de l’absis poligonal més properes a la nau i se’n van allargar els contraforts fins a l’eix exterior de les capelles per bastir dues noves capelles laterals, més estretes i més baixes que la resta i que presenten arcs carpanells, brancals àmpliament motllurats i voltes amb nervis diagonals, també recollits a les cantonades per culdellànties amb àngels que porten escuts esculpits. A més, a la capella del braç de l’evangeli es va disposar una tribuna superior amb una barana calada amb claustra. A totes les capelles de la façana meridional, a més, es va substituir la finestra allargada acabada en arc apuntat per petites finestres circulars amb gelosies a l’interior.
A l’angle sud-est del claustre es va crear una nova capella, segurament amb funcions funeràries, que presenta el mateix tractament de brancals àmpliament motllurats i nervis acabats en culdellànties esculturats. El claustre es devia refer completament seguint el mateix model anterior però incorporant a les cantonades els escuts heràldics dels nous promotors, que no eren sinó els mateixos que van refer les capelles laterals i l’absis de l’església, on també van deixar idèntics escuts.
Bibliografia consultada
Monfar, 1853, vol. II; Timoneda, 1880, vol. I; Pou, 1913; Dalmases – José, 1984.