El convent de Sant Domènec de Puigcerdà

“Otro monasterio muy grande y rico junto a la calle y puerta de Livia es el de frailes Predicadores o de la orden de Santo Domingo. Su templo también es muy grande, hermoso y rico. Hará cerca de 150 años que se cayó por un terremoto, después lo volvieron a edificar. Tiene una puerta grandísima y hermosísima, todo de piedra jaspe muy bien labrada y muy lisa… También tiene un coro muy grande con dos órdenes de sillas labradas y más de veinte altares y retablos… Tiene muy buenos y ricos ornamentos, así de plata como toda suerte de sedas, como casullas, capas, etc. Tiene una hermosa torre o campanario, con tres campanas y unos grandes claustros… con muy lindos pilares de piedra redondos todos y cada uno de una pieza.” Joan Trigall ens ha deixat la seva particular visió, escrita l’any 1603, del convent dominicà de Puigcerdà, que té el valor de testimoniar en una data tan reculada la magnificència del conjunt monàstic que va captivar especialment l’atenció d’aquest capellà ceretà, entusiasta de la seva esplendor, fins al punt que netejava amb un drap la pedra jaspiada de la portada de l’església per tal de treure’n brillantor i poder així emmirallar-s’hi.

Un convent maltractat

Malauradament, posseïm més referències de la destrucció d’aquest convent que del seu procés d’edificació, que devia respondre, de ben segur, al creixement de la vila de Puigcerdà d’ençà de la seva fundació l’any 1177 i la repoblació continuada de la vall durant la segona meitat del segle XII i bona part de la centúria següent. Com la resta de les construccions mendicants del país, el convent dominicà de Puigcerdà es conserva incomplet i força alterat. A la mateixa vila, altres edificis com el convent de Sant Francesc (1333) i el de Santa Clara (vers 1351) encara han tingut menys sort, ja que han desaparegut del tot.

L’arribada dels dominicans a Puigcerdà (vers el 1288), instal·lats de manera provisional en una senzilla casa deixada en préstec, com era habitual entre els mendicants, va tenir lloc una mica abans de la fundació del convent, documentada l’any 1290. Pel que sembla, fins dos anys més tard, el 1292, no es va començar la construcció de l’església, amb el suport del rei Jaume II de Mallorca. L’adinerat Ponç d’Ur (1296) i el bisbe d’Urgell Guillem de Montcada (1297, 1299) també es van afegir al suport de la construcció del temple conventual. Segurament va ser enllestit vers el 1310. Un any abans, Guillem Cadell, membre d’una rica família de Puigcerdà, va donar 400 sous al convent en canvi de poder tenir-hi sepultura. Aquest tipus de donatiu era molt estès entre els mendicants i, de fet, representava una important font de finançament per als projectes de la comunitat.

L’aixecament del convent, en un principi fora del recinte fortificat de la vila, va coincidir, doncs, amb l’inici del període més florent de Puigcerdà, que comprèn tota la primera meitat del segle XIV. L’església, força reformada en diferents períodes, i l’ala d’un claustre que probablement no correspon als temps de la fundació són les úniques construccions mendicants ceretanes que han perviscut fins a l’actualitat. Els darrers elements a desaparèixer van ser el claustre, en temps de la guerra del Francès (1810-14), i el campanar, enderrocat l’any 1868 per ordre de la Junta Revolucionària de Puigcerdà.

L’interior, espai únic

Bastida amb granit a partir de l’any 1292, l’església té una sola nau de dimensions certament notables, indicador de la puixança demogràfica de la vall ceretana i de la capacitat econòmica de la comunitat dominicana. De poc més de 16 m d’amplada i gairebé 34 m de llarg, l’església segueix el model de temple mendicant de nau única amb les capelles laterals allotjades entre els contraforts. Es tracta, doncs, d’un ampli i únic espai amb capacitat i màxima funcionalitat per a les predicacions. La coberta de dos vessants recolza sobre arcs de diafragma apuntats (refets durant la reconstrucció del segle XV), com és costum també en les construccions mendicants, hereves de l’arquitectura cistercenca en aquest sistema de cobertes d’embigats. Una de les pèrdues més remarcables ha estat, sens dubte, la capçalera, substituïda al segle XX per una solució certament estranya, consistent a ocupar o emprar una tramada de la nau, la qual es va folrar en una data que desconeixem, amb un gran arc triomfal aixamfranat de to classicitzant. La capçalera ocupa avui, en definitiva, una crugia de la primitiva nau que no sabem si tenia els mateixos cinc trams d’arcs de diafragma sense motllurar de l’actualitat. Aquests grans arcs recolzen en robustos permòdols de pedra totalment llisos i sostenen la coberta de dos vessants, totalment refeta al segle XX.

Com tota la població, és probable que el monestir patís greument els efectes del terratrèmol del 1428, moment a partir del qual hagué de ser reconstruït, com ja advertia Joan Trigall. A més a més, la coberta també ha estat reformada íntegrament, com dèiem, i d’una manera força matussera després de l’incendi de l’any 1936, que va malmetre força l’església. A més de la poca cura en el carregament sobre l’extradós dels arcs de diafragma i de l’eliminació dels revestiments de guix i d’estuc, a la dècada dels quaranta del segle XX es van utilitzar per a aquesta rehabilitació de la coberta unes discutibles plaques de ceràmica fetes amb motlles de decoració vegetal i geomètrica neogoticitzant.

Enmig de l’austeritat constructiva de l’arquitectura dominicana, en planta i alçat, el temple mostra avui cinc capelles allotjades entre els contraforts i cobertes amb voltes de creueria. Els arcs creuers se sostenen sobre petits permòdols de pedra angulars. Només la segona capella del costat de l’epístola, prop de la capçalera, mostra un motlluratge de les pilastres diferent de la resta, amb un perfil aixamfranat en forma còncava que conté una motllura cilíndrica i que és continuació de la de l’arc perpany. Tipològicament correspon al segle XIV, com també la secció dels arcs de les capelles. La primera i la cinquena capelles d’aquest costat de l’epístola allotgen respectivament l’escala que puja al cor, afegit en temps posterior sobre un gran arc carpanell, i l’orgue, mentre que la tercera capella del costat de l’evangeli conté les pintures murals, avui emplafonades i retornades al convent a la dècada dels vuitanta, després del seu exili arran de la restauració a què van ser sotmeses a Barcelona i el seu trasllat a Girona, on es van conservar durant molts anys a l’edifici de la Fontana d’Or. La seva datació se situa entre els anys 1320 i 1340. Notable exemple de la pintura gòtica lineal de tradició francesa, inspirades segons sembla en una vidriera de la catedral de Carcassona, aquestes pintures mostren la iconografia del Lignum Vitae o Al·legoria de la Creu i la vida de sant Pere. Un altre fragment es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

La major part de les claus de volta de les capelles contenen motius heràldics sense identificar, els quals responen als donants de les capelles. A la primera capella del costat nord, sota el cor, hi ha un arc equilàter cegat, amb decoració de boles, més propi de l’ornamentació arquitectònica del quatre-cents, i una motllura que ressegueix l’extradós de l’arcada.

A la part superior dels murs de l’església hi ha el claristori, amb una línia de finestres que semblen modernes, de dimensions reduïdes i repartides en mòduls de tres per a cadascun dels trams. Emmarcades per arcs doblats de rajol que no responen a la traça original, la seva estructura mostra la característica bífora amb traceria trifoliada pròpia de l’arquitectura del tres-cents.

L’exterior emmascarat

Portalada oberta a la façana de ponent.

ECSA - G.S.

La major part de les dependències conventuals que s’han conservat han estat rehabilitades per allotjar des de l’any 1989 l’Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà. L’interès de l’exterior de l’antic conjunt monàstic se centra només en la façana principal de l’església, també molt transformada. La reforma més remarcable ha estat la incorporació al frontis d’un portal lateral procedent de l’església de Santa Maria. La portada central conté tres arquivoltes sobre columnes exemptes amb capitells figuratius i escuts. La llinda és moderna. Cal remarcar el sòcol, molt desenvolupat, que recorre tota la façana i que mostra tres registres ben diferenciats: a l’inferior, un basament a manera d’estilobat, un fris d’arcuacions cegues al mig i, a la part superior, una cornisa amb decoració de tiges i fulles planes.

A l’esquerra de la façana, s’hi va traslladar en una data desconeguda el portal esmentat, datable al segle XIV, que conté un arc apuntat, motllurat a l’intradós, i capitells amb caps antropomòrfics. A la dreta de la porta principal, en canvi, hi ha una mena d’arcosoli de mig punt, emmarcat per un arc conopial de baix relleu, coronat per un floró i amb l’extradós decorat de fulles.

L’estructura originària és més evident al lateral sud del temple que a la banda nord, on és alterada amb recreixements tardans. Dins la tipologia de l’arquitectura mendicant, correspon al model en què els contraforts es troben embolcallats per les capelles i només són visibles a la part superior. A la capçalera, la visió des de l’exterior d’un dels arcs de diafragma indica l’aturada sobtada del projecte original o bé la solució de compromís provisional adoptada arran d’algun despreniment, potser per causa del terratrèmol del 1428 que va afectar greument aquest i tots els edificis de la població.

Resta encara dempeus una ala del claustre que no és l’originària i algunes restes esparses de portes. Tretze arcades de punt rodó descansen sobre columnes i capitells classicistes d’empremta toscana.

Bibliografia consultada

Trigall, 1603; Martí, 1922; Durliat, 1962, pàg. 92-96; Delcor, 1986-87; Bosom, 1993.