L’esclat de l’arquitectura gòtica catalana
Santa Maria del Mar presenta molts dels trets que constitueixen l’originalitat de l’arquitectura gòtica catalana: capelles laterals entre contraforts, pilars simples, absència de transsepte i naus d’alçades molt semblants.
AB - G.Serra
N’hi ha prou de comparar els índexs d’edificis amb estudi monogràfic o que són tractats singularment inclosos al final de tots dos volums per a adonar-se, amb un simple cop d’ull, del gran auge constructiu del moment de plenitud de l’arquitectura gòtica catalana. Aquest auge es concentra, principalment, al llarg del regnat de Jaume II (1291-1327), el d’Alfons el Benigne (1327-36), la primera etapa del de Pere el Cerimoniós (1336-87) i encara durant els dels reis de Mallorca coetanis.
Des de la fi del segle XIII fins a les crisis de mitjan segle XIV tingué lloc un veritable esclat de l’arquitectura gòtica, que comportà una transformació radical del paisatge monumental i el desplegament d’un llenguatge arquitectònic que actuà com un poderós factor d’identificació col·lectiva.
La monarquia i el seu entorn aristocràtic, que durant el segle XIII havia estat molt marcat per l’esperit feudal i cavalleresc, començaren a interessar-se per les manifestacions artístiques, mentre les ciutats i moltes viles petites i mitjanes expressaven la seva puixança amb nombroses edificacions. Fou el triomf de l’esperit cortesà i de la cultura urbana, factors que són a la base del gòtic de plenitud.
Capçalera de Sant Llorenç de Lleida, església en què se sobreposen amb harmonia el romànic i el gòtic.
ECSA - G.Serra
L’enumeració de les obres més importants d’aquest moment ha de començar per les catedrals que ja coneixem: les de Barcelona, Girona, Mallorca i Tortosa, més els intents d’Elna i Perpinyà (aleshores, en realitat, només una canònica que es disputava la capitalitat amb Elna). Això sense oblidar les obres dels claustres catedralicis de Lleida i de Vic i les ampliacions que es feren a Tarragona. O les intervencions al creuer de la catedral de València.
En l’àmbit monàstic i canonical, d’aquest període sobresurten obres com la Seu de Manresa, la façana del monestir de Sant Cugat del Vallès, la renovació de Sant Feliu de Girona o les realitzacions impulsades pels comtes d’Urgell a Solsona, Castelló de Farfanya i Bellpuig de les Avellanes. Veurem, així mateix, com als grans monestirs cistercencs vinculats a la reialesa es produí l’abandonament de l’estil cistercenc pròpiament dit i la consegüent introducció del gòtic de plenitud. I l’important paper que desenvoluparen les nombroses fundacions mendicants, entre les quals destaca el monestir de Pedralbes, igualment vinculat a la monarquia.
La renovació de les esglésies parroquials fou el factor que donà més gruix i més profunditat a l’esclat del gòtic de plenitud. Destaquen especialment els grans edificis de tres naus amb vocació de primacia o de cocatedralitat com Santa Maria de Cervera, Santa Maria de Castelló d’Empúries, Santa Maria del Mar, Santa Eulàlia de Palma, Morella, Santa Caterina de València o Santa Maria de Sagunt. Són moltes més, però, les esglésies de nau única, entre les quals sobresurten: Santa Maria del Pi i Sants Just i Pastor, a Barcelona; Santa Maria de Vilafranca del Penedès; Santa Coloma de Queralt; Santa Maria de Montblanc; Santa Maria de Balaguer; Sant Miquel de Cardona; Sant Jaume i la Real, a Perpinyà; Sant Jaume de Palma, a Mallorca; les actuals catedrals de Ciutadella i Eivissa, o diverses esglésies del País Valencià: Sant Mateu, Forcall, Gandia, el Salvador de Borriana o Sant Joan del Mercat, a València.
Portalada de la façana de ponent de Sant Salvador de Vilanova de Meià.
ECSA - G.Serra
Aquest mig segle i escaig fou, doncs, testimoni de la gran expansió de l’arquitectura gòtica a Catalunya i als altres països catalans i, consegüentment, representà el moment de la configuració de la seva plena identitat, mitjançant la definició d’un llenguatge inscrit en l’onada expansiva del gòtic radiant però que elaborà les seves pròpies solucions d’acord amb una tradició constructiva que tenia com a precedents més immediats l’arquitectura cistercenca i la dels ordes mendicants.
De l’arquitectura cistercenca, el gòtic català de plenitud n’heretà, sobretot, la tendència a l’horitzontalitat, els ritmes insistents i regulars i la sobrietat compositiva. A banda, és clar, dels dos sistemes de cobriment més habituals: la volta de creueria i els sostres de fusta suportats per arcs de diafragma. I encara, al Regne de Mallorca, l’arquitectura cistercenca sembla tenir incidència directa sobre les obres de Ponç Descoll, caracteritzades pels traçats carrats i l’ús de trompes angulars.
De l’arquitectura dels ordes mendicants, en canvi, adoptà sobretot la tipologia d’església de nau única, generalment sense creuer i acabada amb una capçalera poligonal. Les naus dels mendicants són àmplies i espaioses i les seves formes recullen i transmeten alguns aspectes de la tradició cistercenca, com ara l’ús dels arcs de diafragma, els jocs volumètrics i les proporcions elementals o una estètica sòbria.
Els grans temples de tres naus
Després de les experiències arquitectòniques del Cister i dels mendicants, el tercer aspecte que contribuí a la definició de l’arquitectura gòtica catalana de plenitud fou l’influx del gòtic de les catedrals, que ja ha estat estudiat en el volum anterior. Cal remarcar que la introducció del gòtic de les catedrals comportà no tan sols la plenitud d’un nou estil sinó també la incorporació de nous mètodes constructius i d’un nou perfil professional dels arquitectes, per la qual cosa es tractà d’una transformació profunda i no d’un episodi superficial.
Interior de la capçalera de Santa Maria de Castelló d’Empúries. Es tracta de l’església gòtica catalana que més directament s’inspira en referents occitans.
BG - G.Serra
L’influx de les obres catedralícies es feu sentir en el plantejament de les grans esglésies de tres naus que no són catedrals, amb l’estudi de les quals encetem aquest volum. Aquest estudi permet diferenciar dos grups entre els edificis d’aquestes característiques. D’una banda, el que constitueixen Santa Maria de Castelló d’Empúries i Santa Eulàlia de Palma, on s’adoptà una tipologia deutora del model occità i on el perfil poligonal de les capelles radials de la capçalera es projecta exteriorment, al mateix temps que sembla haver-hi una certa nostàlgia de la capçalera triple tradicional, la que encara es manté a Morella, a la catedral de Mallorca o a Sant Joan el Nou de Perpinyà (i encara a Santa Caterina de Barcelona). De l’altra, el grup constituït per Santa Maria de Cervera, la Seu de Manresa i Santa Maria del Mar (i potser Santa Caterina de València). Són edificis d’una personalitat més acusada, que tenen en comú el fet de presentar una capçalera única d’inspiració catedralícia, però esdevinguda més compacta a causa de la inserció de les capelles radials en un polígon absidal que té els costats plans.
D’aquestes tres esglésies, la de Manresa opta per una solució de compromís entre la nau única i la nau triple i per això mateix s’aparta una mica de l’epicentre de la qüestió que ara ens ocupa, tot i que cal remarcar-ne l’originalitat. És a Cervera i a Santa Maria del Mar on apareixen formulades les propostes més interessants. Hi observem com la inserció d’un nombre important de capelles absidals (vuit a Cervera i set a Santa Maria, sense comptar les del tram “recte”, enfront de les cinc de Manresa, Castelló d’Empúries o Palma) determina una major obertura i amplitud dels polígons absidals respectius i, per tant, també una major amplitud d’aquests temples, que atenuen el desenvolupament longitudinal de les seves naus i presenten unes proporcions més “quadrades”. D’acord amb això, les tramades de les naus centrals de Cervera i Santa Maria del Mar són així mateix de planta quadrada.
Reconstrucció hipotètica de la planta original de la catedral de València.
AGV, pàg. 65 i 68 - A.Zaragozá / J.Esteban Chapapría
Recordem que les tramades de planta quadrada ja s’havien donat, amb anterioritat, a la catedral de València i a Morella. També hi ha evidents punts de contacte entre la capçalera de la seu valenciana i la cerverina. Per la seva banda, Santa Maria del Mar, més propera a la catedral de Barcelona, acabà influint, al seu torn, sobre la seu de Mallorca (i també al País Valencià, a Santa Maria de Sagunt).
Així, doncs, l’experimentació sobre la tipologia de tres naus desenvolupada en aquestes grans esglésies que no són catedrals retorna a l’àmbit catedralici, amb la incorporació de les solucions de Santa Maria del Mar a la catedral de Mallorca i, sobretot, amb la catedral de Tortosa, que, com hem dit anteriorment, s’aprofita de les experiències desenvolupades durant la primera meitat del segle XIV.
Queda definit, d’aquesta manera, un tipus d’església de tres naus que esdevé una des les expressions més genuïnes del gòtic català i que té com a trets bàsics la inserció de les capelles laterals entre els contraforts o els murs perimetrals (incloses les capelles radials de la capçalera), la minimització del transsepte, la simplificació dels pilars i elements de suport (decreix el protagonisme del pilar fasciculat i augmenta el dels pilars prismàtics, octagonals o circulars), la tendència a igualar l’alçada de les tres naus (i consegüentment, la minimització del trifori i dels arcbotants) i una planta en què la longitud disminueix en benefici de l’amplitud. Per això la configuració de les esglésies gòtiques catalanes és sovint comparada a la de les anomenades Hallenkirche alemanyes, denominació que generalment es tradueix per església sala o de planta de saló, però que nosaltres preferiríem traduir per església llotja.
Les naus úniques
La catedral de Tortosa és l’última de les grans esglésies de tres naus del gòtic català. Després, l’hegemonia de les esglésies de nau única és absoluta i es confirma amb l’adopció d’aquesta tipologia per a l’acabament de dues grans obres catedralícies: Girona i Perpinyà. Descartada la hipòtesi de l’autogènesi llançada per P. Lavedan, sembla que cal atribuir als mendicants el màxim protagonisme en la introducció i l’extensió de la tipologia d’església gòtica de nau única a Catalunya. Així ho recorda l’article de Christian Freigang dedicat a les naus úniques en l’arquitectura del gòtic meridional, inclòs en el volum Arquitectura I. S’hi recorden també algunes de les hipòtesis amb què s’ha tractat d’explicar el seu arrelament i el seu origen. S’ha parlat, per exemple, dels condicionants de la tecnologia i del medi natural, de l’herència romana, de la persistència de la tipologia romànica de nau única o de la influència de les grans naus cistercenques cobertes amb arcs de diafragma.
Pilars octagonals de la seu de Mallorca.
ECSA - J.Gual
Santa Maria del Pi, model canònic d’església gòtica d’una sola nau.
AB - G.Serra
Sobre aquestes bases, els mendicants actuaren com a receptors, assimiladors i difusors de les naus úniques, que esdevingueren constants en l’àmbit de l’arquitectura conventual. També són absolutament hegemòniques entre les esglésies parroquials gòtiques, on el procés d’adaptació de la tipologia fou paral·lel al de l’arquitectura mendicant, bé que més lent.
Els primers exemples d’esglésies parroquials de nau única, encara sense capelles laterals, podrien ser Santa Maria dels Turers, a Banyoles, i Sant Miquel de l’Espluga de Francolí. L’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, iniciada el 1285, és probablement la més antiga de les esglésies d’una sola nau amb capelles laterals entre els contraforts. Al començament del segle XIV, les esglésies barcelonines del Pi i del monestir de Pedralbes definiren el model canònic d’església de nau única del gòtic català, al qual també s’apropen les parròquies de Perpinyà (la Real, sobretot), mentre que altres exemples destacats d’aquest tipus (Santa Coloma de Queralt, Montblanc) no el segueixen sinó que semblen derivar d’altres models (potser Santa Maria de Cervera).
Així com en l’arquitectura mendicant foren freqüents les naus amb cobertes de fusta suportades per arcs de diafragma, en l’àmbit de l’arquitectura parroquial les naus úniques es cobriren (gairebé en la seva totalitat) amb voltes de creueria, que garantien una major solidesa i la conservació de les esglésies. Aquest tipus de volta també permetia la construcció de naus més àmplies, sense les limitacions imposades pels embigats. Més enllà d’aquestes raons, la tendència a substituir les cobertes de fusta per voltes de pedra era també una manera de desenvolupar una arquitectura més ben adaptada al medi natural i físic del país. La fusta hi era escassa, i això portava a prescindir de les cobertes embigades, com també de les encavallades (cosa que donà lloc a l’absència de teulades i a l’ús de peces de ceràmica per a aguantar la solera dels terrats), i, fins i tot, a utilitzar edificis preexistents com a bastides per a construir-hi a sobre els temples gòtics per tal d’estalviar fustam.
Aquesta adaptació de l’església gòtica de nau única al medi natural del país és una de les raons que expliquen el seu arrelament, el seu protagonisme en el moment de plenitud i la seva projecció més enllà dels temps medievals.
Les naus úniques, sense transsepte, no són hegemòniques només en l’àmbit del gòtic català, sinó que predominen per tota la geografia del gòtic meridional. De tota manera, és possible establir alguns trets diferencials del cas català, el més remarcable dels quals és la inexistència d’un arc triomfal que remarqui la separació entre la capçalera i la nau. Així com a les esglésies occitanes de nau única l’absis acostuma a ser més petit que les naus, amb poques excepcions, a Catalunya es pot dir que pràcticament no hi ha solució de continuïtat entre la nau i la capçalera. Les proporcions de les esglésies catalanes de nau única també són, en general, més curtes i amples que les de les esglésies occitanes, les quals presenten usualment un major nombre de trams (preferentment sis o set).
La fixació d’uns trets característics de l’arquitectura religiosa del gòtic català de plenitud, tant per a les esglésies de tres naus com per a les que només en tenen una, es produí dintre d’una seqüència cronològica que s’inicià al final del segle XIII i es prolongà durant tota la primera meitat del XIV. Com a element més sobresortint cal destacar, una vegada més, la tendència a compactar les formes i els volums, que es reflecteix, per exemple, en la pràctica desaparició dels transseptes, o, més concretament, de les plantes cruciformes que foren característiques del romànic. Els transseptes de Bellpuig de les Avellanes o Almenar són rares excepcions. Sense arribar a extingir-se, les capçaleres triples també tenen un protagonisme decreixent en benefici de les capçaleres úniques, de planta semipoligonal, que eventualment poden incorporar capelles radials però que no acostumen a projectar-les exteriorment. A les esglésies gòtiques catalanes, les capelles laterals es troben integrades entre els contraforts, que destaquen a l’exterior donant-los la característica fesomia robusta que distingeix moltes de les esglésies del nostre país.
Pel que fa als espais interiors, predomina la tendència a l’amplitud i la unitat.
L’evolució del gòtic de plenitud
L’impacte de la profunda crisi social i econòmica que va viure el país des de la segona meitat del segle XIV també es va sentir damunt l’arquitectura, posant punt i final a l’extraordinari auge constructiu del mig segle i escaig anterior. El ritme de les construccions encetades es va alentir considerablement, i també va minvar força l’inici de nous edificis. Van canviar igualment les condicions de mecenatge i de finançament de les obres.
Tot plegat comportà l’estroncament d’innovacions i tempteigs, de manera que l’arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XIV i del XV esdevingué una arquitectura de continuïtat (en les formes i en les tipologies). Aquest fet serví, tanmateix, per a afavorir la unitat i la coherència estilística de l’arquitectura gòtica catalana de caràcter religiós, en la qual continuaren predominant fins a fases molt avançades les premisses establertes pels volts del 1300. Fins i tot el gòtic flamíger hi tingué una repercussió escassa, superficial, palesa en les rosasses, les traceries o els pilars helicoïdals.
La continuïtat de l’arquitectura religiosa s’ha de confrontar al creixent dinamisme i a la capacitat d’invenció que, sobretot a partir del 1400, es manifestaren en l’àmbit de l’arquitectura civil. Al segle XV foren els edificis civils els que completaren la monumentalitzacio de les ciutats i els que expressaren la creixent formació d’una consciència de ciutadania, i això comportà, entre altres coses, una progressiva valoració de l’espai públic –cívic– i, consegüentment, un major protagonisme de les façanes. Tot plegat es veurà en el volum dedicat a l’arquitectura civil.
Cronologia de l’arquitectura religiosa del gòtic català des de la Pesta Negra fins al 1500
| ANY | ESDEVENIMENT |
| v. 1348 | Inici de la construcció de Santa Maria de Castelló de Farfanya |
| 1349 | Inici de l’església del convent de Sant Agustí Vell de Barcelona |
| 1349 | Consagració del primer claustre del convent de Sant Francesc de Barcelona |
| 1351 | Inici de Santa Maria de Balaguer |
| 1352-1359 | Reinard Fonoll treballa a Santa Maria de Montblanc |
| 1357-1360 | Pere Capmagre projecta i dirigeix la construcció del claustre de Sant Feliu de Girona, enderrocat el 1374 |
| 1358 | Deliberacions sobre l’inici del campanar de Santa Maria de Cervera |
| v. 1361 | Jaume Cascalls acaba l’obra del portal dels Apòstols de la catedral de Lleida |
| 1365-1369 | Construcció de la sala capitular de la catedral de València |
| 1367 | Consagració de la capella de Santa Maria dels Sastres a la catedral de Tarragona |
| 1368 | Pere Sacoma contracta fer una de les torres de l’església de Sant Feliu de Girona |
| 1371 | Consagració de l’altar major de la Seu de Manresa |
| 1373 | Inici de Sant Lluc d’Ulldecona |
| 1379 | Primera pedra del campanar de Santa Maria del Pi (Barcelona) |
| 1380 | Viatge de Bernat Roca a Saragossa per a visitar l’obra de la seu |
| 1381 | Andreu Julià inicia el Miquelet de la catedral de València |
| 1382 | Pere Moragues, mestre d’obres de la catedral de Tortosa |
| 1383 | Es tanca l’última de les voltes majors de Santa Maria del Mar (Barcelona) |
| 1386 | Primera consulta o congrés sobre la continuació de la catedral de Girona |
| 1388 | Inici de l’església del monestir de Santa Maria de Montsió |
| v. 1389 | Inici del portal del Mirador a la catedral de Mallorca sota la direcció de Pere Morei |
| v. 1390-1401 | Avança la construcció del nivell inferior del claustre del monestir de Ripoll |
| 1391 | Arnau Bargués treballa a Santa Maria de Blanes |
| 1397 | Consagració de Sant Miquel de Cardona |
| 1400 | Notícies de la construcció de la façana principal de Santa Maria de Castelló d’Empúries |
| 1402 | Acabament del campanar de la catedral de Lleida |
| 1404 | Inici de la sala capitular de la catedral de Barcelona |
| 1408 | Projecte del mestre Carlí per a la façana de la catedral de Barcelona |
| 1408 | Final de la primera etapa de construcció del claustre de Sant Pere d’Àger |
| 1415-1419 | Sala capitular del convent de Pedralbes |
| 1416-1417 | Segona consulta o congrés sobre la continuació de la catedral de Girona. Projecte de nau única d’Antoni Canet |
| 1419 | Acabament de la capella de la Mare de Déu del Claustre a Santa Maria de Solsona |
| 1421 | Consagració de Sant Lluc d’Ulldecona |
| v. 1422-1465 | Construcció del claustre de la canònica de Santa Anna de Barcelona |
| 1423 | Pere de Vall-llebrera contracta l'acabament del campanar de Santa Maria de Cervera |
| 1427 | Primera pedra del convent de Santa Maria de Jesús de Barcelona |
| 1427-1430 | Construcció del sobreclaustre del monestir de Sant Daniel de Girona |
| 1430-1447 | Construcció de l'església del convent de Sant Antoni Abat de Barcelona |
| 1433 | Inici de la nau de l'església catedral de Sant Joan el Nou de Perpinyà segons un pla de nau única atribuït a Guillem Sagrera |
| 1439 | Francesc Baldomar inicia la capella reial del convent de Sant Domènec de València |
| 1441 | Consagració de la catedral de Tortosa |
| 1442 | Joan de Bar i Joan Girart contracten la construcció del claustre de Sant Joan de les Abadesses |
| 1448 | Es tanca l'última volta del claustre de la catedral de Barcelona |
| 1448-1464 | Segona etapa de construcció de la cartoixa de Montalegre |
| 1452 | Alfons el Magnànim promou la construcció de la capella de Sant Jordi de Poblet |
| 1454-1463 | Construcció de Sant Feliu d'Alella |
| 1460 | Bartomeu Mas i Bernat Nadal contracten la construcció de l'església del convent de Santa Maria de Jerusalem (Barcelona) |
| v. 1460-1486 | Represa i acabament del campanar de Santa Maria del Pi (Barcelona) sota la direcció de Bartomeu Mas |
| 1467 | Jaume Alfonso de Baena inicia el claustre de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron |
| 1476 | Jaume Alfonso de Baena i Pere Bacet contracten el claustre de Montserrat |
| 1478 | Jaume Alfonso de Baena treballa al claustre de Sant Jeroni de la Murtra |
| 1488 | Es dona per acabada la construcció de Santa Maria de Cervera |
| 1495 | Francesc Gomis contracta la realització del campanar de Sant Joan d'Aiguaviva |
La capella de Sant Jordi, feta construir per Alfons el Magnànim, vora el portal del segon recinte fortificat del monestir de Poblet.
F.Bedmar
Des del punt de vista estructural, un tret definidor de l’arquitectura religiosa del gòtic tardà és la tendència a crear compartiments estancs al si de les esglésies: cors, sales capitulars, capelles sorgides del mecenatge personal, etc. Precisament, la construcció de les sales capitulars de les catedrals de Barcelona, Perpinyà o València (com l’acabament de la del monestir de Pedralbes) donà peu a algunes de les novetats més interessants del moment. Així mateix es poden trobar aportacions interessants en les arquitectures de petit format (capella de Sant Jordi del monestir de Poblet, capella reial de Sant Domènec de València) i en la disposició dels claustres, l’estudi tipològic dels quals és inclòs en el volum introductori d’aquesta obra.
Un altre fet remarcable en aquesta fase avançada del gòtic de plenitud és el protagonisme assolit per alguns arquitectes i constructors, que sovint alternaven treballs en l’àmbit religiós i civil i que tendien a afirmar la seva personalitat i la seva creativitat donant mostres de la seva capacitat d’invenció formal o del seu mestratge tècnic. Recordem, només a tall d’exemple, els noms d’Arnau Bargués, Marc Safont, Francesc Baldomar, Pere Compte o Guillem Sagrera. La figura de l’arquitecte gaudí durant el segle XV d’una importància considerable, que ultrapassava la del mestre d’obres de les catedrals trescentistes. Ho deixem mínimament apuntat, perquè aquest també és tema d’estudi del volum introductori de L’art gòtic a Catalunya.
És igualment digne de menció el desenvolupament de nous procediments constructius tendents a millorar l’economia i la rapidesa de les construccions (estalviant els grans treballs de pedra picada). Si al segle XIV ja era habitual la producció seriada de columnes i capitells, sobretot a Girona, al XV es desenvolupà la volta de maó de pla, de la qual serien precedents immediats les voltes de la sala capitular del monestir de Pedralbes o de la tribuna reial de la catedral de Barcelona, construïda en temps del rei Martí. Al País Valencià sobresurten les invencions de Francesc Baldomar i especialment les seves magnífiques voltes d’aresta anervades (capella reial de Sant Domènec de València). Finalment, es generalitzà l’ús dels maons, de la qual cosa és una mostra excel·lent el claustre de la cartoixa de Montalegre.
L’impacte dels terratrèmols (als quals dediquem un capítol, en què es parla de les destruccions que causaren) i de les guerres que sacsejaren el país durant els dos primers terços del segle XV creà la necessitat de reconstruir, per la qual cosa es pot dir que tremolors i guerres tingueren una relativa incidència en el desenvolupament de l’arquitectura gòtica.
Ara bé, la revifada de la construcció gòtica, a Catalunya, no arribà fins a les últimes dècades del segle XV, sobretot a les àrees de Barcelona i de Girona, on l’arquitectura gòtica s’escampà pel medi rural (al Vallès, el Maresme, la Selva o l’Empordà, principalment). Aquesta activitat constructiva continuà a bon ritme més enllà del 1500, i cal remarcar que entre els emigrants que en aquest temps arribaren al nostre territori des del sud de França hi havia una presència notable de persones relacionades amb oficis de la construcció.
El desplegament tardà de l’arquitectura gòtica religiosa es feu sobre la base dels cànons tradicionals, tan profundament arrelats al país. A Mallorca s’esdevingué una cosa semblant, amb les obres de l’escola sagreriana. Puntualment podria dir-se el mateix de Sardenya (catedral de l’Alguer). En canvi, al País Valencià, tot i que persistí el tipus clàssic d’església de nau única (en l’ampliació de la col·legiata de Gandia o a les esglésies de Quatretonda, Benicàssim i Algaida) i fins i tot la construcció amb arcs de diafragma (Pego, Dénia), s’hi produí una evolució més decidida cap a les formes renaixentistes. Destaquen, en aquest sentit, les experiències dutes a terme al sector meridional del territori valencià, situades entre el flamíger i el plateresc i ben representades per l’església de Villena.
Bibliografia consultada
Bassegoda i Amigó, 1925-27; Lavedan, 1935; Torres Balbás, 1952; Verrié, 1957; Durliat, 1964; Cirici, 1968; Alomar, 1970; Cirici, 1977 i 1979; Guitart, 1979; Freixas, 1983; Els catalans a Sardenya, 1984; Dalmases - José, 1984; La España gótica, 1987 i 1989; Bracons - Terés, 1986; Els catalans a Sicília, 1992; La España gótica, 1994; Bofill, 1998; Bracons, 1999; Zaragozá, 2000.