Les grans esglésies de tres naus

L’antiga canònica de Santa Maria de Manresa, un edifici bastit amb tanta ambició i magnificència que ha estat conegut des del segle XIV amb el nom de la Seu.

ECSA - G.Serra

Entre les creacions més belles i originals de l’arquitectura gòtica catalana hi ha algunes esglésies d’envergadura considerable que adoptaren la tipologia de tres naus, com les catedrals, però que no foren pas seus episcopals. Amb tot, algunes són popularment conegudes com a seus o catedrals. Santa Maria de Manresa, per exemple, que tothom denomina la Seu. Semblantment, l’església de Santa Maria del Mar, a Barcelona, és anomenada la catedral de la Ribera, i Santa Maria de Castelló d’Empúries és per a molts la catedral de l’Empordà.

La decisió de construir aquestes esglésies dotant-les d’envergadura catedralícia o quasi catedralícia es relaciona amb la puixança dels grups que les van promoure i també amb la voluntat d’evidenciar un cert rang o, potser, d’afavorir-lo.

A Castelló d’Empúries es tracta d’una operació directament relacionada amb la voluntat de recuperar l’antic bisbat d’Empúries, extingit arran de la invasió islàmica, i, en termes més generals, de fer visible la capitalitat de Castelló i la puixança de la vila comtal. En l’estudi monogràfic corresponent, Pere Freixas subratlla com l’obra de l’església castellonenca fou afavorida ensems pels comtes, la municipalitat i la burgesia local. El canvi de dinastia comtal, esdevingut l’any 1325 amb Pere I, fill del rei Jaume II, devia tenir bastant a veure amb el rellançament de l’obra i, molt probablement, amb el canvi de pla que posen de manifest les diferències entre la capçalera i les naus.

Pel que fa a Cervera, tal com explica Pere Beseran, sabem que l’any 1317 el rei Jaume II feia gestions davant el papa per a crear una diòcesi amb seu a Cervera i construir-hi una nova catedral. Tot i que això no va prosperar i que no va transcórrer gaire temps abans que aquesta pretensió fos abandonada, sembla bastant inqüestionable que la configuració quasi catedralícia de l’església cerverina de Santa Maria s’hi ha de relacionar.

A Manresa, la construcció de la Seu tingué un caràcter marcadament ciutadà i expressà al mateix temps una certa aspiració de cocatedralitat, bastant difusa, i sobretot la puixança de la ciutat, que durant el segle XIV visqué el seu gran segle, tal com recorda Josep M. Gasol.

A Sant Feliu de Girona la cocatedralitat és un fet ben documentat històricament, i fins i tot l’inici de les obres de culminació de la canònica i les de renovació del temple catedralici de la ciutat són pràcticament simultànies i tenen una mateixa persona entre els seus principals impulsors. Es tracta de Guillem de Vilamarí, que va ser abat de Sant Feliu fins el 1311 i que seguidament esdevingué bisbe de Girona.

El caràcter quasi catedralici de Santa Maria del Mar, a Barcelona, s’explicaria per la seva primacia entre les esglésies parroquials de la ciutat, especialment arran de la creació de l’ardiaconat del Mar, amb seu en aquesta església, fet que es produí el 1324, tot just cinc anys abans de l’inici de les obres.

Planta de l’actual conjunt catedralici de Perpinyà, format per Sant Joan el Vell, Sant Joan el Nou i el claustre cementiri. El pla inicial de l’església de Sant Joan el Nou era de tres naus, però el 1433 es va decidir continuar-la amb una única nau, tal com també s’havia acordat a Girona el 1417. Escala 1/800.

SDAPPO

A més de les cinc esglésies esmentades fins aquí, que són les que s’estudien monogràficament en l’apartat que segueix, és obligada la menció a Sant Joan el Nou de Perpinyà –l’actual catedral, aleshores només una canònica–, perquè l’inici de la seva ampliació, l’any 1324, segons un pla de tres naus, es relaciona inequívocament amb la voluntat de convertir-la en seu de la diòcesi d’Elna. Al començament del segle XIV es va plantejar el possible trasllat de la seu episcopal d’Elna a Perpinyà –d’una ciutat estancada a una ciutat puixant–, i la iniciativa va ser favorablement acollida i impulsada pels reis de Mallorca. Fou el mateix rei Sanç qui, l’esmentat any 1324, va posar la primera pedra de les obres d’ampliació del vell Sant Joan. L’activitat constructiva va durar gairebé el mateix temps que el regne de Mallorca. Després de la seva reintegració als dominis troncals de la Corona d’Aragó, a la segona meitat del segle XIV, l’obra va romandre pràcticament inactiva i ja no va tornar a agafar força fins al segle XV, en temps del bisbe Galceran Albert (1431-53). Aleshores, concretament el 1433, es va tornar a posar una primera pedra i com és prou ben sabut es va produir un canvi de pla. Se’n va adoptar un de nou, de nau única, la concepció del qual s’atribueix amb fonament a Guillem Sagrera. Aquesta decisió sembla directament influïda per la que els canonges de Girona havien pres l’any 1417 d’abandonar el plantejament de tres naus i optar per la nau única.

És ben significatiu i revelador de la primacia de Sant Joan el Nou entre les esglésies de Perpinyà el contrast entre el seu pla trescentista, amb triple nau, i la forma de les altres parròquies gòtiques de la ciutat (la Real, Sant Jaume i Sant Mateu), les quals, com assenyala Marcel Durliat, es van fer de nau única per influència directa de les esglésies mendicants.

Existeixen a Catalunya altres esglésies de tres naus que seran tractades en el capítol relatiu als temples parroquials de nau única, ja que malgrat la seva indubtable importància no assoleixen la singularitat arquitectònica de les que estudiem aquí, perquè no van ser fruit d’un plantejament inicial de tres naus. Sant Llorenç de Lleida és un cas ben significatiu. La seva estructura de tres naus es va assolir en època gòtica a partir de l’ampliació del temple romànic preexistent, de nau única. Primerament s’hi incorporaren capelles absidals, i tot seguit, sengles naus laterals, les de Santa Llúcia i Santa Bàrbara, configurades durant el segle XIV.

La desapareguda església de Santa Maria de Puigcerdà també va arribar a tenir tres naus i malgrat que l’estudi d’aquesta obra s’ha de fer a partir de referències documentals i de testimonis antics, sembla bastant evident que aquesta configuració era resultat de successives reformes fetes damunt de l’església romànica original, de nau única.

Fora de Catalunya, a Mallorca, l’església de Santa Eulàlia de Palma presenta una estructura de tres naus, com correspon a la més important i més antiga de les parròquies de la ciutat. La seva existència es documenta des dels primers moments de la conquesta, tot i que la construcció de l’edifici actual arrenca de la primera dècada del segle XIV. La seva configuració no suposa una adaptació o una interpretació del model catedralici català, sinó que, seguint Marcel Durliat, podríem dir que representa una certa vacil·lació entre els models occitans i els catalans. Així, a la capçalera destaca el protagonisme de tres capelles radials de planta poligonal, juxtaposades a d’altres de planta quadrangular. Tot i l’evident similitud amb Castelló d’Empúries, sembla clar que aquesta forma té les arrels en el món occità. L’elevació interior tampoc no és plantejada de la mateixa manera que a la catedral de Barcelona o a Santa Maria del Mar, ja que s’hi manté una considerable diferència d’alçada entre la nau central i les laterals. De tota manera, el desenvolupament del procés constructiu –ràpid durant els anys d’existència autònoma del regne de Mallorca, lent després de la seva reintegració– comportà la introducció del pilar octagonal que hom troba a la seu de Mallorca i que és d’indubtable filiació catalana, ja que remet a la Seu de Manresa i a Santa Maria del Mar.

La cronologia d’aquestes grans esglésies de tres naus que no són catedrals permet establir alguna hipòtesi sobre el desenvolupament d’aquesta tipologia en l’arquitectura gòtica catalana. Un desenvolupament que comportà assaigs i temptatives diverses, no homogènies, i que culminà amb una magnífica proposta de síntesi, Santa Maria del Mar.

No es pot prendre en consideració, per a un estudi tipològic, la canònica de Sant Feliu de Girona, perquè no es tracta d’una edificació gòtica de nova concepció sinó d’un edifici que integra la construcció romànica preexistent i que, per consegüent, constitueix un model atípic, singular, molt condicionat per aquest fet.

És entre la primera i la segona dècades del tres-cents que trobem formulades Santa Maria de Cervera, Santa Maria de Castelló d’Empúries i Santa Eulàlia de Palma. Són pràcticament coetànies de les primeres fases constructives de les catedrals de Barcelona, Mallorca i Girona, però no sembla que hi hagi dependència directa entre ambdós grups d’edificis de tres naus. Ja hem fet esment de la similitud entre les capçaleres de Castelló d’Empúries i Santa Eulàlia de Palma i de les seves possibles arrels occitanes. És igualment singular la capçalera de l’església cerverina, que, com es diu en el corresponent estudi monogràfic, no té en compte les capçaleres de les seus de Barcelona i Girona: en lloc de capelles radials de planta poligonal té capelles de planta quadrangular, integrades al mur. Hom compara Cervera amb sengles edificis valencians, la catedral i Santa Caterina, però a l’hora d’establir antecedents i consegüents cal fer-ho amb les reserves que exigeix la difícil cronologia d’aquests dos monuments valencians.

La planificació trescentista de Sant Joan el Nou de Perpinyà (1324) comportava una capçalera amb tres absis, sense deambulatori ni capelles radials, i per consegüent tampoc no entroncava amb el model de la catedral de Narbona, cosa que pràcticament equival a dir que tampoc no ho feia amb les de Barcelona i Girona. Amb aquesta segona catedral i amb la tradició catalana de les naus úniques sí que hi entroncà, posteriorment, el Sant Joan quatrecentista.

Seguint la cronologia de les grans esglésies de tres naus arribem a la Seu de Manresa, que constitueix un brillant exercici de síntesi degut a la capacitat d’invenció i al mestratge tècnic del seu arquitecte, Berenguer de Montagut. L’obra, iniciada el 1328, planteja una solució francament original a partir del compromís entre la nau única i la nau triple. L’originalitat de Manresa es formula recollint de manera selectiva i reinventant amb voluntat d’estil les experiències constructives gòtiques desenvolupades fins aleshores a Catalunya. Aquesta capacitat d’invenció i de síntesi és allò que fa gran Montagut i el que permet considerar-lo un dels principals arquitectes del gòtic català. Ho confirma amb rotunditat Santa Maria del Mar, una obra mestra absoluta on la voluntat d’estil esdevindrà gairebé normativa.

Com s’explica en el corresponent article monogràfic, Santa Maria del Mar recull algunes de les solucions tècniques assajades a la catedral de Barcelona i les transforma en propostes amb valor estètic. S’arriba així a una reformulació del model catedralici on la referència a Narbona que predomina a les capçaleres de Barcelona i Girona es fon molt més equilibradament amb les experiències mendicants. Tot això s’uneix encara al pes de la tradició arquitectònica catalana del segle XIII, que també és ben patent a Santa Maria del Mar: en la sobrietat decorativa i en la modulació gairebé abstracta, numèrica, de les formes, que són d’arrel cistercenca, com també en l’adopció d’una base metrològica que coincideix plenament amb la que ja es va fer servir, més d’un segle abans, a la Seu Vella de Lleida. Resulta realment sorprenent constatar que l’amplada de la nau central de Santa Maria del Mar és la mateixa que la de la Seu Vella lleidatana, i també és coincident l’amplada màxima d’ambdós edificis o la unitat de mesura que s’hi va fer servir.

Per tot això Santa Maria del Mar representa l’elaboració d’un tipus català d’església gòtica de tres naus que concilia el model catedralici francès –adoptat però no plenament assimilat a Barcelona i a Girona– amb les experiències dels ordes mendicants i la tradició del segle XIII català. És això mateix el que permet considerar Santa Maria del Mar un dels màxims exponents de l’arquitectura gòtica catalana i allò que explica la seva influència ulterior en l’arquitectura catedralícia, concretament en el replantejament de la catedral de Mallorca.

Bibliografia consultada

Bassegoda i Amigó, 1925-27; Lavedan, 1935; Torres Balbás, 1952; Durliat, 1964; Cirici, 1968 i 1977; Dalmases – José, 1984; Bracons, 1999.