Les esglésies de la diòcesi de Girona

Al llarg dels segles XIV i XV es van construir en diferents viles i petites poblacions de la regió de Girona un nombre no gens negligible d’esglésies de nova planta, com les parroquials d’Aiguaviva o Juià, i també se’n van reformar i ampliar moltes altres del període romànic precedent. En la majoria de les parròquies gironines es va donar aquesta darrera circumstància. El creixement demogràfic, en alguns casos, i l’acció benefactora de bisbes i famílies nobles, en d’altres, van fer que el temple romànic preexistent donés pas a un edifici més gran i espaiós. Al seu torn, les intervencions modernes han alterat sovint les construccions gòtiques, la qual cosa es fa evident sobretot en façanes i campanars, i en alguns casos les han fet desaparèixer gairebé del tot, com a Sant Esteve d’Olot, refeta totalment després del terratrèmol del 1427, Sant Menna de Vilablareix o la de Sant Pere de Juià. En cap cas no ens han arribat exemples sense modificacions més o menys substancials.

D’altra banda, les obres de la majoria de les edificacions religioses que es van alçar en aquest període de dos-cents anys es van perllongar durant tot el segle XVI i bona part del XVII. En el període posterior a l’any 1500, no solament es van enllestir edificis deixats a mig fer o que havien patit paralitzacions espaiades, sinó que també se’n van començar de nous. Després del parèntesi de la guerra civil catalana i del conflicte remença, al començament del cinc-cents i fins ben entrat el sis-cents hi va haver una forta empenta constructiva que va continuar emprant sense solució de continuïtat les traces gòtiques i no pas els models nous del Renaixement. A les terres de Girona, entre esglésies conventuals i seculars es compten més d’una trentena d’aquestes noves edificacions. No és estrany, doncs, que dediquem un capítol sencer en un altre apartat d’aquest volum a tractar, a tot l’àmbit del Principat, aquests noves construccions dels segles XVI i XVII que conviuen amb la successiva arribada de les traces renaixentistes i barroques.

El nombre d’edificis significatius conservats del tres-cents i el quatre-cents és menor si el comparem amb el de construccions de la primeria del cinc-cents. A més a més, d’algunes d’elles en comencem a conèixer l’autoria. Arquitectes de cert renom o que arribaven a la direcció de les grans obres, com ara una catedral o un gran temple monàstic, eren contractats també per a les petites esglésies rurals. Aquest fou el cas de Francesc Gomis, el qual, al mateix temps que ocupava el càrrec de mestre major de la catedral de Girona, projectava i dirigia les obres contractades a preu fet de l’església i el campanar de Sant Joan d’Aiguaviva. Segurament, en l’època del gòtic, el fet d’absentar-se i ocupar-se de més d’una obra devia ser, com en els temps actuals, una pràctica habitual entre els arquitectes.

De totes les esglésies parroquials que cavalquen entre els temps medievals i moderns cal esmentar en primer lloc Sant Pere de Figueres, iniciada l’any 1346 i acabada al començament del segle XVI, i Santa Maria de Palamós, edifici gran com la seva homònima de Montblanc, que a la darreria del segle XV tenia només la capçalera i el primer tram de volta i fins a mitjan XVI no va veure acabada tota la nau. Altres temples únicament van patir petites obres de reforma al segle XVI, com Sant Pere de Palau-sator, potser ja enllestida l’any 1327, i, fins i tot, al XVII, com Sant Sadurní de Palol d’Onyar. D’altres han estat profundament modificats en temps més recents, amb l’obra gòtica substancialment emmascarada o bé totalment reformada, com les esglésies parroquials de Sant Esteve d’Olot, obra de Blai de la Trinxeria (1750-63), i Santa Coloma de Farners, molt alterada al segle XIX, a la qual dediquem una atenció especial.

Quant al projecte més generalitzat en aquestes esglésies, és gairebé exclusiu l’ús de la nau única, coberta amb voltes de creueria i amb capelles generalment poc profundes allotjades entre els contraforts. Les capçaleres, de planta poligonal de cinc o set costats, no tenen finestrals o hi són oberts discretament a força alçada. A les façanes predominen les proporcions quadrades amb tendència a l’horitzontalitat, emfatitzada de vegades per una galeria de finestres de punt rodó o badius que recorren la part superior del frontis per damunt de la rosassa.

De primer dediquem una atenció especial a quatre esglésies: Santa Maria dels Turers de Banyoles, Sant Genís de Torroella de Montgrí, Santa Coloma de Farners, molt reformada i alterada en temps moderns, com acabem de dir, i Santa Maria de Santa Pau. Les dues primeres constitueixen els exemples més remarcables de l’àrea gironina pel que fa a dimensió de l’espai i qualitat constructiva.

Segueixen després els diferents edificis parroquials reunits en dos grups atenent les preexistències, la dimensió de les traces gòtiques conservades i les reformes, ampliacions i pèrdues en èpoques posteriors al gòtic que han sofert aquestes construccions, algunes de les quals han desaparegut gairebé totalment.

Santa Maria dels Turers de Banyoles

Santa Maria dels Turers, parroquial de la vila de Banyoles i una de les esglésies d’estil gòtic més antigues de Catalunya.

ECSA - G.Serra

L’església parroquial de Banyoles és una de les construccions gòtiques més antigues de la regió de Girona, contemporània dels principals temples catalans dels ordes mendicants. La seva capçalera i la del convent de Sant Domènec de Girona tenen moltes semblances, sobretot en l’estructura general i també en la traceria dels finestrals. Les naus de tots dos temples només difereixen en dos metres d’amplada (11 m a Banyoles, 13 m a Girona). És també un dels pocs edificis religiosos de promoció i patrocini exclusivament municipal.

En una primera etapa, entre el 1269 i el 1285, sembla que ja s’havien construït la capçalera, la primera crugia de la nau –més ampla que les tres restants– i bona part dels murs de la segona tramada, en substitució d’un temple romànic també d’una sola nau que s’havia consagrat l’any 1017. Aquest període dels treballs de Santa Maria dels Turers es va desenvolupar entre el 1269, any en què el bisbe de Girona Pere de Castellnou va autoritzar els prohoms de Banyoles a aixecar la segona església de la població –la primera i més important era al monestir benedictí de Sant Esteve, l’abat del qual hagué de sotmetre’s de mala gana a la decisió del bisbe de donar-ne el permís–, i el moment de la invasió francesa de Felip l’Ardit (1285), que va causar un fort trasbals a l’activitat de la vila de Banyoles i va paralitzar les obres de Santa Maria.

Les relacions entre els benedictins i els parroquians van ser molt tibants i de vegades encontrades ja des de l’origen mateix de la instauració de la parròquia de Santa Maria, amb litigis pel mig que van abocar a una sentència arbitral l’any 1294 en què es delimitaren les atribucions d’ambdues esglésies. En concret, es fixava la litúrgia per a cadascuna i el dret de Santa Maria de tenir cementiri propi, qüestió que va haver de sancionar el tribunal de la Rota l’any 1620.

Planta de Santa Maria dels Turers, amb indicació de les diferents fases constructives.

J.Moner

La represa dels treballs va tenir lloc en una data indeterminada sota la direcció del mestre d’obres Pere de Torroella de Fluvià, fins l’acabament de l’obra cap al 1333. Tres anys abans, el bisbe de Girona Gastó de Montcada, germà de la reina Elisenda, havia demanat a la municipalitat de Banyoles un darrer esforç per a enllestir l’església. Aquest arquitecte de nom Pere, més curós que l’anterior mestre desconegut, dirigia pels mateixos anys la construcció de la capçalera de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries. L’activitat aquí d’aquest arquitecte i les semblances entre ambdues capçaleres ens fan dubtar de la cronologia de l’absis de Banyoles. Tal vegada, com en altres temples, podria haver succeït que les obres de substitució de la construcció romànica haguessin començat pels peus del temple, amb la qual cosa el mestre Pere seria l’autor de l’absis dels Turers. En l’actualitat, l’obra gòtica de Santa Maria dels Turers es troba totalment emmascarada per un folre de construccions modernes dels segles XVI, XVII i XIX, segles aquests en què es va ampliar amb una nau a cada costat i un pòrtic als peus, bastit el 1842.

La capçalera mostra un mòdul de set costats, com a Sant Domènec de Girona i Castelló d’Empúries, que tanquen un espai d’11,34 m d’amplada. Al mur del costat esquerre a tocar de l’absis són visibles les preexistències de l’església romànica, les quals es reflecteixen també, en certa manera, en les proporcions estàtiques de projecció horitzontal del temple, en l’arc triomfal que tanca el presbiteri, gairebé de punt rodó, i en el coronament de la façana oest en forma de torre d’espadanya. Els finestrals, amb vitralls del segle XX, s’obren a una alçada aproximada d’un terç del mur de la capçalera. El central, gairebé de 2 m, és més ample i té dos mainells i tres òculs quadrifoliats. La resta, en canvi, tenen dos llums i un sol òcul trifoliat. L’únic element ornamental de tota la capçalera són les senzilles mènsules que sostenen els nervis de la volta de creueria que convergeixen al centre geomètric, la clau de volta del qual duu la representació de l’Agnus Dei.

La nau única consta de quatre trams, el més occidental dels quals allotja el cor, afegit l’any 1570 sobre un arc carpanell i una volta de creueria amb l’escut de Banyoles a la clau de volta. Al mur de la façana és ben visible la rosassa gòtica, el campanar interromput i l’espadanya de coronament. La resta ha quedat desvirtuada, com s’ha dit, per un cos d’edifici pentagonal a manera de pòrtic de gust neoclàssic. És probable que Santa Maria dels Turers no hagués tingut mai capelles laterals i sí, en canvi, nínxols inserits en el gruix del mur perimetral per a encabir els altars, documentats des del final del segle XIII. Aquest mur de la nau és continu i té un gruix considerable, proper als 2 m. I tanmateix també sembla que no hagi tingut pas contraforts, llevat dels de l’absis.

L’arquitecte Pere havia respectat a grans trets la traça original, com ara els nervis dels arcs torals i creuers que tenen el mateix perfil i descansen, semblantment a Sant Domènec de Girona, en els mateixos permòdols de l’absis, de forma troncopiramidal invertida i acabada amb una bola. De les dues portades que va tenir l’església, solament se’n conserva una, recol·locada a tocar de l’absis, al mur perimetral modern. Procedeix del costat lateral sud de la nau i és un bell exemple de portada, austera i senzilla, de l’inici del segle XIV, amb un gran arc equilàter i tres arquivoltes, les impostes de les quals exhibeixen una decoració vegetal molt senzilla i també animalista de tradició romànica.

Arran del terratrèmol del 1427 Santa Maria va quedar molt malmesa, a l’igual d’una bona part dels edificis de la regió de Girona i de tot el Principat. Encara ara és visible la desviació dels murs del costat sud, tot i que el temple va ser apuntalat amb poderosos contraforts a manera d’arcbotants que arrenquen del sòl. L’espai resultant va ser reutilitzat al segle XIX per a ampliar l’església, amagant-ne l’estructura gòtica, amb l’ocupació d’un carrer i algunes cases veïnes. Malgrat que per aquesta causa pot passar desapercebuda des de l’exterior, Santa Maria dels Turers és un magnífic exemple de nau única, on l’absència de contraforts i capelles laterals acredita el seguiment de prop del model de temple romànic. Un edifici, en definitiva, amb pervivències subjacents del romànic tardà que incorpora la tècnica constructiva, el concepte d’espai funcional i l’austeritat de la primera arquitectura gòtica.

Sant Genís de Torroella de Montgrí

No és gens estrany que la vila de Torroella de Montgrí tingui un dels temples del període gòtic més espaiosos de la regió de Girona. Des dels temps de Jaume I, Torroella ha estat una població lligada a la reialesa. Tres personatges torroellencs van destacar entre la noblesa catalana del dos-cents: Guillem de Montgrí, sagristà de la seu de Girona i nomenat arquebisbe de Tarragona, càrrec del qual mai no arribà a prendre possessió; Bernat de Santaeugènia, primer governador de Mallorca, i Ramon de Torroella, cosí germà dels anteriors i primer bisbe de Mallorca. D’ençà de l’any 1272 va ser declarada vila reial i va iniciar un desenvolupament econòmic molt notable gràcies al port, que, però, no va tenir activitat més enllà de la darreria del segle XIV.

Planta de Sant Genís de Torroella de Montgrí.

J.Pasqual

A Torroella de Montgrí es dona una altra excepcionalitat, com també va passar a Santa Maria del Mar i a l’església parroquial de Cassà de la Selva. La construcció del nou temple parroquial, que fou molt lenta, amb interrupcions sovintejades i de vegades molt perllongades, i canvis i ampliacions dels segles XIV al XVII, es va començar pels peus i no per la capçalera. La consagració va tenir lloc el 1609 –encara quatre anys més tard de la data de col·locació de la clau de volta del tram rectangular del presbiteri–, data que assenyalaria gairebé la fi de les obres. Sembla que Guillem de Vilamarí, el mateix bisbe que va impulsar la construcció de la capçalera de la seu de Girona, va protagonitzar l’arrencada del nou temple gòtic de Sant Genís. En la seva visita pastoral del 20 de febrer de 1305 s’esmenta l’estat d’abandó del vell temple romànic, amb els sostres mig ensorrats i un alarmant procés de ruïna. Més endavant, el 1314, una nova visita del mateix bisbe acredita l’existència ja d’una capella a la capçalera, la de Sant Joan, patrocinada per Ramon Dalmau. La fonamentació de la nova església es devia iniciar l’any 1306. Una altra visita pastoral del 1329 feta pel bisbe de Girona Gastó de Montcada indueix a pensar que l’obra no anava del tot a l’hora per negligència del mateix clergat de la parròquia. Nou anys més tard ja s’havien alçat un mínim de sis capelles. Els estralls de la Pesta Negra (1348) i altres calamitats més enllà de mitjan segle XIV devien paralitzar l’obra un quant temps.

Als segles XV i XVI, les escasses notícies extretes de les visites pastorals no aporten gaires dades sobre l’evolució de les obres del temple. L’any 1401 s’esmenten noves capelles; els anys 1508, 1511, 1517 i 1548 hi ha més notícies de deterioracions i de reparacions que no pas d’obra nova, fins que el 1551 es va cremar l’altar major –cal suposar que es tractava del romànic–, cosa que devia afectar també l’obra gòtica, enmig d’un estat general d’abandó del temple i, en particular, de les teulades. Més endavant, el 1607, es va enderrocar la vella capçalera romànica i dos anys més tard es va consagrar la nova església. Finalment, el 1735 van començar les obres de la portada de migdia, i entre el 1753 i el 1808 es van bastir la façana occidental i el campanar.

Els 14,5 m de llum de la seva nau única fan de l’església de Sant Genís una de les més amples de Catalunya i un exemple paradigmàtic de temple de saló. La capçalera té set panys, com requereix la traça usual per les seves dimensions, amb capelles radials entre contraforts. El tram del prebiteri mostra, però, una estranya combinació d’arcs creuers amb plementeria i dues claus de volta secundàries, per causa dels dos nervis que partint de la clau de volta principal atenyen els primers contraforts de la capçalera, i també per causa del nervi que recorre longitudinalment tota la nau, semblantment a Sant Feliu de Girona. Els contraforts són robustos i, exteriorment, esgraonats en tres nivells, el superior dels quals, lleugerament corbat, conté les enormes gàrgoles que escupen l’aigua de pluja.

La nau té cinc trams sexpartits per la incorporació, com dèiem, d’un nervi longitudinal que enllaça les claus de volta. Les capelles laterals, algunes alterades per reformes i ampliacions posteriors, s’allotgen entre els contraforts, d’acord amb la traça generalitzada arreu de Catalunya. A Sant Genís, el mur perimetral s’aixeca a mitja alçada dels contraforts i s’hi obren a notable alçada els discrets finestrals de les capelles, ornats amb una senzilla traceria de trifolis i quadrifolis. Als peus del temple es va bastir el cor entre el 1511 i el 1530 sobre una pesada volta de creueria. Cal remarcar l’espai de les golfes per damunt de la volta, amb un sistema de pilars i arcs rampants que recolzen sobre els arcs torals i que sostenen la teulada de dos vessants, i, en particular, la solució certament original emprada en tota la sobrecoberta de l’absis. El sosteniment dels cairats damunt la clau del presbiteri es resol amb el recolzament dels arcs rampants que sostenen la coberta damunt la volta, en un petit pilar on convergeixen en forma de palmera.

Per bé que la nau s’ha conservat íntegrament, en època moderna el temple de Sant Genís va patir ampliacions i modificacions notables que van afectar-ne especialment l’exterior. L’antiga capella de Sant Francesc va desaparèixer per a servir de pas a l’anomenada Capella Fonda, un espai renaixentista bastit a partir del 1508, refet i ampliat al segle XVIII. La sagristia, engrandida l’any 1700, va alterar l’exterior meridional de la capçalera. L’obertura de la porta d’aquest costat, coronada per un frontó trencat d’estil barroc, feta entre els anys 1735 i 1739, va comportar la reconversió de la capella de Sant Francesc en vestíbul. Finalment, la façana occidental, un enorme parament disposat sobre una gran socolada, alçat amb carreus d’una perfecta estereotomia, conserva només les proporcions del temple medieval. Amb l’acabament de les dues torres va ser refeta totalment als segles XVIII i XIX, període al qual pertanyen la portalada, les fornícules, la rosassa i les balconades.

Tot i les nombroses intervencions i ampliacions que ha sofert Sant Genís al llarg de tants segles, conserva la fesomia íntegra d’església d’una sola nau amb les capelles allotjades entre els contraforts i capçalera poligonal, la traça més emblemàtica del gòtic català. Exteriorment, els contraforts marquen el ritme de les successives crugies, enmig de les quals s’obren els finestrals d’arc apuntat. L’interior té escassos elements ornamentals gòtics, visibles només a les claus de volta i a les impostes.

Santa Coloma de Farners

L’església parroquial de Santa Coloma de Farners va sofrir força reformes, emmascaraments i canvis estructurals al segle XIX. Semblantment a Banyoles, les relacions entre l’església de Santa Coloma i el monestir augustinià de Sant Pere de Cercada, situat a 10 km de la població, eren de submissió, tant en nomenament de càrrecs i cobrament d’impostos, com en tot tipus d’actes religiosos. La decadència del monestir de Sant Pere d’ençà del segle XV va permetre que l’església parroquial de Santa Coloma s’anés independitzant i que el municipi acabés comprant el dret de nomenar rector.

L’actual església es va bastir entre la darreria del segle XIV i l’inici del XV. Inicialment la traça era de creu llatina, amb absis, creuer i una sola nau de 8 m d’amplada i 22 m de llargada. El campanar de planta quadrada, en bona part del segle XV, s’alça damunt el creuer dret. En l’actualitat, el nou presbiteri i el creuer amb cúpula central, construïts entre els anys 1805 i 1832, i les addicions com ara les naus laterals, la capella dels Dolors o la doble escala de la façana han desvirtuat l’edifici gòtic, que conserva, però, algunes voltes de creueria amb claus de volta força malmeses, i arcs torals i formers apuntats.

Santa Maria de Santa Pau

També l’església parroquial de Santa Pau, alçada al costat oriental de l’esplèndida plaça baixmedieval d’aquesta vila de la Garrotxa, ha sofert reformes i ampliacions en època moderna i encara ara planen dubtes sobre el seu llarg procés de construcció; així mateix, la cronologia de la seva fàbrica és força imprecisa. La seu de la parròquia de Santa Pau era fora de la vila abans dels terratrèmols dels anys 1427 i 1428, al veí santuari dels Arcs, el qual va quedar tan malmès per les sacsejades que el baró Galceran I Ademar va demanar al bisbe l’autorització per a traslladar la parròquia en un nou edifici intramurs de la vila. Primer sota l’advocació dels sants Joan Baptista i Evangelista, i més tard dedicat a la Mare de Déu, aquest nou temple sembla que es va consagrar el 1430, no sabem en quin estat d’execució. L’existència al mateix indret d’un temple anterior al trasllat de la parròquia dels Arcs és acreditada tant per una deixa testamentària de 10 000 sous que el baró Hug III Ademar feu el 1393 per a construir dins la vila un temple que esdevingués l’església parroquial, com per l’estructura massissa del campanar, amb espitlleres i arcs de punt rodó al pis de les campanes –cosa que li dona un perfil més semblant a una torre d’homenatge del romànic tardà que no pas a un cloquer gòtic–, i per la presència d’una finestra d’una sola esqueixada i punt rodó a l’absis.

Avui exhibeix nombroses intervencions i reformes modernes, sobretot a la nau. Se’n va construir una part durant el primer terç del segle XVI, com constata la documentació, sense poder destriar la part construïda aleshores de l’anterior. D’una nau curta de només dos trams, el més remarcable és la capçalera –exteriorment circular com a Santa Maria de Palamós–, en la qual, tot i restar emmascarada per un retaule neogòtic instal·lat l’any 1954, són visibles encara els arcs creuers corresponents als cinc panys que, recolzats en permòdols, i decorats els dos que romanen a la vista amb un gos i un home brut, convergeixen en una magnífica clau de volta amb la imatge de la Mare de Déu amb el Nen i dos àngels. Les diferents reformes posteriors dels segles XVII i XVIII van alterar-ne la traça originària, especialment a les capelles (la clau de volta de la segona capella de la banda dreta és datada el 1634) i als peus del temple, on es bastí tardanament el cor. Només l’òcul de la façana, austera i massissa, recorda de lluny la traça gòtica.

Altres esglésies gòtiques de nova planta

Preferentment a les zones rurals de les comarques del bisbat de Girona es pot trobar una notable quantitat d’altres esglésies parroquials i algunes capelles gòtiques que en molts casos conserven encara la traça gòtica original; en d’altres, però, el seu projecte originari ha estat recobert o substituït per emmascaraments, ampliacions o refeccions, com ara la citada església de Sant Pere de Juià, contractada l’any 1445 per Pere Tomàs, mestre de cases de la Bisbal d’Empordà i actiu a Girona, de la qual només han quedat els pilars angulars del segon cos del campanar i la clau de volta del presbiteri, amb l’Agnus Dei, exposada a terra a l’esquerra de l’entrada del temple actual.

Campanar de l’església parroquial d’Aiguaviva, acabat pel mestre d’obres Francesc Gomis entre el 1495 i el 1497.

ECSA - G.Serra

Tenint en compte que la majoria de les construccions són d’una sola nau, amb característiques consemblants, hem reunit els exemples que mereixen ser citats per la pervivència d’una part significativa de l’estructura gòtica original. Els exemples que esmentem tot seguit corresponen a les comarques de l’Alt i del Baix Empordà, llevat de l’església d’Aiguaviva, que pertany al Gironès. D’aquesta església, en tenim notícia de l’autoria: l’arquitecte i mestre major de la catedral Francesc Gomis en va contractar el campanar el 29 d’agost de 1495, després de bastir la nau única del temple, segons un contracte anterior signat entre els parroquians de la població i el mateix Francesc Gomis davant el notari Jaume Bellsolà.

En la data esmentada, el campanar, de planta quadrada, ja s’havia començat a aixecar al costat esquerre de la façana occidental, però l’obra feta no havia arribat a l’alçada de la volta de l’església. Mentre aquesta s’anava acabant, Gomis es comprometé –en un termini no superior a dos anys després que s’hagués construït tota l’església– a aixecar el campanar més amunt de la volta, tot just acabada, fer un portal d’accés a la torre des del passadís superior a tocar de la volta i bastir l’escala de cargol. A la part superior, per damunt de la volta, Gomis també va obrir vuit finestres, dues a cada costat del campanar. Ben conservat, amb l’afegitó d’una balustrada barroca al perímetre de la base de coronament, és cobert per una piràmide ornada amb fulles llises a les arestes, cosa que, com el campanar veí de Sant Menna de Vilablareix i altres campanars de la regió de Girona i també de la Provença, es relaciona amb els grans pinacles de l’absis de la seu de Girona.

A més del campanar, l’església parroquial d’Aiguaviva bastida per Gomis conserva dos trams de la nau, coberts amb voltes de creueria, una capella lateral, alterada per uns muntants estriats, i la portada d’accés a l’església, al mur sud, procedent d’un altre indret i modificada el 1830. Els nervis de les dues voltes, de secció pentagonal, clouen en sengles claus de volta on es representa la Detenció i la Resurrecció de Crist, i recolzen en permòdols amb decoració animalística i vegetal de cardines. Encara ara es veu l’arrencada dels nervis creuers del primer tram, desaparegut com la capçalera i substituït per una traça moderna en creu, coberta amb volta de canó amb llunetes i una cúpula central només insinuada. Finalment, el cor, muntat sobre un arc carpanell i una volta de creueria, pertany també a l’obra feta per Gomis (AHG, Nicolau Roca, notaria 1, reg. 502).

Per la seva banda, Sant Genís de Monells conserva la traça original gòtica, llevat de la façana coronada a la darreria del segle XVIII per una cornisa mixtilínia i el campanar amb dos pisos, quadrat el primer i vuitavat el segon, que van ser refets en època barroca. L’any 1309 ja s’havia enllestit la capçalera; poligonal de cinc costats, hi entra la llum per tres finestrals d’arcs apuntats amb mainells i traceria senzilla. A la primera meitat del segle XIV (1349) es va bastir la nau única, amb quatre trams recolzats sobre arcs torals apuntats i coberts amb voltes de creueria. Cal remarcar un cop més la presència de l’Agnus Dei a la clau de volta del presbiteri, que a Monells té, però, unes dimensions desmesurades i una qualitat plàstica notable i, a més a més, conté dos caps humans a la part frontal. Les cinc capelles laterals, una de les quals és la del Roser, es van construir en un moment posterior, entre els segles XVI i XVII. Tanmateix, n’hi ha dues que s’obren al presbiteri i amb voltes de creueria sense claus que podrien datar de la primera dècada del tres-cents.

Planta de Sant Vicenç de Rupià al nivell de les golfes.

E.Solsona

Sense sortir de l’Empordà, Sant Vicenç de Rupià, com totes les esglésies gironines, repeteix el model de nau única, absis poligonal i capelles laterals entre els contraforts, avui ocults per edificacions. L’exterior dels cinc panys de l’absis, al central dels quals s’obre un alt finestral apuntat amb el característic trifoli, també és emmascarat per les cases del carrer de la Sagristia. I com també succeeix sovint, la façana i el campanar corresponen a reformes o ampliacions tardanes, habitualment de l’època del Barroc. A diferència de Púbol, l’interior ha sofert una neteja que deixa a la vista la fàbrica gòtica, de murs amb pedra sense escairar. La nau només té dos trams separats per arcs torals apuntats i coberts, com l’absis, amb voltes de creueria i plementeria de maó posterior al segle XV. La clau del presbiteri és dedicada a la Mare de Déu amb el Nen i no pas al sant patró. Entre les capelles laterals de la nau, bastides o reformades tardanament, només les més properes a l’absis mostren la traça gòtica de planta poligonal i voltes de creueria, datables a la darreria del segle XVI.

Façana de Sant Pere de Púbol. En destaquen la rosassa amb traceries calades i el portal, que té a la llinda l’escut dels Campllong-Corbera, senyors del lloc.

ECSA - G.Serra

Sens dubte, l’església de Sant Pere de Púbol és un dels exemples més notables. Semblantment a Pals, es va alçar a tocar del castell, en el conjunt del qual s’integra. La seva construcció s’inicià l’any 1327 i devia anar molt de pressa perquè, pel que sembla, el 1341 ja estava pràcticament enllestida, i el 1362 consta ja com a sufragània de la parròquia de la Pera. D’una sola nau amb capelles laterals, no tota la fàbrica correspon al segle XIV. La família Corbera va promoure diferents obres al temple durant el segle XV, com la capella a tocar de l’absis. L’interior es troba encara avui totalment arrebossat amb una capa de guix que emmascara la fàbrica gòtica. Els tres trams de la nau, amb voltes de creueria, recolzen sobre tres arcs torals apuntats i els murs perimetrals, en part ocults per les dependències del castell. La capçalera pentagonal és coberta també per una volta de creueria, la clau de la qual té la imatge papal de sant Pere.

La façana es conserva pràcticament íntegra, a diferència de la majoria dels temples gòtics gironins, i és una de les més riques en ornamentació. El portal té arquivoltes de punt rodó que emmarquen la llinda i el timpà. L’arquivolta exterior recolza sobre mènsules amb decoració animalística molt perduda, mentre que les interiors ho fan sobre mènsules amb motius vegetals. La llinda recorda un frontal de sepulcre, amb l’escut en losange de la família Campllong-Corbera al centre, voltat d’arcuacions conopials. Per la seva banda, al timpà i a la rosassa és protagonista la traceria florida amb la inclusió de la corba i la contracorba. A la mateixa família, que ostentava el títol de barons de Púbol, es deu la capella lateral sud més pròxima a l’absis, coberta al segle XV amb volta de creueria que descansa en quatre permòdols, cadascun dels quals és decorat amb un evangelista. Aquest tretamorf es completa amb l’admirable clau de volta de la Mare de Déu amb el Nen.

El retaule de Sant Pere, pintat a partir del 1437 per Bernat Martorell, avui conservat al Museu d’Art de Girona, és l’únic que resta de la gran riquesa de béns mobles que guardava l’església de Púbol fins els primers anys del segle XX.

Una altra església gòtica és la de Sant Julià i Santa Basilissa de Vulpellac, que amb el castell palau formen un conjunt monumental molt estimable, bastit al llarg dels segles XIII i XIV per la família Sarriera, un membre de la qual, Joan Sarriera, va ser batlle general de Catalunya. L’església, d’una sola nau i absis poligonal a l’interior i semicircular a l’exterior, correspon a l’ampliació feta als segles XV i XVI. La seva traça és coincident amb la veïna de Sant Feliu de Boada, amb voltes de creueria i capelles entre els contraforts, algunes refetes durant el sis-cents.

Hi ha altres esglésies parroquials les reformes de les quals han estat tan importants que n’han arribat a alterar la traça gòtica en alguna de les seves parts. Aquests edificis mostren elements excepcionals respecte de la traça gòtica per excel·lència, i en alguns casos encara conserven estructures arquitectòniques anteriors, reutilitzades en les noves estructures gòtiques. Sant Pere de Pals és un bell exemple d’església ampliada en el període del gòtic. Conserva a la façana, refeta al segle XVIII, algunes finestres cegades i filades de pedra de l’anterior temple romànic i la rosassa gòtica. El campanar i la nau única de tres trams amb voltes de creueria, bastits amb pedra sorrenca, pertanyen a la darreria del segle XV i l’inici del XVI. Com a l’església del castell palau de Vulpellac i Santa Maria de Palamós, l’absis és semicircular a l’exterior, amb contraforts ben visibles, i poligonal a l’interior, amb finestrals apuntats i geminats, oberts a una alçada notable. Amb la imatge del patró sant Pere, la clau del presbiteri té dues carasses orientades cap a la nau, com a l’església de Sant Genís de Monells.

Santa Maria de Palamós és un edifici tardà. Bastit a cavall dels segles XV i XVI, presenta dues excepcionalitats: l’orientació cap al nord i les dimensions realment grandioses amb relació als temples coetanis de la regió. Al seu torn, l’absis (v. 1470) mostra també la singularitat de ser semicircular exteriorment, d’aspecte fortificat, i pentagonal a l’interior, amb tres petits finestrals oberts a una gran alçada. Semblant sobrietat i aspecte d’edifici de defensa té la façana (segle XVI), amb una portalada adovellada d’arc rebaixat, més pròpia de l’arquitectura civil, i amb un cos circular sobresortint a manera de torre que allotja l’escala de comunicació amb el cor, la qual és adossada al campanar, de planta rectangular i de construcció tardana, com ho acredita la porta goticorenaixentista de mitjan segle XVI que hi ha a la part baixa de la torre.

Esglésies de traça gòtica parcialment conservada

Façana principal de la parròquia de Santa Maria de Blanes. Al final del segle XIV hi va treballar el mestre d’obres barceloní Arnau Bargués, que també va intervenir en la construcció del palau dels Cabrera, adossat a l’església.

ECSA - G.Serra

Santa Maria de Blanes, un dels edificis gòtics més notables de la regió de Girona, ha perviscut fins avui molt transformada, arran de l’incendi del 22 de juliol de 1936 en què es va ensorrar la volta i es va perdre tot el mobiliari, que incloïa les trones de Gaudí. Reconstruïda gairebé totalment entre el 1939 i el 1949, el campanar i la façana són els únics elements del temple originari, començat poc abans de la seva fundació, el 7 de juny de 1319, que s’han conservat. El campanar de planta quadrada i dos cossos, amb arcs apuntats equilàters, s’alça al costat esquerre de la façana, la portada de la qual, en un nivell elevat, exhibeix una estructura senzilla d’arquivoltes apuntades en gradació, llinda i timpà llisos. Bastida en diferents etapes, encara no s’havia enllestit cap al 1400. Consta que el 1391 hi treballava l’arquitecte Arnau Bargués, que també va intervenir en el palau castell dels Cabrera adjacent. L’any 1438 es va decidir la supressió del cementiri situat al davant de l’església pel fet de ser un inconvenient a l’hora de conviure amb aquest noble edifici, abandonat ja al segle XVII, del qual s’han conservat els murs perimetrals, la porta dovellada i dues finestres de la façana fetes a Girona, amb un i dos mainells.

Les modificacions de l’església al segle XVIII, com ara la construcció de dues capelles fondes a l’esquerra, i la transformació d’una a tres naus arran de la reconstrucció després de l’incendi del 1936, n’han fet perdre la traça gòtica, que, com s’ha dit, es percep només a la façana i al campanar.

Per bé que també molt modificada, l’església parroquial de Santa Maria de Camprodon conserva, en canvi, una bona part de l’estructura gòtica. Els precedents d’aquest temple es remunten al segle XI, quan l’abat de Sant Pere va fer construir una capella davant del monestir, acabada l’any 1016. Convertida més tard en parròquia, aviat van emergir els conflictes d’interessos. Es tracta d’una església de data desconeguda que ha sofert diverses modificacions i ampliacions. El 1677 es va bastir la sagristia i es va tancar la volta del presbiteri, i al 1710 corresponen el cor i la capella dels Dolors, la qual, edificada per Francesc Soriano, ocupa l’espai de la façana occidental.

L’interior produeix avui un sentiment similar al que va expressar un autor vuitcentista en escriure que “…dicho templo edificado según parece en distintas épocas, es grande pero carece de expresión”. La nau única delimita un vast espai de gairebé 14 m de llum; els seus quatre trams separats per arcs torals de punt rodó han estat coberts modernament per voltes d’arestes, si bé han romàs al seu lloc originari els permòdols troncopiramidals invertits dels desapareguts arcs creuers i també els de la capçalera. Conserva, en canvi, dues capelles gòtiques, una de les quals acull el bust reliquiari de sant Patllarí, remarcable peça trescentista d’argenteria sobredaurada.

L’església parroquial de Santa Susanna del Mercadal de Girona havia estat un dels temples gòtics més antics i notables de la ciutat, d’una nau, on havien treballat els principals pintors i escultors dels segles XIV i XV, però la seva fàbrica actual correspon a una reconstrucció total duta a terme de manera intermitent en tres períodes, a partir del 1901, del 1923 i del 1939.

A l’Alt Empordà, Santa Maria de la Jonquera conserva la façana amb una porta del romànic tardà i una senzilla rosassa més avançada que correspondria a la primeria del segle XV, a l’entorn del 1414, mentre que l’absis, el creuer i la nau amb capelles laterals pertanyen ja al segle XVIII. Santa Maria del Roure, en canvi, es troba en estat ruïnós. Aquest temple, ja existent d’ençà del segle XIII i refet al XV, situat prop de Molins (Alt Empordà), pertangué a una canònica augustiniana. Secularitzat ben aviat, a la darreria del segle XVI, era un dels escassos exemples a l’Empordà de nau única coberta amb arcs de diafragma que sostenien una teulada de doble vessant, semblantment al Carme de Peralada. Senzilla de traça i austera d’ornamentació, la façana té una petita porta de punt rodó coronada per un arc apuntat de doble esqueixada. Sant Esteve d’Avinyonet de Puigventós és un temple d’una nau bastit de nova planta entre el 1417 i el 1427, després que una riuada del Manol s’endugués l’antiga església el 1346, de la qual s’aprofità una finestra romànica. Molt modificat, conserva ben poca cosa de l’estructura gòtica. La volta de canó pertany al sis-cents; s’hi van fer reformes importants al segle XVIII, com ara l’anomenada Capella Fonda (1780) i la nova sagristia, i s’ignora quan es va capgirar l’orientació del temple amb l’emplaçament del presbiteri als peus.

A la capital de l’Alt Empordà, Sant Pere de Figueres, tot i conservar la nau de tres trams, coberta amb volta de creueria, i capelles entre els contraforts, i oferir una aparent uniformitat, va ser bastida en bona part entre el 1346 o el 1378 i poc més tard del 1513. L’església ha sofert nombroses destruccions i transformacions que han fet desaparèixer gairebé del tot la traça original trescentista. Abans de la Guerra Civil Espanyola es conservava el campanar gòtic. Durant tot el cinc-cents s’hi van fer obres fins a tancar el mur de la façana, a la darreria de segle, amb la rosassa neogòtica. Més tard, als segles XVII-XVIII, la capçalera i el creuer van ser refets totalment. Amb anterioritat ja hi havia hagut una construcció romànica, de la qual es conserven restes de murs a l’angle nord-oest de l’edifici actual.

Ha tingut més sort la capella figuerenca de Sant Sebastià, inicialment vinculada a l’hospital dels pobres i sota l’advocació també de sant Joan. Sembla que es va aixecar al segle XIV, promoguda pel municipi, i, tot i la reforma del sis-cents, ha conservat gairebé íntegra la seva traça original.

Finalment, amb un absis pentagonal i una sola nau de tres trams separats per arcs torals apuntats i capelles laterals, l’església parroquial de Sant Julià de Fortià pertany a un moment avançat, posterior a l’aiguat del 1421. Bona part del temple, inclosa la façana, correspondria ja al segle XVI.

Bibliografia consultada

Alsius, s.d.; Morer – Galí, 1879; Coma, 1941; Corominas – Marquès, 1970; Mas i Solench, 1977, pàg. 15-20; Badia, 1977-81; Vert, 1984; Marquès i Planagumà, 1986 i 1991; Marquès i Planagumà – Reixach, 1993; Sanz, 1994; Marquès i Planagumà, 1996; Reixach, 1998; Egea, 1999; Borrell, 2000; Marquès i Planagumà, 2000.