El monestir de Sant Jeroni de la Murtra

El monestir de Sant Jeroni de la Murtra o de la Vall de Betlem es dreça al peu del serrat de les Ermites, a la serralada de Marina, dins del terme municipal de Badalona, en un indret estratègic, proper a Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Badalona, però poc visible des de les ciutats veïnes. S’hi pot accedir des del barri badaloní del Canyet i també des de Santa Coloma, a través de pistes de terra.

El monestir és un conjunt del gòtic tardà, amb modificacions posteriors, de gran interès per la seva unitat i la seva distingida aparença, amb murs de maçoneria i tàpia, estucats, amb restes d’esgrafiats i coberts amb teulada de teula àrab. La planta és quadrangular i s’organitza al voltant del claustre i de l’església monàstica, en bona part desapareguda. El conjunt té alguns elements clarament renaixentistes, com el campanar, que és una torre quadrada del segle XVI modificada posteriorment. En l’actualitat es troba en curs de restauració. També és del segle XVI la torre prioral o de defensa, construïda a partir del 1592 per a protegir la comunitat de la pirateria.

Vista aèria del monestir, bàsicament un conjunt dels segles XV i XVI, on conviuen el darrer gòtic i l’art del Renaixement.

ECSA - J.Todó

Els monjos jerònims habitaren a la Murtra del 1416 al 1835, any en què foren definitivament exclaustrats i la fàbrica del monestir fou greument delmada, a causa de l’incendi que va destruir l’església i part del claustre. El fet, però, que des d’aleshores es mantingués habitat l’ha salvat, en gran part, de la incúria i la depredació. Des del final del segle XIX fins al 1936 serví de colònia d’estiuejants. D’ençà del 1971 és un lloc de repòs religiós i cultural, on hi ha culte el diumenge i els dies festius, i la part monumental es pot visitar.

El monestir en època del gòtic

Els orígens i la construcció de Sant Jeroni de la Murtra estigueren molt relacionats amb els mercaders. El monestir, fundat el 1413 prop de Sant Pere de Ribes amb el nom de Santa Maria de Montolivet, fou traslladat el 1416 pel seu mateix fundador, el mercader barceloní Bertran Nicolau, a l’antiga casa o mas de la Murtra, a Badalona. El senyal dels Nicolau és al brollador del centre del claustre. Altres famílies de mercaders contribuïren amb els seus donatius a la seva edificació o hi estigueren vinculats, com ara els Viastrosa, que subvencionaren una clau del claustre, o els Setantí, que tenen la sepultura al passadís que comunica amb la capella de Sant Sebastià. Aquesta vinculació explica les proporcions humanes de l’edifici i la presència de marques de mercaders als escuts de les mènsules del claustre.

Com que sant Jeroni, ermità del segle IV, no va deixar cap regla escrita, els monjos jerònims seguiren la de sant Agustí. L’orde jerònim és a mig camí de l’eremitisme i el cenobitisme. Aquest tret és palès també en la concepció dels espais. A la planta baixa hi ha els comunitaris, articulats al voltant del claustre: la porteria, el locutori, l’església, el refetor, la sala capitular (desapareguda), la cuina i la farmàcia. A la primera planta hi havia les cel·les o ermites juxtaposades i intercomunicades, on els monjos passaven llargues hores dedicats a la contemplació i l’estudi. En aquesta planta hi havia també la biblioteca, l’arxiu, la llibreria del cor, el dormidor i la infermeria. En una segona planta, de tàpia i construïda posteriorment, al voltant del claustre, hi havia també cel·les.

Responent a la vocació d’acollida dels monjos, la Murtra tingué dues hostatgeries. La resta eren dependències agrícoles: cellers, cups, quadres, galliners, un magatzem de blat per a les almoines, una era i una notable extensió de terra conreada, bosc i vinya (Cuyàs, 1975).

Els monjos deambulaven pel claustre i diàriament es reunien al temple per pregar i al refetor a l’hora dels àpats. Els pares professos s’aplegaven també al capítol, on el pare prior els feia les propostes per al govern de la comunitat, que havien de ser aprovades o rebutjades per unanimitat. En algunes ocasions, els frares es retiraven a fer una vida més estrictament eremítica, com fra Mateu Blanc (segle XVI), que es retirà a Sant Sebastià de la Guàrdia (Aymar, 2000), o fra Miquel Granollers, natural d’Hostalric, que fou monjo de la Murtra al principi del segle XVII i que en ocasions es recloïa a l’ermita de Sant Onofre, veïna del monestir.

Després d’un començament difícil, el cenobi va gaudir d’esplendor al final del segle XV i la primera meitat del XVI. Alguns dels priors més notables d’aquest període foren fra Romeu Borrell, que ho fou trenta-dos anys (1424-56); fra Pere Benejam, conseller dels Reis Catòlics, de Carles I, del ducs de Cardona i dels comtes de Prades, i fra Agustí Galceran de Gualbes, prior vuit vegades entre el 1498 i el 1529.

Planta del monestir al principi del segle XX. Escala 1/800.

CRC, II, pàg. 265 / G.Barraquer - G.Serra

El monestir va gaudir també de la protecció dels Trastàmara. Joan II feu construir el refetor, i els Reis Catòlics subvencionaren la galeria de ponent del claustre, on es veuen esculpits els seus rostres i les seves armes (llevat de les de Granada, que no havia estat conquerida) i on reberen Cristòfor Colom al retorn del primer viatge a Amèrica (Aymar, 1993). Carles I sufragà les cel·les de l’ala de migdia que miren a mar, el cor i, per mitjà del seu virrei a Catalunya, part de l’edifici anomenat Obra Nova. Tots ells feren estades al monestir.

Entre els mestres d’obres coneguts dels segles XV-XVI que intervingueren en la construcció destaquen Jaume Alfonso de Baena i Pere Bacet, que edificaren el claustre; Tomàs Barça o Bersa, constructor de l’ampliació de l’església; el mestre Mates, autor del campanar, i Jeroni Matxí, que va bastir la torre prioral. Les marques de picapedrer del claustre no han estat estudiades.

El monestir va disposar d’una important biblioteca, que fou el marc d’una disputa el 1528 entre l’erasmista Miquel Mai i el prior Agustí Galceran de Gualbes. Fou també un focus d’incipient humanisme: el prior Guillem Fuster (1495-98), bibliòfil, es cartejava amb els juristes Francesc de Casa-sàgia i Joan Vilar i amb els erudits Teseu Valentí i Jeroni Pau, hel·lenista, familiar i bibliotecari d’Alexandre VI (Aymar, 1999). El notari Antoni Vinyes, actiu a Nàpols i introductor a Catalunya de la lletra cortesana, va fer una deixa testamentària per a construir les quatre cantonades del claustre.

El procés constructiu

La construcció del monestir es va fer a partir d’un edifici important que ja existia al principi del segle XV, la casa de la Murtra, que tenia capella. Això degué condicionar la planta i potser l’aspecte exterior de la nova construcció. Hom ha situat aquesta masia a l’actual cos de migdia (López, 1999).

La major activitat constructiva dels frares es dugué a terme durant la segona meitat del segle XV. A llevant, es va edificar l’església: el 1451, Aldonça Sabastida construí la capella dels Set Goigs de la Mare de Déu (Alemany i altres, 1993), i el 1453, Ramon Bertran feu el carner o sepultura del mig de la nau, sota el cor (Cuyàs, 1974), on encara és visible una làpida sepulcral amb el seu anagrama. El 1455 s’erigí la capella del Sant Crist, gràcies als donatius, entre d’altres, del notari Antoni Vinyes i de l’esmentat Ramon Bertran. El 1478 es feren empostissar de fusta els murs interiors del refetor, a l’ala nord, construït sobre part del celler; l’obra es va coronar el 1486. El 1478 la comunitat va contractar amb el mestre Jaume Alfonso de Baena les obres del claustre (Madurell, 1948), que havien estat començades abans del 1464 (Cuyàs, 1974). Alfonso de Baena va prosseguir la galeria de migdia amb el tram on hi ha la clau de sant Jeroni, amb quatre àngels que toquen la trompeta. El procés constructiu dels dos pisos fou intermitent i simultani i es prolongà fins al final del segle XV. La cuina, a ponent, s’enllestí el 1487.

L'edifici

Sant Jeroni de la Murtra. A entrada principal; B cuina; C entrada al rentamans i el refetor; D refetor; E celler; F possible accés a la sala capitular; G església; H antiga capella transformada en escala d’accés a l’Obra Nova.

Les referències numèriques (en taronja) corresponen a les capelles del claustre

Sant Jeroni de la Murtra
NÚM.	CRONO-LOGIA	PROMOTOR	CLAU DE VOLTA	RETRAT ESQUERRE (a)	RETRAT DRET (b)	ESCUT EXTERIOR (c)	ESCUT INTERIOR (d)	ALTRES ELEMENTS
Capelles del Claustre
1	1470		Sant Jeroni penitent	Fernando Yáñez de Figueroa*	Pedro Fernández Pecha	Ortigós	Agustí Galceran de Gualbes, prior	Porta principal adovellada
2			Sant Benet escrivint la regla	Papa	Bisbe	Vila	Vila
3			Sant Agustí	Donzell	Frare	Vinyes	Vinyes
4		Antoni Vinyes	Aparició de Jesús ressuscitat a Maria Magdalena			Vinyes	Vinyes	Escut dels Vinyes a la cantonada
5	a. 1492	Els Reis Catòlics	Escut dels Reis Catòlics	Ferran d’Antequera*	Frare	Comtal	Creu de Sant Jordi
6	a. 1492	Els Reis Catòlics	Escut dels Reis Catòlics	Joan II	Alfons el Magnànim	Creu de Sant Jordi	Ciutat de Barcelona
7	a. 1492	Els Reis Catòlics	Escut dels Reis Catòlics	Joan d’Aragó, arquebisbe de Saragossa*	Carles de Viana	Comtal	Sicília
8	a. 1492	Els Reis Catòlics	Escut dels Reis Catòlics	Ferran el Catòlic	Isabel la Catòlica	Comtal	Regne de Mallorca
9	a. 1492	Els Reis Catòlics	Escut dels Reis Catòlics	Joan, príncep d’Astúries*	Fra Benet de Santjoan, prior*	Boquet	Ciutat de Vic
10			Sant Pere	Mercader	Ermità (fra Garí*)	Malet	Malet
11			Anunciació	Papa	Frare	Vinyes	Vinyes	Escut dels Vinyes a la cantonada
12		Antoni Vinyes	Descens als llimbs		Ermità (cantonada)	Villalba	Villalba	Porta adovellada d’accés al rentamans i el refetor
13			Sant Pau	Frare	Frare	Ferrer	Ferrer
14			Sant Onofre	Frare	Frare	Marca de mercader	No identificat
15			Sant Joan Baptista	Bisbe	Frare	No identificat	No identificat
16			Sant Jordi	Constança Rovira*	Bertran Nicolau*	Desbrull o Albanell	Fra Jaume Planes
17			Santa Maria Egipcíaca o l’Assumpció de la Magdalena	Lluís de Setantí, conseller en cap del Consell de Cent*	Un conseller del Consell de Cent	Tomàs	No identificat
18			Sant Cristòfor	Bisbe	Fra Joan Tomàs, prior	Clos	Trullols
19			Arcàngel sant Rafael i Tobies	Martí l’Humà*	Papa Benet XIII	Vinyes	Vinyes	Escut dels Vinyes a la cantonada
20		Antoni Vinyes	El Judici Final		Sant ermità penitent (cantonada)	Llodrà	Rovira	Porta adovellada d’accés al celler
21			Caiguda en l’incendi del 1835		Tonsurat
22			Caiguda en l’incendi del 1835
23			Caiguda en l’incendi del 1835
24			Caiguda en l’incendi del 1835
25			Caiguda en l’incendi del 1835	Mercader		Ferrer	Vila
26			Reconstruïda després del 1835	No identificat	Negroide	Vegetal	Vinyes (caironat)
27			Escut dels Vinyes	Frare	Pelegrí	Vinyes (caironat)	Vegetal	Escut dels Vinyes a la cantonada
28			Sant Jeroni traient l’espina al lleó (possiblement refeta)			Vinyes (caironat)	Vegetal	Porta allindanada d’accés a l’església i portella d’accés al campanar
29		Antoni Vinyes	Escut caironat dels Vinyes	No identificat	No identificat	Vegetal	Vinyes (caironat)	Arc conopial d’una antiga capella claustral
30	1464-66	Nicolau Viastrosa	Escut caironat dels Viastrosa	Cristòfor Colom (segle XIX)	Personatge barbat	No identificat	No identificat
31			Mare de Déu dels Àngels	Frare	Lluís de Santàngel*	Cornet	Cornet
32		Nicolau Viastrosa	Sant Nicolau	Dama	Frare	Aguilar	Aguilar
33			Monograma IHS
* Possible atribució [Jaume Aymar i Ragolta]

El claustre

El claustre és l’element central i més notable de l’antic monestir. Actualment s’hi pot accedir des del rentamans o bé des de l’antiga porteria. És un recinte de planta quadrangular, amb galeries obertes al pati que serveixen de comunicació entre les principals dependències de l’edifici.

Els murs exteriors del claustre són bastits amb pedra de Montjuïc –llevat dels contraforts de l’angle més proper a la porta de l’església, que són de maons seriats, cuits al mateix monestir–. Els murs interiors són de maçoneria enguixada que, a l’origen, estigué pintada de blanc amb ratlles negres imitant carreus. El pis inferior de cada ala s’obre al jardí central mitjançant set parelles d’arcs apuntats, els quals recolzen en columnes de pedra nummulítica de Girona, amb bases i capitells sense decoració, i en mènsules esculpides amb retrats de personatges vinculats al cenobi. Les parelles d’arcs alternen amb uns gruixuts contraforts exteriors. Les voltes són quadripartides per nervis que parteixen de permòdols amb figures d’àngels tinents (o amorets), que porten escuts o senyals de famílies que contribuïren a la construcció, i clouen en grans claus de volta esculpides i policromades amb temes hagiogràfics i heràldics. La plementeria és de maó enguixat, que havia estat pintat de blanc amb ratlles imitant carreus. Al pis superior s’obren quinze arcs escarsers o rebaixats. Les galeries són cobertes amb teulades d’un sol vessant, amb bigues de fusta, travessers i cairons. Les cantonades es resolen amb arcs boterells, dels quals el més proper a l’església va desaparèixer en l’incendi del 1835. A les quatre cantonades hi hagué sengles gàrgoles, una de les quals, en forma de lleó, atribut de sant Jeroni, encara es conserva. A l’angle sud-est, davant la porta de l’església hi ha un templet que s’obre al jardí central mitjançant un arc escarser, tancat amb una volta de pedra amb nervis i una clau amb el monograma “IHS”, potser destinat a allotjar una font, seguint la mateixa disposició del claustre de la catedral de Barcelona. En aquest indret hi hagué una capella dedicada a la Mare de Déu dels Àngels, que hom feu enderrocar perquè treia visibilitat.

El brollador central (1502) té forma d’estrella vuitavada, amb una tassa superior amb caps de lleó, amb tres graons en forma de mitja lluna. Al jardí hi ha també un pou (1470) d’una gran simplicitat, semblant al que hi hagué a Montserrat o al de Santa Anna de Barcelona, que fou cedit pel Consell Municipal barceloní (Bruniquer, 1912-14).

L’església

L’entrada a l’antiga església conventual, a llevant del conjunt i avui parcialment enrunada, és al costat que formen les galeries de llevant i migdia del claustre. Bastida al segle XV i ampliada al XVI pel mestre Tomàs Barça (v. 1540), conserva l’absis i les capelles del costat de l’epístola (o costat dret). La resta s’esfondrà arran del gran foc del 1835. Els murs eren de maçoneria estucada i pintada. Els arcs, finestrals, nervis i portes eren construïts amb pedra calcària vista.

Era un temple d’una sola nau, en tres trams, amb un gran cor alçat als peus a l’estil de Morella, que havia sufragat l’emperador Carles I. Entrant al recinte de l’església, a mà dreta, una porta allindanada que comunica amb la capella de Sant Sebastià permetia als fidels l’accés al temple. Les tres capelles laterals que s’obren a migdia de la nau única són dedicades, respectivament, l’una al Sant Crist, després a la Verònica i avui al diàleg interreligiós; la segona a la Immaculada Concepció, i la tercera als Set Goigs de la Mare de Déu, després al Roser i avui a la Mare de Déu de la Claraesperança. Les dues primeres capelles foren modificades posteriorment. L’arc de la primera –coberta amb volta de maó pla– és de mig punt i més baix que els altres perquè s’obria sota el cor. La central, amb arc de pedra apuntat, és de volta quadripartida, però fou dividida i paredada posteriorment. L’última capella és la més ben conservada. A la línia d’impostes hi ha dos parells d’àngels tinents que porten l’escut de la família Sabastida. També és coberta amb volta quadripartida (la clau de volta es va perdre). Els nervis neixen de permòdols amb àngels tinents que sostenen l’escut de la família. Té al fons un gran finestral amb arc de mig punt que fou paredat al segle XVI i reobert modernament.

L’absis és poligonal i era sustentat exteriorment per contraforts. Interiorment hi havia una volta amb vuit nervis que acabaven en una clau. A la part superior s’obren cinc finestrals amb arcs lleugerament apuntats, un dels quals és paredat, protegits amb guardapols apuntats que neixen de mènsules amb motius vegetals. A l’altar major hi ha una fornícula quadrangular, antic cambril, amb una Nativitat moderna de l’Escola Massana, en lloc de la que hi havia al retaule construït per fra Damià Vicenç el 1582. Les dues mènsules esculpides que sustenten la peanya de les imatges provenen de la galeria est del claustre i foren trobades en una excavació de l’església. Al paviment del presbiteri hi ha també la sepultura del bisbe Joan de Miralles († 1541) i al mur de mà dreta, al primer pis, una simple finestra amb llinda des de la qual, segons tradició, Felip II oí missa quan fou al monestir.

Al costat esquerre hi havia la capella de Sant Miquel, la de Sant Bernat i la del Sant Crist, avui desaparegudes. Les excavacions de la capella del Sant Crist han permès recuperar un paviment amb rajoles hexagonals de motius geomètrics.

Al mig de la nau hi ha una gran sepultura amb una calavera i dues tíbies esculpides. En una altra làpida sepulcral hi ha un escut amb l’anagrama de Ramon Bertran i la inscripció: “QUI FOU FET L’AN MIL CCCC LIII..”; una altra té la llosa de la família Sabastida, constructors de la capella dels Set Goigs de la Mare de Déu.

La capella de Sant Sebastià

Aquesta capella és situada a l’angle sud-est del claustre. S’hi accedeix des de l’església monàstica per la porta a través de la qual els fidels entraven al temple. Després de baixar quatre graons, a terra es troba la sepultura de la família Setantí (1489). A mà dreta hi ha un arc escarser, que s’obre en una estança on es poden veure restes dels nervis d’una volta estrellada d’una antiga capella, la primitiva de Sant Sebastià. Aquesta capella, iniciada el 1491 arran d’una pesta, per tal de demanar la protecció d’aquest màrtir, copatró de Badalona, també comunicava al claustre per una porta conopial, i posteriorment fou modificada en fer l’escala de l’edifici anomenat Obra Nova.

Al fons del passadís, per la porta dita dels pelegrins, s’accedeix a l’actual capella de Sant Sebastià. De l’època gòtica només es conserva una pila d’aigua beneita sostinguda per una mà i la predel·la del retaule de Sant Sebastià –salvada de l’incendi–, que és al Museu de Badalona. La capella va ser destruïda el 1835 i reconstruïda vint anys després.

El refetor

El refetor, o menjador dels monjos, és a l’ala nord del monestir. S’hi accedeix des del rentamans, estança quadrada i coberta amb una volta gòtica estrellada, on hi ha una pica de pedra amb dos caps de lleó esculpits que donava també aigua al refetoret, petit menjador destinat als hostes notables, construït per tal que els seglars no interferissin en els àpats monàstics. Aquest refetor el va fer bastir Joan II de Catalunya-Aragó. Les obres s’acabaren el 1486 (Cuyàs, 1975).

El refetor és una sala rectangular (20 m de llargada per 6 m d’amplada) coberta amb tres voltes de creueria quadripartida amb nervis i claus. Els murs són de maçoneria enguixada i pintada amb ratlles imitant carreus. Els nervis i les claus són de pedra també pintada. Els murs foren empostissats de fusta entre el 1478 i el 1481. A la clau de volta central hi apareix representat sant Jeroni, pare de l’Església, sustentant un temple i amb un lleó rampant entre els genolls; a les altres dues claus hi ha els quatre pals reials. A la primera hi ha un filacteri amb la inscripció: Rex Ioannes me fecit. Les claus van ser policromades els anys 1483-86 per fra Gabriel Andreu, monjo del monestir. També hi ha policromia als arrencaments dels nervis i algun caparró esculpit en els intersticis. A les mènsules hi ha àngels amb instruments musicals. Al segle XVII, es van abarrocar les voltes: van ser emblanquinades i decorades amb garlandes ocres amb motius vegetals. Arran de la pesta groga del 1821, el conjunt fou novament emblanquinat i en 1990-93 va ser restaurat amb un tractament molt respectuós que posà a la llum les pintures existents i les consolidà. En la plementeria de tramuntana de la clau central va aparèixer un àngel tocant la trompeta, atribut de sant Jeroni.

Al mur del tester es veuen restes d’una antiga pintura mural (1554-57). Era un Sant Sopar (avui perdut) amb una galeria superior de personatges que apareixen darrere d’una barana, a l’estil de les grans composicions venecianes. Sota la inscripció ESUS PASCHALIS AGNI LEX (“l’àpat pasqual és la llei de l’anyell”) hi ha representat l’emperador Carles I i la seva cort (Aymar, 2000). A la part baixa d’aquest mur, un arc de maó tancat darrerament amb vidres permet la visió del celler amb les antigues tines i les portadores. Als peus del refetor hi ha un finestral de mig punt que havia estat tancat amb un vitrall instal·lat per uns vitrallers alemanys entre el 1492 i el 1494, i que posteriorment hagué de ser parcialment paredat pels mateixos monjos per por dels atacs dels pirates (Cuyàs, 1975).

La trona, moderna, recorda aquella des de la qual el lector llegia mentre tota la comunitat menjava en silenci. S’hi accedeix per una escaleta encastada al mateix mur. A la paret nord, empostissada de fusta, s’amaga l’entrada a una antiga gruta o hipogeu. Avui el refetor s’usa com a capella i sala d’actes (conferències, concerts, exposicions…).

La cuina

La cuina i les seves dependències ocupen el cos de ponent del monestir. És una nau amb quatre arcs de diafragma de pedra i voltes de maó construïdes entre el 1486 i el 1489. Hi ha tres finestres rectangulars que s’obren a l’exterior. Al centre de l’estança hi havia taules de pedra amb columnes granítiques, algunes de les quals foren aprofitades per a la base del brollador del claustre, on encara es poden veure.

Es conserven les antigues piques de pedra de Girona, que ja al segle XV disposaven d’aigua corrent. Hi ha també restes de la socolada de rajoles que cobria els murs i una petita estança soterrada que feia la funció de nevera. La cuina es comunicava amb el refetor a través d’un passadís que sortia del refetoret.

Els cellers

Els cellers i els cups ocupen tota l’ala nord del monestir, a continuació del refetor, al llarg de l’anomenat camí de la Serreta, que amb el temps ha restat reomplert de terra. Això ha fet que la porta exterior d’entrada d’aquest sector, adovellada, quedés ensorrada i que algunes finestres es convertissin posteriorment en portes per tal d’abocar-hi les portadores quan es trafegava amb el raïm. Al mur exterior d’aquest sector hi ha també unes arcuacions cegues, corresponents a l’aqüeducte que proveïa el monestir, i unes finestres d’arcs conopials tancades amb reixes, descobertes recentment. El cos de l’edifici és format per una galeria construïda amb arcs formers de maó i coberta amb voltes de maó pla, de la mateixa amplada que el refetor –al qual s’obre també a través d’un arc de maó–, i una altra galeria, continuació de la galeria nord del claustre, que s’obre a les ruïnes de l’església, amb onze parelles d’arcs apuntats, alguns tancats amb reixes de ferro. Les columnes són facetades i alguns dels capitells d’aquests arcs són historiats (relacionats estilísticament amb els del claustre de Montserrat) i d’altres presenten motius vegetals. Les voltes són d’aresta, sense nervis ni claus de volta.

Sobre els cups hi ha la infermeria, amb una galeria amb nou arcs de maó, avui tancats amb vidrieres, molt assolellada. Aquest sector correspondria a un claustre menor que sembla inacabat, on hi hagué també l’habitatge del prior.

En el capítol del 9 d’abril de 1559, el prior, fra Agustí Sumes, va manifestar als frares la necessitat de tancar amb un mur la part de llevant del monestir, des de la infermeria fins a l’Obra Nova, que era la més desprotegida.

La façana principal

Es pot accedir a la façana principal gòtica, reformada el 1772, des de l’entrada principal, la capella de Sant Sebastià o el passadís que hi ha al costat de la torre prioral. S’hi obre una gran porta adovellada del segle XV, protegida amb un guardapols del segle XVI que recolza en dues mènsules esculpides amb dos caparrons, possibles retrats de l’emperador Carles I. El conjunt era coronat per un rellotge de sol oval esgrafiat, avui gairebé esborrat. A la pedra clau hi ha una peanya amb la imatge moderna (1997) de sant Jeroni. Davant d’aquesta porta es formaven diàriament llargues cues de captaires que rebien dels frares un plat de sopa i un tros de pa. Les obertures són allindanades. Els balcons del primer pis substitueixen les finestres de les cel·les dels frares. Al pis superior hi ha finestres quadrangulars i ovals que probablement modificaren una antiga galeria d’arcs, característica de moltes masies. A mà dreta queda l’edifici de l’Obra Nova, que tenia una façana esgrafiada –restaurada l’any 2000– i un coronament barroc. La porta d’entrada de la capella de Sant Sebastià (modificada al segle XIX) té dos medallons renaixentistes amb dos retrats que representen sant Pere i sant Pau, i a les mènsules hi ha esculpits dos personatges barbuts morescs.

A mà esquerra de la façana, s’alça la torre prioral i l’edifici de l’antiga hostatgeria, bastida al costat de l’antic portal d’entrada. A l’altre costat de l’hostatgeria hi ha un jardí amb un brollador central, que recorda el del claustre, amb una tassa de pedra granítica.

Bibliografia consultada

Sigüenza, 1600, llibre III, cap. III; Soler, 1890; Madurell, 1948; Barraquer, 1906, vol. II, pàg. 261-263; Bruniquer, 1912-16, vol. III, pàg. 78; Cuyàs, 1974, 1975 i 1979; Font, 1980; Rosàs, 1981; Alemany i altres, 1993; Aymar, 1993; Pastor, Bush, Onrubia, 1997; Aymar, 1999; López, 1999; Poyo, 1999; Aymar, 2000; Aymar i altres, 2000; Díaz, e.p.