La recepció dels models europeus en l’arquitectura neogòtica

Sobre la definició del “gòtic modern”

El debat suscitat entorn dels models gòtics que havien d’inspirar la construcció de la façana de la catedral de Barcelona, a la dècada del 1880, revela que la revisió dels estils medievals es podia fer des de punts de vista radicalment oposats. El banquer Manuel Girona, que en promovia la construcció, havia encarregat el projecte a Josep Oriol Mestres (1815-95), però al mes de març del 1882, al claustre de la mateixa catedral, es presentà una exposició amb altres projectes que, sense cap mena de dubte, es convertí en el primer gran debat arquitectònic dut a terme a Catalunya. L’opinió pública es dividí entre el model presentat conjuntament per Mestres i August Font (1846-1924) i un altre signat per Joan Martorell i Montells (1833-1906). No hi havia discussió sobre l’elecció del model, el gòtic, però entre les dues opcions existien profundes divergències. Mestres i Font defensaven una interpretació arqueologista, és a dir, fonamentada en la recreació dels models, mentre que Martorell proposava una interpretació de l’estil més lliure i creativa.

Elies Rogent (1821-1897) i Joan Martorell eren els arquitectes que millor havien defensat una interpretació moderna dels models gòtics, lluny de visions arqueologistes. Caldria també precisar que es tractava exclusivament d’un debat sobre models, perquè no se’ns escapa que tant Eugène Viollet-le-Duc com els representants del neogoticisme britànic s’allunyaven d’una interpretació exclusivament mimètica. Darrere el debat sobre l’orientació estilística de la catedral se sistematitzaven dues definicions diferents del que havia de ser el gòtic modern: d’una banda, la consideració del gòtic com un estil més a incloure des d’una perspectiva eclèctica, és a dir, una visió més arqueologista i més fidel a la noció d’estil i, de l’altra, una interpretació fonamentada tant en Viollet-le-Duc com en Augustus Welby Northmore Pugin i els eclesiologistes britànics, que proposaven una interpretació del passat des d’un punt de vista més autònom. Les postures de Viollet-le-Duc i Pugin no eren del tot coincidents; ambdós veien en el gòtic la possibilitat de regenerar l’arquitectura del segle XIX, afavorint l’aparició d’estils nacionals, però Pugin defensava una concepció més moral de l’arquitectura davant la visió més tècnica i pragmàtica de Viollet-le-Duc i els seus deixebles.

La conveniència de recuperar el gòtic com a estil propi del segle XIX havia tingut un gran desenvolupament a França, i havia estat defensada per Viollet-le-Duc en oberta oposició amb l’Académie des Beaux Arts, que propugnava l’assimilació del gòtic dins l’àmplia proposta de l’eclecticisme. L’informe emès per Raoul Rochette, secretari de l’Académie, i publicat al maig del 1846 en “Le Moniteur des Arts” destapà una moderna querelle entre clàssics i gòtics que acabà donant el triomf a l’eclecticisme. En aquest debat s’enfrontaren l’Académie i Viollet-le-Duc, mentre el prestigiós arquitecte i publicista César Daly (1811-1893), director de la “Revue Générale de l’Architecture et des Travaux Publics” (1840-88), defensava una posició integradora. A Catalunya, com veurem, aquesta polèmica es desenvolupà quasi trenta anys més tard, en plena crisi del pensament romàntic.

Els orígens d’un debat

El neogoticisme com a estil arquitectònic s’havia imposat a Catalunya en una data relativament tardana, la dècada del 1860, si tenim en compte que Viollet-le-Duc inicià la restauració de la catedral de Notre-Dame de París el 1845, i sobretot si considerem que el neogoticisme britànic entronca amb el gòtic picturesque del segle XVIII. Francesc Fontbona, en el volum Del Neoclassicisme a la Restauració. 1808-1888 de la Història de l’Art Català, considera l’edifici més representatiu de l’inici del neogòtic l’església del col·legi del Sagrat Cor de Sarrià, començada a la primeria de la dècada del 1860 per l’arquitecte Josep Casademunt (1804-1868) i finalitzada, a la seva mort, per Joan Martorell. La revaloració del passat medieval, però, s’havia iniciat algunes dècades abans, en ple fervor romàntic i també com a reacció davant la deplorable situació en què es trobava el patrimoni després de la desamortització del 1835. Tot i que la cultura de la Il·lustració s’havia caracteritzat per la manca de sensibilitat respecte als estils medievals, en aquest període es produïren les primeres revisions del gòtic. Eugenio Llaguno, per exemple, en Noticias de los arquitectos y arquitectura en España desde su restauración, llibre redactat amb anterioritat al 1790 i editat per Agustín Ceán Bermúdez el 1829, i que devia ser conegut per molts dels mestres d’obres o intel·lectuals actius a Barcelona, defensava la validesa constructiva del gòtic i demostrava conèixer valoracions positives de l’estil, com la realitzada per l’arquitecte britànic William Chambers.

L’anàlisi de les grans obres de l’arquitectura catalana de mitjan segle XIX, però, evidencia que per sobre de la moda neogòtica s’havia imposat el gust eclèctic: pensem, per exemple, en el monumental portal de Mar del Pla de Palau, de Josep Massanès, construït entre el 1842 i el 1849 i enderrocat en desaparèixer la muralla de mar, o en el Gran Teatre del Liceu (1845-47), en què intervingueren Miquel Garriga i Roca, Josep Oriol Mestres i l’arquitecte francès M. Viguier. Ara bé, es pot afirmar que es tracta d’una utilització mimètica de l’eclecticisme, al marge de la teorització del moviment que en feien els gran teòrics europeus de mitjan segle XIX. Garriga i Roca, juntament amb Josep Rovira i Trias i Josep Oriol i Bernadet, havia promogut la primera revista especialitzada en arquitectura de l’estat, el “Boletín Enciclopédico de Nobles Artes” (1846-47), analitzada per Ángel Isac. El contingut de la revista reflecteix més la defensa dels interessos professionals dels arquitectes que els grans temes de la cultura arquitectònica. Tanmateix, el “Boletín” se situava al costat de l’eclecticisme dominant, havia traduït textos de Quatremère de Quincy i s’havia fet ressò del gran debat –la querelle que hem citat més amunt– tot decantant-se cap a les postures favorables a aquest corrent. Però no es pot parlar d’una reflexió sobre la cultura arquitectònica del moment sinó simplement del ressò d’unes posicions que determinaren una utilització merament mimètica dels estils eclèctics. El pensament arquitectònic a Catalunya no conegué, en el moment en què foren publicades, les grans obres que estudien els principis de l’eclecticisme del segle XIX, com els textos de Durand – Précis des leçons d’architecture données a l’École Royale Polytecnique (1823)–, que determinaren l’aparició de les grans personalitats d’aquest corrent arquitectònic, com Karl F. Schinkel, Carl G. Langhans o Gottfried Semper, el qual, en el seu periple entre el centre d’Europa i la Gran Bretanya, fou el gran impulsor d’aquest llenguatge arquitectònic.

Aquest important pas en l’evolució del pensament arquitectònic passà pràcticament desapercebut a Catalunya, aleshores immersa en una cultura perifèrica que, en el millor dels casos, depenia de la, també desfasada, Academia de San Fernando de Madrid. No volem dir amb això que fos desconeguda l’arquitectura eclèctica –el mateix Elies Rogent havia fet dos viatges, els anys 1855 i 1869, per França i Alemanya, però es tracta d’un cas puntual; la majoria de mestres d’obres i arquitectes utilitzaven els estils a partir de la còpia d’uns models, més que no pas per una reflexió teòrica–. L’inici de les classes de l’anomenada aleshores Escuela Provincial de Arquitectura, el 1871, i la seva inauguració oficial, el 1875, feren canviar radicalment les coses. Rogent en fou nomenat primer director i la biblioteca s’amplià notablement. A l’antiga col·lecció de llibres que provenien de l’Acadèmia de Belles Arts, s’hi afegiren els grans tractats d’arquitectura redactats al segle XIX: de Durand a Viollet-le-Duc. Així doncs, es pot afirmar que la gran reflexió teòrica sobre l’ús dels diferents estils i la seva conveniència moral o ideològica no es produí fins aquestes dates.

Els models del gòtic

La fragilitat dels plantejaments teòrics d’arquitectes i mestres d’obres catalans a mitjan segle explicaria que el classicisme de Milizia no es veiés definitivament superat fins que es divulgaren les obres dels grans tractadistes que defensaven tant les postures eclèctiques com les partidàries del neogòtic. En aquest ràpid procés d’assimilació és fonamental analitzar les bases del pensament teòric d’Elies Rogent per una triple raó: és autor de les més importants obres públiques entre els anys seixanta i vuitanta, com la Universitat de Barcelona (iniciada el 1863); és també el responsable dels dos projectes de restauració del monestir de Ripoll (1865 i 1885); i, finalment, el seu pensament teòric pot ser reconstruït, ja que s’ha conservat el seu arxiu i la seva biblioteca, que han estat estudiats per Pere Hereu. Els anys de la formació de Rogent, primer a Llotja i després a Madrid, estigueren influïts molt directament per l’obra de Milizia, mentre que, durant els primers anys de professió, la proximitat amb els intel·lectuals de la Renaixença l’acostà a la cultura alemanya i a l’estudi de les obres de Viollet-le-Duc.

El cas de Rogent es pot fer extensiu als altres arquitectes i mestres d’obres: Milizia s’havia convertit, a les aules de les acadèmies, en el referent del classicisme. La seva obra Principi di architettura (1781, de la qual es conserven múltiples edicions posteriors) formava part del patrimoni bibliogràfic de l’aula d’arquitectura de l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi i es trobava a la biblioteca de Rogent. La doctrina de Milizia representa el pensament del classicisme il·lustrat, la síntesi entre la forma –els models clàssics– i el nou concepte de funció que havien definit els deixebles de Lodoli a mitjan segle XVIII, però no assumeix encara la llibertat estilística que defensaren els grans teòrics de l’eclecticisme.

Projecte d’Elies Rogent i August Font per a la restauració de la catedral de Tarragona (1884). Escala 1/800.

AJFi - E.Rogent i A.Font

La creació d’una Escola d’Arquitectura, com ja hem assenyalat, modificà el panorama general. Les primeres promocions d’arquitectes formats a Barcelona feren un salt endavant per tal de posar-se al nivell de la cultura arquitectònica europea i fou en aquest moment que se superà definitivament el classicisme acadèmic i es recuperà l’obra dels teòrics de l’eclecticisme, juntament amb la de Daly o Viollet-le-Duc.

Els fons bibliogràfics conservats a l’Escola d’Arquitectura, a la biblioteca del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya –procedents de l’antiga Associació d’Arquitectes o de donacions– i en algunes col·leccions privades permeten analitzar el gradual canvi de mentalitat entre els arquitectes i els mestres d’obres. Al final de la dècada dels setanta, les obres de Viollet-le-Duc s’havien convertit en el llibre de capçalera de tota una generació, uns llibres, però, adquirits anys després de la seva publicació. Els seus diccionaris i monografies es troben pràcticament en totes les biblioteques que hem consultat. Els més divulgats foren el Dictionnaire raisonné de l’architecture française du XI au XVI siècle (1854-68) i el Dictionaire raisonée du mobilier français de l’époque carlovingienne à la renaissance (1858-75), que hem documentat a l’antic fons bibliogràfic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura –procedent de dues col·leccions dels arquitectes Leandre Albareda i Àureo Bis–, a la biblioteca del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i en biblioteques particulars com la dels arquitectes i mestres d’obres de la família Granell. També hi podem trobar les seves monografies: Habitations modernes, Histoire d’un forteresse, Histoire d’une maison, Histoire d’un hôtel de ville et d’une cathédrale i La Cité de Carcasonne. D’altra banda, la seva obra teòrica Entretients d’architecture (1863-72), de la qual es troben menys exemplars, és citada pel mateix Antoni Gaudí en els seus escrits de joventut. La influència de Viollet-le-Duc fou fonamental, no solament a través dels models que presentaven els seus llibres sinó pels seus plantejaments ideològics a favor d’una interpretació lliure i creativa del gòtic, que fou molt decisiva per a la primera generació del modernisme. Així mateix, hem pogut documentar les obres que defensaven una interpretació eclèctica del goticisme, en especial la de César Daly L’architecture privée au XIX siècle (1864-72) i la seva prestigiosa “Revue Générale de l’Architecture et des Travaux Publics”, de la qual ja hem parlat.

Però també arribaren a Catalunya els models britànics, tot i que tingueren menys incidència que els francesos. Joan Martorell i Montells en fou el principal difusor. Martorell, com ha confirmat Jaume Aymar i Ragolta, coneixia l’arquitectura britànica pels lligams comercials de la seva família, i a la seva biblioteca es pot trobar l’obra de Pugin Examples of Gothic Architecture Selected from Various Antien Edifices in England. Consisting of Plans, Sections, Elevations and Details (1838, segona edició d’una obra del 1825). Els models britànics són evidents en edificis que destaquen per la seva radicalitat compositiva i riquesa decorativa, com l’església de les Saleses (1882-85) del passeig de Sant Joan de Barcelona, o l’església parroquial de Castellar del Vallès (1885-92). En canvi, podem afirmar que John Ruskin (1819-1900), un dels teòrics britànics més representatius, tingué una influència menor de la que li ha donat la història de l’art a Catalunya. La seva obra no es difongué fins després de la seva mort, i foren coneguts abans els seus textos de crítica social que els de crítica d’art o d’arquitectura. Jeroni Martorell i Terrats (1877-1951) fou el primer que s’hi referí des de Catalunya, l’any 1903, en una data ja massa tardana perquè es pugui parlar d’una influència directa en la introducció del gust pel gòtic.

Com a resultat d’aquestes reflexions podem dir que, fins el darrer quart del segle XIX, la difusió dels estils medievals en general i del neogòtic en particular fou resultat de la circulació de models i del reflex de les modes que s’imposaven en altres països europeus, especialment a França. El gran debat sobre aquest estil no tingué lloc fins la regularització dels estudis d’arquitectura, que definitivament imposaren un debat teòric sobre els límits de la professió. Manquen encara treballs sobre el pensament de molts dels protagonistes d’aquest difícil moment en l’arquitectura catalana, que es correspon amb el que anomenem la generació romàntica. Rogent és, sens dubte, un bon referent intel·lectual, que es complementa amb els coneixements que tenim sobre Joan Martorell, el qual, no ho oblidem, tot i ésser pocs anys més jove que Rogent, no acabà els estudis d’arquitectura fins l’any 1876, data a partir de la qual realitzà les seves obres més significatives. Mestres d’obres com Josep Casademunt o Jeroni Granell i Mundet o arquitectes com Josep Oriol Mestres, August Font i Carreras, Francisco de Paula del Villar, Camil Oliveras o Cristòfol Cascante, entre molts d’altres, estan encara mancats de monografies que ens ajudin a perfilar el pensament arquitectònic dels anys de la Renaixença i dels orígens del modernisme.

Bibliografia consultada

Llaguno – Ceán, 1829; Florensa, 1968; Freixa, 1973; Bletter, 1977; Maestre, 1979; Bassegoda i Nonell, 1981; Fontbona, 1983; Montaner, 1983; Hereu, 1986 i 1987; Isac, 1987; Hernando, 1989; Aymar, 1994; Maestre, 1994; Ramon – Rodríguez, 1996; Gil, 1998.