Arquitectes, constructors i restauradors neogòtics

Un estudi del gòtic a Catalunya implica el coneixement també d’una de les seves derivacions, l’arquitectura neogòtica, que tingué un gran moment a la darreria del segle XIX i el primer quart del XX. L’estudi del neogòtic, però, ha estat negligit, malgrat el gran nombre de construccions d’aquest estil. Si bé en són conegudes les obres dels principals arquitectes, encara cal començar l’inventari de molts convents de religioses, asils, casetes d’estiueig o panteons repartits per tot Catalunya, amb inclusió dels molts exemplars desapareguts i solament coneguts pels projectes o velles fotografies. En el seu moment, caldrà afegir a l’arquitectura la llista d’escultors, pintors, dauradors, fusters i forjadors que complementaren el període del neogòtic.

En aquest capítol es pretén traçar un inventari, evidentment incomplet, dels principals edificis neogòtics catalans de tipus religiós o civil, amb menció dels autors quan són coneguts i les dates de construcció. Es fa palesa, aquí, la importància d’arquitectes com Mestres, Martorell, Domènech, Gaudí i Puig i Cadafalch, els quals tingueren al seu entorn grups de professionals influïts per les idees dels mestres. Es tractarà també dels mestres d’obres, que aportaren valuosos edificis, i de l’arquitectura industrial, que també conegué l’estil en alguns casos. El pas del neogoticisme al modernisme s’aprecia molt bé en estudiar l’evolució del procés constructiu en aquells moments.

Les teories del gòtic

Com hem vist en altres parts d’aquest volum, a Catalunya l’arquitectura gòtica arriba fins gairebé el segle XVIII, i el neogòtic hi entronca en començar el segle XIX per causa del romanticisme, l’esperit de la Renaixença i l’inici de l’excursionisme. De fora vingueren els estudis d’E.E. Viollet-le-Duc, P. Abadie, G.E. Street, G. Dehio i G. Bezold. Aquí, Pau Piferrer i Fàbregas (1818-1848), amb el complement gràfic de Francesc X. Parcerisa i Boada (1803-1876), descriví els monuments de Catalunya. Josep Casademunt i Torrents (1804-1868) explicà el gòtic català a la classe d’arquitectura de l’Escola de Llotja i aixecà els plànols del convent de Santa Caterina, un dels primers monuments gòtics de Barcelona. El seu deixeble Elies Rogent i Amat (1821-1897) estudià el gòtic i projectà edificis neogoticoeclèctics com la Universitat de Barcelona, amb façanes d’estil neogòtic muniquès o Rundbogenstil, patis renaixentistes a la manera de Villalpando i el paranimf o sala de graus neomoresca. A més, visità i comentà als seus alumnes els monestirs de Sant Cugat i Poblet, i restaurà el de Ripoll (1886) en un pretès neoromànic. Els qui foren el seus alumnes recordaven Rogent, que fou professor de l’Escola de Mestres d’Obres i director de l’Escola Provincial d’Arquitectura, com “l’avi” que els havia iniciat en l’amor a l’arquitectura medieval. El 1896, Bonaventura Bassegoda i Amigó (1862-1940) publicà en “La Renaixensa” la seva conferència a l’Ateneu sobre L’arquitectura gòtica a Catalunya, primer intent de recopilació del tema en català. Abans i després, nombroses monografies estudiaren els monuments puntualment: Joaquim Bassegoda i Amigó (1854-1938) la catedral de Girona el 1889; Bonaventura Bassegoda la capella reial de Santa Àgata el 1895; Gaietà Soler (1863-1914) i Francesc Rogent i Pedrosa (1861-1898) la catedral de Barcelona el 1898; Miquel Garriga i Roca (1804-1888) el monestir de Jonqueres el 1899; Jaume Torres i Argullol la Seu de Manresa el 1899; Joan Rubió la catedral de Mallorca el 1912 i August Font la catedral de Barcelona el 1901, treballs als quals cal afegir els estudis de l’Àlbum artístich de la Renaixensa, del “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, del “Butlletí de l’Associació Artística i Arqueològica de Barcelona”, etc.

El gòtic i el neogòtic

L’estudi del gòtic obrí les portes al neogòtic, un estil amb personalitat pròpia ben diferent del gòtic original. Al començament, els arquitectes neogòtics es limitaren a copiar-ne les formes, per bé que sense conèixer la pràctica constructiva dels antics lapicides, que s’havien format durant un llarg aprenentatge a casa del mestre, sense llibres de text ni cap tipus d’ensenyament acadèmic. Els arquitectes neogòtics eren uns erudits, educats a les escoles d’arquitectura o a les reials acadèmies, en possessió de molts llibres referits al tema i amb una mentalitat en molts casos influïda per l’anomenat racionalisme del gòtic propugnat per Viollet-le-Duc. Aquest notable arquitecte, historiador i dibuixant francès mantingué que l’arquitectura gòtica es basava en un conjunt d’arcbotants i pilars que rebien l’empenta dels nervis de les voltes com si es tractés d’una estructura metàl·lica. Els bombardeigs d’esglésies franceses per l’artilleria alemanya durant la Gran Guerra demostraren que, àdhuc amb els nervis trencats i els arcbotants arruïnats, les esglésies seguien dempeus, com també es veié a Catalunya després de les malvestats del juliol del 1936 a Santa Maria de Balaguer, al cor de Santa Anna de Barcelona o a la capella de la Sang de Santa Maria del Pi. Els aparells de carreus dels edificis gòtics mai no són isòdoms, els junts seguits horitzontals són paral·lels però els verticals o degollades estan a distàncies diferents car els mestres d’obres gòtics, mitjançant l’escaire, de cada bloc de pedra aconseguien el paral·lelepípede de màxim volum aprofitant al límit la pedra, mentre que els arquitectes neogòtics, en fer tots els carreus iguals, perdien molt de material. Un edifici neogòtic potser té les formes i els detalls del gòtic, però mai no tindrà l’original sistema constructiu. Per aquesta raó es pot afirmar que el neogòtic és una nova versió formal del gòtic, però no pas la reaparició dels excel·lents sistemes constructius medievals. Bon exemple d’això és el desconeixement del farcit amb gerres i pots de ceràmica dels carcanyols de les voltes, pràctica habitual dels arquitectes gòtics catalans que aconseguien una mena de formigó lleuger de morter de calç i àmfores entre els terrats i les voltes de pedra de les esglésies dels segles XIV i XV. Els arquitectes neogòtics mai no feren servir aquest sistema tan intel·ligent.

Un altre aspecte interessant a considerar és la continuació del neogòtic durant el modernisme. Els modernistes eren anomenats al seu temps els “nens gòtics”, i en l’aiguabarreig d’estils que configuren l’eclecticisme modernista el neogòtic hi és present en molts casos.

Els inicis

En l’inici del moviment neogòtic cal esmentar els articles escrits pel neoclàssic Antoni Celles i Azcona (1775-1835) en el “Brusi” en defensa d’un estil que mai no practicà, i, en retrocedir encara més, es pot considerar com un antecedent remot la preservació del Saló de Contractacions de la Llotja de Mar de Barcelona per Joan Soler i Faneca (1731-1794), un convençut classicista, el qual, per raons econòmiques, conservà aquesta part del vell edifici del segle XIV. Aquests casos no són més que espurnes de l’interès que per l’estil demostrà el dibuixant Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894), autèntic cronista de l’arquitectura catalana de la segona meitat del segle XIX i copista de moltes construccions gòtiques, que tingueren un altre valedor en Francesc Soler i Rovirosa (1836-1900).

El gòtic autèntic i viu es mantingué molt més enllà de la darreria del segle XV i això queda palès en considerar el temps de construcció dels darrers trams de volta de la catedral de Girona o en la grandiosa portada de l’església de la cartoixa de Montalegre, a Tiana (1625). D’aquest gòtic tardà, se’n parla en diversos articles en aquest mateix volum.

L’arquitectura religiosa

En molts casos foren els bisbes i els fundadors de congregacions els qui imposaren als seus arquitectes l’estil gòtic en les noves construccions o restauracions. A tall d’exemple es pot esmentar la influència que exerciren: el bisbe Torras i Bages en la façana de la Seu de Manresa; el bisbe Català i Albosa en el cimbori de la seu de Barcelona; el bisbe Campins i Barceló en la catedral de Palma, amb la intervenció de Gaudí; el cardenal Casañas en el nou palau episcopal d’Urgell; el pare Enric d’Ossó en les fundacions teresianes de Barcelona, Tarragona i Vinebre; la mare Petra de San José en Sant Josep de la Muntanya; l’abat Deàs i el canonge Collell en el Rosari Monumental de Montserrat, i l’abadessa Baldrich en Pedralbes.

Els primers exemples d’arquitectura religiosa

Santuari de la Misericòrdia a Canet de Mar, al Maresme.

ECSA - M.Catalán

Els primers exemples d’arquitectura religiosa neogòtica a Catalunya es troben al santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar (1856), obra de Francesc Daniel Molina i Casamajó (1812-1867), i a l’església del Sagrat Cor de Sarrià, de Josep Casademunt i Torrents (1804-1868), ambdues tractades amb la màxima ortodòxia neogòtica a base de voltes ogivals nervades quadripartides. Pel que fa a l’edifici de Canet, són destacables les pintures de Josep Mirabent i Gatell (1831-1899), recentment restaurades i que en el seu moment s’inspiraren en la Sainte-Chapelle de París, refeta per Viollet-le-Duc.

La façana major de la seu de Barcelona

Tot seguit cal registrar l’afer de la façana de la seu de Barcelona, que restà sense acabar després de la mort, el 1430, del bisbe Francesc Climent Sapera, el qual havia promogut la continuació de l’edifici en estil gòtic al segle XV. Es va intentar en diferents ocasions enllestir la façana, i Josep Oriol Mestres i Esplugas (1815-1895), arquitecte de la catedral, dirigí l’aixecament dels plànols, tasca finalitzada el 24 de maig de 1864, en la qual els delineants que dibuixaren a dalt del trifori esmerçaren dos anys. Mestres hi afegí en tinta vermella un projecte de cimbori minso per tal completar el que restà interromput a l’altura del tambor.

Alçat de la façana neogòtica de la catedral de Barcelona. Escala 1/500.

Botey i Associats, SL

El 1882 es presentà un nou projecte a instàncies del banquer Manuel Girona i Agrafel (1827-1907) i tot seguit s’hi afegiren els projectes de Joan Martorell i Montells (1833-1906), dos del mateix Girona, que havia estudiat a l’Escola de Llotja, i un altre de Mestres i August Font i Carreras (1846-1924) amb l’aquiescència de Rogent i Joan Torras i Guardiola (1827-1910), professors de l’Escola d’Arquitectura. Aquests projectes foren exposats al claustre de la catedral i enviats a l’Academia de San Fernando de Madrid, que aprovà “el projecte Girona, firmat per Mestres”. Entre el 1887 i el 1895 es feu la façana amb la portalada extreta del pergamí del mestre Carlí del 1408, per exigència de Girona. Pel fet de ser una obra feta a partir d’un projecte gòtic de veritat, aquesta façana és una de les realitzacions neogòtiques de Barcelona més reeixides. Mestres dirigí també la nova façana de la parròquia de Sant Jaume al carrer de Ferran. Mort Mestres, el cimbori de la catedral fou projectat el 1895 per August Font i Carreras i es bastí entre el 1906 i el 1912; s’inaugurà l’any següent amb motiu de les festes constantinianes. El cimbori punxegut no s’adiu amb el perfil de la seu i dels seus campanars, però cal tenir en compte que es construí en temps del neogòtic, una altra època i un estil diferent.

Joan Martorell i Montells

L’arquitecte neogòtic per excel·lència fou Joan Martorell i Montells, home pietós, mestre d’obres titular i un dels tres arquitectes de la primera promoció de l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona el 1872. El 1875 bastí el convent de les Adoratrius al carrer del Consell de Cent cantonada amb Casanova, per impuls de la comtessa de Moja, la qual invertí en l’obra el producte de la venda del palau Moja al marquès de Comillas, situat a la cantonada de la Rambla i el carrer de la Portaferrissa. El convent presenta, als peus de l’església, una torre capçada amb una agulla al damunt de la porta, fet que assignà a l’edifici el nom popular de la Punxa. Altres obres del mateix arquitecte són l’església parroquial de Portbou (1882), la de Sant Josep i Santa Mònica a la Rambla de Barcelona (1887), el Col·legi Màxim de Sant Ignasi a Sarrià (1896), d’estil gòtic britànic, la parròquia de Sant Ramon de Penyafort a la rambla de Catalunya (1890), aprofitant el trasllat de l’església de Montsió, l’església parroquial de Castellar del Vallès (1892), en col·laboració amb Emili Sala i Cortès (1841-1920), el palau de Sobrellano a Comillas (1888), amb la capella funerària annexa (1882), i el convent i l’església de les Saleses al passeig de Sant Joan (1885). La instal·lació del retaule capella, restaurat, de casa seva (1878) al convent de Valldonzella al desembre del 2000 permet contemplar un magnífic exemple de neogòtic decoratiu segons la idea de William Morris. Malgrat ser autor d’aquestes obres purament neogòtiques, Martorell projectà també edificis d’estil clàssic al Carrer Ample (1900) i a la ronda de la Universitat (1893) i l’església neobizantina dels jesuïtes del carrer de Casp (1882-94).

Entorn de Martorell i Gaudí

Palau episcopal d’Astorga, d’Antoni Gaudí.

ECSA - J.L.Pérez

Martorell encapçalà un grup d’arquitectes joves format per Camil Oliveras i Gensana (1849-1898), Cristòfol Cascante i Colom (1851-1889) i Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926). Després de treballar plegats a Comillas i als jesuïtes de Casp, el grup desaparegué per les morts successives de Cascante, Oliveras i el mateix Martorell. Gaudí feu la guerra pel seu compte, però rebé de Martorell ensenyances importants, com el coneixement de l’estàtica gràfica, que no li explicaren a l’Escola d’Arquitectura. Quan Gaudí hagué de treballar en edificis gòtics o neogòtics ho feu amb l’estil neogòtic de Martorell, com en els projectes del monestir benedictí de Villaricos (Almeria, 1882), de l’exterior de la seu de Mallorca (1904) i del monument a Jaume I (1907), i també en la idea de completar la capella de Santa Àgata, el mirador dit del rei Martí i la catedral de Barcelona amb formes punxegudes de tipus Viollet-le-Duc. Martorell fou el mestre del neogòtic, i Gaudí definí el gòtic com el més constructiu dels estils arquitectònics. Partí dels seus postulats, però anà més lluny: en comptes de columnes verticals i arcbotants, bastí columnes inclinades, i en lloc de claus de volta pesades, arcs catenaris que no requereixen pes complementari de les claus. A Astorga (1889-93) construí seguint l’estil neogòtic però amb nervis de ceràmica vidriada ben llampant, i a Lleó, a la casa Botines (1892), el gòtic s’hi suposa, però no es veu. A la Sagrada Família aplicà, el 1885, un projecte de planta plenament martorellià, però ben aviat evolucionà i creà el nou sistema arquitectònic basat en la geometria reglada i els arcs equilibrats. La façana del Naixement (1903-26) es podria incloure, amb un xic d’imaginació, en l’arquitectura neogòtica. Gaudí projectà la capella del col·legi de les teresianes el 1906, però l’edifici, d’estil plenament neogòtic, fou obra de l’arquitecte Gabriel Borrell i Cardona.

Façana major de la Seu de Manresa, amb el porxo i el baptisteri neogòtics, d’Alexandre Soler i March.

ECSA - G.Serra

Després de Gaudí, un grup d’arquitectes feren la interpretació gaudiniana del neogòtic en construir arcs equilibrats de perfils catenaris en lloc d’arcs de punta d’ametlla. És el cas de Bernardí Martorell i Puig (1877-1937) al convent femení de Valldonzella, al carrer del Cister; als escolapis o Sant Agustí de Sabadell (1924); al col·legi de les teresianes de Tarragona (1926); a les oblates del Redemptor (ara Institució Abat Oliba), al carrer de Bellesguard (1929), i a l’església de la Mare de Déu de Montserrat de Torrebonica (1929). Joan Rubió i Bellver és autor de la capella de l’Escola Industrial, l’església parroquial inacabada de Santa Eulàlia de Provençana i la capella de Sant Miquel a Ripoll. Alexandre Soler i March (1874-1949) i Amadeu Llopart i Vilalta (1888-1979) feren el projecte de l’església del Sant Esperit de Terrassa (1917) amb una porxada de tres arcs ogivals que recorda la del col·legi dels escolapis de Sant Antoni de Barcelona, solució que es pot veure també a la parròquia de Sant Ramon de Penyafort, de Joan Martorell, i a la façana moderna de la Seu de Manresa, d’Alexandre Soler i March. A Mallorca, Joan Sureda Verí, marquès de Bibot, construí la nova façana de l’església de Santa Eulàlia, i Juan Bautista Peyronet (1812-1875), la de la catedral. L’església jesuítica del Sagrat Cor (1887) de Girona, de l’arquitecte Martí Sureda i Deulovol (1822-1890), i la de Sant Joan de Lleida són també neogòtiques, com Sant Fèlix i la Salut de Sabadell. Igualment, les de la Soledat (Igualada) i Santa Maria Magdalena, del carrer de Vallmajor, i la Immaculada del monestir de Santa Isabel, del carrer de Rocabertí (totes dues a Barcelona). Hi ha esglésies neogòtiques al Berguedà: Sant Francesc de Berga, Santa Eulàlia de Mèrida de Gironella i Sant Sadurní de Montmajor; a Osona: Sant Joan del mas Albanell de Malla, la Mare de Déu de Lorda de Manlleu i Sant Rafael de Vic; al Bages: la Sagrada Família de Castellbell i el Vilar, el Crist Rei de Manresa i Santa Maria de Sallent; al Vallès Occidental: Santa Maria de Matadepera, projectada per Bonaventura Bassegoda i Amigó (1917), i la parròquia de Sant Genís de Plegamans; a l’Alt Camp: Santa Úrsula del Milà i Sant Salvador de Picamoixons; al Tarragonès: el Sant Crist dels Pallaresos, el Carme i la Mare de Déu del Sagrat Cor de Tarragona, aquesta darrera capella amb un altar de Gaudí (1880); al Gironès: la Sagrada Família de Girona; a la Selva: Sant Pere del Bosc i la capella del Santíssim de Lloret de Mar, aquesta darrera de caire força modernista de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (1876-1946); al Garraf: la capella de la Plana Novella de Gironella, obra de l’arquitecte Manuel Comas i Thos; a l’Alt Penedès: la Miraculosa i el Roser de Vilafranca; al Vallès Oriental: el retaule de Sant Esteve de Granollers, de Joan Martorell i Montells, i Sant Jaume de Parets; a l’Alt Urgell: la Immaculada i l’església del seminari de la Seu d’Urgell; al Maresme: Sant Josep de Calassanç d’Alella, la Visitació, la Immaculada, els Desemparats i Sant Josep, totes quatre d’Arenys de Mar, Sant Joaquim d’Argentona, Santa Helena d’Agell de l’arquitecte Bienvenido Caballol i Moreu, Sant Pere, Sant Pau i Sant Benet de Canet de Mar, la Sagrada Família del Masnou, la Mare de Déu de la Llum, la Puríssima i Sant Salvador d’Horta de Mataró, la Immaculada de Premià de Dalt, el Sagrat Cor i Sant Francesc d’Assís de Taià, la Sagrada Família de Tiana, Sant Pere i el Cor de Maria de Vilassar de Dalt; al Baix Empordà trobem el Sant Crist de Sant Feliu de Guíxols, Sant Josep de Santa Cristina d’Aro i la Divina Providència de Figueres; al Barcelonès, Sant Josep i el Carme de Badalona i els Dolors i la capella de can Colom a l’Hospitalet de Llobregat; al Ripollès, Sant Nicolau del Castellet a Camprodon, el santuari de Núria i Sant Antoni de Ribes de Freser; al Baix Ebre, el Sagrat Cor i Sant Josep de Tortosa, etc. La relació completa seria molt llarga, però algun dia s’haurà de fer un catàleg d’aquestes obres neogòtiques menystingudes i poc apreciades.

Un cas molt singular és el de l’arquitecte Manuel Vega i March (1871-1931), director de l’Escola d’Arts i Oficis i fundador de la revista “Arquitectura y construcción” (1887-1923), importantíssima font d’informació de l’arquitectura del seu temps. L’any 1906 va fer el projecte de l’església de San Juan de Arucas, a l’illa de Gran Canària, un grandiós edifici iniciat el 1917 i encara no enllestit, bastit amb pedra volcànica negra en un fastuós estil neogòtic.

Els mestres d’obres

Entre les construccions dels modestos mestres d’obres, malgrat la norma que els prohibia oficialment de projectar arquitectura religiosa, monumental o pública, hi figura un bon nombre d’edificis religiosos neogòtics. Sobresurten el convent del carrer de Ganduxer, de Joaquim Codina i Matalí, i l’església de l’hospital del Sagrat Cor a l’avinguda de Sarrià, d’un romànic aleshores anomenat neobizantí, obra de Jeroni Granell i Mundet (autor igualment de l’altar major de la parròquia de la Concepció del carrer d’Aragó, plenament goticista, i de l’església de les Germanetes dels Pobres del passeig de Sant Joan). Altres exemples són el panteó Borràs del cementiri de Manresa, de Frederic Soler i Catarineu, i la casa del capellà i l’església del convent de les beates dominiques del carrer de Mallorca, 349 (1884), de Celestí Frexe i Pla, autor també del nou palau episcopal de la Seu d’Urgell (1890). En arquitectura civil, destaca la casa Josep Portabella (1896) al carrer de les Corts, de Domènec Balet i Nadal. L’arquitectura funerària és present al cementiri de Montjuïc de Barcelona i en d’altres arreu de Catalunya.

Els altres arquitectes

Entre els arquitectes de segon rengle cal esmentar Josep Simó i Foncuberta, constructor de l’església parroquial de Sant Martí del Clot (destruïda el 1936) i que projectà Santa Maria de Sants i Sant Francesc de Paula, obres molt llunyanament neogòtiques; Francisco de Paula del Villar Lozano (1821-1901), autor del col·legi i l’església de Sant Miquel i l’altar major del Pi, a més de l’inici del temple de la Sagrada Família de Barcelona (1882), per al qual preparà nombrosos projectes entre el 1877 i el 1882, i Antoni Serrallach i Mas (1837-1890), que construí la capella del Santíssim de la Concepció. Altres obres destacades són Sant Joan d’Horta, de Ramon M. Riudor i Capella (1868-1938); Sant Pacià, antiga església de les religioses de Jesús-Maria a Sant Andreu de Palomar, de Joan Torras i Guardiola (1827-1910), una obra admirable feta per un arquitecte que fou catedràtic de construcció de l’Escola d’Arquitectura i fabricant d’estructures metàl·liques; Santa Madrona, d’Adrià Casademunt i Vidal (1850-1922); Sant Cebrià de Tiana (1896) i el campanar de Sant Joan de Valls, de Francesc de Paula Villar i Carmona (1860-1927); Santa Coloma de Gramenet, Sant Josep de la Muntanya i la capella de can Aguilera, a Piera, de Francesc Berenguer i Mestres (1866-1914), l’ajudant d’Antoni Gaudí i arquitecte sense títol, raó per la qual la primera de dites obres està firmada per Miquel Pascual i Tintorer (1849-1916), arquitecte municipal de Gràcia; Sant Esteve de Cervelló, d’Antoni M. Gallissà i Soqué (1861-1903), autor del panteó La Riva (1891) al cementiri de Montjuïc; Sant Joan de Can Bros de Martorell, complement de la colònia industrial a la riba del Llobregat, de Joaquim Bassegoda i Amigó; la capella del cementiri del Masnou i els caputxins d’Arenys de Mar, de Bonaventura Bassegoda i Amigó; Sant Esteve Sesrovires, de Josep Domènech i Estapà (1858-1917), autor igualment de la reforma del campanar de Sant Andreu de la Barca; i la capella del manicomi de Sant Boi de Llobregat, de Gaietà Buigas i Monravà (1851-1919). A la ciutat de Barcelona es poden veure molts exemples de neogòtic religiós, com per exemple al Sagrat Cor de Jesús del carrer de Pere IV, 398; la Mare de Déu del Roser al carrer de la Constitució, 19; el Sant Àngel Custodi del carrer de Sant Roc, 29; la capella de la Immaculada al convent de Sant Agustí, al carrer del Comte Borrell, 157; Sant Sever i Sant Vicenç de Paül a Provença, 210, del mestre d’obres Jeroni Granell i Mundet; les Germanes Missioneres de la Immaculada Concepció al carrer de València, 252, obra d’Enric Sagnier i Villavecchia; les religioses de Maria Immaculada al Consell de Cent, 393; les dominiques del carrer de Mallorca, 349; la Mare de Déu de Núria al carrer del Bon Pastor, 7, i el Sagrat Cor del carrer de l’Avenir, 19, a les quals caldria afegir algunes esglésies desaparegudes.

A Sant Pere de Ribes hi ha una església construïda sense arquitecte entre el 1903 i el 1910. En fou contractista el mestre d’obres Joan Vidal i l’obra fou pagada i dirigida per Francesc Marcer, un aficionat a l’arquitectura assessorat pel mestre d’obres Joaquim Codina i Matalí, que s’inspirà en Santa Maria del Mar de Barcelona i aixecà una església de tres naus de pilars vuitavats i dues torres bessones a la façana dels peus del temple. Francisco de Paula del Villar Lozano, autor de l’absis del monestir de Santa Maria de Montserrat, i Josep Vilaseca i Casanovas (1848-1910), juntament amb Lluís Domènech i Montaner (1849-1923), construïren la desapareguda església de Nostra Senyora de la Bonanova (1902), que de gòtic tenia ben poca cosa. Camil Oliveras i Gensana (1849-1898) projectà l’església –mai acabada i destruïda el 1936– de Santa Anna a Barcelona. Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931) bastí a Barcelona el convent i l’església dels caputxins de Pompeia (1910) a la Diagonal, els Salesians al passeig de Sant Joan Bosco (1913), el col·legi de Jesús-Maria de Sant Gervasi (1897), el col·legi de Jesús-Maria del carrer de Casp (1899) i el santuari del Sagrat Cor al Tibidabo, acabat pel seu fill Josep M. Sagnier i Vidal. Un interessant conjunt d’obres neogòtiques es pot veure al camí de la Santa Cova de Montserrat, on els quinze misteris del Rosari es representaren mitjançant petits monuments, obra d’arquitectes com Joan Martorell i Montells, Juli M. Fossas i Martínez (1868-1945), Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) i Bonaventura Bassegoda i Amigó, i mestres d’obres com Joaquim Codina i Matalí.

L’arquitectura industrial

Realment no hi hagué fàbriques neogòtiques, si s’exceptua la desapareguda de Felip Camps (1879) al carrer de Nàpols de Barcelona, obra de Joaquim Codina i Matalí i coneguda per les aquarel·les de Joaquín de Mosterín, però, a les fàbriques i colònies obreres que es construïren al llarg del curs dels rius Ter, Freser, Anoia i Llobregat, la capella o església tingué gairebé sempre un caràcter neogòtic. Al Berguedà, a Castellar de n’Hug es construí la fàbrica de ciment Asland (1904) amb les cases dels obrers i la casa del senyor Güell al Clot del Moro, obra dels arquitectes Eduard Ferrés i Puig (1873-1928) i Lluís Homs i Moncusí. A la Pobla de Lillet, la fàbrica de Joan Artigas i Alart té un jardí projectat el 1905 per Gaudí. A Gironella encara es pot veure Viladomiu Nou i Viladomiu Vell a la plana de Sant Marc, en funcionament des del 1871; tancada el 1982, Viladomiu Vell conserva una església modernista. A Puig-reig es troben les colònies de Can Prat (1878), Can Pons (1878-1987), amb una graciosa església neogòtica (1890) de l’arquitecte Josep Torres i Argullol (1850-1909), la Torra (1886), Can Vidal (1899), amb projecte de Bonaventura Bassegoda i Amigó el 1918 i diverses obres de l’arquitecte Alexandre Tintorer i Vidal a partir del 1940, Can Rosal (1875) i Can Riera, antiga colònia Manent (1902) a l’Ametlla de Merola; i a Casserres, l’Ametlla de Monegal o de Casserres, amb una església d’Alexandre Soler i March.

L’arquitectura civil

Pel que fa l’arquitectura civil, a la ciutat de Barcelona es poden trobar components neogòtics a la torre de Bellesguard de Gaudí (1900-09), una interpretació del gòtic tardà del temps de Martí l’Humà, i en diversos edificis de Domènech i Montaner, com les falses voltes ogivals de la planta baixa del Palau de la Música Catalana amb nervadures de rajola de València, i a l’Hospital de Sant Pau. També se’n troben a l’Institut Pere Mata de Reus. Tots aquests edificis pertanyen al millor modernisme, però tenen certs detalls d’un gòtic reinterpretat. És un tret propi de l’obra modernista de Josep Puig i Cadafalch, on el neogoticisme és molt present. Erudit historiador i arqueòleg, aquest arquitecte conegué molt bé, a través dels llibres i l’estudi dels monuments, les característiques de l’arquitectura gòtica, per bé que dedicà més temps al romànic. Pel que fa a les obres de l’inici de la seva carrera, el gòtic es pot veure a la capella del Santíssim d’Argentona (1892), a la casa Coll i Regàs de Mataró (1897) i a la casa Martí (Els Quatre Gats) (1896) de Barcelona. És un neogòtic de tipus germànic o hanseàtic, ennoblit amb l’escultura d’Eusebi Arnau i Mascort (1864-1933), artista que col·laborà manta vegades amb l’arquitecte. També en el cinquè misteri de dolor del rosari monumental de Montserrat (1896) hi ha neogoticisme, completat amb l’escultura de Josep Llimona i Bruguera (1864-1934) i els ferros forjats de Manuel Ballarín i Lancuentra. El 1900 correspon al moment dolç de la seva carrera, reflectit en les cases Garí, al Cros d’Argentona, i Amatller, Macaya i Quadras, a Barcelona, obres totes elles indubtablement eclèctiques, però basades en l’estudi del gòtic civil, sigui català o alemany. La decoració de rajoles de València, esgrafiats i ferros forjats arrodoneix el caràcter personal de l’obra de Puig. Al Cros d’Argentona hi ha unes golfes amb encavallades de fusta de caràcter anglès i, a les cases Amatller i Macaya, el pati i l’escala de pedra deriven dels palaus medievals catalans. A la casa Amatller, el pinyó escalonat recorda les solucions dels edificis de les ciutats de la mar Bàltica i de la mar del Nord. A la casa Terrades (1905) pogué desenvolupar un programa d’edifici complet, pel fet de disposar de tota una illa de l’Eixample, i construí un castell medieval amb torres còniques a l’estil de Viollet-le-Duc a Carcassona. Tots aquests edificis contenen també elements morescs i àdhuc exòtics, però hi domina el neogoticisme, present no solament en l’arquitectura sinó també en les vidrieres emplomades, els ferros de forja i la fusteria de taller. A partir de la casa Serra (1904) i de la publicació del llibre L’Oeuvre de Josep Puig i Cadafalch (comunicació al Congrés Internacional d’Arquitectes de Madrid), el seu estil derivà vers viaranys més o menys platerescs o barrocs amb notables exemples, entre els quals destaquen les cases Pich i Pon (1923) i Casarramona (1922) i el projecte de l’Exposició d’Indústries Elèctriques. Corresponent a un període comprès entre el neogoticisme i els estils posteriors hi ha la fàbrica Casarramona (1913), bon exemple d’arquitectura industrial d’obra vista.

L’entorn de Domènech i Montaner

Al voltant de Domènech i Montaner es formà un grup d’arquitectes addictes al modernisme però igualment nodrits en el neogòtic. Antoni Maria Gallissà i Soqué, mort en plena joventut, fou un estudiós entusiasta de l’arquitectura medieval i de la ceràmica vidriada. Recorregué Catalunya amb els seus alumnes de l’Escola d’Arquitectura i inicià l’arxiu fotogràfic de l’Escola, a més de dirigir molts aixecaments de plànols als seus pupils. De la seva obra cal citar la reforma de la casa dels comtes de Sicart, a la plaça de Catalunya (demolida), la granja Frederic Garcia a Vallirana, la casa pròpia a Barcelona (1897), la de Manuel Llopis i Bofill del carrer de València, 339 (1903), la casa Pujol a Esplugues de Llobregat, la sala d’estar de la granja Martí Codolar d’Horta, la casa Llagostera a la Garriga, la façana de la casa Carles Llanza del carrer del Marquès Barberà (1897) a Barcelona i la casa Frederic Gomis al Papiol. Com a decorador va fer la senyera de l’Orfeó Català (1900), el drap de vellut de la tomba de Guifré el Pilós a Ripoll i els interiors de la casa Sicart i de la seva pròpia. Dibuixà nombrosos exemples de rajola de València per a la casa Pujol i Bausis d’Esplugues de Llobregat i d’altres per als mosaics hidràulics de la casa Escofet. Tota la seva obra traspua el neogoticisme basat en l’estudi directe de les fonts. D’entre els arquitectes modernistes és el que millor sabé incorporar les lliçons del gòtic dins el nou estil. Josep Font i Gumà (1859-1922) pertangué a l’entorn de Domènech i Montaner i col·laborà en diverses obres amb Gallissà. Enamorat de la ceràmica, en reuní una gran col·lecció que regalà a l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú i el 1905 publicà el llibre Rajoles catalanes i valencianes, il·lustrat amb dibuixos de Gallissà. Construí l’hospital de Sitges, l’altar de la Trinitat a Santa Maria del Mar de Barcelona, en col·laboració amb Josep Maria Jujol i Gibert (1879-1949), i l’església de Cervelló, sempre amb Antoni M. Gallissà. També, un xalet a Ribes Roges de Vilanova (1912), la casa Antònia Gumà a la plaça de la Universitat (1887), la torre de can Miret de les Torres, a Sant Pere de Ribes (1898), la torre Josep M. Massip a Argentona (1903), la reforma del palau Parellada per a l’Ateneu Barcelonès (1906), ajudat també per Josep Maria Jujol i Gibert, i la casa Mercè Niqui (1908) al carrer de Balmes, 127 (1908). Fou un intel·lectual que presidí la Junta de Museus, restaurà el castell de la Geltrú i el 1920 fou elegit numerari de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts.

Els Bassegoda –Pere Bassegoda i Mateu (1817-1908) i Joaquim (1854-1938) i Bonaventura Bassegoda i Amigó (1862-1940), mestre d’obres el primer i arquitectes els dos nebots, amb títols respectivament del 1855, el 1879 i el 1886–, a més de les obres de tipus religiós referides, foren els autors, treballant en equip, de la casa Ròmul Bosch i Alsina (1892) a la plaça de Catalunya, la casa Aldabert a Matadepera (1897), el Col·legi Condal (1907) al carrer d’Amadeu Vives, la casa Clapés Berenguer (1908) al carrer de la Diputació, 246, i les cases Rocamora (1917) al passeig de Gràcia. Enric Sagnier i Villavecchia és l’autor de nombrosíssimes construccions, entre les quals cal esmentar les cases Pons i Pascual al passeig de Gràcia (1891), la casa pròpia a la rambla de Catalunya, 140 (1894), la casa Gustau Peyra al carrer de Mallorca, 285 (1895), i la casa Isidre de Pedro al carrer de la Diputació; al carrer del Bruc hi ha encara un bon nombre d’exemples seus de goticisme, per bé que, com els Bassegoda, la resta de la seva obra és modernista. Ferran Romeu i Ribot (1862-1943) construí, amb l’escultor Pere Carbonell i Huguet (1850-1927), la monumental tomba de Cristòfor Colom que estigué a la catedral de Santo Domingo i ara és al Far de Colón de la República Dominicana. Ramon Maria Riudor i Capella és l’autor de la casa del carrer de la Diputació cantonada amb el passatge de la Mercè. Jaume Gustà i Bondia (1853-1930) va construir la seva pròpia casa al carrer Alegre de Dalt, 72 (1910). Lluís Muncunill i Parellada (1868-1931) va ser un decidit partidari del neogoticisme a la façana de l’ajuntament de Terrassa, mentre que en altres obres mostrà la seva capacitat d’assimilació d’influències com la de Gaudí –cas de la masia Freixa– o la dels partidaris de l’ús de les voltes de maó de pla –fàbrica Aymerich–. Pau Salvat i Espasa (1872-1923) es mostrà neogòtic en l’ajuntament de Sitges i el Sant Hospital d’Igualada. Antoni de Falguera i Sivilla (1876-1945) construí l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’un goticisme en la línia de Puig i Cadafalch, i la Casa de Lactància a la Gran Via, enriquida amb escultures d’Eusebi Arnau. Guillem Reynés i Font (1887-1917) edificà diverses obres neogòtiques a l’illa de Mallorca, com l’edifici de l’actual Consell Insular. Francesc Rogent i Pedrosa condicionà l’edifici del Cau Ferrat a Sitges per a Santiago Rusiñol i les seves col·leccions artístiques. August Font i Carreras construí les desaparegudes casa del marquès de Ciutadilla (1882) a la plaça d’Urquinaona i la del marquès de Camps al carrer de la Canuda, 20. Altres obres seves són can Ponsich al carrer de Domínguez i Miralles (1892) i les sucursals de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat al Carrer Gran de Gràcia, al carrer de l’Hospital, 149, i a la plaça de Sant Pere. Alguns arquitectes de l’entorn gaudinià construïren edificis en un neogòtic especial, car aplicaren la lliçó apresa de Gaudí. És el cas de Cèsar Martinell i Brunet (1888-1973), autor de les cooperatives vinícoles del Camp de Tarragona i altres indrets de Catalunya; sòbries construccions d’obra vista amb arcs catenaris de gran llum i agradable aspecte. Joan Rubió i Bellver (1871-1952) seguí en certa manera les formes gòtiques amb tractament de pedra sense tallar –casa Ripoll del carrer del Cister, casa sacerdotal al carrer de Duran i Bas al solar de l’antic palau del Governador, amb pintures murals de Darius Vilàs i Fernández (1880-1950), pavelló de desinfecció del sanatori del Tibidabo i asil de vells d’Igualada (1930)–. El 1927 presentà, amb el títol Visions del Taber mons Barcinonensis, un fantàstic projecte de remodelació del que a partir d’aleshores fou anomenat Barri Gòtic de Barcelona, que ni tan sols no es començà i que representà la traca final del neogoticisme en temps dels racionalistes. Rubió volia enderrocar-ne totes les cases no medievals i substituir-les per d’altres d’estil neogòtic. Volia també aïllar les columnes del temple d’August al carrer del Paradís i confegir un nou barri. El projecte es presentà en forma de perspectives en pintures a l’oli de gran format, que es conserven al Servei del Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona. La reacció contrària fou terrible i Rubió es defensà amb una publicació en què justificava les solucions i recordava l’intent de Gaudí, el 1907, en ocasió del fallit projecte de monument a Jaume I, quan havia previst modificar la part superior de la capella de Santa Àgata, la torre dita del rei Martí i els campanars i el cimbori de la catedral. Una altra obra, molt tardana, del neogoticisme de Rubió és el pont que uneix el palau de la Generalitat amb les cases dels Canonges al carrer del Bisbe, de l’any 1931.

Les restauracions

Abans de concretar les restauracions més importants realitzades pels arquitectes neogòtics, s’ha de començar parlant de les propostes que no passaren de projecte o estudi preliminar. Pascual Sanz i Barrera (1870-1918) redactà una extensa memòria i un projecte de restauració de la catedral de la Seu d’Urgell el 1903, que meresqué una primera medalla en l’Exposició de Belles Arts de Madrid el 1904. No es va fer res d’allò projectat, que estava en la línia d’una actuació molt forta i imaginativa que pretenia acabar la catedral que havia conegut obres barroques posteriors de consideració. No fou fins el 1915 que Puig i Cadafalch arrencà tot el revestiment d’estil clàssic de guix a l’interior de les naus, desmuntà el cor gòtic i el substituí per un de neoromànic. En restauracions posteriors dels anys setanta, Francisco Pons Sorolla i Arnau feu desaparèixer tot el que hi restava dels additaments del segle XVIII i el començament del XIX. Elies Rogent i Amat, juntament amb August Font i Carreras, redactaren el pla director de la catedral de Tarragona (1884) amb idees prou agosarades respecte al que hi havia del monument original gòtic que presenta destacables afegitons renaixentistes i barrocs. Res no se’n va fer, del pla, llevat de les cases dels Canonges a càrrec de l’arquitecte Ramon Salas i Ricomà (1846-1926), autor de dues monografies sobre els monestirs de Poblet i Santes Creus. Lluís Domènech i Montaner escriví sobre la història i l’arquitectura del monestir de Poblet un excel·lent estudi publicat pòstumament el 1927. Josep Oriol Mestres i Esplugas redactà una extensa monografia sobre l’església del monestir de Pedralbes el 1882 i una altra sobre els claustres de la catedral de Barcelona.

Façana dels Sants Just i Pastor de Barcelona. El seu estat actual és fruit de la reforma de l’arquitecte Josep Oriol Mestres, que va restituir la traceria calada del finestral i va construir l’actual portal neogòtic.

ECSA - G.Serra

Entre les restauracions de monuments medievals que sí que es portaren a terme cal mencionar la de l’església del Pi, dirigida per Francisco de Paula del Villar Lozano, que suprimí el cor i la porta renaixentista de l’absis i bastí el retaule major, destruït el 1936, i, del mateix arquitecte, la de l’església parroquial de Vilafranca del Penedès. Joan Martorell i Montells actuà a l’església de Pedralbes el 1879 i el 1897: desmuntà el retaule barroc i en feu un de neogòtic, igualment destruït el 1936; i Josep Oriol Mestres refeu la façana dels Sants Just i Pastor i restaurà tot l’edifici de l’església de Sant Jaume. Gaudí va fer una singular interpretació en la restauració de la seu de Palma (Mallorca). Traslladà el cor del mig de la nau al presbiteri, i la porta plateresca del rerecor a una capella lateral. A més, desplaçà fora del temple el retaule major barroc i situà damunt de la porta del Mirador el retaule gòtic arquitectònic de fusta. Així mateix, feu el baldaquí i les cantories i projectà les tombes, mai executades, de Jaume II i Jaume III de Mallorca a la capella de la Trinitat. Les actuals, neogòtiques, són de l’arquitecte Gabriel Alomar i Esteve (1910-1997) i l’escultor Frederic Marès i Deulovol (1893-1991). Marès, juntament amb l’arquitecte Francesc Monravà i Soler, dirigí les obres de restauració de les tombes reials del monestir de Poblet inaugurades el 1952. En aquest monestir hi hagué restauracions des del 1850, per bé que no va ser fins el 1940 que s’inicià el procés general de restauració de les diverses dependències. Domènech i Montaner dirigí la fantasiosa restauració del castell de Santa Florentina a Canet de Mar.

Façana de la parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, reformada el 1903 segons el projecte de Francisco de Paula del Villar del 1871. Entre altres intervencions, es va desfer la llotja renaixentista que hi havia i en el seu lloc es va completar la portada gòtica del final del segle XV.

ECSA - G.Serra

L’origen de totes aquestes restauracions fou la llei del 1845 que creà les Comissions Provincials de Monuments per tractar de corregir totes les malvestats de la llei de desamortització dels béns eclesiàstics del 1835 o llei Mendizábal. Fou aleshores que començà el calvari del patrimoni gòtic català, amb prou feines superades les destrosses de la francesada del 1808 al 1814. A Barcelona s’enderrocaren els convents de Santa Caterina i de Sant Francesc o convent de Framenors el 1837, l’església de Sant Miquel el 1869, el convent del Carme el 1874-75 i el convent de Santa Maria de Jerusalem el 1885, entre molts d’altres. Mentrestant, un sentiment contrari al gòtic antecedí en poc temps el neogòtic. Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936), fill del neogoticista Oriol Mestres, escriví en el seu llibre La casa vella que en temps dels seus avis l’art medieval era considerat bàrbar, i gòtic era sinònim d’estrambòtic i de “xipòtic”; la paraula gòtic era usada per a qualificar alguna cosa ridícula o estrafolària. La Comissió de Monuments de Barcelona aconseguí salvar la capella de Santa Àgata, que havia de ser demolida, i instal·lar–hi l’anomenat “museu lapidari”, on anaren a raure restes arquitectòniques i escultòriques procedents dels enderrocs d’edificis històrics.

A Girona, l’arquitecte Martí Sureda i Deulovol (1822–1897) actuà a Sant Feliu, al monestir de Ripoll i en nombroses esglésies parroquials.

A partir dels anys trenta del segle XX les restauracions d’edificis medievals a Barcelona foren principalment dirigides per l’arquitecte municipal i conservador de la ciutat antiga, el professor Adolf Florensa i Ferrer (1889-1968), catedràtic de construcció de l’Escola d’Arquitectura i membre numerari de l’Acadèmia de Ciències. Era un gran coneixedor de la història de l’arquitectura, cosa que li permeté aplicar criteris encertats en les seves restauracions. El secundaren els arquitectes Joaquim de Ros i de Ramis (1911-1988) i Ignasi Serra i Goday (1916-1991). Actuaren en el trasllat de la casa Clariana-Padellàs del carrer de Montcada a la plaça del Rei per instal·lar-hi el Museu d’Història de la Ciutat, en la restauració del Palau Reial Major amb la recuperació del saló dit del Tinell, a la capella reial de Santa Àgata i a la casa del protonotari, convertida en seu del Museu Frederic Marès. També són seves la restauració de les restes medievals de la muralla de la ciutat a la porta de Santa Madrona, de l’hospital de la Santa Creu i la seva conversió en Biblioteca de Catalunya, de les Drassanes Reials, que passaren de seu de Mestrança d’Artilleria a Museu Marítim, i de les cases gòtiques del passeig de Colom, 2, i Call, 7. Altres intervencions foren els diferents palaus del carrer de Montcada –el Berenguer d’Aguilar, ara Museu Picasso; el del marquès de Llió, ara Museu Tèxtil i d’Indumentària–, la plaça de Berenguer el Gran i l’exterior de la casa de la Pia Almoina, el palau Requesens, seu de l’Acadèmia de Bones Lletres, el Verger del Rei o jardí de Martí I al Palau Reial Major, la capella de Santa Helena a l’hospital de la Santa Creu, l’arranjament de la plaça de Sant Felip Neri amb els edificis traslladats dels gremis de Sabaters i de Calderers, la seu del districte de Ciutat Vella a la torre del convent del Bonsuccés, les muralles del monestir de Pedralbes, la muralla romanomedieval de les cases del Degà i de l’Ardiaca, la capella d’en Marcús, Sant Martí Vell, la casa núm. 5 del carrer del Correu Vell, el castell de Mequinensa, la localització de la basílica paleocristina sota la catedral de Barcelona, les columnes romanes del carrer del Paradís i les excavacions a les places del Rei i de la Vila de Madrid en col·laboració amb els arqueòlegs Agustí Duran i Sanpere (1887-1975) i Josep Serra i Rosselló (1899-1969). Florensa fou no solament un restaurador ple de saviesa sinó també un erudit i un teòric en la matèria, i deixà publicades una sèrie de memòries en el butlletí de l’ajuntament i en diverses editorials estrangeres. Amb posterioritat, la seva obra, que comprèn també un gran conjunt d’edificis de caràcter noucentista, no ha estat tractada amb prou justícia, i s’han malmès algunes de les seves millors restauracions en l’intent absurd de restaurar el restaurat. Per part de la Diputació de Barcelona, l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats (1877-1951) i, després, Camil Pallàs i Arisa (1918-1982) dirigiren treballs a Poblet, Santes Creus i Pedralbes. Cèsar Martinell i Brunet restaurà les vidrieres de la façana de la catedral de Barcelona (1940), el campanar de la Seu Vella de Lleida (1940) i les cobertes i la capella de Sant Ermengol a la catedral d’Urgell (1940-41).

Altres restauracions a càrrec del Ministeri d’Educació foren dirigides per l’arquitecte Alexandre Ferrant i Vázquez (1877-1976), el qual, pel fet de ser responsable de la III Zona del Patrimoni, que comprenia Aragó, Catalunya, Mallorca i València, té obres a Poblet (1943-73), Montblanc (1947-74), la catedral de Tarragona (1942-62), Santes Creus (1940-75), la catedral de Tortosa (1958-65), Sant Pau del Camp (1946-68), Santa Maria del Mar (1942-71), el castell de Cardona (1949-67), el monestir de Sant Cugat del Vallès (1942-71), la catedral de Vic (1943-65), la catedral de Girona (1958-72), Sant Pere de Galligants (1951-73), Sant Domènec (1961-64), Besalú (1942-72), Porqueres (1955-73), Sant Pere de Rodes (1942-72), Santa Maria de Ripoll (1953-75), Sant Feliu de Guíxols (1960-67), la Seu Vella de Lleida (1948-61), Sant Domènec de Balaguer (1967-71), la catedral d’Urgell (1940-67) i el monestir de Vallbona de les Monges (1955-68), entre altres obres en monuments no medievals i també les que va fer a Santa Maria del Mar (1967) per a la Direcció General d’Arquitectura del Ministeri d’Obres Públiques. Els treballs de Ferrant entre el 1940 i el 1972 representen una molt notable aportació a la restauració monumental segons uns criteris uniformes que poden ser opinables, però que són molt valuosos, tal com es pot comprovar examinant els projectes conservats a les corresponents direccions generals ministerials o bé examinant la col·lecció de fotografies conservades a l’arxiu històric del Col·legi d’Arquitectes de Lleida. L’autor d’aquest text ha actuat d’ençà del 1968 a la catedral de Barcelona, Santa Maria del Mar (1971-98), els palaus episcopals de Barcelona (1970-75) i la Seu d’Urgell (1998-99) i els monestirs de Poblet (1976-83) i Pedralbes (1971-93). A Girona, Josep M. de Ribot i de Balle (nascut el 1919) dirigí obres de restauració a la porta dels Apòstols de la catedral, a Sant Nicolau (1973), a les muralles de Girona (1972), a Sant Pere de Camprodon (1980), al castell de Palmerola (1974) i al monestir de Sant Joan de les Abadesses (1980). Els anys setanta altres arquitectes prosseguiren les obres fins ara mencionades, com José Sancho Roda, Guillem Sàez i Aragonès, Jordi Ambrós i Monsonís i d’altres.

Epíleg

Per concloure aquest estudi és bo pensar en l’origen d’unes formes arquitectòniques amb un nombre tan gran d’exemples. És evident que el gòtic no desaparegué mai del tot. El llibre de Josep M. Madurell i Marimon que descriu els contractes d’obres de certes esglésies dels segles XVI i XVII al Maresme demostra que totes elles eren fetes com a còpies d’altres anteriors dels segles XIV i XV (vegeu, a més, l’article sobre l’arquitectura gòtica del segle XVI en aquest mateix volum). Al presbiteri de la catedral de Barcelona hi ha uns salomons de llautó, plenament gòtics, forjats al segle XVIII.

Ara bé, llevat d’aquestes formes tardanes, el renaixement del gòtic en forma de neogòtic es produí per l’ambient romàntic i neomedievalista que envaí tot Europa. S’ha mencionat Viollet-le-Duc i Abadie, però també es conegué i s’admirà a Catalunya l’estil neocatholic anglès, l’escola dels Ecclesiologists, així com les obres de Morris i Ruskin. La Renaixença, amb el seu caràcter romàntic i patriòtic, trobà en el neogòtic la millor forma de fer arquitectura. A més, en el neogòtic se centrava el sentiment misticoreligiós que imperava al país, on tota l’educació dels infants i els joves es feia en col·legis religiosos i on les processons de Corpus, les solemnitats de Setmana Santa i les festivitats del patrons de les ciutats i de les confraries lligades als gremis tenien una importància ben certa. Hi ha una famosa frase del professor de projectes de l’Escola d’Arquitectura August Font i Carreras, quan un alumne no sabia resoldre un problema de composició: “Consulti el diccionari”, cosa que volia dir que busqués la solució en el Dictionnaire raisonné de l’architecture française du XI au XVI siècle d’Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc (1854-68). Els anys trenta, un arquitecte de Barcelona li comentava a un col·lega seu: “Aquest estiu vull emprendre la travessada del Viollet.” Volia dir que, amb gran paciència, pensava invertir tres mesos a llegir els deu volums del diccionari de l’arquitecte francès. Obra que es podia trobar a gairebé totes les biblioteques particulars del arquitectes catalans i, si no la tenien, la demanaven als amics, com és el cas de Gaudí, que l’obtingué en prèstec del seu col·lega Gaietà Cabanyes i Rabassa i la hi retornà molt temps després plena de croquis i anotacions marginals. No és gens estrany, doncs, que aquest coneixement del neogoticisme del francès es traslluís en l’arquitectura dels professionals de la Catalunya de la darreria del segle XIX.

Finalment cal mencionar un cas curiós d’exportació de neogòtic català a Amèrica. En un viatge a Guadalajara (Mèxic), vam tenir ocasió de visitar i saludar personalment don Ignacio Díaz Morales, autor dels edificis més importants de la ciutat i arquitecte diocesà. Un bon dia, el bisbe el cridà i li encarregà que, en estil gòtic, acabés el “Templo Expiatorio” que havia iniciat un italià. Ignacio Díaz li explicà que ell, de gòtic, no en sabia fer, però el bisbe li va dir que, per obediència, havia de fer-ho. L’arquitecte va fer el que li deien i ens contà que en buscar un bon exemple de gòtic per al cimbori del temple expiatori copià el de la catedral de Barcelona. El vam informar que aquest cimbori no era gòtic, sinó neogòtic i molt tardà, cosa que no el preocupà gens ni mica car el bisbe havia quedat molt satisfet. Així, doncs, ara es pot visitar el cimbori del temple expiatori de Guadalajara i trobar-hi una rèplica de la fletxa de la seu de Barcelona. És cert que alguns arquitectes catalans, com Romeu i Ribot o Puig i Cadafalch, projectaren neogòtic per a Amèrica, però el fet que un arquitecte mexicà reproduixi un cimbori català neogòtic deu ser molt poc freqüent. L’arquitectura catalana neogòtica d’exportació té exemples prou curiosos. El projecte de les Missions Catòliques d’Àfrica d’Antoni Gaudí (Tànger, 1893) podria considerar-se com una forma de l’especial neogoticisme gaudinià. El valencià Rafael Guastavino i Moreno (1842-1908) va fer un seguit d’esglésies neogòtiques a Nova York com la Riverside Church o la de Saint Thomas, per bé que amb la firma d’arquitectes americans. Ignasi Brugueras i Llobet projectà, el 1916, una catedral gòtica de formigó armat de formes gaudinianes a San Miguel (El Salvador), J.J. Hervàs Arizmendi, arquitecte madrileny aclimatat a Barcelona, va dur a terme l’acabament de la catedral de Manila, i Puig i Cadafalch fou autor d’un projecte per a la Mare de Déu de Luján a l’Argentina.

Bibliografia consultada

Casademunt – Casademunt, 1886; “Arquitectura y construcción”, 1887-1923; Rogent i Pedrosa, 1898; “Anuario de la Asociación…”, 1899-1929; Ribera, 1914-74; Carreras i Candi, s.d. [1916]; Florensa, 1954-68; Fàbrega, 1962; Terradas, 1974; Diversos autors, 1976; Gavín, 1977–2000; Farré, 1983; Catàleg del patrimoni arquitectònic…, 1987; Diversos autors, 1987a; Fuentes documentales…, 1989; Navascués, 1993; Triadó, 1999.