Les illes i les parcel·les
Malgrat el que pugui semblar, Montblanc conserva poques cases amb estructures arquitectòniques gòtiques. En algunes zones això pot ser un indici que les cases de la vila eren força senzilles, amb murs de base de maçoneria i aixecats amb tàpia, sense elements remarcables, una arquitectura perible, que sovint ha deixat poc rastre, especialment al nucli originari de la vila, al Pla de Santa Bàrbara. Aquí, la manca de dades arqueològiques no permet establir si la trama urbana era formada per cases aïllades, com s’ha descobert al proper nucli de Vila-salva, o si es tractava ja d’habitatges entre mitgeres. De tota manera, potser part de les illes d’aquesta zona del Pla de Santa Bàrbara (força estretes, adaptades a les corbes de nivell del turó i amb parcel·les obertes a banda i banda) hagi conservat l’estructura urbana medieval atesa la probable perduració dels vials.
Pati del casal dels Alenyà, un dels més importants de la vila al final de l’edat mitjana.
ECSA – G.Serra
Fora de la primitiva muralla es va generar el barri del Mercadal, en un espai amb un suau desnivell separat del Pla de Santa Bàrbara pel Riuot. Les actuals cases d’aquesta zona corresponen en la seva major part als segles XVIII i XX i s’hi poden observar pocs elements medievals.
Al segle XIII es consolidaren nous espais urbans fora muralla, la Vilanova del Mercadal i la Pobla de Guimrós, en un terreny més planer, tot adaptant-se als camins que, de fora vila, menaven al Mercadal, l’actual Plaça Major. És una zona que forma un sistema radial de carrers que delimiten illes més o menys quadrangulars i de vegades triangulars. El Carrer Major es va generar per la construcció de cases a banda i banda d’un d’aquests camins, amb una estructura d’illa força allargada i perpendicular als eixos viaris, seguint el que es defineix com un model d’urbanisme suburbà a partir d’unes vies preexistents.
La comunitat jueva es va situar a l’est del Carrer Major, a tots dos costats de l’actual carrer de River. En el moment de cobrir el Riuot, el 1320, aquesta zona estava urbanitzada fins a la riba dreta: al pati del palau Alenyà, que dóna al carrer dels Jueus, hi ha uns arcs que es relacionen amb el que hi ha al bell mig del carrer i amb els de les cases d’ambdós costats, cosa que indica una ocupació de bona part d’aquest carrer. Així, el call hebreu estava limitat al nord pel Riuot i a migjorn per les cases del carrer de River.
Passat el Riuot, hi ha dues illes de cases que confrontaven al nord amb el carrer de Sant Josep. Aquest carrer podria molt ben ser la fossilització d’un antic vial que menava des de l’antic camí de Prenafeta i Vila-salva cap al Pla de Santa Bàrbara. Aquestes dues illes són molt més compactes i quadrades, ja que s’adapten a uns límits preestablerts: el Carrer Major, el Riuot i l’esmentat camí. Sens dubte la cobertura del Riuot va permetre ben aviat que aquest espai fos ocupat per nous habitatges, estenent-se des del casal dels Alenyà cap al barri de Santa Tecla.
La construcció de la muralla al darrer terç del segle XIV va comportar el constrenyiment de l’espai urbà i el naixement dels espais extramurs, com la zona al voltant de l’hospital de Santa Magdalena, amb illes paral·leles al camí de Lleida i de dimensions sensiblement menors a les de l’interior de la població.
Les cases
Façana de can Poblet, al Carrer Major.
M.Adserias, J.Menchon i D.Mestres
Tot i que l’estructuració de les illes de cases de Montblanc varia –segons el seu emplaçament en una o altra zona de creixement de la població medieval–, en l’estructura interna en parcel·les hi ha alguns trets que semblen repetir-se en força casos. Hi destaca l’existència d’un model de creixement de tipus suburbà generat a partir d’un eix viari i no pas arran d’una planificació preestablerta. S’observa també una estructuració interna de les illes sobre la base de la construcció d’edificis entre mitgeres en lloc d’estar separats per petites zones mortes. El fet de compartir mitgera comporta un nou concepte constructiu i una problemàtica fins i tot legal. Implica una planificació prèvia, almenys en l’edificació de l’illa o de part d’aquesta, amb la construcció de cases més o menys àmplies per un o diversos promotors amb prou recursos per a tirar endavant un projecte immobiliari però no amb els ressorts de poder econòmic i especialment polític per a planejar una reforma urbanística.
La construcció d’un conjunt d’habitatges es devia fer a partir de sèries de murs amb arcs, paral·lels entre si i perpendiculars a la línia de carrer, que formaven bona part de la trama de parcel·les allargades existents. L’espai resultant es devia compartimentar interiorment d’acord amb altres arcs que devien recolzar en els murs i arcs anteriors, que feien de mitgeres, de manera que s’arribava a generar una retícula d’arcs i murs a l’interior de les cases. Aquest sistema constructiu, ràpid, senzill i estandarditzat, podia satisfer les necessitats de cada moment. Això també explicaria l’existència de cantoneres de carreus en punts concrets de les illes, bàsicament als extrems, i no pas a les partions de les cases, fet que indicaria un creixement gradual.
Alguns d’aquests arcs interiors apareixen aparedats, tot compartimentant l’espai intern dels habitatges; caldria aclarir, però, si es deu a una divisió dels espais en el moment de la seva construcció o bé a la lògica evolució posterior dels habitatges.
Atès que la gran majoria d’habitatges encara està en ús, es fa difícil poder observar si aquesta estructura que hem vist a la planta baixa també es manté de forma generalitzada als pisos superiors, fet que s’ha palesat en alguns casos, especialment a la zona del Carrer Major. Aquí s’ha pogut comprovar algun cas de cantonades de carreus medievals que arriben al primer pis; i també s’han pogut observar arcs de dimensions considerables que potser ens indiquen l’existència de casals d’una certa entitat, molt desfigurats, a banda dels actualment coneguts.
La coberta i separació de nivells es feia amb trespols de bigues de fusta, de vegades sustentades per cartel·les i mènsules. Les façanes de les illes podien resoldre’s amb arcs oberts, que configuraven espais comunals, porxos i voltes, o tancats, formant zones de treball, obradors o botigues. En tenim exemples a la Plaça Major, al carrer de la Civaderia cantonada amb el carrer de la Vilanova del Mercadal, i la seva referència al Carrer Major i el Raval.
Els edificis de prestigi d’estil gòtic –els que millor s’han conservat– mantenen l’estructura basada en una retícula interna, formada per arcs i murs, encara que les dimensions dels conjunts, la complexitat arquitectònica i el tractament de les façanes els diferencien de la resta d’habitatges de Montblanc.
Un primer exemple és el casal dels Alenyà, actual seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà. El palau es va construir després de cobrir el Riuot (1320). El cos principal és de planta gairebé rectangular, tot adaptant-se al carrer de Sant Josep. La planta baixa s’articula en quatre cossos, un dels quals fa les funcions de vestíbul, amb el portal principal. Tots ells són separats per arcs de diafragma. El pis superior és una àmplia sala coberta originàriament amb un enteixinat de fusta, el qual es conserva en part, i il·luminada per finestres coronelles que donen a la façana principal. Hi ha restes de l’arrencada d’almenys un arc, la qual cosa insinua l’existència d’un nivell superior.
En la seva construcció s’utilitzà carreu ben treballat a la façana, maçoneria a la base dels murs i tàpia reial –amb capes successives de terra i calç llardada o amb arena– en alçada, que es combina amb una organització interna amb arcs de diafragma i trespols de fusta sobre cartel·les. Dins el palau hi ha un pati amb una escalinata que mena a una galeria que hom pot datar al segle XVI. Al voltant del pati hi ha un seguit de construccions, que no sabem si havien format part del conjunt des de l’origen o hi foren afegides posteriorment. Destaca una peça a la banda sud, de planta quadrada, estructurada amb arcs de diafragma i compartimentada per un mur de tàpia i una sèrie d’arcs pertanyents a una o més construccions que són partió de les finques properes.
L’anomenat Palau Reial, del qual resta la façana de bolsons, té una estructuració i cronologia similars al casal dels Alenyà: planta baixa amb obertures de mig punt, cornisa de separació del pis i finestres triforades de grans dimensions. Malauradament, l’estat de l’interior no permet conèixer-ne l’estructura original.
El casal dels Josa, actual seu del Museu Comarcal, és un edifici ampli i d’estructura i evolució força complexes, amb elements que es podrien datar al segle XIII i una important reforma del XVIII. La part posterior del conjunt, amb façana de carreus i portes de mig punt, podria haver format part de les escrivanies reials. A la façana que dóna a les escales que menen a la parròquia de Santa Maria, hi ha una estructura d’arcs apuntats que es veu també a l’interior i a la planta principal.
Quant a l’ajuntament, hom considera que alguns dels seus elements són del segle XIII. La façana de carreus, molt reformada al segle XVII, conserva una porta de mig punt i un finestral gòtic. A l’interior es veuen alguns arcs apuntats que podrien insinuar una estructura reticular.
Al costat dels grans casals montblanquins, hi ha una tipologia d’edifici de prestigi d’unes dimensions més discretes, com can Poblet, al Carrer Major, o ca l’Aguiló, al carrer de Sant Josep. Són construccions que ocupen dos o tres mòduls del parcel·lari, amb façana carreuada a la planta baixa i el primer pis, porta de mig punt, que fins i tot pot tenir un guardapols motllurat, i al seu costat un arc apuntat que podia haver donat a una botiga o taller. La separació entre planta baixa i pis es marca a vegades a la façana amb una motllura. En el primer pis es veuen finestres coronelles de mig punt o apuntades, i també d’altres en fals arc conopial, que mostren una evolució dels edificis des de pràcticament el final del segle XIII o l’inici del XIV fins al segle XVI. L’estructura interior continua utilitzant el sistema de murs amb arcs i, en algun cas, s’ha conservat una porta de mig punt al primer pis.
Bibliografia consultada
Palau, 1931-32, vol. I; Iglésies, 1967; Els castells catalans, 1967-79, vol. IV; Sánchez Real, 1974; París, 1978; Solé, 1982; Catalunya Romànica, 1986-98, vol. XXI; Porta, 1986; Menchon, 1996a i 1996b; Adserias, Menchon, Mestres, 2000; Porta, 2000; Diversos autors, 2001a; Adserias – Teixell, 2003; Menchon, e.p.