L’hospital de la Santa Creu de Barcelona

Introducció

Al principi del segle XV i abans de la fundació de l’hospital de la Santa Creu, la ciutat de Barcelona disposava de diversos hospitals per a l’assistència de malalts i pobres: el del canonge Pere Desvilar o de la Ciutat, el de Bernat Marcús, el del canonge Colom, el de Sant Macià o de Pere Vilar, el de Santa Margarida o dels Masells i el de Santa Eulàlia del Camp. Amb tot, l’atenció benèfica era molt precària, de manera que l’1 de febrer de 1401 el Consell de Cent rebé el projecte d’unificar-los, amb tots els béns i drets; aquesta unió s’acordà el 15 de març i fou confirmada pel papa Benet XIII el 5 de setembre de 1405. Sobre l’autoria o els impulsors d’aquest pla tan ambiciós no hi ha cap notícia explícita, si bé és evident que els qui el conceberen coneixien perfectament les necessitats assistencials de la Barcelona del quatre-cents i s’adonaven dels problemes que generava una dispersió tan considerable de centres hospitalaris. Malgrat la manca de documentació, hi ha indicis que permeten conjecturar que aquest projecte sorgí de l’entorn de la reialesa, amb el suport dels prohoms barcelonins i el capítol catedralici. Des de bon començament també es decidí el seu nom, hospital de la Santa Creu, i l’emplaçament, al lloc on aleshores hi havia l’hospital del canonge Colom i els patis circumdants, al raval de la ciutat. Es va situar, doncs, entre el camí de Montjuïc, actual carrer de l’Hospital, i el del Llobregat, actual carrer del Carme, concretament a banda i banda del fons de la riera de la Creu d’en Malla, desviada arran de la construcció de la muralla.

Les obres de l’hospital de la Santa Creu gaudiren, des del seu inici, d’un suport financer important, tant per les rendes i els béns propis del centre com pel patrimoni dels antics hospitals i els ingressos de naturalesa pública i privada, sobretot els procedents de la reialesa i del papat. Val a dir que certes aportacions, com la del rei Martí l’Humà, no foren de caràcter pecuniari, sinó en forma de material de construcció, ja que el monarca feu donació de tota la pedra i el reble que eren a les drassanes i que s’havien destinat a bastir un nou palau reial, construcció que s’interrompé tot just començada.

Del 1402 al 1411, els administradors de l’hospital anaren adquirint nous terrenys als carrers del Carme i d’en Cervelló (actualment, Floristes de la Rambla). Precisament fou al carrer del Carme on es produïren més compravendes de cases, horts i patis, atès que aquest sector no formava part del patrimoni de l’hospital d’en Colom. La necessitat d’engrandir les dependències existents comportà una certa urbanització de l’entorn de la nova construcció i del convent de Santa Maria del Carme.

L’edifici del nou hospital mantingué la seva funció original fins al final de la segona dècada del segle XX, quan tots els serveis mèdics foren traslladats progressivament als pavellons de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, obra modernista de Lluís Domènech i Montaner.

L’any 1931 el conjunt arquitectònic fou cedit a l’Ajuntament de Barcelona i des del 1939 és la seu de la Biblioteca de Catalunya. Durant del segle XX, sobretot entre els anys trenta i seixanta, s’hi van portar a terme diverses actuacions de restauració. Aquestes intervencions van consistir, d’una banda, en l’enderroc dels edificis que al llarg del temps havien estat adossats a les parets de l’hospital, principalment entre el carrer de l’Hospital i el carrer d’en Cervelló, cosa que va permetre deixar a la vista els murs originals; i, de l’altra, en la reconstrucció de les galeries porticades del claustre, de la nau de llevant i de la septentrional, de manera que es posaren al descobert els arcs de diafragma de la primera planta i les claus de volta de la planta baixa; a més a més, en el transcurs dels treballs de recuperació de la capella aparegueren la volta de canó, pertanyent a l’edificació del segle XIII, i algunes voltes dels segles XV i XVI. La darrera intervenció s’inicià el 1991 i consistí en la rehabilitació de les naus gòtiques i l’ampliació d’espais, segons un projecte dirigit per l’arquitecte Joan Rodon i Bonet. Aquests últims treballs s’enllestiren el 1998.

El projecte i l’edifici actual

Planta del primer pis del complex de l’hospital, amb indicació de les parts primigènies, a excepció de la capella. Escala 1/800.

J.Rodon, 1992

L’hospital –sense els afegits posteriors al gòtic– és format per tres ales al voltant d’un pati central obert a migdia. Tot indica que el projecte inicial ja preveia aquesta configuració i que no es tracta d’un pretès conjunt, inacabat, de quatre ales al voltant d’un claustre. Més aviat hi hagué la voluntat de crear un espai central i obert cap a migdia que permetés, alhora, integrar la capella, que, com en altres hospitals medievals catalans, es troba allunyada de la resta de construccions. D’aquestes tres ales, només la de llevant (carrer d’en Cervelló) i la septentrional (carrer del Carme) pertanyen al segle XV, perquè l’ala de ponent és obra del XVI.

Seguint una de les tipologies pròpies de l’arquitectura hospitalària catalana, de les dues plantes que tenen les ales, només el primer pis o planta superior ofereix un espai ampli i únic gràcies als arcs de diafragma apuntats al tram longitudinal, els quals suporten la coberta amb bigueria a dos vessants, i de mig punt als vèrtexs de les crugies, cosa que afavoria la funcionalitat que es volia donar a les sales de malalts. Atès que aquests arcs de diafragma descansen sobre permòdols, el mur apareix net, amb una superfície regular que en ressalta la senzillesa i austeritat. A la planta baixa destaquen els arcs escarsers de les finestres i les voltes de creueria molt rebaixades. Per la banda exterior, a fi de contrarestar la força dels arcs de diafragma del pis i dels arcs torals de la planta baixa, hom hi disposà un seguit de contraforts, com a les galeries porxades del pati. Val a dir que s’accedia a l’edifici a través de la porta situada a la planta baixa de l’ala del carrer del Carme.

Secció transversal del porxo del pati i de l’ala gòtica del carrer de les Egipcíaques. Escala 1/800.

J.Rodon, 1992

Al voltant del jardí o pati s’adossen tres galeries porxades a les tres ales, amb les tramades cobertes amb volta de creueria i obertes a l’espai central mitjançant un arc apuntat. Els nervis de les voltes descansen sobre permòdols amb una represa vers el claustre. Cadascuna de les voltes de les naies té, aproximadament, setze peces cantoneres.

El procés constructiu

A partir dels testimonis documentals, el procés constructiu es pot fixar en tres etapes. La primera, del 1401 al 1415, presenta una intensa activitat i és la millor documentada. En efecte, després que el 17 d’abril de 1401 les autoritats reials, eclesiàstiques i civils procediren a col·locar les quatre primeres pedres del nou edifici, la necessitat d’una gran quantitat de material obligà a recórrer molt aviat a la pedrera de Montjuïc, concretament als talls que la majoria de molers i alguns mestres de cases tenien sota la capella de Sant Ferriol.

Tot indica que les obres s’iniciaren per la nau o ala de llevant, probablement perquè era la més propera a l’hospital d’en Colom, i continuaren després per l’ala nord. A més, en aquesta primera etapa s’alçaren també les galeries claustrals corresponents, l’església i una primera farmàcia, i es construïren el celler, els safareigs i el guarda-roba.

A la darreria del 1403 tingueren lloc els primers subministraments de fusta a càrrec del veler Antoni Torra i el fuster Antoni Fàbregues. Per contra, la compra de calç als guixaires Gabriel Sabater, Bernat Corts, Jaume Corts i Bernat Mulner començà molt abans, el 1401. Quant a la provisió de teules i rajoles, cal destacar la presència de nombrosos rajolers.

Molts dels mestres de cases i rajolers que hi participaren treballaren també en altres obres que es feien a la ciutat, principalment a la muralla i a l’hospital de Santa Margarida. És important d’assenyalar la presència (testimoniada, si més no, en tres ocasions entre el 1404 i el 1405) del mestre de cases Arnau Bargués, actiu també a la façana de la casa de la Ciutat i al palau reial de Poblet.

Interior d’una de les ales del claustre, bastit segons un projecte del mestre Guillem Abiell.

ECSA – G.Serra

Al principi del 1405 ja s’havien enllestit els murs i diversos arcs de diafragma de la planta superior de la nau de llevant, i en algun punt (segurament cap a migjorn) s’havia començat a posar l’embigat que havia de suportar la teulada. En aquesta conjuntura, el 15 de gener, el prevere Pere Cardona, prior de l’hospital, i el fuster Antoni Fàbregues signaren la concòrdia i el contracte d’obra per a cobrir la part que restava de la nau superior. Es tractava d’assegurar l’armadura de la coberta mitjançant bigues escairades, cabirons, taules, xebrons, llistons, etc., i, per altra banda, calia armar i desarmar les voltes de la planta baixa amb matrassos, soles, cintres, ponts, cavalls, etc. Si es té en compte que aquests treballs s’havien d’iniciar després que els mestres de cases haguessin enllestit la seva part, en el moment de subscriure el contracte encara hi devien estar treballant. Segons les àpoques conservades, el període d’aproximadament tres anys que va del 2 de març de 1405 al 6 de febrer de 1408 és, amb molta probabilitat, el temps que el fuster Antoni Fàbregues esmerçà per a cobrir la nau de l’ala de llevant que mira cap a migjorn.

Tot just començada la fàbrica del nou hospital, hom veié que també calia construir-hi una capella encara més gran que la que ja hi havia a l’hospital d’en Colom. Per això, amb l’autorització del bisbe de Barcelona, Joan Armengol, s’aprofità una part d’aquest antic hospital per a l’edificació de la nova església dedicada a la Santa Creu, amb diversos altars i capelles i amb el seu propi campanar. Aquesta anuència episcopal rebé molt aviat l’impuls del rei Martí l’Humà, el qual, per mitjà de l’autorització dels capítols i ordinacions de la confraria de la Santa Creu, datada a Valldaura el 27 de setembre de 1405, en donà a conèixer el projecte, que havia de consistir en un temple amb presbiteri major i tres capelles laterals per banda.

El primer esment de la construcció del claustre no apareix fins el 6 de juny de 1406, data en què Pere Cardona, prior de l’hospital, i el mestre de cases Guillem Abiell signaren la concòrdia corresponent. El contingut d’aquest contracte és força interessant des del punt de vista arquitectònic, perquè descriu amb absoluta precisió la disposició dels elements principals del claustre, que, en el moment de l’execució, experimentaren realment molt poques variacions. De fet, el seu estat actual coincideix grosso modo amb aquesta descripció.

El mestre Abiell, que hi participà fins el 1414, tot comptant amb la col·laboració d’altres mestres de cases, entre els quals cal destacar Pere Gabiol, Bernat Estrany, Guillem Roure, Bartomeu Reiners i Jaume Cabrer, certament no modificà el projecte inicial i aixecà les galeries del claustre amb voltes de creueria i terrat, una característica que es repeteix en altres edificis alçats sobretot en zones poc urbanitzades, de manera que, si avui hom hi percep alguna diferència constructiva respecte del contracte, s’ha d’atribuir al mestre o als mestres de cases (desconeguts) que acabaren el claustre a partir de la segona meitat del segle XV. Almenys dues claus de volta del claustre foren treballades presumiblement per Llorenç Reixac (l’únic escultor documentat), el qual hi representà i pintà les imatges de sant Pere i sant Pau.

A l’ala de llevant es conserven cinc capitells gòtics que destaquen de la resta, que són peces del segle XVI, i d’altres que són fruit de la restauració duta a terme els anys cinquanta del segle XX. S’hi troben representats dotze bustos humans flanquejats de fullatges. Tot i que es desconeix l’escultor que realitzà els capitells, alguns estudiosos n’han relacionat l’estil amb l’obra de Pere Joan (Vilarrubias, 1969) i de Jordi de Déu (Beseran, 1988).

Vers el 1412, certes parts del nou hospital es trobaven ja en una fase molt avançada; almenys això és el que es pot deduir del fet que el cortiner Joan Basteller confeccionés, amb les anelles i els filferros de subjecció escaients, una cortina de colors per a un altar que hi havia a dins mateix de l’edifici. Precisament, el 28 de novembre d’aquell any Ferran d’Antequera i la reina Elionor d’Alburquerque visitaren Barcelona i és possible que s’aprofités l’avinentesa per a mostrar als monarques l’estat de la construcció. A més a més, la reiterada presència de fusters en treballs a l’interior de les naus o en obres de reforma dutes a terme a partir d’aquest moment, juntament amb el lliurament de diners, probablement s’explica pel fet que vers el 1413 el nou hospital, si més no l’ala de llevant, ja havia entrat en funcionament, per bé que encara calia culminar els treballs de l’ala septentrional i els que afectaven una part de l’ala de llevant contigua a l’anterior.

Quan a la darreria del 1413 una part de l’hospital ja podia acollir malalts, es va procedir a la construcció de la primera farmàcia, situada a l’ala est, la qual cosa s’aconseguí gràcies a la generositat d’un ciutadà de Barcelona, Francesc Adrover, que aleshores s’hi trobava convalescent; de fet, en les Ordinacions de l’hospital del 1417 es fa explícit que aquesta dependència ja està construïda.

Les notícies arquitectòniques de la segona etapa, que va del 1416 al 1445, són molt escasses. Vers el 1440, l’església estava gairebé enllestida i només restaven per fer els elements ornamentals de l’interior; per això el 22 d’octubre de 1442 Pere de Coll, metge barceloní, concedí als administradors una suma important de diners com a sufragi de les despeses per a obrar el retaule de l’altar major, que no s’ha conservat, sota la invocació de la Santa Creu. Arran d’aquesta generosa aportació, el 29 de novembre de 1443 els administradors assignaren aquest treball als pintors Pere Terrers i Francesc Vergós.

Coincidint amb els treballs pictòrics a l’interior de l’església, s’iniciaren també les obres de la sagristia. Així, el 6 d’agost de 1443 els administradors i els molers Jaume Granell, Berenguer Batlle i Nicolau Sitjar signaren la concòrdia per la qual aquests es comprometien a extreure pedra del tall que l’hospital posseïa a Montjuïc.

Cal pensar que les obres de la sagristia i les que es duien a terme en altres dependències es van allargar durant la segona meitat del segle XV, per bé que aquesta tercera etapa (del 1446 al 1499) es caracteritza per una gran imprecisió en la destinació dels materials que van proporcionar els mestres de cases, els fusters, els guixaires, els ferrers, els pintors, etc. Veritablement, fins el 1463 no hi ha cap document que es pugui relacionar amb l’activitat constructiva de l’hospital, i del 1463 al 1492 torna a haver-hi un buit de notícies. L’any 1492 destaca per l’adquisició de mobiliari i peces d’orfebreria (la confecció d’una custòdia per a l’església, obra de l’argenter Ramon Valls), per les reformes a la sala dels nens, per la fàbrica d’una nova cuina i per les pintures d’Antoni Dalmau a la nau de llevant.

Entre el 1493 i el 1499 els treballs s’intensificaren considerablement, com ho fan pensar les nombroses cartes de pagament fetes a diversos artesans.

Durant el 1498 i el 1499 els treballs més remarcables foren els de fusteria, en concret els relacionats amb l’embigat o el cobriment d’alguna part de la teulada, com es dedueix de les aportacions de jàsseres, xebrons, cabirons, etc. que feren el mestre de cases Miquel Oliver i el fuster Joan Clusa; nogensmenys, el ritme de l’activitat constructiva no minvà en cap moment, ans al contrari, el constant subministrament de pedra i guix probablement corresponia al cobriment amb arcs de diafragma de l’ala nord-oest que dona al carrer del Carme, de manera que, amb aquests treballs, quedava enllestida aquesta ala i es deixava a punt l’arrencada de la de ponent, que, segons diverses opinions, s’inicià el 1509 (Dalmases, 1998).

Bibliografia consultada

Roca, 1920; Martinell, 1935a; Vilarrubias, 1969; Beseran, 1988; Dalmases, 1998; Castejón, 2001.