L’hospital d’en Llobera va ser fundat testamentàriament per Francesca de Llobera, filla del mercader solsoní Ramon de Llobera, el 29 de gener de 1411. Disposà que fos construït dins la vila, que perpètuament fos “conegut i anomenat Hospital d’en Llobera” i que, tant dins com fora, hi fossin esculpides, separadament, les armes dels Llobera i les dels Peramola, el llinatge del seu marit. També hi fundà un benefici sota l’advocació dels sants Miquel i Gabriel i en nomenà els tres primers administradors. Els succeïren un descendent seu, un de triat per l’Església de Solsona i un altre pel prior del convent de predicadors de la Seu d’Urgell. A la vila hi havia un altre hospital més antic, que el 1437, havent estat construït aquest, ja era conegut com l’Hospital Vell.
Aspecte actual de la façana principal de l’hospital, restaurada en excés.
ECSA – G.Serra
El lloc escollit per al nou hospital fou lo Vilaró, intramurs i al costat del portal d’en Cavarroques, en un solar ocupat per diverses cases i quatre patis. Actualment és emmarcat pel carrer dels Dominics, pel de la Regata i per la carretera de Bassella. El 30 de setembre de 1416 l’abat de Santa Maria de Solsona, senyor del solar, finalment donà llicència per a començar a bastir-lo. El 1431 les obres devien estar gairebé concloses, perquè el 29 de setembre d’aquest any l’administrador Joan de Llobera pagà “dos retaules” destinats al nou edifici als pintors barcelonins Jaume Cirera i Bernat Puig. El 24 de novembre de 1430, havent traspassat Bernat Guillem de Peramola, el vidu de la fundadora i usufructuari seu, els administradors van acceptar els béns donats per Francesca de Llobera a l’hospital.
Planta baixa de l’hospital.
R.Padullés, 1990
L’hospital perdurà fins el 1614, any en què fou creat un col·legi de l’orde de predicadors que hi establí la seva seu, conegut com el Col·legi d’en Llobera. El 1620 hi fou fundada la universitat, que Felip V extingí el 1717. El convent i el col·legi tingueren continuïtat fins el 1835, amb el parèntesi de 1821-23, en què l’edifici patí un incendi a la teulada. El 1837 serví d’hospital i del març al juliol del 1838 fou seu de la Universitat de la Junta Governativa dels carlins. Després, fou ocupat i danyat per la tropa. Els anys 1846-1910 allotjà el seminari diocesà. Durant aquest període fou bastida una ala porticada encalçada amb l’edifici gòtic per l’indret conegut com el Mirador. En 1912-29 fou novament ocupat pels dominicans i més tard serví de casal parroquial i d’escola de minyons. L’any 1989, el novell Consell Comarcal el comprà al Bisbat de Solsona per fer-ne la seva seu. En 1990-91 s’hi dugué a terme la primera fase de les obres que li han donat la fesomia actual. Des del 1995, la planta de les antigues golfes és ocupada per l’Arxiu Històric Comarcal de Solsona.
L’abandó de la funció hospitalària contribuí a alterar-ne la configuració original, però en conserva l’estructura bàsica. És un edifici de base rectangular, amb soterrani, dues plantes i golfes. La inclinació del solar determinà la reducció del soterrani a la part que tocava a la muralla. La façana principal és la de migdia, que sempre tingué al seu davant un pati o hort propi de l’hospital, convertit actualment en una plaça.
S’hi accedeix per un gran portal adovellat que té esculpides, a banda i banda, separades, les armes dels Llobera (un llop) i les dels Peramola (una mola). L’entrada és formada per un pati quadrat descobert, seguint el model característic del gòtic civil català, a l’entorn del qual s’organitzaven tots els espais i els seus accessos. A la part dreta del pati hi ha les escales. D’una banda, les que menen al soterrani, on es conserva una nau de volta apuntada i on, l’any 1598, es deia que hi havia un celler, un segon celler o galliner, un estable i un corral. De l’altra, les que porten a la planta superior, organitzada a partir d’una galeria porticada de tres cares, cadascuna de les quals té tres arcades i on també hi ha esculpides les armes dels Llobera –dues vegades– i les dels Peramola.
Les estances més específiques de la funció hospitalària eren situades a peu pla de l’entrada i del pati. A l’esquerra, una porta dóna accés al que era el dormitori dels homes, i una altra de situada a la dreta portava al de les dones. L’any 1598 es digué que ambdós dormitoris constaven de cinc cambres, que probablement eren els espais que delimitaven cinc arcs de diafragma apuntats, dels quals avui es conserven quatre al dormitori masculí i un al femení. També hi havia en aquesta planta allò que en 1598-1607 s’identificava com la botiga del blat, el pastador, la cuina, el menjador, la cambra del refetor i la capella, encara que les reformes posteriors no en permeten avui la localització precisa.
Pel que fa a la capella original, desfeta als segles moderns, tot indica que era situada al fons del pati i que devia ser més petita que la que arribà al segle XX, tot ocupant-ne una part. Al Museu Diocesà de Solsona es conserven tres claus de volta gòtiques, amb les armes dels Llobera i les dels Peramola, que sembla que en provenen. S’accedia a la capella moderna per una porta que té una llinda amb un escut atribuït al bisbe Juan Álvaro (1613-23). Els anys 1598-1607, abans de les reformes, la capella contenia l’altar, un retaule “pintat ab les figures de sanct Miquel y sant Gabriell”, un pal·li amb les armes dels Llobera i un altre amb les dels Junyent i tres caixabancs. Els dominicans l’ampliaren, tot donant-li traça renaixentista i construint-hi una espadanya i una portalada –datada el 1641–, que permetia accedir-hi des del carrer. D’aquesta capella moderna, que acabà servint de teatre, avui pràcticament no en resta res.
Al final del segle XVI, la cambra del procurador dels administradors sembla que era en aquesta planta de peu pla, però també en tenia una altra a la superior, on hi havia la del tinell, la dels graners, el guarda-roba i quatre cambres més, i on el 1607 s’esmentava una altra cuina i la peça de l’arxiu. A la cambra situada al damunt de l’entrada, que tenia un foc a terra, hi havia (1598) “dues himatges de pedra marva, la una dels Reis y, l’altra, de la Pietat”. Fora de les parets mestres, els espais i els sostres d’aquesta planta principal i de les antigues golfes són completament refets.
Les reformes començades el 1990 serviren per a la seva consolidació i reutilització, però hi introduïren alteracions inacceptables. En lloc de respectar les traces principals de la història acumulada a l’edifici, s’hi ha seguit, en una bona part, el criteri de pretendre retornar-lo a un estat original que, molt sovint, fàcilment s’observa que és imaginat i fals. La portalada renaixentista (1641) del carrer dels Dominics fou destruïda i substituïda per una de nova que pren model de la portalada original de migdia, que era l’accés històric de l’hospital. Actualment, l’accés quotidià a l’edifici es fa a través d’aquesta porta nova, tot restant la històrica i també el pati com a elements ocasionals. A la façana principal foren recuperades o mantingudes quatre finestres geminades originals: dues damunt la portalada i dues més a la banda dreta, però s’hi incorporaren dues més de postisses a la banda esquerra. També en aquesta façana, fou suprimida la font que hi havia a la part dreta de la portalada, que tenia una pica rodona treballada gòtica, i la que hi havia a la part interior del mateix indret d’aquest mur, dins l’entrada o pati. Igualment fou suprimit l’accés existent, a la dreta d’aquesta font exterior, en una part del soterrani, mitjançant unes escales de pedra. A la façana del carrer dels Dominics hi foren afegides tres finestres geminades, i a la de tramuntana, cinc; només algunes d’aquestes finestres corresponen a antigues obertures. D’altra banda, les obertures de la planta de les antigues golfes, assenyaladament a la façana principal i a la del carrer dels Dominics, presenten una solució molt diferent de l’original i de la que tenia l’edifici abans de les reformes.
Bibliografia consultada
Benet, 1904, pàg. 71-72 i 107-108; Barraquer, 1906, vol. II, pàg. 101-102; Torras, 1922, pàg. 57-58; Madurell, 1950, pàg. 363; Serra i Vilaró, 1953; Costa, 1959, pàg. 365; Batlle Gallart, 1969; Llorens, 1970; Coll, 1981-82; Planes, 1984; Llorens, 1986-87, vol. 2, pàg. 94-106 i 216-223; Museu Diocesà…, 1989, pàg. 243-244; Planes, 1989; Obres de remodelació…, 1990-91; Casserras, [1992], pàg. 7; Planes, 1993c i 1994; Sala, 1997, pàg. 9-15; Cardona, 1998; Planes, 2002.