Exterior de la llotja de la Ciutat de Mallorca, del segon quart del segle XV, una de les obres clau i més belles del mestre Guillem Sagrera.
ECSA
Els primers edificis admirats de l’arquitectura civil gòtica abans de rebre’s l’influx romàntic foren les llotges. Ho van ser en esdevenir emblemes d’una passada esplendor mercantil de la qual el creixement del segle XVIII es volia continuador. Malgrat el seu academicisme, el valencià Antoni Ponz va enaltir al darrer quart d’aquest segle les llotges de la capital del seu país i la barcelonina, i el respecte cap a aquesta darrera va manifestar-se també en l’obra de renovació empresa el 1772, la qual va mantenir la gran sala gòtica, que restà embolcallada per la nova construcció neoclàssica. Igualment, l’atenció de Gaspar de Jovellanos el 1807 per la llotja de Ciutat de Mallorca era deguda més a l’estímul comercial que representava que no pas a la valoració artística que en feia. La reconeixença no va venir evidentment d’aquest context, sinó de l’ambient cultural francès, amb l’obra d’Alexandre de Laborde, que fa atenció a les llotges barcelonina, mallorquina i valenciana. Prosper Mérimée admirava aquesta última el 1830, i poc després la de Perpinyà –igual que Stendhal–, la qual fou declarada oficialment monument el 1841 pel govern francès, mentre que les de les altres tres capitals catalanes no ho foren per l’Estat espanyol fins passats noranta anys i encara de resultes d’una situació política del tot excepcional amb l’adveniment de la Segona República.
L’estudi de les llotges no es va moure de l’àmbit de les monografies locals fins al primer terç del segle XX, quan l’estadi erudit fou superat per l’examen evolutiu del conjunt, constituït en tipologia arquitectònica gràcies a les aportacions de Vicente Lampérez i, sobretot, de Guillem Forteza. El dictat fixat llavors i encara en ús suposa una seqüència iniciada per uns precedents –alfòndecs i almodins– i que arribaria fins a les llotges closes del quatre-cents. Vist des d’ara, els precedents de les llotges gòtiques que van establir els esmentats autors semblen totalment fora de lloc. Per començar, no s’han descobert vestigis d’alfòndecs en terres catalanes que facin possible saber com eren i si tenien una morfologia homogènia. A més, els coneguts a l’Àndalus nassarita, com el Corral del Carbón granadí, o al Llevant mediterrani foren blocs de quatre ales de diverses plantes a l’entorn d’un pati i, per tant, sense cap relació tipològica amb les llotges gòtiques. En segon lloc, tampoc no hi tingueren cap vinculació els almodins o dipòsits de cereals, per als quals va formular-se una tipologia equivocada a partir del de València, suposadament d’origen andalusí i de tres naus en disposició basilical. La recerca arqueològica i la restauració recents han determinat que es tractava d’una fàbrica de l’inici del segle XV, constituïda per un pati rectangular descobert, empedrat de palets de riu i voltat per quatre ales porxades d’arcs de mig punt. No fou fins als primers anys del segle XVII que es va cobrir el pati i va adoptar la disposició actual. En definitiva, almodins i alfòndecs, almenys en les fàbriques més elaborades, responien a un model d’establiment claustral fet de quatre ales, d’una planta o més, al voltant d’un pati intern.
Dins de la susdita seqüència evolutiva, a continuació se situava un primer estadi pròpiament de llotges de les dites esquemàtiques o obertes, que devien ser simples coberts amb una bona part de les façanes perforades. Les edificacions que s’escolliren per a constituir aquest tipus inicial foren en realitat de naturalesa heterogènia i algunes mancades del caràcter propi de llotja. Val a dir que el terme “llotja” té una accepció simplement formal que designa un atri porxat en qualsevol mena d’edifici, però n’hi ha una altra d’específica que s’aplica als establiments que són seu d’una corporació mercatil i lloc de contractació comercial. Les llotges foren, en propietat i rigor, la realització arquitectònica de la institució dels consolats de mar, on tingueren les dependències administratives, encara que aquestes sempre hi foren secundàries, fins arribar a adoptar-hi una posició semiautònoma, per a deixar tota la preeminència a la gran sala de contractació. En forma, dimensions i sumptuositat, la llotja va arribar gairebé a equiparar-se a la nau d’un temple, sota la formulació d’espai únic dominant a l’arquitectura gòtica catalana. El caràcter laic d’aquest ambient on se celebrava l’activitat comercial va enquadrar-se dins l’ordre sacre en decorar-lo amb profundes referències re-ligioses, sobretot en els casos de València i Mallorca.
Porxos dels Encants de Barcelona el 1868, típics dels barris comercials medievals, segons dibuix de Lluís Rigalt.
RACBASJ
Per tot plegat, resulta evident que les simples fàbriques de magatzem i venda de mercaderies, considerades el primer estadi de les grans llotges comercials, poc tingueren a veure amb aquestes. De fet, només foren capaces d’alçar-ne les potents corporacions mercantils de Barcelona, Mallorca, Perpinyà i València entre els segles XIV i XV, mentre que a les altres poques poblacions menors que tingueren també consolats de mar no hi ha constància que poguessin arribar a dotar-se’n.
L’abús del terme va portar a crear l’esmentat tipus inicial a partir d’edificis de Tortosa, Castelló d’Empúries i algun altre lloc. El primer, com s’explica en l’article que li és dedicat, fou un magatzem públic de mercaderies que no va esdevenir mai estatge de cap organisme mercantil. Tampoc no ho fou la dita llotja de la Plaça Major o dels Homes de Castelló d’Empúries, que, en realitat, era el porxo inferior de la casa del Consell de la Vila, d’acord amb el tipus d’edifici de planta baixa oberta i sala superior propi de les cases de govern municipal, tal com s’estudia genèricament en aquest mateix volum. A la mateixa població hi ha un altre edifici tractat també de llotja a la plaça de tramuntana de l’església de Santa Maria. Presenta una planta rectangular allargassada, formada per dues crugies paral·leles amb altes i esveltes tirades d’arcades de mig punt, datat a la darreria del segle XIII o a la centúria següent, sense destinació original documentada. Com en el primer cas emporità, la falta de comprensió de la configuració dels edificis consistorials ha permès afirmar sense fonament que el porxo inferior de la casa de la Ciutat de Vic era una llotja autònoma.
Cal assenyalar també que alguns autors han relacionat les llotges amb les porxades de carrers i places que aixoplugaven activitats manufactureres i de compravenda. Aquests pòrtics viaris que eren i, a voltes, encara són espais de mercat i trànsit, només tenen vinculació amb les llotges comercials si es treuen del seu context i se’n fa una estricta fórmula constructiva per a obrir vers el carrer un ambient cobert de planta baixa. En realitat, les porxades viàries s’han d’entendre com a peces d’una complexa arquitectura urbana, dins de la qual són ales permeables que formen una unitat indestriable amb els espais oberts davant seu, que les organitzen a la manera d’un pati central. Els seus conjunts poden equiparar-se als grans edificis romans porticats com els fòrums, encara que amb un canvi profund esdevingut a causa de la pèrdua del caràcter de monuments autònoms i la seva plena fusió amb l’ordit urbà, assolida per la transformació de les seves ales de porxos en cossos d’habitatges alhora.
Visió idealitzada de la llotja i la ciutat de Perpinyà en el retaule de la Trinitat, pintat el 1489 i que presidia la capella d’aquest edifici.
MJR – G.Serra
Segons l’expressada seqüència de V. Lampérez i G. Forteza, l’estadi definitiu seria el dels edificis tancats, que, de fet, és l’únic constituït pròpiament per les llotges comercials. Formarien part d’aquesta categoria les de Barcelona, Mallorca i València, mentre que la de Perpinyà, equívocament, es donava per una llotja oberta. La barcelonina va bastir-se al tombant dels segles XIV-XV en un bloc únic i exempt, de dues plantes amb una gran sala i un pis superior, ambdós fets de tres crugies paral·leles formades per tirades d’arcades. Grans finestrals i esvelts portals perforaven les façanes als quatre vents. El seu model recorda, i segurament en deriva, les cases consistorials amb espai comercial inferior, encara que se n’allunya per les dimensions de les plantes. Mentre que als consistoris l’ambient preeminent era la sala superior, a la llotja ho fou la planta baixa, i el pis tenia una consideració força menor. El creixement de l’establiment en el quatre-cents es va fer en horitzontal, per l’agregació d’un cos i la formació d’un pati lateral, tancat, enjardinat i parcialment envoltat de dependències, amb una capella inclosa.
La llotja de Perpinyà també fou un bloc de dues plantes amb una gran sala a baix. L’edifici és molt mal conegut documentalment i arquitectònicament. Malgrat haver estat autoritzat de bastir el 1397, sembla més aviat dels primers decennis del segle XV. D’inici presentava un cos en angle, amb façanes de doble arcada, que fou ampliat amb un nou tram enllestit vers el 1540, amb llenguatge gòtic. Tradicionalment s’ha considerat que fou aleshores que es devia modificar tot l’edifici, entre altres raons perquè la part primera no concorda amb la representació que se’n fa en un retaule del 1489 procedent de la capella de la mateixa llotja. Es tracta d’una de les primeres imatges d’arquitectura real en la pintura catalana, però no sembla gaire fidedigna. De fet, l’examen de la fàbrica mateixa fa evident que es tracta d’una obra del segle XV executada en dues grans etapes, atès que les divergències entre els arcs dels frontis del carrer de Mercaders i els de la plaça semblen obeir a un canvi de projecte. La balustrada del coronament és una obra neogòtica.
La gran sala o saló de Contractacions de la llotja de València (1483-93), símbol de l’auge comercial de la ciutat al segle XV.
R.Manent
Les altres dues llotges catalanes modificaren notablement el model primigeni, en descavalcar les dependències del pis alt i destinar tot el buc a magnificar la sala. A València, els jurats volgueren alçar una llotja “molt bella e magnífica e sumptuosa que sia honor e ornament d’aquesta ciutat” i confiaren en el mestre gironí Pere Comte. El cos de la gran sala va alçar-se del 1483 al 1493, però d’acord amb la pauta de creixença horitzontal les altres dependències es disposaren en un bloc perpendicular, enllestit cap al 1548 i ordenat per un pati lateral, similar al barceloní. Abans, a la llotja mallorquina s’havia desenvolupat per primer cop l’edifici d’espai únic, aconseguit no pas amb tirades d’arcades amb sostre pla enteixinat, sinó amb trams de voltes de creueria desenvolupades des de columnes helicoïdals. Les seves façanes tenen grans finestrals amb traceries flamígeres i solemnes portals, enquadrats dins llenços definits per motllures de gran eficàcia compositiva i flanquejats als angles per torrelles octagonals de fantasiosa ressonància castellera. L’obra fou deguda al reconegut mestre Guillem Sagrera i obrada durant el segon quart del segle XV.
En suma, entre el final del segle XIV i entrat el XVI l’estament comercial va alçar a les grans capitals catalanes les llotges, uns edificis destinats a acollir-ne la seu corporativa i centralitzar l’activitat comercial. La seva morfologia resulta molt singular dins l’arquitectura europea, on no tenen equivalents ni paral·lels directes. D’inici consistiren en un bloc de dues plantes dominat per la sala baixa de gran alçària, i en seguí un nou estadi en el qual l’aula esdevingué un cos únic, que feia conjunt amb unes dependències annexes a l’entorn d’un pati clos. Per a magnificar el gran espai va tenir especial rellevància la substitució del sostre pla per les voltes de creueria, que reforçava el seu caràcter d’espai representatiu. Per la natura corporativa de les llotges, els seus referents s’han de buscar més en l’arquitectura dels governs municipals que no pas en les edificacions de simple caràcter mercantil. No cal dir que aquests edificis constituïren les creacions més elaborades i rotundes de l’arquitectura civil del gòtic català.
Bibliografia consultada
Laborde, 1806-20 [1974-75], vol. 1, pàg. 35-37 i 242-244, i vol. 2, pàg. 20-23 i 146-147; Jovellanos, 1835; Lampérez, 1922, vol. 2, pàg. 207-221; Forteza, 1934 i 1935; Cirici, 1955, pàg. 124-126; Alomar, 1970; Cirici, 1977, pàg. 79-80, i 1979, pàg. 26-28 i 29-31; Cabestany, 1981; Dalmases – José, 1984, pàg. 92-93 i 96-97; Badia, 1985, vol. II.A, pàg. 103-104; Llobregat, 1985, pàg. 139 i 143-147; Ponz, 1988-89 [1788-89], vol. 1, pàg. 664, i vol. 4, pàg. 41-42; Mérimée, 1989 [1835], pàg. 212-213; Aguilar, 1996; Palou, 1996; Lara, 2000; Poisson, 2000; Zaragozá, 2000, pàg. 163-166 i 175-180.