Les cases fortes

Entre els masos i els castells, amb característiques de fortalesa i a la vegada de cases residencials, hi havia arreu del país les domus o cases fortes, anomenades així sobretot a partir dels segles XII i XIII. Inicialment, hi predominava l’aspecte defensiu i per això són anomenades turres, fortitudines i fins castra, bé que aquests eren petites fortaleses, estratègicament situades, però sense terme propi ni jurisdicció i integrades dintre els límits d’un castell termenat. Més tard, sobretot en època del gòtic, prevaldrà el nom de domus i en algun cas el d’“estai” o “stadi”, amb el sentit de lloc de residència o habitatge.

El castell o casa forta de Vilassar, antiga residència dels senyors del terme del castell de Burriac.

ECSA – Rambol

S’acostuma a definir una domus com una casa aloera o de gent lliure. També és freqüent assimilar el seu nom al de quadra o petit terme autònom perquè moltes domus presidien o donaren lloc a termes autònoms, segregats molt sovint de grans termes castrals o jurisdiccionals. Però les domus tampoc no es poden definir o classificar solament amb relació a les quadres, perquè també es donava aquell nom a residències fortificades de senyors de castells roquers situats en indrets de vida difícil i més tard també a masos o residències de gent més o menys vinculada al servei de les armes.

De tot això es dedueix que cal distingir èpoques i l’evolució històrica de cada casa en concret per a determinar-ne l’origen, la funció i la categoria dins l’entramat senyorial o jurisdiccional de cada moment.

Hi ha molts estudis sobre cases fortes concretes i fins algunes visions globals sobre les domus com a centre de quadres o com a fortaleses o estructures arquitectòniques, però no coneixem encara cap treball que doni resposta o explicació a la gran diversitat d’edificacions que la documentació engloba dins d’aquest nom o denominació. Tan variat és el seu origen com la diversitat arquitectònica que mostren les que s’han conservat senceres o amb ruïnes notables.

En un document de l’any 1385, en què el rei Pere III va vendre a Bernat de Fortià la jurisdicció del castell de Ribes del Garraf, s’incloïa la “domo vel quadra seu fortitudine de Miralpeix existentibus infra terminum dicti castri de Ribes” (Sabaté, 1997b, pàg. 100), cosa que dóna una idea de la confusió o ambivalència que hi havia al voltant del que era una domus.

L’origen del concepte de casa forta cal cercar-lo al pas del segle XI al XII, època en què es consolidà l’estament dels cavallers. Aquests inicialment estaven al servei dels senyors del terme dels castells i en constituïen la mainada; per al seu manteniment se’ls va confiar ben aviat la defensa de sectors d’aquests termes o càrrecs de responsabilitat dins l’entramat feudal, el més corrent el de castlans o guardians dels castells. Com a remuneració de dits càrrecs o servei militar el senyor els concedia una o més cavalleries o porcions de terres de conreu, que en alguns indrets s’ha calculat en unes 4 ha. En altres casos els cavallers eren compensats amb part dels delmes, que, a desgrat del seu origen eclesiàstic, passaren en gran part a mans dels senyors jurisdiccionals, o bé amb drets i tasques de protecció i de batllia sobre sectors dels grans termes jurisdiccionals.

Durant els segles del gòtic i en particular al llarg del XIV, sobretot sota el regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-87), quan els monarques, faltats sempre de diner, vengueren una vegada i una altra les jurisdiccions dels castells de domini de la corona, fou el moment que molts senyors de cases fortes aprofitaren, per compra o bé per usurpació, per a obtenir el domini del territori vinculat a la seva domus i erigir aquesta en centre de quadres autònomes.

Tot això fins ara exposat es basa sobretot en estudis i en constatacions fetes a la Catalunya Vella, especialment als territoris dels antics comtats de Barcelona-Girona-Osona-Manresa. Sembla, en canvi, que a la Catalunya Nova o la que es va organitzar a partir d’entrat el segle XII arran de la recuperació i organització del sector de Tarragona, seguit una generació més tard de les conquestes de les ciutats i els territoris de Tortosa i de Lleida, les coses no seguiren el mateix ritme.

És, per tant, al sector de Catalunya vinculat inicialment al Casal de Barcelona, que forma el nucli de la Catalunya Vella, on el concepte i la denominació de domus o casa forta respon més ajustadament als models o tipus fins aquí expressats. A la comarca d’Osona, s’han comptabilitzat una seixantena de cases fortes existents entre els segles XII i XIV que ofereixen tot un ventall de les aplicacions del mot domus a cases fortes o residències destinades a molt diversos usos, algunes, simples masies amb pretensions de cases fortes per canvi de categoria dels seus estadants.

Entre les d’origen més antic, hi ha la de Güells, sobre Tona, que és esmentada com a castrum el 1086 i com a domus que centrava un petit terme autònom als segles XIII i XIV; amb les seves ruïnes es va construir una masia. La d’Heures o Sala-d’heures, de Santa Eugènia de Berga, és anomenada castrum o turris entre el 1097 i mitjan segle XIII i els seus propietaris estaven vinculats als senyors de Taradell i algun temps als bisbes de Vic; després es convertí en domus sense terme propi. Les domus de Conanglell, Vilanova, Mont-rodon, Bellpuig o Aiguafreda formaren quadres en època gòtica, algunes existents encara com a enclavaments o apèndixs de termes municipals moderns i altres, com les de Bellpuig (Sant Julià de Vilatorta) i Aiguafreda, formant municipis moderns amb el seu antic terme. Mont-ral, Vinyoles, Esparreguera i Vilagranada foren residència dels castlans dels castells de Gurb, Centelles, el Brull i Tornamira, i altres com Montesquiu, Espinzella i el Vilar van ser-ne dels senyors dels castells de Besora, Taradell i Curull (Els castells catalans, 1967-79, vol. IV, pàg. 1 031-1 055).

Similar paper històric de les antigues cases fortes es constata a totes les comarques de la Catalunya Vella. Així, el conegut com a “castell de Vilassar” era inicialment la casa forta on residien els senyors del castell de Burriac; el “castell” de Vulpellac del Baix Empordà, la residència dels Sarriera; la Torre del Baró de Viladecans, centre d’una quadra i residència dels Burguès, ciutadans de Barcelona; la casa forta de Canet, ara “castell de Santa Florentina”, residència dels cavallers Canet, vinculats als Cabrera, etc.

Això no obstant, no sembla paral·lel ni l’origen ni la missió de moltes cases fortes de l’anomenada Catalunya Nova. Allà no és tan freqüent el mot domus o casa forta, substituït normalment pel de turris o torre, sovint creades amb una finalitat defensiva inicial, diferent del cas de les cases fortes abans esmentades.

A mesura que s’anaven organitzant els terrenys que es conquerien als sarraïns, es creaven al costat dels grans dominis adjudicats a famílies nobles destacades altres dominis més petits presidits per una torre per ajudar a defensar el terme contra atacs sarraïns, termes que calcaven molt sovint els territoris d’antigues almúnies, els quals esdevenien autònoms. Això explica que allà s’usi gairebé sempre la paraula turris i no casa forta per a designar la residència o centre de la quadra. Així és corrent veure en la documentació els noms de Torre Gelaberta, Torre Amada, Torre Forcada, Torre Segrià, etc., per a denominar petits nuclis de poblament que donaven protecció o centraven unitats peculiars integrades en territoris més amplis. Així ho llegim en un document sobre unes terres situades al terme de Balaguer amb aquestes paraules: “in comitatu Urgelli vel infra terminos de castro Balagario, ipsa turre vel quadra.” (Sabaté, 1997b, pàg. 95-97) Encara avui dia a les terres de Lleida el nom de torre s’empra per a designar simples masos.

L’arquitectura

De tot el que breument s’ha apuntat, se’n pot treure la conclusió que sota el nom de domus o torre s’hi inclouen edificis d’origen i trajectòria històrica molt diversa. L’anàlisi de les cases fortes que s’han conservat més o menys senceres revela també que no hi ha cap uniformitat en la seva estructura o disposició arquitectònica.

Una simple ullada a les cases fortes que coneixem o sobre les quals hi ha estudis revela l’apuntada diversitat de la seva arquitectura. Atès el seu caràcter bàsic de fortalesa, les domus més simples eren inicialment una torre. És ben coneguda i estudiada la torre –ensulsiada el 1937– que va presidir la domus de Sala-d’heures, de 17 m d’alçada, amb porta al nivell del primer pis, ampliada més tard en època gòtica amb un gran casal adossat. Aquesta forma de torre, encara sense ampliacions, la recorden les domus de Pino, del terme de Sau, i de la Roqueta o Torre de l’Esparra, a Riudarenes, ambdues envoltades d’un clos amb murs i valls. Aquest tipus més senzill de casa forta es repeteix en diferents indrets del país, però correspon gairebé sempre a edificis anteriors al segle XIII.

Des del segle XIII, les cases fortes acostumen a tenir com a element central una gran cambra o sala central, que és la que ha donat nom a moltes cases fortes anomenades simplement “la Sala”, molt sovint acompanyades d’una torre que els fa costat, com veiem als casals de Roca-salva o de Sant Climent d’Amer, les Torres d’Artés, la Torre Roja de Viladecans, la Sala de Viladrau, la Sala del Brull, etc.

En plena època del gòtic, als segles XIV i XV, les cases fortes acostumen a ser edificis rectangulars amb un pati central o simple espai de celobert per a donar llum i situar l’escala d’accés al pis principal o pisos superiors. Entre els models més arcaics hi ha la casa forta d’Esparreguera, a Osona, ara en ruïna avançada; la de la Sala a Vilallonga de Ter; la del Coll, prop d’Olot, o la de Bellpuig, a Tortellà, a la Garrotxa, aquesta reforçada amb torres circulars als angles.

El casal de Beuda, a la Garrotxa, que en època gòtica substituí el castell romànic de Beuda, dit ara el Castellot, com a centre senyorial del terme.

ECSA – G.Serra

A mesura que avança l’època del gòtic, les cases que es fan o es refan en aquest període van prenent l’aspecte i la condició de petits palaus residencials, de formes rectangulars, sovint amb una torre o cos més elevat en un dels angles i amb un pati central. Les façanes són més cuidades i acostumen a estar centrades per un portal de grans dovelles amb pont i fossar de defensa al davant. La part o planta inferior acostuma a tenir escasses obertures, sovint espitlleres o finestrons molt reduïts, i en canvi el pis principal mostra grans finestres de llindes trilobades, partides per dos o més mainells, i un cos d’arcs de galeria, petites finestres sota el ràfec o bé merlets al pis superior. Acostumen a tenir matacans per a defensar els portals i els angles, fets normalment de pedra ben tallada, mentre que la resta pot ser sovint de simple maçoneria, moltes vegades amb arrebossat.

Es tracta, en resum, de petits palaus o casals que volen imitar els de les ciutats o nuclis de poblament agrupats, adaptant-los a les condicions de defensa que exigeix el seu aïllament i situació. Exemples d’aquest tipus són els casals de Mont-rodon o Beuda. El mateix model es va seguir, sobretot, d’ençà del segle XVI en casals fortificats com la Torre Ramona de Subirats, el castell de Pallejà o el Castellnou de Llinars.

Bibliografia consultada

Buigas, 1886; Els castells catalans, 1967-79; Castells, guaites…, 1986-87; Catalunya Romànica, 1986-98; Sabaté, 1997b; López i altres, 1998; Bolòs, 2000b.