El 1905 el col·leccionista Émile Peyre donà al Musée des Arts Décoratifs de París dos plafons pintats, de fusta de pi silvestre, que s’han relacionat amb les obres atribuïdes al Mestre de Soriguerola. Es tracta del frontal de Santa Eugènia de Saga i d’una taula dedicada a sant Andreu.
El frontal de Santa Eugènia de Saga permet establir una connexió directa amb la taula de Sant Miquel de Soriguerola. Tant les arquitectures com els personatges, amb grans ulls i vestits amb plecs marcats, són molt propers.
MAD – L.Sully-Jaulmes
El frontal de Santa Eugènia (MAD, núm. inv. PE. 121) és amb certesa el plafó esmentat a Saga (municipi de Ger, comarca de la Cerdanya) al segle XIX per Elies Rogent en les seves notes d’excursió (Ainaud, 1954, pàg. 76). El seu marc, certament original, és ornat amb cavitats que recorden els caboixons d’orfebreria i amb alguns motius florals molt fins que imiten cabotes. La superfície pintada (100 × 150 cm) està dividida en dos registres, cadascun amb quatre escenes dedicades a la vida i el martiri de la santa d’Antioquia, titular de l’església de Saga. Al registre superior, Eugènia, vestida d’home, i els seus companys Prot i Jacint demanen l’admissió en un monestir, després és batejada i tot seguit, vestida de monjo, visita la reina Melància, estirada en un llit. Acusada d’haver intentat violar Melància, Eugènia intenta justificar-se davant del seu pare Felip, prefecte d’Alexandria, esquinçant el seu hàbit per mostrar que és una dona. Al registre inferior, Eugènia, acusada de ser cristiana, compareix davant del prefecte de Roma i és condemnada a ser llançada al Tíber amb una pedra lligada al coll, però és salvada gràcies a la intervenció divina; després se li presenta Crist a la presó i, finalment, mor decapitada.
Hom troba en el tractament dels personatges molts elements comparables als que hi ha a la taula de Sant Miquel de Soriguerola, especialment en la tipologia dels rostres, de grans ulls, i en els quals el traçat de les celles s’allarga fins a dibuixar el nas, la boca i les orelles, petites, que són molt esquematitzades, i els cabells, que deixen caure uns quants rínxols al mig del front. Si es comparen, per exemple, el sant Miquel de l’escena del pesament de les ànimes de Soriguerola amb la santa Eugènia acusada pel prefecte de Roma es descobrirà el mateix vestit ample amb plecs profunds ressaltats per mitjà d’un joc d’ombres i de llums. Les arquitectures són suggerides per panys de mur plans semblants, sense cap perspectiva en totes dues obres. A més, certes figures s’assemblen, per la posició, a personatges representats en el retaule de Sant Cristòfol procedent potser de Toses (MNAC/MAC, núm. inv. 4370): així, per exemple, l’actitud dels prefectes, representats dues vegades –encreuant una cama damunt de l’altra, posant una mà sobre la cama encreuada i aixecant el braç–, és exactament la que Henri Martin definí com a “actitud reial” en els manuscrits francesos gòtics (Bazin, 1929, pàg. 47). A l’escena del bateig de santa Eugènia, l’actitud del bisbe recorda la de sant Ermengol exorcitzant un posseït representada en una pintura mural que prové de la catedral de la Seu d’Urgell i que es troba al Museo de Bellas Artes de Bilbao.
La gamma cromàtica de la taula de París és molt diferent de la de Sant Miquel de Soriguerola, perquè el fons del plafó de Sant Miquel està pintat de color vermell i blau amb un escampall d’estrelles, mentre que les escenes de la vida de santa Eugènia, amb una harmonia de marrons, es destaquen sobre un fons format per una placa d’argent cisellat i recobert d’un vernís groc per donar-li l’aparença d’or. Aquest mateix fons també apareix en l’esmentat retaule de Sant Cristòfol i confirma que aquesta tècnica evoca coses i maneres de fer més tardanes.
Les característiques estilístiques del frontal de Santa Eugènia permeten atribuir aquesta obra al Mestre de Soriguerola en una data posterior (vers 1275-80) a la de la taula de Sant Miquel. En totes dues obres és palesa la participació del seu taller.
La taula de Crist i de sant Andreu (MAD, núm. inv. PE. 122) prové així mateix de l’esmentat llegat fet per Émile Peyre al Musée des Arts Décoratifs de París. El col·leccionista el comprà el 1896 al marxant parisenc Stanistlas Baron.
Fragment d’un retaule dedicat a Crist i sant Andreu, potser provinent de Sant Andreu de Gréixer.
MAD - L.Sully-Jaulmes
Es tracta d’un fragment (70 × 70 cm) d’una peça difícil de precisar, potser part d’un retaule. Comprèn tres registres horitzontals: la part baixa és dedicada a la Nativitat i a la fugida a Egipte, mentre que els altres dos il·lustren uns quants passatges de la vida de sant Andreu: al mig el sant, vestit de pelegrí, arriba durant un banquet per tal de capturar el dimoni, sota l’aparença d’una dona bella i pietosa per seduir un bisbe devot de l’apòstol; a dalt, sant Andreu és baixat de la creu, i després amortallat per Maximil·la, la dona del cònsol Egeu, acompanyada per dues criades. Dues inscripcions en llatí i parcialment esborrades es refereixen a la vida de sant Andreu. L’una, a sobre de la creu: “ANGELUS SANCTUS ANDREAS DE CRUCE DEPONITUR”; i l’altra, a la banda del mig: “EPISCOPUS QUEM DIABOLUS […] DECIPERE SANCTUS ANDREA LIBERAVIT”. Aquest plafó és molt gastat i fragmentari i té nombroses repintades al llarg de les dues esquerdes verticals que amaguen una part dels rostres.
Com en el frontal de Santa Eugènia, els personatges ocupen tota l’alçada del registre, i els trets dels rostres i els plecs dels vestits són molt remarcats amb una línia negra; però la morfologia no pren pas les característiques de Soriguerola: el seu traç és més bast i els trets són més rústecs. En general, la crítica considera que el plafó de sant Andreu ha estat pintat pel mateix autor del frontal de Gréixer (MNAC/MAC, núm. inv. 69766) i, segons Cook (1959), podria provenir de l’església de Sant Andreu de Gréixer. Hom fa notar, també, que la composició d’aquest frontal, amb el Crist en majestat envoltat del tetramorf i de quatre apòstols, és més arcaica, més romànica, que el plafó conservat a París, que seria, doncs, posterior al frontal de Gréixer, potser del començament del segle XIV.
Algunes escenes de la història de sant Andreu, com el davallament de la creu amb el moviment dels soldats o l’amortallament del sant per tres dones inclinades sobre el cos, revelen un to rude i expressiu completament estrany al llenguatge del Mestre de Soriguerola. Cal, per tant, no intentar estendre la seva producció a obres estranyes al seu estil.
Bibliografia consultada
Bazin, 1929, pàg. 46-53 i 81-95; Cook, 1959; Gudiol – Alcolea, 1986; Blanc, 1998; Melero, 2005.