Els murals veterotestamentaris del carrer de Lledó de Barcelona

En el decurs dels treballs de restauració del palau Pallejà aparegueren, a l’octubre del 1997, les restes d’un important conjunt de pintures murals. Aquest edifici, situat al carrer de Lledó, 4, ha estat esmentat ocasionalment i de manera errònia amb el nom de palau Fiveller, tot suposant que Joan de Fiveller i de Santcliment, conseller de la ciutat de Barcelona, hi havia viscut.

L’estança que acollí aquestes pintures havia tingut una alçada de 7,25 m. La paret oest feia 5,10 m d’amplada, i la paret orientada a nord, més de 14 m. A la paret sud, quatre grans arcades obrien aquest espai al pati central. La paret est donava accés a l’altra sala. Tot i el mal estat de conservació de la major part de les pintures es pogué constatar que les escenes eren disposades en quatre o, fins i tot, cinc registres d’1 m d’alçada cadascun, acabades en un fris, a la part superior, d’escuts i elements de tipus floral. Gràcies a la generosa donació de la senyora Glòria de Pallejà, les pintures han passat a formar part de les col·leccions d’art gòtic del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC, núm. inv. 207206-207210 i 205849 / 1-25).

L’edifici fou remodelat al segle XV, moment en què es convertí en un palau d’ús civil i l’espai on eren les pintures es modificà substancialment, ja que es dividí en dos pisos i es procedí al tancament de les quatre grans arcades. D’altra banda, aquesta nova distribució afavorí l’obertura de portes i finestres, la qual cosa implicà la progressiva desaparició de les pintures gòtiques, a més de dificultar la lectura del discurs iconogràfic. Tot i això, en el primer registre o registre superior s’han pogut reconèixer la figuració del pecat original, l’expulsió d’Adam i Eva del paradís, l’ofrena d’Abel i Caín, l’assassinat d’Abel a mans de Caín, la maledicció de Caín, la construcció de l’arca de Noè i el Diluvi Universal, passatges que formen part del llibre del Gènesis. En el segon registre es desenvolupà el llibre de l’Èxode, del qual s’ha conservat una escena que sintetitza els passatges de la caiguda del mannà, el moment en què Moisès copeja amb la vara la roca de la qual brollarà una cascada d’aigua i es lliuraran les Taules de la Llei. Tot seguit, a la següent imatge, s’escenifica l’ofrena que Aaró va fer a Déu d’una mesura de mannà dins un vas. Del tercer registre només s’hi han conservat, de manera fragmentada, dues escenes de difícil interpretació. En la primera es pot apreciar una ciutat emmurallada amb diversos personatges i un paisatge muntanyós en què hi ha dos pastors, una vedella, un cabrit i una ovella. Tot just al costat també figura un estel de sis puntes. Atès que un dels pastors dona un cop al clatell d’una vedella amb el mànec d’una destral, aquestes pintures podrien tenir relació amb el llibre del Deuteronomi i, més concretament, amb el passatge en què es diu que, en el cas que es produeixi un assassinat i no se n’identifiqui l’homicida, cal desnucar una vedella (Dt 21, 3-5). En el capítol 4 del Deuteronomi la presència de l’estel és una advertència contra la idolatria, en què s’avisa al poble escollit de no adorar el Sol, la Lluna i els estels. En el segon fragment conservat hi ha representada la figura força esquemàtica d’un escrivà dalt d’un recinte emmurallat, rere del qual es distingeix un gran peveter en forma de copa d’on sembla sortir foc. La imatge podria tenir relació amb el profeta Jeremies (Jr 36), especialment amb el seu deixeble Baruc, tot anunciant la caiguda de Jerusalem i la destrucció del Temple, la qual es produí per la desobediència del poble jueu –que caigué en la idolatria– i suposà l’exili babilònic.

Finalment, del quart registre només s’han conservat en molt mal estat fragments d’algunes escenes, les quals no permeten cap mena de lectura; i del possible cinquè registre no en resta cap vestigi.

La cambra on eren aquestes pintures sembla que devia ser com una mena de galilea o galeria oberta al pati de l’edifici, la qual donava pas a una altra estança antigament pintada en la seva totalitat, atesa la conservació de petites mostres cromàtiques. Això pot fer pensar que el primer espai acollí l’escenificació de l’Antiga Aliança i que el segon podria haver aplegat les escenes pròpies de la Nova Aliança. La temàtica de les composicions conservades sembla posar de manifest que formaren part de la decoració d’un edifici religiós del qual no es té cap mena d’informació, tot i la importància de les pintures. Un dels problemes sorgits a l’hora d’acceptar que l’edifici podria haver estat un recinte eclesiàstic és el fet que la cambra on foren descobertes les pintures fos emplaçada en un nivell més elevat que el del terra del carrer, però la presència d’un antic fossar tot just al costat confirmaria, des d’un altre vessant, el caràcter religiós de l’edifici, del qual se sap, per les escriptures de propietat, que havia estat relacionat amb l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem (Fluvià, 1998).

Les pintures del carrer de Lledó es poden datar poc abans del 1300 i la seva importància és cabdal atès el reduït nombre de testimonis pictòrics conservats d’aquest període. L’autor era un artista força virtuós en la solució de les escenes i també a l'hora de caracteritzar les faccions d’alguns dels personatges. La monumentalitat que imprimeix en figures com la de Déu i la de Noè en l’escena de la construcció de l’arca o en la de Moisès davant de Déu en l’escena de la caiguda del mannà el distancia de la resta de pintors coneguts fins ara. Malgrat això, el paisatge muntanyós i les construccions representats, com també la paleta de colors utilitzada per l’artista, semblen força similars a les de les pintures murals de la conquesta de Mallorca, enllaç que ja ha estat ressaltat, de la mateixa manera que s’ha apuntat un acusat paral·lelisme estilístic respecte del frontal de Santa Perpètua de Mogoda (MDB).

Bibliografia consultada

Alcoy, 1998, pàg. 146; Novell, 2002; Ruiz, 2002.