Jaume Cabrera

De les nombroses notícies documentals que informen de la producció d’aquest pintor, només una, la que correspon al retaule de Sant Nicolau i Sant Miquel de la Seu de Manresa, fa referència a alguna de les seves obres conservades. Els models estilístics d’aquest conjunt han permès atribuir un ampli catàleg d’obres a Jaume Cabrera que va més enllà de la seva personalitat artística, ja que reuneix la pintura de més d’un artista. Un exemple n’és la taula del plany sobre el cos de Crist mort, de la catedral de Girona, que ha estat atribuïda a Jaume Cabrera i que ara s’afirma que és obra del pintor Joan Mates (vegeu el capítol dedicat a Joan Mates en aquest mateix volum).

Algunes notícies biogràfiques

Nascut probablement a la dècada dels anys seixanta del segle XIV, les primeres referències que l’esmenten són del 1394. Aquest any apareix com un pintor ja format i amb taller propi que contracta el retaule major de l’església parroquial de Sant Martí de Calonge i signa una àpoca de 33 lliures a favor de Jaume Canal, rector de l’església de Santa Maria de Bellulla, a compte de les 75 lliures corresponents al preu d’un retaule que estava fent per a aquesta ermita del terme de Sant Feliu de Canovelles.

Es té notícia que vivia a Barcelona, al quarter de Mar, on l’any 1399 estava censat amb una “cuyrassa, cap i llansa llarga” com a membre de les milícies de l’host veïnal. Probablement en aquesta data ja devia viure al carrer dels Vigatans, domicili on consta poc més tard. Tres anys després, apareix per primera vegada el nom de la seva muller, Joana, amb qui tindrà com a mínim un fill, mort pàrvul el 1412, i una filla de nom Gabriela. En diverses ocasions, Joana consta com a avaladora dels encàrrecs del seu marit.

Gabriela va casar-se clandestinament amb el pintor Jaume Cirera –pintor que s’havia format al taller de Jaume Cabrera– abans del 1430, incident que va motivar la intervenció d’Alfons el Magnànim. El 26 d’agost d’aquest mateix any, el monarca va ordenar al veguer de Barcelona o al seu lloctinent que elaborés un informe d’aquest matrimoni clandestí.

Uns inicis vinculats als Serra

Els models que més caracteritzen la pintura de Jaume Cabrera provenen del darrer repertori de la pintura dels Serra. Només cal advertir les similituds que palesen moltes de les escenes del retaule de Sant Martí Sarroca respecte el retaule del Sant Esperit de Manresa –conjunt finalitzat el 1394 per Pere Serra–, o bé les fortes concomitàncies que hi ha entre diverses escenes del retaule de Sant Nicolau i Sant Miquel pintat per Cabrera i el retaule de Sant Nicolau de la col·lecció Amatller –conjunt vinculat a la pintura dels Serra–. A vegades, les coincidències són tan fortes que sembla que Cabrera va utilitzar els mateixos patrons. Només com a exemple esmentarem les similituds entre les escenes de la Nativitat, l’Epifania, la resurrecció de Crist o la coronació de la Mare de Déu del retaule de Sant Martí Sarroca i les homònimes del retaule del Sant Esperit de Manresa.

Aquestes concomitàncies fan pensar que Jaume Cabrera feu d’aprenent al taller dels Serra i es podria plantejar la possibilitat que el seu establiment com a pintor independent estigués relacionat amb la mort de Jaume Serra, el traspàs del qual es va produir entre els anys 1389, data en què va atorgar testament, i el 1395, any en què Pere Serra consta com a tutor testamentari del seu germà difunt.

Una de les darreres obres de Jaume Serra va ser el retaule de Sant Esteve, de Santa Maria de Gualter (MNAC), una població molt pròxima a l’Alzina de Ribelles (Vilanova de l’Aguda), lloc per al qual Jaume Cabrera va pintar un dels seus primers encàrrecs. Les causes d’aquesta comanda podien ser semblants a les dels primers encàrrecs fets al Mestre de Castellfollit de Riubregós, artista que va formar part del taller dels Serra i que va pintar diverses obres per a aquesta vila a l’entorn d’una comanda que va rebre Jaume Serra el 1388, el retaule de la Mare de Déu de Castellfollit de Riubregós, conjunt que va finalitzar el seu germà Pere el 1399.

La joventut de Cabrera a l’hora d’independitzar-se de l’obrador dels Serra podria justificar algunes de les mancances que palesa la seva obra i, especialment, la seva capacitat eclèctica per copsar les solucions iconogràfiques d’altres artistes. Un exemple clar d’aquest eclecticisme és l’esmentat retaule del Sant Salvador de l’Alzina de Ribelles, del qual es conserva el cos del moble al Museu Maricel de Sitges (núm. inv. 45-49, 60-61, 73-77 i 340) i la predel·la al MNAC (MNAC/MAC núm. inv. 44528) i a diverses col·leccions privades, atès que en una mateixa obra s’adverteix la confluència de la pintura d’Arnau Bassa, del Mestre de Sant Gabriel (Pere de Valldebriga?) i dels germans Serra. En observar les escenes dedicades a sant Marc és obvi que Cabrera va reproduir, segons les seves possibilitats, algunes de les composicions del retaule de Sant Marc i Sant Anià pintat pels Bassa i destinat a la catedral de Barcelona, però ara a la Seu de Manresa; la seva font d’inspiració del Calvari devia ser el retaule de Sant Gabriel de la catedral de Barcelona; les fonts de les imatges marianes van sorgir dels models dels Serra, mentre que la imatge del Salvador procedia d’un model força sovintejat anteriorment i que el taller de Lluís Borrassà va reproduir en el retaule de Sant Salvador de Guardiola (1404).

L’escena central del bancal del retaule de l’Alzina de Ribelles, en què figura la Mare de Déu de la Humilitat envoltada d’àngels músics, es correspon a la mateixa iconografia de la taula homònima del Museu Episcopal de Vic (MEV, núm. inv. 1948), pintada alguns anys després, i amb un petit fragment d’un àngel músic, també conservat a l’esmentat museu (MEV, núm. inv. 4160). El lloc d’emplaçament de la composició mariana custodiada a Vic podria haver estat el compartiment central de la predel·la d’un retaule important, ja que fa 75 × 120 cm, o bé haver ocupat l’espai situat entre el compartiment principal i el Calvari d’un conjunt pictòric.

L’empremta de Lluís Borrassà

A l’inici del segle XV les expectatives d’un pintor que començava a obrir-se camí a partir d’una filiació italianitzant no eren gaire prometedores i és evident que el nou corrent internacional devia suposar una alternativa de futur gairebé obligatòria. En aquesta disjuntiva italianisme-gòtic internacional és on s’ha d’emplaçar la incidència de Lluís Borrassà en l’art de Jaume Cabrera. Es tracta d’una renovació dels esquemes pictòrics cap a les línies de l’internacional que en el taller de Pere Serra es va poder assolir gràcies a la col·laboració de Joan Mates, i que va tenir com a resultat més renovat el retaule de Santa Clara i Santa Eulàlia de la catedral de Sogorb. Tanmateix, l’empremta del nou corrent sembla que no incidí d’una manera determinant en l’estil de Jaume Cabrera, el qual sempre va anar a remolc de les noves tendències estilístiques. Els italianismes apresos al taller dels Serra, tot i que maquillats per les noves tendències, són el denominador comú del seu art i els que caracteritzen l’artista.

Del catàleg de possibles obres atribuïbles al Jaume Cabrera trescentista, només una petita taula dedicada a la Mare de Déu, malauradament molt deteriorada, mostra punts de contacte amb l’obra de Lluís Borrassà. Aquesta imatge mariana, conservada a la col·lecció Gómez-Moreno de Madrid, recorda la fragilitat de la figura de la Mare de Déu del Naixement o, fins i tot, la de l’Anunciació del retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi de Vilafranca del Penedès. El cap petit, el coll allargat –relativament gruixut respecte del cos–, el gest de la mà i la solució de seccionar el final de la túnica dels àngels coincideixen amb el repertori formal d’aquest conjunt pictòric. Aquestes concomitàncies apropen l’art de Jaume Cabrera a l’obrador borrassià, tot i les imperícies que palesa la composició, especialment en l’emplaçament en el tron de la figura de Maria. Algunes imatges fetes a la dècada dels anys vuitanta, com les dels profetes del Salteri de Jean de Berry (BNF, ms. Fr. 13091), també situen la imatge a un costat del tron, i alguns dels setials que hi ha en aquest manuscrit poden recordar el que emmarca la figura de Maria i el seu fill a la taula que ara tractem. De la relació entre Jaume Cabrera i Lluís Borrassà, convé recordar que eren veïns i que el 1401 el mestre gironí, com a procurador de Cabrera, va cobrar algunes quantitats per la pintura del sostre de la sala d’Eleccions de la casa de la Ciutat de Barcelona.

Un any abans, el 1400, el capítol de la catedral de Vic va encarregar a Jaume Cabrera un retaule per a l’altar de la capella del Sant Sepulcre en què s’havia de representar Jesús “devallat de la creu, per la forma e manera que és pintada la dita història en lo retaule ja fet e posat” en l’església de Santa Maria de Montsió de Barcelona. Pocs anys més tard, el 1406, Cabrera va representar la mateixa imatge al centre de la predel·la del retaule de Sant Nicolau i Sant Miquel destinat a Manresa, la qual, per l’esquema pictòric que mostra, ha servit per poder atribuir a la seva mà un plany que prové de la capella de Santa Caterina de Torroella de Montgrí, actualment conservat al Museu d’Art de Girona (MAG/MD, núm. inv. 282); en aquesta obra es fa palesa la incidència de la pintura de Joan Mates. Les diverses obres conservades d’aquest tema atribuïdes a Cabrera van motivar que el marquès de Lozoya l’anomenés pintor del Sisè Dolor.

L’anàlisi de la producció de Jaume Cabrera evidencia que el comitent del retaule de la catedral de Vic, Ponç de Bru, volia el millor del seu art i és per aquesta raó que el retaule del plany sobre el cos de Crist mort és l’obra més valorada dins la seva producció (80 florins, per 15 × 12 pams de superfície, el preu més alt tenint en compte les seves dimensions). L’altar del Sant Sepulcre de la catedral de Vic havia estat al claustre baix, però a partir del 1212 va ser traslladat al costat del portal major. Allí romangué fins el 1467, en què fou portat de nou a la part dreta de la capella de Sant Miquel, situada al braç dret del creuer (Gudiol i Cunill, 1981, pàg. 22-25). El desig de Ponç de Bru d’oferir una obra mestra a la catedral de Vic que reproduís el plany sobre el cos de Crist mort de l’església de Montsió, pot ratificar l’opinió dels estudiosos que Cabrera també va ser l’autor d’aquest retaule.

Per iniciativa de fra Bernat Jaubert i amb el suport de la corona, el 1388 es va construir una capella dedicada a la Mare de Déu de Montsió contigua al monestir de Santa Eulàlia del Camp. Mitjançant una carta del rei Joan I, del 21 de desembre de 1388, se sap que el monarca es manifestava propici a ajudar fra Jaubert en l’erecció a Barcelona “d’una esgleya, la invocació de la qual hage nom Madona Sancta Maria de Mont de Sion, en remembrança dels XV grahons que Madonna Sancta Maria pujà en edat de III anys” (Puig i Puig, 1929, pàg. 271). Aquest mateix any, Joan I va ordenar fer una còpia de l’Ofici de la Verge sobre la pujada dels quinze graons del Montsió, còdex que li havien portat des de París. Pocs mesos després, el 30 d’abril de 1389, Joan I va atorgar llicència per a fundar una confraria dedicada a la Mare de Déu de Montsió a la capella “sota la invocació de Santa Maria de Montsió que s’ha començat a construir i es prossegueix”, i aquest mateix mes va regalar una imatge de la Mare de Déu feta en alabastre, la qual va ser col·locada a l’altar major (Paulí, 1952, pàg. 42-43). D’altra banda, sabem que el 5 de març de 1390 Lluís Borrassà va rebre l’encàrrec d’un retaule per a l’església de Santa Eulàlia del Camp.

Anys més tard, el 1423, el presbiteri de la capella de Santa Maria de Montsió devia convertir-se en el presbiteri major del convent.

L’església de Montsió tenia dos trams d’escala laterals de quinze graons cadascun, una referència a la seva advocació, que situaven l’absis central a una alçada superior a la de la resta de l’església i permetien situar una cripta sota el presbiteri. Aquesta cripta es dedicà al Sant Sepulcre, advocació que fa força versemblant pensar que el retaule esmentat en el contracte de Vic era el de la cripta, mentre que el retaule que s’encarregà a Lluís Borrassà el 1390 devia ser el retaule major de la capella.

L’any 1403 Jaume Cabrera pintà un retaule dedicat a sant Jaume per encàrrec del cirurgià Francesc Clota, un altre per a l’església parroquial de Sant Pau d’Anglesola i contractà el retaule de la Vera Creu i els Set Goigs de Maria per a l’església del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Aquest darrer conjunt pictòric devia tenir unes mides força considerables, atès que només per la pintura –ja que el moble de fusta ja estava fet– es van abonar 2 000 sous.

Sembla, doncs, que a l’entorn del 1400 es produeix el moment de més èxit de Jaume Cabrera, si més no pels documents conservats, cosa que va afavorir l’ingrés de Jaume Ric com a aprenent en el seu taller (1403). El jove pintor, de catorze anys, es va comprometre a treballar al taller per un període de quatre anys, durant els quals Cabrera li donaria el menjar i li pagaria 60 sous al venciment del pacte.

Gràcies a unes notes inèdites de Madurell i Marimon podem afegir la notícia d’un nou retaule contractat per Jaume Cabrera en aquestes dates. Dues àpoques de l’any 1402 fan saber que l’artista havia contractat el retaule major de l’església de Sant Eudald i Sant Maximí de Ripoll per un valor de 125 florins, incloent-hi el fustam. En ambdues cartes de pagament, es fa constar que l’avalava Joana, la seva muller. Sant Eudald és el sant patró de la vila de Ripoll i es té constància que el 1054 se li va construir un temple en el lloc on hi havia una capella dedicada a santa Oliva, església que fou totalment reformada al principi del segle XIX i enderrocada el 1936.

Durant aquests anys Cabrera també devia estar ocupat pintant el retaule de la confraria de Sant Nicolau de Manresa. La venda de diversos censals morts per a reunir els 170 florins que la confraria devia a Jaume Cabrera pel retaule de la seva capella a la Seu de Manresa, indica que el conjunt ja s’havia pintat el 1406. Aquesta incidència, semblant a altres de l’època, avança la data de l’encàrrec i justifica en part el desfasament que les taules conservades palesen amb relació a la data de la notícia. Fins ara, l’any 1406 s’ha interpretat com la data d’inici de l’encàrrec, argument que és del tot impossible, perquè si els 170 florins eren el primer pagament significaria que l’obra tindria un valor de prop de 500 florins. La notícia evidencia que la confraria devia 170 florins a Cabrera per l’obra, mentre que la urgència amb què la confraria es va veure obligada a obtenir els diners ratifica que el conjunt devia ser acabat. Les dificultats econòmiques del comitent justifiquen que ajornessin la decoració de la capella, ornamentació que va ser encarregada al pintor de Manresa Francesc Feliu II, l’any 1412. En el contracte signat amb Feliu es fa constar que els motius decoratius no havien de ser ni d’or, ni de blau d’Acre i que no havien de tenir un gran cost. Es dona la circumstància que Feliu havia d’anar a Barcelona i que a “conexensa de mossèn lo prior dels sacs e sua” havia de portar quatre mostres, com a mínim, dels fullatges amb què havia de decorar la capella. Aquest prior dels sacs ens porta de nou al monestir de Santa Eulàlia del Camp, també conegut amb el nom de convent dels frares del sac.

D’acord amb aquestes dades, podem suposar que Jaume Cabrera encara no havia cobrat el segon termini del preu de l’obra, malgrat que el retaule ja s’havia pintat, i que el valor real del conjunt devia ser gairebé un terç més elevat, quantitat que segurament fou abonada en el moment de formalitzar l’encàrrec. El preu pactat seria, doncs, d’uns 250 florins, incloent-hi el fustam, quantitat força elevada que s’adiu amb el fet que s’hagin conservat dues taules de la predel·la dedicades a la vida de sant Nicolau, les quals originalment anaven juntes, a l’esquerra del compartiment central del bancal. El retaule devia de ser de cinc carrers, en dos dels quals figuraven episodis de sant Nicolau i en els altres dos els de sant Miquel. A la predel·la devia haver-hi dos compartiments dedicats a la vida de cada sant a cada banda del compartiment central, dedicat al plany sobre el cos de Crist mort que s’ha conservat. Actualment, els compartiments que han subsistit han estat objecte d’un muntatge si més no enganyós. Les escenes dedicades a sant Nicolau són la història dels joves ressuscitats, el miracle del gra, la història de la copa i el nen salvat i l’arbre de Diana, i només dues, el miracle del mont Gargano i la pesada de les ànimes, deixen constància que el retaule també estava dedicat a sant Miquel.

El repertori formal de les taules conservades sembla remetre a esquemes difosos durant la darrera dècada del segle XIV. Un exemple d’aquest anacronisme es pot advertir en les bocamànigues amples i triangulars dels personatges figurats, les quals són presents en algunes obres trescentistes dels Serra i de Lluís Borrassà, entre d’altres. En són un exemple el retaule de l’església parroquial de Sant Llorenç de Morunys i el de Sant Julià i Santa Llúcia del convent del Sant Sepulcre de Saragossa, pintats per Pere Serra, i el retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi, i també la taula de sant Jaume el Menor, ambdós pintats per Lluís Borrassà per a Vilafranca del Penedès.

Les comandes més properes al retaule de Sant Nicolau i Sant Miquel ateses per Cabrera van ser el retaule major de l’església de Sant Julià Sassorba (1404) i el retaule de la capella de Sant Miquel del castell de Castelltallat, al Bages (1405). Pocs mesos després del pacte d’aquest darrer retaule es té constància que el senyor del castell de Castelltallat va retre homenatge al senyor de Rajadell, fet que ens fa pensar en una taula dedicada a sant Iscle i santa Victòria procedent de Rajadell (col·lecció privada de Barcelona), atribuïda a Jaume Cabrera, tot i que algun estudiós l’ha relacionat amb Pere Vall. La polèmica en l’atribució sorgeix per la contemporaneïtat d’ambdós artistes i també pels deutes estilístics que tots dos palesen respecte a l’art dels Serra. Però, tot i que és cert que alguns aspectes poden remetre a la mà de Pere Vall, creiem que la qualitat de la taula supera les possibilitats d’aquest artista. Malgrat que hi ha un cert canvi de cànon, cal advertir la gairebé plena coincidència entre un dels personatges de la taula de Rajadell –el que porta un barret amb una ploma– i el que hi ha a la taula del miracle del gra del retaule de Sant Nicolau i Sant Miquel. Aquesta proximitat també es podria fer extensiva a les arquitectures amb arcuacions i merlets emplaçades al rerefons de l’escena, com també a les fesomies d’altres personatges. La datació de la taula, propera a la fi de la primera dècada del segle XV, i el seu origen, l’església parroquial de Rajadell, fa que no sigui inversemblant que l’obra tingui relació amb un possible encàrrec fet a Jaume Cabrera, en què podia haver estat rellevant el paper de l’esmentat senyor de Rajadell.

D’acord amb la documentació conservada, Jaume Cabrera no va rebre cap comanda destinada a la Ciutat Comtal fins el 1414, vint anys després de la seva primera notícia. L’encàrrec li va venir dels marmessors testamentaris del corretger Francesc Marlet i es tractava d’un retaule de Sant Martí que havia de ser destinat a la capella homònima de l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona. Tot i així, prèviament devia pintar un retaule per a l’església de Santa Anna de Barcelona, del qual es conservà un fragment del Calvari fins el 1936, data en què, juntament amb altres obres, va ser destruït. Estilísticament molt propers a aquesta taula són dos compartiments dedicats a la vida de santa Anna, l’expulsió del Temple i el naixement de la Mare de Déu, ambdós conservats en una col·lecció privada de Barcelona, els quals podrien haver format part del mateix conjunt pictòric. No se’n té cap notícia, però si fos així implicaria que Cabrera podria haver pintat el retaule major de la canònica de Santa Anna –cosa que es podria posar en dubte per la qualitat insuficient de les pintures–, o bé un retaule dedicat a la vida de la Mare de Déu. La canònica de Santa Anna es va fusionar el 1423 amb els canonges regulars de Santa Eulàlia del Camp, procedents del convent de Montsió, comunitat per a la qual, com hem vist, probablement va treballar Jaume Cabrera.

El 1416 Cabrera va pactar amb Pere Gual la construcció i la pintura d’un retaule que havia de ser destinat a una capella dels Sants Joans Baptista i Evangelista d’un temple desconegut. L’encàrrec podria haver vingut des de terres gironines, atesa la singular devoció que hi havia en aquestes contrades per sant Narcís. A la taula central d’aquest moble s’havien de pintar les imatges de sant Joan Evangelista i de sant Narcís, dempeus, i els carrers laterals havien d’acollir tres històries de cada un d’aquests benaurats. A la taula cimera del carrer central s’havia de pintar la Crucifixió, i a sota, la Mare de Déu de Gràcia, la qual havia de cobrir amb el seu mantell una multitud d’homes i dones. No se sap si les imatges dedicades a la vida de sant Joan Baptista devien figurar a la predel·la. El conjunt pictòric es va pactar per un preu de 80 florins i es cancel·là al març del 1418. Una altra comanda que també va atendre el 1416 va ser un retaule de Sant Julià que s’havia de destinar a l’església parroquial de Vallfogona de Ripollès.

Durant aquests anys el pintor Jaume Cirera devia fer el seu aprenentatge en el taller de Jaume Cabrera, atès que apareix com a testimoni que vivia a casa del pintor en una de les àpoques del retaule que Cabrera estava pintant per a l’església parroquial de Sant Vicenç de Sarrià, lliurada el 1418. Cirera, més enllà dels conflictes derivats del seu matrimoni clandestí amb la filla de Cabrera, es va acabar establint pel seu compte set anys després a Solsona. Per a aquesta vila, va contractar un retaule, conjuntament amb el pintor Bernat Despuig, tot i que poc després tornà a residir a Barcelona (vegeu el capítol “Bernat Despuig i Jaume Cirera” en aquest mateix volum).

L’ajuda dels pintors del seu taller va ser imprescindible per enllestir obres com el retaule de la Mare de Déu de l’església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca, ja que les grans dimensions d’aquest conjunt pictòric feien necessària l’assistència de membres de l’obrador per poder enllestir-lo. Es tracta d’un retaule de cinc carrers amb sagrari i tuba de tabernacle que acollia una imatge escultòrica de la Mare de Déu. Aquesta tipologia de retaule és molt propera a la d’altres conjunts de l’època, pràcticament tots perduts, com per exemple els retaules que els Borrassà van pintar per al monestir de Sant Martí Sacosta de Girona (Ruiz, 2000a). També tenia cinc carrers el retaule contractat el 1421 per a l’església de Santa Maria del Puig (Esparreguera), un moble dedicat a la Mare de Déu en què havien de figurar els Set Goigs de Maria coronats per la Crucifixió. També calgué la presència de membres del taller que ja començaven a pintar per atendre encàrrecs de poca importància i de baix preu, com el petit tríptic de la Mare de Déu conservat al Museo Arqueológico Nacional, de Madrid, o el retaule de l’església de Santa Fe del Penedès.

Al Museu de Montserrat es custodia un grup de quatre taules pintades per Jaume Cabrera procedents de la col·lecció Carreras que, amb anterioritat, havien format part de la col·lecció del pintor Lluís Masriera corresponents a un encàrrec que l’artista devia atendre a l’entorn de la segona dècada del segle XV.

Dins la darrera producció de Jaume Cabrera destaca una pintura de parador desconegut que fa palesa de manera explícita la incidència del substrat figuratiu del Mestre de Cinctorres i, especialment, del que prové de la cultura llombarda, concretament de la repercussió de les propostes sorgides des de l’obrador de Giovannino de Grassi i del seu fill Salomone. El compartiment escenifica la coronació de la Mare de Déu sota un tron que recorda el mòdul arquitectònic que ennobleix la figura de sant Miquel del retaule de Sant Nicolau i Sant Miquel de Manresa, però transformat parcialment d’acord amb el nou esquema. L’arquitectura del pinacle que sobresurt al mig de la imatge celestial reprodueix un patró elaborat per Salomone de Grassi a l’Offiziolo di Filippo Maria Visconti, còdex conservat a la Biblioteca Nazionale Centrale de Florència (ms. LF 22, c. 19r). L’esquema constructiu d’aquest element en el manuscrit italià coincideix gairebé totalment amb el de la taula relacionada amb Cabrera. D’altra banda, la solució, amb voluntat de perspectiva, de l’enllosat celestial d’aquesta taula en ratifica la datació dins el període més tardà de l’activitat de Cabrera i manté relació amb l’interès que cap a aquest tema espacial sembla haver-hi en les peanyes del compartiment central del retaule de Santa Marta, Sant Domènec i Sant Pere Màrtir per a la capella de Santa Marta de la catedral de Barcelona –obra en què també hi va haver d’intervenir Pere Sarreal–, en les quals l’artista crea espais dins altres espais. Finalment, cal destacar que alguns dels animals representats als dosserets tenen una font d’inspiració directa en els que van sorgir de la mà de Giovannino de Grassi i del seu fill conservats a la Civica Biblioteca Angelo Mai (Bèrgam) (cod. Delta VII).

Retaules de Jaume Cabrera dels quals es coneix l’emplaçament original. Les dades corresponen a l’encàrrec de l’obra o a la data de la notícia més antiga que se’n té. A excepció dels retaules atribuïts.

F. Ruiz

Aquest tipus de dosserets simpatitza també amb els del compartiment central de l’esmentat retaule de la capella de Santa Marta de la catedral de Barcelona, i evidencia que, al final de la seva carrera, l’artista va saber desdir-se dels esquemes més immediats de la segona meitat del segle XIV i es va immergir en el gòtic internacional. En aquesta ocasió, va transgredir els italianismes de la mà del pintor Pere Sarreal, artista que apareix com a testimoni en una comanda que Jaume Cabrera va rebre des de Sant Feliu d’Alella. Tots dos van esdevenir l’epíleg del taller de Lluís Borrassà, una vegada mort el mestre. Una taula dedicada a sant Pere Màrtir o a sant Domènec, segons alguns estudiosos, en què es representa la protecció que el sant atorga a una nau en perill, va formar part del retaule de Santa Marta, Sant Domènec i Sant Pere Màrtir. Aquesta pintura, conservada a la col·lecció Cassel van Doorn, Englewood (New Jersey), juntament amb la taula central tripartita i un fragment de la taula de la discussió de sant Domènec amb els heretges –ambdues atribuïdes per Gudiol a Lluís Borrassà i conservades a col·leccions privades de Barcelona–, són els únics testimonis d’aquest antic retaule catedralici (vegeu el capítol “L’epíleg del taller de Lluís Borrassà” en aquest mateix volum).

Una de les darreres comandes conegudes va ser un retaule que havia de fer per a un veí de Sant Joan de les Abadesses. El retaule era de tres carrers i Cabrera es comprometia a fer-lo segons “una mostra posada en un full de paper” i per un preu de 45 florins. En aquesta contractació, pactada al novembre del 1427, crida l’atenció que el comitent fos Guillem Isalguer, cognom que coincideix amb el de l’abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses Miquel Isalguer (1456-84), fill també d’aquesta vila.

Finalment, cal esmentar la que possiblement va ser la darrera obra que Cabrera va pintar entre els anys 1430 i 1432, encarregada per Joan Verdaguer, beneficiat de l’església del monestir de Santa Maria de Pedralbes. Es tracta d’un retaule per al qual Verdaguer va pagar 60 florins i que molt probablement va ser destinat al monestir de les clarisses, igual que diverses donacions que el comitent feu envers el mateix monestir en el decurs de l’any 1438. L’esposa de Guillem Despujol, comitent del retaule de la capella de Santa Marta de la catedral de Barcelona, també es deia Verdaguer de cognom.

A l’entorn de l’art de Jaume Cabrera han estat vinculades altres obres, entre les quals destaquen els reliquiaris amb la Santa Faç de Maria de la catedral de Tortosa, del Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 1885) i d’una col·lecció privada de París, i el reliquiari amb l’Home dels Dolors i la Santa Faç de Maria de la col·lecció Soler i Rovirosa de Barcelona.

Jaume Cabrera. Obres
DATACIÓ	OBRA	LOCALITZACIÓ INICIAL	COMITENT	LOCALITZACIÓ ACTUAL
RETAULES DOCUMENTATS
1394-96	Retaule de Sant Martí	Altar major de l’església parroquial de Sant Martí de Calonge (Baix Empordà)	Pere Maluç en nom dels obrers de l’església
1394-99	Retaule de la Mare de Déu	Altar major de la capella de Santa Maria de Bellulla (Canovelles)	Jaume Canal, prevere i rector de l’església
1399-1400	Retaule		Ramon Canet, de Barcelona, i Bernat Salars (o Sala), de Lleida, mercaders de Barcelona
a. 1400	Retaule del plany sobre el cos de Crist mort?	Capella de Santa Maria de Montsió (Barcelona)
1400	Retaule	Monestir canonical de Santa Maria de Solsona	Pere Segarra (o Sagrera), beneficiat de l’església de Solsona
1400-03	Retaule del plany sobre el cos de Crist mort	Capella del Sant Sepulcre de la catedral de Vic	Ponç de Bru, doctor en lleis i cabiscol de Vic
1402-03	Retaule major	Església de Sant Eudald i Sant Maximí de Ripoll
1403	Retaule de Sant Jaume		Francesc Clota, cirurgià
1403	Retaule	Església parroquial de Sant Pau d’Anglesola (Urgell)	Guillem Castell, prevere beneficiat de la catedral de Barcelona Bernat de Casabó, rector d’Anglesola
1403-04	Retaule de la Vera Creu i dels Set Goigs de la Mare de Déu	Capella de Jaume Pujades al monestir de Sant Feliu de Guíxols	Guillem Pujades, mercader de Barcelona Antoni de Fornells, canonge de la catedral de Barcelona Antoni Olzina, perpunter de Barcelona
1404	Retaule de Sant Julià i Santa Basilissa	Altar major de l’església parroquial de Sant Julià Sassorba (Gurb)	Prohoms de Sant Julià Sassorba
1405	Retaule	Capella de Sant Miquel del castell de Castelltallat (Sant Mateu de Bages)	Pere de Bonveí, procurador, síndic, obrer i administrador de l’església
a. 1406	Retaule de Sants Nicolau i Miquel	Capella de Sant Nicolau de la Seu de Manresa	Confraria de Sant Nicolau de Manresa	Actual capella de Sant Nicolau de la Seu de Manresa (antigament, de Sant Joan Baptista)
1407	Retaule de Sant Pau	Església de Sant Pol (la Bisbal d’Empordà)	Llorenç de Pla, de la Bisbal d’Empordà
1414-15	Retaule de Sant Martí	Capella de Sant Martí de l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona	Antoni Oliver, prevere, i Francesc Bofill, mercader, marmessors del corretger Francesc Marlet
1416	Retaule de Sant Julià	Altar major de l’església parroquial de Sant Julià de Vallfogona de Ripollès
1416-18	Retaule dels Sants Joan Baptista, Joan Evangelista i Narcís	Capella dels Sants Joans Baptista i Evangelista	Pere Gual, draper
1417	Retaule		Pere Oller, mercader de Barcelona
1418	Retaule dels Sants Llorenç, Martí i Antoni	Església parroquial de Sant Vicenç de Sarrià	Bernat i Antoni Figuera, hereus de Bernat Dalmau, àlies Montmany
1421-24	Retaule dels Set Goigs de la Mare de Déu	Altar major de l’església parroquial de Santa Maria del Puig (Esparreguera)	Pere Carreres, prevere i rector, Bernat Pi, batlle; Antoni Vacarisses i Montserrat Ubac, en nom propi i de la vila d’Esparreguera
1421-24	Retaule dels Sants Pere i Pau	Església parroquial de Santa Maria del Puig (Esparreguera)	Pere Carreres, prevere i rector, Bernat Pi, batlle; Antoni Vacarisses i Montserrat Ubac, en nom propi i de la vila d’Esparreguera
1421-24	Retaule de Sant Joan	Església parroquial de Santa Maria del Puig (Esparreguera)	Pere Carreres, prevere i rector, Bernat Pi, batlle; Antoni Vacarisses i Montserrat Ubac, en nom propi i de la vila d’Esparreguera
1425-27	Retaule	Església parroquial de Sant Esteve d’Olot	Narcís Porcilgues, paraire
1425	Retaule	Església parroquial de Sant Feliu d’Alella	Pere Torre i Joan Porrafa, en nom de la universitat
1427-28	Retaule	Església del monestir de Sant Joan de les Abadesses?	Guillem Isalguer, de Sant Joan de les Abadesses
1430-32	Retaule	Església del monestir de Santa Maria de Pedralbes?	Joan Verdaguer, beneficiat de l’església del monestir de Santa Maria de Pedralbes
ALGUNS ALTRES TREBALLS DOCUMENTATS
1401	Pintura del sostre de la sala d’Eleccions	Casa de la Ciutat de Barcelona	Consell de la Ciutat	Casa de la Ciutat de Barcelona
OBRES ATRIBUÏDES
a. 1400	Retaule del Sant Salvador, Sant Marc i la Mare de Déu	Església parroquial de Sant Salvador de l’Alzina de Ribelles (Vilanova de l’Aguda, Noguera)		Cos superior del retaule: Museu Maricel de Sitges Predel·la: MNAC/MAC, núm. inv. 44528 i col·leccions privades
1405-10	Retaule de Sant Iscle i Santa Victòria	Església parroquial de Sant Iscle de Rajadell (Bages)		Col·lecció privada (Barcelona)
1415-30	Taula del plany sobre el cos de Crist mort	Capella de Santa Caterina de Torroella de Montgrí (Baix Empordà)		MAG/MD, núm. inv. 282
1420-25	Retaule de la Mare de Déu	Altar major de l’església parroquial de Santa Maria de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès)		Altar major de l’església parroquial de Santa Maria de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès)
v. 1424-26	Retaule de Santa Marta, Sant Domènec i Sant Pere Màrtir (conjuntament amb Pere Sarreal. Probablement contractat per Lluís Borrassà)	Capella de Santa Marta de la catedral de Barcelona	Guillem Despujol	Tres taules: diverses col·leccions privades (Barcelona i Englewood, New Jersey)
	Taula de la Mare de Déu i l’infant amb quatre àngels músics			Col·lecció Gómez-Moreno (Madrid)
	Taula de l’àngel músic			MEV, núm. inv. 4160
	Retaule			Compartiment de la Mare de Déu amb vuit àngels músics: MEV, núm. inv. 1948
	Retaule de la Mare de Déu			Calvari i tres compartiments: Museu de Montserrat
	Retaule de la Mare de Déu			Compartiment de la coronacióde la Mare de Déu: parador desconegut
	Retaule	Canònica de Santa Anna de Barcelona		Calvari: destruït el 1936 Potser dos compartiments: col·lecció privada (Barcelona)
OBRES DEL CERCLE DE JAUME CABRERA
	Tríptic			Museo Arqueológico Nacional (Madrid)
	Reliquiari			Catedral de Tortosa
	Reliquiari			Col·lecció Soler i Rovirosa (Barcelona)
	Reliquiari			Col·lecció privada (París)
	Reliquiari			MEV, núm. inv. 1885
	Retaule de Santa Fe	Església parroquial de Santa Fe del Penedès (Alt Penedès)

Bibliografia consultada

Catálogo de las principales…, s.d.; Casellas, 1892, pàg. 192; Catálogo del Museo Arqueológico-Artístico…, 1893, núm. 241, 352 i 353; Bofarull i Sans, 1902; Gudiol i Cunill, 1902, pàg. 468; Sanpere, 1906a; Bertaux, 1908b, pàg. 763; Sarret, 1916, pàg. 10-11; Soler, 1918-20; Gudiol i Cunill, s.d. [1924], pàg. 150-168; Richert, 1926, pàg. 57; Duran i Sanpere, 1929; Post, 1930a, pàg. 249, 278-279, 288 i 362-369, 1933, pàg. 524-528, 1938, pàg. 753, i 1941, pàg. 597 i 613; Bohigas i Tarragó, 1945; Madurell, 1946, pàg. 17-24; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, vol. I, pàg. 91 i 265; Post, 1947, pàg. 752; Madurell, 1949-52; Post, 1950, pàg. 308-310; Guía del Museo…, 1954, pàg. 98; Gaya Nuño, 1958, cat. núm. 414; Duran i Sanpere, 1975, pàg. 240; Alcolea, 1984; Gudiol – Alcolea, 1986, pàg. 92-96; José, 1986b; Yarza, 1993, pàg. 49-61, fig. pàg. 47 i 61; Antón, 1997; Alcoy, 1998, pàg. 239-243; Ruiz, 1998a; Laplana, 1999, pàg. 113; Ruiz, 1999d i 2000a; Pujol, 2004, pàg. 65-74.