Pere Vall

Pere Vall, de personalitat prolífica, tot i que no gaire innovadora, segurament va ser un pintor apreciat pels seus contemporanis. Malgrat que es devia formar a Barcelona, era natural de Cardona, vila on va treballar i tingué el seu taller. Un document del 1405, en què és esmentat com a testimoni de Pere Serra, tan sols confirma una col·laboració artística que es fa palesa en la seva producció, i que va haver de tenir lloc entre el final del segle XIV i el començament del XV. De fet, la figura del conegut aleshores com a Mestre de la Pentecosta de Cardona fou construïda per Post (1930a) tenint en compte les seves relacions, tant estilístiques com iconogràfiques, amb el taller dels germans Serra, als quals Pere Vall es mantingué fidel al llarg de la seva carrera.

La identificació d’aquest pintor ha estat possible a partir de la documentació relativa a una obra procedent de l’església parroquial de Sant Miquel de Cardona, antigament atribuïda a l’esmentat mestre anònim: un retaule dedicat a sant Blai. El fet que es cridés Pere Vall per pintar aquest retaule i dos més per a altars de les capelles d’aquest temple, consagrat el 1397, és un senyal indirecte de la fama assolida, en primer lloc per la seva formació en un dels tallers més importants de la Barcelona del final del segle XIV, el de Pere Serra, i en segon lloc, per les col·laboracions amb aquest darrer pintor dins del seu taller una vegada acabada l’etapa d’aprenentatge.

Recentment s’ha suggerit que en dues obres més es pot reconèixer la mà del mestre i del seu deixeble (Alcoy, 1998). És el cas del compartiment d’un retaule dedicat a sant Iscle i santa Victòria, provinent de l’església de Rajadell, ara en una col·lecció privada, i atribuït per J. Gudiol i S. Alcolea al taller de Jaume Cabrera (Gudiol – Alcolea, 1986). D’una època que sembla coincidir amb l’última fase del taller de Pere Serra, la pintura té certes semblances amb la producció de Pere Vall. Així mateix, a la predel·la del retaule de Santa Eulàlia i Santa Clara de Sogorb, de Pere Serra (v. 1403-05), es torna a notar la col·laboració entre ambdós artistes.

Malgrat que s’hagi relacionat una taula amb sant Pere in cathedra conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC/MAC, núm. inv. 49504) amb un document que testimonia l’execució d’un retaule dedicat a sant Pere per a la parròquia de Sant Miquel de Cardona, la filiació directa entre el document, la pintura i el pintor Pere Vall no ha estat encara demostrada, entre altres coses perquè no es coneix amb seguretat l’origen de la taula conservada al MNAC. El parentiu amb les obres conegudes del pintor cardoní, d’altra banda, faria pensar que aquesta taula fou pintada en l’àmbit del seu taller.

El 1408 Pere Vall pintà per al rector Francesc de Navel, a la mateixa església, l’esmentat retaule de Sant Blai (Madurell, 1949-52, vol. X; Orriols, 2003), avui guardat en una col·lecció privada, i el 1410 un altre centrat en la representació de l’Esperit Sant. La taula principal d’aquest darrer, amb l’escena de la vinguda de l’Esperit Sant, és encara in situ, si bé actualment és exposada juntament amb dos carrers que procedeixen del retaule de Santa Úrsula del Mestre de les Figures Anèmiques, artista que ha estat relacionat per algun estudiós amb el pintor Pere Rovira. També pertanyen probablement al retaule de l’Esperit Sant dues taules amb l’Anunciació i el baptisme de Crist que es conserven al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (MDCS, núm. inv. 19).

Ordenat i amb una inclinació gairebé obsessiva per la simetria, Pere Vall acostumava a pintar escenes molt clares i didàctiques, en què els personatges viuen en un espai geomètric clarament definit. Les muralles i les torres, de les quals sobresurten amb un efecte caricaturesc desproporcionades testes de personatges espectadors, serveixen al pintor per a estructurar la narració, com en el cas del retaule de Sant Blai. Aquí, el sant protagonitza el seu propi martiri als afores de la ciutat, sense cap mena d’accent gestual o expressiu, fins al punt que els caps tallats que apareixen a terra davant dels cossos encara agenollats han perdut tot tipus de dramatisme. Fins i tot l’atenció per l’element decoratiu, que és palesa en els teixits triats per a les túniques i els mantells, és continguda i discreta.

La taula de la vinguda de l’Esperit Sant o Pentecosta de l’església de Sant Miquel de Cardona és exemplar per a explicar la insistent simetria adoptada en totes les composicions del mestre, resultat d’una interpretació potser massa rígida dels models dels Serra. En aquesta taula, la Mare de Déu forma l’eix vertical de la imatge; a cada costat, en nombre igual, es distribueixen els apòstols. A més, també contribueix a crear aquest efecte geomètric un paviment de rajoles quadrades completament vertical, és a dir, bidimensional. Es tracta del mateix sòl que, uns quants anys més tard l’esmentat Mestre de les Figures Anèmiques copià a la taula central del retaule de Santa Úrsula, destinat a la mateixa església, i en un altre compartiment amb la representació d’un episodi de la vida de sant Bartomeu, conservat al castell de Bourdeilles, a França.

El temple de Sant Miquel de Cardona guarda també un singular retaule, dedicat a santa Anna, la Mare de Déu i sant Amador, que s’atribueix així mateix a Pere Vall. La seva iconografia complexa ha estat explicada identificant el personatge situat a la dreta de les figures de santa Anna i la Mare de Déu, al compartiment central, amb l’escassament representat sant Amador (Tervarent, 1934). A l’esquerra hi ha sant Joan Evangelista, i als seus peus, agenollat, el donant, Romeu Mas (Orriols, 2003). Al darrer compartiment lateral es relaten episodis del sant eremita, nascut amb la complicitat del diable en persona. Segons una llegenda catalana, fou rebutjat per la seva mare per aquest motiu, i fou alimentat per una cérvola. A banda d’això, no deixa de ser interessant la disposició general de les escenes –dues per compartiment– i l’elecció dels personatges i dels episodis relatats –tots relacionats amb el més-enllà, amb la redempció dels pecats i amb la perspectiva d’una vida després de la mort–, elements que, en la seva totalitat, confirmen la destinació funerària de la capella, que inicialment acollia el políptic. A la taula cimera del carrer central hi ha el Crist Jutge, i als carrers laterals, respectivament, dues representacions de l’entrada dels beats al paradís i dels condemnats a l’infern. A sota hi ha representades, a l’esquerra, les escenes de l’anunciació a sant Joaquim i la trobada a la Porta Daurada i, a l’altre costat, el naixement de la Mare de Déu i la seva presentació al Temple. Els dos compartiments laterals inferiors mostren, en un costat, el martiri de sant Joan Evangelista davant la Porta Llatina i la seva estada a Patmos, i a l’altre, sant Amador mentre és alimentat per la cérvola i quan aquest rescata les ànimes dels seus pares del purgatori, tot celebrant misses per a ells. Des del punt de vista estilístic, es nota una lleugera inflexió de l’ordre i la simetria habituals en aquest pintor.

L’atenció que Pere Vall dedica a la recerca de models i temes iconogràfics inusuals es combina amb un interès específic per les representacions d’objectes i d’escenes quotidians, com s’esdevé en el cas de la nativitat de la Mare de Déu de la col·lecció Mateu de Barcelona. A l’esquerra, santa Anna, ajaguda al llit, rep les atencions del postpart en presència de sant Joaquim. A la dreta, en un ambient molt diferent, una dona agenollada sembla ocupada a cuinar alguna cosa, mentre una altra s’espera a la porta amb un plat a les mans, en una escena que segons Post és de gènere.

Per a l’altar principal de la canònica de Sant Vicenç de Cardona el pintor realitzà el retaule de Sant Vicenç, del qual tan sols es conserven les taules cimeres (col·lecció Carreras Candi i MEV, núm. inv. 10730-10731) (Gudiol – Alcolea, 1986).

Malgrat la discreta quantitat d’obres conservades –moltes actualment a l’estranger– i la gràcia narrativa que el caracteritza, aquest pintor no ha gaudit de gaire consideració entre els estudiosos de la pintura medieval catalana. Probablement, a causa de certa monotonia i repetició en les fesomies i les expressions dels seus personatges, ha estat difícil crear un recorregut cronològic per al conjunt de la seva producció (Gudiol – Alcolea, 1986). No obstant això, Pere Vall es mostra com un narrador atent, especialment curós en l’elecció dels temes que s’han de tractar, ben sovint iconogràficament singulars. Si bé és veritat que utilitza els elements del gòtic internacional de manera superficial, tot demostrant una relació encara ferma amb el passat italianitzant del tres-cents, aconsegueix tanmateix inventar-se un formulari pictòric destacable.

Bibliografia consultada

Post, 1930a, pàg. 283-284, fig. 174, i pàg. 286-288, fig. 175-176, i 1933, pàg. 524, fig. 203; Tervarent, 1934; Post, 1935, pàg. 429 i 512-514; Casades, 1936; Post, 1938, pàg. 741, i 1947, pàg. 744; Madurell, 1949-52, vol. X, doc. 630, pàg. 191; Post, 1950, pàg. 298-300; Gaya Nuño, 1958; Serra i Vilaró, 1962, pàg. 37-38, 51-53, 60-61 i 67-68; Haraszti-Takács, 1972; Anònim, 1985; Gudiol – Alcolea, 1986, pàg. 97-99; Alcoy, 1998, pàg. 239-243; Orriols, 2003.