Pascual Ortoneda i els retaules de Cabassers, la Secuita i Santa Margarida

Tres obres anònimes –el retaule dels Goigs de la Mare de Déu, de Cabassers, la taula de Santa Margarida, de la catedral de Tarragona, i el retaule de la Mare de Déu, de la Secuita–, que, per cronologia, es poden situar al primer terç del segle XV, tenen una clara relació estilística amb les obres de Mateu Ortoneda, bé que mostren certes diferències respecte de la producció segura d’aquest mestre.

Els rostres de la Mare de Déu dels retaules de Cabassers i de la Secuita, així com el rostre de santa Margarida estan resolts d’una manera molt propera a la de Mateu Ortoneda: el front ampli, lleugerament bombat, les celles fines i altes, el nas ben dibuixat, estret i llarg, la boca petita i molsuda, la barbeta arrodonida i els cabells vermellosos. També la figura de l’Infant participa d’aquesta semblança. Altres detalls –com la peanya poligonal del tron de la Mare, molt similar en el cas dels retaules de Cabassers i de la Secuita, de manera semblant a la peanya present al retaule de Solivella, obra de Mateu Ortoneda– indicarien una relació molt directa amb aquest mestre.

L’evolució dels estudis ha permès la formulació d’hipòtesis ben diverses respecte a l’autor o autors d’aquestes obres. Algunes les atribueixen a diverses fases de la producció de Mateu Ortoneda. Una altra adjudica el retaule de Cabassers a un hipotètic col·laborador de Mateu Ortoneda, un pintor anònim anomenat Mestre de Cabassers. Altres assignen el retaule de la Secuita i la taula de Santa Margarida a un segon hipotètic seguidor o col·laborador de Mateu Ortoneda, anomenat convencionalment Mestre de la Secuita, que es relaciona amb Pasqual Ortoneda, un pintor actiu a Aragó entre el 1423 i el 1460, les obres del qual mostren una clara convergència estilística amb el retaule de la Secuita i la taula de la catedral de Tarragona.

El retaule de Cabassers

L’esplèndid retaule dels Goigs de la Mare de Déu, de la baronia de Cabassers –recentment restaurat i que es conserva a l’església parroquial de Cabassers (Priorat)– és una obra que sembla molt propera als trets específics de la producció de Mateu Ortoneda. A la taula central apareix la Mare de Déu, asseguda en un tron de base poligonal, amb l’Infant als braços i dos àngels darrere el respatller. Tant el rostre de la Mare de Déu com el de l’Infant mostren molts punts de contacte amb els de les figures presents al retaule de Solivella. El cos superior es completa amb els Goigs: Anunciació a la Mare de Déu, Naixement, adoració dels Reis, resurrecció de Crist, ascensió de Crist, vinguda de l’Esperit Sant i coronació de Maria, a més del Calvari al cim. A la predel·la es mostren sant Joan Baptista, santa Caterina, sant Bernat, sant Llorenç, santa Bàrbara i sant Antoni Abat i, també, escuts amb els senyals de Cabassers i de la baronia. Com apunta Francesc Ruiz i Quesada (vegeu el capítol “Les escoles pictòriques de Tarragona” [del primer internacional], en aquest mateix volum), el retaule de Cabassers és encara molt italianitzant, molt influït per Pere Serra, i alhora connecta amb la pintura de Joan Mates, col·laborador del taller de Serra en la darrera etapa. La més que probable formació de Mateu Ortoneda en aquest obrador refermaria la hipòtesi de Francesc Ruiz, segons la qual el retaule de Cabassers possiblement és una obra primerenca del pintor, realitzada vers el 1403, quan s’establí a Tarragona, anterior a la influència rebuda amb posterioritat de Guerau Gener, Lluís Borrassà i Ramon de Mur.

Pasqual Ortoneda

Les escasses mostres conservades de l’obra de Pasqual Ortoneda fins ara documentades o atribuïdes amb certesa –una sarga de la catedral d’Osca que li ha estat atribuïda i una taula del retaule que contractà el 1437 per a la població aragonesa d’Embid de la Ribera–, sembla que permeten relacionar d’una manera prou clara aquest pintor amb Mateu Ortoneda i, també, amb el retaule de la Secuita i la taula de Santa Margarida. Ambdues obres podrien correspondre a Pasqual Ortoneda, que les hauria pintat entre el 1420 i el 1423 al taller tarragoní de Mateu, sota la seva supervisió.

La relació familiar de Pasqual Ortoneda amb Mateu Ortoneda, a banda de la conjunció estilística, s’ha deduït a partir de dues coincidències. D’un costat, el cognom, molt comú a les comarques de Tarragona i estrany del tot a les terres aragoneses. De l’altre, la coincidència del nom de fonts amb el d’un germà de Mateu Ortoneda, anomenat Pascasi (Pasqual), al qual atorgà poders el 1421. Si durant algun temps es va pensar que Pascasi Ortoneda i el pintor Pasqual Ortoneda actiu a Aragó eren la mateixa persona, l’anàlisi de les dates, massa allunyades entre si, indica que més aviat es tractava d’un descendent de Mateu que possiblement rebé la formació al seu taller. El fet que Pasqual s’establís a Osca com a pintor l’any 1423 es podria explicar potser per un desig de buscar nous horitzons professionals. Qui sap si la seva marxa a Aragó influí en l’estada temporal de Mateu Ortoneda a Barcelona, cap al 1425, a l’antic taller de Lluís Borrassà, ja que s’hauria quedat sense el col·laborador més valuós que tenia a Tarragona.

Pasqual Ortoneda, ja establert com a pintor a Osca, signà les capitulacions matrimonials amb Urraca Torrent el 1423. S’hi va estar almenys fins el 1428, i allí degué pintar una sarga amb la Mare de Déu i l’Infant, per a la catedral, que mostra importants punts de contacte amb el retaule de la Secuita i la taula de santa Margarida, especialment pel que fa als trets del rostre de Maria. El 1433 consta com a resident a Saragossa, on estigué ben relacionat amb els pintors aragonesos més destacats del moment. La seva instal·lació a la ciutat i la contractació d’obres d’importància no es poden deslligar de la presència de Dalmau de Mur, que fou arquebisbe de Saragossa entre el 1431 i el 1456, després d’haver estat arquebisbe de Tarragona, on sens dubte hauria conegut el pintor. Durant aquells anys, Pasqual Ortoneda contractà diverses obres, algunes de molt destacades: un retaule per a la capella de la Mare de Déu del Pilar, a Saragossa (1435); la part pictòrica del retaule major de la catedral de Tarassona, en col·laboració amb un altre protegit de l’arquebisbe, l’escultor Pere Joan (1437); el retaule major de l’església de Villanueva de Gállego (1437); l’esmentat retaule de la Mare de Déu, Sant Blai i Sant Antoni Abat, de l’església d’Embid de la Ribera (1437), obra de la qual es conserva només una taula, ara al MNAC (MNAC/MAC, núm. inv. 65783); un retaule per a l’església de Paniza (1441); un altre per a la d’Alberite de San Juan (1442), i la pintura de les portes i el bancal d’un tríptic que havia estat tallat per Pere Joan, per a la capella de la casa de la ciutat de Saragossa (1443). L’any 1446 col·locà un fill de catorze anys –anomenat Bernat, com el pare de Mateu Ortoneda– al taller de Bernat Martorell, a Barcelona, com a aprenent. La mort, el 1456, de l’arquebisbe Dalmau de Mur coincideix amb la marxa del pintor a Montsó. En 1459-60 vivia a Barbastre, on es tornà a casar.

Els retaules de la Secuita i Santa Margarida

El retaule de la Secuita (MDT, núm. d’inv. 854-856) mostra a la taula central la Mare de Déu asseguda en un tron de base poligonal, amb l’Infant en braços, i amb la corona i el fermall de la gonella resolts amb relleus de pastillatge. Els envolten quatre àngels músics. Molt maltractat, el retaule ha perdut la predel·la, el guardapols i part de la taula lateral dreta, però una recent restauració li ha retornat l’esplendor cromàtica. S’hi representen el Calvari, al cim, i a les taules laterals el Naixement, l’adoració dels Reis, la Resurrecció, l’ascensió de Crist, la vinguda de l’Esperit Sant i la dormició de Maria. Cal destacar la presència de la figura de santa Brígida de Suècia (1303-73) a les escenes del Naixement i de l’adoració dels Reis, d’acord amb el relat de les seves visions recollides en les Revelationes sanctae Birgittae. El tractament dels rostres segueix els models proposats per Mateu Ortoneda, però les figures estan resoltes amb més finor i delicadesa, amb carnacions més subtils. Empra una gamma cromàtica molt treballada, amb predomini dels tons càlids.

La taula de santa Margarida d’Antioquia (MDT, núm. inv. 867), única supervivent d’un retaule perdut, mostra a la titular dreta –amb corona reial i vestida amb gonella de brocat i mantell blau–, que trepitja el dimoni, en forma de drac, i que sosté amb les mans un llibre obert, la palma del martiri i una creueta. El fons puntejat recorda el del retaule de Solivella. Als carcanyols es mostren dos escuts, l’un amb una roseta de sis pètals sobre camper vermell i l’altre amb una creu de terme d’extremitats floronades, sostinguda per una peanya de carreus.

Sota l’influx de Mateu Ortoneda, el retaule de la Secuita i la taula de Santa Margarida, atribuïbles al seu deixeble Pasqual Ortoneda, juntament amb el retaule de Cabassers, mostren el grau de solidesa d’una escola local que va saber establir unes línies definides i pròpies.

El retaule de Vilafranca del Penedès

A la darrera etapa de Pasqual Ortoneda, en canvi, pertany segurament un retaule conservat a Vilafranca del Penedès.

Post relacionà amb el cercle d’Ortoneda aquest retaule dedicat a la Mare de Déu, datat l’any 1459 per una inscripció al tron de la Verge. Tot recuperant la hipòtesi de Post, l’estil i la data que conté el retaule han permès a Francesc Ruiz relacionar-lo, concretament, amb Pasqual Ortoneda, tot apuntant com a possible origen la zona de la Franja (vegeu el capítol “Les escoles pictòriques de Tarragona” [del primer internacional], en aquest mateix volum). Fet i fet, el 1459 el pintor encara continuava actiu, ja que el 1460 contractà un retaule per a Bierge. De procedència desconeguda, Pau Milà i Fontanals (1813-83) l’adquirí –possiblement al mercat d’antiquari d’obres d’art religiós posterior a les diverses desamortitzacions del segle XIX–, per a la capella del panteó familiar del cementiri de Vilafranca del Penedès. Arribada la Guerra Civil Espanyola, el retaule fou traslladat a l’església de la Santíssima Trinitat d’aquesta població, i posteriorment, al Museu de Vilafranca, on ara es conserva. L’obra és hereva dels models establerts per Mateu Ortoneda, i mostra molts punts de contacte amb el retaule de la Secuita, si bé evidencia una progressió, producte de l’evolució del pintor al llarg del temps i, qui sap si també, de la intervenció de membres del seu taller.

Bibliografia consultada

Tormo, 1916, pàg. 320-321; Soler i March, 1929, pàg. 93; Post, 1930a, pàg. 303-304 i fig. 184, i 1935, pàg. 602-605; Gudiol i Ricart, 1938, pàg. 25 i làm. LII; Post, 1938, pàg. 547-550 i fig. 201-202, i pàg. 750-751 i fig. 287; Batlle i Huguet, 1942, pàg. 55; Gudiol i Ricart, s.d. [1944], pàg. 37 i fig. LII; Batlle i Huguet, 1945, pàg. 213 i cat. 7, làm. LXVIII, 4, i cat. 8, làm. LXX, 1; Trens, 1946, pàg. 413 i fig. 253; Batlle i Huguet, 1952, pàg. 209-210, núm. 13-14, làm. IX, 1-2; Gudiol i Ricart, 1955, pàg. 100, fig. 73-74, i pàg. 158, fig. 129; Verrié, 1957, pàg. 399, fig. 388; Post, 1958, pàg. 564; Montlleó, 1965, pàg. 176. Camón Aznar, 1966, pàg. 261 i 321; Gudiol i Ricart, 1971, pàg. 75 i làm. 114; Lacarra, 1981; Gudiol – Alcolea, 1986, pàg. 108, cat. 313, fig. 571-573, i cat. 314-315, fig. 574-575; Lacarra, 1987a; Liaño, 1987, pàg. 152; Janke, 1987, pàg. 9-17; Alcoy, 1992a, pàg. 212; Lacarra, 1992; Alcoy, 1993, pàg. 37-41; Ruiz, 1997a, pàg. 70; Alcoy, 1998, pàg. 248-250.