Pintor i cortiner de Barcelona i Saragossa, Guillem Talarn era fill de Gabriel Talarn, probablement el cortiner homònim que apareix documentat a Barcelona i Saragossa fins el 1418. Hi ha notícies de la nissaga dels Talarn a partir de Bernat Talarn, corredor d’orella que tingué tres fills: Gabriel, Bernardó –que ingressà en el taller del perpunter Antoni Olzina per aprendre l’ofici el 1393, a l’edat de 13 anys– i Bartomeua. Des del 1393 fins al 1400, Gabriel figura com a pintor de Barcelona, i dos anys més tard, el 1402, contractà conjuntament amb Juan Solana un retaule dedicat a santa Caterina i sant Marc per a l’església parroquial de Badules (Saragossa) (Serrano, 1916a, pàg. 463). Tanmateix, Serrano també fa constar que aquest contracte se signà el 1407, la qual cosa, si és correcta la data, significaria allargar fins a aquest any l’associació Talarn-Solana (Serrano, 1916b). Tres anys més tard, el 1410, tornà de nou a la Ciutat Comtal, on consta des d’aleshores i fins a la seva mort com a perpunter (v. 1418). Aquest any la seva vídua, Blanca Olzina, cobrà uns sous dels marmessors de Margarida, muller del causídic Berenguer Soler, com a ajuda per al matrimoni d’Isabel, filla de Blanca i Gabriel Talarn i germana de Guillem.
Se sap, per María del Carmen Lacarra, que Guillem Talarn era a Saragossa entre els anys 1421 i 1425, moment en què col·laborà amb el pintor Joan Just (1423-25). La seva primera referència a Barcelona és del 1427, en què hi ha constància d’un deute de Guillem Talarn, cortiner, en el llibre de terços de la cúria del veguer. Guillem no apareix documentat de nou fins el 1434, relacionat amb el pintor –abans esclau– Joan Ponç, i cobrant l’import de la pintura d’un gonfanó que els administradors de la confraria de Sant Andreu de la vila de Solsona li havien encarregat.
Poc més tard es devia associar amb el pintor Bernat Mates, fill del també pintor Joan Mates, però les coses no li devien anar gaire bé, ja que la reina Maria, lloctinent d’Alfons el Magnànim, concedí a Guillem Talarn i a la seva esposa Joana (1436) una pròrroga del deute de 20 lliures que tenien amb cristians, jueus i sarraïns per espai de dos anys. Les dificultats econòmiques devien afavorir que trenqués l’associació amb Bernat Mates i que renunciés a seguir pintant el retaule de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses, moble que havia estat contractat a tots dos artistes. També aquest any cobrà 74 florins per pintar, juntament amb Arnau Travessa, de Manresa, el retaule major de l’església dels predicadors d’aquesta ciutat (Sarret, 1916, pàg. 23 i 24). Possiblement tornà a Saragossa, on el 1437 rebé en comanda 18 lliures, 4 sous i 6 diners del batifuller barceloní Guillem Averard, en presència de Pasqual Ortoneda, pintor que signa com a testimoni. De nou a Barcelona, el 1442 contractà el retaule de l’església parroquial de Sant Cebrià de Fogars de la Selva. El moble, que es pactà per 50 florins, havia de ser de tres carrers amb les representacions de sant Cebrià, al mig, i de les santes Justa i Rufina als costats.
En els moments en què Guillem Talarn no era sol·licitat per pintar alguna obra, és probable que col·laborés al taller de Bernat Martorell o al de Jaume Cirera. Guillem apareix en relació amb Martorell com a testimoni de l’inventari dels béns de Rafael Isern, que havia nomenat hereu universal el seu oncle Bernat Martorell (1444).
Morta la seva esposa Joana, Guillem Talarn es tornà a casar amb Bartomeua, vídua del mestre de draps de senyals Antoni Griva. Aquest nou enllaç es coneix perquè Antoni Griva, fill del difunt Antoni Griva i Bartomeua Araut, ingressà al taller de Guillem Talarn per aprendre l’ofici de pintor (1447). Antoni, que aleshores tenia quinze anys, pactà aquest aprenentatge per espai de cinc anys. Talarn també dugué a terme treballs relacionats amb el vidre, i el 1449 es comprometé, juntament amb el vitraller Thierry de Metz, “oriünd de l’Imperi Alemany”, a fer un vitrall per a la capella del Trentenari de la casa de la Ciutat de Barcelona amb l’escenificació del Judici Final (1449). Aleshores Guillem vivia a l’illa del Castellnou del quarter del Pi (1448), probablement a la davallada del Pou Nou, on figura el 1450.
En morir el pintor Jaume Cirera deixà, com a mínim, dos retaules inacabats: el de l’altar major de l’església parroquial de Sant Pere de Pierola i el de Sant Miquel de l’església de Sant Pere de Terrassa. El retaule de Pierola havia estat pactat pel preu de 50 lliures i fou transferit, a l’abril del 1450, als pintors Pere Terrers i Guillem Talarn. Poc després d’aquest pacte també morí Pere Terrers, raó per la qual Talarn va haver d’atendre tot sol la comanda. Tants canvis de mans feren que, un cop Talarn havia acabat el conjunt, els seus comitents demanessin que fos visurat per Bernat Martorell i Pere Arnau, pintors que van ser molt crítics. Sortosament, s’ha conservat el document on es descriuen, escena per escena, les moltes incorreccions que hi trobaren. Martorell i Arnau en feren una dura crítica: pel que fa a la part portada a terme per Talarn, calia pintar de nou el Calvari, salvant la fusta si era possible, i s’havien de refer i retocar cares, nimbes, brocats, el tron, etc.; quant a la part de Terrers, s’havia de tornar a fer gairebé tot el costat dret del moble. Talarn havia de realitzar totes les correccions abans del 24 de juny de 1451, i les degué fer, perquè el 8 de juliol el retaule es donà per bo. La intervenció devia ser tan costosa que s’autoritzà a Talarn a demanar responsabilitats als hereus del pintor Pere Terrers. No se sap si té alguna relació amb els esdeveniments anteriors el fet que el pintor Jaume Ferrer, procurador de la vídua del pintor Huguet Framon, presentés el 6 d’agost de 1450 cartes provisòries a Guillem Talarn i a Bernat Martorell.
El retaule de Sant Miquel destinat a l’església de Sant Pere de Terrassa no portà tants problemes. El 13 de febrer de 1451 Talarn signà l’àpoca dels 30 florins pactats amb els hereus de Jaume Cirera per acabar aquest conjunt. També aquest any taxà, juntament amb Jaume Vergós I i diversos argenters, el frontal de Sant Jordi de la capella de la casa de la Diputació del General de Catalunya, esplèndida obra que encara es conserva, duta a terme pel brodador Antoni Sadurní.
Retaule de Sant Miquel procedent de l’església parroquial de Sant Pere de Terrassa que Jaume Cirera deixà inacabat, arran de la seva mort el 1449-50, i que Guillem Talarn completà.
MT
Talarn era encara viu el 1453, any que consta com a cònsol del gremi dels freners. La seva mort es produí entre aquesta data i el 1456, quan la seva vídua, Bartomeua Araut, es casà de nou amb Ramon Ferrer, ferroveller de Barcelona.
El retaule de Sant Miquel
El retaule de Sant Miquel pintat per Jaume Cirera i Guillem Talarn per a l’església de Sant Pere de Terrassa es custodia ara a la veïna església de Santa Maria de Terrassa. Com hem vist, va ser inicialment encarregat a Jaume Cirera, per 100 florins. Tanmateix, la mort d’aquest artista motivà que els seus hereus pactessin amb Guillem Talarn l’acabament de l’obra, per un preu de 30 florins. Cirera, que també havia d’encarregar-se de la fusteria, ja devia tenir totes les taules enguixades, dibuixades i daurades i devia haver començat a pintar abans del seu traspàs. Segons es pot apreciar, aquest artista devia fer-se càrrec del gros de l’obra. En observar les escenes del miracle del mont Gargano i la celebració de la missa de les ànimes, es fa palesa la vinculació directa d’aquestes imatges amb les del retaule de Sant Miquel i Sant Pere de la Seu d’Urgell (1432-33), mentre que la caiguda dels àngels del conjunt terrassenc deriva de l’escena homònima del retaule de Sant Miquel i Sant Joan Baptista de Sant Llorenç de Morunys. El cànon allargat de les figures del retaule de Terrassa esdevé una constant al llarg de tota la producció de Cirera. On més es pot advertir la mà de Talarn és en la imatge central i en la predel·la, però les interferències constants amb l’obra de Cirera impedeixen arribar a definir amb claredat quines són les seves característiques pictòriques. Ainaud destacà de Talarn una gràcia especial pel joc dels blancs i l’estilització expressiva de les figures.
Bibliografia consultada
Puiggarí, 1880, pàg. 86; Sarret, 1916; Serrano, 1916a, 1916b i 1917; Post, 1930a, pàg. 456-459; Madurell, 1946 i 1949-52; Post, 1958, pàg. 581-582; Ainaud, 1976, pàg. 107 i 116-121, i 1990, pàg. 84-85; Alcoy, 1998, pàg. 270-271.