Ramon Gonçalbo

Ramon Gonçalbo era fill del pintor Jaume Gonçalbo de la Seu d’Urgell, que es casà amb Constança Nabiners, mare de Ramon i de dues filles, Constança i Elisenda. A la mort de Constança, Jaume Gonçalbo contragué segones núpcies amb Sibil·la. Finà el 1428, poc abans del 21 d’octubre, atès que en aquesta data el seu fill Ramon va vendre un trillar a favor de Sibil·la, la seva madrastra.

Tot i que J. Gudiol i S. Alcolea consideren Ramon Gonçalbo menor d’edat a la mort del seu pare –perquè en el testament d’aquest, del 28 de juny de 1428, nomena marmessors els fusters Bernat Carcolze i Antoni Castell, els quals havien d’actuar també de tutors dels seus fills Ramon i Elisenda, ja que l’altra filla, Constança, era morta–, cal assenyalar que el mateix any Ramon Gonçalbo lliurà, sense que consti haver-ho fet amb representant, però sí, segons el costum, amb el consentiment dels marmessors, 7 florins d’or i una quantitat de blat a la seva madrastra Sibil·la en concepte de liquidació de drets dotals, i alhora li arrendà una vinya i un trillar.

De tota manera, atès l’any estimat de la mort d’en Ramon, més enllà del 1475 i abans del 1484, data en què és declarat difunt, devia de ser ben jove quan el seu pare finà, si bé amb l’edat suficient per a tenir, almenys l’any següent, la categoria professional de pintor. En efecte, el 26 de juny de 1430 signà a Barcelona un document de reconeixement de deute a favor d’un prevere de la Seu d’Urgell i ho feu en qualitat de pintor ciutadà de la Seu d’Urgell. El 21 d’octubre del mateix any, com a pintor veí d’aquesta població i resident a Barcelona, atorgà poders a un parent seu de la Seu d’Urgell. És simptomàtic que en ambdós documents hi signi com a testimoni el pintor Jaume Cirera, oriünd de Solsona i documentat ja a Barcelona el 1418, a casa del que fou el seu mestre i sogre, Jaume Cabrera. Cirera formà una fructífera societat professional amb el també pintor Bernat Despuig, almenys des del 1425, data d’arrencada d’una successió d’encàrrecs i comandes compartits que arriben fins el 28 d’abril de 1442, en què Bernat Despuig revocà els poders atorgats a Jaume Cirera. El fet, doncs, que Ramon Gonçalbo sigui a Barcelona i estigui relacionat amb Jaume Cirera apunta cap a una possible vinculació laboral entre ambdós artífexs.

En un document sense data que hom ha suposat, però, de cap al 1431, Jaume Cirera signà un contracte en què es comprometia a acabar de pintar un retaule de sant Miquel i sant Pere per a l’església parroquial de Sant Miquel de la Seu d’Urgell, per un preu de 130 florins. El conjunt, que ja estava enllestit el 1433, presidí l’absis de l’església fins al començament del segle XX i en l’actualitat es troba, fragmentat i dispers, entre el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museo Nacional de San Carlos, a Mèxic DF, i en diverses col·leccions privades. En l’execució del conjunt, també hi participà el soci de Jaume Cirera, Bernat Despuig. Rosa Alcoy i Francesc Ruiz veuen en aquest retaule, a més de les dues mans dels pintors esmentats, una tercera mà que sembla apuntar cap a l’artista que engegà l’obra pictòrica. Proposen que podria ser Jaume Gonçalbo. Concretament la predel·la (vegeu el capítol “Jaume Gonçalbo”, en aquest mateix volum), que avui es conserva al Museo Nacional de San Carlos, que consideren d’estil més arcaic amb relació a la resta del conjunt. Si bé el període de temps des de la data de contractació del retaule –que si es feu amb Jaume Gonçalbo s’hauria d’estimar, com a màxim, al principi del 1428– fins a la data en què fou enllestit, el 1433, és un xic llarg, aquest argument no és prou fort per a desestimar la participació efectiva de Jaume Gonçalbo en el retaule, ja que els compliments dels terminis pactats en els contractes no eren gens rigorosos. Paral·lelament a aquesta hipòtesi, potser caldria pensar que, a més de la mà de Jaume Gonçalbo, en aquest conjunt es pot detectar també la del seu fill, Ramon. Jaume Gonçalbo testà a l’abril del 1428 i finà a l’octubre del mateix any. La seva mort no degué ser, doncs, sobtada, ja que l’existència del testament pocs mesos abans alerta del risc més o menys imminent del fatal esdeveniment, la qual cosa hauria comportat, lògicament, una reducció considerable en l’activitat professional. Un jove Ramon Gonçalbo –cal recordar que el 1430 ja tenia la categoria professional de pintor– podria haver participat en un primer moment, bé en vida de Jaume o un cop mort, en l’execució del retaule. I segurament la comanda feta a Jaume Cirera vingué de Ramon Gonçalbo. Cal no oblidar que Cirera actuà com a testimoni en els documents atorgats per Ramon Gonçalbo abans esmentats, la qual cosa fa pensar, com ja han apuntat alguns autors, en l’existència d’una relació laboral entre tots dos pintors. Jaume Cirera tenia un taller pictòric i un soci, Bernat Despuig, és a dir, disposava de la infraestructura suficient per a assumir una comanda de tals característiques. D’altra banda, és lògic deduir que, si Ramon Gonçalbo treballava al seu taller, també participà en l’execució del retaule, tal com era habitual en la divisió del treball en els tallers medievals. Per això, a part de la possible relació de Jaume Gonçalvo amb el dispers conjunt de Sant Pere i Sant Miquel de la Seu d’Urgell, tal com proposen Rosa Alcoy i Francesc Ruiz, cal pensar també en la possible presència de la mà de Ramon Gonçalbo abans i després de la signatura del contracte per enllestir el retaule amb Jaume Cirera.

Sí que sembla inqüestionable, però, la col·laboració de Ramon Gonçalbo amb els pintors associats Jaume Cirera i Bernat Despuig, més tenint en compte les dades que la documentació proporciona. De fet, Ramon Gonçalbo no es documenta novament a la Seu d’Urgell fins el 1446 –tot i que el 1442 apareix un “Ramon lo pintor”, com a baciner dels captius, com veurem més endavant–. A partir d’aquell any i, sobretot, a la dècada dels cinquanta, és documentat a bastament. És molt probable que abans del seu retorn definitiu a la Seu d’Urgell Ramon Gonçalbo hagués col·laborat, més o menys activament, en les nombroses comandes que reberen els pintors Cirera i Despuig. De fet, és a partir de la dissolució de la societat que formaven tots dos artífexs, amb la revocació de poders a Jaume Cirera per Bernat Despuig, el 1442, que Gonçalbo es comença a trobar documentat a la seva vila natal, els primers anys després d’aquesta data de forma intermitent i a partir del 1450 de manera més continuada, on rebé diferents encàrrecs professionals. Cal tenir en compte que Cirera morí entre el setembre del 1449 i l’abril del 1450 i Despuig el 1451. Atès que no es documenta cap encàrrec professional de Ramon Gonçalbo abans del 1450, cal pensar que continuà col·laborant amb Jaume Cirera, pintor que presenta una activitat continuada després de la dissolució de la societat que formà amb Bernat Despuig, cosa que no s’esdevé en el cas d’aquest darrer artista. De tota manera, la relació de Gonçalbo amb Despuig és inqüestionable, ja que aquest, en el seu testament, perdonà un deute de 14 lliures a Ramon Gonçalbo.

L’activitat pictòrica

Ramon Gonçalbo es comprometé, en un contracte del 1455, a fer un retaule per a l’església del Pla de Sant Tirs, dedicat a aquest sant, pel qual rebria 60 florins. El 4 de desembre de 1458 signà un altre contracte per a la construcció d’un retaule dedicat a sant Vicenç Diaca per a l’església de Montferrer, que s’havia de lliurar abans de la diada de Sant Miquel de l’any següent. Val a dir que aquest retaule no estava enllestit encara al desembre del 1475, atès que el pintor es compromet a pintar-ne, abans de Nadal de l’any següent, el tabernacle, la predel·la i la taula central. El 1459 contractà la pintura de la predel·la del retaule de Sant Vicenç Ferrer a l’església del convent de predicadors de la Seu d’Urgell, per 30 florins, preu una mica elevat i que dona una idea de la magnitud del conjunt dedicat al sant de moda. També se li documenten altres treballs menors de pintura, el 1458, per una suma d’11 lliures. El 1484 Ramon Gonçalbo consta ja com a difunt.

Dissortadament, no es té constància de cap testimoni pictòric fefaent per poder establir els estilemes de Ramon Gonçalbo. Tanmateix, al Museu Maricel de Sitges es conserven una predel·la amb sis compartiments que hom considera procedent de l’església de Sant Miquel de la Seu d’Urgell (el retaule major de la qual és obra de Jaume Cirera, Bernat Despuig i, segurament, Jaume Gonçalbo, i en el qual és probable que intervingués Ramon Gonçalbo) i dues taules més, amb la representació del Quo vadis? i la crucifixió de sant Pere, respectivament, aquestes darreres d’origen desconegut. D’antuvi tots aquests fragments s’han considerat de l’anònim Mestre d’All –nom que sorgí del retaule major de l’església d’aquesta localitat, a la Cerdanya, que se li atribueix–, un seguidor de Cirera i Despuig que s’ha volgut identificar amb Ramon Gonçalbo. També s’assigna al Mestre d’All el retaule d’Encamp, part dels d’Arties i Escunyau i una taula de santa Eulàlia (MNAC/MAC, núm. inv. 5089). Cal assenyalar la dependència, pel que fa a la composició, de la taula de la crucifixió de sant Pere del Museu Maricel amb l’homònima del retaule de Sant Miquel i Sant Pere de la Seu d’Urgell, avui conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC/MAC, núm. inv. 15837 i 64036). També cal tenir en compte, tal com diversos autors han apuntat, l’existència d’un retaule dedicat a sant Vicenç Diaca, que avui es troba repartit entre el Museo del Prado i una col·lecció privada de Barcelona, procedent de la Seu d’Urgell i que potser es pot relacionar amb Ramon Gonçalbo i, si així fos, potser amb el retaule que aquest contractà per a l’església de Montferrer. La inexistència d’obra coneguda de Ramon Gonçalbo fa que totes les hipòtesis i propostes restin obertes.

Aquest artista establí, com era habitual, contactes professionals amb altres pintors, com Llorenç Madur, originari de la Cerdanya i resident a la Seu d’Urgell. Atesa la presència de Madur a la Seu d’Urgell i l’existència d’obra atribuïda al Mestre d’All, potser es podria plantejar la hipòtesi d’una possible vinculació del Mestre d’All amb Llorenç Madur, encara que sabem que aquest se n’anà a Barcelona i després a Sardenya. De fet, el 1455 Ramon Gonçalbo es feu càrrec d’un deute que Madur tenia amb el canonge clavari de la seu urgellenca.

El 1450 Francesc Vergós II contractà, juntament amb Llorenç Madur, un retaule per a l’església dels predicadors de Puigcerdà. Després de la mort de Vergós, que no va poder satisfer l’encàrrec, el retaule s’encomanà a un pintor de Castelló d’Empúries, Bartomeu Bosom. Val a dir que Vergós havia col·laborat amb Joan Antigó i Honorat Borrassà en el retaule de Sant Miquel de Castelló d’Empúries (acabat el 1448), i després tornaren a coincidir a Puigcerdà, tot i que satisfent encàrrecs diferents. Cal recordar la taula amb sant Joan Baptista i sant Esteve, de Joan Antigó i Honorat Borrassà (MNAC/MAC, núm. inv. 15845), probablement procedent del convent de predicadors de Puigcerdà. És simptomàtica, doncs, la incidència a Puigcerdà dels tallers gironins del segon internacional. Segons J. Molina aquesta coincidència a la zona no és casual i proposa que potser Francesc Vergós II formava part de la societat constituïda per Joan Antigó i Honorat Borrassà.

Igualment es té notícia que el pintor de Fraga Nicolau de la Fos actuà com a testimoni d’Isabel, muller de Ramon Gonçalbo, en un document d’atorgament de poders, del 1458. No sabem, però, del cert si aquests pintors, Llorenç Madur i Nicolau de la Fos, mantingueren una relació amb Gonçalbo d’amistat, pròpia de l’ofici o bé si formaren part del seu taller.

La rellevància social del pintor

Independentment de la destresa professional, Ramon Gonçalbo era un personatge de cert prestigi i rellevància social a la seva vila natal. La seva muller Isabel, que finà cap al 1466, era de la Seu d’Urgell, segons es dedueix del lloc d’enterrament que disposà en el seu testament: el claustre del monestir dels frares predicadors, on foren sebollits els seus avis. La filla del matrimoni, Joana, es casà amb el notari Jaume Llobet, la qual cosa suposà una millora en l’estament social i fa pressuposar, de retop, l’existència d’un bon dot. El nét de Ramon Gonçalbo, de nom Joan Llobet, fou així mateix pintor. Tot i que només té documentat un retaule per a la parròquia de Canillo, a Andorra, se’l considera continuador del taller del seu avi. En aquest cas és lògic pensar que fou així, tal com si es tractés d’una successió de pare a fill, perquè el gendre de Ramon Gonçalbo morí al maig del 1474 i aquest actuà com a procurador dels seus béns i com a tutor dels seus néts, juntament amb la vídua. Els fills, dues noies i en Joan, eren aleshores menors d’edat i cal pensar que Gonçalbo, atesa l’absència del pare, es preocupà de donar-li un ofici al seu nét.

Però fou en l’àmbit social i, més concretament, en el sector de la beneficència on es troben més referències documentals de l’activitat ciutadana de Ramon Gonçalbo. El 1448 apareix elegit, com en altres nombroses ocasions, com a baciner dels pobres vergonyants. Anualment també s’elegien els baciners dels captius; el 1442 s’esmenta un “Ramon lo pintor” escollit per a ocupar aquest càrrec, que, com s’ha dit més amunt, podria ser Gonçalbo. Una altra institució rellevant fou l’hospital, de gestió municipal, que primer anava a càrrec de dos prohoms i després de tres, entre els quals destacà precisament, pel nombre de vegades que fou elegit, el pintor Ramon Gonçalbo, que apareix entre els procuradors de l’hospital els anys 1446, 1451, 1456 i 1460, a més de tenir un paper important en l’elaboració de les noves usances de la institució, després d’una etapa de divisions i baralles a la casa de la Ciutat.

També el 1452, data en què els representants del Consell General de la Seu d’Urgell vengueren l’hospital vell de la vila, Ramon Gonçalbo apareix com a prohom en el document notarial de venda. Així mateix, quan es decidí construir un nou hospital, fou un dels tres tècnics que assessoraren, el 1456, els cònsols i prohoms tant pel que fa a l’emplaçament del nou edifici com a la contracta de l’obra i al mestre que l’hauria de dirigir. Aquest projecte s’allargà uns quants anys, atès que el 1458, en una sessió de deliberació de les obres, Ramon Gonçalbo és documentat novament com a procurador de l’hospital.

Ramon Gonçalbo fou, doncs, un artífex format a Barcelona de densa i reconeguda trajectòria professional i activa vida social a la seva vila d’origen, fill de pintor i amb un nét que continuà l’ofici –perfil que no s’allunya, d’altra banda, d’altres exemples contemporanis–, malgrat que, de moment, no se li pugui atribuir amb plena certesa obra pictòrica que permeti conèixer el seu quefer.

Bibliografia consultada

Madurell, 1946; Batlle i Gallart, 1985; Gudiol – Alcolea, 1986; Pujol, 1988-89, pàg. 239; Hernando, 1994; Pujol, 1994, pàg. 64; Adell i altres, 2000; Molina, 2003f; Ruiz, 2003b.