Valentí Montoliu

Si es considera que la primera notícia de l’activitat professional del pintor tarragoní Valentí Montoliu data del 1433, que vers el 1439 ja estava casat, que el seu fill gran va néixer cap al 1440, i que la darrera notícia referent a ell és del 1469, es pot suposar que el pintor havia nascut vers el primer decenni del segle XV. El seu destí quedà lligat a la població de Sant Mateu (Baix Maestrat) des del seu enllaç amb Caterina, que era filla d’un botiguer de Tarragona i d’Eulàlia Rossell, una dona originària de Sant Mateu i amb forts lligams familiars amb aquella població. Nicolau Ros, oncle d’Eulàlia i veí de Sant Mateu, que era fuster de retaules, el 1439 llegà a Caterina un cinturó de plata i 10 lliures de València, i el 1447, 100 sous. El lligam es reforçà encara més quan Tecla, germana de Caterina, es casà amb un cirurgià de Sant Mateu.

Les notícies que corresponen a l’etapa tarragonina del pintor són de poca entitat. El 31 de juliol de 1433 cobrà 17 sous per pintar els permòdols i els cairats que eren darrere del retaule major de la catedral de Tarragona, i que servien per a penjar-hi llànties i llanternes. El 1435 és documentat a Tarragona. El 1446 un personatge anomenat Valentí Montoliu –que potser es tractava del mateix pintor– formava part del Consell municipal, a la mà menor. El 5 de juliol de 1447 tornava a treballar per a la catedral de Tarragona, en aquesta ocasió comprometent-se amb Cosme Montserrat, ardiaca de Sant Llorenç, amb el capítol i amb els síndics de l’hospital de Tarragona, a tenir policromats amb atzur d’Alemanya i amb bon or, dos dies abans de la Mare de Déu d’Agost, els respatllers de les imatges de sant Pau i santa Tecla del retaule major de la catedral, pel preu de 10 florins d’Aragó. Tant Post com Gudiol i Ricart relacionaren dues obres amb aquesta etapa tarragonina de Valentí Montoliu: una taula amb l’estigmatització de sant Francesc d’Assís en presència de la Santíssima Trinitat, procedent de la catedral de Tarragona (MDT, núm. inv. 2951), i un retaule pintat a l’oli sobre sarja, que presentava les figures de l’arcàngel sant Rafael, Tobies, un bisbe, sant Onofre i un àngel que sostenia un copó i unes deixuplines, obra que es custodiava al santuari de Paretdelgada, a la Selva del Camp, i que fou destruïda el 1936, tot i que se’n conserva memòria gràfica (Fort i Cogul, 1947). Una comparació estilística amb les obres documentades de Valentí Montoliu fa molt improbable l’atribució de cap de les dues obres esmentades, que, a més, són radicalment diferents entre si.

És indubtable que tant els lligams familiars com l’oportunitat d’establir un taller en un lloc més favorable professionalment influïren en la decisió de Valentí Montoliu de traslladar-se a Sant Mateu, al Baix Maestrat. S’ha de tenir present que a la ciutat de Tarragona, després de la marxa de l’arquebisbe Dalmau de Mur, l’empenta del primer quart del segle donà pas a un període d’escassa activitat dels tallers locals i al monopoli gairebé absolut dels obradors barcelonins. També cal tenir en compte la desaparició d’Antoni Vallserà, un pintor de Sant Mateu documentat des del 1418 i mort el 1447, a més dels contactes professionals amb el fuster de retaules Nicolau Ros.

El 13 de desembre de 1448, Valentí Montoliu signà a Sant Mateu un contracte amb el mestre de l’orde de Montesa, Gisbert de Montsoriu, per tal de pintar un retaule de l’Anunciació i dels sants Benet i Jordi, destinat a la capella del seu palau. En total cobrà 75 florins. En ocasió del cobrament del segon termini, el 19 de març de 1449, el pintor declarava ser habitant de Sant Mateu però encara ciutadà de Tarragona. Segons una hipòtesi de Betí, tres de les taules amb escenes de la vida de sant Jordi s’haurien retirat de la capella del palau de Sant Mateu al segle XVIII, amb la finalitat de col·locar-les en un retaule factici que un mestre de l’orde de Montesa manà fer per a l’església de Salvassòria (els Ports). El 8 de desembre de 1450, quan Valentí Montoliu signava com a testimoni d’un acte, ja es declarava com a veí de Sant Mateu. El 1451 la seva esposa Caterina rebé en herència roba de la vídua de Nicolau Ros. El 5 d’agost de 1454, els jurats de Catí (Alt Maestrat) encarregaren a Valentí Montoliu un retaule de santa Anna, per a l’ermita d’idèntica advocació. Aquest contracte fou tret a la llum el 1906 per Tramoyeres, el qual donà la primera notícia sobre el pintor, si bé el primer estudi monogràfic es deu a Betí. L’obra havia d’incloure una taula central amb santa Anna i sant Joaquim juntament amb la Sagrada Família, una taula dreta amb la representació de santa Maria Magdalena i escenes de la seva vida, i una taula esquerra amb sant Eloi i també escenes de la seva vida. Al cim, un Calvari, i a la predel·la, la Pietat al centre, amb sis escenes de la vida de santa Anna, inclosa la nativitat de Maria. Al voltant, un guardapols amb l’escut de Catí. Segons el disseny presentat, el retaule tenia 19 pams d’alçada per 14 d’ample. A les capitulacions s’especifiquen els colors de la indumentària dels personatges representats, l’ús de l’or de florí de Florència a les taules i de la plata colrada al guardapols. Els comitents es comprometeren a fer-se càrrec del trasllat del retaule fins a Catí, i de les despeses del pintor pel trasllat i l’estada. L’obra s’acabà de pagar el 1457.

L’Home dels Dolors entre la Mare de Déu i sant Joan, compartiment central de la predel·la del retaule de Santa Magdalena i Sant Onofre i els Sants Abdó i Senén, de l’ermita de la Mare de Déu del Llosar. S’observa una certa desproporció dels cànons i una manca de naturalitat dels moviments de les mans.

ECSA – F.J.Miralles

El 1454 i el 1455 Valentí Montoliu continuava documentat a Sant Mateu, on el 13 d’abril de 1455 contractà amb els jurats de Vilafranca del Maestrat –per 50 lliures de València, pagadores en tres terminis o “terces”–, i destinat a l’ermita de la Mare de Déu del Llosar, un retaule amb quàdruple advocació: santa Maria Magdalena i sant Onofre, i els sants Abdó i Senén. El retaule havia de fer 15 pams d’alçada i 12 d’ample. Les condicions signades amb els jurats de Vilafranca són semblants a les del retaule de Catí pel que fa al trasllat de l’obra i al pagament de les despeses del desplaçament i l’estada del seu autor a Vilafranca. Segons una mostra presentada prèviament, el retaule s’havia d’articular entorn d’una imatge de pedra de la Mare de Déu, protegida per una “tuba”. A l’esquerra hi havia d’anar una taula amb les figures de santa Maria Magdalena i sant Onofre, i a la dreta, les dels sants Abdó i Senén. Sobre la taula de l’esquerra, i separats per un entaulament o “bocell”, quatre compartiments, i altres tants sobre la taula de la dreta, que havien de mostrar els Set Goigs de la Mare de Déu i la seva coronació. Al cim, el Calvari. La predel·la havia de tenir cinc compartiments, amb el trasllat al cel de santa Maria Magdalena, Pafnuci l’ermità enterrant sant Onofre, la Pietat al centre i dues escenes dels sants Abdó i Senén: el suplici dels lleons i el martiri dels sants. Al guardapols s’havien de representar les figures de sant Bernardí de Siena i de sant Bartomeu, alternats amb escuts reials. Sortosament, el retaule s’ha conservat des del segle XVII al Saló de Sessions de l’ajuntament de Vilafranca del Maestrat, sencer, excepte el guardapols. Aquesta afortunada circumstància permet il·lustrar amb imatges les riques descripcions dels personatges que es troben a les capitulacions, segons les quals santa Maria Magdalena “sie vestida de carmesí de grana ab cabells esbandits, lo sent Onofre sie tot nuhu ab cabells e cinta de edra consemblant la vida en que ha estat […] los dos cavallers vestits de drap d’or e de seda”. El pintor varià lleugerament la indumentària de santa Maria Magdalena, afegint un element no previst, el capell, però la figura de sant Onofre s’ajusta a la descripció, amb el cos recobert de pèl, el cenyidor de fulles d’heura i, d’acord amb el costum, la palmera i la font que el solen acompanyar. En aquesta obra Valentí Montoliu mostra certa dependència de Bernat Martorell, però alhora un apropament a l’elegància huguetiana. Les figures són lleugerament desproporcionades, especialment pel que fa a les extremitats inferiors, amb rostres allargats, els ulls baixos, envoltats d’ombres, i mentons arrodonits. Un detall característic del pintor són les mans, que representa doblegades de manera poc natural. Les indumentàries són riques i plenes de detalls: teixits de brocat, folres d’ermini, sanefes i plecs treballats. Hi ha profusió àurica, amb relleus de pastillatge daurats a les sanefes, fermalls i nimbes. El fons és decorat amb un paisatge inversemblant, destinat a omplir el buit deixat per les figures. Pel que fa a aquestes, les principals resulten hieràtiques, mentre que les de la predel·la mostren una certa vivacitat.

El 17 d’octubre del mateix any, el 1455, i declarant-se veí de Sant Mateu, Valentí Montoliu contractà, amb el bisbe Ot de Montcada i el capítol de la seu de Tortosa, un retaule de la Mare de Déu, sant Miquel i sant Agustí, del qual havia lliurat una mostra prèvia, amb el compromís d’acabar-lo en tres anys. L’obra era de dimensions considerables, 30 × 20 pams, amb una estructura de “pilars, tubes, esmortesiments, formeries, xambranes de fulles”. Hi havia de figurar, al centre, una presentació al Temple i una coronació de la Mare de Déu; a la dreta, sant Miquel Arcàngel i l’expulsió dels dimonis; a l’esquerra, sant Agustí de pontifical i una altra escena d’aquest sant, i a la predel·la, escenes de sant Miquel Arcàngel i sant Agustí. El retaule es completaria amb un guardapols amb figures d’apòstols o profetes i amb unes portes amb les figures de sant Miquel i sant Agustí. El preu acordat van ser 400 florins de Barcelona, que rebria en set pagues.

El 1455 continuava documentat a Sant Mateu, on el 13 de febrer de 1459 signà amb el rector d’Anglesola (la Iglesuela del Cid, al Baix Aragó) l’àpoca de recepció d’un retaule de santa Llúcia. Alguns dies més tard, el 26 de febrer, el majoral de la confraria de Santa Maria d’Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) confessava haver rebut una imatge de la Mare de Déu, policromada i daurada per Valentí Montoliu. El 1466 consta com a majoral de la confraria del Corpus Christi.

Predel·la que es relaciona amb el retaule de Sant Antoni Abat i Santa Bàrbara de l’ermita de Santa Bàrbara de la Mata de Morella (els Ports), un encàrrec del 1467.

ECSA – CdP/J.Puig

El 25 de febrer de 1467, el sagristà de l’ermita de Santa Bàrbara, a la Mata de Morella, li encarregà un retaule dedicat a sant Antoni Abat i santa Bàrbara, que havia de fer 10 pams d’alçada per 9 d’ample, amb una taula central dedicada als sants titulars, sant Antoni a la dreta, revestit de capa processional i amb un bàcul, i santa Bàrbara a l’esquerra, vestida de domàs verd i de brocat d’or i vermell. A dalt, una taula amb la coronació de la Mare de Déu i, als costats, escenes “a volentat de dit pintor”. La predel·la havia de mostrar figures d’apòstols i de verges. El preu pactat era de 21 lliures de València, pagadores en quatre terminis. S’ha conservat una predel·la, que el 1928 encara era a l’ermita, i que ara es custodia a l’església parroquial de la Mata, amb les figures de sant Pere, sant Sebastià, santa Llúcia, sant Onofre, sant Bernat i sant Joan Evangelista. El tractament anatòmic és més aspre que el del retaule de l’ermita del Llosar i la predel·la ha rebut retocs d’altres mans, però s’hi troben similituds estilístiques que permeten relacionar-la amb el retaule contractat el 1467.

El dia 1 de febrer de 1468 pactà a Morella, amb els sagristans de l’església de Sant Miquel i pel preu de 30 lliures de València, l’execució d’un retaule dedicat a sant Sebastià. En aquesta ocasió, el contracte el signà juntament amb els seus fills Lluís i Mateu, que ja es dedicaven professionalment a la pintura. L’obra havia d’incloure una imatge de talla del titular. L’organització de les taules, segons es detalla en el contracte, recorda la del retaule de l’ermita del Llosar, amb una talla al centre i dues taules laterals amb dos personatges a cadascuna: a l’esquerra sant Sebastià i santa Anastàsia, a la dreta sant Fabià i santa Brígida. Al damunt d’aquestes taules, uns compartiments amb escenes de la vida de sant Sebastià i sant Fabià. Cal remarcar l’atenció dedicada a la descripció de la indumentària dels personatges representats: sant Fabià amb indumentària de pontífex, vestit de brocat d’or, sant Sebastià “vestit modernament, segons vuy se visten los cavalers”, santa Brígida de vellut verd, i santa Anàstàsia de color violeta. Als carcanyols de les taules centrals i al guardapols s’havien d’alternar l’escut de Morella i l’escut reial. El 20 de desembre de 1469 el contracte es cancel·là.

El mateix any 1468, el dia 2 d’agost, un mercader de la Salzedella anomenat Joan Valls, establert a Castelló de la Plana, rebé de Valentí i Lluís Montoliu cinc taules, ja finalitzades, amb la representació de sant Jaume, la Mare de Déu, sant Macià, sant Miquel i sant Jordi, i altres taules enguixades i dibuixades. Totes estaven destinades a formar part de dos retaules, que Lluís Montoliu es va comprometre a acabar al seu lloc de destinació, Eivissa, mentre el seu pare anava a València a comprar pans d’or per a la seva decoració. Joan Valls era germà de Guillem Valls, rector de Santa Maria d’Eivissa. El dia 30 del mateix mes el mercader encara no havia abonat els diners per al passatge a Eivissa ni per a la compra de l’or, i els pintors en reclamaven el pagament, ja que Lluís Montoliu havia d’anar a treballar a Tortosa i s’estava retardant. Finalment, és possible que arribessin a un acord, ja que a la catedral d’Eivissa es conserven dues taules amb la representació de sant Jaume i sant Macià, que Post creu que pertanyen a l’encàrrec rebut de Joan Valls, una obra realitzada entre Valentí Montoliu i el seu fill Lluís, que denoten una clara influència catalana en el ric gofratge del fons. La desproporció de les extremitats inferiors, la resolució del ulls i la riquesa dels teixits apropen les taules d’Eivissa a altres obres de Valentí Montoliu. Autors com Tormo van creure que les taules contractades no havien anat finalment a Eivissa i que s’havien col·locat en un retaule que es conserva a l’església de Sant Feliu de Xàtiva, on la taula central presenta la Mare de Déu de la Llet, i les laterals sant Jaume i sant Macià, amb una predel·la de deu compartiments amb escenes diverses. Els nimbes concèntrics, que no apareixen a les altres obres conservades de Valentí Montoliu, i el tractament general de les figures, més dur, a més de l’existència de les taules d’Eivissa, fan dubtosa aquesta atribució.

Valentí Montoliu encara és documentat a Sant Mateu el 3 i el 25 de febrer de 1469, darrera notícia seva. Va tenir quatre fills. El primogènit, Francesc, nascut vers el 1440, va ser prevere. Lluís, nascut el 1446, Mateu, nascut el 1447-48, i Joan, el petit, nascut vers el 1450-52. Lluís Montoliu s’inicià professionalment amb el seu pare, a Sant Mateu, però vers el 1468 es traslladà a Tortosa, on és documentat fins el 1494 i on treballà per al Consell municipal. Mateu, d’altra banda, s’establí a Castelló de la Plana, on el 1492 contractà un retaule dedicat a sant Miquel per a l’ermita de la mateixa vocació de les Torrecelles. El germà petit probablement es pot identificar amb el pintor Joan Montoliu, documentat a Tarragona –lloc d’origen de Valentí Montoliu– entre el 1496 i el 1529. La diàspora dels fills de Valentí Montoliu indica l’esgotament dels centres pictòrics dels Ports i del Maestrat a favor dels tallers valencians.

Betí atribuí a Valentí Montoliu tot un estol de taules anònimes. Per exemple, tres taules d’un retaule dedicat a sant Miquel que es conservaren fins el 1936 a l’església de Sant Mateu. Molt més probable és l’atribució d’una taula amb l’anunciació a Zacaries, que a l’origen hauria format part d’un retaule dedicat als sants Joans, a l’església de Sant Mateu, al qual també haurien pertangut tres taules més, una amb sant Joan Evangelista a Patmos i una altra amb el martiri de sant Joan Evangelista, conservades ara en col·leccions privades, i una tercera amb la representació del darrer sermó de sant Joan Evangelista, actualment al Museu Diocesà d’Urgell.

El pintor es traslladà a Sant Mateu quan estava plenament format, ja que el seu estil correspon al de la pintura contemporània de l’àrea tarragonina, i no sembla haver connectat amb la pintura valenciana. La influència de l’estil internacional de Bernat Martorell és important, però també es detecta un cert ascendent de la pintura flamenca, especialment pel que fa a la riquesa de detalls i a la presència del paisatge. Les indumentàries, molt treballades, tenen un ressò de Jaume Huguet.

Valentí Montoliu. Obres
DATACIÓ	OBRA	LOCALITZACIÓ INICIAL	COMITENT	LOCALITZACIÓ ACTUAL
OBRES CONTRACTADES
1448	Retaule de l’Anunciació i els Sants Benet i Jordi	Capella del palau del mestre de l’orde de Montesa a Sant Mateu (Baix Maestrat)	Gisbert de Montsoriu, mestre de l’orde de Montesa
1454	Retaule de Santa Anna	Ermita de Santa Anna de Catí (Alt Maestrat)	Jurats de Catí
1455	Retaule de Santa Maria Magdalena i Sant Onofre i els Sants Abdó i Senén	Ermita de la Mare de Déu del Llosar (Vilafranca del Maestrat, Alt Maestrat)	Jurats de Vilafranca del Maestrat	Ajuntament de Vilafranca del Maestrat
1455	Retaule de la Mare de Déu, Sant Miquel i Sant Agustí	Catedral de Tortosa	Bisbe Ot de Montcada i el capítol de la catedral
1459	Retaule de Santa Llúcia	Església parroquial d’Anglesola (Baix Aragó)	Rector d’Anglesola
1467	Retaule de Sant Antoni Abat i Santa Bàrbara	Ermita de Santa Bàrbara (la Mata de Morella, els Ports)	Sagristà de l’ermita de Santa Bàrbara	Predel·la: església parroquial de la Mata de Morella
OBRES CONTRACTADES JUNTAMENT AMB ELS SEUS FILLS LLUÍS I MATEU
1468	Retaule de Sant Sebastià (contracte cancel·lat el 1469)	Església de Sant Miquel de Morella	Sagristans de l’església de Sant Miquel
1468	Dos retaules	Església parroquial de Santa Maria d’Eivissa (actual catedral d’Eivissa)	Guillem Valls, rector de Santa Maria d’Eivissa	Dues taules de sant Jaume i sant Macià: catedral d’Eivissa
OBRES ATRIBUÏDES AMB FORÇA CERTESA
	Retaule dels Sants Joans	Capella dels Sants Joans de l’església parroquial de Sant Mateu		Una taula: destruïda el 1936 Taules de sant Joan Evangelista a Patmos i el martiri del sant: col·leccions privades Taula del darrer sermó de sant Joan Evangelista: MDU, núm. inv. 134

Bibliografia consultada

Sanpere, 1906a, vol. II, pàg. 219; Tramoyeres, 1906, pàg. 158; Tormo, 1912, pàg. 66-90; Sarthou, 1913, pàg. 711, 714-715, 824, 829 i 835; Pastor, 1915, pàg. 246-247; Tramoyeres, 1915, pàg. 45; Sarthou, 1918-20, pàg. 5, 9 i 24; Betí, 1927; Gudiol i Cunill, 1928; Sabaté, 1928; Tormo, 1928, pàg. 42-43; Sánchez Gozalbo, 1932, pàg. 31-79; Sarthou, 1933, pàg. 179 i 181-182; Capdevila, 1935, pàg. 29 i 111-112; Post, 1938, pàg. 661-713, fig. 254-268; Sánchez Gozalbo, 1943a, pàg. 14-15 i 17-18, i 1943b, pàg. 128-129 i 131-132; Gudiol i Ricart, s.d. [1944], pàg. 48; Batlle i Huguet, 1945, pàg. 214, núm. 14, làm. LXXII, 1; Fort i Cogul, 1947, pàg. 36-37, fig. 38-41; Batlle i Huguet, 1952, pàg. 213, núm. 20, làm. XIII; Gudiol i Ricart, 1955, pàg. 117; Verrié, 1957, pàg. 408; Camón Aznar, 1966, pàg. 448-450, fig. 425; Sebastián, 1973, pàg. 71; Cortiella, 1984, pàg. 135; Dalmases – José, 1984, pàg. 236-237; Marí, 1985, pàg. 332; Gudiol – Alcolea, 1986, pàg. 145-148, cat. 433-438, i fig. 60 i 725-727; José, 1986a, pàg. 201-202 i 234-235; Sureda, 1987, pàg. 69; Eixarch, 1988, pàg. 95-97; Ainaud, 1989, pàg. 354, cat. 277; Benito, 1989; Francés, 1989, pàg. 147-148; Gil, 1989, pàg. 157-159; González, 1989; Alcoy, 1993, pàg. 41-42, i 1998, pàg. 293-295; José, 2003, pàg. 173 i 450; Vidal, 2003.