La il·lustració de manuscrits en temps de Bernat Martorell

En el transcurs del segle XV el llibre il·lustrat a Catalunya va anar perdent la importància de què havia gaudit en etapes anteriors. L’escola valenciana es mantingué molt activa, i encara forní un nombre considerable d’obres de qualitat vinculades al taller dels Crespí. El rei Alfons el Magnànim, com havia fet Martí l’Humà en temps anteriors, es refià dels miniaturistes de València i els encarregà la il·luminació d’una part dels seus llibres. La pintura sobre taula tingué bons moments a Barcelona i Girona, però les grans produccions miniades quedaren enrere. El gran atractiu d’un llibre d’hores relacionat amb el taller de Bernat Martorell confirma, al llarg d’aquesta etapa, la importància en tots els terrenys dels pintors de taules. Els manuscrits continuaren circulant i, en aquest període, arribaren a Catalunya alguns grans còdexs il·lustrats en èpoques anteriors per altres escoles europees, mentre que la lenta agonia dels tallers d’il·lustradors, tancats dins de la seva especialització, no privà d’algunes magnífiques creacions.

El llibre d’hores de Martorell i la miniatura del segon internacional

L’arquebisbe Dalmau de Mur, posseïdor de còdexs de luxe –entre els quals destaquen dues grans bíblies bolonyeses del segle XIII–, fou una de les personalitats eminents abocades a la promoció d’obres d’art de tota mena i deixà empremtes notables del seu pas per les seus de Girona, Tarragona i Saragossa. A Tarragona, Dalmau encarregà la còpia d’alguns llibres a un sacerdot anomenat Joan Font, aleshores rector de Riudoms (Baix Camp). D’aquests manuscrits es conserva un Policratus de Joan de Salisbury, datat el 1424, que actualment presenta greus mutilacions (ACV, ms. 50). El segon còdex copiat per Font, quan Dalmau de Mur era ja arquebisbe de Saragossa, conté les obres de Joan Cassià, De institutis coenobiorum i les Collationes (BC, ms. 657). Realitzat entre el 1432 i el 1433, mostra algunes caplletres decorades i il·lustracions en els frontispicis dels tractats. La pàgina més completa, amb una orla de fulles d’acant i tiges lineals amb flors i botons d’or, inclou el bust del prelat a la primera inicial; a la zona inferior hi ha el seu escut capçat amb una creu daurada. Cassià s’identifica amb el monjo tonsurat vestit amb hàbit negre i un llibre obert a les mans d’una segona inicial. El treball del miniaturista desenvolupa solucions que ja van arrelar als països de la Corona d’Aragó al segle XIV; el seu interès per l’ornamentació vegetal i la sistematització formalista de les antigues fulles d’acant fan pensar en un il·lustrador que coneix les fórmules de les escoles de Barcelona i València. Esprem els valors d’una tradició que revisa, tot introduint esquemes simètrics i la repetició d’uns mateixos motius fitomòrfics, però sense superar clarament estadis anteriors. L’aparició dels tons daurats, grocs i ataronjats és característica d’aquest moment del segle XV, en què minva el pes de les combinacions de fulles de colors roses i blaus intensos. Les tonalitats més càlides i les fulles seques de l’estiu i la tardor sembla que sovintegen més que mai en algunes de les obres de les segones generacions del gòtic internacional.

A Barcelona no es pot esperar gaire de la il·lustració dels darrers temps del gòtic internacional. Dins la pobresa general, el Salteri ferial i llibre d’hores que J. Gudiol i Ricart atribuí al taller de Bernat Martorell, n’és la gran excepció (AHCB, ms. A-398). Algunes anotacions fetes en aquest còdex el situen abans del 1444. Les seves miniatures tenen punts de contacte amb el retaule de Sant Jordi de Martorell, i és probable que tant les taules que el formen com el llibre fossin pintats no gaire més enllà del 1430. L’estil vaporós i fluid d’una predel·la de la catedral de Barcelona atribuïda a l’obrador de l’esmentat pintor i alguns detalls del retaule de Sant Pere de Púbol (MAG/MD, núm. d’inv. 289) també s’adiuen amb les millors pàgines d’aquest manuscrit. El desconeixement de la distribució exacta dels treballs realitzats dins del taller i la manca de datacions segures per a les taules esmentades són alguns dels obstacles importants que cal superar en l’estudi del llibre d’hores. Dues grans miniatures, la Crucifixió (foli 15v) i l’Anunciació (foli 145v), més una tercera de l’ofici de difunts, amb l’esquelet, al·lusiu al mort, davant de la fossa (foli 163v), són les il·lustracions principals a les quals cal sumar vuit inicials historiades. La més propera a les grans miniatures és la del rei David com a músic, envoltat d’una vistosa orla; les restants caplletres mostren altres visions de la vida de David, un boig, els clergues cantaires i la Trinitat, i remeten a un estil similar però no sempre de qualitat idèntica. El primer foli d’aquest salteri mostra un escut amb un llop de sable sobre camper d’or, que Grizzard vinculà amb els Llobera, mercaders originaris de Solsona establerts a la Barcelona del 1400. És interessant constatar el vincle d’aquests comerciants amb alguns dels pintors que van mantenir diversos contactes amb Martorell. El 1423 i el 1431 Joan Llobera encarregà diversos retaules a Lluís Borrassà, Bernat Despuig i Jaume Cirera. El manuscrit dels Llobera arribà per llegat familiar a mans d’Apel·les Mestres, però abans hauria format part de la biblioteca del convent de Santa Clara o de la del monestir de Pedralbes, potser gràcies a una tal Beatriu Llobera, que ingressà en aquest darrer cenobi el 1454.

Bernat Martorell és considerat l’autor de les tres miniatures de pàgina sencera i de la inicial i de l’orla del primer full, on hi ha el rei David dins la B del “Beatus vir” i l’escut, però també es parla d’un segon miniaturista o membre del taller, autor de les altres pàgines decorades. En aquesta distribució a dues mans no queda prou ben resolta l’autoria de la Trinitat, que fa dubtar, amb raó, sobre l’atribució que suggereix una composició encara més plural de l’obrador.

El naturalisme llombard es considera una de les claus per a entendre l’orientació del segon il·lustrador de l’oracional. Tanmateix, sense negar el ressò general dels models difosos a la zona septentrional d’Itàlia, els rostres, les fulles o els animals del llibre català no imiten les creacions llombardes del final del segle XIV i de l’entorn del 1400. Entre aquestes i les composicions catalanes hi ha massa obres interposades. No podem definir ara amb detall les fonts de l’estil pictòric de Bernat Martorell, però a les internacionals se sumen les de la tradició local. Per exemple, el models difosos a l’Europa de Jean de Berry a partir de 1405-10, la trajectòria dels Limbourg i les grans produccions del Mestre de les Hores de Bedford, però, amb tot, es difícil retrobar un sistema figuratiu perfectament equivalent al del llibre d’hores barceloní. Tot i així podem recordar el Llibre d’hores de Carles III de Navarra (CMA, ms. 64.40), considerat una manufactura parisenca de la primera dècada del segle XV amb participació de diversos mestres, entre els quals el Mestre de les Inicials de Brussel·les i el Mestre del manuscrit Egerton 1070. El manuscrit de Carles el Noble ja mostra algunes de les solucions que s’adaptaran, mitjanament transformades, al còdex de Barcelona.

En el foli primer d’aquest darrer, els ritmes constants de l’orla que envolta el text se subordinen a certes simetries, però en cada nova ocasió es crea un bosc vegetal original que redunda en la llibertat de les tiges, oposades per natura a la repetició mecànica d’un mateix clixé. A més, es combinen dues tradicions, la de les fulles grasses d’arrel italiana i la de les branques amb fulles més petites que havien proliferat en les obres septentrionals. Aquesta mena de solucions es retroben en produccions valencianes del taller dels Crespí, i també s’imposen en altres centres europeus que opten per la mixtura de les tradicions del nord i les italianes. Catalunya no restà al marge d’aquest panorama integrador, però caldria investigar les seves principals vies i modalitats per determinar-me l’aportació. L’oracional de Martorell gaudeix d’una decoració esponjosa que no ofega les pàgines, amb una ornamentació marginal, tractada amb naturalitat, que dona sortida a un món insòlit, per bé que el motius d’aquestes orles ja havien aparegut en altres còdexs adscrits a les primeres generacions del gòtic internacional català.

És en el tractament estilístic de les “històries” i d’alguns rostres de les orles on els canvis són més substancials, encara que la incidència del gòtic internacional solament començà a recular nítidament a partir del 1435-40. Els contactes de Martorell amb els il·luminadors –amb Rafael Destorrents i amb diversos membres de la família Rauric– ampliaren els marges d’actuació del pintor, avalat per la composició d’un gran obrador de retaules en una Barcelona en què –tot i que s’ha perdut més d’un manuscrit– els il·lustradors semblen passar a ocupar un segon terme. L’Anunciació del foli 145v destaca per un ric paviment i un curiós entorn arquitectònic que força la visió de la més tòpica “casa de nines”, en aquest cas tant interna com externa de l’edifici, per apropar-se als sistemes de diafragma i de representació d’un interior implícit. A més, cal advertir nombrosos detalls iconogràfics significatius: l’espelma encesa, l’armarium o biblioteca per als llibres oberts, l’altar amb el sagrari, l’emplaçament dels lliris, la representació de l’Infant amb la creu que baixa amb l’Esperit Sant i la visió vermellosa de Déu Pare i els àngels. El Calvari del foli 15v agrupa les figures essencials sobre un fons de quadrícula, damunt d’un sòl rocós que s’obre per mostrar el crani d’Adam. L’efecte decoratiu d’aquest fons, completat per les fulles d’heura, projecta la imatge estilitzada de Crist i el dolor íntim i contingut dels seus acompanyants.

Els Usatges de Jaume Marquilles

També vinculats al taller de Martorell són els Usatges de Barcelona de Jaume Marquilles, copiats el 1448 per Joan Esteve (AHCB, ms. 1G.18). El frontispici recull l’oferiment del llibre als consellers de Barcelona en presència d’un personatge, que s’ha identificat amb la reina Maria malgrat la seva indumentària masculina. La coherència global de la vinyeta i de la complexa orla que l’envolta –ja molt allunyada de les delicades propostes del salteri ferial atribuït a Martorell, però encara dins de la tradició dels escriptoris actius als països de la corona catalanoaragonesa– fa pensar en la intervenció d’un especialista de la il·lustració. L’estil se separa de les obres més refinades de Martorell, i constitueix el tipus de treball que ha de respondre a la intervenció d’algun col·laborador. En aquest sentit, tot assenyala Bernat Rauric, que el 1448 cobrà part de la il·luminació d’uns Usatges de Barcelona en nom de Martorell. A partir del 1413 la documentació l’assenyala com a cap d’una família d’ornamentistes i il·lustradors que va tenir obrador obert a la plaça de Sant Jaume, al costat del taller del també miniaturista Mateu Calderó. El 1418 percebé uns quants diners per miniar un breviari de Guillem Novell, ardiaca de la Seu d’Urgell, i pel maig del 1426 s’encarregà de fer les caplletres d’un missal mixt del monestir barceloní de Santa Maria de Jonqueres. La seva activitat s’allarga fins al 1458 i, a partir del 1444, se sobreposa a la d’un Montserrat Rauric, que il·luminà uns evangelis del Consolat de Mar i que el 1460 sembla que esdevingué proveïdor de tinta de la casa de la Diputació del General de Catalunya, i que acabà venent, ja el 1470, uns decretals a Miquel de Torrelles, ardiaca de Santa Maria del Mar.

La història dels Rauric ens allunya de l’estil internacional que acusa encara el valencià Lleonard Crespí (1424-59), identificat amb l’autor del sant Jordi que s’afegí al Breviari del rei Martí en temps d’Alfons el Magnànim (foli 444v). La miniatura, de vers el 1425, respon al primer moment d’activitat de Crespí, que amatent a les necessitats del monarca fou també l’il·luminador de Descendentia dominorum regnum Siciliae, treball cobrat al març del 1437. A aquest encàrrec seguirà el d’un llibre d’hores d’Alfons el Magnànim, ricament il·lustrat entre el 1439 i el 1442 (BLi, Add. 28.962). També és documentada la seva participació en el Psalterium laudatorium de Francesc Eiximenis (1443), obra acabada més tard i que, al costat de les ja esmentades, fa d’aquest artista l’il·lustrador més fàcil de situar de tot el període. Tanmateix, la seva obra s’escapa dels nostres objectius, en obrir-se de nou al fèrtil món dels il·lustradors valencians.

Bibliografia consultada

Duran i Sanpere, 1917; Domínguez Bordona, 1933; Madurell, 1949-52, 1951-52 i 1954-55; Ainaud, 1955a; Bohigas, 1958; Domínguez Bordona – Ainaud, 1958; Daneu, 1959; Bohigas, 1960-67; Madurell, 1960 i 1961-63; Villalba, 1964; Madurell, 1967; Diversos autors, 1982; Dalmases – José, 1984; Planas, 1991 i 1998; Alcoy, 2000, Español, 2002b.