L’estructura professional, familiar i social dels artífexs

Des d’un punt de vista jurídic, aquestes ordinacions es referien als mestres, als aprenents i als fadrins o companyons, però no als manobres, que no estaven coberts. S’enregistren davant de les més altes instàncies. Pel que fa a les escriptures que es derivaven d’aquests reglaments, com per exemple els contractes d’aprenentatge, hem de remarcar que els treballadors manuals rarament anaven al notari per enregistrar-los. En el cas de la construcció, l’associació d’oficis tenia com a finalitat sobretot limitar els litigis i els problemes de competència en la utilització de la fusta entre els fusters i els mestres d’obra. L’especialització i la divisió dels oficis generaven problemes endèmics. No és pas rar que les protestes i els conflictes apareguessin en la majoria dels oficis. A Girona, l’associació dels mestres d’obra amb els picapedrers i els fusters el 1480 sembla un intent de solucionar aquest tipus de problema.

Cal remarcar, també, que els pintors s’unien molt poc. Funcionaven sobretot amb el model de contracte d’associació de durada limitada, com Bertus de Causella i Batista de Aricio a Sicília, els quals, el 1429, s’associaren durant un any. En general, sembla que l’organització del treball a Sicília es va desenvolupar sense cap estructura d’associacions professionals. A Catalunya trobem també un cas semblant en els tallers de Pere Llembrí i Bernat Martorell.

Són abundants també les ordenances municipals que regulen l’estructura de les confraries a fi de protegir l’exercici de l’ofici i defineixen de manera més clara i més estricta les clàusules tècniques (ús dels materials, exercici del treball, etc) i jeràrquiques (aprenentatge, entrada a l’ofici, mestria, etc).

Els oficis establiren una jerarquia professional cada vegada més rígida. Els aprenents apareixen a la documentació en català amb molts noms: macip, deixeble, aprenent; al regne de Castella trobem els mots mozo, criado. El fadrí tenia un estatut una mica a part dels aprenents: es tractava d’una persona que havia fet l’aprenentatge però que no se n’havia sortit o que no havia passat l’examen de mestria. L’entrada en l’aprenentatge es feia després d’haver signat un contracte amb un mestre. El treball de l’aprenent consistia a fer tasques auxiliars al taller o feines domèstiques. Després de dos anys de formació, l’aprenent podia començar a treballar i a modelar les seves pròpies peces. Al final de l’aprenentatge, el noi era portat pel seu mestre davant dels responsables de l’ofici, que li feien un examen, a fi que passés a ser mestre i pogués utilitzar les eines. La primera notícia d’aquesta prova a Catalunya és del 1389, entre els oliaires de Barcelona, i es generalitzà a tots els oficis entre el 1430 i el 1462.

Acabar l’aprenentatge no significava pas obligatòriament que l’antic aprenent passés directament a la condició de mestre. Si no passava l’examen, o si no tenia prou diners per a sol·licitar la mestria, aleshores es convertia en un fadrí. Segons els estatuts de Ratisbona, després de l’aprenentatge, el deixeble es convertia en companyó, i havia de voltar durant un any per altres llocs fora del taller, o almenys treballar en un altre taller. El terme companyó apareix el segle XV a les actes notarials de Provença. També anomenats valis o sergents, tenien la capacitat tècnica del mestre però no podien finançar-se un taller. Per tant, entraven com a assalariats al taller d’un mestre i feien el jurament de servir bé el seu ofici. A Anglaterra, el 1396, apareix el terme free mason. Abans, trobem esmentat el mestre mason de franche peer (1351) o freestone mason (1376). Aquests picapedrers treballaven la pedra dura, la pedra “franca”; aquesta podria ser una etimologia del seu nom. Però també és possible que aquests francs maçons siguessin mestres lliures i independents de qualsevol lligam amb un ofici: eren persones franques. A Alemanya es creà una estructura estricta a l’interior de l’ofici: al capdavant de l’obra hi ha el Werkmeister i a les seves ordres directes trobem el Parlier, després els companyons i finalment els aprenents. Aquesta estructura difícilment es pot transportar amb les mateixes característiques a les obres de Catalunya. Tanmateix, també hi ha una jerarquia: el mestre d’obra al capdamunt, després vénen els mestres picapedrers, els pedrers i una munió d’aprenents. Ras i curt, els oficis reproduïen més o menys la divisió tripartida de la societat, a imatge de la Trinitat: mestres, fadrins (companyons) i aprenents. Com és sabut, Gerard de Cambrai (1024) i Adalberó de Laon (1024-1027) descrivien la divisió de la societat en tres ordes: els que resaven, els que lluitaven i els que treballaven. Només el rei garantia l’harmonia d’aquest edifici social, en aquella època en què la divisió tripartida era sinònim d’equilibri natural.

L’estructura familiar i social

Els Safont

M. Carbonell, 2003

Sembla que la cèl·lula familiar del món de la construcció era reduïda. La composició de la família urbana era més reduïda que la de la família rural. A Catalunya, més del 62% de les parelles el marit de les quals era artesà de la construcció tenien tres fills o menys; la mitjana era de 2,58 fills per parella durant tot el segle XIV. A Girona aquesta proporció es dóna a la darreria del segle XIV i a la primeria del XV. Per tant, a llarg termini el relleu generacional estava assegurat. Les famílies nombroses (cinc fills o més) eren rares (el 6,36% del total), i sovint es tractava de famílies refetes. Efectivament, la durada mitjana de la parella era curta. A Venècia, entre el 1350 i el 1400, era de dotze anys, perquè l’home es casava, com a mitjana, més tard que la dona. A Tours i a Dijon els nuvis tenien vint-i-cinc anys; a la Toscana, trenta. El nombre de fills per parella, doncs, es veia frenat perquè un dels cònjuges moria massa ràpidament i també per l’alt índex d’albats.

Des del punt de vista socioprofessional, l’activitat que feia el pare de família sembla que també era un factor que regulava els naixements. Com a referència que pot ser vàlida per a tot el Principat, a la Girona d’entre el 1375 i el 1500, els oficis més modestos, sobretot els manobres, tenien pocs fills: el 52,92% tenia un sol fill, i les famílies no passaven mai de tres fills. El 50% dels picapedrers, malgrat la posició social una mica superior, tenien dos fills, i el 85,71% tres fills com a màxim. Només el 13% dels ferrers tenien més de quatre fills, però el 40% en tenien tres, xifra que és lleugerament superior a la mitjana global. Una mica més de la meitat dels fusters (52,63%), que formaven el grup professional amb una situació social més favorable, tenien quatre fills o més. Es tracta de la categoria professional més prolífica. En canvi, els pintors i els orfebres, amb rendes força bones, no tenien pas grans famílies. Solien tenir entre dos i quatre fills de mitjana. Aquests dos oficis sovint es troben a l’origen de dinasties professionals. Els grans pintors i orfebres formaven part de llinatges, en els quals cada generació tenia un o dos representants a l’ofici, o fins i tot més. Els caps de família, doncs, s’havien de preocupar d’engendrar prou fills per a perpetuar el taller familiar.

Al segle XV, el 27% dels testadors no esmenten cap fill. I, si bé això no significa que aquests testadors no tinguessin descendència, la xifra de parelles sense fills era lleugerament superior en comparació amb el segle XIV, en què la mitjana era del 20%. El fet és que, globalment, la conjuntura econòmica i epidemiològica era més difícil. El coeficient familiar dels artesans de la construcció és de 4,03 persones per llar, segons els testaments enregistrats al quatre-cents. Les famílies, doncs, eren molt tancades, típiques d’una estructura menestral ciutadana. Al Principat, les dades econòmiques (ascensió social i conjuntura general) tenien un paper preponderant en l’elecció de la composició familiar.

Les pràctiques matrimonials influïen directament en la composició de les famílies. En aquest camp, el que predominava era el dinamisme i la mobilitat. La majoria dels adults concebien el matrimoni com l’únic estat social possible, llevat dels religiosos, és clar. Per mitjà del matrimoni, l’individu adquiria una dimensió social, la qual cosa explica els nombrosos mecanismes que tendien a afavorir les unions: donacions i llegats en testaments o en vida, dotacions, creació d’institucions de caritat com és el cas d’algunes ciutats de posar censals a disposició dels artesans que tenien una filla en edat de casar-se, etc. El fenomen és profund, perquè, per exemple, entre el 1410 i el 1414, gairebé el 5% dels llegats testamentaris, sense distinció d’oficis, es dediquen a dots per a noies. El celibat era rar: representava menys del 10% de la població total, amb una aclaparadora majoria d’homes (més del 70%). Els individus venien profundament marcats per la necessitat de perpetuar l’espècie, però també tenien consciència dels avantatges financers que podia aportar un dot, sobretot per a instal·lar-se com a artesans. Les segones núpcies era una pràctica acceptada i àmpliament estesa, sobretot quan la vídua o el vidu era el beneficiari d’una part de l’herència del seu cònjuge difunt. En aquests casos s’accentuava la diferència d’edat entre els esposos. La paraula dos en llatí tenia tres accepcions: l’aportació financera que la dona feia al marit, el dret que la dona obtenia sobre els béns de l’espòs, també anomenat ius dotis o viduatge, i, finalment, els béns propis de la dona. El dot tenia caràcter inalienable. Era un bé l’usdefruit del qual la família de la dona concedia als futurs esposos, però la propietat requeia, en principi, als descendents de la jove parella, o als pares de la casada si aquesta no tenia hereus. Hi havia pocs pares que poguessin pagar el dot de la seva filla des de la pubertat, és a dir, a 12-15 anys. La mitjana d’edat en què es casaven les noies era de 16-18 anys a Florència o a Siena vers el 1450, i de 20-21 anys a Dijon a la mateixa època. Quan es morien els pares, només el 25% de les noies ja eren casades, contra el 10% dels nois. A partir del segle XIII, el dot tendí a esdevenir un avançament de l’herència futura, és a dir, que les noies que havien rebut el dot s’excloïen dels llegats. Al segle XIV, la mitjana dels dots a Girona, sense comptar-hi el patriciat, era de 995 sous. Abans del 1360, un patrici pagava de dot gairebé vuit vegades més a la seva filla que un simple artesà; després del 1360 era gairebé deu vegades més. Al segle XV, els artesans de la construcció pagaven de dot a la seva filla, com a mitjana, més de 1 000 sous, aixovar a part. Es tracta d’un nivell de dot mitjà, que podia ajudar a tenir casaments dignes. Quan es moria, o en cas de separació, el marit havia de tornar a la seva dona el seu dot, més una plusvàlua, “l’augment”. Si la unió havia estat estèril, l’absència o la insuficiència d’augment anul·laven per al marit qualsevol dret sobre l’aportació de la seva dona. Però després del 1348 no és rar constatar la desaparició d’aquest augment, reemplaçat per una clàusula de no-transferència dels béns. L’augment permet assegurar una característica del matrimoni català: una unió equitativa econòmicament i socialment.

La mort d’un dels esposos era previsible quan hi havia diferència d’edat al matrimoni. Girona, al segle XIV, tenia un 22% de vidus, les 4/5 parts dels quals eren dones. Aquesta diferència era deguda a una pràctica testamentària corrent: per beneficiar-se de l’usdefruit dels béns del seu marit, la dona havia de mantenir-se casta. Per tant, li era impossible de tornar-se a casar.

Les estratègies matrimonials i les polítiques d’aliances generalment es reservaven per a les elits. No obstant això, es pot veure perfectament com els artesans de la construcció també tenien comportaments matrimonials meditats. En el 61,7% dels casos, els matrimonis no presentaven endogàmia professional, tant pel que fa a l’interessat com a la seva descendència. El 23,4% dels matrimonis celebrats ho van ser entre persones que provenien de famílies que tenien com a activitat principal la construcció. Finalment, en menys del 15% dels casos es tractava d’un matrimoni entre gent d’oficis i que provenien de famílies que exercien el mateix ofici. El comportament davant del matrimoni sembla diferent entre els homes i les dones. Efectivament, sembla que els homes buscaven sobretot una aliança amb una família propera al seu cercle d’activitat: el 36% dels que feren testament s’havien casat amb noies el pare o el germà de les quals exercia el seu mateix ofici, el 36% havia buscat companyes provinents del món de la construcció, i només el 28% s’havien casat amb noies que tenien un pare que no pertanyia als oficis de la construcció. En canvi, els pares que eren artesans de la construcció no sembla pas que busquessin per damunt de tot el casament de les seves filles amb un altre obrer de la construcció: el 17,14% es casaren amb un home del món de la construcció, i només el 8,57% amb un home que tenia idèntic ofici que el seu pare. La transmissió del patrimoni professional es feia, doncs, a través del fill, el qual heretava el taller i les habilitats del pare. No sembla que fos gaire interessant una aliança a través del casament d’una filla, llevat del cas que el pare no tingués un hereu mascle. Molts artesans eren assalariats i, per tant, no tenien res per a transmetre a la generació següent; en aquest cas, els matrimonis celebrats no tenien en compte els aspectes professionals. Tanmateix, els oficis en què es necessitava un taller, unes eines específiques i una infraestructura, com els fusters, els mestres de cases, els traginers i els orfebres, eren més propensos a reflectir una política matrimonial.

En la majoria de casos, l’espòs i l’esposa provenien d’estrats socials idèntics. Els pintors, els fusters i alguns picapedrers intentaven crear lligams amb famílies d’escrivans, de cirurgians o d’orfebres. Les altres categories buscaven més aviat la parella en altres grups socials: els manobres amb els artesans del tèxtil, els mestres d’obra amb els botiguers, etc. La constitució del dot era un veritable aranzel dels casaments i ofegava qualsevol esperança d’ascensió social per als més humils.

L’elecció de les aliances segurament es feia per coneixença, per exemple a través del barri, més que no pas per estratègia professional. Si l’estructura familiar es manifesta poc en la documentació, els lligams que formaven el teixit social encara s’hi veuen menys. L’esquema d’organització de les relacions socials s’escapa de les solidaritats tradicionals abans descrites i en particular de les més professionals. L’home medieval podia escapar-se de la carcassa o del cercle tancat de l’ofici, almenys pel que fa als seus lligams privats amb els seus coetanis. Sembla que la població feia pinya al voltant de la seva parròquia i que prioritzava els lligams de barri. El 83% de les persones que apareixen en la documentació notarial tenen l’origen geogràfic a la mateixa ciutat. La vida de barri predomina, doncs, sobre qualsevol altra estructura pel que fa a lligams socials. Però la família és la cèl·lula bàsica de la vida de l’artesà. És la pedra angular del seu món, de la qual es pot refiar. Els amics i els religiosos li permeten de sortir d’aquesta cèl·lula amb un grau elevat de confiança. El veïnatge aportava a l’artesà una xarxa de coneixences més ampla que li servia també per a poder seleccionar, més o menys conscientment, els amics propers i fins i tot els guies espirituals. Les llacunes que hi ha en les fonts, però, fan difícil conèixer tots aquests lligams. Amb tot, es pot dir que l’artesà estava sotmès al seu ambient. Tenia lligams socials predefinits clars que depenien del factor geogràfic i, en menor mesura, del seu medi socioprofessional.

Bibliografia consultada

Pla Cargol, 1947; Bechmann, 1981; Freixas, 1983; Menjot – Rucquoi, 1985; Artistes, artisans..., 1987; Erlande-Brandenburg, 1990; Menjot, 1993; Domenge, 1997b; Victor, 2004.