Cada any, les excavacions arqueològiques forneixen un degotall difícilment quantificable de troballes d'envergadura i rellevància desigual. A més a més, també hi ha peces antigues que són reexaminades. Aquest any va estar marcat pel debat entorn del bust de la reina egípcia Nefertiti (dinastia XVIII) del Neues Museum de Berlín. Segons Henri Stierlin, la peça fou realitzada el 1912 com a part d'un estudi sobre els pigments naturals emprats pels antics egipcis en les seves pintures. Els responsables del museu, però, han adduït que el 1982 el bust fou sotmès a proves que van demostrar la seva antiguitat (segle XIV aC). Per contra, sí que es va confirmar la falsedat dels 65 fragments ceràmics (òstracons) datats als segles III-IV dC, apareguts el 2006 a l'antiga Veleia (Iruña de Oca) i que, suposadament, contenien els primers textos escrits en basc.
Prehistòria
El debat sobre els orígens de l'home es va centrar entorn de si el fòssil Ida (Darwinius masillae) havia de ser considerat l'avantpassat dels humans actuals. La troballa, aquest 2009, d'una mandíbula d'un exemplar de l'Afradapis longicristatus va permetre a Erik Seiffert fer una anàlisi més acurada d'ambdós fòssils, de resultes de la qual s'ha demostrat que Ida seria més proper als lèmurs que als antropoides. Altrament, una altra de les troballes importants esdevingudes enguany va ser la d'un fòssil d'Homo sapiens a la província xinesa de Guangxi amb una antiguitat de 110.000 milions d'anys. Aquestes restes farien més versemblant la hipòtesi "multiregional", que defensa que la humanitat actual procedeix dels primers Homo sapiens que van sortir d'Àfrica i que es van mesclar amb les espècies més primitives que habitaven a la resta de continents. Per contra, la teoria predominant fins ara considerava que la humanitat actual descendia directament dels Homo sapiens que, des d'Àfrica, van passar a la resta dels continents.
Les proves amb el mètode de radiocarboni en les troballes del jaciment de Meadowcroft (Pennsilvània) semblen indicar que la presència humana a l'Amèrica del Nord és 4.000 anys anterior al que fins ara es considerava. Així, la migració dels humans des d'Àsia a través de l'estret de Bering es remuntaria a fa 16.000 anys. Altrament, un estudi del Centre de Geocronologia de la Universitat de Berkeley publicat en la revista Nature va atorgar a unes destrals de mà del sud d'Espanya una antiguitat d'un milió d'anys, fet que endarrereix notablement la cronologia de l'arribada d'aquest tipus de manufactures a Europa des d'Àfrica.
Pel que fa a les restes d'època neolítica, enguany el descobriment de la Venus de Hohle Fels (Alemanya) ha endarrerit la cronologia de la representació artística més antiga d'un ésser humà a Europa. Es calcula que aquesta peça té 40.000 anys d'antiguitat i la representació, tallada en un tros de vori de 4 cm, posa especial interès a destacar els atributs sexuals. Les investigacions sobre la transició vers el neolític a la Mediterrània Oriental també han ofert descobriments força interessants. A l'illa de Lemnos va aparèixer l'assentament humà més antic de tota la mar Egea (12.000 aC): una comunitat de caçadors recol·lectors que també practicava la pesca i que, al final del segon mil·lenni aC, va evolucionar vers formacions protoestatals. A Xipre, les troballes a la zona de Politiko Troullia van mostrar com el procés de neolitització va començar a l'illa entorn el 2000 aC i que les comunitats prehistòriques precedents es remunten al 8500 aC.
Amb relació al megalitisme, cal subratllar el descobriment a Krasnodar (Rússia), a la zona de la mar Negra, de tot un seguit de dòlmens que datarien del tercer o segon mil·lenni abans de Crist i que, per tant, serien contemporanis de les piràmides egípcies.
Arqueologia del Pròxim Orient, bíblica i protohistòrica
Les campanyes arqueològiques a Babilònia van proporcionar més de 4.000 objectes que evidencien la continuïtat del poblament més enllà de l'època hel·lenística fins els temps de la invasió musulmana. A la necròpoli reial d'Ur, l'aplicació de les modernes tecnologies d'escàner van posar de manifest que alguns dels personatges enterrats (~2500 aC) van morir assassinats ritualment per l'impacte d'un pic al crani. A la veïna Pèrsia (Iran), les excavacions a Persèpolis van identificar la zona on vivien els funcionaris i els artesans a 1 km de la terrassa dels palaus aquemènides; possiblement es tracta de la Mattezish que apareix a les tauletes d'argila locals. També a l'època aquemènida s'adscriu la troballa del palau de Borazajan, els materials arqueològics del qual aportaran nova llum sobre la història dels perses abans de l'expansió en temps de Cir el Gran.
Decoració del sostre de la tomba de Djehuty a Luxor, coneguda com la “Capella Sixtina d’Egipte”
© CSIC / José Manuel Galán
Pel que fa a l'arqueologia a Egipte, són innombrables les troballes que s'hi fan cada any. Un dels jaciments més prolífics va ser el d'Alexandria, capital de l'Egipte ptolemaic. Des del 1994, que es van iniciar les excavacions a la zona del port, no han deixat de produir-se troballes d'interès, entre d'altres, els fonaments del far d'Alexandria i les restes del palau de Cleòpatra. Enguany va destacar una escultura d'Alexandre el Gran i l'anunci del projecte de construcció, per al 2010, d'un museu que permetrà visitar les restes submarines. Relacionat amb aquest projecte, els arqueòlegs egipcis estan excavant a Taposiris Magna, en una vasta necròpoli de 3 km2 entorn d'un temple d'Isis, 45 km a l'oest d'Alexandria, el lloc on pensen que es troba la tomba de Cleòpatra i de Marc Antoni. A Luxor, un equip d'arqueòlegs espanyols va treure a la llum la tomba de Djehuty, un alt funcionari dels temps de la faraona Hatšepsut (dinastia XVIII). Batejada com la "Capella Sixtina de l'antic Egipte" pel bon estat de conservació de les pintures, els motius decoratius de la sepultura s'inspiren en escenes del Llibre dels Morts.
Després de vint-i-quatre anys d'inactivitat, aquest any es van reiniciar les campanyes arqueològiques a Xi'an, a la tomba de l'emperador Qin Shi Huangdi (221-206 aC), coneguda universalment pel famós exèrcit de guerrers de terracota. Un mes després de l'inici dels treballs, es va anunciar la troballa d'un centenar més de soldats, alguns dels quals conserven encara restes de la decoració pictòrica original. A més, l'ús de tècniques de GPS més modernes, va permetre la descoberta de nous sectors de la gran muralla xinesa, amb la qual cosa aquest monument resulta ser 11 km més llarg. Es tracta d'uns sectors construïts en temps dels Qin (221-206 aC) i dels Han (206 aC-220 dC) per tal de millorar les defenses del nord del país.
Amb referència a l'arqueologia bíblica, el fet més important va ser la descoberta d'un mur de 24 m de llarg i 8 m d'alçada que permet conèixer millor el perímetre i les defenses de Jerusalem vers l'any 2000 aC, és a dir, abans de la instal·lació dels jueus. Aquesta construcció es va fer per protegir l'accés de la ciutat a una font propera dels atacs de les poblacions nòmades del desert. També ha resultat de gran interès la troballa al Iemen de l'escultura d'una reina entronitzada (segle III dC) que, segons alguns experts, donaria més versemblança a la situació en aquesta zona del regne bíblic de Saba.
Pel que fa a les cultures protohistòriques, les investigacions sobre la cultura tràcia no deixen de treure a la llum nous assentaments i tombes principesques, com ara el poblat traci al SE de Nova Zagora (Bulgària), del segle V aC. La troballa d'una moneda de plata procedent de la colònia grega d'Apolònia (actual Sozopol), a la mar Negra, permet conèixer millor les relacions comercials establertes entre les ciutats gregues litorals i les poblacions tràcies de l'interior. A la mateixa zona, també es va excavar una tomba aristocràtica (segles I-II dC) amb un luxós aixovar de plata, especialment, dues copes decorades amb amorets, un indici de com, gràcies al monopoli del comerç a mans de certs individus, es va produir la jerarquització social en el si de les comunitats tràcies i es va afavorir l'aparició d'una classe benestant.
Aquest any també hi va haver un cert debat historiogràfic sobre la introducció del vi a la Gàl·lia preromana: un estudi de Paul Cartledge en considera responsables els colons grecs de Massàlia (Marsella), que haurien seguit el curs del Roine (segle VII aC), mentre que la hipòtesi dominant proposa que la introducció s'hauria fet per mediació dels etruscs o, més tardanament, per obra dels romans.
Primer pla de les estructures de la necròpoli de la primera edat del ferro del jaciment de Sebes (Flix, Ribera d’Ebre)
© ICREA
Investigadors de la Universitat de Barcelona i l'Institut Català d'Arqueologia de Barcelona van informar, al mes d'octubre, de la troballa d'un nou jaciment de la primera edat del ferro (segles VIII-VII aC) a Sebes (Flix, Ribera d'Ebre), que disposa, a uns 200 m del poblat, d'un cementiri amb unes 30 urnes d'incineració.
Arqueologia clàssica i arqueologia paleocristiana
Pel que fa a l'època grecoromana,a Hieràpolis (Turquia) es va desenterrar una estàtua sedent d'Apol·lo, de 4 m d'alçada, a la qual li manquen el cap i els braços. Cal destacar, també, l'amfiteatre descobert a Laodicea (actual Denizli), un dels pocs edificis d'aquestes característiques que es documenten al Pròxim Orient, o les restes del teatre aparegudes a Ulus, el barri antic d'Ankara. Pel que fa a Troia, les excavacions van identificar una sepultura que es podria datar aproximadament cap al 1200 aC i que es podria relacionar amb les morts produïdes durant la famosa guerra descrita per Homer.
A Palmira (Síria), tretze noves tombes individuals del segle III dC trobades en una cambra funerària propera a les muralles septentrionals van proporcionar nous indicis sobre el període d'esplendor d'aquest regne, representat pel govern de la parella formada per Odainath i la reina Zenòbia. Amb tot, el fet més destacat va ser la conclusió de l'exploració de l'aqüeducte de 106 km que duia aigua a Gadara (actual Umm Qais, a Jordània), una infraestructura que es va iniciar vers el 90 dC i que no es va finalitzar fins 120 anys després.
També la ciutat de Roma va continuar aportant troballes de relleu, com ara el famós menjador de la Domus Aurea de Neró, que girava dia i nit imitant la rotació de la terra al voltant del Sol (segle I dC); l'odèon de la Piazza Venezia (segle II dC) i, a Òstia, el petit amfiteatre, amb una capacitat per a 2.000 persones, per a l'ús privat de l'emperador. Igualment interessant va ser la localització a Cittareale, al NE de Roma, de la vil·la d'estiu de l'emperador Vespasià, en un indret proper a la seva vil·la natal.
Recents descobriments arqueològics també van permetre conèixer millor la dominació romana a les zones de frontera: als Balcans, la descoberta única i excepcional, a Caras-Severin (Romania), d'un palau romà d'època de Trajà en força bon estat de conservació, aportarà, un cop excavat, una informació valuosíssima sobre la presència romana a la Dàcia. Altrament, al nord de la Gran Bretanya, el descobriment, en una fortalesa militar, d'un altar dedicat al déu de l'Anatòlia Júpiter Doliquè permet comprendre millor quins eren els cultes militars favorits dels soldats i la difusió de divinitats orientals dins les fronteres de l'imperi Romà.
Aspecte de la Via Sepulcral romana de Barcelona
© MUHBA / Pep Herrero
Al mes de març, es va descobrir en ple centre urbà de Salou la denominada vil·la romana de Barenys, que destaca pel seu forn d'àmfores del segle I aC, i per un aqüeducte que portava l'aigua des d'un barranc proper. A les acaballes del 2009, l'aparició d'unes quantes restes a la fàbrica de Can Ricart, al Poblenou de Barcelona, fan sospitar de l'existència d'una vil·la romana, fins ara desconeguda, a la zona. Futures excavacions permetran conèixer millor la seva estructura i cronologia. També es va inaugurar el centre d'interpretació dels ritus funeraris a la Via Sepulclal romana de la plaça Vila de Madrid, a Barcelona.
Pel que fa a l'arqueologia paleocristiana, cal destacar la realització d'un detallat plànol tridimensional dels 15 km de les catacumbes de Domitil·la, realitzat per un equip de l'Acadèmia de les Ciències de Viena amb l'ajut d'un escàner ultramodern, i el descobriment de la cara d'un dels sis àngels de mosaic bizantins que decoren la base de la cúpula principal de Santa Sofia, a Istanbul, i que es van tapar amb morter l'any 1453, després de la caiguda de la ciutat a mans dels musulmans. Igualment interessant resulta la descoberta, a l'antiga Hippos (Israel), de tres figuretes de la deessa Afrodita, amagades expressament, un fet que aporta noves claus per a entendre el procés de cristianització al Pròxim Orient i la reculada dels cultes ancestrals.
Arqueologia de l'Amèrica precolombina
Les troballes més interessants van ser a Copan, on es va trobar l'esquelet d'un home d'uns trenta anys, probablement un dels primers reis de la civilització maia, i, sobretot, al Perú, on Caral, la ciutat més antiga d'Amèrica (3000-1500 aC), va ser inscrita a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Un altre descobriment d'interès va ser el d'una ciutadella preinca al curs alt del riu Zaña, a la regió de Cajamarca, a 3.000 m sobre el nivell del mar.
Arqueologia medieval i postmedieval
El tresor trobat a Staffordshire incloïa més de 1.500 peces d’or de gran qualitat
© Birmingham Museum and Art Gallery
La troballa més espectacular del'any va ser la del tresor anglosaxó de Staffordshire, al mes de setembre, que, per la quantitat i qualitat de les peces (5 kg d'or i 2,5 kg de plata), supera amb escreix el de Sutton Hoo, descobert fa setanta anys. Inclou més de 1.500 peces d'or, moltes de les quals s'han identificat com a objectes de parafernàlia militar; segurament, forma part d'un aixovar reial amagat per causes desconegudes. A la cultura saxona correspon també tot un conjunt d'objectes d'or de la tomba d'una princesa de la família reial de Northúmbria (segona meitat del segle VII) i les 229 tombes de Sittingbourne que van treure a la llum un total de 2.500 estris, alguns dels quals cor-responen a membres de bona posició social del regne de Kent (segles VI-VII).
Pel que fa a l'arqueologia de la guerra, caldria destacar les troballes d'artilleria --que ajuden a conèixer millor algunes batalles transcendentals--, com ara la dels dos canons de la Guerra Civil nord-americana (datats entre el 1862 i el 1865) trobats al riu Pee Dee, o les bales de pistola i de canó emprades en la batalla de Bosworth (1485), en temps de la guerra de les Roses entre els Lancaster i els York.
També cal destacar les restes trobades a la regió de Malang (Java Oriental) d'un complex de palaus que permetria identificar la capital del regne de Kanjuruhan, extingit ara fa 1.300 anys, i que les quaranta tombes de Corea del Sud de la dinastia Chŏsŏn (1393-1910) van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Arqueologia submarina
Un equip de la universitat de Nottingham va fer el mapa tridimensional del jaciment submarí de Pavlopetri, a 4 m sota el mar a la costa de Lacònia (Grècia). Les restes daten de l'edat del bronze (3000 aC), tot i que la part més ben conservada és d'època micènica (1680-1180 aC). Avui dia encara s'hi detecten, amb claredat, els edificis, carrers, patis i monuments funeraris.
Cal esmentar també el descobriment accidental, a la badia de Bar (Montenegro), de les restes d'un temple romà monumental, tal com permeten deduir les columnes de 90 cm de diàmetre datades al segle II dC. La zona és rica en restes d'època grecoromana, perquè a la badia de Kotor també s'han trobat dos vaixells comercials romans amb el carregament intacte.
Numismàtica i papirologia
Aquest any va sorprendre la troballa, en una cova del desert de Judea (Israel), d'un conjunt de 120 monedes en connexió amb la revolta de Šim'on bar Kosiba (132-135 dC) contra els romans. Algunes d'elles van ser encunyades expressament pels rebels jueus i mostren una iconografia i lemes antiromans. Altres troballes numismàtiques interessants van ser les més de dues tones de monedes xineses deixades per pelegrins entre el 618 i el 1368 en les seves visites a un temple del nord-oest de la Xina; o el tresor de cent monedes de plata al sud de Suècia (segle XIV) que mostren la llarga cronologia d'ús d'unes peces encunyades al segle XII.
Amb relació a la papirologia, el 2009 es van identificar alguns fragments perduts del Cànon de Torí, un document únic escrit fa uns 3.000 anys que conté la llista més completa de faraons egipcis. La troballa d'aquests textos, que s'havien extraviat al magatzem del Museu Egipci de Torí, permetrà completar els buits en aquest papir, que actualment es compon d'uns 160 fragments.