Cap a la segona meitat del 2009 van començar a detectar-se indicis que el punt més àlgid de la pitjor crisi des del crac del 1929 havia passat. Encara més, les dades corresponents al tercer trimestre de l'exercici reflectien que les grans economies començaven a enregistrar creixements intertrimestrals, cosa que significava sortir de la crisi. Fins i tot es va arribar a fer popular el terme "brots verds", per a referir-se a les dades que apuntaven cap a una recuperació econòmica. Les borses van sumar màxims anuals i van acumular pujades superiors al 20%, tot i que encara estaven sotmeses a ensurts puntuals, com ara la crisi immobiliària a l'emirat de Dubai, després que dues de les seves companyies públiques més emblemàtiques demanessin una moratòria en el pagament del seu deute. Però el cert és que, tement que la recuperació fos feble, el Fons Monetari Internacional (FMI) va millorar progressivament les seves previsions i en la seva reunió de la tardor va pronosticar una contracció del producte interior brut (PIB) mundial de l'1,1%, però amb una important recuperació el 2010, amb una previsió de creixement del 3,1%. Això significava que la pitjor crisi en vuitanta anys acabava amb un retrocés del PIB mundial de l'1,1%, però preveient una recuperació del dinamisme a l'exercici següent. Així, en les economies més avançades, la caiguda del 2009 va estar al voltant del 3,4% i el creixement del 2010 s'estimava en l'1,3%. Segons l'FMI, als EUA la contracció del PIB seria del 2,7% el 2009, i el creixement, de l'1,5% el 2010. A la zona de l'euro, el retrocés estimat per al 2009 va ser del 4,3%, mentre que el creixement del 2010 seria molt més feble, del 0,3%.
Mentrestant, el dòlar va continuar amb la seva tendència d'afebliment, fins a arribar a superar la cota de l'1,50 dòlars per euro, en un entorn en què els inversors es decantaven cap a primeres matèries com ara l'or, que va superar a bastament el rècord dels 1.100 dòlars per unça. Per la seva banda, el yuan, la divisa xinesa, també va generar debat després que les autoritats de la Xina van decidir lligar el seu canvi al del dòlar des de mitjan 2008, després d'haver-lo deixat fluctuar lliurement des del 2005. El fet que la moneda xinesa estigués vinculada estretament a un dòlar a la baixa va depreciar de forma substancial el yuan respecte d'altres monedes asiàtiques i l'euro, cosa que va incrementar la competitivitat de les exportacions xineses motiu pel qual les autoritats xineses van rebre queixes tant dels EUA com d'Europa.
A la zona euro, al tercer trimestre el PIB va augmentar el 0,4% respecte al segon, cosa que va significar la sortida de la recessió. Una de les grans excepcions va ser l'Estat espanyol, que al tercer trimestre encara enregistrava una contracció del PIB del 0,3% respecte al període abril-juny. L'FMI va preveure per a Espanya una contracció del PIB del 3,8% per al 2009 i encara una lleugera baixada del 0,7% per al 2010.
En un altre ordre de coses al voltant de la crisi econòmica, cal dir que el financer nord-americà Bernard Madoff, que havia estat detingut al desembre del 2008 com a protagonista de l'estafa financera més gran de la història --per valor d'uns 65.000 milions de dòlars--, va ser condemnat a 150 anys de presó.
Un atur desbocat
Una de les pitjors conseqüències de la davallada del PIB a l'Estat espanyol, a un ritme anual del 4% fins al tercer trimestre, a més del descens substancial dels ingressos públics i l'increment del dèficit, va ser l'augment de l'atur, situat per damunt dels 4 milions de persones, segons les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA), xifra que significava una taxa de desocupació sobre la població ocupada del 17,9%, percentatge que gairebé doblava el de dotze mesos enrere.
A Catalunya, on al tercer trimestre la taxa anual de descens de l'economia es va situar en el 4,7% --com al trimestre anterior--, el nombre d'aturats al final de setembre va arribar a les 607.200 persones, també gairebé el doble que un any abans, amb una taxa de desocupació sobre la població activa del 15,95%.
Una altra de les preocupacions, juntament amb l'atur, va ser l'evolució del nivell general de preus, que es va mantenir negatiu fins a l'octubre --fins aleshores portava vuit mesos consecutius en nivells negatius--, en què la taxa interanual d'inflació era del -0,7%.
També es va viure durant l'any una situació de baixada general dels preus dels productes, tot i que el Govern va descartar el risc d'una deflació, és a dir, d'un procés de caiguda sostinguda de preus. De fet, la inflació subjacent, aquella que exclou els preus de l'energia i els dels aliments no elaborats, es va mantenir per damunt de zero. Les dades avançades de novembre, amb una taxa anual d'inflació del 0,4%, ja en terreny positiu, semblava que confirmaven aquestes tesis.
Hipoteques a la baixa
La crisi financera va dificultar el pagament de les hipoteques, la compravenda de pisos i també el lloguer
© Fototeca.cat
Per tal d'animar l'economia, el Banc Central Europeu (BCE) va seguir amb el procés de retallada del preu del diner iniciat al novembre del 2008. Des d'aquest mes fins al maig del 2009, el tipus oficial d'interès va baixar del 3,75% a l'1%. D'aquesta manera, l'institut monetari de la zona euro es va acostar a la política de la Reserva Federal dels EUA, que al desembre del 2008 va situar el preu del diner entre el 0% i el 0,25% per tal d'estimular l'activitat. L'objectiu va ser mantenir-lo en aquest nivell durant uns quants mesos.
La principal conseqüència d'aquesta tendència va ser l'abaratiment dels préstecs hipotecaris en un context en què les vendes i els preus dels habitatges van continuar a la baixa. L'euríbor, l'indicador que serveix com a referència a la majoria de les hipoteques a interès variable, que són les més nombroses, es va situar per sota de la mitjana, a l'1,23%, al novembre, després d'haver començat l'exercici al 2,622%. Un any abans, aquest índex superava el 4%. Tot plegat va significar que per un préstec per a comprar un habitatge d'uns 120.000 euros a 20 anys i un diferencial respecte de l'euríbor del 0,50 amb revisió anual, la quota mensual va passar a ser de 591,89 euros, és a dir, 190,15 euros menys al mes i 2.281,80 menys en un any, sempre que el contracte no tingués limitada la davallada. De fet, l'existència de clàusules als contractes que limitaven l'abast de la retallada de les hipoteques va generar nombroses protestes de les organitzacions de consumidors.
I no va ser l'única reclamació, ja que moltes petites i mitjanes empreses van assegurar que els bancs els havien tancat l'accés al crèdit. La situació es va fer tan insostenible que la patronal catalana PIMEC, juntament amb PIMEB de Balears i la Federación Nacional de Asociaciones de Trabajadores Autónomos-ATA, al març van convocar una protesta a Madrid per tal denunciar aquesta situació davant del Congrés dels Diputats.
Al llarg de l'exercici es va mantenir el debat sobre la necessitat de conservar els estímuls fiscals per a despertar les economies. En l'àmbit de la Unió Europea es va decidir de seguir per aquesta via, que va incrementar de manera substancial els dèficits de les administracions públiques, fins que es consolidessin més les dades de millora de l'activitat. A l'Estat espanyol, un dels principals vehicles de potenciació de l'economia va ser el Plan E, que consistia a fer obres als municipis per valor de més de 8.000 milions d'euros. Aquest projecte va tenir també pressupost per al 2010, però amb una dotació inferior, uns 5.000 milions d'euros, i amb un caràcter molt més selectiu pel que fa als projectes.
Per a fer remuntar la situació a l'Estat espanyol, es va prendre una altra mesura que afectava directament el sector financer, una de les branques més tocades, juntament amb la construcció i l'automòbil. Es va crear el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària, conegut com a FROB i nascut amb una dotació de 9.000 milions d'euros, i també amb nombrosos recels de les autoritats de la Comissió Europea. De fet, molts dels processos d'integració de caixes endegats durant l'any estaven plenament condicionats al fet que s'atorguessin els ajuts --amb devolució posterior-- establerts pel FROB. Les autoritats comunitàries van estar molt menys pressionades per l'entorn a l'hora d'aprovar els plans espanyols d'ajust que quan, en plena crisi durant la tardor del 2008, molts altres governs europeus van abocar ingents recursos i ajuts a les seves entitats financeres.
Comença el ball decaixes
En qualsevol cas, el FROB va ser l'estímul que va despertar l'oportunisme per iniciar un procés de fusions entre caixes d'estalvis que, atesos els efectes de la crisi, es feia més que necessari, especialment per a aquelles que tenien una elevada exposicióal sector immobiliari. A Catalunya, la comunitat més activa en aquest sentit, al començament hi va haver dos processos d'integració. L'un va aglutinar les caixes de Sabadell, Terrassa, Manlleu i Girona i el segon les de Catalunya, Manresa i Tarragona. Aquestes iniciatives van provocar tensions i protestes laborals pels plans de reducció de plantilles i d'oficines previstos. Els experts havien estimat que a la xarxa financera espanyola li sobrava al voltant del 30% de les oficines, a causa de l'excés de capacitat que revelà la crisi financera. Al marge de 'la Caixa', que va seguir el seu camí en solitari mitjançant el creixement propi i l'adquisició de participacions en bancs fora d'Espanya, a través de la seva societat de participacions Criteria, altres entitats, com ara Caixa Laietana i Caixa del Penedès, van iniciar converses per endegar un tercer projecte d'integració que va quedar ajornat, sine die, a finals de desembre. D'aquesta manera, de les 10 caixes, Catalunya es quedava amb només quatre.
Però en el sector financer i, concretament, en el de les entitats d'estalvi, la principal veu d'alerta es va encendre amb la intervenció de Caja Castilla-La Mancha (CCM) i la destitució dels seus gestors per part del Banc d'Espanya, el diumenge 30 de març. En la mateixa operació, destinada a reforçar la liquiditat de l'entitat, el Banc d'Espanya li va atorgar un aval de 9.000 milions d'euros. D'aquesta manera, la CCM va esdevenir la primera víctima del sector a l'Estat espanyol a conseqüència de la crisi financera i va protagonitzar la intervenció més important després de les del Banesto, el 1993, i la d'Eurobank del Mediterráneo, el 2003.
L'actuació del supervisor del sector financer es va dur a terme després del fracàs de la fusió de CCM amb l'andalusa Unicaja. Alguns mesos després de l'operació de control de l'entitat, al novembre, Cajastur va aconseguir finalment l'autorització per a aconseguir el control de l'entitat intervinguda mitjançat l'absorció dels seus actius a través de la seva filial inactiva, el Banco Liberta.
I és que el procés d'unions en un sector format per més d'una quarantena d'entitats a tot l'Estat espanyol no es va acabar aquí. També es van projectar alguns processos interterritorials, com l'aliança entre Caja Navarra i Caja Canarias, a través de la fórmula anomenada fusió freda, que va suposar la integració dels serveis principals però el manteniment de les marques. Una fórmula similar, anomenada tècnicament Sistema Institucional de Protecció (SIP), va ser l'acordada per l'andalusa Cajasol i Caja Guadalajara. D'altra banda, a Andalusia també es van establir converses per a la fusió entre Unicaja i Caja de Jaén, no exemptes de problemes sobre la futura seu i altres qüestions, com en altres casos d'unió de caixes. Al novembre, el Banc d'Espanya va obligar Cajasur a sumar-se a aquest procés. Pel que fa a Castella i Lleó, també es va iniciar la integració de Caja Duero i Caja España.
El protagonisme de les entitats d'estalvis no va ser només degut a les fusions, sinó també a la política. Així, la batalla dins del Partit Popular es va traslladar a Caja Madrid, la segona caixa espanyola després de 'la Caixa': la direcció del partit va defensar un candidat per a presidir-la, l'exvicepresident del Govern i exdirector gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Rodrigo Rato; mentre que la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, donava suport a un altre, el seu vicepresident, Ignacio González. Finalment, es van imposar les tesis del partit dirigit per Mariano Rajoy, i Rodrigo Rato va esdevenir el candidat de consens per presidir Caja Madrid.
Intervenció a la Mútua
Un dels moments més destacats de l'any econòmic es va viure també en l'àrea financera, en aquest cas en el món de les assegurances, quan la Dirección General de Seguros, dependent del Ministeri d'Economia, va decidir prendre el control de l'Agrupació Mútua a l'octubre. L'organisme supervisor va apartar de la gestió l'equip encapçalat pel president de la PIMEC, Josep González, que preparava un pla de viabilitat centrat a focalitzar l'activitat de la mútua en les assegurances. González, juntament amb l'economista Martí Parellada com a vicepresident, van ser els encarregats de rellevar l'anterior president, Fèlix Millet. La Dirección General de Seguros, que va rebutjar qualsevol lligam entre la intervenció i el fet que Millet n'hagués estat el president, va argumentar que l'Agrupació, una de les mútues més importants de Catalunya amb més de 400.000 socis, presentava un elevat risc immobiliari a través de la seva filial Amci Habitat i va decidir rellevar un equip que va tenir molt poc temps per modificar el rumb de l'entitat. Tots els problemes de l'Agrupació Mútua van començar després de l'auditoria de comptes del 2008, la qual revelava un desajustament comptable de 60 milions d'euros a conseqüència de les inversions immobiliàries.
Canvi de timó de la políticaeconòmica
En aquesta situació convulsa i en plena crisi econòmica va destacar la retirada, a l'abril, del vicepresident segon del Govern i ministre d'Economia i Hisenda, Pere Solbes, que va ser substituït per la fins aleshores titular d'Administracions Públiques, Elena Salgado. Amb el transcurs dels mesos, les discrepàncies de Solbes amb les decisions del president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, sobre les mesures per a pal·liar els efectes de la crisi es van fer més evidents. Uns mesos després de deixar el seu càrrec al Govern, l'exvicepresident va renunciar també la seva acta de diputat pel PSOE.
Tot plegat va passar mentre el Grup dels 20 (G20) celebrava una nova cimera a Londres per tal d'estudiar canvis en la regulació financera internacional i establir un control més estret, com també per a fixar la manera de lluitar contra els paradisos fiscals. Aquesta darrera qüestió va fer que un gran nombre de països considerats paradisos fiscals accedissin a millorar la seva transparència pel tal de sortir de les llistes negres de l'Organització per al Desenvolupament i la Cooperació Econòmica (OCDE), organisme que agrupa els països més industrialitzats del món. Tot i que no es va avançar gaire i que la pressió per les reformes va perdre força a mesura que semblava consolidar-se la recuperació econòmica, la nova reunió celebrada al setembre a la ciutat nord-americana de Pittsburgh va significar la definitiva constatació que el G20, autèntic fòrum de discussió global en ple esclat de la crisi a la tardor del 2008, s'havia transformat en l'òrgan per al consens a escala mundial, per damunt del grup dels països més rics (G7).
Un automòbil malalt
Un sector que juntament amb el financer va mostrar una forta debilitat va ser el de l'automòbil. Un dels principals indicadors d'alarma va ser la suspensió de pagaments de dos dels gegants del ram, General Motors (GM) i Chrysler.
GM, el primer fabricant d'automòbils del món des dels anys trenta fins al 2008, que va ser desplaçat per l'empresa japonesa Toyota, va rebre un suport de 9.000 milions de dòlars de l'Administració presidida encara per George W. Bush, al desembre del 2008. El nou Govern de Barack Obama va forçar, però, la companyia a convertir-se en una empresa més petita i sanejada i alhora va posar com a condició per a rebre suport financer la renúncia del principal directiu, Rick Wagoner. La suspensió de pagaments es va consumar al juny amb un expedient en què es revelava l'existència d'uns actius per valor de 82.300 milions de dòlars i deutes per valor de 172.800 milions de dòlars. Al juliol l'empresa va vendre alguns dels seus millors actius, com les marques Chevrolet o Cadillac, a una societat controlada pel sector públic.
Després d'una intensa oposició del Govern de l'Estat espanyol, on hi ha una de les grans fàbriques d'Opel, a Figueruelas (Saragossa), i l'alemany, l'operació de venda d'aquesta filial a la canadenca Magna es va acabar rebutjant, però General Motors va mantenir el pla d'acomiadaments a Europa, que havia d'afectar entre 9.000 i 9.500 treballadors.
Chrysler, per la seva banda, va acabar el seu pas pels tribunals de fallida al juny, després d'una aliança amb la italiana Fiat. Al gener, el grup italià controlat per la família Agnelli havia acordat tenir el control del 35% de la companyia dels EUA. A l'abril, l'empresa nord-americana es va acollir a la normativa de fallides, una vegada constatat que era pràcticament impossible continuar en solitari. Després de la signatura de l'acord amb Fiat, l'Administració va aportar 6.600 milions de dòlars en ajuts.
A Catalunya, en ple debat sobre la necessitat d'introduir els cotxes elèctrics al mercat i amb la posada en marxa del Plan 2000E per a estimular l'adquisició de vehicles nous a través de subvencions tant del Govern central com dels autonòmics i els fabricants, la crisi de Seat es va pal·liar un cop aconseguit que la fàbrica de Martorell (Baix Llobregat) s'encarregués del nou model de tot terreny Q3. La decisió va acabar després de mesos d'intenses negociacions entre la companyia, el propietari alemany Volkswagen i els governs central i català per tal d'obtenir ajuts. Tot i aquesta mesura, Seat va aplicar tres expedients de regulació de plantilla (ERE) temporals al llarg de l'any i va afrontar el 2010 amb la previsió de posar-ne en marxa un quart que havia d'afectar 7.484 treballadors, el 64% de la plantilla.
En el transcurs de l'any, la japonesa Nissan també va confirmar que la fàbrica de la Zona Franca de Barcelona es faria càrrec de la fabricació d'una nova furgoneta que inicialment s'havia de produir al nord d'Àfrica. La companyia també va obtenir ajuts públics.
Encara que les mesures per a subvencionar la compra de vehicles van comportar una intensa millora de les vendes, les caigudes enregistrades els mesos precedents van produir un intens degoteig de problemes en la indústria auxiliar i de proveïdors dels fabricants de vehicles. Un dels més importants va ser el cas de Lear, a Roquetes (Baix Ebre), on estava previst el tancament de la fàbrica de la companyia dedicada a productes de cablejat de l'automòbil, una de les instal·lacions industrials més importants de la comarca, amb una plantilla superior als 500 treballadors.
Moviments a l'aire
Un altre sector en plena transformació va ser el de les línies aèries comercials. Finalment al gener, un grup d'inversors catalans va adquirir el 80,1% de Spanair, que era propietat del consorci escandinau SAS. L'operació es va consumar a través d'Iniciatives Empresarials Aeronàutiques. Aquesta societat té Volcat 2009 --agrupació d'empresaris socis del lobby FemCat-- i el Consorci de Turisme de Barcelona, on és present l'Ajuntament de la ciutat, com a principals accionistes, seguits per Catalana d'Iniciatives, de la qual són socis l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, i la Fira de Barcelona. L'exvicepresident del FC Barcelona Ferran Soriano va ser escollit president de la línia aèria i va iniciar un intens pla de reestructuració, amb reorganització de vols, plans i acomiadaments. El consorci SAS es manté com a soci industrial amb el 19,9% del capital.
Per la seva banda, Iberia i British Airways van aconseguir, després de molts mesos de diàleg, segellar el seu acord de fusió. La nova societat conjunta, anomenada TopCom i amb seu a Madrid, tindrà al capdavant Antonio Vázquez, president de la línia aèria espanyola. Del nou grup, el 45% correspon a Iberia i el restant 55%, a British Airways. El vicepresident i el conseller delegat de la nova societat seran representants de British Airways. La seu operativa i financera estarà a Londres, i Caja Madrid serà el primer accionista individual del nou gegant de l'aire, la tercera línia aèria mundial.
A Catalunya va desaparèixer Clickair, filial de vols barats d'Iberia, a conseqüència del final del procés de fusió amb Vueling. La nova línia aèria, primer operador de l'aeroport de Barcelona per nombre de passatgers, va començar a treballar a l'estiu, amb Josep Piqué com a president i Àlex Cruz, de Clickair, com a conseller delegat. Una de les novetats substancials va ser que Inversiones Hemisferio --propietat de la família Lara, titular de Planeta--, que eren els segons accionistes del nou grup per darrere d'Iberia (45,85%) i els fundadors de Vueling, amb al voltant del 14% del capital, va posar a la venda la seva participació a l'octubre. Els Lara també havien sortit prèviament del capital de Catalana d'Iniciatives després que aquesta societat hagués entrat a formar part de l'accionariat de Spanair.
L'any va començar en aquest sector amb l'adquisició del 25% d'Alitalia, fusionada amb la rival Air One, per part del grup Air France-KLM, i va acabar amb el tancament, el 22 de desembre, d'Air Comet.
Integració amb energia
Junta general d’Unión Fenosa, el 29 de juny, en què es va aprovar la fusió per absorció de la companyia per Gas Natural
© Unión Fenosa
Malgrat el context de crisi, Gas Natural va culminar l'absorció de l'elèctrica Unión Fenosa, un procés iniciat a l'estiu del 2008. Tot plegat va acabar al setembre amb una ampliació de capital per valor de 3.500 milions d'euros que significava aconseguir el 95,2% del capital de l'elèctrica, que finalment va ser absorbida. El procés integrador va finalitzar el 7 de setembre, que va començar la cotització en borsa de les accions de la nova societat. Amb l'operació, Gas Natural va multiplicar per dos les seves dimensions. L'empresa energètica, participada majoritàriament per Criteria CaixaCorp (37,495%) i Repsol (30,847%), i la francesa GDF Suez (6%) com a tercer accionista, va accelerar el seu procés de venda d'actius, un dels reptes per complir amb les peticions de les autoritats de la competència i a la vegada per fer caixa per reduir el cost del finançament de la compra, amb el qual havia d'ingressar un total de 3.000 milions d'euros. La integració, presidida per Salvador Gabarró, i amb Rafael Villaseca com a conseller delegat, va significar la creació d'un grup energètic amb presència a 23 països i més de 20 milions de clients, amb seu central a Barcelona. És una de les 10 primeres empreses energètiques del món i és líder en integració vertical de gasi electricitat a Espanya i a l'Amèrica Llatina, a més de ser un dels operadors de gas natural liquat (GNL) més grans del món.
Una altra operació que es va consumar en el sector energètic va serla sortida d'Acciona, participada majoritàriament per la família Entrecanales, del capital d'Endesa. Amb aquesta operació, la italiana Enel va passar a ser l'única propietària de l'elèctrica espanyola. L'acord va establir el pagament d'11.107 milions d'euros pel 25% d'Endesa. D'aquesta suma, uns 8.200 milions es van liquidar en efectiu, i la resta, traspassant a Acciona 2.105 megawatts (MW) de potència instal·lada en energies renovables que eren propietat d'Endesa.
Canvi accionarial a les aigües
A Barcelona es va produir també una gran notícia en el sector de les companyies de serveis. El hòlding d'Aigües de Barcelona --participat per Criteria CaixaCorp i Suez Environnement, filial del grup francès GDF Suez-- va arribar a un acord mitjançant el qual la segona empresa propietària passaria a ser la principal accionista de la companyia catalana, i controlaria el 75% del capital. El pacte, que va acabar amb una aliança d'anys a l'accionariat d'aquesta companyia, indicava que Criteria vendria fins el 29% de la seva participació actual, entre la directa i la indirecta, i es quedaria només entre el 15% i el 25%, en funció del resultat d'una oferta pública (OPA) d'exclusió de borsa prevista sobre Agbar. L'acord també mantenia la seu social de la societat a Barcelona. L'operació es va combinar amb l'adquisició, efectuada per Criteria, del 99,8% de l'asseguradora de salut Adeslas. El 54,79% d'aquesta participació s'havia d'adquirir a Agbar, i la resta, el 45%, s'havia de comprar a la francesa Malakoff Médéric. L'objectiu va ser integrar aquesta companyia a SegurCaixa Holding, el grup assegurador controlat per Criteria CaixaCorp.
A Catalunya es va produir una altra integració, que va ser protagonitzada per la constructora Comsa, controlada per la família Miarnau i la firma d'enginyeria i instal·lacions Emte, de la família Sumarroca. El 70% de la nova societat està controlat pels Miarnau, mentre que el 30% restant queda a mans dels Sumarroca, Caja Madrid i el Banc Sabadell. La nova societat suma una facturació de 2.200 milions d'euros i té presència a 13 països, la qual cosa la converteix en la vuitena companyia del sector de les infraestructures i la segona de les que no cotitzen a borsa. L'empresa s'estructurà en quatre divisions: construcció i infraestructures ferroviàries; enginyeria i sistemes; medi ambient i logística; i energies renovables. El negoci internacional del grup suposa el 14% de la facturació total.
Mercat farmacèutic en dansa
El sector farmacèutic tampoc no va quedar fora de les integracions. Així, Pfizer, la més gran del món, va anunciar la compra de la seva competidora Wyeth per 51.800 milions d'euros, mitjançant la fusió més important d'aquest sector en la darrera dècada. La unió de les dues companyies amb seu als EUA va significar la creació d'un dels grups del sector de farmàcia més diversificats del món. L'operació, anunciada al gener, es va tancar a l'octubre.
Però no va ser l'única de les grans integracions al sector farmacèutic. Merck & Co va arribar a un acord amb els laboratoris Schering-Plough Corp per un valor d'uns 32.500 milions d'euros. El pacte li donava plens drets sobre les pastilles contra el colesterol Zetia i Vytorin i sobre tractaments experimentals per a coàguls sanguinis, asma i l'esquizofrènia. L'acord va convertir Merck en el segon fabricant de medicaments del món.
Trencadissa patronal
Malgrat aquest ambient integrador, a Catalunya la fusió entre la patronal Foment del Treball i PIMEC no es va arribar a concretar després d'iniciar formalment converses al juliol. No era la primera vegada que ho intentaven, però aquesta vegada semblava que era la definitiva. Tot i així, finalment, Foment va decidir posposar la integració i va argumentar, entre altres motius, la crisi econòmica.