El 2009 es va incrementar notablement la demanda de places per a la formació d’adults
© Red Iberoamericana de Escuelas Judiciales
El nombre de naixements ha crescut ininterrompudament els últims anys i la quantitat d'alumnes dels nivells no universitaris no ha parat de créixer. El 2009 es va assolir la xifra més alta dels últims disset anys: 1.204.040 matriculats, 23.528 més que el curs anterior.
Per primera vegada en molts anys, el nombre total d'alumnes estrangers no universitaris es va estabilitzar en uns 152.000 --al final dels anys noranta n'hi havia uns 20.000--. S'havia passat del 2% al principi d'aquesta dècada al 13,7% el curs 2008-09, i ara sembla que es troba en un 12,6%. Aquesta tendència només ha començat, però això no significa que l'impacte dels 152.000 estudiants estrangers a les aules, majoritàriament en el sector públic no sigui important.
En l'etapa de 0 a 3 anys, els últims deu anys quasi s'ha doblat el nombre de places en llars d'infants, que el 2009 van ser 87.742, la majoria en centres públics (48.093). Una situació que capgira la realitat de fa un decenni, que els centres eren sobretot privats.
Igualment, va augmentar la demanda de places de formació professional i d'adults --només a l'àrea metropolitana de Barcelona l'increment va ser del 25%--, i per primera vegada, més de 100.000 alumnes a Catalunya van estudiar algun ensenyament professional. Tanmateix, es va evidenciar la manca de places per a la formació d'adults --segons el sindicat CCOO, 8.000 sol·licituds resten en llistes d'espera-- per l'augment de l'atur.
També va créixer el nombre d'estudiants a distància, i a l'Institut Obert de Catalunya es van matricular 14.358 alumnes, en lloc dels 10.570 de l'any anterior, i se'n van graduar 1.400. Aquest augment va compensar la reducció de places presencials nocturnes.
El nombre de centres de nivells no universitaris --alguns situats en barracons-- també va créixer: de 4.270 a 4.477, xifra que no sembla suficient ni als sindicats ni al professorat. Aquest augment quantitatiu va coincidir amb una estabilització de la plantilla del professorat (62.975 professors). El percentatge d'interinitat es va situar en l'11% en aquest curs escolar --enfront del 24% del curs 2006-07--, entre altres motius perquè aquests anys molts dels interins van guanyar les oposicions per ocupar les 22.000 noves places de professor funcionari. Aquesta situació ha provocat una gran mobilitat del professorat que, el 2009, va afectar el 43% del total.
L'1 de gener va començar a funcionar el Consorci d'Educació de Barcelona, organisme que aplega tots els centres públics barcelonins i els seus professors, tant aquells que depenien de la Generalitat com els de l'Ajuntament. La gestió unificada pretén aconseguir més eficàcia gràcies a la proximitat en la presa de decisions.
Igualment, es van crear sis noves zones educatives a Catalunya, que afegides a les anteriors ja arriben a divuit, per a completar un camí cap a la descentralització territorial.
La LEC, la primera Llei d'educació de Catalunya
La nova Llei d’educació aprovada pel Parlament té previst, entre altres iniciatives, una distribució equitativa de l’alumnat immigrant entre els centres
© Fototeca.cat
Després de dos anys de debats, pactes i negociacions, l'1 de juliol el Parlament va aprovar, amb els vots del PSC, ERC i CiU, la primera Llei catalana d'educació de la història, que aspira a ser vigent amb diferents governs. Té com a objectius regular l'educació catalana no universitària i perseguir l'equitat, l'excel·lència i la coresponsabilització. Certs sectors del professorat i dels sindicats, que al·leguen entre altres qüestions el perill de privatització de l'ensenyament públic i canvis que afecten la seva vida professional, s'hi van oposar, i així, al llarg de l'any hi va haver vagues i manifestacions --cal destacar la del 19 de març, que va reunir uns 80.000 professors i alumnes--. Segons un estudi encarregat per la Conselleria, al final d'octubre encara hi havia un 70% del professorat en contra de la llei. Per la seva banda, el Partit Popular va interposar un recurs contra 30 articles d'aquest document que considera inconstitucionals.
La llei, que va entrar en vigor el curs 2009-10, té com a novetats destacables: més autonomia dels centres públics, l'impuls d'una carrera professional per al professorat, la creació d'una Agència d'Avaluació per valorar l'estat de l'educació i el treball del professorat, l'exigència de més com-promís de les famílies, el blindatge del model lingüístic, la creació del Servei d'Educació de Catalunya (que equipararà els drets i deures de l'escola pública i la concertada, amb una redistribució equitativa de l'alumnat immigrat i amb necessitats educatives) i l'augment de recursos econòmics. Des d'aquest punt de vista, la llei fixa com a objectiu que en vuit anys s'haurà d'invertir el 6% del PIB davant del 2,7% actual, passant dels 6.028 milions d'euros del 2009 a 13.000 milions, que acostarà la xifra a la mitjana europea.
Amb la nova llei, Catalunya podrà convocar oposicions a cossos docents propis, tot mantenint els drets dels actuals. Les direccions reforcen el seu poder, amb més llibertat per a gestionar tant els recursos materials com els humans. També l'administració local tindrà un paper més actiu en la col·laboració amb els centres educatius. El model lingüístic que estableix, immersió inclosa, deixa sense efecte el decret estatal que obliga a fer tres hores setmanals de castellà, ja que la llei té un rang superior.
Falta completar la llei amb decrets que regulin l'autonomia dels centres, la direcció i aspectes com el document d'orientacions per a elaborar la carta de compromís educatiu de les famílies, amb les normes bàsiques de convivència i el projecte educatiu que les famílies hauran d'acceptar i signar en cada centre.
Al País Valencià, l'àmbit de l'ensenyament va estar marcat l'any 2009 pel llarg enfrontament del col·lectiu docent amb el conseller Alejandro Font de Mora per una sèrie de decisions considerades arbitràries (especialment, la d'impartir l'assignatura de ciutadania en anglès) que es reflectiren en una sèrie de mobilitzacions i acusacions creuades, algunes de les quals acabaren als tribunals. Igualment, van continuar les denúncies del col·lectiu docent valencià i les entitats per la defensa del català als obstacles posats pel Govern valencià a l'ensenyament del català a la xarxa d'escoles valencianes, i a la resistència a homologar els títols de català i de valencià, entre d'altres.
Ordinadors i materials digitals
D'acord amb el programa estatal de digitalització de les aules --que preveu que en quatre anys, el 2012, disposaran d'ordinador tots els alumnes de cicle superior de primària (5è i 6è) i 1r i 2n d'ESO i que tots els docents estaran formats en TIC--, a Catalunya, es va posar en marxa el Projecte EduCAT 1x1. Abans, però, de fer-ho extensiu a tots els alumnes, el curs 2009-10 es va iniciar un pla pilot amb la participació d'uns 10.000 alumnes de secundària més d'un centenar de centres públics i concertats de tot el territori català. Per a poder fer possible el projecte, els centres van ser dotats amb connexió a una xarxa Wi-Fi, pissarres digitals interactives per a les aules, ordinador per al professor i un ordinador portàtil per a cada alumne per al seguiment dels estudis --per això es demana una aportació de la família de 150 euros per contribuir al 50% de l'import-- i va iniciar la implantació de manuals digitals, que conviuen o no, segons la decisió del centre, amb els llibres de text en paper.
Avaluacions, informes i resultats
Al mes de maig, el Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu va passar a tots els 64.388 alumnes de 6è curs de primària unes proves externes de mínims en català, castellà i matemàtiques. Tot i ser molt fàcils, els resultats van demostrar que una quarta part no domina els coneixements i les competències pròpies del nivell. Igualment, els centres públics van obtenir pitjors resultats que els concertats, i aquests, pitjors que els privats. Malgrat el que es podria deduir, la taxa de repetició de curs no supera el 2%, la més baixa de totes les comunitats autònomes espanyoles, i això fa que el fracàs s'acumuli a secundària. Els pares van rebre un informe personalitzat dels resultats dels seus fills.
Caixa Catalunya ha promogut l'Informe de la inclusió social 2009, els resultats del qual mostren com el 40% dels catalans entre vint-i-cionc i trenta-nou anys tenen titulació universitària, mentre que al País Basc, Navarra i Madrid la xifra supera el 50%. Actualment, el 31% dels joves catalans entre divuit i vint-i-quatre anys no han acabat els estudis secundaris postobligatoris (batxillerat i FP), mitjana similar a la de l'Estat, però per sobre del País Basc (15%), Navarra (16%) i Madrid (25%). La taxa d'abandonament escolar prematur, que tant a Catalunya com a tot Espanya és del 31%, se situa molt per sobre de la mitjana d'Europa, que és del 15%. On més preocupant és aquesta tendència és al País Valencià i a les Illes Balears, amb percentatges que s'aproximen al 40%.
Les conclusions de l'estudi són clares: el dèficit educatiu té més a veure amb el nivell educatiu que han assolit els pares (especialment la mare) que no pas amb cap altre factor. L'aspecte positiu d'aquest informe és l'esperança que es pot posar en l'actual percentatge elevat de dones universitàries, que podrà contribuir al descens de la taxa d'abandonament en un futur mitjà, quan siguin mares.
Les causes del fracàs escolar que evidencia la taxa d'abandonament escolar prematur a Catalunya es poden resumir en tres: el mercat laboral, que permet la inserció sense estudis, especialment a l'hostaleria i la construcció, l'elevat nombre de famílies monoparentals i, també el de la població immigrada, col·lectius més vulnerables i amb risc d'exclusió.
Al setembre es va donar a conèixer l'informe Panorama de l'educació, de l'OCDE, corresponent a l'any 2007 en vint-i-tres països. Espanya apareix amb importants problemes per mala conducta dels alumnes i baixa formació del professorat. El mal comportament afecta el ritme de les classes del 60% dels centres que han estat objecte de l'estudi. El professorat ha de dedicar un 16% del temps lectiu a imposar ordre. Només Mèxic i Portugal presenten índexs de fracàs escolar pitjors que el d'Espanya.
Segons aquest informe, el 51% dels ciutadans espanyols amb edats compreses entre els vint-i-cinc i els seixanta-quatre anys té una titulació superior o postobligatòria. Això passa per primera vegada, el percentatge augmenta dos punts respecte de l'any anterior.
També segons l'OCDE, Espanya és un dels països amb més joves que ni estudien ni treballen. A Catalunya, aquesta és la situació de 98.700 joves que tenen entre setze i vint-i-quatre anys. Representen el 14,30% del total i han anat augmentant a conseqüència del fracàs escolar i de la crisi econòmica.
La universitat catalana s'integra a l'Espai Europeu d'Educació Superior
L'any 2009 va ser el de l'inici de la integració de les universitats catalanes en l'Espai Europeu d'Educació Superior a través de l'aplicació de les directrius impulsades per l'anomenat Pla (o Procés) de Bolonya. Per això, aquest curs ja no es va iniciar cap llicenciatura, sinó els nous graus --323 inscrits en el catàleg oficial--, de quatre anys de durada.
Però aquesta integració no ha estat fàcil, i durant l'any van ser constants les mobilitzacions d'estudiants i professors, les vagues, les manifestacions i fins i tot l'ocupació de diversos espais universitaris. La que va tenir més repercussió mediàtica va ser l'ocupació del rectorat de la Universitat de Barcelona (UB), on a més de protestar contra l'aplicació del Pla es reclamava la retirada de sancions a sis estudiants per incidents a la Universitat Autònoma de Barcelona en protestes prèvies en contra de Bolonya. Després de quatre mesos, el 18 de març, els Mossos d'Esquadra van fer efectiu el desallotjament a instàncies del rectorat de la UB.
Al model universitari europeu, comú als 46 estats de la Unió Europea, se li reconeix els avantatges de disposar d'un sistema de títols únic i comparable en tots els països, i quasi ningú no s'oposa tampoc al canvi de model més centrat en l'aprenentatge de l'estudiant que en l'ensenyament dirigit pel professor. El canvi requereix molta més participació de l'alumne, un treball constant i l'assistència a les classes, encara que minimitza les lliçons magistrals. En contrapartida, l'avaluació no pot ser un únic examen final, sinó que ha de ser continuada.
Com a arguments en contra, hi ha la preocupació dels estudiants per la possible privatització dels estudis com a conseqüència d'una pujada de les taxes, especialment en els màsters que oferiran l'especialització, la lògica necessitat d'assistir més a classe i la dedicació més àmplia a l'estudi. Tampoc no acaben de veure com una millora la formació basada en competències ni la disminució del nombre de crèdits, que passen de 300 a 240. D'altra banda, carreres com medicina i arquitectura reclamen que els seus títols no siguin de grau, sinó de màster. Finalment, també és evident que el finançament universitari resulta insuficient per a una reforma tan ambiciosa, i sembla que apunta la possibilitat d'augmentar els recursos a canvi de resultats, és a dir, que podrien tenir més diners les universitats amb un nombre més alt d'aprovats.
Aquest curs, el nombre d'estudiants universitaris va créixer un 10%. Seguint una constant des de l'any 2000, el nombre d'estudiants a les carreres de ciències va continuar baixant, a excepció de biotecnologia i ciències ambientals: estadística (-56%), matemàtiques (-45%), química (-33%), geologia (-29%), física (-27%), biologia (-7%) i bioquímica (-4%). Aquesta realitat preocupa, perquè la futura manca de personal científic pot tenir influència en el progrés tecnològic del país.
Escola 2.0. La digitalització de les aules
L'inici del curs 2009-10 a Catalunya va ser notícia pel començament de la digitalització de les aules en centres de primària i secundària: la implantació de l'ús d'un ordinador portàtil per a cada alumne i cada professor, les pissarres digitals interactives i les connexions a internet.
La mesura, anomenada Escola 2.0, s'inclou en el Pla E del Govern de l'Estat espanyol, i pretén modernitzar i recuperar el prestigi de la tasca dels centres educatius en un entorn social cada cop més familiaritzat amb l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.
Al mes de maig, José Luis Rodríguez Zapatero, president del Govern, va anunciar que el curs 2009-10 tot l'alumnat de 5è de primària disposarà d'ordinadors personals i que el programa s'anirà estenent durant quatre anys fins a 2n d'ESO. Una mica més tard, el 4 de setembre, el Consell de Ministres va aprovar un pressupost de 200 milions d'euros per a l'any 2009, per a aplicar la mesura a partir dels acords bilaterals que s'havien d'establir entre el Ministeri d'Educació i les comunitats autònomes.
Paral·lelament, el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya va posar en marxa al maig el Projecte EduCAT 1x1 per a digitalitzar les aules de 1r i 2n curs dels centres de secundària que van avenir-se a participar en un pla pilot impartint un nombre determinat de matèries digitalment (més de 150 centres s'hi van adherir, cosa que suposa que uns 20.000 alumnes rebran més d'un 60% de les classes fent servir recursos digitals). El pla pilot forma part, alhora, del programa de gratuïtat dels llibres de text, atès que el Departament subvenciona les llicències dels "llibres de text digitals", així com la meitat de l'ordinador personal de cada alumne.
L'expressió "aules del segle XIX, mestres del segle XX i alumnes del segle XXI" segurament passarà a la història. L'ordinador és avui una eina habitual per a infants i joves en el seu entorn familiar i domèstic, i en el seu futur laboral serà un estri imprescindible; té, doncs, sentit que s'incorpori a les aules. Per a garantir una educació de qualitat a l'escola actual sembla evident que cal una modernització i una modificació dels processos d'ensenyament i d'aprenentatge. Per això, que els alumnes --tots els alumnes-- tinguin accés a les TIC és prioritari. Incorporar les noves tecnologies a l'aula com un nou recurs pedagògic i una eina d'innovació comporta beneficis importants per a la pràctica educativa. Al mateix temps que potencia l'aprenentatge visual i augmenta la participació, la motivació i la creativitat de l'alumnat, ajuda a desenvolupar la competència digital i amplia el coneixement.
La digitalització de les aules serà el primer pas per a adaptar al segle XXI els processos didàctics que dotaran els estudiants de coneixements i eines clau per al seu desenvolupament personal i professional fomentant la cohesió social.
Els alumnes utilitzaran l'ordinador personal com a eina de treball a classe i a casa, i també continuaran treballant amb altres materials de què disposin els centres, tant en format de paper com en d'altres: llibres de consulta, material audiovisual, material multimèdia, materials a la xarxa, materials elaborats pel professorat i altres materials educatius diversos. Els materials en format digital ofereixen moltes més possibilitats per a l'obertura i la flexibilitat que promou el currículum. També permeten el foment de la competència digital preconitzada per la LOE i l'atenció a la diversitat de ritmes d'aprenentatge que avui es viu a les aules.
L'èxit del Pla dependrà de com es gestionin les peces clau de la digitalització de les aules: la qualitat i el funcionament de les eines tecnològiques, és a dir, les connexions, els ordinadors i les pissarres digitals interactives; la preparació i la selecció dels continguts digitals; el rol dels docents, i l'actitud dels alumnes, perquè modificaran la seva manera d'aprendre i transformar les informacions en coneixement personal i compartit des d'un sentit crític.
Sembla evident que el projecte Escola 2.0 pot suposar el desenvolupament de diferents sectors: educatius, informàtics i editorials, i a més pot permetre que les escoles catalanes se situïn entre els països més avançats quant a l'ús de les noves tecnologies aplicades a l'educació.