El dia 2 d'octubre el Comitè Olímpic Internacional va escollir a Copenhaguen la ciutat de Rio de Janeiro com a seu dels Jocs Olímpics del 2016. Per primer cop, doncs, els Jocs Olímpics es faran a l'Amèrica del Sud. La ciutat brasilera va derrotar en la votació final la capital de l'Estat espanyol, Madrid, que ja havia perdut l'oportunitat de ser olímpica el 2012. També van quedar-se sense el somni olímpic Tòquio i Chicago, tot i que el president dels Estats Units, Barack Obama, va defensar personalment la candidatura de la darrera davant els membres del COI. L'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, va admetre posteriorment que la candidatura de la seva ciutat s'havia gastat 17 milions de fons públics i 20 més de privats per a promoure una candidatura que tenia el suport personal del president d'honor del COI, Joan Antoni Samaranch.
L'elecció olímpica va ser un dels moments àlgids d'un any que en va tenir molts més. Alguns van ser protagonitzats per homes i dones que ja han escrit el seu nom amb lletres d'or dins la història de l'esport: Usain Bolt, Phil Jackson, Valentino Rossi, Josep Guardiola, Ielena Isinbaieva, Kim Clijsters, Michael Phelps, Roger Federer, etc.
Atletisme
El Campionat del Món d'atletisme es va celebrar a l'estadi olímpic de Berlín, amb capacitat per a 75.000 espectadors. Per primera vegada en un mundial les proves de marxa atlètica i la marató no van acabar dins l'estadi, i l'organització va aprofitar el marc de la Porta de Brandenburg per a situar-hi la meta. Com en els Jocs Olímpics del 2008 a Pequín, l'home que va erigir-se en veritable rei del tartan va ser el jamaicà Usain Bolt. Aquest velocista va conquerir els 100 m, la prova reina de les curses de velocitat, amb un rècord mundial: 9,58 s. Si aquesta marca es pot considerar una prova irrefutable que Bolt és un fora de sèrie de l'atletisme, el jamaicà va demostrar encara més les seves condicions atlètiques en la cursa dels 200 m, en establir un altre rècord mundial (19,19 s), que desafiava els límits establerts pels experts. La polèmica del campionat la va protagonitzar la jove atleta sud-africana Caster Semenya (de divuit anys), que va guanyar la final dels 800 m amb una gran superioritat. Després de la cursa, algunes atletes van posar en dubte la feminitat de la seva rival i la federació internacional d'atletisme (IAAF) va fer públic que havia sol·licitat un test per a verificar-ho. Kenenisa Bekele va ser el primer atleta que va assolir el triomf en els 5.000 m i en els 10.000 m en un mateix campionat. L'atletisme català també va viure la seva pròpia polèmica. La tarragonina Natàlia Rodríguez va imposar-se amb autoritat en la final dels 1.500 m, un fet que hauria representat el primer títol mundial per a una atleta femenina del país. Després va ser desqualificada per empènyer l'etíop Gelete Burka, que va anar per terra a 200 m del final. L'atleta de Lleida Jesús Ángel García Bragado, a punt de fer trenta-nou anys, va obtenir la medalla de bronze en els 50 km marxa. L'única victòria espanyola va ser per a Marta Domínguez en la final dels 3.000 m obstacles. El gran fracàs del mundial el va protagonitzar la russa Ielena Isinbaieva en el salt de perxa. L'atleta, guardonada amb el premi Príncipe de Asturias d'esports, no va pujar ni tan sols al podi, si bé es va refer alguns dies després en establir el seu rècord del món número 27 al míting de Suïssa (5,06 m).
Bàsquet
Per primer cop en la història d'aquest esport, un jugador català, el pivot de Sant Boi Pau Gasol, va guanyar la lliga professional dels Estats Units, l'NBA. Gasol ho va fer com a integrant i membre de l'equip titular del llegendari equip de Los Angeles Lakers, dirigit per Phil Jackson, que amb aquesta victòria va superar el rècord absolut de nou campionats que mantenia l'antic entrenador dels Boston Celtics, Red Auerbach. Pau Gasol va completar la seva excel·lent temporada en erigir-se en el màxim anotador i millor jugador del campionat d'Europa, en el qual la selecció espanyola va assolir per primer cop el títol contra Sèrbia (85-63). Al costat de Pau Gasol hi va haver sis jugadors catalans més: Joan Carles Navarro, Raül López, Àlex Mumbrú, Marc Gasol, Rudy Fernández i Ricky Rubio. Aquest darrer va protagonitzar un dels episodis més polèmics dels últims anys en deixar el club que el va formar, el Joventut de Badalona, i fitxar pel FC Barcelona, que va pagar la xifra més alta que s'hagi ofert mai fins ara per un jugador en aquest esport a l'Estat espanyol (4,3 milions d'euros). Abans, Rubio havia estat escollit en el cinquè lloc del draft de l'NBA per l'equip dels Minnesota Timberwolves, però ni el jugador, ni el Joventut ni la franquícia nord-americana van arribar a un acord perquè el base del Masnou emigrés cap als Estats Units. El FC Barcelona, abans de fitxar Rubio, va recuperar el títol de l'ACB després de quatre temporades. El millor jugador de la final va ser Navarro. L'equip blaugrana també va arribar a la final a quatre de l'Eurolliga a Berlín. El CSKA de Moscou li va barrar el pas a la final i després l'equip rus va perdre la final contra el Panathinaikós d'Atenes.
En bàsquet femení la selecció espanyola, amb les catalanes Laia Palau, Sílvia Domínguez, Anna Cruz, Lucila Pascua i Cindy Lima, va ser tercera en l'europeu. L'equip de Girona, l'Argon, va pujar per primer cop a la màxima categoria, la Superlliga.
Ciclisme
El 2009 havia d'estar marcat pel retorn de Lance Armstrong, set vegades guanyador del Tour (1999-2005), al ciclisme professional. Amb trenta-nou anys, el ciclista d'Austin (Texas) es va enrolar en l'Astana, l'equip del seu antic director, Johan Bruyneel, i del vencedor del Tour del 2007, Alberto Contador. Aquesta formació, amb capital públic del Kazakhstan, va tenir entre les seves files, doncs, els dos corredors més mediàtics del ciclisme i això va comportar més d'un problema de convivència, sobretot en el Tour. Amb tot, Contador va acabar certificant la seva supremacia en les grans etapes de muntanya a Arcalís (Andorra) i Verbier (Suïssa) i en les proves de contra rellotge. Armstrong, amb una actuació més que notable, va pujar al podi a París al costat de Contador com a tercer de la general, mentre que el segon va ser Andy Schleck. L'edició d'enguany del Tour va passar per Catalunya amb una etapa que va sortir de Girona i va acabar a Barcelona i una altra que va començar a la Ciutat Comtal i va acabar a Andorra. El ciclisme, com els anys anteriors, no es va poder escapolir de l'escomesa del dopatge. Un dels principals damnificats va ser una de les grans estrelles mundials, el murcià Alejandro Valverde. El Comitè Olímpic Italià (CONI) va iniciar un procés contra el ciclista, al qual va vincular amb l'antiga "Operación Puerto", en la qual es va descobrir una xarxa de dopatge liderada pel metge Eufemiano Fuentes. Després d'una llarga investigació, el CONI va arribar a la conclusió que Valverde havia estat client de Fuentes i va ser sancionat amb una suspensió de dos anys només aplicable a Itàlia. Per això, el ciclista espanyol es va quedar fora del Tour, perquè una de les etapes entrava dins el territori italià. Amb tot, no va defallir i va guanyar amb gran brillantor la Volta a Catalunya i després, la Vuelta a Espanya. L'altra gran prova per etapes del calendari, el Giro d'Itàlia, que va complir cent anys de vida, va ser per al rus Denis Mentxov. La temporada va concloure amb el títol mundial de cursa en línia de l'australià Cadel Evans a Suïssa, en una carrera en què el ciclisme català va obtenir la seva primera medalla de la història gràcies a l'actuació de Joaquim Rodríguez, que va ser tercer.
Futbol
El FC Barcelona va completar l'any més excepcional de tota la seva història en encadenar sis títols seguits que van confirmar el seu entrenador, Josep Guardiola, com una de les persones més admirades del país. L'equip va conquerir la Copa del Rei a València contra l'Athletic Club de Bilbao (1-4), després va assegurar-se la lliga amb un resultat per a la història en el camp del Real Madrid (2-6), va tombar el poderós Manchester United de Cristiano Ronaldo en la final de la Champions League a Roma (2-0), al setembre va conquerir les supercopes espanyola i europea i va reblar el clau de l'excel·lència amb la victòria en el mundial de clubs d'Abu Dhabi al desembre, que va guanyar davant de l'equip argentí Estudiantes de la Plata (2-1). El principal protagonista de totes aquestes victòries va ser el jugador argentí Leo Messi --guardonat amb la Pilota d'Or i escollit millor jugador per la FIFAPro a finals d'any--, juntament amb Víctor Valdés, Carles Puyol, Gerard Piqué, Sergio Busquets, Pedro, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Bojan Krkić tots formats al planter del club. També van ser jugadors clau els davanters Samuel Eto'o i Henry, els migcampistes Touré Yaya i Keita i el lateral brasiler Alves. L'únic jugador d'aquest equip que no va poder gaudir de tots aquests èxits va ser el camerunès Eto'o, que al setembre, després que l'equip guanyés el triplet de la temporada 2008-09 (Copa, Lliga i Champions League), va ser traspassat a l'Inter de Milà a canvi del suec Zlatan Ibrahimović, màxim golejador de la lliga italiana i pel qual el Barça va pagar 45 milions d'euros.
En l'apartat extraesportiu la junta directiva del club, tot i la bona marxa de l'equip de futbol, va viure sotmesa a la pressió que significa entrar en un període electoral. Entre els candidats a ocupar la presidència hi havia dos dels vicepresidents, Alfons Godall i Jaume Ferrer, i el directiu i prestigiós economista Xavier Sala i Martín. Joan Laporta --que no es pot presentar a la reelecció perquè ho impedeixen els estatuts-- va intentar imposar un candidat continuista, fet que va dividir els directius. La divisió va esclatar públicament a l'octubre quan es va saber que el director general del club, Joan Oliver, havia demanat que es fessin informes de seguretat dels vicepresidents Jaume Ferrer, Joan Boix, Joan Franquesa i Rafael Yuste.
L'esplèndida temporada esportiva del Barça va tenir conseqüències a Madrid. El president del Real Madrid, Ramon Calderón, va haver de deixar la presidència per presumptes irregularitats en l'assemblea. L'empresari Florentino Pérez, que es va fer càrrec del club amb la promesa de posar fi al domini del FC Barcelona, va fer una inversió grandiosa, no exempta de polèmica, i es va gastar més de 250 milions d'euros en fitxatges: va pagar 96 milions d'euros per Cristiano Ronaldo --el fitxatge més car de la història del futbol-- i 65 més pel brasiler Kaká.
L'Espanyol, per la seva banda, va patir fins a última hora per mantenir-se i poder estrenar d'aquesta manera el seu nou camp, Cornellà-el Prat, a primera divisió. Finalment, de la mà de l'argentí Mauricio Pochettino, un dels grans referents de l'equip els anys anteriors, va poder continuar a la primera divisió. La inauguració oficial del nou camp es va fer el 2 d'agost contra el Liverpool amb victòria dels catalans (3-0). L'autor del primer gol en el camp va ser Luis García. Pocs dies després, el 8 d'agost, va arribar la notícia més trista i luctuosa que ha sofert el club aquests últims anys. El seu capità, Dani Jarque, format des dels dotze anys en el club barceloní, va morir en una concentració de l'equip a Florència. La mort del carismàtic jugador, internacional català, va commoure tot l'esport del país.
Golf
El número 1 indiscutible dels últims anys, Tiger Woods, va tornar a la competició després d'una operació al genoll i amb l'objectiu de continuar sumant victòries en els quatre grans torneigs del circuit: l'Open dels Estats Units, el campionat de la PGA, l'Open britànic i el Màsters. El nord-americà va tocar el triomf amb els dits en el campionat de la PGA, jugat a Chaska (Minnesota). Hauria estat la seva 15a victòria en un dels "grans" i s'hauria quedat a només tres del rècord absolut del llegendari Jack Nicklaus. Qui el va sorprendre en l'última volta va ser el sud-coreà Y.E. Yang (trenta-set anys), un golfista que no va començar a jugar a aquest esport fins a dinou anys i que no sortia en cap llista de favorits. Yang va esdevenir el primer asiàtic a guanyar un dels quatre grans campionats. Abans, un argentí, Ángel Cabrera, s'havia convertit en el primer sud-americà a alçar un dels grans trofeus en imposar-se també contra pronòstic en el Màsters d'Augusta. El guanyador de l'Open dels Estats Units també va ser tota una sorpresa, el nord-americà Lucas Glover, que fins llavors només tenia una victòria com a professional al seu país. El gran moment de l'any es va viure en els greens del camp escocès de Turnberry. Un antic campió de seixanta anys, el nord-americà Tom Watson, va tenir la victòria a les mans però el putt decisiu se li va escapar. En el desempat final va perdre contra el seu compatriota Stewart Cink, però els mitjans van lloar la capacitat d'un esportista d'aquesta edat per competir a aquest nivell.
Motor
El Campionat del Món de fórmula 1 va ser tota una caixa de sorpreses. El director general de l'escuderia Renault, Flavio Briatore, va ser sancionat amb una inhabilitació perpètua per la FIA per haver fet trampes en el Gran Premi de Singapur del 2008. L'italià va dissenyar una estratègia que incloïa un accident controlat de Nelson Piquet perquè el seu pilot, Fernando Alonso, guanyés aquella cursa. D'altra banda, durant la pretemporada hi va haver una gran polèmica perquè la FIA va voler reduir de forma dràstica i per reglament els pressupostos de les escuderies i obligar-les a portar els mateixos motors a partir del 2010. Ferrari va amenaçar diverses vegades de retirar-se del campionat. Al final els equips i la federació van arribar a un acord de mínims per salvar la temporada. Els canvis substancials en el reglament tècnic dels monoplaces van deixar fora de joc els equips favorits, Ferrari i McLaren, i va donar ales als més enginyosos, Brawn GP i Red Bull. Així, el britànic Jenson Button, després de nou anys de voltar pel campionat, va certificar el seu primer títol en el gran premi del Brasil. Button, de vint-i-nou anys, va fer una arrencada de campionat formidable (sis victòries en les set primeres curses) i després va saber administrar l'avantatge. Durant el campionat també es va confirmar el fitxatge de l'asturià Fernando Alonso per Ferrari. Amb el suport d'una inversió milionària del Banco Santander, l'espanyol va arribar a l'equip italià com a gran salvador després d'un any nefast. El campionat del 2009 també va viure el debut del jove barceloní Jaume Alguersuari en la fórmula 1, en el Gran Premi d'Hongria amb l'escuderia Toro Rosso. Amb vista a la competició de fórmula 1 de l'any 2010 hi haurà novetats sensibles, com per exemple que els monoplaces no podran posar combustible, i també quatre noves escuderies, que la FIA va escollir en un exigent procés de selecció per al campionat: Lotus Malaysia, Manor Grand Prix, Team USF1 i Campos Meta --equip dirigit per l'expilot valencià de fórmula 1 Adrián Campos.
En el Campionat del Món de motociclisme, Valentino Rossi va allargar la seva llegenda de millor pilot de la història en sumar el seu sisè títol en la màxima cilindrada i el novè en total. Durant la major part del campionat el jove mallorquí Jorge Lorenzo, company de l'italià en l'escuderia Yamaha, li va plantar cara, però una caiguda en el Gran Premi d'Austràlia, dues curses abans de la final, el va deixar sense possibilitats. L'espanyol Julián Simón (Aprilia) va guanyar el títol dels 125 cc i el japonès Hiroshi Aoyama (Honda), resident a Barcelona, va quedar campió dels 250 cc.
En el mundial de ral·lis el francès Sébastien Loeb (Citroën) va encadenar el seu sisè títol mundial en un campionat que es va decidir en l'última prova, al País de Gal·les. Loeb també va ser el vencedor del ral·li Catalunya-Costa Daurada.
En altres disciplines del motor, els pilots catalans van ser els grans triomfadors. Toni Bou, per la seva banda, va mantenir la ratxa en el Campionat del Món de trial i va guanyar-lo per quarta vegada seguida. Laia Sanz va aconseguir el seu novè mundial femení en deu anys.
En la dura disciplina de l'enduro Ivan Cervantes va revalidar el seu títol mundial i va expressar el seu desig d'intentar guanyar en el futur el famós ral·li Dakar. En aquesta prova, que per segon any va abandonar l'Àfrica per disputar-se a l'Argentina, el pilot Marc Coma va repetir la victòria en l'apartat de motos que ja havia aconseguit el 2006, després de liderar la cursa durant pràcticament tot el recorregut.
Natació
Un dels esports olímpics més tradicionals va ser sacsejat brutalment per una polèmica desconeguda fins ara, la dels revolucionaris banyadors d'última generació, fets al cent per cent de poliuretà. Quan, a principi d'any, els rècords del món van començar a caure de la taula amb una facilitat esbalaïdora, la federació internacional (FINA) no es va atrevir a regular de manera impecable l'ús d'aquesta nova tecnologia i les grans marques --Arena, Mizuno, Nike, Speedo, Jaked, Tyr, Adidas, etc.-- es van posar a competir per veure quin model era el que permetia als nedadors guanyar més dècimes respecte del seu nivell real. Així, al Campionat del Món de Roma, una de les grans cites esportives de l'any, vuit dies de competició van ser més que suficients perquè se succeïssin 43 rècords mundials, una allau incomparable a cap edició anterior. Nedadors i tècnics van pronosticar que caldrà més d'una dècada per a superar moltes de les marques establertes, ja que la FINA va reconèixer que a partir del 2010 seria més restrictiva amb l'ús en competició de banyadors realitzats amb materials sintètics. El campionat, d'altra banda, va suposar la confirmació de Michael Phelps --cinc medalles d'or i una d'argent-- com a veritable rei de la natació i va catapultar la carrera del jove sabadellenc Ashwin Wildeboer, bronze en els 100 m esquena. En la competició de waterpolo la selecció espanyola, dirigida pel català Rafael Aguilar, va arribar a la final i no es va rendir contra Sèrbia (7-7) fins la tanda de penals. L'equip subcampió del món era format per una majoria de jugadors catalans: Iñaki Aguilar, David Martín, Xavi Vallès, Xavi García, Blai Mallarach, Ivan Gallego, Albert Español i Dani López. L'altre gran èxit de l'esport català en el mundial va ser l'actuació de l'equip de natació sincronitzada comandat per l'entrenadora Anna Tarrés. Les nedadores van tornar d'Itàlia amb una medalla d'or i sis de plata. En totes va ser protagonista Gemma Mengual, que després del mundial va anunciar que s'agafava un any sabàtic. Les altres nedadores que van pujar al podi en diferents especialitats van ser Irina Rodríguez, Gisela Morón, Paula Klamburg, Cristina Salvador i Clara Bassiana.
Tennis
La dicotomia que havien mantingut els últims anys els dos millors jugadors de tennis, Roger Federer i Rafael Nadal, es va mantenir, tot i la irrupció d'un nou gran talent, l'argentí Juan Martín del Potro. El 2009 va començar de manera immillorable per a Nadal. El de Manacor va triomfar per primer cop en l'Open d'Austràlia --l'únic Grand Slam que se li resistia-- i va confirmar-se com a primer jugador del rànquing mundial per davant de Federer, el qual va derrotar en aquella final. Nadal també va tenir un inici fulgurant en la temporada de terra batuda. Va encadenar victòries als Màsters de Montecarlo i Roma i per cinquena vegada seguida al Comte de Godó de Barcelona. Tot es va complicar a Roland Garros. Una inesperada derrota a vuitens contra el suec Robin Söderling li va impedir igualar el rècord de cinc victòries seguides de Björn Borg i va donar ales a Federer, que per primer cop va triomfar a París. Nadal es va queixar d'una lesió al genoll i va ser baixa a Wimbledon. A Londres, Federer va sumar la seva sisena victòria i va convertir-se en el primer tennista de la història a arribar als 15 Grand Slams, per davant de Pete Sampras (14). A més, va recuperar el número 1 mundial, que durant un any havia defensat Nadal. A l'Open dels Estats Units, Federer va tornar a arribar a la final però després de cinc victòries consecutives va cedir contra Juan Martín del Potro en un partit maratonià. Aquest darrer va perdre la final del Màsters de Londres davant del rus Davidenko. Rafael Nadal, que a poc a poc s'havia anat recuperant de les seves molèsties, va reaparèixer a temps per conduir l'equip espanyol a la seva quarta copa Davis en una final que es va jugar al Palau Sant Jordi de Barcelona contra la República Txeca.
En el tennis femení, sense una jerarquia clara, la belga Kim Clijsters, que a dinou anys havia estat número 1 del món el 2003, va anunciar que tornava a l'alta competició després d'un parell d'anys lluny de les pistes i després d'haver estat mare. Només un mes després del seu retorn (setembre) es va adjudicar el segon Grand Slam de la seva carrera, el dels Estats Units.
Altres
En l'hoquei sobre patins, un dels esports per equips més practicats a tot el país, es va aconseguir una gesta inèdita fins ara. Els quatre títols oficials que es van disputar van anar a parar a les vitrines de quatre equips diferents del país. El Reus Deportiu va conquerir la Copa d'Europa; el FC Barcelona, el campionat de Lliga; el Vic, la Copa del Rei, i el Mataró, la Copa de la CERS. A més, en la final de la Copa d'Europa, el rival del Reus va ser el Vic, i en la de la CERS, el contrincant del Mataró va ser el Lloret. La final del gran títol europeu es va disputar el 3 de maig a Bassano (Itàlia) i no es va decidir a favor dels reusencs fins a la tanda de penals. El Reus havia aconseguit la seva última Copa d'Europa el 1972. Amb la del 2009, ja en suma set en el seu palmarès, tres menys que el seu entrenador, Carlos Figueroa; campió amb l'Igualada (3), el FC Barcelona (6) i el Reus (1). En la final de la segona competició europea, la Copa de la CERS, el Mataró, que ja havia perdut la categoria, va aconseguir un fet insòlit, que un equip descendit aconseguís un títol europeu. Per a acabar-ho d'adobar, la selecció de la Federació Espanyola, formada íntegrament per jugadors catalans, va ser campiona del món davant l'Argentina (3-1). Al novembre, el Club Patinatge Olot va revalidar el títol de campions del món de patinatge artístic en la modalitat de grups xou al Mundial de Roma.
L'esport català també va celebrar el triomf de l'equip de rugbi de Perpinyà, la Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà (USAP), en el Top 14, un dels campionats més prestigiosos del món i que reuneix els clubs més poderosos de tot l'Estat francès. El 6 de juny, a l'Stade de France, a París, l'equip va alçar l'escut de Brennus, després de guanyar el seu setè campionat contra el Clarmont occità per 22-13, en un estadi ple de gom a gom amb milers de seguidors catalans a les grades. El club no havia aconseguit guanyar un campionat des del 1955.
L'èxit més transcendent de l'handbol català va ser la victòria en la final de la Copa del Rei del FC Barcelona contra el Ciudad Real, jugada a Granollers. En els esports d'equip també va destacar el triomf de l'Atlètic Terrassa en la lliga d'hoquei sobre herba.
En l'àmbit individual, el corredor de Puigcerdà Kilian Jornet (vint-i-dos anys) va ser campió del món d'esquí de muntanya i de curses de muntanya. Un altre jove de les comarques gironines, Joel González (Vilafant, vint anys), va quedar campió del món de taekwondo.