En període de crisi, no acostuma a haver-hi un excés de novetats quant a dispositius. Enguany s'ha recordat el naixement de la popular xarxa de xarxes, o internet, ara fa ja quaranta anys, i les seves principals aplicacions, del tot impensades quan internet va començar. El 2009 alguns vells projectes van fer realitat algunes de les seves promeses, com va passar amb l'anomenat cloud computing ('computació en núvol'). Finalment, la mala acollida del Windows Vista, de Microsoft, va obligar a presentar, molt abans del previst, el nou sistema operatiu de Microsoft, el Windows 7, tot i que el mercat ja no és tan senzill com abans. Ara, a més de la presència cada dia més evident del Linux, caldrà tenir en compte també el nou Google Chrome OS, un sistema operatiu de Google també fet amb una llicència de programari lliure i codi font obert, i concebut precisament sota la filosofia del nou cloud computing, que sembla encarar amb bones perspectives el futur més immediat.
Els quaranta anys d'internet
Centre de treball de l’agència DARPA, que va crear, conjuntament amb diferents universitats nord-americanes, un sistema per a connectar els ordinadors en cadena totalment innovador
© DARPA
A la segona meitat dels anys seixanta, les grans empreses constructores d'informàtica van començar a desenvolupar els primers sistemes de comunicació entre ordinadors. En aquells dies, encara lluny de l'omnipresència actual de la tecnologia microinformàtica, tan sols existia el que avui en diem sistemes propietari, cada empresa dissenyava els seus processadors i el seu programari i, per tant, el seu sistema o arquitectura de comunicacions.
Possiblement influïts per l'estructura centralitzada dels seus clients més importants (bancs, empreses d'assegurances, grans corporacions, etc.), les empreses constructores d'ordinadors per a la gran informàtica van dissenyar sistemes de comunicacions amb topologia en estrella, completament centralitzats.
Un ordinador principal gestionava i supervisava la xarxa incipient que permetia interconnectar diversos ordinadors satèl·lits de l'ordinador principal, terminals més o menys potents, o simples terminals de pantalla i impressió. També era possible la connexió directa entre els ordinadors satèl·lits encara que, això sí, sempre sota la supervisió del gestor únic de la xarxa, resident sempre a l'ordinador principal.
Cada empresa tenia el seu sistema: SNA (System Network Architecture) en el cas d'IBM, DSA (Distributed System Architecture) en el cas de Honeywell o l'equivalent d'UNIVAC. I tots aquests sistemes eren incompatibles entre ells, cosa que feia gairebé del tot impossible (o terriblement complicada) la interconnexió d'ordinadors de diversos fabricants.
Però hi havia un altre camí alternatiu, el de la futura internet que, malgrat haver estat molt poc considerat durant els anys setanta i vuitanta per part dels professionals de la gran informàtica, ha estat el que finalment ha predominat. L'orientació centralitzada de les comunicacions informàtiques que havien previst els fabricants d'ordinadors no resultava en absolut útil per als militars. Una topologia en estrella resulta summament vulnerable: si es destrueix l'ordinador principal de la xarxa, el que té tot el control de la xarxa, tot el sistema de comunicacions, s'enfonsa.
Per això, a ARPA (Advanced Research Projects Agency), l'agència de projectes avançats d'investigació nord-americana, es va proposar el disseny d'un sistema per a interconnectar ordinadors en xarxa de manera que cap d'aquests ordinadors o nodes fos decisiu ni imprescindible per al funcionament de la xarxa. D'aquí va néixer la primera xarxa d'investigació concebuda amb aquesta filosofia, ARPANET (net, 'la xarxa', d'ARPA), de la qual deriva l'actual internet.
Sembla que la idea va sorgir de J.C.L. Licklider, director de l'agència DARPA des de l'octubre del 1962, però va ser Robert Taylor qui la va posar en pràctica després de contractar Larry Roberts del Massachusetts Institute of Technology (MIT). La primera xarxa ARPANET es va establir entre els ordinadors de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles i el del Stanford Research Institute el 29 d'octubre de 1969. Poc després, el 4 de desembre, s'hi van afegir la Universitat d'Utah i la Universitat de Califòrnia a Santa Barbara. L'any 1980, els quatre nodes inicials ja s'havien convertit en uns dos centenars.
La nova xarxa incorporava una tecnologia innovadora de commutació de paquets, desenvolupada a instàncies de DARPA, en contraposició a la commutació de circuits habitual en la telefonia. Després, a partir del 1983, la conjunció de diverses xarxes informàtiques amb la mateixa tecnologia (ARPANET d'ARPA, MILNET dels militars, CSNET de la investigació i la seguretat informàtica) va acabar creant l'anomenada xarxa de xarxes o internet.
La gestió de la nova internet per part de la National Science Foundation dels Estats Units va fer que alguns emprenedors demanessin convertir-se en proveïdors de serveis a internet (ISP: Internet Service Providers) i l'ús de la xarxa internet, inicialment un projecte militar reservat, va arribar al gran públic.
Avui internet és, com sabem, una xarxa summament oberta, sense control possible, ja que cap node la domina ni la controla. Val a dir que, com a projecte militar que va ser en els seus orígens, la xarxa podia ser oberta i sense control, ja que els seus usuaris, els militars, sí que estaven controlats i sotmesos a la disciplina militar. Això impedia el descontrol de la incipient internet: la xarxa era oberta i lliure, però no els seus usuaris. Per això internet és avui imprevisible: es tracta d'una xarxa no regulada en mans de persones escassament regulades per lleis sempre en retard pel que fa a la tecnologia i les seves possibilitats.
Per aquest motiu, sempre hi ha noves opcions a internet, fins i tot la de l'organització espontània de la creativitat de tots. Es podria dir que internet és, en certa mesura, un gran projecte militar fracassat com a tal.
Computació en núvol
Mitjançant la computació en núvol s’ofereixen tot tipus de serveis informàtics a través d’internet (Dreamforce Global Gathering 2009, San Francisco, Califòrnia)
© Salesforce
Sovint els noms nous defineixen realment possibilitats noves abans inexistents i, per sort, hi ha molts exemples: microinformàtica, correu electrònic, World Wide Web, etc. Un dels termes nous que s'està posant de moda és el que fa referència a l'anomenat cloud computing o 'computació en núvol'.
El cloud computing es refereix a la possibilitat d'oferir tot tipus de serveis informàtics a través d'internet. En el fons, si s'ha de ser sincer, això és el que s'ha fet des que internet existeix, però l'especificitat resideix en l'èmfasi que sol posar-se en el terme serveis. Fins i tot algunes crítiques a la computació en núvol neixen de la possible dependència de l'usuari respecte dels proveïdors de serveis en la xarxa.
El més important és que els usuaris d'internet puguin accedir a diversos serveis sense haver de ser experts coneixedors de la gestió de recursos que realment utilitzen. I, de forma paral·lela, el més important del cloud computing és entendre d'una vegada per sempre el programari com a eina proveïdora de serveis. Es tracta de passar de la vella programació al nou món de l'enginyeria de serveis gràcies als sistemes d'informació. Quelcom del tot inevitable al segle XXI.
Fins i tot a la Universitat Politècnica de Catalunya s'està creant un nou departament d'Enginyeria de Serveis i Sistemes d'Informació, i es vol crear, a la Facultat d'Informàtica de Barcelona, un nou grau d'Enginyeria de Serveis, dins el marc de l'Espai Europeu d'Educació Superior. Sembla que hi ha una visió clara per al futur més immediat i ha de permetre superar la curta visió dels qui, ancorats en la vella computing science dels anys cinquanta, encara no han après que les infotecnologies han d'estar precisament al servei dels usuaris i no de l'eterna reflexió teòrica.
Les killer applications
La gran creativitat d'internet ha generat les grans aplicacions que avui s'utilitzen a la xarxa i que, en anglès, es coneixen popularment com les killer applications. Un nom que, malgrat la seva agressiva rotunditat, en realitat fa referència a les aplicacions decisives en l'ús d'internet.
Ningú no va ser capaç de preveure o planificar les grans killer applications. És fàcil pensar, ara, que aplicacions com els processadors de textos, els fulls de càlcul o els jocs van ser, en certa mesura, les primeres killer applications de la microinformàtica. Després que s'inventessin, ja res va ser el mateix en la microinformàtica personal.
Encara que la proximitat temporal fa difícil precisar quines poden haver estat les grans killer applications nascudes al voltant d'internet, tres candidates semblen clares: el correu electrònic, la World Wide Web i, també, els programes P2P.
El correu electrònic va ser quelcom del tot inesperat que va crear Ray Tomlinson l'any 1972. A BBN Technologies, una de les empreses col·laboradores en el projecte ARPANET, Tomlinson volia enviar missatges d'un ordinador de la xarxa ARPANET a un altre ordinador de la mateixa xarxa. Va utilitzar un programa per trametre missatges, SNDMSG (send message), que va complementar amb una eina per a llegir aquests missatges: READMAIL. Per a diferenciar dos possibles usuaris que estiguessin en diferents ordinadors va adoptar el símbol @, ja utilitzat en la correspondència comercial en anglès i amb el significat 'que és a'.
La World Wide Web (WWW) va ser creada al CERN de Ginebra per Tim Berners-Lee el 1989. Va ser un intent de lligar dues tecnologies: internet i l'hipertext. Malauradament, Berners-Lee va escollir un llenguatge per a l'hipertext no gaire complet, HTML (Hyper Text Markup Language), i això ha fet que, amb el creixement de les funcions que s'exigeixen a la WWW, s'hagi hagut de completar. Però avui resulta del tot evident que la WWW, juntament amb el correu electrònic, són aplicacions fonamentals a internet.
Els programes P2P (peer-to-peer, 'd'igual a igual'), ja utilitzats per exem-ple a la logical unit 6.2 de l'arquitectura de comunicacions SNA d'IBM, van ser en certa mesura ressuscitats per a un ús diferent quan un noi de 19 anys, Shawn Fanning, va crear Napster l'any 1999. La idea de Fanning va ser que, si li era possible compartir el CD de música que acabava de comprar amb el seu veí del pis de dalt, volia tractar de poder fer el mateix amb el seu veí de la xarxa internet. Per a aconseguir-ho sense haver d'enviar fitxers de gran volum, Fanning va utilitzar el sistema de reducció de la grandària dels fitxers d'àudio que havia estat desenvolupat en uns laboratoris d'investigació alemanys per a la part sonora del vídeo. Era l'MP3, avui tan conegut. Des de llavors, fins i tot els clàssics conceptes de la propietat intel·lectual establerts en el vell Conveni de Berna del 1884 trontollen i estan en perill.
Sistemes operatius: Windows 7 i Google Chrome OS
El nou sistema operatiu de Windows, el Windows 7, vol fer un intent d’acostar el client a l’ordinador i presenta sistemes de pantalles tàctils
© Windows
Tot i que el sistema operatiu Windows Vista va ser acabat el 8 de novembre de 2006 i iniciada la seva comercialització el 30 de novembre de 2007, els resultats de les vendes no van satisfer Microsoft, que va accelerar la posada en funcionament d'un nou sistema operatiu. Aquest ha estat el Windows 7, que es va enllestir el 22 de juliol de 2009 i es va començar a comercialitzar el 26 d'octubre, juntament amb la nova versió orientada a servidors, el Windows Server 2008 R2. Cal constatar que hi hagut menys de dos anys de separació entre el Windows Vista i el Windows 7, molt poc temps si es compara amb els cinc anys que van passar entre el Windows XP i el Windows Vista.
El Windows 7 sembla que vol resultar més amigable i fàcil de fer servir i, també, més ràpid i eficient en el seu funcionament que no pas el Windows Vista. A més de millores en el rendiment, el Windows 7 presenta capacitats multitàctils, una interfície redissenyada i un nou sistema de xarxes domèstiques. A l'agost, la Free Software Foundation va llançar la campanya Windows 7 Sins, centrada principalment en els perills que el Windows 7 pot representar amb vista a infringir els drets dels usuaris.
A partir de l'11 de desembre de 2008, Google havia entrat també amb força en el mercat dels cercadors com Internet Explorer i Firefox amb el seu Chrome. Del projecte del cercador, també n'ha sortit un nou sistema operatiu, el Google Chrome OS, que va ser anunciat el 7 de juliol i serà comercialitzat a mitjan 2010, tot i que va ser presentat públicament el 19 de novembre. Una de les característiques més rellevants és que el Google Chrome OS, orientat sobretot als miniportàtils (notebooks), es posarà en marxa, segons es diu, en tan sols set segons. És un sistema operatiu per a treballar en xarxa, marcat clarament per la filosofia cloud computing i, de nou, això desperta suspicàcies entre els usuaris pel possible control que els proveïdors de serveis, i el mateix Google, poden obtenir sobre els internautes que el facin servir.