Relacions internacionals
El conflicte a l’Afganistan va obligar el president nord-americà Barack Obama a anunciar l’enviament de més tropes
© U.S. Army photo / Sgt. Michael Baltz
L'any 2009, els esdeveniments internacionals d'àmbit militar van estar molt influïts per la presa de possessió de Barack Obama com a nou president dels Estats Units en substitució de George W. Bush. Obama va anunciar canvis en política exterior respecte al seu predecessor. El més important va ser el retorn dels EUA al consens multilateral en política internacional dins de les Nacions Unides. Aquestes mesures es resumeixen en la millora de les relacions internacionals, molt deteriorades per la guerra i la invasió de l'Iraq el 2003; una nova política de converses per a aturar el possible programa d'armament nuclear de l'Iran i desmantellar el de Corea del Nord; un compromís per a cercar una solució al conflicte que enfronta Israel i Palestina, i l'anunci del tancament de la presó militar de Guantánamo, on els EUA manté reclosos presumptes terroristes.
Obama va anunciar igualment una retirada gradual de tropes de l'Iraq --atesa la moderada millora de la seguretat-- sense precisar-ne les condicions, si bé hi ha la previsió que la presència militar desaparegui l'any 2011. En canvi, pel que fa a l'Afganistan, on la guerra interna de resistència a les tropes estrangeres és més intensa, Obama va confirmar l'increment d'efectius de 38.000 a 68.000 soldats abans de finalitzar l'any per posar fi a la resistència dels talibans i altres grups insurgents.
L'OTAN, el 3 d'abril, va complir el 60è aniversari del seu naixement celebrant a Estrasburg una cimera de caps d'estat amb la presència de Barack Obama. En aquesta reunió es van acordar, com a punts més importants, la incorporació de dos nous països, Albània i Croàcia; la reincorporació plena de França en l'estructura militar, de la qual s'havia retirat l'any 1966; l'aprofundiment del nou concepte estratègic llançat deu anys abans que permet a l'organització actuar fora de l'àmbit de l'Atlàntic Nord; l'augment de la presència militar a l'Afganistan com a element principal de la lluita contra el terrorisme internacional, i la recerca d'un major consens amb Rússia respecte a la seguretat europea i mundial.
A la regió de l'Amèrica Llatina, els EUA van reactivar la IV Flota, des del 1950 aturada, perquè hi patrullés, la qual cosa va causar un profund malestar en alguns països de la regió. En aquest nou marc, els EUA i Colòmbia van signar un acord perquè el Pentàgon pogués usar de nou bases militars colombianes per a reforçar el Pla Colòmbia, destinat a la lluita contra el narcotràfic. Aquest acord va arribar després que l'Equador no va haver renovat un altre tractat que permetia a Washington utilitzar la base de Manta i que expirava al novembre del 2009, la qual cosa va deixar els EUA sense bases operatives a l'Amèrica del Sud. Les bases militars a Colòmbia són percebudes com una amenaça pels governs de Veneçuela i l'Equador, els quals ja tenen friccions amb Colòmbia arran dels bombardeigs de l'exèrcit colombià a bases guerrilleres de les FARC en territori equatorià, o per les acusacions del president colombià, Álvaro Uribe, contra el govern d'Hugo Chávez de facilitar ajuda i armament a les guerrilles que operen dins de Colòmbia. Aquests fets han desencadenat una situació d'intranquil·litat geopolítica a la regió.
El jutge de l’ONU Richard Goldstone va acusar Israel i Hamàs de crims de guerra (Goldstone, a l’esquerra, davant del president de l’Assemblea General de l’ONU, el libi Ali Abdussalam Treki)
© UN Photo / Eskiner Debebe
Al Pròxim Orient, Israel va llançar, entre el 27 de desembre de 2008 i el 19 de gener de 2009, l'ofensiva militar Plom Fos als territoris de la Franja de Gaza a Palestina com a represàlia pel llançament de coets per grups armats palestins. El nombre de víctimes, com també les proporcions de civils i combatents morts, va ser un dels principals motius de la controvèrsia postbèl·lica: si el ministeri de salut palestí del govern de Hamàs va xifrar el total de víctimes mortals en 1.417 --926 de les quals eren civils--, l'exèrcit israelià estimava que n'havien estat 1.166, de les quals només 295 eren civils. L'informe de les Nacions Unides elaborat sota la direcció de Richard Goldstone, Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans, i fet públic al setembre, va situar el nombre de víctimes en unes 1.400 i va acusar Israel de crims de guerra per violacions de la Convenció de Ginebra, per l'ús desproporcionat de la força i pels atacs deliberats contra la població civil de Gaza, on s'utilitzà fòsfor blanc en zones poblades, ús prohibit per la legislació internacional. Així mateix, Hamàs va ser acusada de crims de guerra pel llançament de coets sobre Israel i la mort de tres civils i deu soldats. L'informe va ser durament criticat pel govern israelià, que va negar especialment que l'atac s'hagués dut a terme com a resposta al llançament de míssils per Hamàs, i va assenyalar que només s'havia utilitzat fòsfor blanc en zones no habitades.
Armament nuclear
La proliferació nuclear, malgrat que existeix el Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP), no es va aturar durant el 2009. Corea del Nord va realitzar una prova nuclear subterrània d'una potència de 10 a 20 kilotons, mentre llançava diversos míssils de curt abast sobre el mar de la Xina. Aquest fet provocà que el Consell de Seguretat es reunís urgentment per a endurir les sancions ja existents al règim de Kim Jong Il. En una visita posterior a Pyongyang de l'expresident dels EUA Bill Clinton es van reobrir les negociacions, encara que les imprevisibles actuacions del govern nord-coreà no auguren una solució fàcil per a desmantellar les instal·lacions d'armes nuclears del país.
L'Iran és un país acusat de preparar-se per a fabricar bombes nuclears, malgrat que el govern de Teheran ho desmenteixi, i la desconfiança dels EUA i la UE ha crescut a partir de la descoberta d'una instal·lació a la localitat de Qom no declarada ni investigada per l'OIEA. A primers d'octubre, els sis països negociadors (EUA, Alemanya, Gran Bretanya, França, Rússia i Xina) reunits a Ginebra amb l'Iran van oferir l'aixecament de totes les sancions de l'ONU si Teheran permet l'entrada dels inspectors de l'OIEA per revisar totes les plantes nuclears iranianes. L'acceptació pel govern iranià d'aquestes inspeccions va rebaixar, de moment, les tensions.
La proliferació nuclear, a més, s'està duent a terme en altres països: l'Índia va posar a la mar el seu primer submarí nuclear, i el Brasil va anunciar la compra d'un submarí nuclear a França. Però en el cas brasiler cal afegir que aquesta notícia va venir precedida per la de l'inici d'enriquiment d'urani. Una combinació que dispara les alertes sobre un nou possible candidat a la proliferació nuclear.
L'anunci d'un modest avenç en desarmament nuclear va arribar en la reunió del mes de juliol entre els presidents dels EUA i Rússia, Barack Obama i Dimitri Medvédev. En aquesta entrevista van negociar la reducció de l'armament nuclear i la substitució de l'acord anterior START I per un de més ambiciós que rebaixés els estocs de caps nuclears intercontinentals d'ambdues potències, de manera que els EUA, que té uns 2.200 caps, els reduís a 1.675, i Rússia, que disposa de 2.780 caps, en disminuís el nombre a 1.700. Pel que fa als vectors (míssils) per a transportar-los, la xifra proposada perquè restin operatius és de 500 a 1.100, mentre que l'acord START I permetia 1.600 míssils. En la reunió del Consell de Seguretat de l'ONU del mes de setembre, Obama es va pronunciar a favor d'un major desarmament nuclear i va anunciar que abans de finalitzar l'any Rússia i els EUA podrien reduir els seus arsenals a 1.000 míssils intercontinentals per país. Però, malgrat tot, la reducció continua sent modesta, ja que calculant totes les categories d'armes nuclears existents (curt, mitjà i llarg abast), entre Rússia i els EUA se superen les 20.000 armes nuclears.
Una de les notícies que van rebaixar més les tensions entre els EUA i Rússia i que fan avançar en el camí del desarmament entre les dues potències, va ser l'anunci de Barack Obama de renunciar a la instal·lació de l'Escut antimíssils, consistent en bateries de míssils a Polònia i radars a la República Txeca, i la seva substitució per sistemes a bord de vaixells. L'Escut tenia com a missió exercir de paraigua antinuclear de defensa d'Europa i els EUA de possibles atacs de l'Iran. La notícia va tenir una resposta positiva del Kremlin, que va anunciar que tampoc desplegarà míssils tàctics i bombarders a Kaliningrad, prop de les fronteres de Polònia i Lituània.
Cicle armamentista
L'any 2009 va començar immers en una crisi econòmica d'abast mundial que va fer disminuir la despesa militar de molts països, tot i que les darreres dades sobre això són de l'any 2008. El centre d'estudis sobre seguretat militar SIPRI (Stockholm International Peace Research Institute) va assenyalar que el 2008 la despesa mundial va augmentar un 4% respecte al 2007 i un 45% en el període dels últims deu anys (1999-2008). La xifra total va ser de 1.464 bilions de dòlars EUA, cosa que representa aproximadament el 2,4% del PIB mundial i 217 dòlars per capita. Els 15 primers països que encapçalen el rànquing de la despesa militar al món representen el 85% (1.188 bilions $) del total de la despesa militar mundial. I els que segueixen a llarga distància els EUA són, en segon lloc la Xina (84,9 milions $); França (65,7 milions $); la Gran Bretanya (65,3 milions $), i Rússia (58,5 milions $).
Sí que es disposa, però, de les dades dels Estats Units, que van presentar un pressupost per a l'exercici fiscal del 2009 amb un increment de l'11,3%, que situa la despesa militar del Departament de Defensa en 515.000 milions de dòlars. Respecte a les dues conteses que els EUA mantenen a l'Iraq i l'Afganistan, es va anunciar un pressupost de 170.000 milions de dòlars, xifra similar a la de l'any anterior. Malgrat tot, les xifres finals reals no es coneixen, perquè moltes partides militars no corresponen al Departament de Defensa sinó que provenen dels "fons d'emergència". En aquest sentit, l'anàlisi que va realitzar el SIPRI en el seu anuari del 2009 respecte a la despesa militar nord-americana assenyala una xifra de 675 mil milions de dòlars per al 2009.
La regió on la despesa militar s'ha in-crementat de manera preocupant --el 60% els darrers deu anys-- és l'Amèrica del Sud, perquè fa créixer el risc de confrontacions entre països limítrofs. Ocupa el primer lloc el Brasil amb l'adquisició de nou armament, entre el qual destaca un submarí nuclear que va suposar una despesa total de 15,4 mil milions $, seguit de Colòmbia (6,5 mil milions $); Xile (4,7 mil milions $); Veneçuela (1,9 mil milions $) i l'Equador (1,3 mil milions $).
Missions de pau
Efectius de la missió MONUC en el trasllat d’una víctima d’un atac a la República Democràtica del Congo
© UN Photo / Marie Frechon
L'any 2009 va començar amb 60 missions de pau multilaterals, amb un total de més de 180.000 efectius procedents de 137 països que corresponien a personal militar (160.000) i a observadors, policies i personal civil, que van exercir de mediadors en aquests conflictes (els 20.000 restants). L'operació amb més personal fou la de l'ISAF, a l'Afganistan, amb 56.000 soldats, la qual rebrà un ajut de fins a 90.000 efectius. Aquesta missió, comandada per l'OTAN i classificada de reconstrucció, és considerada per diversos estats, entre d'altres, els EUA, com una missió de lluita contra el terrorisme.
També destaca la MONUC de l'ONU, a la República Democràtica del Congo, que disposa de 23.000 efectius, entre personal militar i civil. Tot i haver rebut denúncies per males pràctiques i violacions dels drets humans, aquesta missió ha aconseguit la signatura d'un acord de pau entre les parts enfrontades i avançar pel que fa a la protecció de la població de la regió de Kivu.
La tercera missió en importància és la UNAMID de l'ONU, a Darfur, amb 27.000 efectius, entre soldats i personal civil; regió on s'avança lentament en el procés de pau i la protecció de la població a través de les negociacions que es porten a terme a Doha (Qatar). De les 60 operacions de pau, només 23 missions van estar sota mandat de les Nacions Unides, amb uns 20.000 efectius, una disminució de les missions dels cascos blaus en detriment d'altres organismes multilaterals, com ara la Unió Europea, que va realitzar 12 missions, i l'OSCE, 9 missions.
Desarmament
Al llarg de l'any 2009 van anar augmentant el nombre d'estats que es van afegir a la signatura i la ratificació de la Convenció sobre Bombes de Dispersió --aprovada en la Conferència d'Oslo al desembre del 2008-- amb la signatura de 94 estats i que té l'objectiu de prohibir la fabricació, l'emmagatzematge i el comerç d'aquestes armes. Segons els termes del Tractat d'Oslo, la convenció només podrà entrar en vigor després que trenta estats l'hagin ratificat.
Per contra, no hi va haver cap avenç dins de l'ONU per a implementar un tractat internacional que reguli el tràfic d'armes convencionals.
El 2008 la Unió Europea va donar un pas endavant i va aprovar una Posició Comuna jurídicament vinculant per a regular el comerç de tecnologies i material militar, que va començar a ser ratificada pels països membres durant l'any 2009. Però la Posició Comuna encara té mancances, com permetre que els estats membres de la UE puguin exportar armament d'acord amb els seus interessos econòmics, comercials i industrials, o permetre a un estat membre aprovar una exportació d'armes que un altre estat, també membre, hagi denegat. Finalment, la paralització dels EUA de la instal·lació de l'Escut antimíssils a Europa pot afavorir que Rússia, que havia decidit suspendre la seva participació en el Tractat sobre Forces Armades Convencionals a Europa (CFE), retorni al diàleg amb els països de l'OTAN per a avançar en el desarmament i la reducció de les forces armades.