Música clàssica
Molts teatres i festivals van optar per captar més públic a través de la tecnologia, com és el cas del Festival de Lucerna
© Priska Ketterer / Lucerne Festival
La crisi econòmica va deixar notar les seves seqüeles en el món de la música clàssica, no de manera alarmant, però si posant en evidència la fragilitat de les finances de no poques orquestres simfòniques, auditoris i teatres d'òpera de tot el món. No va ser un any de grans gires, i fins i tot les formacions i els teatres amb més prestigi van reduir els pressupostos, de manera especialment greu als Estats Units, on la seva supervivència depèn essencialment del patrocini del sector privat i dels ingressos en taquilles. La rebaixa en els ingressos va provocar un greu descens en l'estrena de noves produccions a la Metropolitan Opera House, que va optar per les reposicions i va ajustar els honoraris dels cantants. Pel que fa a la segona companyia de la ciutat dels gratacels, la New York Opera City, la renúncia del director belga Gérard Mortier a dirigir el coliseu en la temporada 2009-10, després de la dràstica retallada del pressupost, que va passar de 60 milions d'euros a 36, va enterrar un ambiciós projecte que pretenia renovar la programació, atreure nou públic i competir amb la seva veïna, l'emblemàtica Metropolitan Orchestra. Mortier finalment va acceptar la direcció artística del Teatro Real de Madrid, càrrec que assumirà el 2010.
A l'altre costat de la balança, sorprèn el buit de poder en el llegendari Teatre Bolxoi de Moscou, després que el seu director artístic, Alexander Vedérnikov, renunciés el càrrec a causa de desavinences artístiques i burocràtiques amb la direcció del teatre moscovita. Aquest cessament agreuja la situació de l'històric coliseu, que continua amb les portes tancades després de quatre anys en obres. Precisament, el retard en la finalització de la seva remodelació --que no permet pensar en la seva reobertura abans del 2011-- i les retallades de pressupost --que poden afectar fins i tot aspectes fonamentals com l'acústica de la sala-- van motivar la renúncia de Vedérnikov, feta pública durant les actuacions de la companyia a Milà.
Davant la crisi, algunes formacions aguditzen l'enginy amb més presència a internet. Així, cada vegada més orquestres hi inclouen la transmissió dels seus concerts, mentre que els teatres, per la seva banda, projecten les actuacions en directe en sales de cinema amb pantalles d'alta definició, com ara el Gran Teatre del Liceu. Altres formacions van més lluny, com l'Orquestra Simfònica Nacional dels EUA, que es va afegir a l'última moda informàtica amb un concert comentat a través de la xarxa social Twitter, l'aplicació social d'internet que permet, a través d'un ordinador o un telèfon mòbil, compartir informació amb amics i coneguts de tot el món. La prova de foc es va fer en una audició de la Sisena Simfonia de Ludwig van Beethoven, sota la direcció d'Emil de Cou, al teatre a l'aire lliure de Wolf Trap, situat en un bosc a 30 km de Washington. Part del públic va poder utilitzar els seus mòbils amb llibertat en una zona especialment habilitada on podien seguir el concert amb els comentaris del director d'orquestra, que, per mitjà d'un ajudant, va enviar uns trenta missatges de Twitter, escrits prèviament, en què explicava les característiques de cada moviment de la simfonia. Malgrat les crítiques dels puristes, l'insòlit maridatge entre música clàssica i noves tecnologies anuncia noves tendències en els hàbits de consum dels més joves.
La polèmica representació de Theodora, de Georg Friedrich Händel, va ser una de les noves propostes presentades al Festival de Salzburg
© Monika Rittershaus
El llum d'alerta sobre els efectes de la crisi es va encendre, però, especialment al Festival de Salzburg a causa del descens en la venda de localitats i places hoteleres. Malgrat tot, el festival més prestigiós del món va presentar quatre noves produccions, entre d'altres, una versió escènica de l'oratori Theodora, de Georg Friedrich Händel, en un polèmic muntatge escènic de Claus Guth i amb una discreta direcció musical d'Ivor Bolton i l'esplèndida Orquestra Barroca de Friburg, una de les formacions de l'any. També va decebre l'escenografia del rígid muntatge d'un títol poc freqüent de Gioacchino Rossini, Moïse et Pharaon, signat pel mateix director del festival, Jürgen Flimm. Almenys l'esplèndida direcció musical de Riccardo Muti va elevar l'interès de la proposta. Potser l'espectacle més notable va ser l'homenatge a Luciano Berio, amb una magnífica versió del seu monumental Al gran sole carico d'amore al Felsenreitschule, dirigida per Ingo Metzmacher i amb posada en escena de Katie Mitchell. L'obra, que sintetitza cent anys d'història del comunisme --des de la Comuna de París fins a la guerra del Vietnam--, amb textos de Gorki, Brecht, Pavese, Lenin, Marx i fins i tot Fidel Castro, va causar sensació per la intel·ligent utilització de l'espai escènic i la gran resposta musical de solistes, cors i la Filharmònica de Viena.
La magnífica direcció escènica de Graham Vick de l’òpera Aïda va ser el més significatiu del Festival de Bregenz
© Bregenzer Festspiele / Andereart
Pel que fa al Festival de Bregenz (Àustria), la fantàstica Aïda a la vora del llac de la ciutat, dirigida escènicament per Graham Vick, va despertar entusiasme. Situa l'acció en un espai simbòlic, entre les ruïnes d'un monument a la llibertat de ressonàncies americanes i també orientals. La combinació entre l'espectacularitat del decorat i la intimitat, integrant l'aigua com a element expressiu, va permetre gaudir de la genial obra de Giuseppe Verdi, molt eficaçment dirigida per Carlo Rizzi, amb l'emergent Zvetelina Vassileva en el paper estel·lar.
Sense novetats significatives, al Festival de Bayreuth el màxim triomfador va ser de nou el director d'orquestra alemany Christian Thielemann, amb la seva fantàstica versió de L'anell del nibelung, sota direcció escènica de Tancred Dorst. La seva recent aparició en el mercat discogràfic és un dels esdeveniments destacats, com l'edició en DVD del genial muntatge de la tetralogia creat per La Fura dels Baus i Zubin Mehta, que suposa la consagració internacional de l'Orquestra del Palau de les Arts de València com una de les millors formacions operístiques europees. Les representacions de l'emblemàtic cicle wagnerià ofertes al II Festival del Mediterrani, en producció compartida amb el Maggio Musicale Fiorentino, és entre els grans èxits de l'any musical.
Escena de Götterdämmerung, de R. Wagner, al Festival d’Ais de Provença, dirigida per S. Rattle i escenografia de S. Braunschweig
© Festival d’Aix-en-Provence
L'Orquestra Filharmònica de Berlín va establir càtedra en l'última fita de la Tetralogia de Richard Wagner al Festival d'Ais de Provença, una versió de Götterdämmerung sota la superba direcció musical de Simon Rattle i signada escènicament amb sobrietat per Stéphane Braunschweig. De nou La Fura dels Baus ha aconseguit triomfar en el món líric amb el seu innovador i inquietant muntatge de Le gran macabre, de György Ligeti, estrenat a Brussel·les al març i presentada també a la hiperactiva English National Opera sota la batuta del jove Edward Gardner, en un muntatge coproduït pel Liceu.
Una triple commemoració --el 250 aniversari de la mort de Georg Friedrich Händel (1685 - 1759), el bicentenari del naixement de Felix Mendelssohn-Bartholdy (1809 - 1847) i el bicentenari de la mort de Joseph Haydn (1732 - 1809)-- ha marcat la programació de les principals orquestres del món i ha pres el protagonisme en els llançaments discogràfics i les reedicions. En el camp simfònic, l'enlluernadora oferta del Festival de Lucerna va tenir els seus moments més brillants amb la presència de dos mestres veterans, Pierre Boulez (84 anys) i Claudio Abbado (76) al capdavant d'una formació cada vegada més sorprenent per la seva qualitat i energia, la Lucerne Festival Orchestra. Gustav Mahler va ser l'autor mimat en un arc musical que va tenir el mateix Boulez i la compositora finesa Kaija Saaria-ho com a figures contemporànies estel·lars. El jove director veneçolà Gustavo Dudamel, considerat ja el gran fenomen de la direcció de la seva generació, segueix imparable el seu ascens. La seva presentació com a director titular de l'Orquestra Filharmònica de Los Angeles va despertar una expectació internacional sense precedents i la seva versió de la Primera simfonia de Gustav Mahler, filmada el 8 d'octubre a l'auditori Walt Disney i transmesa per internet, es va convertir en dues setmanes en la gravació clàssica més venuda de les llistes dels Estats Units.
Pierre Boulez va conduir, als seus 84 anys, una enèrgica i jove Lucerne Festival Orchestra
© Georg Anderhub / Lucerne Festival
La desaparició de la gran pianista catalana Alícia de Larrocha (Barcelona, 1923 - 2009), que va morir el 25 de setembre a 86 anys a causa d'una afecció cardiorespiratòria, va sacsejar el món clàssic, ja que amb ella desapareix la màxima referència del piano espanyol i català. Mestra en un amplíssim repertori, des de Mozart, Beethoven, Schumann fins als impressionistes --Ravel, Debussy, Fauré-- passant pel repertori en què va ser imbatible, l'obra pianística d'Isaac Albéniz, la seva obra va tenir especial protagonisme en les temporades espanyoles amb motiu del centenari de la mort de compositors com Enric Granados, Manuel de Falla, Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge.
Música popular
El 2009, l'any de l'acceptació mediàtica i social de la crisi econòmica, va ser paradoxalment l'any en què la música popular va començar a destil·lar la sensació que els discursos victimistes sobre la pirateria, més o menys ponderats, estan passant a un segon terme. S'accepta el nou status quo, és a dir, el canvi de paradigma, i la indústria es mira menys el melic i posa fil a l'agulla per reconsiderar les seves estratègies de negoci.
La indústria de l'Estat espanyol, seguint aquest nou plantejament, pressiona el Govern perquè legisli amb severitat contra la pirateria, i, alhora, es proposa crear entorns de descàrregues legals associada amb estudis i discogràfiques del món anglosaxó, de manera que, progressivament, la descàrrega de continguts fora dels circuits legalitzats quedi en evidència.
Pel que fa als creadors, l'edició, distribució i comercialització dels treballs discogràfics deixa de ser el principal objectiu industrial. El disc comença a ser el motiu, no imprescindible, a partir del qual posar en marxa la roda de les gires i la comercialització multicanal dels continguts audiovisuals. On fa anys hi havia els clàssics formats de la cinta de casset, el vinil i, posteriorment, el disc compacte, ara hi ha el disc compacte, el vinil (que recupera el prestigi i la popularitat entre els melòmans, perquè connota filiació autèntica vers la música popular i és un tret distintiu i una declaració d'intencions), els formats digitals (encapçalats encara per l'MP3) i la distribució en canals com els videojocs o els dispositius mòbils, que s'ha convertit en un mercat molt cobejat per les possibilitats de negoci que genera.
La descàrrega de continguts en terminals a petició dels usuaris (via SMS) ofereix un accés directe al client potencial, inimaginable quan la distribució dels continguts es feia en botigues i centres comercials. Els videojocs, una indústria en expansió, es mostren com un canal d'explotació dels drets editorials molt fructífer. Dos exemples destacats del 2009 van ser els dels jocs The Beatles: Rock Band, que disposa dels drets per a utilitzar el repertori dels Beatles, o Guitar Hero,alimentada explícitament amb les creacions de Metallica.
La indústria, per tant, digereix el cop i reacciona obrint finestres noves de negoci. L'edició perd preponderància i la distribució emergeix com a nou punt cardinal. La creació guanya en versatilitat a l'hora d'obtenir distribució, però en alguns casos perd els privilegis de què gaudia quan es limitava a pocs canals. Per als creadors, el negoci, abans que en els guanys derivats per drets d'autor de les còpies venudes de la seva obra, es focalitza en la interpretació d'aquesta obra en directe. Els autors són propietaris d'una singularitat única: només ells poden interpretar les seves cançons com a autors i intèrprets alhora. En el cas dels artistes de més anomenada, potser els més perjudicats per la pirateria, aquest valor afegit cotitza a l'alça en el mercat perquè els oients/consumidors estan disposats a pagar quantitats considerables per veure concerts en directe, i aquest cost compensa el descens de guanys per venda de discos.
Grans noms internacionals en directe a Catalunya
La cantautora nord-americana Lucinda Williams va debutar en directe a Catalunya a la Sala Apolo
© Sala Apolo
Una constatació de la tendència a prioritzar el directe és la llista de les gires més destacades que durant el 2009 van arribar a Catalunya. Un cas paradigmàtic va ser el de Leonard Cohen, que en un moment de necessitat econòmica va editar un disc en directe que alhora promociona la gira mundial que el va dur a Barcelona el 21 de setembre. Només Cohen pot interpretar les seves cançons en directe. Conseqüència d'aquest factor distintiu: les entrades es van esgotar, el Palau Sant Jordi es va omplir i, a més, hi va haver pluja d'elogis de la crítica especialitzada cap al talent escènic del cantautor canadenc. Un altre exemple, potser encara més contundent, que posa en evidència com els grans artistes han inclinat la balança de comptes cap als directes, va ser el cas dels australians AC/DC, que en només tres mesos van oferir dues actuacions a Barcelona, el 31 de març i el 7 de juny, al Palau Sant Jordi i a l'Estadi Olímpic.
Grans noms d'una llista extensa: el 2 de juliol, els irlandesos U2 van fer cap al Camp Nou per iniciar la gira de presentació del seu últim disc, amb un espectacle escenogràfic que va obtenir més atenció per les formes que pel fons, per l'embolcall que per la proposta musical. Són els signes dels temps: els grups de trajectòria dilatada demostren més creativitat en la manera com acompanyen estèticament el repertori que en l'ampliació del repertori. Tres quarts del mateix fa Madonna, que el 21 de juliol va actuar a l'Estadi Olímpic de Barcelona en la gira de presentació de Hard Candy, en un recital que va passar força desapercebut i que no va elevar el llistó de les seves prèvies visites a Catalunya. Però, a banda dels grans noms, als quals convé afegir la cantant afroamericana Beyoncé (que el 20 de maig va actuar al Palau Sant Jordi) i dues noves actuacions al mateix recinte, el 20 i el 21 de novembre, dels anglesos Depeche Mode (que des que hi van actuar el 1990 per presentar Violator sempre actuen en aquest recinte quan passen per Catalunya), el 2009 el panorama de gires d'artistes internacionals es va enriquir amb presències de qualitat. Va ser el cas de la veterana cantautora nord-americana Lucinda Williams, que el 20 de juliol va debutar en directe al nostre país a la sala Apolo de Barcelona; de John Fogerty, membre històric de Creedence Clearwater Revival, que va actuar el 14 de juliol a l'annex del Palau Sant Jordi; de l'estrena mundial de l'espectacle conjunt de Lou Reed i Laurie Anderson, el 10 de juliol al Festival Internacional de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols; de Nick Cave, al Casino de l'Aliança del Poblenou, el 24 d'octubre, amb un recital musical i poètic; i del qui fou líder de Talking Heads, David Byrne, amb un recital d'estètica impecable al Palau de la Música Catalana, el 24 d'abril.
Encara predominen els artistes veterans
Depeche Mode va oferir dues actuacions al Palau Sant Jordi de Barcelona, on sempre toquen quan visiten la ciutat
© FIB / Oscar L. Tejada
En temps remoguts sorgeixen diverses interpretacions sobre el present i el futur i sobre com el nou paradigma que sorgeixi de la crisi en què transita la indústria alterarà les maneres que l'havien configurat a les últimes dècades. Una de les hipòtesis recurrents afirma que serà més difícil que apareguin grups que consolidin llargues carreres, que siguin capaços de mantenir-se en actiu i continuïn essent productius sense necessitat d'estar constantment publicant nou material o presentant-lo en directe. La dada constatable és que en les novetats editorials, a més dels nous noms que potencialment es podran convertir en referències, abunden els treballs de grups i artistes molt veterans, que perpetuen la seva cadència creadora. El 2009 es van editar nous treballs de Morrissey (Years of Refusal), Lucinda Williams (Little Honey), U2 (No Line on the Horizon), Lou Reed (Berlin: Live at St. Ann's Warehouse), Neil Young (Fork in the Road), Bob Dylan (Together Through Life), Depeche Mode (Sounds of the Universe), Green Day (21st Century Breakdown), Sonic Youth (The Eternal), Wilco (Wilco. The Album), Prefab Sprout (Let's Change the World with Music).
I per a reforçar aquesta dada, convé destacar que, en festivals de referència de música popular, com el Sónar i el Primavera Sound, les presències que van suscitar més atenció tant mediàtica com de públic van ser les d'Orbital i Grace Jones en el festival de música electrònica, i la d'un veterà com Neil Young en el festival de música pop i rock independent que es va celebrar al recinte del Fòrum. Dos senyals inequívocs de continuisme corroborades per un altre retorn discogràfic d'una banda veterana, el dels britànics Madness, amb The Liberty of Norton Folgate, sense que en aquestes ocasions s'hagin emprat, com passava no fa gaires anys, el qualificatiu de "dinosaures" amb ànim pejoratiu.
Bones sensacions en l'àmbit català
Xavier Baró ha musicat textos de mossèn Cinto Verdaguer en el disc Lluny del camí ral, i també ha fet versions de Pau Riba
© Hermínia Sirvent
En l'àmbit estrictament català, es viuen bones sensacions malgrat les restriccions derivades de la crisi econòmica global. Les noves generacions s'estan beneficiant de la feina bruta i força invisible duta a terme durant els últims anys des de diferents àmbits, que ha permès desvincular la música popular en català de connotacions que van més enllà de l'estrictament musical. D'aquesta manera, s'ha superat l'efecte perniciós de l'antic prejudici que impel·lia alguns grups i autors a no emprar el català per no sentir que s'estigmatitzava la seva proposta o que assimilava a altres propostes que no tenien res en comú, a banda de la llengua emprada. Noms com els de Joan Miquel Oliver, Mishima, Manel i Mazoni han obert el ventall de la música popular cantada en català a nous públics i entorns que fins no fa gaire s'hi aproximaven amb certs recels provinents d'etapes precedents al procés de normalització.
Entre els enregistraments discogràfics publicats el 2009 a Catalunya, cal esmentar el del cantautor Mazoni, que va treure el seu tercer treball, Eufòria 5-Esperança 0; també en l'àmbit de cantautors, mereixen menció especial les aportacions de Xavier Baró --Lluny del camí ral, treball en què el cantautor lleidatà incideix en la psiquedèlia i el folk, amb versió de Pau Riba i textos musicats de mossèn Cinto Verdaguer-- i de Joan Miquel Oliver, que va publicar el disc Bombón mallorquín i el llibre Quadern 2008; a més, cal esmentar el volum Les mans plenes. Recordant Joan Brossa, un àlbum en què 29 noms de cantants o grups --com Casual, Pau Riba, Enric Casasses, Relk, Miqui Puig i altres-- reten homenatge a Joan Brossa.
Amb relació a la cançó d'autor, el 2009 van coincidir el 25è aniversari de la mort de Xesco Boix i el 50è aniversari del manifest fundacional de la Nova Cançó --publicat en la revista Germinabit amb el títol "Ens calen cançons d'ara"-- i d'Al vent, de Raimon, considerada la primera cançó moderna en català. A més, es va reeditar el primer disc col·lectiu d'Els Setze Jutges, Audiència pública, original del 1966. Aquestes efemèrides van contribuir a crear un estat d'ànim favorable, corroborat pel moment creatiu que viu la producció musical catalana, immersa en un fructífer relleu generacional gràcies a les aportacions de nous noms sorgits de l'àmbit de la música independent, com són els casos de Manel, els mallorquins Oliva trencada, Sedaiós i El petit de Can Eril. Aquest relleu és corroborat pels premis de la crítica atorgats per la revista Enderrock, en què van destacar Roger Mas, Manel i Òscar Briz en els categories de folk, pop-rock i cançó d'autor.
Sedaiós és un dels nous grups independents sorgits en l’àmbit de la música catalana
© Ignasi Casas
El 2009 es van commemorar els deu anys de la mort de Carles Sabater, cantant de Sau, es va viure el retorn discogràfic del grup KOP, després de la ruptura provocada per l'empresonament del seu cantant i líder; Whiskyn's va anunciar la seva dissolució, després de 17 anys d'activitat (500 concerts, 8 treballs), per "cansament del projecte"; la revista Jaç va fer cinc anys, i el grup que l'edita va posar en marxa, a principi d'any, Enderrock TV. Brams van anunciar que celebraran el 20è aniversari de la seva creació amb un sèrie de concerts de retorn, i Lluís Llach va estrenar noves composicions per a la banda sonora de Llits, una coproducció del Teatre Nacional de Catalunya i la productora Santa-mandra.
La mort d'una icona
El 2009 la música popular va tenir una forta sotragada per la mort de l'anomenat Rei del pop: Michael Jackson. Icona ambigua, la seva desaparició just quan s'anunciava una nova i mastodòntica gira mundial va suscitar reflexions, opinions i interpretacions de tota mena. Mort el 25 de juny, a 50 anys, a conseqüència d'una combinació fatal de fàrmacs, la transcendència mediàtica del decés va ser superior a l'estricament musical. L'expectativa per les actuacions programades era més curiositat que interès, perquè malgrat la potència escènica de Jackson, ningú no esperava que la seva carrera de mèrits superés els punts referencials de la seva carrera en solitari, culminats a Off the Wall, Thriller i Bad. Alineat amb els nous camins empresos per la indústria musical, Jackson havia prioritzat, per al seu retorn a l'actualitat, les actuacions en directe, més que no pas la comercialització de noves cançons.
La mort de Michael Jackson va ser la que va sacsejar més l'imaginari col·lectiu, però el 2009 també van desaparèixer noms notables de la música popular, com Erick Lee Purkhiser, membre de The Cramps Lux Interior (4 de febrer, 62 anys); Jay Bennet, excomponent i excompositor de Wilco (24 de maig, 46 anys); Hugh Hooper, exbaixista de Soft Machine (7 de juny, 64 anys), i Willie DeVille, responsable de contribuir a difondre la col·lisió entre els ritmes llatins i els anglosaxons (6 d'agost, 58 anys). A l'Estat espanyol, va destacar la mort de la cantant Mari Trini (6 d'abril, 62 anys); de Chano Lobato (5 d'abril, 81 anys), de l'entorn del flamenc, i del cantautor Antonio Vega, que fou cantant del grup de referència del pop espanyol Nacha Pop (12 de maig, 52 anys).