La "pandèmia mediàtica" global
Els mitjans de comunicació poden focalitzar l’atenció de la societat en fets molt concrets
© Fototeca.cat
El 15 d'octubre els mitjans de comunicació dels Estats Units es van fer ressò del cas del nen de sis anys Falcon Heene que anava sol a bord d'un globus aerostàtic a la deriva durant unes quantes hores sobre el cel de Colorado. El fet va causar un gran impacte, i diverses cadenes nord-americanes de televisió --i d'altres d'arreu del món-- van retransmetre en directe la caiguda del globus, cosa que va sembrar d'inquietud la societat nord-americana, i de retruc bona part de la població mundial. Quan el globus es va estavellar, anava buit i s'ignorava si el nen havia caigut durant el trajecte. Al cap de poques hores va ser localitzat per la policia sa i estalvi a les golfes de casa seva, i es va descobrir, poques hores després, que tot plegat havia estat un muntatge dels seus pares.
Com és possible que un esdeveniment com aquest ocupi l'atenció mediàtica en un món saturat d'informació? Aquesta mena de notícies revelen la creixent espectacularització del relat periodístic en l'era de la televisió. Al mateix temps posen de manifest el poder dels mitjans de comunicació de focalitzar l'atenció sobre determinats fets o relats i fer-los visibles a escala global, mentre que d'altres són ignorats i silenciats. També ens fan reflexionar sobre el poder i el grau de responsabilitat dels professionals de la comunicació.
La creació del framing
Premsa, ràdio i televisió tenen una responsabilitat social notable. No obstant això, la recerca comunicativa ha posat de manifest que el poder mediàtic no és tan gran com sovint es pensa. Els experts en comunicació consideren que la teoria de l'agulla hipodèrmica, que coincideix històricament amb el període d'entreguerres (1914-40) i que considera els mitjans de comunicació bàsicament com uns instruments d'influència directa, poderosa i eficaç, ja està superada. Els mitjans no són tan poderosos: difícilment podran fer canviar la nostra manera de pensar o induiran a actuar en contra de les nostres conviccions. L'estudi de l'establiment de l'agenda (agenda setting), de Maxwell McCombs i Donald L. Shaw (1972), demostra que els mitjans de comunicació més que induir-nos a pensar d'una manera determinada, condicionen "allò que pensem"; molts dels temes o relats informatius seleccionats pels mitjans informatius seran objecte de debat i discussió per l'opinió pública.
Les empreses de comunicació són organitzacions socials que permeten orientar l'atenció pública sobre certs fets d'actualitat. Per això és important conèixer els criteris que fan servir els professionals per a destriar els temes que són periodísticament interessants dels que no ho són : d eterminar el temps o l ' espai que ocuparà un tema , imposar la importància que hagi de donar-se a un ítem o el gènere periodístic amb el qual haurà de ser tractat .
A banda de seleccionar els temes de l'agenda i jerarquitzar-los, els periodistes també decideixen quin serà el focus principal de cada relat. Segons Robert E. Entman (2003), els mitjans de comunicació procuren un marc (framing) mitjançant el qual observen la realitat que ens envolta i, alhora, ens donen algunes claus d'interpretació. Aquesta manera d'enfocar la realitat pot condicionar, lògicament, la mirada de la societat sobre el món. Com deia Walter Lippmann (1889-1974), els mitjans de comunicació són la font principal de creació d'imatges del món exterior en les ments de les persones. Els éssers humans necessitem interpretar el món que ens envolta i els mitjans tenen una tasca bàsica: simplificar la realitat mitjançant una sèrie d'estereotips. Podria dir-se que aquests models són com mapes que ens guien a través del món.
Així, per exemple, el paper de la informació de la premsa i la televisió en la crisi financera global i immobiliària iniciada el 2008 ha estat motiu de controvèrsia, en la mesura que el comportament de la població que n'ha rebut les conseqüències pot haver estat condicionat per unes informacions que n'han amplificat o minimitzat el risc, segons els casos. A l'Estat espanyol, concretament, s'ha arribat a dir que l'acumulació d'informació de dades econòmiques negatives ha repercutit en la minva del consum familiar i sobre els preus. La mesura en què el sentit de les informacions que proporcionen els mitjans pugui condicionar el comportament dels ciutadans en fenòmens d'una certa durada com és la fase depressiva d'un cicle econòmic (amb conseqüències objectives prou perceptibles individualment) es troba en el nucli de la discussió.
Situació d'alerta global davant la grip nova
L’alarma social per la grip A va menar a la difusió de l’ús de mascaretes i gels desinfectants
© Parlament Europeu
En un clima de crisi econòmica global i de profunda incertesa, a l'abril es van encendre de nou tots els senyals d'alarma social arran dels primers casos de la mal anomenada "grip porcina".
El 17 d'abril va saltar la notícia: es van detectar a l'estat de Califòrnia els dos primer casos de la grip nova (virus A/H1N1 soca S-OIV). Davant la ràpida extensió de la malaltia, la doctora Margaret Chan, directora general de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), va declarar, l'11 de juny, una situació de pandèmia global (fase 6). Com que no se sabia encara com podia evolucionar el virus, i es temia una mutació letal, l'OMS va modificar la definició oficial de pandèmia per poder activar plans d'emergència i d'alerta sanitària a escala global i també va orientar els seus esforços a crear una nova vacuna per evitar l'extensió de la grip.
La difusió de la malaltia a Mèxic i la declaració dels primers morts van afavorir un tractament alarmista pels mitjans de comunicació. Les autoritats sanitàries mexicanes van fer una sèrie de recomanacions a tota la població que van contribuir a estendre el pànic col·lectiu: mantenir-se allunyats de les persones que tinguessin infecció respiratòria; no saludar amb petons ni donant la mà; no compartir aliments, gots o coberts; rentar-se les mans sovint amb aigua i sabó; i, en cas de presentar símptomes sospitosos, romandre a casa, evitar acudir a centres de treball, escoles o llocs públics on hi hagués concentració de persones (teatres, cinemes, bars, autobusos, etc.) i tapar-se la boca i el nas amb un mocador en el moment de parlar, tossir o esternudar. El mateix president de la República, Felipe Calderón, va adreçar-se a la població en una sèrie de recomanacions a la ciutadania i durant alguns dies es va interrompre l'activitat escolar. Tot plegat va contribuir a crear una situació de psicosi social que va comportar, uns quants dies, la paràlisi parcial del país.
Els mitjans de comunicació d'arreu del món van fer-se ressò de l'epidèmia, i durant les primeres setmanes van fer un seguiment exhaustiu i detallat del nombre de morts causats per la malaltia. Dos mesos abans d'acabar l'any, després de constatar que la virulència de l'epidèmia era força menor que la de la grip estacional, es va anar relaxant l'atenció mediàtica.
A l'Estat espanyol les autoritats sanitàries també van posar l'accent en les mesures d'higiene i de prevenció (engegant una campanya de vacunació selectiva), que s'han difós a través dels mitjans de comunicació social. La campanya informativa va tenir especial incidència a les escoles, atès que el virus es propaga fàcilment en les edats infantils, i també es va incentivar l'aprovació d'uns protocols preventius a les empreses. Les mesures no van aixecar l'alarma en una població que va mantenir la serenitat en tot moment, tot i que inicialment es va parlar de vacunar tota la població i que finalment va quedar reduïda a la vacunació voluntària dels grups de risc (personal sanitari, treballadors de seguretat i serveis d'emergència, pacients crònics de malalties respiratòries, dones embarassades, etc.).
A Catalunya, el 16 de novembre es va iniciar la campanya de vacunació, que va suscitar una controvèrsia important entre els mateixos professionals de la salut i sectors de la població, que dubtaven de la gravetat de la situació i posaven en qüestió la fiabilitat de la vacuna. Aquesta controvèrsia va transcendir als mitjans, que van posar de manifest una marcada divisió d'opinions en l'opinió pública espanyola.
La manera com les autoritats sanitàries internacionals han conduït aquesta crisi sanitària va suscitar algunes crítiques molt severes. Aquestes veus, que acusen els responsables de l'OMS, els governs i els organismes de control de crear una alarma social injustificada, en benefici dels interessos de les multinacionals farmacològiques, han utilitzat internet per a fer sentir la seva queixa, i han esdevingut tot un fenomen a la xarxa, amb una gran i ràpida difusió entre la població, alhora que els mitjans de comunicació convencionals també han divulgat aquestes informacions polèmiques sorgides a la xarxa.
L'alarma social suscitada per la grip nova, sobretot en una primera fase, va posar de manifest --més enllà del risc objectiu que crea la mateixa pandèmia-- una greu inquietud. Potser la part més curiosa d'aquesta pandèmia ha estat la influència que els mitjans de comunicació han tingut en l'extensió de l'alarma social en l'àmbit mundial. De la mateixa manera que el virus viatja a través dels mitjans de transports (per terra, mar i aire), la situació d'alarma sanitària es pot comunicar i es pot estendre a través dels mitjans de comunicació convencionals (premsa, ràdio i televisió) i a través d'internet.
El bombardeig mediàtic al voltant de la prevenció contra la malaltia va portar a una situació que alguns autors han qualificat de "pandèmia mediàtica". En aquest cas, la responsabilitat d'aquesta alarma estaria repartida entre els mitjans de comunicació i les mateixes autoritats sanitàries internacionals. No obstant això, aquestes situacions de risc i d'alarma social són molt difícils de gestionar perquè si les autoritats no prenen mesures efectives seran titllades d'irresponsables o ineficients i si sobreactuen se les acusa de crear una alarma social innecessària.
Les fotos del Raval
Els mitjans de comunicació també van tenir un especial protagonisme en destapar l'escàndol de la prostitució al barri del Raval de Barcelona. No és un fet nou. La prostitució és un problema endèmic al popular "barri xino", però darrerament amb la clausura d'alguns locals i la irrupció de noves formes de prostitució al carrer el problema s'ha anat agreujant tot i l'aprovació, al desembre del 2005, de la nova normativa de civisme --que, entre altres coses, prohibeix la prostitució al carrer i preveu sancions de 300 i 750 euros per als clients i les prostitutes.
Els darrers anys, el barri ha patit un procés de transformació urbanística i demogràfica molt important, amb l'arribada de població estrangera, que suposa el 40% de la població total. Els veïns ja fa temps que es queixaven de la situació de creixent inseguretat al barri a causa de la prostitució, el tràfic de drogues, els robatoris, etc. i de l'agreujament dels problemes de convivència.
Ni les autoritats ni els mitjans de comunicació n'havien fet gaire cas, fins que el 3 de setembre El País va publicar un reportatge periodístic que va evidenciar l'exercici de la prostitució en plena via pública. El reportatge, il·lustrat amb unes fotografies molt explícites de la prostitució nocturna als porxos del mercat de la Boqueria --les imatges gràfiques tenen un poder extraordinari d'evocar la realitat d'una manera immediata--, va tenir un impacte instantani, i altres mitjans de comunicació es van fer ressò de la notícia. Davant d'aquest escàndol mediàtic, les autoritats municipals van reaccionar amb rapidesa i diligència per intentar abordar el tema i calmar l'alarma veïnal, i a la vegada reconduir el prestigi de la "marca Barcelona", que quedava tacada, una vegada més, per una notícia que posava al descobert la cara més obscura i més degradada de Ciutat Vella, barri turístic per excel·lència, on es concentra gairebé la meitat de la xarxa hotelera de la ciutat.
Corrupció i mitjans
Controvertida va ser també la cobertura informativa al mes de novembre de l'anomenat "cas Pretòria" arran de l'operació de desmantellament d'una presumpta trama de corrupció urbanística de grans proporcions. Dirigida pel jutge Baltasar Garzón, l'operació va tenir com a escenari destacat Catalunya i com a punt mediàticament àlgid la detenció de diversos polítics d'alt nivell del PSC i de CiU (alguns dels quals en actiu). Amb relació als mitjans, la polèmica va esclatar quan els telenotícies i la premsa mostraren els presumptes implicats emmanillats mentre eren conduïts a la presó o a declarar. El debat es va centrar en si era periodísticament ètic mostrar aquestes imatges considerades degradants independentment de la culpabilitat o no dels imputats (pendents, d'altra banda, encara de ser sotmesos a judici), en la hipotètica influència que exercirien en l'opinió pública o si, per contra, com reclamaven alguns, caldria tenir en compte una suposada exemplaritat de l'anomenada "pena de telenotícies".