Les meduses, remenadores del mar
Les meduses faciliten la barreja de les aigües salades
© Fototeca.cat
El vent i les marees, la densitat i la temperatura de les aigües i els animals marins són els factors determinants de la barreja de les aigües salades. Una de les notícies més curioses sobre zoologia que es van publicar l'any 2009 és la que relaciona les meduses amb la barreja de les aigües marines. Científics del Caltech (Institut de Tecnologia de Califòrnia) van poder demostrar que les meduses són el grup d'animals marins més importants pel que fa a la barreja d'aigües de mars i oceans, tot just després del gran grup dels crustacis copèpodes que constitueixen el krill, importantíssims, això sí, a causa de la gran quantitat d'individus existents, no pas pel tipus de turbulències que generen. Els resultats, publicats en la revista Nature, demostren que les meduses, pel fet de no ser gens aerodinàmiques --com més fusiforme és un animal aquàtic, menys turbulències genera al seu voltant--, arrosseguen molta més aigua en els seus desplaçaments i en faciliten la barreja. Quan els animals estan a una certa fondària i pugen cap a la superfície, generen unes turbulències que arrosseguen aigua freda, que podrà tornar a baixar si no perd densitat. L'aigua pot perdre densitat si s'escalfa o si es barreja amb aigua menys salada; en aquests casos, es mantindria a menys fondària que l'original. Les turbulències aquàtiques es van poder descriure molt bé gràcies a l'experimentació duta a terme, basada en la injecció de dolls de tint verdós al voltant de les meduses objecte d'estudi.
La disminució de la sobrepesca
La tendència a la disminució de la sobrepesca invita a veure el futur amb optimisme
© Fototeca.cat
Sense abandonar el món marí, durant el 2009 també va tenir ressò l'article publicat en la revista Science sobre els signes de recuperació de grans zones marines que havien estat sotmeses a una sobrepesca que amenaçava la seva salut ecològica. Dit d'una altra manera, es pot dir que hi ha indicis que no s'arribarà, de moment, a un col·lapse de la indústria pesquera. Aquest estudi, realitzat per biòlegs marins de la universitat canadenca de Dalhousie, conclou que el percentatge de peix que s'extreu dels ecosistemes marins cada any segueix una tendència que convida a l'optimisme. Es confirma que els esforços de gestió dels grans caladors on pesquen les flotes europees, nord-americanes i neozelandeses estan donant els seus fruits. De tota manera, aquest canvi de tendència no ha de permetre la relaxació d'aquesta gestió; cal seguir protegint els estocs de pesca i els ecosistemes on es troben per assegurar-ne la renovació. A més, cal remarcar que l'estudi s'ha focalitzat en només tres flotes, que, tot i ser molt poderoses, no representen, ni de bon tros, la globalitat. Les flotes que operen a l'Amèrica del Sud i a l'Àsia també han d'estar subjectes a estudi si es volen generalitzar els resultats d'aquesta recerca en l'àmbit mundial.
La descoberta de noves espècies
La descoberta de noves espècies de vertebrats és cada dia més difícil, sobretot si es compara amb la de les espècies invertebrades. És més fàcil anar descobrint espècies d'insectes, dels quals se suposa que encara n'hi ha centenars de milers per descobrir, que de mamífers, sobretot si són espècies de mida considerable. Però l'any 2009 va ser molt fructífer pel que fa a la descoberta de vertebrats. En l'àmbit marí va destacar la recerca realitzada a les costes de les illes Canàries per un equip de científics patrocinats per l'organització internacional de defensa dels fons marins, Oceana, i la duta a terme a bord del trencaglaç alemany Polarsten, amb 52 científics de 12 països diferents. Ambdues expedicions van descriure dotzenes de noves espècies marines, com alguns artròpodes (entre els quals hi havia unes gambes gegants) i cnidaris (diverses espècies de meduses i anemones de mar), a més de centenars de soques desconegudes d'organismes microscòpics (bacteris i cianobacteris).
En l'àmbit terrestre, diverses expedicions van pentinar zones remotes d'ecosistema selvàtic d'arreu del món equatorial.
Un grup de científics del departament de recerca de la Smithsonian National Museum of Natural History, liderats pel Dr. Kristopher Helgen, que participen en una expedició de la unitat d'història natural de la BBC, van poder capturar (primer només amb imatges, mitjançant una filmació amb raigs infrarojos, i, al principi de setembre, mitjançant una trampa) un exemplar d'una nova espècie de mamífer rosegador a l'interior del cràter del volcà extint mount Bosavi, d'uns quatre quilòmetres de diàmetre i uns mil metres de fondària des de les seves crestes, a la selva de la província de Southern Highlands de Papua Nova Guinea. El nom col·loquial amb què l'equip va batejar aquesta espècie és "rata llanuda de Bosavi". Ara, s'està estudiant si aquesta nova espècie de rata, de 82 cm i un quilo i mig de pes, pertany, tal com es pensa, al gènere de Mallomys, al qual també correspon una altra espècie de gran rosegador de Nova Guinea, amb individus que poden arribar a dimensions similars, sempre allunyades, això sí, del rosegador més gran conegut, el capibara sud-americà --que pot atènyer els 130 cm i pesar més de 65 kg--, i no al de Rattus (que inclou les espècies de rates urbanes típiques).
Una rata gegant d’un quilo i mig de pes a l’illa de Bosavi, a Papua Nova Guinea, va ser un dels descobriments de l’any
© Kristofer Helgen
La descoberta de la "rata llanuda de Bosavi" no va ser l'únic resultat notori fruit d'aquestes expedicions; també ho va ser la d'una nova espècie d'ocell, trobada a les selves de Laos per un equip de científics australians de la Wildlife Conservation Society i de la Universitat de Melbourne. L'ocell, de la mida d'un tord i que pertany a la família dels picnonòtids, té característiques morfològiques ben particulars: la cara i la part frontal del cap són completament calbs i rosats, el bec és blavós i la resta del cos entapissat de plomes, d'un color verd oliva amb el pit més clar. No és estrany, doncs, que aquests ocells s'anomenin, col·loquialment, "bulbuls de cara descoberta". La descoberta, publicada en revistes tan prestigioses com Oriental Bird Club o Forktail, va posar èmfasi en la importància de preservar els entorns naturals més verges d'arreu, que amaguen una biodiversitat encara desconeguda en bona part i que ens pot aportar descobriments i recursos molt valuosos en un futur no gaire llunyà. La notícia també va destacar que la descoberta ha estat possible gràcies a la cooperació entre equips de científics i treballadors d'una empresa minera que estudien la possibilitat d'extreure coure i or de la zona. Més enllà de la importància zoològica que representa haver descobert el primer ocell cantor calb d'Àsia des dels últims 100 anys, la notícia anima a recuperar la confiança en els estudis prospectius seriosos que fan sostenible l'extracció de recursos naturals amb la protecció de la natura en una mateixa zona.
Els ximpanzés i la música
En la revista Primates es va publicar, al mes de juny, la notícia que explica la capacitat que tenen els ximpanzés per a apreciar la música, més concretament, per a apreciar la música consonant i preferir-la a la dissonant. Biòlegs de la Universitat Kyushu de Hakozaki (Japó) van arribar a aquesta conclusió després d'estudiar el comportament del ximpanzé Sakura, abandonat per la seva mare en el parc Itozu-no-mori de Fukuoka. Sakura va aprendre a tibar una corda cada vegada que volia tornar a escoltar un tema musical. L'experiment va permetre l'obtenció de resultats significatius relacionats amb un increment de tibades després d'escoltar música consonant i una disminució d'estiraments després d'escoltar els mateixos temes, però dissonants (les distorsions musicals es van crear a partir de les partitures inicials). La dissonància és la qualitat d'alguns intervals o acords que produeixen un efecte subjectiu d'insatisfacció auditiva, mentre que la música consonant, en canvi, és la que aporta satisfacció a la gran majoria d'oients. Ja s'havia demostrat prèviament que algunes espècies d'ocells poden diferenciar música consonant de la dissonant, però encara no s'ha pogut demostrar que prefereixin el primer tipus de música. Els ximpanzés, sí. Aquesta afirmació és notícia, sobretot, perquè fins ara sempre s'havia pensat que aquesta capacitat discernible era exclusiva dels humans. No ha de sorprendre, però, perquè no fa gaires anys que es va demostrar que els ximpanzés també tenen una altra capacitat que es considerava exclusiva dels humans, la de riure.
Els mosquits… músics?
Els mosquits fan sons harmònics, és a dir, música, amb el ràpid batec de les seves ales, durant els vols previs a l'aparellament. Aquesta conclusió és fruit del treball d'un grup de biòlegs de la Universitat de Cornell, que han estudiat aquesta curiositat en exemplars de l'espècie Aedes aegypti. La descoberta, publicada en la revista Science, descriu de quina manera les diferents freqüències de so que emeten el mascle (600 Hz) i la femella (400 Hz) es combinen per a formar sons d'una freqüència múltiple de les anteriors, de 1.200 Hz. La importància d'aquest descobriment va més enllà del simple fet de demostrar que les femelles no són sordes, com s'havia pensat, sinó que obre tot un ventall de possibilitats d'estudi del comportament sexual dels mosquits. Avançar en aquest camp d'estudi pot aportar beneficis molt importants amb vista al control de la població d'espècies d'insectes que actuen com a vectors de transmissió de malalties molt greus, com la malària i el dengue, responsables de la mort, cada any, de milers de persones. La lluita contra els insectes, basada primer en l'ús desmesurat d'insecticides, relativament eficaç, i després en mètodes de tipus biològic, com l'esterilització dels mascles que s'alliberen en una població, pot haver trobat ara un aliat en el coneixement d'aquesta música. En concret, es vol treballar la possibilitat de controlar la població d'aquests mascles estèrils de manera que tinguin una bona capacitat per generar música atractiva per les femelles. Se sap que les femelles perden ràpidament l'interès pels mascles manipulats genèticament per aconseguir-ne l'esterilitat. D'alguna manera, se n'adonen. Els científics de la Universitat de Cornell volen compensar la manca d'interès que causa l'esterilitat dels mascles amb el domini de la música "nupcial", de manera que siguin prou atractius perquè les femelles s'hi acabin aparellant.
Un possible ancessor de les balenes
Espècimen de cérvol nan (Tragulus napu), susceptible de ser un possible ancessor dels grans cetacis
© Brian Gratwicke
Petits cérvols, els anomenats cérvols ratolí o cérvols nans, semblants als de les espècies actuals asiàtiques Tragulus napu o Moschiola sp, podrien haver estat els avantpassats dels cetacis. Es va arribar a aquesta conclusió després d'haver estudiat el comportament d'alguns individus d'aquestes espècies asiàtiques i d'una d'africana, totes pertanyents a la família de remugants Tragulidae, que es considera precursora de les espècies de molts altres remugants, com vaques, cérvols, ovelles, cabres i antílops. En concret, es va veure que aquests animals són capaços de submergir-se a l'aigua de rius i llacs --sobretot quan fugen d'un depredador o d'una situació de perill-- i mantenir la immersió durant més de cinc minuts. Ja es coneixia que el cérvol ratolí d'aigua africà (Hyemoschus aquaticus) era capaç de cabussar-se quan està alarmat. Però aquesta habilitat no s'havia detectat en cap altra de les deu espècies de cérvols ratolí o cérvols nans que existeixen. En descobrir-se aquest comportament aquàtic en dues espècies més, totes dues asiàtiques, es va plantejar la hipòtesi que aquest grup de petits cérvols (tant les espècies asiàtiques com l'africana) estiguin relacionats amb els ancessors de mamífers marins com els dofins i les balenes.
La revista Mammalian Biology va publicar aquesta notícia a l'estiu del 2009, tot i que les primeres observacions d'aquest fenomen s'havien enregistrat l'estiu anterior.
Mamífers verinosos
Científics de la Societat Zoològica de Londres, la Durrell Wildlife Conservation Trust, la Societat Ornitològica d'Hispaniola, la Societat Audubon d'Haití i l'Agència per a les Àrees Protegides i la Biodiversitat i el Parc Zoològic Nacional de la República Dominicana van unir esforços per a estudiar el comportament, la relació amb l'ecosistema i l'estatus poblacional de dues espècies de solenodont, únics mamífers que encara poden injectar verí a través de dents especialitzades, característica més pròpia d'algunes famílies de rèptils. Aquesta especialització, però, està lluny de la d'alguns ofidis, com per exemple els vipèrids, que presenten dents acanalades que faciliten la injecció del verí. Els solenodont, que no fan més d'uns 30 cm de longitud, sense tenir en compte la cua, i que tenen un musell molt allargat i uns ulls molt petits, que també els caracteritzen, tenen el verí barrejat amb la saliva, verí de toxicitat suficient per a immobilitzar les seves preses. Les espècies estudiades Solenodon paradoxus i Solenodon cubanus, que es troben a la República Dominicana i Haití, i a Cuba, respectivament, estan en perill d'extinció, sobretot la primera, a causa de la desforestació, la caça i la introducció d'espècies al·lòctones com el gos, la mangosta o l'icnèumon. Ambdues són molt interessants, perquè pertanyen a un llinatge de mamífers que contenia espècies verinoses, tal com demostra el registre fòssil.