Literatura 2010

Amb l’arribada de la tardor es van esdevenir els fets més rellevants de l’any literari català. Amb un mes escàs de diferència, van morir dues de les personalitats més destacades de la cultura i la literatura catalana de la segona meitat del segle XX. El 30 de setembre va morir el pedagog, escriptor i crític literari Joan Triadú i el 27 d’octubre desapareixia el lingüista i filòleg Joan Solà.

Triadú, nascut a Ribes de Freser el 1927, va exceqir en la investigació i l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes. Figura essencial del panorama educatiu, va ser l’impulsor dels centres Thau i CIC, a més de ser-ne el director i d’exercir-hi la docència durant molts anys. Així mateix, va centrar bona part de la seva tasca professional en la crítica i la investigació literària, fruit de la qual va publicar llibres com Antologia de la poesia catalana (1951), La poesia segons Carles Riba (1954), La novel·la catalana de postguerra (1982) i La poesia catalana de postguerra (1985). Destaca també la seva traducció dels sonets de Shakespeare. Va ser l’impulsor de diversos premis literaris com el Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que ell mateix va rebre el 1992.

Joan Solà (Bell-lloc d’Urgell, 1940) està considerat el lingüista català més influent després de Joan Coromines. Es va doctorar en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, on també fou catedràtic de Llengua Catalana. La seva obra magna va ser la coordinació de la Gramàtica del català contemporani (2002), però al llarg de més de quaranta anys d’activitat investigadora i docent va publicar llibres tan importants com Estudis de sintaxi catalana (1972), L’obra de Pompeu Fabra (1987) i Història de la lingüística catalana (1998). Va rebre, entre altres distincions, el Premi de la Crítica “Serra d’Or” de recerca i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2009), i va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Lleida.

Un altre dels esdeveniments de l’any es va produir quan, el 15 de setembre, la distribuïdora de llibres Arc de Berà va anunciar el seu tancament per la impossibilitat d’assumir el deute econòmic que acumula —1,8 milions d’euros—, cosa que provoca una allau de conseqüències negatives. D’entrada, el tancament de la històrica llibreria Ona, propietat de la distribuïdora, i, simultàniament, l’afectació de les cent quaranta editorials que depenien d’Arc de Berà per arribar a les llibreries. Cossetània, Angle, Laertes, Bromera, Pagès, Barcino, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Arola o Base són algunes de les editorials afectades pel tancament de la distribuïdora. Tots els editors afectats van demanar immediatament a la Generalitat que assumís les mesures oportunes per a fer-se càrrec del deute. La Generalitat es va oferir a col·laborar proposant a la distribuïdora l’emissió d’un crèdit perquè pogués afrontar el deute amb les editorials afectades. Tanmateix, Arc de Berà no podia aconseguir l’aval bancari necessari per a realitzar una acció d’aquestes característiques. Així, es va produir una situació de coqapse que es va anar matisant amb mesures com la decisió de Xarxa de Llibres de gestionar la distribució de vuit de les editorials afectades i la creació de Nus de Llibres, una nova distribuïdora engegada per sis de les editorials afectades.

Durant l’Any Maragall es va celebrar un homenatge al poeta davant la seva tomba al cementiri de Sant Gervasi

© Manuel A. Raigada

L’1 de gener, Carme Riera va ser designada escriptora de l’any 2010 pel Govern de les Illes Balears. Després del malestar expressat pel sector musical, finalment, el dia 19 de febrer, el pianista Manel Camp va entrar a formar part del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). Pocs dies després, el 2 de març, es va inaugurar oficialment l’Any Maragall (2010-11) al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, per commemorar el centenari de la mort de l’escriptor. La celebració que compta amb nombrosos actes, s’allargarà durant el 2011.

Els llibres en català més venuts del dia de Sant Jordi van ser Se sabrà tot, de Xavier Bosch; Maletes perdudes, de Jordi Puntí; Bulevard dels francesos, de Ferran Torrent; No hi ha terceres persones, d’Empar Moliner; El viatge al poder de la ment, d’Eduard Punset; La màscara del rei Artur, de Pilar Rahola, i Viatge d’anada i tornada, de Gerard Piqué.

L’Editorial Quaderns Crema va celebrar els seus 30 anys amb una exposició a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona

© Quaderns Crema

El 12 de maig es va inaugurar, a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, l’exposició “L’estil Quaderns Crema. 30 anys d’edició independent 1979-2009”, comissariada per Julià Guillamon i dedicada a la història de l’editorial creada per Jaume Vallcorba. Entre el 10 i el 19 de setembre es va celebrar la Setmana del Llibre en Català al Parc de la Ciutadella de Barcelona, amb presència també a Lleida i Sant Cugat. El balanç final va ser de 81.000 visitants i el llibre més venut va ser La bicicleta estàtica, de Sergi Pàmies. El dia 30 del mateix mes, Francesc Parcerisas va substituir Josep M. Castellet com a degà de la Institució de les Lletres Catalanes.

El 5 d’octubre es va crear, a Barcelona, el Cercle de Cultura, una alternativa al CoNCA liderat per Pere Vicens, Ferran Mascarell i Xavier Bru de Sala, que precisament havia estat president del CoNCA durant els primers mesos de funcionament. El 21 d’octubre la Universitat de Girona, la Fundació Josep Pla de Palafrugell i Grup 62 van crear la Càtedra Josep Pla, i Edicions Destino va rellançar l’obra completa de Pla amb impressió per comanda.

Premis i distincions

L’escriptor i guionista Jaume Cabré va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

© Omnium Cultural / R. Boadella

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va anar a parar a mans de l’escriptor i guionista Jaume Cabré. Els Premis Nacionals de cultura van distingir, en la modalitat de literatura, Miquel de Palol per El testament d’Alcestis, també guardonat amb el Premi de la Crítica “Serra d’Or” en la categoria de novel·la. Altres guardonats amb aquest darrer premi van ser Pau Faner amb El cant de l’Alosa (narració), Cèlia Sànchez-Mústich amb A la taula del mig (poesia), Josep M. Castellet amb Seductors, i qustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos (memòries), Jaume Creus amb Poesia completa, d’Anna Akhmàtova (traducció) i Joan Cavallé amb Peus descalços sota la lluna d’agost (teatre).

Quant a autors reconeguts per la crítica, va destacar el nom de Josep Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger, guardonats amb el premi Ciutat de Barcelona de traducció catalana, per Demostració a Teòfil, de Lluc; Francesc Serés i el seu recull de narracions Contes russos, que va guanyar el premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana i també el Premi de la Crítica catalana de narrativa, i, finalment, Carles Miralles, guanyador del Premi de la Crítica catalana de poesia amb L’ombra dels dies roja.

Maria Barbal va rebre el Premi Trajectòria en el marc de la Setmana del Llibre en Català

© Associació d'Editors en Llengua Catalana / Jordi Canyameres

El premi Trajectòria, que s’atorga en el marc de la Setmana del Llibre en Català, va recaure enguany en Maria Barbal. Màrius Sampere va ser el guanyador del premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Lluïsa Cunillé va ser Premio Nacional de literatura dramàtica amb Aquel aire infinito i Josep M. Benet i Jornet va ser distingit amb el premi Max d’Honor. El premi Documenta va ser per a Taxonomia de les arrels, de Bel Olid. La ciutat vertical, de Bea Cabezas, es va endur el Carlemany; el Josep Vallverdú d’assaig, Futbol per la llibertat, de Ramon Usall; el Màrius Torres de poesia, Medi aquàtic, d’Eva Baltasar, i el Pin i Soler de narrativa, Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me, de Gerard Guix. En la vetllada de les Lletres Catalanes, celebrada a Viladecans, els guardons més destacats van ser: Gats al parc, d’Alba Dedeu, premi Mercè Rodoreda de contes; Un lloc a l’ombra, de Rosa Font, premi Carles Riba de poesia; i L’home de la maleta, de Ramon Solsona, premi Sant Jordi de novel·la. Per últim cal destacar que Josep Maria Castellet va ser guardonat amb el Premi Nacional de les lletres del 2010.

Vicenç Villatoro va guanyar el premi Ramon Llull amb Tenim un nom

© Grup62

Pel que fa a la resta de premis habituals del panorama literari català, la relació de guardonats va ser: premi Josep Pla a Egosurfing, de Llucia Ramis; premi Ciutat de Palma de narrativa a Conill amb sajolida, de Joan Comasòlides, i de poesia a Poltre(s), de Pere Perelló Nomdedéu; premi Maria-Mercè Marçal de poesia a L’espiga del buit, de Miquel Bezares; premi Ramon Llull a Tenim un nom, de Vicenç Villatoro; premi Crexells a Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès i Jordà; premi Maria Àngels Anglada a L’home dels pijames de seda, de Màrius Carol; premi Enric Valor de narrativa a L’atzucac del perdedor, de Manel Joan i Arinyó; premi Crims de Tinta a Negres tempestes, de Teresa Solana; premi Marian Vayreda de prosa narrativa a Vida i miracles d’Odell Krau, de Josep Pastells; premi Amadeu Oller de poesia a Gramàtica de l’equilibri, de Sònia Moya; premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater a Boques en calma, d’Adrià Targa; premi d’assaig Francesc Ferrer i Gironès a Som ibers i encara hi som, d’Ignasi Pere Ferré, i premi Sant Joan Caixa Sabadell a Les terres promeses, de Joan Barril. Els Jocs Florals de Barcelona van ser per a Nadir, de Lluís Roda; el premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida, Somiant amb Alèxia, de Francesc Mompó i Mercè Climent; el premi de narrativa Ribera d’Ebre, L’ull de bronze, d’Albert Güell, i en el marc dels premis literaris de Girona, el Prudenci Bertrana de novel·la va ser per a El secret del meu turbant, d’Agnès Rotger i Nàdia Ghulam; el premi Miquel de Palol de poesia per a La meua frontera, de Pepa Úbeda, i el premi Carles Rahola d’assaig, per a Llegir Maragall, ara, de Sam Abrams.

Pel que fa a altres veredictes, el premi Mallorca de narrativa el va guanyar Contes des de l’illa Quàntica, de Carles Sánchez Cardona, i el de poesia, La inspiració i el cadàver, de Ricard Pinyol; el premi El Lector de l’Odissea, Breu tractat sobre les i qusions òptiques, de Carles Zafón; el Just Casero de novel·la curta, Novotsky, d’Helder Farrés; el Nèstor Luján de novel·la històrica, La princesa de Jade, de Coia Valls; l’Andròmina de narrativa, Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart; el Vicent Andrés Estellés de poesia, On no sabem, de Cèlia Sànchez-Mústich, i el Joan Fuster d’assaig, Paisatge, territori i societat civil, de Joan Nogué.

Els llibres de l’any

Màrius Sampere amb l’obra El gratacel va ser un dels autors més destacats de l’any

© Fototeca.cat

D’entre tots els llibres en català publicats durant el 2010, alguns van destacar especialment per la seva qualitat: Espiral, de Manuel Baixauli; Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís; La pastoral catalana, de Julià de Jòdar; Maletes perdudes, de Jordi Puntí; Tenim un nom, de Vicenç Villatoro; No hi ha terceres persones, d’Empar Moliner; Egosurfing, de Llucia Ramis; La bellesa del diable, d’Isidre Grau; La casa de gel, de Joan Pons; El gratacel, de Màrius Sampere; El somni de Farringdon Road ; d’Antoni Vives; La felicitat dels dies tristos, de Pere Antoni Pons; Miracle a Llucmajor, de Sebastià Alzamora; Els convidats, d’Emili Teixidor; Males companyies, de Marc Cerdó; La pressa del temps, de Maria Barbal; La bicicleta estàtica, de Sergi Pàmies; El mar de la tranqui qitat, de David Castillo; L’any de la plaga, de Marc Pastor, i la reedició de Mister Evasió, de Blai Bonet.

Pel que fa a la poesia, Animals i plantes, de Marta Pessarrodona; Les dones i els dies (edició definitiva), de Gabriel Ferrater; La pell de brau (edició comentada), de Salvador Espriu; Entre bellesa i dolor, de Lluís Solà, i No era lluny ni difícil, de Joan Margarit.

Premis literaris 2010

En l’apartat d’assaig, memòries i estudis literaris, destaquen L’encantador de serps, de Josep Ballester; Esplendor i glòria de la Internacional Papanates, de Quim Monzó; Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), de Quim Torra i Jaume Clotet; Els plats trencats, de Francesc Sanuy; I la festa segueix, de Josep M. Espinàs; El malson, de Lluís Prenafeta; La màscara del rei Artur, de Pilar Rahola; Cartes a Clara, una periodista del segle XXI, d’Agustí Pons; No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall, d’Ignasi Moreta; El preu de la fam, de Laura de Andrés, i la reedició de Meditacions en el desert (1946-1953), de Gaziel.

Pel que fa les traduccions, convindria destacar l’exceqència d’Utopia, de Thomas More; Faust, de Goethe; Principiants, de Raymond Carver; Una part del tot, de Steve Toltz; Una terra estranya, de Jhumpa Lahiri; A contrallum, de Thomas Pynchon; L’última nit de Twisted River, de John Irving; Tota una vida, de David Grossman; Temps d’estiu, de J.M. Coetzee; El club dels optimistes incorregibles, de Jean-Michel Guenassia; Me’n recordo, de Joe Brainard; Juliet, Naked, de Nick Hornby; L’horitzó, de Patrick Modiano, i Allò que brilla com el mar, de Hiromi Kawakami.

Les absències de l’any

A més de Joan Triadú i Joan Solà, el 2010 va morir, el 4 de gener, Pere Anguera, historiador (56 anys); el dia 23, la crítica d’art i historiadora Maria Lluïsa Borràs (78 anys), i el 31 del mateix mes, l’escriptor, bibliotecari i dinamitzador cultural Martí Rosselló (56 anys). El 9 de febrer va traspassar l’escriptor i catedràtic d’Estudis Hispànics i Crítica Literària a la Universitat de Londres David Vilaseca (46 anys); el 17 de març va morir Robert Avril (61 anys), editor i fundador de l’editorial nord-catalana Llibres del Trabucaire, i el 23 del mateix mes Núria Folch (94 anys), l’editora i fundadora —amb el seu marit, Joan Sales— de la històrica editorial catalana Club Editor. El 26 d’agost va traspassar el filòsof, teòleg i escriptor Raimon Panikkar (91 anys), i el 29 de setembre, l’enginyer, lingüista i filòleg Jaume Vallcorba Rocosa (90 anys), deixeble de Pompeu Fabra.

Literatura castellana

L’autor Mario Vargas Llosa va guanyar el premi Nobel després de presentar la seva última novel·la, El sueño del celta

© Editorial Alfaguara

Vint anys després d’Octavio Paz, el premi Nobel va tornar a parlar la llengua de Cervantes gràcies a Mario Vargas Llosa. Aquest autor peruà, molt lligat a Espanya (té la doble nacionalitat), amb tres o quatre clàssics del segle XX darrere seu, va presentar, a més, una nova obra, El sueño del celta, biografia novel·lada de Roger Casement, cònsol britànic i patriota irlandès que va denunciar les brutalitats colonials del règim del rei Leopold II de Bèlgica al Congo Belga. Una altra Nobel de literatura, Herta Müller en aquest cas del 2009 i amb ànsia reivindicativa va provocar una polèmica durant la seva visita al VII Festival Internacional de Poesia Ciutat de Granada en comparar els cadàvers republicans del barranc de Víznar, on se suposa que es troba enterrat Federico García Lorca, amb les fosses comunes de musulmans a Bòsnia.

Continuant amb l’apartat de guardons, Clara Sánchez va iniciar la temporada guanyant el Nadal per Lo que esconde tu nombre (novel·la sobre la presència d’antics criminals de guerra nazis al Llevant espanyol que li va valer algunes cartes tan anònimes com amenaçadores); l’argentí Guillermo Sacco­manno es va endur, amb El oficinista, el Biblioteca Breve; Trabajos del reino, del mexicà Yuri Herrera, va inaugurar el premi Otras voces, otros ámbitos; Fer­nando Marías va obtenir el Prima­vera per Todo el amor y casi toda la muerte ; l’Alfaguara va anar a parar al xilè Her­nán Rivera Letelier per El arte de la resurrección ; els premis de la Crítica van enaltir El viajero del siglo, d’Andrés Neuman, i Fámulo, de Francisco Ferrer Lerín, dins els apartats de narrativa i poesia, respectivament; Víctor Conde va ser reconegut amb el Minotauro per Crónicas del Multiverso ; l’Anagrama d’assaig va recaure en Eloy Fernández Porta per €®O$. La superproducción de los afectos ; el Reina Sofía de poesia va exaltar la carrera de Francisco Brines; Javier Reverte va guanyar el Fernando Lara per Barrio Cero ; Ilde­fonso Falcones va triomfar en la categoria estrangera de l’italià premi Roma amb La mano de Fátima ; el Príncipe de Asturias de les lletres se’n va anar a França (passant pel Líban) sota el braç d’Amin Maalouf; els Nacionales de narrativa i poesia van guardonar, respectivament, Anatomía de un instante, de Javier Cercas, i Cuadernos 2000-2009, de José María Millares (mort al mes de setembre de 2009); Eduard Mendoza va guanyar el Planeta per Riña de gatos. Madrid, 1936 ; l’Herralde va ser pel colombià Antonio Ungar i l’obra Tres ataúdes blancos ; Josep Maria Castellet es va alçar amb el Nacional de les lletres i Anna Maria Matute va veure la seva trajectòria recompensada amb el Cervantes.

La reivindicativa Herta Müller va comparar els cadàvers republicans del barranc de Víznar amb les fosses comunes de musulmans a Bòsnia al VII Festival Internacional de Poesia Ciutat de Granada

© Festival Internacional de Poesia Ciutat de Granada

Aquest 2010 es van celebrar dos centenaris, els dels naixements de Miguel Hernández i Gonzalo Torrente Ballester. I les lletres hispanoamericanes van plorar la desaparició de dos dels seus gegants: Miguel Delibes i l’argentí Tomás Eloy Martínez, morts a 89 i 75 anys, respectivament. Però és llei de vida: n’hi ha que marxen i n’hi ha que arriben. L’edició espanyola de la revista Granta va escollir la seva primera llista dels millors 22 escriptors joves (és a dir, menors de 35 anys) en espanyol a banda i banda de l’Atlàntic. La nòmina era integrada, per ordre alfabètic, per Andrés Barba, Oliverio Coelho, Fede­rico Falco, Pablo Gu­tiérrez, Rodrigo Has­bún, Sonia Her­nández, Carlos Lab­bé, Javier Montes (que va presentar de passada la seva segona novel·la, Se­gunda parte ), Elvira Navarro, Matías Nés­polo, Andrés Neuman, Alberto Ol­mos, Pola Oloi­xarac (una de les sensacions de l’any amb Las teorías salvajes ), Antonio Ortuño, Patricio Pron, Lucía Puenzo, Andrés Ressia Colino, Santia­go Roncagliolo (també amb novetat a les llibreries: Tan cerca de la vida ), Samanta Schweblin (atenció als contes reunits a Pájaros en la boca ), Andrés Felipe Solano, Carlos Yu­shimito del Valle i Alejandro Zambra. La iniciativa, però, va ser rebuda amb força polèmica, tant per crítics de renom (Ignacio Echevarría li va dedicar un editorial incendiari) com per una blocosfera que va lamentar l’escassa presència femenina (menys d’un vint per cent), l’absència de membres de l’anomenada Generació Nocilla i que no hi hagués ni un sol representant de tota l’Amèrica Central i, en canvi, sí que n’hi hagués vuit nascuts a l’Argentina. Senyals, en qualsevol cas, de la independència d’un jurat que va treballar amb 300 manuscrits i que va voler valorar la qualitat literària abans que qualsevol mena de quota nacional o genèrica.

No va ser, doncs, un bon any per a la Generació Nocilla —o Afterpop, o mutant—. Ignorada de vegades, atacada d’altres (el crític Fernando Valls va semblar tenir-ne comptes pendents), va veure a més com una de les seves veus principals, la de Vicente Luis Mora, s’hi desmarcava dient que l’uniforme li venia massa ajustat tot just abans de publicar Alba Cromm, un thriller cibernètic amb què va donar el salt a una major com és Seix Barral. I un camí similar va seguir Jorge Carrión en presentar a Mon­dadori Los muertos, una curiosa proposta entre la metafísica fantàstica i el fanatisme televisiu (de passada, Ca­rrión es va enfrontar a Javier Marías mitjançant una sèrie d’editorials i cartes al director dins les pàgines del diari El País ). Tornant a Mora, però, cal dir que l’actual director de l’Institut Cervantes d’Albuquerque, a Nou Mèxic, va protagonitzar una de les fites de la temporada en signar tot sol, sota els més variats pseudònims, el número 320 de la revista Quimera, que precisament va dedicar al tema de les falsificacions literàries. Un tour de force (va inventar també diferents llibres) que merescu­dament figurarà dins la seva bibliografia particular.

Al costat oposat de l’espectre narratiu va aparèixer una de les obres més importants d’aquest 2010, el nou manual de la gramàtica de la RAE, que va substituir la versió del 1931 i que va representar el fruit d’onze anys de treball a càrrec de les vint-i-dues acadèmies de la llengua espanyola, coordinades per Ignacio Bos­que. I, parlant de rejovenir-se, cal esmentar que Alianza Editorial, tot i perdre els drets de l’obra de Jorge Luis Borges (que l’agent An­drew Wylie, anomenat el Xacal, va vendre a Random House Mondadori durant la fira de Frankfurt), va donar una nova aparença (amb noves portades, disseny i, de vegades, fins i tot traduccions) a la seva llegendària coqecció de butxaca.

El basc Unai Elorriaga va presentar la seva novel·la Londres es de cartón

© Unai Elorriaga

Altres novetats significatives van ser Una heredera de Barcelona, de Sergio Vila-Sanjuán; Londres kartoizkoa da (‘Londres és de cartró’), d’Unai Elorriaga; la recuperació de l’inèdit El Tercer Reich, de Roberto Bolaño; els best-sellers de Matilde Asensi, Venganza en Sevilla, i de Julia Navarro, Dime quién soy ; la coqecció de contes Compa­ñe­ras de viaje, de Soledad Puértolas (que, a més, es va convertir en la cinquena dona nomenada acadèmica de la RAE); Lo verdadero es un momento de lo falso, de Lucía Etxebarria; Dublinesca, d’Enrique Vila-Matas; la sàtira El millonario comunista, de Ramón de Es­paña; La estrategia del agua, de Lorenzo Silva; El asedio, d’Arturo Pérez-Reverte (que també va presentar el recull d’articles periodístics Cuando éramos honrados mercenarios ); Besaré tu cadáver, de Terenci Moix (dues noveqes negres que l’escriptor havia publicat els anys seixanta sota el pseudònim de Ray Sorel); La Universal, de Toti Martínez de Lezea; La piel afilada, de Josan Hatero; Libro de las caídas, d’Andrés Barba i de l’iqustrador Pablo Angulo; Corona de flores i Suomenlinna, de Javier Calvo; el retorn de Silver Kane/Francisco Gon­zález Ledesma amb La dama y el recuerdo ; Siete palabras, de Suso de Toro; Mantis, de Mercedes Castro; Las correspondencias, de Pedro G. Romero; Las huellas erradas, d’Eduardo Iriarte, i La cúpula del mundo, de Jesús Maeso de la Torre (que van ser premi Lo­groño i premi Alfonso X de novel·la històrica, respectivament); Habitación doble, de Luis Magrinyà; Quien sueña novela, de Raúl Guerra Garrido; Media vuelta de vida, de Carlos Peramo; Enigma, del misteriós Antoni Casas Ros; La novela de la memoria, de José Manuel Caba­lle­ro Bonald; Tiempo de vida, de Mar­cos Giralt Torrente; El cebo, de José Carlos So­moza; els relats d’El mes más cruel, de Pilar Adón; La noche sucks, de Blanca Riestra; la més o menys autobiogràfica Lo que me queda por vivir, d’Elvira Lindo; Historias de Roma, d’Enric González; La luz es más antigua que el amor, de Ricardo Me­néndez Sal­món; la sorprenent Black black black, de Marta Sanz; Inés y la alegría, d’Al­mudena Grandes (primer dels sis Episodios de una guerra interminable que l’escriptora dedicarà a la Guerra Civil); Turismo interior, de Marcos Or­dóñez; Invitación a un asesinato, de Carmen Posadas, i Hilo musical de Mi­qui Otero. I, en terrenys menys ficticis, La hora de los sensatos, de Leopoldo Abadía; El viaje al poder de la mente, d’Eduard Punset; Europa, de José Enrique Ruiz-Domènec; El oasis catalán (1975-2010), de Xavier Casals, i la monumental Vi­sión desde el fondo del mar, de Rafael Argullol.

Literatura anglosaxona

La mort de J.D. Salinger —autor que no havia publicat cap novetat durant els darrers quaranta-cinc anys i que estava envoltat per un halo de misteri, en part pel seu caràcter reclusiu, que el va portar a no concedir cap entrevista durant tres llargues dècades— va sacsejar la temporada nord-americana entre homenatges a la seva obra més coneguda, El vigilant en el camp de sègol, i rumors sobre totes les peces inèdites que podrien sortir a la llum amb la seva desaparició.

Mentre les esperàvem, el llibre anglosaxó que més rius de tinta va fer córrer durant aquest 2010 va ser Freedom, el retorn de Jonathan Franzen nou anys després de The Corrections. Si en aquella novel·la havia retratat les pors del país de les barres i els estels immediatament abans de l’11-S, la seva nova descripció de la societat de l’era Obama li va merèixer fins i tot la primera plana de la revista Time.

A l’altra banda de l’Atlàntic, A Jour­ney, l’autobiografia de l’exprimer ministre Tony Blair, es va convertir en l’obra memorial més venuda en menys temps a les illes britàniques (92.000 exemplars en els primers quatre dies en les llibreries). Les protestes per la participació d’Anglaterra a la darrera guerra de l’Iraq i pel paper de Blair dins la defunció del Nou Laborisme van fer, però, que el polític suspengués la festa de presentació del llibre i més d’una sessió de signatures.

Martin Amis va anar passant també d’un escàndol a un altre. Primer, durant la promoció de The Pregnant Widow, amb motiu de la qual va demanar la instal·lació de “cabines d’eutanàsia” pels carrers de Londres. I uns quants mesos més tard quan va aconseguir que l’editorial Peter Owen renunciés a publicar la biografia que li havia dedicat Richard Bradford gràcies a una convincent trucada del seu agent, Andrew Wylie, anomenat el Xacal.

Wylie va protagonitzar a més un interessant estira-i-arronsa estiuenc amb el totpoderós grup Random House relatiu als drets electrònics dels seus clients. Després d’amenaçar amb editar llibres digitals a través del seu propi segell, Odyssey Editions, l’agent va arribar finalment a un acord per un catàleg que inclou títols com la Lolita de Vladimir Nabokov.

Un altre signe dels temps va ser la polèmica protagonitzada per Orlando Figes, que, mitjançant un pseudònim, es va dedicar a criticar per internet l’obra d’historiadors rivals i a fer comentaris elogiosos sobre els seus propis llibres. En canvi, Philip Kerr, a l’hora de passar comptes amb Allan Massie a la pàgina d’Amazon.com, va criticar a cara descoberta la seva història de la família Stuart.

Si parlem d’història, cal dir que aquest 2010 es van complir dos segles del naixement d’Elizabeth Gaskell, un de la mort de Mark Twain i mig de l’aparició del clàssic Matar un rossinyol. Mirant cap endavant, la revista New Yorker va escollir una nova selecció de “20 under 40”, vint escriptors que no arriben a quaranta anys i que marcaran el futur de les lletres nord-americanes, com Jonathan Safran Foer, Nicole Krauss, Salvatore Scibona o Daniel Alarcón.

Rae Armantrout va guanyar el premi Pulitzer i el National Book Critics Circle Awards per la seva obra de poesies Versed

© Pulitzer Prize

Pel que fa als reconeixements, als Estats Units, les categories de narrativa i poesia dels premis Pulitzer van recaure respectivament en Tinkers, de Paul Harding, i Versed, de Rae Armantrout; els National Book Critics Circle Awards van anar a parar, dins els mateixos apartats, a Wolf Hall de Hilary Mantel i al Pulitzer d’enguany, Rae Armantrout mentre que el National Book Award va ser per a Jaimy Gordon per Lord of Mismule en narrativa i Terrance Hayes per Light­head, en poesia. A la Gran Bre­tanya, Troubles, de J.G. Farrell va rebre l’anomenat Booker perdut, corresponent a aquella edició de 1970 on un canvi de terminis havia deixat un munt d’obres fora de concurs. A més, Barbara Kingsolver va guanyar l’Orange per The Lacuna ; Howard Jacobson va obtenir el Man Booker 2010 per The Finkler Question i Brooklyn de Colm Tóibim va ser guardonat amb el Costa Prize.

Finalment, més enllà del ja esmentat J.D. Salinger, també van morir Martin Gardner (96 anys), Louis Au­chin­closs (92), Edwyn Morgan (90), David Markson (83), Alan Sillitoe (82), Robert B. Parker (77), Peter Orlovsky (76), Da­me Beryl Bainbridge (75), Erich Segal (70), Harvey Pekar (70) i Tony Judt (62).

Literatura francesa

Camille Laurens va presentar la novel·la Romance nerveuse, en la qual continua la seva enemistat amb la també escriptora Marie Darrieussecq

© C. Hélie Gallimard

Any mogut en les lletres gaqes pràcticament des del primer dia. El 4 de gener, quan es complia mig segle de l’accident de trànsit que va posar fi a la vida d’Albert Camus i tot el país començava a homenatjar el seu premi Nobel del 1957, encara no s’havia apaivagat la polèmica provocada pel president Nicolas Sarkozy, que va voler traslladar les restes de l’escriptor al Panthéon i només va aconseguir que els seus hereus, Catherine i Jean Camus, es barallessin agrament en públic. Per les mateixes dates, un altre membre del partit en el poder, Éric Raoult, va atacar Marie NDiaye pels seus comentaris sobre la condició “policial” del país i li va demanar respecte per les institucions, atesa la seva condició de premi Goncourt. En termes més privats, Camille Laurens i Marie Darrieussecq van viure una segona volta de la seva particular enemistat amb una novel·la i un assaig, Romance nerveuse i Rapport de police, respectivament, on es van continuar acusant l’una a l’altra de gelosia neuròtica i plagi. Només hi faltava, doncs, Michel Houe­llebecq. I l’etern enfant terrible va respondre per partida doble. Primer, com a víctima d’un article en el diari italià La Repubblica en què Tahar Ben Jelloun, jurat del Goncourt, jutjava la seva darrera obra, La carte et le territoire, mancada d’imaginació i de talent. I, més tard, en saber-se que en aquest mateix títol havia plagiat paràgrafs sencers de Wikipedia.

La vie est bréve et le désir saus fin, de Patrick Lapeyre, va ser l’obra guardonada amb el premi Femina

© P.O.L. / Helène Bamberger

El premi gros de les lletres franceses, el Goncourt, va recaure finalment en Michel Houellebecq per La carte et le territoire. A més, el Renaudot va reconèixer Apocalypse bébé de Virginie Despentes; Patrick Lapeyre es va endur el Femina amb La vie est brève et le désir sans fin i Éric Faye va guanyar el Gran Prix du Roman de l’Acadèmia Francesa gràcies a Nagasaki.

Aquest 2010, a més, ens va deixar el premi Goncourt Bernard Clavel, a 87 anys.

Literatura italiana

Quatre títols en només sis mesos. Aquesta va ser la fita editorial del 2010 d’un Andrea Camilleri amb 85 anys a l’es­quena. Dos dels llibres van estar pro­tagonitzats pel popular comissari Mon­talbano: La caccia al tesoro i Acqua in bocca, aquest darrer escrit a quatre mans amb Carlo Lucarelli, que va afegir a la trama el seu inspector Grazia Negro. I els altres dos van ser Il nipote del Negus, sobre un familiar de Haile Selassie inscrit en una escola de la Caltanissetta del 1929, i L’inter­mit­tenza, protagonitzada pel director general d’una empresa que mira de sobreviure a la crisi i als seus problemes personals.

Alessandro Baricco narra la història de quatre joves a la Torino dels anys 1970 en l’obra Emmaus

© Feltrinelli Editore

Altres obres destacades de la temporada van ser Emmaus, on Alessandro Baricco narra la peripècia de quatre joves que s’inicien en l’amor, el sexe, la violència i la mort a la Torí de la dècada de 1970; Il tempo che vorrei, de l’actor i presentador televisiu Fabio Volo; Le perfezioni provvisorie i els relats de Non esiste saggezza, de l’exjutge Gianrico Ca­ro­fi­glio; La vita autentica, de Vito Mancuso; Hanno tutti ragione, de Paolo Sorrentino; Acciaio, opera prima de Silvia Avallone, i, òbviament, Il cimitero di Praga, l’esperat retorn d’Um­berto Eco a la novel·la.

Dins l’apartat de premis, Michela Murgia va guanyar el Campiello gràcies a Accabadora, Nicola Lagioia va obtenir el Viareggio per Riportando tutto a casa, i Antonio Pennacchi va ser guardonat amb l’Strega per Canale Mus­solini. A més, Aldo Busi va obligar la seva editorial a retirar Aaa! del quintet d’obres finalistes al Bari per les, segons ell, connotacions feixistes d’aquest premi.

Finalment, quan es complien 35 anys de l’assassinat de Pier Paolo Pasolini, la fira del llibre antic de Milà va presentar un text suposadament inèdit pertanyent a Petroli, la seva darrera (i inacabada) novel·la. A més, Itàlia es va aco­miadar aquest 2010 d’Edoardo Sanguineti, poeta membre del Gruppo 63 que va morir a 79 anys.

Literatura alemanya

Georg Klein va guanyar el premi de la Fira del Llibre de Leipzig per Roman unserer Kindheit (‘Novel·la de la nostra infantesa’)

© Leipziger Messe GmbH / Roland Bonb

Amb només divuit anys, Helene Hegemann es va convertir en la sensació de l’any literari alemany gràcies a Axolotl Roadkill (‘Mort a la carretera d’un axolotl’), especialment després d’haver-se descobert que havia copiat pàgines senceres d’una altra obra (Strobo, signada per un tal Airen) i de defensar-se dient que en un món sense originalitat allò que de debò importa és l’autenticitat, i que el jurat del premi de la Fira del Llibre de Leipzig s’hi mostrés d’acord i mantingués l’obra entre les cinc finalistes d’un guardó que, en qualsevol cas, va recaure finalment en Georg Klein per Roman unserer Kin­d­heit (‘novel·la de la nostra infantesa’).

Una altra fira, la de Frankfurt, va concedir el seu Premi de la Pau a l’israelià David Grossman. I, sense abandonar el terreny dels guardons, els premis Georg Büchner de l’Acadèmia Alemanya i Thomas Mann van reconèixer les trajectòries literàries de Reinhard Jirgl i Christa Wolf, respectivament, mentre que l’Ingeborg Bachmann va anar a parar a mans de Peter Wawerzinek per Rabenliebe (‘Amor obscur’) i el Deutscher Buchpreis va ser per a l’obra Tauben fliegen auf (‘Falcons sense falconers’), de la suïssa d’origen serbohongarès Melinda Nadj Abonji.

Aquest 2010, Heike Görtemaker va presentar la primera biografia acadèmica d’un personatge tan polèmic com misteriós dins la història alemanya recent, Eva Braun: Leben mit Hitler (‘Eva Braun: vida amb Hitler’), i el seu veredicte va resultar demolidor: la companya del führer era una nazi convençuda que, tot i ser conscient de la Solució Final i de l’Holocaust, va donar sempre consol psicològic i amorós a la seva parella.

I un altre títol cabdal de l’any dins la no-ficció va ser Grimms Wörter: Eine Liebeserklärung (‘Les paraules dels Grimm: una declaració d’amor’), tercera i sembla que última part de les memòries del premi Nobel Günter Grass, que aquí va tractar la seva estimació pel diccionari de la llengua alemanya dels germans Grimm i, per si hi havia alguna mena de dubte, el caràcter obligatori del seu ingrés adolescent dins les Waffen-SS.

Literatura de l’Europa de l’Est

L’any literari rus va començar, i pràcticament es va tancar, amb homenatges dedicats a dos noms cabdals del seu segle XIX en particular i de les lletres universals en general: si el 29 de gener es van complir 150 anys del naixement d’Anton Txékhov, el 20 de novembre va marcar el centenari de la mort de Lev Tolstoi. I cent anys hauria complert precisament el 26 d’abril Mehmed-Maša Selimoviv, escriptor nascut a la localitat bosniana de Tuzla però que va desenvolupar la seva carrera a partir de la llengua i la cultura sèrbies.

Victor Martinovich va veure com el president de Bielorússia prohibia la seva novel·la Paranoia en veure's identificat en un dels personatges

© Astrel SPb

També va ser temps per a tres polèmiques de caràcter força divers. Per una banda, Victor Martinovich va veure com la seva novel·la distòpica Paranoia era prohibida a Bielorússia després que el president Aleksander Lukaixenko s’hi reconegués presentat de manera poc amable en un dels personatges. Per una altra, Artur Domosławski va presentar Kapuściński non fiction, biografia en la qual va acusar al seu mentor i amic Ryszard Kapuściński d’espiar per les autoritats comunistes poloneses i de falsejar aspectes de les seves obres. Dins un terreny més anecdòtic, el txec Jan Cem­pírek va reconèixer ser l’autor de Cavall blanc, drac groc, denúncia de la situació dels immigrants vietnamites al seu país que, suposadament, havia signat una jove membre d’aquesta ètnia, Lan Pham Thi. Cempírek havia fins i tot contractat una actriu per donar cara a la noia, però la consecució del premi del Club del Llibre de la República Txeca i la pressió d’una premsa que només podia parlar amb l’autora mitjançant correus electrònics van acabar revelant la malifeta.

Parlant de premis, els també txecs Milan Kundera i Václav Havel van ser guardonats amb el Reino de Redon­da, que concedeix Javier Marías des d’Espanya, i el Kafka, respectivament, mentre que el best-seller nacional rus va ser per a Batejat amb creus, l’autobiografia d’Eduard Kochergin. A més, Elena Ko­liadina va ser guardonada amb el Boo­ker rus per La Creu de les Flors, i Pavel Basinky va obtenir el premi Gran Llibre per Liev Tolstói: Fugida al Paradís.

Finalment, cal esmentar que els darrers dies del 2009 va morir l’escriptor serbi Milorad Pavic, a 80 anys, i que aquest 2010 van traspassar el rus Andrei Voznesensky (77 anys) i Bobi Tsankov, periodista conegut com Roberto Saviano búlgar, que a 30 anys va ser assassinat de cinc trets en un carrer de Sofia per un sicari a sou dels mafiosos germans Marimov.