La crisi econòmica; la fi de la televisió analògica a l’Estat espanyol i una nova regulació en el sector audiovisual; dimissions i canvis en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), i l’aparició d’un nou diari en català, Ara, i la de Wikileaks van ser els fets més destacats de l’àmbit de la comunicació del 2010.
Wikileaks
L’esdeveniment periodístic més rellevant pel que fa a l’àmbit internacional van ser les filtracions del portal d’internet Wikileaks, fundat pel periodista australià Julian Assange. Al mes de juliol va publicar 92.000 arxius secrets de l’exèrcit nord-americà relacionats amb la guerra de l’Afganistan i, al final de l’any, d’acord amb alguns dels rotatius més prestigiosos del món, va destapar milers de papers secrets del Departament d’Estat del Govern dels Estats Units. Aquestes filtracions, que inclouen referències a polítics i governs de mig món, van ser l’inici d’una persecució mediàtica i financera contra el portal Wikileaks. Així mateix, i en plena polèmica, el periodista Julian Assange va ser denunciat per abusos sexuals a Suècia i diversos fiscals nord-americans estudiaven la possibilitat d’acusar-lo d’espionatge. El diumenge 19 de desembre, el director d’El País, que va ser un dels rotatius que van difondre les filtracions, va escriure un extens article que argumentava la decisió del diari de publicar aquests continguts en nom del periodisme compromès i crític amb les males pràctiques del poder.
La publicitat en els mitjans
Des de l’any 2008, la conjuntura de crisi econòmica ha tingut un gran impacte sobre el mercat publicitari i, en conseqüència, sobre els ingressos per publicitat de tots els mitjans de comunicació, tant els de titularitat pública com privada. Si a la crisi s’afegeixen les transformacions tecnològiques i dels hàbits de consum cultural, especialment entre les generacions més joves, el sector de la comunicació té damunt la taula grans reptes si vol ser viable empresarialment. Pel que fa a l’any 2010, els efectes d’aquesta situació van ser diversos: creixent precarietat laboral entre els professionals de la informació; expedients de regulació d’ocupació a diversos grups de comunicació —IB3, Televisió Espanyola (TVE), Avui, l’agència Efe, els Grups Zeta, Godó i Prisa—; tancament d’algunes publicacions —com Man o Zero —, i pèrdua de la independència periodística, en bona part pels vincles i la dependència creixent dels mitjans respecte dels poders polítics i econòmics.
Pel que fa al servei públic audiovisual, el 2010 va consolidar la supressió de la publicitat a Televisió Espanyola, que portava 54 anys emetent anuncis. La iniciativa legislativa del Govern socialista, inspirada en el model francès impulsat per Nicolas Sarkozy, va satisfer la Unión de Televisiones Comerciales Asociadas (UTECA), la patronal de les televisions privades.
Fins a l’entrada en vigor de la nova llei de finançament, TVE emetia uns deu minuts de publicitat per hora —uns 8.200 anuncis cada any—. Aquest temps televisiu es va destinar a realitzar uns informatius més llargs. Tanmateix, TVE va mantenir el patrocini en aquells esdeveniments esportius que ja tenia contractats i va continuar disposant d’un cert marge a l’hora d’emetre publicitat institucional o social. El nou escenari va suposar canvis en l’ens. Al mes de gener, Javier Pons, director de la cadena, que s’havia mostrat crític amb la decisió del Govern de Zapatero, va ser destituït com a director de TVE i va ser substituït per Santiago González, fins llavors director de Ràdio Nacional d’Espanya.
Arran de la supressió de publicitat a TVE, diversos estudis van analitzar quins serien els formats i mitjans beneficiats. Així, un estudi encarregat per l’empresa Microsoft va assenyalar que el 26% de la despesa que es destinava a TVE aniria a altres cadenes de televisió, el 24% no s’arribaria a reinvertir, el 21% s’invertiria en ràdio, publicitat exterior i mitjans impresos, el 8% aniria a la xarxa internet i la resta romandria a TVE, en forma de patrocinis.
L’arribada de la TDT
L’apagada analògica i l’arribada de la Televisió Digital Terrestre (TDT) al conjunt del territori espanyol va suposar un canvi tecnològic de gran transcendència. En el cas de Catalunya, el procés es va iniciar al mes de juliol del 2009, va continuar al mes de febrer —que va afectar 640 municipis de 28 comarques catalanes— i va finalitzar a la primeria d’abril.
El nou escenari tecnològic ha suposat una gran proliferació de canals i de freqüències que, segons molts experts, ha banalitzat la capacitat d’emissió i amenaça la sostenibilitat del sistema televisiu. La fragmentació del sistema fa molt complicada la viabilitat econòmica de tantes emissores. De fet, un estudi publicat al principi d’any per l’Observatori Audiovisual Europeu demostra el gran moviment del sector a Europa. Durant l’any 2009, es van posar en marxa 245 nous canals de televisió a la Unió Europea (UE), i se’n van tancar 220, entre els quals figuraven els 100 canals de la xarxa Localia del Grup Prisa. La xifra total de canals televisius en funcionament als 27 països de la UE arriba als 7.200. Pel que fa al nombre d’emissores per països, l’Estat espanyol ocupa el cinquè lloc (amb 195), i només té per davant el Regne Unit (1.033), Itàlia (388), França (297) i Alemanya (277).
En un context incert i molt difícil, el Congrés dels Diputats espanyol va aprovar a mitjan març la Llei general de la comunicació audiovisual. El text va obtenir el suport de Convergència i Unió i el vot en contra, per raons diverses, del Partit Popular, Esquerra Republicana de Catalunya i Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya.
Aquesta llei permet un màxim de publicitat de 19 minuts per hora, que inclou els anuncis convencionals, les autopromocions i les telepromocions. La norma també estableix un règim de concessió, arrendament, cessió, renovació o extinció de les llicències audiovisuals i reconeix alhora el dret de les operadores a impulsar canals de pagament. També es regula més estrictament la protecció dels menors i s’obliga a les cadenes a classificar els continguts per edats i a utilitzar codis digitals especials que facilitin un cert control dels adults sobre els continguts que veuen els fills menors.
La Llei general de la comunicació audiovisual va rebre crítiques d’alguns sectors culturals catalans perquè referma l’hegemonia de l’oferta monolingüe en castellà per a totes les emissions televisives d’àmbit estatal i no garanteix el respecte de totes les llengües de l’Estat. Però les principals crítiques a la llei —des dels partits polítics d’esquerres i des dels sindicats de periodistes— van subratllar l’alt grau de servilisme del Govern respecte d’alguns grups privats de comunicació i l’amenaça que suposa per al futur del sector públic audiovisual. Fins i tot, el Consell Assessor de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va emetre un comunicat crític amb la nova llei estatal atès que “col·lideix amb les competències de la Generalitat en matèria de mitjans de comunicació i s’estableix una asimetria excessiva entre les obligacions que tenen operadors públics i privats pel que fa als continguts”.
Any de convulsions a la CCMA
Enric Marín (al centre) va prendre el relleu al capdavant de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) després de la marxa d’Albert Sáez (foto, primera trobada del consell de govern)
© CCMA
L’any 2010 va ser molt agitat per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Al mes de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar, amb el vot contrari del Partit Popular i Ciutadans, el mandat marc que estableix els eixos bàsics del sistema públic audiovisual català. El text referma el sistema de finançament mixt dels mitjans públics catalans i defineix els objectius que han de regir-los. Aquests són: la qualitat informativa i la defensa del pluralisme; la difusió de continguts culturals i educatius de qualitat; la promoció de la integració de les persones nouvingudes; la potenciació de la indústria audiovisual; la promoció de les llengües catalana i aranesa; la promoció de les noves tecnologies; la voluntat d’universalitat en l’accés a les prestacions del servei públic audiovisual, i la professionalitat, independència i responsabilitat dels periodistes.
El mandat marc aprovat pel Parlament, juntament amb les lleis de la CCMA, del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) i de l’audiovisual, va completar l’arquitectura audiovisual del país pel que fa als mitjans públics. Ja definit l’entorn legislatiu, l’any 2010 s’havia de signar un nou contracte programa —que defineix els objectius específics de servei públic i les aportacions públiques per a assolir-los— entre la CCMA i el Govern de la Generalitat. Però la conjuntura política —al mes de novembre es van celebrar eleccions al Parlament i Convergència i Unió va prendre el relleu del tripartit— i un seguit de crisis i dimissions a la CCMA no van fer possible la signatura del nou contracte programa.
Al mes de març, Albert Sáez, fins llavors president del Consell de Govern de la CCMA, va renunciar sobtadament el seu càrrec i es va incorporar a El Periódico com a director adjunt. Sáez, que va aqegar motius personals, va ser fitxat per Enric Hernández, que es va incorporar al mes de febrer com a director al rotatiu del Grup Zeta després de ser el responsable de l’edició catalana d’El País.
El vicepresident del Consell de Govern de la CCMA, Roger Loppacher, va assumir transitòriament el càrrec fins que el Parlament, al mes d’abril, va escollir Enric Marín, professor universitari expert en comunicació i exsecretari general de Comunicació durant el primer tripartit. L’elecció de Marín va resultar molt polèmica. El Govern tripartit es va veure obligat a modificar la llei de la CCMA, a través d’un decret, per fer-ne viable el nomenament. L’oposició va criticar el Govern per una decisió que no respectava l’esperit de consens i de desgovernamentalització dels mitjans públics; els partits del Govern tripartit, per la seva banda, van acusar Convergència i Unió de voler pervertir l’esperit de la llei i utilitzar-la com a mecanisme de bloqueig.
Finalment, Marín va ser escollit president del Consell de Govern de la CCMA per majoria simple, si bé els resultats de les eleccions de novembre, amb la clara victòria de CiU, auguraven un nou canvi a la cúpula de la CCMA.
Tanmateix, la dimissió de Sáez i el seu canvi per Marín no va ser l’única. Al mes de juliol, la directora general de la CCMA, Rosa Cullell, va presentar la seva renúncia. Va argumentar motius personals i professionals, encara que eren conegudes les seves discrepàncies de criteri tant amb Enric Marín com amb altres membres del Consell. El llegat de Rosa Cullell, que va ser substituïda eventualment pel director de Catalunya Ràdio, Ramon Mateu, va ser el lliurament al Consell d’un pla de viabilitat de la CCMA.
D’altra banda, la recepció de TV3 a diferents territoris de parla catalana va continuar sent objecte de controvèrsia. Al mes de desembre, un jutjat de València va denegar a la Generalitat Valenciana el tancament del repetidor de Mondúver, que emet el senyal de TV3 al País Valencià. El Govern valencià va començar les accions per tancar la xarxa de repetidors l’any 2007. Dels 13 repetidors instal·lats per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), en l’actualitat, n’hi ha 3 de tancats i 3 més d’expedientats. Això no obstant, la fi de la batalla pel tancament de repetidors està en mans del Congrés: si prospera la iniciativa legislativa popular per una Televisió sense Fronteres impulsada per ACPV, les emissions de TV3 al País Valencià tindran cobertura legal.
Pel que fa als continguts de TV3, 2 reportatges de l’emissora van crear polèmica. El programa Sense ficció va emetre al mes de juny “Adéu Espanya”, que no va agradar gens al nacionalisme espanyol. En canvi, setmanes abans, la direcció de TV3 va decidir posposar l’emissió del reportatge “Monarquia o República?”, segons va comunicar “per ampliar encara més el rigor del treball”.
En el món de la televisió, també cal destacar la fusió de les cadenes Telecinco i Cuatro. L’acord va suposar l’adquisició del 22% de Digital + per Telecinco. Una de les conseqüències de la fusió va ser l’anunci de la desaparició de CNN+, en què dirigia un programa Iñaki Gabilondo. D’altra banda, al mes de juny, la filial de la productora Mediapro, que gestiona els drets del futbol, va sollicitar l’obertura d’un concurs de creditors per les dificultats d’afrontar el pagament que, per decisió d’un tribunal de Madrid, havia de pagar a Sogecable.
Al mes de juliol, es va anunciar que el grup audiovisual Vértice 360 comprava Lavinia, una de les principals empreses catalanes del sector, presidida pel periodista Antoni Esteve. Al principi d’any, el grup Lavinia va guanyar el concurs per a explotar els serveis audiovisuals centrals de la Comissió Europea i, posteriorment, va guanyar el concurs per a gestionar els informatius de BTV, la televisió de Barcelona, que des de la tardor del 2008 dirigeix el periodista Àngel Casas.
Aquest 2010 també va portar canvis al Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Al mes de juliol, va tancar la seu del carrer Entença i es va traslladar al carrer Sancho de Ávila, al cor del districte 22@. Uns dies abans, Carme Figueras, diputada pel PSC al Parlament de Catalunya, va ser nomenada membre del CAC en substitució del periodista Rafael Jorba.
Nou diari en català
El fet més rellevant de l’any va ser l’aparició d’un nou diari en català. Ara va arribar als quioscos el 28 de novembre, data de les eleccions al Parlament de Catalunya. El nou rotatiu, dirigit pel periodista Carles Capdevila, ha estat impulsat per un grup de professionals coneguts —Toni Soler, Albert Om i Antoni Bassas, entre d’altres— i per empresaris amb voluntat de fer país. Entre ells, Artur Carulla, fill del creador de Gallina Blanca i del grup Agrolimen, i Fernando Rodés, fill de Leopoldo Rodés. El rotatiu va tenir molt bona acollida, i aspira a fer un diari multiplataforma que aprofiti les possibilitats de comunicació i interacció que ofereixen les tecnologies de la informació i la comunicació.
També, amb relació a l’ús del català, el diari Público, propietat de l’empresa Mediapro, incorpora, des de la diada de Sant Jordi, un suplement diari de 12 pàgines escrites íntegrament en català. El delegat de Público a Catalunya és Josep Carles Rius, exsubdirector de La Vanguardia i exdegà dels periodistes catalans.
La resta de les notícies de l’any relacionades amb la premsa no van ser tan positives. Així, l’acord de Prisa amb el grup inversor nord-americà Liberty va crear força malestar entre els treballadors. Els comitès d’empresa d’Unión Radio, Santillana, Sogecable, Ítaca, Cinco Días, As, El País, Prisacom, entre altres empreses, van lamentar la manca d’informació sobre els detalls de l’operació i van afirmar que “seria interessant entendre com un fons especulatiu compra la meitat d’una empresa amb forts deutes i, al mateix temps, es manté al marge de la gestió”.
L’Avui i La Vanguardia van reduir la seva plantilla. En el cas del primer, també va canviar de director: Salvador Cot va ser substituït per Xevi Xirgo, un periodista que havia treballat molts anys a El Punt. Precisament, aquest diari gironí va rebre el Premi Nacional de projecció social de la llengua catalana que atorga el Consell Nacional de la Cultura i les Arts.
Pel que fa a l’escena internacional, va destacar l’adquisició per un dòlar de la revista Newsweek, que el 2009 havia perdut trenta milions de dòlars. El nou propietari és el fundador de Hartman International Industries, empresa que fabrica equips d’àudio per al sector de l’automòbil. En una operació semblant, al març, Alexander Lebedev, milionari rus i exagent del KGB, va comprar el diari britànic The Independent per una lliura. L’any 2009, Lebedev ja va adquirir el diari londinenc Evening Standard i el va convertir en gratuït.
Pel que fa als aniversaris, al gener, el setmanari El Triangle, fundat per impulsar el periodisme d’investigació, la informació crítica i l’opinió progressista, va celebrar el seu vintè aniversari. Al març, l’Agència Catalana de Notícies (ACN) va complir deu anys. A l’octubre, la publicació electrònica Vilaweb va celebrar, a la nova seu del Raval, el quinzè aniversari. Els fundadors Vicent Partal i Assumpció Maresma van convocar els pioners d’internet a Catalunya i van anunciar que l’empresa estava preparant una publicació en format iPAD.
Al cap d’uns dies, Richard Branson, el propietari de Virgin, va llançar la publicació per iPAD Project, on es pot observar com seran les revistes digitals del futur.
Canvis en el Col·legi de Periodistes i pèrdues
Al mes de març, es van celebrar eleccions al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Josep Maria Martí va ser escollit nou degà i va prendre el relleu de Josep Carles Rius, que havia estat escollit degà arran de la mort sobtada de Josep Maria Huertas. La candidatura encapçalada per Martí es va imposar a la de Salvador Cot.
Pel que fa a les pèrdues durant l’any, van destacar les morts del dibuixant d’origen xilè Fernando Krahn, col·laborador habitual de La Vanguardia ; de Carles Nadal, cronista de política internacional de referència que també treballava en el diari de la família Godó, i de Carlos Mendo, un dels fundadors del diari El País, conegut tertulià del programa Hora 25 de la Cadena Ser i especialista en política internacional.