Àsia
Unstudio va presentar la Torre Ardmore, un gratacel d’apartaments de luxe que s’estructura com una columna vertebral amb una façana articulada en diferents textures orgàniques d’obertures horitzontals i verticals
© UN studio / Iwan Baan
A Singapur, l’arquitecte holandès Ben van Berkel (Unstudio) va acabar un espectacular gratacel d’habitatges de luxe de 36 plantes d’alçària. L’expressionista Torre Ardmore té la forma d’una gran columna vertebral dins la qual s’integra el paisatge del Sud-est asiàtic, que segueix diferents estratègies compositives: l’articulació de la façana, que crea diferents textures orgàniques amb obertures horitzontals i verticals; les vistes a la ciutat a través de grans superfícies vidrades, finestres panoràmiques i balcons de doble alçària; la imatge de l’entorn natural que penetra a l’interior dels apartaments, o la introducció de la transparència i les interpenetracions dels jardins arran de terra, gràcies a la seva estructura elevada. Des del Japó, el dissenyador Xavier Mariscal va rebre l’encàrrec d’una constructora per a dissenyar un prototip d’habitatge unifamiliar destinat a les prefectures de Tòquio i Kanagawa. Els habitatges, plantejats com una barreja de cultura mediterrània i japonesa, es començaran a construir el 2014.
Amèrica
Al novembre, es va obrir al públic el 4 World Trade Center, a la zona zero de Manhattan, el primer edifici d’oficines que ocupa part de l’emplaçament de les desaparegudes Torres Bessones. De 300 m d’alçària i dissenyat pel japonès Fumihiko Maki, es tracta d’un edifici sobri i minimalista, amb una façana de vidre que absorbeix els reflexos del cel i, fins i tot, sembla que desapareix. La seva part inferior té forma d’un paral·lelogram que s’estreny a mesura que puja, i acaba en trapezoide. Al vestíbul –el més gran de l’illa– destaca el mur de granit polit que reflecteix els arbres del parc del Memorial, així com la immensa pantalla que reprodueix imatges de cascades, vegetació i cels.
A l’emergent zona de Polanco, a Mèxic, l’arquitecte britànic David Chipperfield va finalitzar l’edifici que allotja la col·lecció d’art contemporani de la Fundació Jumex. El museu, situat al costat del Teatre Cervantes i del Museu Soumaya, s’insereix en un corredor cultural que integra aquests equipaments amb grans parcs i torres d’habitatges exclusius. Construït amb el luxós marbre autòcton (jalapa ), té una superfície de 7.000 m2, distribuïts en cinc nivells: l’espai de la galeria principal ocupa els dos nivells superiors i aprofita la llum natural; a les plantes inferiors s’emplacen altres serveis. L’exterior destaca per la seva volumetria escalonada de formigó blanc i les diferents façanes que miren cap als carrers i les places de l’entorn.
L’equip Pm, Mt va construir l’hospital de Puyo, a l’Equador, que consta de 21 pavellons construïts en sec, amb elements prefabricats i materials de la indústria local
© Pm, Mt / Sebastián Crespo
L’equip Pm, Mt, format pel madrileny Patricio Martínez i el barceloní Maximià Torruella, va construir a Puyo (Equador) un hospital de 12.000 m2, seguint els principis paramètrics que combinen les variables per tal de donar resposta a diferents circumstàncies funcionals amb rapidesa i eficàcia: "Es tracta de solapar i optimitzar els processos fent-los més eficients i reduint el temps de construcció i posada en marxa d’un hospital", van explicar els arquitectes. Per fer front a la manca d’infraestructures sanitàries basen la seva estratègia en la prefabricació, la construcció en sec i el compromís amb les indústries locals. Va ser així com es van aixecar 21 pavellons modulars units mitjançant una coberta inclinada i dos passadissos principals –un més funcional i l’altre públic–. Aquesta disposició i una sèrie de patis intermedis permeten que totes les dependències rebin llum i ventilació naturals. El projecte és el primer d’un seguit d’equipaments hospitalaris que construiran en altres indrets, com a Guinea Equatorial o Angola.
Europa
A Marsella es va inaugurar l’edifici de la companyia naviliera CMA CGM, de Zaha Hadid, recobert de vidre blavós
© Hufton + Crow / Zaha Hadid
El 2013 va ser l’any de la capitalitat cultural de Marsella i la Provença, un esdeveniment que ha transformat el paisatge urbà de la ciutat francesa. El canvi ha estat produït per diferents projectes, entre els quals destaca el nou Museu de les Civilitzacions d’Europa i de la Mediterrània (MuCEM), de l’algerià Rudy Ricciotti. Situat entre el Vieux-Port i el districte de La Joliette, el MuCEM vol ser una casba vertical, embolcallada amb un vel metàl·lic foradat. Un altre edifici emblemàtic és el gratacel de 147 m que la naviliera CMA CGM ha construït al port industrial, i que és obra de Zaha Hadid: un volum fracturat, cobert d’una doble pell de vidre blavós que, en arribar al cim, es parteix en dos. Seguint la iniciativa veïnal, Marsella també ha rehabilitat l’antiga fàbrica de tabac per allotjar el centre cultural La Friche; i el Fons Regional d’Art Contemporani (FRAC), del japonès Kengo Kuma, una versió en tres dimensions del "museu sense murs" d’André Malraux, que neix amb la intenció de ser lloc de vida i moviment. El dinamisme s’expressa en la façana fragmentada en petites peces de vidre, d’opacitats diferents, que, des del carrer, crea efectes d’il·lusionisme òptic. El cos principal conté els espais expositius i un centre de documentació i, al costat, una petita torre inclou l’auditori i els tallers; ambdues parts es connecten per un sistema de passeres. Una de les intervencions més interessants, en aquesta ciutat, va ser la rehabilitació dels espais públics del port vell, obra del paisatgista Michel Desvignes: la seva defensa d’una arquitectura senzilla, sense pretensions, gairebé feta a mà, s’expressa en els detalls, com el paviment que emula les llambordes de la fàbrica romana. La proposta contrasta especialment amb la sofisticada pèrgola d’acer inoxidable polit que Norman Foster va dissenyar per al mateix espai.
A Chauffailles (Borgonya), un equip d’arquitectes barceloní (Calderón, Folch i Sarsanedas) va acabar el centre cultural dedicat a l’heroi de la resistència local, Léonce-Georges. El resultat és un edifici que, partint de la preexistència d’una vella granja, presenta un programa multifuncional capaç de donar resposta a diferents necessitats. La intervenció es va centrar en la recuperació d’alguns elements locals, com les encavallades de fusta, els murs de pedra o la coberta de teula ceràmica, als quals s’afegí un nou cos fet amb fusta de la zona.
Des de París, va arribar la notícia de la futura rehabilitació dels grans magatzems de La Samaritaine, encarregada a l’equip japonès SANAA (Kazuyo Sejima-Ryue Nishizawa). A partir del 2016, a més dels renovats magatzems, l’espai acollirà oficines i un hotel de luxe però, per exigències de l’Ajuntament, també s’hi inclouran 96 habitatges socials. L’edifici principal del carrer de Rivoli tindrà una façana ondulada i serigrafiada, amb l’aparença immaterial que sempre identifica l’obra dels arquitectes japonesos. A Alemanya, el mateix equip va concloure el pavelló de producció de la factoria Vitra, de Weil am Rhein. Es tracta de la seva primera obra industrial: un cercle perfecte i evanescent, folrat de plexiglàs laminat blanc i brillant. La idea de l’estructura circular no és habitual en un edifici d’aquestes característiques, però parteix de la consideració que, actualment, la logística i la producció ja no es plantegen de manera rígida i jeràrquica, sinó flexible. A l’interior, delimitat pels diferents matisos cromàtics entre els blancs i els grisos, la llum arriba gràcies a una filera de finestres paral·leles al sostre i una sèrie de finestres aïllades situades a la part superior de la façana. Per la seva banda, l’italià Renzo Piano va buscar la complicitat de la mateixa empresa alemanya per comercialitzar un producte sorgit de les seves recerques sobre l’habitatge mínim. La cabina Diògenes és un prototip de fusta i alumini de 6 m2, amb la imatge de la casa essencial, tot i que amaga una estructura tècnica de gran complexitat per satisfer les exigències de sostenibilitat i eficiència energètica en la producció, l’ús i la seva posterior eliminació.
D’un habitatge mínim a un equipament de dimensions desorbitades. Sant Petersburg va inaugurar al maig el gran Teatre Mariinski II, dedicat a l’òpera i el ballet. El teatre, de 80.000 m2, completa el triangle cultural format per l’antic teatre i la sala de concerts obert el 2006. És obra de l’estudi canadenc Diamond Schmitt, que ha projectat una sala clàssica i sumptuosa, folrada de fusta de faig clara i parets de làmines translúcides d’ònix retro il·luminat. L’espectacle està servit: mentre que la llum del sostre augmenta amb unes cascades fetes amb vidre Swaroski, una monumental escala helicoïdal suspesa domina l’imposant vestíbul. També és de grans dimensions el nou projecte de Rem Koolhaas a Rotterdam. Aixecat a la vora del riu Mosa, amb la voluntat de regenerar el districte sud de la ciutat, el conjunt de Rotterdam està concebut com una ciutat vertical formada per tres torres d’acer i vidre sobre un únic bloc de 30 m d’alçària que assoleix fins els 150 m, per allotjar 160.000 m2 d’oficines, apartaments, restaurants i un hotel. A Copenhaguen, es va inaugurar el Den Blå Planet (Planeta Blau), un aquari gegantí, dels arquitectes 3xn, que imita les formes dels remolins de l’aigua amb un disseny flexible i dinàmic i una vibrant façana folrada de peces d’alumini.
Sou Fujimoto va construir el pavelló anual de la Serpentine Gallery com un núvol de tubs d’acer de 20 mm entrellaçats
El japonès Sou Fujimoto va ser l’encarregat de construir el pavelló anual de la Serpentine Gallery londinenca, amb la instal·lació d’un núvol de tubs d’acer de 20 mm, a manera de paisatge artificial, i una gelosia a l’entorn dels jardins de Kensington. Aquest 2013 també va ser l’any de la nova Serpentine Sackler, la galeria d’art que Zaha Hadid va dissenyar a partir de l’ampliació d’un antic magatzem de pólvora del segle XIX. L’estructura fluida, feta amb una membrana tensada, i la façana de vidre contrasten amb la fàbrica de totxana de l’antic edifici; és la imatge de marca de l’arquitecta que, a l’interior, s’ha limitat a recuperar discretament l’espai dels magatzems com a sales d’exposicions. També a Londres, la Tate Britain es va rejovenir després de la llarga remodelació, que ha durat sis anys. Dirigit per l’equip d’Adam Caruso i Peter St. John, el canvi s’ha centrat en la captació de la llum natural, l’arranjament dels espais expositius i la posada en valor dels elements més emblemàtics, com la façana amb vistes al Tàmesi o la gran rotonda d’accés, que ara és el cor del museu, gràcies a la gran escala espiral que permet contemplar la vista inèdita dels soterranis, que allotgen restaurants i altres serveis.
Norman Foster va transformar el paisatge de Glasgow i el llit del riu Clyde amb l’espectacular auditori Scottish Hydro Arena, que se suma així a altres equipaments regeneratius com el Science Centre, el Riverside Museum, el museu del transport de Zaha Hadid o l’Scottish Exhibition and Conference Centre. L’auditori és un volum circular, de factura futurista i en forma de plat volador a punt d’alçar-se; és recobert d’una capa translúcida de plàstic aeroespacial EFTE i el corona una cúpula lleugerament inclinada. El seu color grisenc fa que, els dies ennuvolats, gairebé desaparegui, mentre que, al vespre, reclama tot el protagonisme amb l’acolorida il·luminació que el transforma en el plat volador que està a punt d’enlairar-se.
Estat espanyol
Còrdova va veure acabat el projecte de regeneració de la façana del Guadalquivir, amb la renovació de la seva riba, la limitació del trànsit rodat i la recuperació dels espais del nucli històric, com el pont romà, el passeig de la Ribera i els accessos a la mesquita. A Ceuta, Ángela García de Paredes i Ignacio García Pedrosa van finalitzar la nova biblioteca pública del barri sud. L’edifici, un volum compacte envoltat per diferents terrasses de lectura, respecta la transparència i la comunicació visual entre els diferents espais mentre s’adapta a la complexa topografia del lloc i a la densa trama urbana històrica; i ho fa assumint a l’interior un jaciment benimerí del segle XIV i obrint a l’exterior un mirador sota el qual es desplega el paisatge urbà actual. Diverses estratificacions de la ciutat que tanmateix són el leitmotiv del nou Centre de Ceràmica del barri de Triana, a Sevilla, són obra de l’estudi AF6 Arquitectos, que assumeix la complexitat de la zona, la barreja de patis, tallers d’artesania i cases populars, a través de dues parcel·les que contenen tres volums adossats de façanes diferents. El primer s’ha transformat en accés i està revestit de publicitat de la ceràmica Santa Ana; el segon era un edifici fabril, i el tercer, un habitatge de tres plantes. Les noves construccions s’adapten a l’alçària i la forma d’aquests volums preexistents mentre que, a l’interior, recuperen els antics forns, pous d’aigua, molins, tallers, dipòsits i magatzems. Per la seva banda, Madrid va presentar la primera obra del japonès Shigeru Ban a l’Estat espanyol. Com és habitual en la seva arquitectura, es tracta d’un pavelló temporal, fet de tubs de paper premsat fabricats a Saragossa; una estructura artesanal que es combina amb un joc de nusos de fusta. El pavelló, reciclable i reconstruïble, es va instal·lar als jardins de l’Escola de Negocis de l’Institut Empresa com a sala de conferències. I a Bilbao, el Col·legi Biscaia va inaugurar la tercera i última ampliació de la Ciutat Infantil, una escola destinada a alumnes entre zero i tres anys. La darrera intervenció, signada per l’equip Iriarte-Salvador, s’ha desenvolupat segons l’argument d’una arquitectura que protegeix els nens i, alhora, els permet observar l’entorn.
Països Catalans
Barcelona va esperar dotze anys per a veure en funcionament la reforma dels arquitectes Enric Sòria i Rafael de Cáceres del nou Born, que és el jaciment urbà més gran d’Europa
© Marçal Font / Born Centre Cultural
La crisi econòmica ha paralitzat l’activitat constructiva a Catalunya i, en conseqüència, la feina dels gairebé 10.000 arquitectes del nostre país. Per pal·liar-ne aquests efectes, es va impulsar un procés d’internacionalització de professionals cap als països de l’Amèrica Llatina, l’Europa de l’Est i l’Àsia que comença a donar alguns resultats. A més, el proppassat mes de juny es va fer pública la protesta col·legial contra la nova Llei de serveis professionals del Ministeri d’Economia, que suposa un fre a l’exercici professional ja que obre la porta als enginyers per projectar i dirigir les obres, envaint, d’aquesta manera, les atribucions dels arquitectes. Enmig d’aquesta difícil situació, Barcelona va inaugurar a la plaça de les Glòries Catalanes dos equipaments que representen la fi de l’arquitectura de l’excés. El Museu del Disseny DHUB, una obra de l’estudi MBM (Josep Martorell, Oriol Bohigas, David Mackay, Oriol Capdevila i Francesc Gual) acull les col·leccions dels anteriors museus: el Museu d’Arts Decoratives, Tèxtil i d’Indumentària, Ceràmica i Gabinet de les Arts Gràfiques, que està estructurat en dues parts: una part subterrània, que aprofita el desnivell de la plaça; i una altra, que es correspon amb l’imponent voladís que envaeix el nivell de la plaça. A l’exterior, l’aspecte industrial dels materials –plaques de zinc i vidre– es matisa amb la catifa verda i el grafisme lluminós del paviment. Un llac exterior enllaça els diferents nivells del conjunt. Molt a prop seu s’aixeca la coberta dels nous Encants de Barcelona, l’enorme peça de 25 m d’alçària que no va resistir la força de la tempesta d’aigua del proppassat setembre. Es tracta d’un gran pal·li, fet de plafons d’amplada variable que, a la seva cara interior, forma una superfície fractal daurada on es reflecteix el dinamisme de l’activitat comercial. Fermín Vázquez ha creat una plaça oberta dins la qual els desnivells dels carrers es resolen amb l’encaix de les rampes inclinades, que allotgen les 283 parades del mercat. D’altra banda, Barcelona va esperar dotze anys per a veure en funcionament el nou Born, que, amb 8.000 m2, és el jaciment urbà més gran d’Europa. La reforma, obra d’Enric Sòria i Rafael de Cáceres, es va inaugurar oficialment el proppassat 11 de setembre, coincidint amb els actes del tricentenari. Les restes arqueològiques, que inclouen fragments de la ciutat medieval i moderna i que ocupen dues terceres parts de l’antic mercat, ofereixen una completa visió de la vida quotidiana de la Barcelona del segle XVIII. A més del jaciment, el centre cultural té dos espais dedicats a exposicions: un espai més polivalent i una zona de restauració.
Premis i altres esdeveniments culturals
El projecte de la fàbrica de creació Fabra i Coats (Sant Andreu, Barcelona), dels arquitectes Manuel Ruisánchez i Francesc Bacardit, va guanyar el premi Ciutat de Barcelona
© Manuel Ruisánchez i Francesc Barcarit
El premi Pritzker 2013 es va atorgar a l’arquitecte japonès Toyo Ito (1941). El jurat va destacar-ne la constant innovació conceptual, material i estructural d’unes obres que transcendeixen el seu temps i que no renuncien a l’expressió espiritual i poètica. A més de la torre dels Vents de Yokohama i la mediateca de Sendai, Ito és autor del projecte "Llars per a tothom", una proposta de col·laboració social destinada a solucionar la manca d’habitatges dels afectats pel terratrèmol del Japó del 2011. A Europa, el premi Mies van der Rohe d’arquitectura contemporània va recaure en l’auditori d’Harpa de Reykjavík (2011), una obra conjunta de l’arquitecte recentment desaparegut Henning Larsen i de l’artista Olafur Eliasson. Els premis també van reconèixer el talent emergent dels espanyols María Langarita i Víctor Navarro pel projecte de l’Acadèmia Red Bull, situat a les naus del centre cultural Matadero de Madrid. L’Auditori Teulada Moraira d’Alacant, de Francisco Mangado, va rebre el premi Chicago Athenaeum i el RIBA EU d’Arquitectura, del Royal Institute of British Architects. D’altra banda, la renovació del Rijksmuseum Amsterdam, d’Antonio Cruz i Antonio Ortiz, va ser guardonat amb el premi de la Fundació holandesa Abe Bonnema. El projecte de la fàbrica de creació Fabra i Coats (Sant Andreu, Barcelona), dels arquitectes Manuel Ruisánchez i Francesc Bacardit, va guanyar el premi Ciutat de Barcelona.
El restaurant Il Giardinetto va endur-se el FAD d’interiorisme després de la seva reforma
© Il Giarginetto
La darrera edició dels premis FAD va "reconèixer l’actitud per afrontar els problemes i l’encert i el talent a l’hora de resoldre’ls" de la intervenció feta per l’estudi de Toni Gironès al jaciment arqueològic de Seró (Lleida), amb un edifici construït amb materials locals, totxana, formigó i varetes de ferro. Segons criteris similars, també es va premiar l’escola Sever do Vouga (Portugal), de Pedro Domingues. El FAD d’interiorisme va recaure en la reforma del restaurant Il Giardinetto de Barcelona; el de ciutat, patrimoni i paisatge, en l’espai públic del Teatre la Lira de Ripoll, de l’equip RCR; i el d’intervencions efímeres en la instal·lació lumínica de Xevi Bayona per al centre Fabra i Coats. El premi AJAC VIII, de l’Associació de Joves Arquitectes de Catalunya, va reconèixer la proposta "Passar sense Trencar", d’Anna M. Bordas, un intel·ligent pla alternatiu a les demolicions que amenacen el barri del Cabanyal de València. També es van fer públics els premis de la XII Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme que, amb el lema "Inflexión/Turning Point", va voler premiar la contenció i el sentit comú d’una sèrie de projectes centrats en la recuperació i la transformació d’usos. Per aquesta raó, les categories premiades es van estructurar en quatre apartats: reconversió i utilització d’edificis i recursos existents, protecció del territori i paisatge, revitalització i transformació de centres urbans, símbols cívics i acció participativa i social.
El 2013 va ser un any de commemoracions, com la del 40è aniversari de l’Òpera de Sydney, de Jorn Utzon, o els centenaris de mestres de l’arquitectura moderna, com Antoni de Moragas, Josep Antoni Coderch, Antoni Bonet, Josep Pratmarsó, Alejandro de la Sota i Miguel Fisac. Al novembre, es va signar a Mataró la "Declaració Gaudí", un compromís oficial entre les institucions responsables i els propietaris de les obres de l’arquitecte, que aspira a unir esforços per a una millor protecció, difusió i recerca del seu llegat.
Obituari
Al febrer, va morir a 69 anys el fotògraf i arquitecte italià Gabriele Basilico, mestre indiscutible del retrat del paisatge urbà recent. Entre les seves obres cal esmentar els retrats de fàbriques de la perifèria de Milà i les imatges de la ciutat de Beirut, destruïda per la guerra del Líban. El mes d’abril va ser especialment trist a causa d’un seguit de desaparicions dins el món de l’arquitectura: així, va arribar la notícia de la mort del crític i historiador de l’arquitectura Roberto Segre, a 79 anys. Segre, nascut a Itàlia, havia desenvolupat la seva carrera a Cuba i a l’Argentina i fou una de les màximes autoritats en l’arquitectura llatinoamericana del segle XX. També va morir a 94 anys l’arquitecte italià Paolo Soleri, pioner de l’arquitectura bioclimàtica i veu de la consciència contra l’urbanisme especulatiu. Soleri –que havia treballat amb Frank Lloyd Wright a Taliesin– va crear l’experiment urbà Arcosanti (Phoenix, 1970), una comunitat laboratori basada en l’arquitectura ecològica, l’eficiència energètica i l’equilibri social. Al mateix mes, va morir a 89 anys l’arquitecte italià arrelat a l’Argentina Clorindo Testa. Testa va ser un dels màxims representants del brutalisme dels anys seixanta i de l’ús del formigó vist, que derivà més tard cap a una arquitectura més colorista. Entre altres obres, és autor de la Biblioteca Nacional, del Centre Cultural Recoleta i del Banc Hipotecari de Buenos Aires. Mèxic DF també va perdre un dels artífexs de la seva arquitectura moderna: Pedro Ramírez Vázquez, que va morir a 94 anys deixant alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat, com el Museu Nacional d’Antropologia i el d’Art Modern (1964), la Torre de Tlatelolco de la plaça de les Tres Cultures, l’Estadi Asteca i la nova Basílica de Guadalupe. Al juny, va morir a 87 anys l’arquitecte barceloní Xavier Carvajal i Ferrer, autor de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona (junt amb Javier García de Castro; 1956-61) i del premiat pavelló espanyol de la Fira Mundial de Nova York (1964), entre molts altres projectes. Considerat mestre indiscutible de nombroses generacions d’arquitectes, Carvajal fou director de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (1972) i de l’Escola d’Arquitectura de Las Palmas de Gran Canària (1974). També a 87 anys, al juliol, va desparèixer l’arquitecte danès Henning Larsen, flamant premi Mies 2013 amb el seu auditori Harpa de Reykjavík i autor, entre altres obres, de l’Òpera de Copenhaguen. Al desembre va morir l’arquitecte i urbanista Xavier Subias i Fages, a 87 anys, autor juntament amb Guillermo Giráldez i Pedro López Íñigo dels edificis de les facultats de Dret i Econòmiques de la Universitat de Barcelona, així com dels polígons de Montbau i Sud-oest del Besòs, entre molts d’altres.