La funció de la cultura i el seu retorn social són especialment qüestionats en moments de crisi com els que fa uns quants anys que es pateix. L’art contemporani és el que queda més malmès en la lluita pels recursos pressupostaris.
Tancaments i reobertures
La rebaixa de les aportacions de l’Estat espanyol als equipaments culturals catalans durant el 2013 va ser d’un 50% respecte de l’any anterior, i va representar una davallada del 75% en quatre anys. Mentrestant, la Generalitat de Catalunya va aplicar importants retallades, que entre el 2011 i el 2013 van sumar un 28% menys de recursos per a les institucions culturals. A totes aquestes disminucions, cal afegir-hi els diners que van quedar per cobrar d’exercicis anteriors, endarreriments que en alguns casos tampoc no tenen data d’entrada segura.
Igualment, va restar pendent de concreció la possible llei del mecenatge per promoure la participació privada en aquests àmbits, i l’única resposta llançada com a salvavides d’última hora va ser una línia de finançament per a projectes d’inversió d’empreses culturals, amb préstecs per un valor total de 20 milions d’euros, acordats amb el Departament de Cultura.
Mentre que els equipaments van veure com queien en picat els fons públics que els han d’alimentar, la crisi contínua va fer que la gent continués reduint les seves despeses i, amb la pujada de l’IVA, la cultura cada cop és més prohibitiva per a més gent. És un moment complicat per al sector cultural en general, l’escenari més propici per a tancaments d’entitats i centres.
Així és com a l’abril, i després de disset anys de trajectòria, la sala d’exposicions del centre cívic Can Felipa de Barcelona va escenificar una crisi entre polítics i sector. Va ser una de les poques situacions que, després d’una recollida de firmes massiva, va acabar amb la reculada, de moment, de les intencions del districte de Sant Martí de reconvertir l’espai per a usos socials.
No va córrer la mateixa sort Can Xalant, el centre de creació i pensament contemporani de Mataró, que en set anys s’havia convertit en una referència per al desplegament de la darrera onada de centres d’art en el territori català; després de perdre la seva seu i aturar-ne el programa, l’Ajuntament de Mataró va decidir tancar-lo i reconvertir-lo amb un programa genèric que sota el nom de MAC (Mataró Art Contemporani) gestionarà les activitats d’arts visuals del municipi. També al juliol es va aturar l’activitat del CA Tarragona Centre d’Art, amb seu provisional al Tinglado 2 del Moll de Costa de Tarragona, que havia començat fa dos anys sota la direcció de Cèlia del Diego; després de l’incompliment de la Generalitat de Catalunya de sufragar la meitat del seu pressupost anual (120.000 euros), la gestió de l’espai va passar directament a mans del municipi, que va decidir tancar el projecte escollit a concurs, i encarregar un nou projecte sobre fotografia a la Fundació Forvm, el contingut del qual a final d’any encara es desconeixia.
D’entre les protestes despertades per aquest tipus d’actuacions, va destacar el document titulat Ohé partisans, salvem la cultura, firmat per un conjunt d’artistes i gestors emulant el moviment de resistència francès durant la Primera Guerra Mundial, i en el qual reclamen "respecte, reconeixement, recuperació, reforç i projecció de les estructures existents en el context català".
Mateixos centres, diferents orientacions
El cas de l’IVAM, a València, va ser un exemple clar de la politització dels equipaments que s’està produint paral·lelament a la pèrdua d’especialistes. Al juny es va aplicar un decret que obliga a canviar tot el seu consell rector amb una presència aclaparadora de polítics i administratius, i una mínima part de professionals del món de l’art. A més, aquest tercer any de la direcció de Consuelo Ciscar, el pressupost es va reduir a la meitat del que va arribar a tenir i el personal va ser el primer a notar-ho, amb l’acomiadament d’una bona part de la plantilla.
L’Arts Santa Mònica va canviar la seva estratègia per aconseguir una major proximitat amb el sector empresarial
© Arts Santa Mònica
També van ser els polítics els que van decidir un nou canvi en l’orientació de l’Arts Santa Mònica, després de quatre anys capitanejat per Vicenç Altaió amb un projecte en què es vinculava l’art amb la comunicació i la ciència. A partir de l’estiu es va implementar la nova estratègia (la cinquena des de la creació del centre l’any 1988), que pretén augmentar la proximitat amb el sector empresarial. Es va nomenar directora provisional per a aquesta nova etapa Conxita Olivé, al costat d’un grup d’assessors rotatius i alguns personatges mediàtics per esperonar una major comunicació de les activitats de l’entitat. L’exposició que va inaugurar la nova etapa va ser controvertida, ja que va pretendre donar visibilitat a la Xarxa de Centres i Espais d’Arts Visuals, xarxa que just aquest any va quedar minvada pels tancaments ja esmentats.
Des del 2001, amb Joaquim Nadal com a alcalde, l’Ajuntament de Girona ha estat negociant la compra del fons del crític d’art Rafael Santos Torroella, compost per més de dues mil peces (que inclou obres de Dalí, Picasso, Tàpies, Àngels Santos, Miró, etc.) a més de la seva biblioteca i l’arxiu, per uns 4 milions d’euros. La idea, continuada per l’actual alcalde Carles Puigdemont, és instal·lar la col·lecció a la casa Pastors, edifici de l’antiga seu de l’Audiència de Girona, per reconvertir-lo així en centre d’art contemporani. Però la compra, que es va presentar oficialment abans de l’estiu, a final d’any encara no s’havia dut a terme per falta de suport del sector cultural i polític gironí.
Nekane Aramburu va ser la guanyadora del concurs públic obert per a escollir el nou director d’Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma
© Ana Nieto / Es Baluard
Educació, turisme i formació són els tres eixos primordials del projecte de Nekane Aramburu, guanyadora del concurs públic obert per a escollir nou director per a Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma. A partir del mes de març aquesta comissària, historiadora i museòloga basca es va iniciar com a directora de la institució balear amb recursos limitats, però confiant en la seva estratègia.
A final d’any va començar a constituir-se l’equip de treball que recull el fons amb el qual es constituirà el CACI, el Museu del Còmic i la Il·lustració, en una antiga fàbrica tèxtil de Badalona. El projecte ja duu un endarreriment de dos anys respecte del calendari previst inicialment, i les dificultats econòmiques no asseguren que el 2014 sigui tampoc la data d’inauguració.
Cultura localitzada i prop del mar
Paral·lelament al distanciament de les polítiques culturals de cara a l’art contemporani, es va observar un apropament al negoci turístic per rendibilitzar els equipaments culturals, concentrant-los en zones fàcilment reconeixibles de Barcelona, com ara Montjuïc i el Port.
El futur del MNAC passarà pel diàleg amb artistes contemporanis, com es va fer el 2013 al Sónar amb aquest projecte d’art digital
© MNAC / Oscar García / Sónar
Després d’uns quants anys de vagareig i debats sobre el seu horitzó, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) finalment té un projecte de futur elaborat pel seu director, Pepe Serra. L’objectiu és convertir-se en el referent del Modernisme i desfer els anteriors límits cronològics per incloure l’art del segle XX fins els anys setanta. A banda de l’art pictòric, aquest projecte inclou la narració interrelacionada d’arquitectura, cinema, fotografia o art digital, amb la idea de convidar artistes contemporanis a dialogar amb el fons del museu, com ja es va fer en l’edició 2013 del festival Sónar de música avançada. El projecte de Serra és ambiciós fins al punt que necessita augmentar el seu espai expositiu, i les sales de reserva, malgrat els 45.000 m2 actuals del museu. Encara més quan la baronessa Thyssen va anunciar la cessió de part de la seva col·lecció d’art en un espai adjacent al MNAC (segurament el pavelló Reina Victòria Eugènia) que durà el seu nom: Carmen Thyssen Barcelona. El pavelló de la Fira de Barcelona farà de pont entre el MNAC, el CaixaForum i el Pavelló Mies van der Rohe, configurant un potent pol d’atracció a la muntanya de Montjuïc.
L’altre gran destí turístic, alhora que cultural, que s’ha anat perfilant al llarg dels darrers dos anys és el del port, amb l’acollida d’un nou satèl·lit del Museu Ermitage a partir d’inversions privades. Encara sense calendari tancat, Jorge Wagensberg –creador i director del Museu de la Ciència (actual CosmoCaixa) entre el 1991 i el 2005– dirigirà el projecte museogràfic d’aquesta nova institució.
La crisi també afecta el patrimoni
La crisi afecta el patrimoni amb partides pressupostàries que alenteixen el calendari d’accions previstes, com el cas de l’art rupestre de Morella la Vella. Patrimoni de la Humanitat des del 1998, l’art rupestre de Morella la Vella forma part de l’Arc Mediterrani, però les seves pintures romanen tancades al públic des del 2010 perquè no es podien pagar les despeses de manteniment. En canvi, ja es van poder visitar el conjunt megalític de Seró i l’acròpolis paleocristiana de Tarragona.
El centre d’interpretació de Reguers de Seró és format per onze esteles funeràries
© Seró. Espai Transmissor / Museu de la Noguera
A l’octubre, va obrir a Artesa de Segre l’Espai Transmissor, centre d’interpretació del túmul megalític de Reguers de Seró, format per onze esteles funeràries descobertes al gener del 2007 arran de les obres del canal Segarra-Garrigues. Amb les esteles també es van trobar restes humanes de dos enterraments amb uns 700 anys de diferència, acompanyats d’ornamentació personal, aixovar funerari i vasos ceràmics. L’edifici que protegeix aquestes restes arqueològiques és obra de l’arquitecte Toni Gironès, que va ser premiat amb el premi FAD d’arquitectura.
Després d’onze anys d’estar tancada, l’acròpolis paleocristiana de Tarragona es pot visitar de nou
© Museu Nacional Arqueològic de Tarragona
Després d’onze anys tancada, al maig, l’acròpolis paleocristiana de Tarragona també es va poder visitar de nou. El conjunt funerari tardoromà, considerat el més important de l’Imperi Romà d’Occident a cel obert, va ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO el 2000. Durant aquest temps s’ha treballat per recuperar la imatge que hauria pogut tenir en època romana i per traçar-hi un recorregut coherent posant en relleu les restes més interessants. Situat en la que fou una àrea suburbial de l’antiga Tàrraco, aquest cementiri és clau per a entendre el procés d’implantació del primer cristianisme a l’urbs, ja que acull restes funeràries des del segle I aC fins al VII dC. El jaciment fa 2.000 m2 i fou descobert el 1923, durant la construcció de la factoria de la Compañía de Tabacos a la ciutat. Encara hi ha tombes per excavar, malgrat que ja s’han fet milers d’inhumacions, i en una d’aquestes tombes es va trobar una nina d’ivori articulada del segle IV dC, que ha esdevingut un símbol per a la ciutat.
A principi d’any es va produir una troballa de la mateixa època. A la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor de Barcelona es va trobar un baptisteri del segle VI. Aquestes restes arqueològiques corresponen a un centre episcopal diferent del de la catedral, i mostren la importància de Bàrcino en època visigòtica.
Sant Climent de Taüll va recuperar els colors originals amb la instal·lació d’una còpia de les pintures romàniques conservades al MNAC
© Eugenio Aguiló / Generalitat de Catalunya
Al juny, l’església de Santa Maria de Taüll, a la Vall de Boí, va recuperar els colors originals amb la instal·lació d’una còpia de les pintures romàniques conservades al MNAC. La reproducció permet gaudir in situ de l’efecte de l’obra original, i es duu a terme amb el sistema Papelgel, que garanteix la precisió i no interfereix en la conservació dels murs de l’edifici, consagrat el 1123. El mateix es va fer a Sant Climent de Taüll.
Caldrà trobar una solució semblant als litigis amb l’art d’Aragó, que continuen un any més. El conflicte fa quinze anys que s’arrossega, des que el Vaticà va ordenar la segregació de les parròquies de la Franja de Ponent i els seus béns, que després de segles al bisbat de Lleida, havien de passar a la nova diòcesi de Barbastre-Montsó. Al mes d’agost, el Museu de Lleida va fer una cessió (la primera en quinze anys) de dos olis datats del segle XVIII a l’església parroquial de la qual són originaris, a la Ribagorça aragonesa, durant la festa major del municipi. El que va semblar un primer gest per desbloquejar el problema es va agreujar quan els veïns del poble van decidir retenir els quadres i presentar una denúncia a la Guàrdia Civil. Dies després, el Govern d’Aragó va reclamar els frescos del monestir de Sixena (Osca), actualment en una de les sales del romànic del MNAC, que es troben a Catalunya des del 1940, quan foren rescatats d’un incendi per tècnics de la Generalitat republicana i seguidament restaurats per l’Ajuntament de Barcelona.
Encara no és clar si el claustre de Mas del Vent, de Palamós, també és romànic. Tot i que un informe anterior havia considerat el conjunt arquitectònic de poca rellevància dins les obres del segle XII o XIII, alguns indicis apunten que podria ser part de la catedral romànica de Salamanca, i el seu estudi va passar a mans de l’especialista Eduard Carbonell.
Aspecte general de les naus centrals de les Drassanes Reials de Barcelona després de la restauració iniciada el 2010 i acabada el 2013
© Museu Marítim de Barcelona / J. Biel
Enguany, les restauracions de les Drassanes Reials de Barcelona van acabar després de dues dècades. Iniciades l’any 1985, les obres s’han desenvolupat en tres fases –la darrera durant el 2010-13 i centrada en les naus centrals– i permeten observar tota la magnificiència d’aquest gran espai gòtic. Els treballs han permès ajustar la cronologia de l’edifici, que va assentar els pilars dels segles XVI i XVII sobre restes del segle XIII.
També han passat dues dècades de recursos judicials pel llegat de Julio Muñoz Ramonet. L’empresari tèxtil i propietari dels magatzems El Siglo va cedir-lo en testament a la ciutat com a compensació pels seus deutes amb l’Agència Tributària Espanyola. El Jutjat de Primera Instància 1 de Barcelona va lliurar el 25 de juliol les claus del palau a la Fundació Julio Muñoz Ramonet –constituïda el 1995 pel consistori– en compliment de la sentència del Tribunal Suprem de març del 2012, i així s’han tancat disset anys de litigis amb les filles de l’industrial. L’Ajuntament de Barcelona, però, a l’octubre va decidir denunciar per la via penal les filles de Julio Muñoz Ramonet després de constatar que falten moltes peces al palau.
El pintor Joaquim Mir ja té un catàleg raonat a la xarxa gràcies a la Fundació Gòdia (www.joaquimmir.org), que aglutina tots els estudis sobre el pintor. Autor prolífic (se’n calculen unes 3.000 obres) i molt falsificat, és considerat el paisatgista més important de l’art català i espanyol. D’altra banda, cal destacar un altre web de nova creació impulsat per la Universitat de Girona, i que vol funcionar com a base de dades d’obres destruïdes de l’art català, dins el projecte Art en perill: destrucció i salvaguarda d’un patrimoni artístic.
Dins el patrimoni de més difícil protecció, i no per l’antiguitat, sinó pel mitjà que utilitza, l’art del carrer de Barcelona va protagonitzar el documental de Sílvia Vidal titulat Las calles hablan, que evoca els anys noranta, quan la capital catalana era la meca del grafit i encara no estava perseguit per lleis de civisme. La pel·lícula pretén reclamar la valoració d’aquesta forma d’expressió com a patrimoni artístic de la ciutat i que deixi d’estar criminalitzat.
Premis i mencions
L’artista multidisciplinària Roni Horn va guanyar el IV premi Joan Miró, convocat per la Fundació Joan Miró i l’Obra Social “la Caixa”
© Obra Social La Caixa
Al gener es va fer públic el nom del IV premi Joan Miró convocat per la Fundació Joan Miró i l’Obra Social "la Caixa". En aquesta edició va ser atorgat a l’artista multidisciplinària Roni Horn. També a principi d’any es van entregar els premis GAC, que concedeixen les diferents associacions de galeries de Catalunya. Entre els premis destacats sobresurt el premi a la trajectòria artística, que va ser atorgat a l’artista visual Antoni Muntadas.
Els premis Ciutat de Barcelona 2013 es van atorgar al febrer. El premi dedicat a les arts visuals va ser per al projecte Idensitat, destinat a la promoció de les pràctiques artístiques en context, dirigit i impulsat per Ramon Parramon.
Al març, l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) va atorgar els premis de l’any 2012. Entre els premis destaquen els dedicats a l’exposició d’art contemporani "Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament", comissariada per Helena Tatay per al CaixaForum; a la Galeria A34 per l’exposició "Obres 1967-2012", d’Antoni Llena; a la iniciativa del Museu de Montserrat per la seva aposta per l’art contemporani; a la programació de l’espai Can Xalant, centre de creació i pensament contemporani de Mataró; a les iniciatives patrimonials de Cal Cego, col·lecció d’art contemporani, i també al Museu del Modernisme Català de Barcelona com a iniciatives patrimonials. I a l’exposició "Dalí", comissariada per J. Hubert Martin, Montse Aguer, J. Michel Bouhours i Thierry Dufrêne, que va ser presentada al Centre Georges Pompidou de París, per la promoció de l’art català a l’estranger.
Obra Solenogypha Polipodida, de l’artista visual Joan Foncuberta, guardonat amb el premi de la Fundació Hasselblad de Suècia
© Joan Fontcuberta & Pere Formiguera / Hasselblad Foundation
També al març l’artista visual Joan Fontcuberta va ser premiat amb el Premi Internacional de Fotografia que promou la Fundació Hasselblad de Suècia, un premi amb més de vint anys de trajectòria i considerat el més important destinat a la fotografia i que primer cop ha guardonat un artista català.
A l’abril, la Generalitat de Catalunya va promoure un acte institucional per festejar el centenari del naixement de l’artista plàstic Antoni Clavé. Durant el mateix mes la Generalitat va fer entrega de les Creus de Sant Jordi, entre les quals van destacar les dedicades al crític i historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle i a l’expert en comunicació audiovisual Romà Gubern.
Els Premis Nacionals de Cultura es van entregar al principi d’octubre, promoguts pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). Entre els premiats va destacar el premi d’arts plàstiques per a l’escultor gironí Torres Monsó i el premi del mecenatge per a la dissenyadora i col·leccionista Elsa Peretti.
Inauguració de l’exposició “Anar fent i prou”, de Torres Monsó, guardonat el 2013 amb el Premi Nacional de cultura, al Museu d’Art de Girona en homenatge als 90 anys de l’artista
© Generalitat de Catalunya
A final d’any el Ministeri de Cultura va atorgar el Premio Nacional d’il·lustració a Carme Solé Vendrell, premi que l’artista va rebre per segona vegada, i també el Premio Nacional d’arts plàstiques a l’artista Carmen Calvo. I a final d’any, el mateix ministeri va condecorar l’escultor Jaume Plensa amb el premi Cervantes d’arts plàstiques, mesos després d’haver rebut el Premio Nacional d’arts plàstiques.
Obituari
En l’àmbit de la creació, al gener va morir l’artista visual Octavi Comeron Graupera, a 47 anys, i amb el seu decés es va estroncar una carrera marcada per un treball crític i reflexiu, amb una voluntat d’anàlisi de la creació artística des de la cultura i la política. A l’abril va morir, a 60 anys, l’artista multidisciplinària Margarita Andreu, que va sobresortir per les seves instal·lacions i escultures abstractes d’arrel conceptual. També a l’abril, va morir, a 67 anys, el cineasta Bigas Luna, que tot i ser conegut per les seves pel·lícules sempre va desenvolupar una carrera paral·lela dedicada a la pintura i al dibuix. Al setembre va desaparèixer l’artista plàstic Josep Uclés Cifuentes, a 60 anys, dedicat exclusivament a la pintura a partir de la neofiguració dels anys vuitanta del segle passat. També al setembre ens va deixar, a 89 anys, el dibuixant de còmic Antonio Bernal Romero, molt vinculat a l’Editorial Bruguera i autor de portades mítiques per al món de la il·lustració de còmics. A l’octubre va morir l’artista Àngels Santos Torroella havent sobrepassat els 101 anys; amb una carrera dedicada a la pintura i molt vinculada a la Generació del 27, la seva obra està marcada per una visió personal del realisme i del surrealisme.
Dins de l’àmbit de la creació fotogràfica, el 2013 van morir tres artistes que han deixat tres importants carreres estroncades. Al mes de maig, Pere Formiguera Sala (a 61 anys); el seu treball es caracteritza per dotar de concepte i narració la fotografia, amb projectes de llarga durada, com el seu projecte Cronos . A l’agost, va morir Oriol Maspons Casades (a 84 anys); el seu treball eminentment documental va estar molt vinculat als cercles culturals dels anys seixanta i setanta del segle passat, en què va fixar la realitat del país en canvi. Finalment, a l’octubre va traspassar, a 71 anys, Toni Catany Jaume, amb una constant investigació en la fotografia de paisatges, cossos i objectes a partir d’una visió molt personal de la bellesa; al final d’octubre es va inaugurar la seva exposició "Altars profans", de caràcter pòstum, a la Galeria Trama de Barcelona.
Dins de l’àmbit de la historiografia de l’art i de la crítica, al maig van morir José Milicua Illarramendi i Enric Baixeras Sastre. El primer, mort a 92 anys, va ser especialista en la pintura hispànica del sis-cents, especialment en José de Ribera. El segon, mort a Tarragona a 90 anys, va treballar per la difusió i la crítica de l’art i, sobretot, dels artistes del Camp de Tarragona.
Altres persones vinculades al món de l’art des de diferents àmbits, sobretot des de la gestió i la difusió, que també van morir aquest any, van ser: Jacint Reventós Conti, a 85 anys, metge de professió i creador de la Fundació Picasso-Reventós; Enric Sabater Bonany, a 77 anys, secretari personal de Salvador Dalí durant els darrers anys de la vida de l’artista i divulgador de la seva obra, i Miquel Tàpies Barba, a 52 anys, fill d’Antoni Tàpies i vinculat a la gestació i la gestió de la Fundació Antoni Tàpies, primer com a director i després com a president.
Calendari d'exposicions 2013