L’any 2013 es van conèixer els primers resultats del cens de població i d’habitatges realitzat el 2011 per l’Instituto Nacional de Estadística (INE) sobre el volum de la població espanyola per cada una de les divisions administratives de l’Estat (conjunt del país, comunitats autònomes, províncies i municipis). Resten encara pendents les dades relacionades amb les característiques sociodemogràfiques de la població que permetrien realitzar una radiografia precisa de la població per al conjunt de l’Estat espanyol i per a Catalunya de manera particular.
Si ens centrem, doncs, en el nombre d’habitants, el nou cens ha establert la població espanyola en 46.815.916 habitants, a data 1 de novembre de 2011, xifra que representa un augment de prop de 6 milions de persones respecte de l’anterior cens del 2001. La principal causa d’aquest espectacular creixement (del 14,6%) ha estat el fort increment de la població de nacionalitat estrangera, que ha augmentat en 3.680.460 persones (un increment del 234,1% respecte del 2001), fins a situar-se en 5.252.473 individus (l’11,2% de la població total). Per la seva banda, malgrat que hi ha hagut un augment de l’esperança de vida, un increment de la taxa de natalitat (sobretot en el període 2005-09) i que molts estrangers han adquirit la nacionalitat espanyola, la població d’aquesta nacionalitat ha experimentat un augment molt menys pronunciat en termes relatius que la població estrangera i ha passat de poc més de 39 milions d’habitants el 2001 a més de 41,5 milions.
L’evolució de la població a Catalunya ha seguit una tendència similar, tenint en compte que el cens l’estableix un total de 7.519.843 habitants, amb un increment total per al període 2001-11 d’1.176.733 persones, fet que, en termes relatius, representa un creixement del 18,6%, superior, doncs, al del conjunt de l’Estat espanyol. En concret, es tracta de la comunitat autònoma que presenta un increment absolut de la població més elevat i, de fet, només sis comunitats autònomes –totes amb un total poblacional inferior– experimenten un creixement relatiu més elevat: les Illes Balears (30,8%), les illes Canàries (22,9%), Melilla (22,5%), la regió de Múrcia (22,1%), el País Valencià (20,4%) i Castella-la Manxa (19,6%). Finalment, si rebaixem l’escala d’anàlisi i ens centrem en l’àmbit provincial, observem que, entre les tres províncies de l’Estat espanyol que augmenten més de població, n’hi ha dues de catalanes: Girona (33%) i Tarragona (32%), tan sols superades pel guany de població experimentat a Guadalajara (47%).
La crisi va fer augmentar el nombre de residents a l’estranger a la recerca de noves oportunitats laborals
© Fototeca.cat / iStockphoto.com / Stask
Exposades aquestes xifres per al conjunt de la dècada 2001-11, cal, però, fer-ne una interpretació acurada des d’una doble perspectiva temporal i econòmica. Així, i tal com ja s’ha exposat, l’evolució descrita de la població espanyola i catalana durant els darrers deu anys es deu, sobretot, a l’arribada de població nouvinguda procedent de l’estranger, atreta per la situació favorable de l’economia espanyola, en general, i catalana, en particular. Com es pot deduir, però, aquesta conjuntura presenta un abans i un després de l’esclat de la crisi econòmica i financera actual: fins l’any 2008 els saldos migratoris eren clarament positius, mentre que des del 2009 ençà han tendit a aproximar-se a zero o, fins i tot, a presentar signe negatiu. Aquesta dada evidencia dues tendències paral·leles que es donen en l’actualitat: d’una banda, el fre en el nombre d’arribades, ja que els immigrants deixen de considerar atractiu l’Estat espanyol per la dinàmica recessiva del seu mercat de treball, i, de l’altra, l’augment del nombre de moviments de sortida, és a dir, una emigració més elevada de ciutadans cap a l’estranger, ja sigui de persones immigrades de retorn cap als seus països d’origen perquè el seu projecte migratori no respon a les perspectives, o bé de persones de nacionalitat espanyola a la recerca de noves oportunitats laborals fora del país. En aquest darrer sentit, les dades del padró de persones espanyoles residents a l’estranger van revelar un augment del 6,3% durant l’any 2012, fins a situar-se en 1,9 milions de persones. Segons el país de destinació, l’Argentina, el Brasil, Cuba, França i els Estats Units van ser els països on més ha crescut la població resident de nacionalitat espanyola.
A Catalunya, si delimitem l’escala temporal d’anàlisi al que va succeir l’any 2012, la situació pel que fa al saldo migratori va ser completament oposada a la descrita per al conjunt de la dècada 2001-11, però seguint la línia marcada per als darrers anys: va ser negatiu tant pel que fa a persones de la resta de l’Estat espanyol (–3.655 persones) com de l’estranger (–6.151), xifres que determinen una pèrdua total de població per saldo migratori de 9.806 persones. De fet, el conjunt de moviments migratoris va donar com a resultat la pèrdua de població en trenta-tres comarques catalanes, i tan sols el Maresme, el Tarragonès, la Garrotxa, el Segrià, Osona, l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany i l’Urgell van registrar saldos positius. Això va implicar que el nombre de persones de nacionalitat estrangera residents a Catalunya s’estabilitzés entorn de l’1,1 milions, xifra que representa el 15,7% de la població total. L’evolució de la població, no obstant això, va ser diferent segons la seva procedència: van augmentar modestament els individus procedents de tots els continents excepte els d’Amèrica, perquè la població originària de l’Amèrica del Sud es va reduir en el 7,5%. De fet, aquesta dada va seguir la tònica dels darrers anys d’aquest col·lectiu, el qual va protagonitzar un creixement molt intens entre el 2000 i el 2009 i, des de llavors, s’ha vist reduït en 62.360 persones, en part per l’evolució del creixement vegetatiu i en part pel procés de naturalització amb l’adquisició de la nacionalitat espanyola.
Les tendències demogràfiques actuals assenyalen una teòrica disminució de la població a causa d’un nombre més gran de defuncions que de naixements i d’un saldo migratori negatiu
© Fototeca.cat / Monkey Business / Fotolia.com
L’altre factor de l’evolució de la població, el moviment natural –és a dir, la diferència entre el nombre de naixements i el de defuncions–, tampoc va presentar una dinàmica gaire positiva. L’any 2012 es van produir a Catalunya 77.098 naixements (cosa que significa una taxa de natalitat del 10,23‰). Aquesta xifra, que representa una disminució de 3.763 nadons respecte al 2011, va mantenir la tendència regressiva iniciada el 2009. La causa principal d’aquest fet és la progressiva disminució de la població femenina entre 15 i 49 anys, atès que les generacions poc nombroses nascudes durant els anys vuitanta i la primera meitat dels noranta han arribat a edats fèrtils. No obstant això, el descens de la xifra de naixements no es va traslladar amb la mateixa intensitat al nombre mitjà de fills per dona, que l’any 2012 es va situar en 1,39 fills –una mica per sota de la xifra de l’any anterior–. Paral·lelament, va seguir augmentant l’edat mitjana de les mares en el moment de néixer el seu primer fill, que, per primera vegada a Catalunya, va superar el llindar dels 30 anys.
Si ens centrem en l’estat civil de les mares, es pot observar que els naixements de mares no casades van mantenir la tendència ascendent registrada els darrers anys i el 2012 van representar el 39% del total de naixements, xifra que, segons dades de l’Oficina Europea d’Estadística (Eurostat), situa Catalunya en una posició intermèdia respecte de la resta d’Europa. Finalment, amb relació a la nacionalitat de la mare, cal apuntar el descens del 5,8% dels naixements de mare estrangera, dada que va donar continuïtat a la tendència iniciada ja l’any 2010 i que, inevitablement, s’ha de relacionar amb l’evolució recent del conjunt de la població estrangera.
Per la seva banda, la xifra de defuncions es va situar a Catalunya en 63.451 persones, xifra que va mantenir la tendència a l’augment que ja s’experimenta des de fa dècades, fruit no tan sols de l’augment de la població total catalana sinó, específicament, de la població més gran, com a conseqüència de l’augment de l’esperança de vida, d’una banda, i de l’arribada a les edats avançades de generacions més nombroses, de l’altra.
Totes aquestes tendències van tenir el seu reflex en les últimes projeccions de població elaborades per l’INE. Aquest exercici teòric –i molt condicionat per l’evolució recent– dibuixa un panorama de descens generalitzat del nombre d’habitants tant al conjunt de l’Estat espanyol (amb horitzons temporals els anys 2022 i 2052) com per a la totalitat de les comunitats autònomes (amb dades només disponibles fins el 2022). Així, amb vista a la primera de les dates esmentades, el descens previst fixaria la població espanyola en 45.042.526 persones, xifra que disminuiria fins a 41.499.216 de cara a l’any 2052 (fet que representaria una disminució d’una dècima part de la població actual). En el cas de Catalunya, la població se situaria l’any 2022 en 6.913.374 habitants, amb una disminució mitjana anual de prop de 40.000 persones. Novament, l’explicació d’aquesta possible evolució cal buscar-la en la combinació d’una progressiva disminució del creixement natural de la població (per al conjunt de l’Estat espanyol es preveu un nombre més elevat de defuncions que no pas de naixements des de l’any 2018, i en el cas català, a partir del 2021) i un saldo migratori àmpliament negatiu (sobretot a Catalunya amb un balanç negatiu acumulat entre el 2012 i el 2022 de 472.549 persones).
Caldrà veure, novament, si el canvi en la tendència econòmica actual permetrà revertir la situació demogràfica prevista, amb un repunt de la migració internacional, i, de retruc, derivada d’aquesta, un canvi en l’estructura demogràfica del país, cada cop més envellida i, per tant, poc favorable a la reposició generacional.