L’any 2013 es va tancar amb una certa esperança que arribés la recuperació. Però prèviament, durant la primavera, a escala europea es va produir un important ensurt ja que es va haver de rescatar Xipre, que es va sumar a Grècia i Portugal, i també a Irlanda, que va ser la primera a aconseguir sortir d’aquesta situació en la qual es trobava des del novembre del 2010.
El problema essencial del cas de Xipre va ser la proposta inicial dels ministres d’Economia de la zona euro de fer quitances als dipòsits bancaris, fins i tot als inferiors a 100.000 euros. Això va provocar una intensa crisi, nerviosisme i volatilitat als mercats. Finalment, la Unió Europea va corregir les seves intencions i en va excloure els dipòsits per sota dels 100.000 euros, blindats per les autoritats nacionals de la zona euro des que va esclatar la crisi el 2008. Tanmateix, la porta de la incertesa sobre els dipòsits de menys de 100.000 euros no es va tancar del tot de cara a futurs rescats de països.
El programa d’ajustos per a Xipre va establir préstecs per uns 10.000 milions d’euros, un 90% dels quals van haver de sortir dels fons europeus d’emergència. El Fons Monetari Internacional (FMI) va aportar els 1.000 milions restants. Una bona part dels diners van ser per a l’Estat xipriota, i la resta, uns 2.500 milions, per als bancs més petits del seu sistema financer, segons l’esquema acordat. Els bancs més grans, el Banc de Xipre i el Laiki Bank –els dipositants dels quals van estar uns dies patint limitacions a l’hora de treure diners perquè les entitats van tancar al públic–, van haver de fer una reestructuració a costa dels seus accionistes i dels titulars de dipòsits de més de 100.000 euros. Amb aquestes mesures i el programa d’ajustos del Govern xipriota, s’havia de cobrir tot el rescat.
Un cop superat l’ensurt, i amb unes perspectives econòmiques més positives, les tasques dels països de la zona euro es van centrar a establir les bases per a la unió bancària i la creació d’un supervisor bancari únic i a preparar un nou test de solvència de les entitats financeres més importants de la zona. Al final d’any, Alemanya va semblar que imposava les seves tesis sobre aquesta matèria i es va acordar ratificar la unió bancària el 2014.
En un context caracteritzat per mesures d’estímul a dos dels grans blocs econòmics, amb la compra de bons per part de la Reserva Federal dels EUA –que va començar a reduir al final d’any, dels 85.000 milions de dòlars als 75.000 milions– i la massiva injecció de liquiditat per part de les autoritats del Japó, el 2013 va acabar amb perspectives econòmiques més optimistes que no pas l’exercici anterior. A més, altres indicadors econòmics també van donar peu a l’esperança. I per eliminar qualsevol dubte i risc sobre un possible procés de deflació (caiguda generalitzada i sostinguda dels preus), el Banc Central Europeu (BCE) va abaixar al novembre el preu del diner al 0,25% –al juliol del 2012, el diner estava al 0,75%, xifra que es va reduir al 0,50% al maig del 2013.
Bones perspectives
A l’Estat espanyol, la taxa anual d’inflació va ser negativa en el 0,1%, mentre que l’economia va enregistrar encara un descens superior a l’1%, però el Govern va insistir que no hi havia perill de deflació i que les expectatives per al 2014 eren d’un increment anual del producte interior brut (PIB) i de superació definitiva de la situació de recessió.
Al tercer trimestre del 2013, l’economia va experimentar un avenç intertrimestral del 0,1%, el primer després de nou trimestres de contracció, dada que apuntava en principi la sortida d’aquesta situació de l’activitat econòmica. Catalunya, també al tercer trimestre, va enregistrar un increment del PIB del 0,1%, que es va corregir posteriorment fins al 0,2%, i un descens interanual del 0,7%.
La necessitat de quadrar els comptes públics va forçar el Govern de Mariano Rajoy a aplicar noves pujades d’impostos –alcohol, amb l’excepció del vi i de la cervesa, i tabac–, i a anunciar nous tributs de cara al 2014 –sobre els aires condicionats i altres aspectes mediambientals.
A Catalunya, la Generalitat també va acordar una pujada de l’impost de transmissions patrimonials per a la compravenda d’immobles de segona mà, que es va aplicar a partir de l’1 d’agost. De fet, i seguint els acords de governabilitat segellats amb Esquerra Republicana de Catalunya, el 2013 va començar amb una pujada de l’impost del patrimoni, que es va traduir en una baixada del mínim exempt des dels 700.000 euros anteriors fins als 500.000. A més, la tarifa va enregistrar una alça del 5%, i del 10% per a les rendes més altes. De cara al 2014, també es va anunciar l’entrada en vigor d’una reforma de l’impost de successions que n’incrementarà la recaptació i el nombre de declarants, com també nous impostos mediambientals i taxes.
En tot cas, l’inici dels missatges positius sobre l’evolució de l’economia van començar a aparèixer a la primavera, durant les intervencions del president del Govern, Mariano Rajoy, i del ministre d’Economia, Luis de Guindos, en la XXIX Reunió del Cercle d’Economia a Sitges. Aquests, a més, es van veure referendats, a poc a poc, amb els informes d’analistes i inversors, que van canviar radicalment el to respecte a la situació de l’economia espanyola. En aquest sentit, van destacar, especialment, l’informe que va elaborar, al setembre, Morgan Stanley sota el títol Viva España, o les declaracions del president del Banco Santander, Emilio Botín, en les quals va parlar de "moment fantàstic perquè a Espanya li està arribant diner per a tot, per a la borsa, el deute públic i les inversions directes". Per la seva banda, les tres grans agències de qualificació de crèdit, Standard & Poor’s (S&P), Moody’s i Fitch, van millorar les perspectives del deute del país.
Amb tot, tant l’FMI, que finalment va advertir la Unió Europea de la necessitat de relaxar la política d’austeritat, com la Comissió Europea van refredar l’eufòria del Govern espanyol tot reclamant d’aprofundir en les reformes estructurals, com ara la reforma laboral. Tanmateix, al desembre van decidir que no era necessari prorrogar el rescat de la banca espanyola, que es va saldar amb la utilització de 41.300 milions dels 100.000 milions que Brussel·les havia decidit posar a disposició de les autoritats espanyoles per al sistema financer a l’estiu del 2012.
Dèficit públic
Un cop es va acceptar de relaxar la reducció del dèficit públic, Brussel·les va permetre que l’Estat espanyol demorés el compliment i que allargués dos anys el termini per a situar-lo per sota del 3% del PIB. D’aquesta manera, l’objectiu per al 2013 va ser del 6,5% del PIB, dues dècimes més que el que va reclamar el Govern, i dos punts més del 4,5% inicialment previst. Per al 2014, es va fixar en el 5,8%; per al 2015, en el 4,2%, i per al 2016, en el 2,8%.
Malgrat això, i les reclamacions de la Generalitat de Catalunya de poder tancar l’exercici amb uns números vermells del 2% del PIB, després de molts estira-i-arronses, al si del Consell de Política Fiscal i Financera es van establir objectius diferents per a les autonomies. En comptes del 0,7% inicial, la meta per a Catalunya es va situar en l’1,58%, molt lluny del que havia demanat la Generalitat.
En aquest context, va continuar funcionant tant el pla per al pagament de proveïdors, destinat a suprimir tots els retards en els pagaments de factures, com el fons de liquiditat autonòmica (FLA). Com a conseqüència d’aquests instruments de liquiditat, l’Estat espanyol, amb el qual es van produir diverses discussions sobre l’import tant d’un mecanisme com de l’altre, va esdevenir el principal creditor de l’Administració catalana en controlar gairebé el 40% del total del deute, que al tancament de l’exercici era d’uns 58.000 milions d’euros. Les tensions de tresoreria i els retards en les liquidacions per part de l’Administració central van portar, entre d’altres, a les protestes de les farmàcies, amb tancament per vaga inclòs, per les demores en el cobrament i els deutes pendents.
La Generalitat, empesa per la necessitat de fons i amb un pressupost prorrogat al llarg de tot el 2013, va vendre alguns immobles propis, com ara el de la seu de la Conselleria d’Economia –entre l’any 2012 i el 2013 es van vendre vint edificis per un total de 315,2 milions d’euros–. Amb aquestes mesures, destinades a reduir el dèficit públic, es van poder pal·liar algunes decisions del Govern central, el qual va frenar, per mitjà del Tribunal Constitucional, mesures de la Generalitat de Catalunya per a obtenir ingressos addicionals, com és el cas de l’euro per recepta o l’impost als dipòsits bancaris.
El problema essencial de l’economia a l’Estat espanyol va continuar essent l’atur. Al tercer trimestre, el nombre d’aturats es va reduir en 72.800, fins a situar-se en 5.904.800, cosa que va significar una taxa de desocupació sobre la població activa del 25,98%. L’evolució es va veure favorablement influïda per la campanya d’estiu i, per tant, per les contractacions de temporada.
Reforma laboral
En aquest context, el Govern es va comprometre amb els socis de la zona euro, els quals van reclamar més reformes estructurals, a intensificar la reforma laboral. En aquesta proposta, que el ministre d’Economia i Competitivitat, Luis de Guindos, va anomenar reforma laboral "de segona generació", els canvis es van centrar en la simplificació de contractes i en el treball a temps parcial, entre altres aspectes.
La primera etapa de la regulació del mercat de treball va significar, a la pràctica, una rebaixa de salaris. Al segon trimestre, el cost laboral per treballador va caure el 0,3% respecte al mateix període de l’any anterior, i es va situar en 2.583,24 euros. Dels components que en formen part, el cost salarial va baixar el 0,6% –i es va establir en 1.928,72 euros–, mentre que els altres costos, com ara les cotitzacions socials, van pujar el 0,4%, fins els 654,52 euros. A l’octubre, la mitjana d’increment salarial pactat en conveni va ser del 0,55%.
Al llarg de l’exercici es van confirmar inversions al sector de l’automòbil, després de pactes amb les plantilles per flexibilitzar les condicions laborals. Un exemple va ser Nissan, que va aconseguir la producció d’un nou model a la fàbrica de la Zona Franca de Barcelona amb una inversió de 130 milions d’euros. El pacte va ser possible gràcies a l’acord laboral –treball parcial, reducció de sous i la doble escala salarial– aconseguit entre els treballadors i la companyia, seguint la línia marcada també a SEAT i en altres fàbriques de vehicles de tot l’Estat espanyol. En contrapartida a l’acord, l’empresa va contractar 1.000 persones i va donar feina de manera indirecta a 3.000 més.
Crisi de Fagor
Però no tot van ser bones notícies. Una de les crisis més importants es va viure amb el concurs de creditors de Fagor, la cooperativa estrella del grup basc Mondragón, dedicada a la producció d’electrodomèstics. La companyia i les seves filials suportaven un deute de més de 800 milions d’euros i ni la seva matriu, Mondragón, ni el Govern basc van voler desemborsar nous ajuts, tal com va demanar la direcció de l’empresa. Per la seva banda, aquesta tampoc va poder trobar un possible soci durant el període de preconcurs de creditors, que es va iniciar a l’octubre.
Fagor, constituïda el 1956, té tretze fàbriques, cinc de les quals es troben a Euskadi, en un total de cinc països, amb una plantilla de més de 5.400 treballadors. Fagor, que tenia en el moment del concurs al voltant de 2.000 socis cooperativistes i era el cinquè fabricant europeu del sector, finalment va tancar.
A Catalunya, també van esclatar algunes crisis industrials importants, com la de Panrico. Els treballadors de la fàbrica de la companyia a Santa Perpètua de Mogoda van protagonitzar una vaga indefinida contra l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) plantejat per l’empresa, així com contra les retallades salarials que s’aplicarien als treballadors que hi continuessin. La crisi de Panrico, propietat del fons de capital de risc Oaktree, es va agreujar quan va decidir al setembre suspendre el pagament de les nòmines per poder pagar els proveïdors i va proposar un pla de viabilitat després d’entrar, a l’octubre, en preconcurs de creditors. El 2012 ja es va viure un conflicte similar quan l’empresa va amenaçar de tancar la fàbrica de Santa Perpètua. La pugna va acabar en aquell cas amb acords de retallades salarials.
Per la seva banda, el rescat de Cacaolat el 2011 pels dos principals accionistes, la cervesera Damm i Cobega, de la família Daurella, esdevingué una realitat amb la inauguració de la fàbrica de Santa Coloma de Gramenet. El desenvolupament de la primera fase va significar una inversió de 45 milions d’euros.
Una altra companyia disposada a seguir creixent va ser Grífols, una de les empreses líders mundials en hemoderivats, que va tancar un acord per comprar la unitat de diagnòstic transfusional de Novartis per 1.224 milions d’euros. Amb l’operació, aquesta divisió del negoci va passar a significar el 20% de les vendes, en lloc del 4% que suposava fins aleshores. D’aquesta manera, Grífols va seguir creixent després d’haver comprat l’empresa nord-americana Talecris el 2012.
Escàndol a Pescanova
Un dels escàndols empresarials més destacats de l’any es va produir a Pescanova, empresa que la cervesera Damm i el fons Luxempart van intentar salvar de la fallida. La situació, que va desembocar en un concurs de creditors, es va produir per la gestió del seu anterior president, Manuel Fernández de Sousa, membre de la família fundadora. Les investigacions van indicar possibles manipulacions comptables, l’existència d’una comptabilitat B, un deute de més de 3.000 milions d’euros i un forat patrimonial de més de 1.600 milions.
Empreses d’altres sectors, com és el cas del grup turístic Orizonia, també van entrar en concurs de creditors pel deute acumulat, la manca de liquiditat i els dubtes plantejats per l’antiga Comissió Nacional de la Competència (CNC) sobre l’impacte de la seva venda a Globalia, una altra gran empresa del mateix sector. La companyia finalment va tancar, amb un deute acumulat superior als 2.000 milions d’euros, segons els seus administradors concursals.
Sanció multimilionària
Brussel·les va imposar una històrica multa de 1.712 milions d’euros a sis grans entitats financeres per manipular l’euríbor, utilitzat per a establir el cost de milions de préstecs hipotecaris
© Comissió Europea
En el sector financer també es van produir alguns moviments, com ara la històrica multa de 1.712 milions d’euros que va imposar la Comissió Europea a sis grans entitats financeres per haver manipulat els índexs de referència, com ara l’euríbor i el líbor, i que són utilitzats per a establir el cost de milions de préstecs hipotecaris. Els sancionats van ser el Deutsche Bank, la Société Générale, el Royal Bank of Scotland, JP Morgan i Citigroup a més del broker RP Martin per dur a terme aquestes pràctiques contra la lliure competència, entre el setembre del 2005 i el maig del 2008, segons les autoritats de la competència.
La reestructuració del sector financer va continuar a l’Estat espanyol durant el 2013. CaixaBank va dur a terme retallades laborals –més de 2.000 baixes incentivades i prejubilacions–, així com la venda, a inversors institucionals, del 7,5% del negoci en mans de La Caixa, que va seguir com a primera accionista amb el 56% del capital. El BBVA va optar, finalment, per fer desaparèixer la marca Unnim, nascuda de la unió de les antigues caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu, després d’haver comprat l’entitat l’any anterior.
Mentrestant, el Banc Sabadell va culminar l’adquisició del Banco Gallego, que abans era propietat de Nova Caixa Galicia Banco (NCG). L’operació de compra es va tancar al preu d’un euro i després que el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) hagués fet una ampliació de capital de 245 milions d’euros. L’entitat vallesana també va portar a terme una ampliació de capital de 1.400 milions, que va donar entrada com a accionistes de referència als inversors llatinoamericans Jaime Gilinski, de Colòmbia, i David Martínez, de Mèxic.
Una de les sorpreses més grans es va produir quan el FROB va adjudicar a l’entitat veneçolana Banesco el control del 88,33% de NCG, per 1.003 milions. La seva oferta va superar les presentades per CaixaBank, el BBVA, el Banco Santander i els fons Guggenheim i Oaktree-JC Flowers. El comprador es va comprometre a pagar el 40% de la quantitat total en tancar-se l’operació i el 60% restant en un termini de cinc anys. D’altra banda, la venda de Catalunya Banc va seguir sense tancar-se en finalitzar l’exercici.
Amb aquestes compravendes d’entitats financeres, el FROB va donar per perduts gran part dels ajustos donats a la banca per a la seva recapitalització, és a dir, uns 36.000 milions dels 52.000 injectats el 2012 a Bankia, NCG, Catalunya Banc, Banco de Valencia, Caja España, Ceiss i BMN, segons les dades del mateix organisme.
Però es van produir més moviments en el món de les finances. Alfredo Sáenz va deixar el càrrec de conseller delegat del Banco Santander després de dinou anys. La renúncia es va produir després que el Tribunal Suprem va confirmar una sentència que anul·lava parcialment un indult que li havia atorgat el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. D’aquesta manera es volia donar fi a les conseqüències d’un dictamen judicial que el 2011 el condemnava a tres mesos de presó per un delicte d’acusació falsa contra uns deutors del Banesto, l’entitat que presidia en ser intervinguda el 1993. Sáenz va ser substituït per Javier Marín, antic responsable de Banif.
Per la seva banda, mentre que els clients amb preferents de les antigues caixes van conèixer les quitances per recuperar les seves inversions, l’expresident de l’antiga Caja Madrid, Miguel Blesa, va ser empresonat per ordre del jutge Elpidio José Silva arran de la compra del City National Bank de Florida, el 2008. El jutge va ser finalment sancionat i Blesa, que va entrar i sortir de la presó en dues ocasions a instàncies de Silva, no va restar empresonat.
No va ser l’únic exdirectiu d’una antiga caixa d’estalvis que va estar empresonat. També va estar a la presó l’exdirector general de la CAM, avui integrada en el Banc Sabadell, Roberto López Abad, per participar en un cas de desviament de fons a un paradís fiscal; finalment en va sortir després de pagar una fiança.
Per la seva banda, el FROB va fer cessar Adolf Todó com a president de Catalunya Banc, que abans havia estat el director general, i el va rellevar per Carlos Pla. Todó, juntament amb altres antics directius de l’antiga Caixa Catalunya, com ara Antoni Serra Ramoneda o Narcís Serra, i d’altres caixes ja desaparegudes, entre els quals hi havia l’expresident de Bankia i exvicepresident econòmic del Govern central, Rodrigo Rato, van comparèixer davant d’una comissió creada pel Parlament de Catalunya per determinar les responsabilitats en la desaparició de les caixes. Serra i Todó, entre d’altres, també van haver de declarar davant del jutge com a imputats a causa dels elevats sous que van percebre a l’antiga Caixa Catalunya.
Reforma de les pensions
Una de les reformes bàsiques de l’Estat espanyol va ser la de les pensions. El Govern, que prèviament havia encarregat un informe a una comissió d’experts, va establir dues novetats essencials. La primera d’aquestes van ser els criteris per a l’actualització anual de les pensions, que ja no està lligada a l’índex de preus del consum (IPC), sinó que s’estableix una pujada mínima del 0,25% –per als anys dolents– i de l’IPC més el 0,50% per als anys de bonança, en funció de la situació econòmica i de la situació financera de la Seguretat Social.
L’altra novetat essencial de la reforma va ser l’anomenat factor de sostenibilitat, que incorpora un altre criteri més per a l’establiment de les pensions, l’esperança de vida. D’aquesta manera, la pensió inicial a cobrar per als futurs beneficiaris s’ajustarà a la variació de l’esperança de vida que hi hagi cada cinc anys. Amb les dues mesures, el Govern preveu que s’estalviarà un total de 33.000 milions d’euros entre el 2014 i el 2022. La nova reforma es va sumar a l’acordada per l’anterior executiu del PSOE, que va retardar de manera gradual l’edat de jubilació fins als 67 anys.
Càrrecs en renovació
En l’apartat d’entitats i institucions, el catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona, Antón Costas, va rellevar Josep Piqué com a president del Cercle d’Economia. Costas s’imposa dins del seu mandat potenciar el pes de la indústria i implicar més la institució en la societat. A la junta del Cercle es van incorporar com a nous vocals el president d’Immobiliària Colonial, Juan José Bruguera; Ginés Alarcón, president de la consultora Nae; Jordi Mercader Barata, conseller director general de Miquel i Costas; Cristina Gallach, cap de relacions públiques del Consell de la Unió Europea; Conxita Cervera, directora general de Moldibérica, i Olegario Soldevila, responsable d’Arcano a Catalunya.
També hi va haver relleu en la presidència del lobby empresarial FemCat. El president del grup Moventia, Miquel Martí Escursell, va ser elegit per al càrrec en substitució de Carles Sumarroca, vicepresident de COMSA EMTE.
Moviments empresarials
Aigües de Barcelona va vendre l’emblemàtica torre Agbar al grup Emin Capital, que esdevindrà un hotel
© Fototeca.cat
L’any va començar amb un conflicte obert en l’adjudicació que va fer la Generalitat de l’empresa Aigües Ter Llobregat (ATLL) a un consorci encapçalat per Acciona i el banc brasiler BTG Pactual. L’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya (OARCC), dependent de la Presidència de la Generalitat, va donar la raó a Aigües de Barcelona (Agbar), la qual va impugnar la licitació ja que va considerar que no complia amb el calendari d’inversions, en contra de l’opinió d’una part del mateix Govern català. Al llarg de tot l’any es van produir recursos i contrarecursos, i la privatització més important de l’Administració autonòmica catalana seguia, al final d’any, en mans dels tribunals. Agbar, a més de vendre el seu edifici emblemàtic, la torre Agbar, al grup Emin Capital per reconvertir-lo en un hotel de la cadena Hyatt, es va quedar definitivament amb la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA).
Per la seva banda, Abertis va sortir definitivament del negoci de la gestió dels aeroports amb la venda dels més importants que tenia en cartera, com ara el de Luton, a Londres, o el d’Estocolm. La companyia es va centrar en el negoci de les autopistes i en el de les telecomunicacions amb la seva presa de control d’Hispasat i les torres de telefonia mòbil. En els dos casos, l’objectiu va ser aprofundir en la internacionalització. En el cas d’Hispasat, finalment, Abertis es va convertir en el primer accionista amb el 57% del capital, després d’afegir a la participació que ja tenia el 16,42% de l’organisme públic Instituto Nacional de Técnica Aeroespacial (INTA), per un total de 172,5 milions d’euros.
El grup IAG, sorgit de la fusió entre British Airways i Iberia, es va quedar amb el 90,51% de Vueling per 123,5 milions d’euros per mitjà d’una OPA. Josep Piqué va deixar la presidència de Vueling i es va convertir en conseller delegat del grup OHL, propietat de la família Villar Mir.
En el món tecnològic, Microsoft va redoblar la seva aposta pel negoci mòbil i va adquirir la divisió de telefonia mòbil de la finlandesa Nokia. El preu acordat en l’operació va ser de 5.440 milions d’euros. Segons l’acord, la companyia fundada per Bill Gates també es va fer càrrec dels 32.000 empleats de Nokia. També va ser notícia que Bill Gates, el fundador de Microsoft i un dels homes més rics del món, havia comprat el 6% de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) per 113,5 milions d’euros.
Per la seva banda, l’empresa nord-americana Verizon Communications va tancar un acord amb la britànica Vodafone per comprar-li el 45% de les accions que aquesta tenia de Verizon Wireless per uns 97.745 milions d’euros. L’operació va ser la tercera més important de la història empresarial després que Vodafone adquirís Mannesmann el 1999 i AOL Time Warner el 2000.
Un dels conflictes que va semblar que s’encarrilava va ser el de l’expropiació de la filial argentina de Repsol, YPF. Espanya, Argentina i Mèxic (accionista de la petroliera espanyola per mitjà de Pemex) van aconseguir un acord pel qual la companyia, presidida per Antoni Brufau i el principal accionista de la qual és CaixaBank, rebria una compensació. L’import no es va fer públic, però estaria en principi al voltant de la meitat del que reclamava la petroliera espanyola i es pagaria amb bons sobirans argentins. El consell d’administració de la petroliera va avalar l’acord, amb l’excepció del representant de Pemex.
Reforma energètica
Un altre dels grans canvis decidits pel Govern de Rajoy va ser la reforma energètica. A més de retallar les retribucions previstes a les energies renovables, la normativa volia posar fi a l’anomenat dèficit de la tarifa elèctrica, generat per uns costos que superen els ingressos reconeguts a les companyies.
Però la reforma, aprovada al final d’any, va mostrar deficiències després que el Govern va haver de suspendre, al desembre, la subhasta trimestral en què es fixa per mecanismes de mercat al voltant del 40% del rebut que paguen les famílies i les petites empreses. La Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC), un ens regulador que va entrar en vigor al llarg de l’any i que va aglutinar les funcions de cinc entitats supervisores anteriors, com ara la Comissió Nacional de l’Energia (CNE), va decidir no validar la subhasta –que hauria propiciat una pujada del rebut de la llum de més de l’11%– pel preu final i la concurrència de circumstàncies atípiques –com una oferta més baixa de l’habitual–, amb la qual cosa es va crear una situació inèdita. En aquest context, el Govern es va comprometre a crear un sistema nou de fixació dels preus.
Per la seva banda, l’executiu també va apujar la part regulada del rebut (al voltant del 60% de la factura) en generar-se un dèficit de tarifa de 3.600 milions d’euros que no estava previst. Tot i que s’havia compromès a finançar-lo per mitjà dels pressupostos de l’Estat, després que les famílies (afectades per les pujades de la llum) i les elèctriques (afectades per les retallades de retribucions i nous impostos) van fer les seves aportacions, finalment el Ministeri d’Hisenda s’hi va negar. La crisi que això va provocar va fer que l’Estat es comprometés a avalar la conversió d’aquest dèficit –superior als 26.000 milions d’euros– en deute negociable als mercats –mecanisme que va funcionar fins el 2012 i que va permetre diferir al llarg dels anys el pagament al rebut dels usuaris.
Noves formes d'organització econòmica
Noves formes d'organització econòmica que no utilitzen les monedes com a valor d'intervanci
© Fototeca.cat / Fotolia.com / Anke Schönfeld
El context de crisi ha generat noves formes d’organització econòmica. Una d’aquestes és el bitcoin, una moneda electrònica o virtual concebuda el 2009 per una persona o un grup sota el pseudònim Satoshi Nakamoto. A diferència de les divises tradicionals, el bitcoin no té el suport d’un govern ni és emesa per un banc central. Es basa en una xarxa d’ordinadors d’igual a igual (peer-to-peer) en una fórmula semblant a la d’intercanvi d’arxius com BitTorrent o Skype. Són els mateixos usuaris, a través de milers d’ordinadors a tot el món, els que fan el seguiment, el control i el registre de les transaccions i generen la moneda matemàticament. A més, tot plegat es fonamenta en un complex sistema criptogràfic per evitar trampes i fer que la moneda sigui segura i possibiliti les transaccions de béns i de serveis virtuals i reals.
La volatilitat d’aquesta moneda, que té com a predecessora els linden dollars del món virtual Second Life, ha estat molt elevada, amb pujades i baixades constants. A final d’any va arribar a superar els 1.000 dòlars per després situar-se entorn dels 500. Al principi del 2013 es va cotitzar entorn dels 15 dòlars. Tot plegat va fer que comencessin les crítiques per l’elevat grau d’especulació existent al seu voltant. Un dels seus avantatges és que no està subjecta a comissions bancàries ni de tipus de canvi. L’usuari s’ha de baixar uns programes gratuïts i de codi lliure, com en totes les iniciatives llibertàries a internet, que s’anomenen moneders. Moltes botigues i serveis van començar a acceptar el bitcoin per fer els pagaments.
En un entorn de crisi i d’esclat de la bombolla inmobiliària, el patiment de la gent guanya cada cop més protagonisme, especialment dels afectats pels desnonaments, fet que ha provocat el sorgiment de moviments civils com ara la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Aquesta organització, amb Ada Colau com una de les seves cares més visibles, va adquirir un gran protagonisme arran de l’aturada de desnonaments. També es van posar en primera línia d’actualitat, com a conseqüència d’una campanya, els anomenasts escraches, consistent a protestar a la via pública o davant els domicilis de polítics per exigir-los el suport als canvis en la llei hipotecària. De fet, aquesta pressió va aconseguir que la norma es tramités després d’una iniciativa legislativa popular (ILP) amb més d’1.400.000 signatures, en què va participar la PAH juntament amb altres moviments socials. La normativa no va recollir una de les principals peticions del col·lectiu, que era la dació en pagament. Anteriorment, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (UE) havia declarat abusiu el procediment espanyol d’execució hipotecària. Les dades van ser molt dispars.
Una altra de les vies alternatives per buscar estalvis i trencar l’statu quo van ser les unions de consumidors per comprar energia, que se sumaren a cooperatives d’energia verda ja existents, com ara Som Energia. L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) va iniciar una campanya, a la qual es van apuntar 477.750 persones, per fer la primera compra col·lectiva d’energia a l’Estat espanyol. Al final, 298.594 llars del total d’apuntades es van poder beneficiar d’una tarifa de la llum que va suposar un estalvi anual de 49 euros i una reducció d’entre el 3% i el 12% respecte al preu que pagaven. La petita comercialitzadora www.holaluz.com va ser la que va proposar la tarifa més avantatjosa.
I no va ser l’única iniciativa d’aquesta mena. Coincidint amb la pujada de la tarifa de la llum a l’agost, que va significar també un increment en el rebut del pes de la part fixa (pels quilowatts contractats), un conjunt de vint organitzacions van posar en marxa la campanya www.bajatelapotencia.org, per tal d’animar els consumidors a reduir la potència contractada i quedar-se només amb la necessària. En la campanya, hi van participar organitzacions tan diverses com ara Greenpeace o FACUA-Consumidores en Acción, entre d’altres.
En situacions de crisi creixen les iniciatives no solament solidàries sinó les que tenen a veure amb la col·laboració o l’intercanvi al marge dels diners, com ara el bescanvi o la permuta. Un exemple són els bancs de temps mitjançant els quals ciutadans d’una mateixa zona intercanvien serveis de manera gratuïta, des de cuidar nens o persones grans fins a facilitar transport o neteja. A Barcelona hi ha una xarxa que s’hi dedica. Una altra figura d’importància creixent amb la crisi i l’augment de l’atur van ser els bancs d’aliments. A tot l’Estat espanyol n’hi ha uns 55, que es dediquen a recollir aliments per a les persones i les famíles més necessitades.