Es confirma l’augment accelerat de la temperatura global
El grup de treball GT1 de l’Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) va presentar el seu últim informe, el cinquè, a Estocolm el 27 de setembre de 2013. Aquest informe, primera part de l’informe general que es donarà a conèixer al llarg del 2014, va reiterar un cop més que l’escalfament global del planeta és inequívoc i que els canvis observats des de mitjan segle passat són els més importants en la història climàtica. Així, va posar de manifest que les tres últimes dècades han estat les més càlides dels darrers 1.400 anys i que, si segueixen com ara les emissions de gasos hivernacle, cap a mitjan segle la temperatura global s’incrementarà d’1,4 °C a 1,6 °C en relació amb els valors actuals, mentre que per al final de segle, aquest increment és probable que se situï entre 2,6 °C i 4,8 °C. Tot i que el ritme d’escalfament s’ha alentit lleugerament a causa dels intercanvis energètics entre l’atmosfera i l’oceà, hi ha signes preocupants de l’acceleració dels impactes, en particular pel que fa al desglaç dels casquets polars: l’extensió del gel àrtic ha minvat significativament, de manera que, en àrees tradicionalment cobertes de gel, durant l’estiu el desglaç és complet. Si se segueix amb aquest escenari d’emissions actual, el nivell del mar, que ja va augmentar uns 20 cm durant el segle passat, és probable que s’incrementi notablement i per al final d’aquesta centúria se situï uns 98 cm per sobre dels valors actuals, de manera que nombroses poblacions edificades gairebé al nivell del mar pateixin desastroses conseqüències.
Les previsions són més pessimistes que les de l’informe del 2007, però si s’aconseguís mantenir l’escalfament per sota dels 2 °C, els impactes es podrien reduir de manera significativa. Per això, cal disminuir les emissions actuals durant la dècada present i accelerar la revolució de les energies renovables.
Un supertifó al Pacífic i menys huracans a l’Atlàntic tropical
El 8 de novembre de 2013, el supertifó Hai-yan, de categoria màxima i extensió inusualment gran, va arribar a les Filipines amb vents sostinguts de 235 km/h i amb ratxes fins els 275 km/h. Es tracta del tifó més gran de les tres últimes dècades i el més extens i intens mai vist a l’àrea del Pacífic occidental, que va produir més de 10.000 morts i una catàstrofe sense precedents en aquelles illes.
L’huracà Humberto va ser un dels dos únics huracans del 2013, un fet insòlit que no succeïa des de fa quaranta-cinc anys
© SeaWiFS Project / NASA / Goddard Space Flight Center / ORBIMAGE
Pel que fa a la banda atlàntica del Carib, del golf de Mèxic i del Pacífic occidental, la temporada d’huracans va tenir un comportament molt diferent. Per primera vegada en els últims 45 anys, cap huracà no va assolir la categoria 2 o una de superior en el mes d’octubre; els únics dos huracans ocorreguts, l’Humberto i l’Ingrid, van arribar només a la categoria 1. I pel que fa a la temporada completa del 2013 en aquesta àrea, des del 1994 no s’havia observat l’absència d’huracans de categoria 3 o superior. Aquest comportament inusual va fer errar les previsions d’huracans, tant en nombre com en intensitat, dels diversos organismes i centres de predicció d’aquest fenomen, i malgrat l’alta temperatura de l’aigua oceànica –fenomen necessari per a la formació d’aquestes pertorbacions atmosfèriques–, no van assolir la gravetat dels de categoria 3, 4 i 5. Segons alguns investigadors, aquest inusual comportament de l’atmosfera probablement va ser conseqüència de les també inusuals entrades d’aire sec procedents del nord d’Àfrica a les àrees atlàntiques de formació de tempestes tropicals gràcies a la posició de l’anticicló de les Açores durant l’estiu. En aquestes condicions, malgrat l’alta temperatura de l’aigua oceànica, possiblement va mancar l’alt grau d’humitat de l’aire necessari per a la formació d’aquestes pertorbacions atmosfèriques. A més a més, es va produir un fort canvi de direcció del vent en la vertical de les tempestes, fet que va impedir la transformació de tempestes en ciclons tropicals.
Catalunya: irregularitat del règim termomètric i pluviomètric
Es pot afirmar que el 2013 va ser per a Catalunya un any meteorològicament poc normal. A excepció d’algunes comarques, el mes de juny va ser el més fred des del 1992, i el juliol i gran part de l’agost es van caracteritzar per temperatures inferiors a les normals. En canvi, el mes de setembre, i sobretot, el d’octubre, van ser excepcionalment càlids. En gran part dels observatoris catalans, les temperatures de l’octubre van ser les més altes mai enregistrades. Així, el 27 d’octubre es van assolir els 29,8 °C a Vilobí d’Onyar (Selva), mentre que el dia 28 els valors termomètrics es van enfilar per sobre dels 30 °C en molts sectors de l’Empordà, el Pla de l’Estany, el Gironès i la Selva, i entre els 28 °C i els 30 °C al prelitoral central i sud. Les causes van ser la situació de vents càlids del sud i sud-oest que, després de produir fortes pluges a la part occidental de la península Ibèrica, van arribar a Catalunya reescalfats a causa de l’efecte Föhn. El mes de novembre també va ser excepcionalment càlid i en molts observatoris també es va batre el rècord de temperatures altes.
La pedregada del 10 de juliol va produir destrosses a més de 6.000 hectàrees de cultius a Lleida
© Diputació de Lleida
La pluviometria també va ser molt irregular durant l’any pluviomètric (del setembre del 2012 a l’agost del 2013). La majoria de les pluges es van produir en àmplies zones de les Terres de l’Ebre, el pla de Lleida i el Pirineu occidental, mentre que el temps va ser sec en punts de la Catalunya central, l’extrem nord de l’Alt Empordà i l’extrem sud-oriental del delta de l’Ebre. Pel que fa a l’excepcionalitat, cal destacar les grans acumulacions de neu en molts sectors del Pirineu occidental, sobretot al vessant nord, a causa de les fortes nevades de l’hivern i de la primavera, que van mantenir importants gruixos de neu fins al principi de l’estiu. L’episodi de pluja de mitjan juny al Pirineu occidental, amb més de 100 mm a Viella en menys de 24 hores, fet que no passava des del 1982, i la fusió de la neu present a les cotes altes del Pirineu per l’augment de temperatures produït en l’episodi, va causar el desbordament dels rius Garona, Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana amb inundacions en carreteres i cases properes als rius.
Revifa el debat sobre la lluita anticalamarsa i el iodur de plata
Les tempestes de la primavera i de l’estiu del 2012 van ser especialment virulentes per les pedregades que van ocasionar, però la pedregada del 10 de juliol de 2013, la tercera en poques setmanes, va produir destrosses a més de 6.000 ha de cultius a Lleida, especialment a les comarques de la Noguera, l’Urgell i el Pla d’Urgell. Davant de la reiterada formació d’aquest tipus de tempestes, i pel fet que alguns estudis preliminars mostren un augment de la freqüència i intensitat de les tempestes amb pedra sobre Catalunya en relació amb la dècada anterior, diverses organitzacions d’agricultors van recordar el fet que en el període 1990-2005 es van dur a terme actuacions de lluita anticalamarsa en aquestes zones.
La lluita anticalamarsa es basa que si un núvol fred és sembrat amb nuclis de gel, el nombre de grans de calamarsa o de pedra augmenta i, per tant, el seu diàmetre és més petit que en un núvol no sembrat. Les partícules de gel formades apleguen també altres gotes en la caiguda, que formen grans de calamarsa, els quals mentre cauen a terra es poden fondre del tot o, si més no, arribar-hi amb una mida més petita, que no produeix danys tan greus com els de la pedra. Les actuacions, per tant, van consistir en l’alliberament cap a l’atmosfera de iodur de plata (AgI) per mitjà d’una xarxa de cremadors d’una dissolució de iodur de plata en acetona instal·lada a la zona que s’ha de protegir per crear nuclis de gel en els núvols freds. La modificació dels núvols freds, capaços de produir cristalls de gel i grans de calamarsa, va començar en el marc del projecte nord-americà Cirrus (1946), que va confirmar la possibilitat de modificació d’aquest tipus de núvols mitjançant la sembra amb cristalls de gel sec o d’altres tipus de substàncies productores dels anomenats nuclis de gel, partícules sobre les quals es formen els cristalls de gel o la calamarsa. Experiències de laboratori dutes a terme pels investigadors nord-americans Irving Langmuir i Vincent Schaefer van mostrar la ràpida formació de cristalls de gel en un ambient amb gotes d’aigua en subfusió (a temperatures inferiors a 0 °C). Com que era conegut que a l’interior dels núvols freds, sobretot dels cumulonimbus típics de les tempestes, hi havia un enorme nombre de gotes d’aigua subfosa (amb temperatures tan baixes com els –40 °C) que no es congelaven per manca de nuclis de gel naturals i amb l’experiència del gel sec com a productor de nuclis, Bernard Vonnegut, col·laborador de Langmuir i Schaefer, va trobar una altra substància capaç de proporcionar un nombre més alt de nuclis de gel: el iodur de plata, el qual, cremat en condicions adequades, produïa uns 100 bilions de nuclis de gel per gram i, per tant, era adient en la sembra de núvols per a produir-ne la glaciació, és a dir, convertir l’aigua líquida en subfusió en gel. Així, dins l’esmentat projecte Cirrus, el 21 de desembre de 1948, la sembra des d’avió d’un núvol en subfusió va congelar un núvol de 16 km2 emprant tan sols 30 grams de iodur de plata.
Aquesta metodologia per lluitar contra les pedregades s’utilitza en molts països, i alguns estudis duts a terme al sud de França, on s’utilitza des del 1960, mostren disminucions de danys per pedregades amb una mitjana del 50%. El debat actualment se centra en la possible contaminació que pot produir l’ús d’aquesta substància sobre les àrees d’actuació –contaminació que, tenint en compte la seva gran insolubilitat en aigua (el seu KSP és de 8,5 ¥ 10–17) i la poca quantitat utilitzada en les sembres, deu ser poc important–, en la seva efectivitat real i la possibilitat que la sembra produeixi sequeres pel "trencament" dels núvols –argument que no té cap base científica, tenint en compte que pràcticament l’únic mètode que es fa servir en alguns llocs per a l’estimulació de la pluja, per bé que amb poc rendiment, és precisament la sembra de núvols amb iodur de plata.