L’any 2013 es va caracteritzar per l’aprimament de les empreses; els canvis, tant d’estratègies com de persones, i també per l’aparició de nous projectes, impulsats majoritàriament per professionals que pretenen recuperar un periodisme independent i més crític amb els poders.
Tancament de Radiotelevisió Valenciana
El divendres 29 de novembre, vint minuts després del migdia, un tècnic acompanyat i escortat per la policia va entrar als estudis de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), a Burjassot, i va tallar el cable que permetia l’emissió del senyal. Després de vint-i-quatre anys, el País Valencià es va quedar sense emissions en català. Canal 9 i Ràdio 9 van deixar d’emetre arran d’una polèmica decisió del Govern valencià, presidit per Albert Fabra.
La iniciativa del Govern del Partit Popular va ser una dràstica resposta a la decisió del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià que va anul·lar l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) que havia deixat sense feina un miler de treballadors. Segons la Generalitat Valenciana –que acumula un gran dèficit i endeutament–, la seva intenció era redimensionar l’empresa i mantenir oberta RTVV, però l’obligació de readmetre els mil empleats acomiadats ho feia inviable. Per als treballadors, la decisió del Govern de Fabra responia a motivacions polítiques ja que, tot i la sentència del TSJ, es podrien plantejar altres solucions com ara negociar un nou ERO.
Fins al darrer moment, els professionals i molts ciutadans es van mobilitzar per evitar el tancament de Canal 9 i Ràdio 9. El 9 de novembre una multitudinària manifestació –unes 60.000 persones– va omplir els carrers de València per demanar una rectificació o la dimissió de Fabra. El Govern valencià no va fer marxa enrere i va responsabilitzar l’oposició del tancament per no haver volgut participar en el seu moment en una negociació que fes viable i sostenible RTVV. El Partit Socialista del País Valencià va reaccionar amb la presentació d’un recurs davant el Tribunal Constitucional contra el decret que va permetre el tancament de l’ens. Els darrers dies d’emissió, els professionals van prendre el timó del canal, van crear Nou 24 i van criticar en directe la decisió del Govern de Fabra. La revolta de la plantilla va incrementar notablement els espectadors de la cadena. De fet, durant les darreres hores d’emissió, Canal 9 i Nou 24 van liderar l’audiència televisiva al País Valencià. El conflicte va tenir molta repercussió a internet i un gran seguiment a les xarxes socials, i va desgastar el Govern de Fabra.
ERO a TV3 i Catalunya Ràdio
Una gran festa cívica al Moll de la Fusta de Barcelona va servir per a reivindicar el servei públic i la importància dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals
© CCMA
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) va viure un agitadíssim 2013. Durant l’any anterior, la CCMA ja havia pres diverses mesures d’estalvi: una reducció del 25% en compres de programes a productores externes amb els corresponents efectes sobre el sector; el tancament de les corresponsalies del Marroc i l’Amèrica del Sud; el canal internacional es va retirar del satèl·lit i va passar a emetre només per internet, i en fusionar el Canal 33 i Super3, la cultura va passar a emetre’s en horari nocturn. Tot i això, les mesures no van ser suficients.
El 20 de març, el consell de govern de la CCMA, presidit per Brauli Duart, va anunciar que només rebria 225 milions d’euros de la Generalitat de Catalunya. El pressupost total, comptats els ingressos publicitaris, va quedar en 295,9 milions –el 2011 el pressupost va ser de 462,4 milions–, de manera que en tres anys s’ha produït una pèrdua d’un terç dels recursos. La CCMA va proposar un ERO a TV3 i Catalunya Ràdio que, en principi, afectava 312 persones dels 2.555 treballadors, una rebaixa salarial del 7,5% i una equiparació dels sous amb els de la resta de la funció pública. Els treballadors van rebutjar la proposta: el 21 de març TV3 va aturar dotze hores les emissions i Catalunya Ràdio va fer vagues durant el mes d’abril. El 12 de maig es va celebrar una gran festa cívica al Moll de la Fusta de Barcelona en què es va reivindicar el servei públic i la importància dels mitjans de la CCMA.
La presentació de l’ERO va provocar les protestes de sindicats i treballadors, i també va tensar les relacions entre el Govern de Convergència i Unió i ERC, el seu soci parlamentari. Finalment, la CCMA va impulsar un ERO que comportarà 205 acomiadaments fins el 2016 i la negociació d’un conveni que hauria d’entrar en vigor 1’1 de febrer de 2014, amb la idea, des de la direcció, d’equiparar el rang de salaris dels treballadors de la CCMA amb els del sistema sanitari públic.
Pel que fa al nou contracte programa 2013-16 –l’anterior era del 2006-09 i no s’havia renovat–, el consell de govern de la CCMA va enviar-lo al maig al Departament de la Presidència i aquest el va fer arribar al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) perquè es revisés abans de l’aprovació definitiva del Parlament. El nou contracte programa estableix en 225 milions la quantitat que rebrà la CCMA cada any fins el 2016; blinda un sistema de finançament públic i privat que preveu, per tant, la publicitat en els mitjans públics; concreta la creació d’una empresa resultat de la fusió de la televisió, la ràdio i els nous suports en una única organització; regula que entre el 25% i el 35% dels recursos destinats a programes tinguin com a objectiu potenciar el sector audiovisual català, i incorpora el principi de transparència en tots els contractes amb productores externes. Això no obstant, el punt més polèmic, que va a tornar a escalfar les relacions entre CiU i ERC, va ser la proposta d’externalitzar la gestió de la venda de la publicitat. ERC va presentar una moció al Parlament per aturar-ho, però CiU, PSC i PP no li van donar suport, fet que la resta de partits van interpretar com el resultat de les pressions del Grup Godó pel seu interès a aconseguir la concessió. El 29 de novembre es va aprovar el plec de clàusules per al concurs, només obert a grups privats.
L’agitació a la CCMA va anar acompanyada de canvis en alguns programes i també de noves incorporacions. Al final d’abril, Manel Fuentes, després de quatre anys al capdavant d’El matí de Catalunya Ràdio, va anunciar que al juliol plegava. Mònica Terribas, exdirectora de Televisió de Catalunya i aleshores editora del diari Ara, va prendre el relleu per intentar recuperar el lideratge matinal de la ràdio a Catalunya, que ostenta El món a RAC1, dirigit i presentat per Jordi Basté. Les dades d’audiència del final d’any van indicar un augment general del consum de ràdio –en bona part a causa de l’interès pel moment polític que viu Catalunya– però el programa de RAC1, emissora del Grup Godó, va mantenir el primer lloc entre els oients.
Pel que fa als continguts de TV3, al mes d’octubre es va anunciar una renovació dels Telenotícies per al 2014. Els diferents canvis a l’àrea d’informatius de TV3, a més d’explicar-se per raons internes, també es deuen a l’erosió del TN vespre causada per l’augment d’espectadors de l’informatiu 8 al dia, que presenta Josep Cuní al canal 8TV del Grup Godó. El nou TN vespre de TV3, centrat en l’anàlisi i la contextualització de les notícies, serà presentat pel periodista Toni Cruanyes, que ha estat corresponsal de la cadena a París i, anteriorment, a Londres.
Pel que fa al conjunt del món televisiu, durant el 2013 va continuar la caiguda de credibilitat i d’audiència de Radiotelevisión Española (RTVE), que va arribar a mínims històrics. Fins i tot es va especular, davant de la situació financera de RTVE, sobre el retorn de la publicitat. Al maig, durant una compareixença al Senat, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va manifestar que calia rectificar el model de finançament de RTVE perquè "no pot dependre únicament de la transferència d’uns pressupostos generals de l’Estat que van a menys", tota una declaració d’intencions que no es va concretar durant l’any.
D’altra banda, es va confirmar de nou l’interès pel futbol: Telecinco va obtenir uns grans resultats amb l’emissió de la Copa Confederacions celebrada al juny al Brasil, encara que no va poder superar TV3 a Catalunya. Precisament, les televisions privades de l’Estat espanyol es van mantenir com a bon negoci. Al març, Antena 3 i Telecinco van fer públics els seus resultats de l’any 2012. Malgrat la crisi i el canvi digital, els dos grups van registrar beneficis –32 milions d’euros Antena 3 i 50 milions Mediaset–, encara que amb una reducció notable respecte del 2011. Al final d’any, el Tribunal Suprem espanyol va donar un bon ensurt a les cadenes privades. Arran d’un recurs presentat per l’empresa Infraestructuras y Gestión 2002 contra una decisió del Consell de Ministres, el Tribunal Suprem va ordenar el tancament de nou canals de TDT –3 d’Atresmedia, grup propietari d’Antena 3; 2 de Mediaset, propietari de Telecinco; 2 de Veo TV i 2 de Net TV–. Va quedar, però, pendent de com executa la sentència i si convoca un nou concurs.
Pel que fa a l’àmbit internacional, al gener es va anunciar als Estats Units la compra de Current TV –el canal propietat d’Al Gore, que arriba a 48 milions de llars americanes– per Al-Jazira, controlada pels dirigents de Qatar, que en van pagar 500 milions de dòlars. La nova cadena, amb el nom d’Al Jazeera America, emet per cable i satèl·lit i proposa un canal informatiu amb menys opinió, menys crits i menys temps dedicat als famosos, segons els seus impulsors. Els seus tres grans competidors en el mercat americà són Fox News, altaveu del Partit Republicà, MSNBC, de tendència demòcrata, i la CNN, que ha perdut el suport del públic per la seva obsessió per l’equidistància política. Pel que fa a la premsa nord-americana, a l’agost es va anunciar que la família Graham venia la capçalera del mític The Washington Post –que va destapar el "cas Watergate" i recentment l’espionatge massiu de l’Administració dels Estats Units– a Jeff Bezos, el propietari d’Amazon, per 189 milions d’euros. El milionari americà es va comprometre a mantenir els valors del diari i a fer els canvis necessaris per a posicionar-lo millor en l’univers digital.
A escala global, el magnat australià Rupert Murdoch va continuar ampliant el seu imperi i la seva influència a Europa. Al principi d’any, Murdoch va comprar Sky, la principal plataforma de televisió de pagament a Alemanya, per gairebé 350 milions d’euros. El grup de comunicació News Corporation, propietat de Murdoch, ja controla la cadena nord-americana Fox, la productora de cinema 20th Century Fox i els diaris The Times, The Sun, The Wall Street Journal, entre d’altres.
A l’octubre, la BBC, una cadena pública de referència, va anunciar que augmentarà un 20% el pressupost destinat a cultura. Tony Hall, director general de la cadena pública britànica des del mes d’abril, va anunciar l’emissió de més obres de teatre, d’exposicions d’art i d’espectacles en directe i una aposta per una major interactivitat amb els espectadors i amb més presència a les xarxes socials. En definitiva, una aposta pels continguts culturals a la televisió que pot resultar sorprenent en alguns països del sud d’Europa.
Pel que fa al sector audiovisual a Catalunya, que viu un moment de profunda crisi, cal destacar la creació d’un clúster català d’empreses audiovisuals que es va constituir al juny. Productores, distribuïdores, exhibidores, cadenes de ràdio i televisió van agrupar-se per fomentar la competitivitat del sector i aconseguir més internacionalització de les seves creacions.
Canvi de director a La Vanguardia
El canvi de director a La Vanguardia va ser una de les notícies destacades de l’any. El 17 de desembre Màrius Carol va substituir Josep Antich al capdavant del rotatiu barceloní. La decisió de Javier Godó, que va optar pel director de comunicació del grup i excorresponsal a la Casa del Rei com a nou director, va provocar nombroses interpretacions. En qualsevol cas, el procés polític a Catalunya, el desprestigi de la Corona i les reticències de les elits catalanes a la possible independència de Catalunya havien provocat una certa confusió en la línia editorial de La Vanguardia, que Màrius Carol haurà de clarificar.
Més enllà de la gran intensitat informativa del 2013, les grans capçaleres de la premsa van viure, de nou, un any molt difícil. Per exemple, el Grupo Prisa, editor d’El País, va anunciar unes pèrdues de gairebé 195 milions d’euros en els tres primers trimestres de l’any, en bona part degudes a la caiguda de la publicitat.
L’aparició i el desenvolupament d’internet ha deixat tocat de mort el model de negoci de la premsa i encara no s’ha trobat una fórmula alternativa. Per exemple, l’elecció dels diaris d’oferir els seus continguts de manera gratuïta a la xarxa s’ha demostrat com un error més dels que es van cometre. Així, el 2013 es va enterrar definitivament aquesta tendència: el concepte "gratis total" va desaparèixer de l’estratègia de la premsa. Els grans rotatius econòmics globals (The Wall Street Journal i The Financial Times ) ja ho van veure clar al final dels anys noranta, però la premsa generalista ha trigat una mica més. The New York Times, The Sun, Le Soir, The Washington Post i també les capçaleres catalanes i espanyoles es van decantar enguany cap al pagament d’una part dels seus continguts. Aquesta tendència també s’ha imposat entre els autors de blogs, que van explorar fórmules de finançament com el micromecenatge (cas de Jordi Pérez Colomé amb Obamaworld ) o les subscripcions (15 euros per any en el cas, per exemple, d’Arcadi Espada).
En qualsevol cas, la situació del periodisme va obligar a buscar noves fórmules més enllà de les grans capçaleres i els grups mediàtics. Així, durant el 2013, van aparèixer diferents iniciatives impulsades per professionals que havien treballat en grans diaris. Jesús Maraña, el darrer director de Público, va llançar Tinta Libre, la versió impresa del portal Infolibre ; Andreu Missé, que va treballar molts anys com a periodista econòmic a El País, és l’impulsor d’Alternativas Económicas . Altres iniciatives van ser impulsades per cooperatives de professionals, com la publicació mensual La Marea, que coordina l’experiodista de La Vanguardia Magda Bandera.
Malgrat aquestes noves fórmules, els professionals del periodisme no viuen els millors anys de la seva vida. A la retallada de sous en els mitjans públics i les precàries condicions dels joves que treballen en els mitjans privats, s’hi afegeix l’increment del nombre de periodistes aturats. Al principi d’any, a les llistes del Servei d’Ocupació de Catalunya, hi figuraven 1.770 periodistes que buscaven feina, dels quals hi havia uns 1.510 que es trobaven a l’atur. Des de l’esclat de la crisi, el 2008, gairebé 6.300 periodistes de premsa escrita han perdut la feina en el conjunt de l’Estat espanyol. Precisament, un estudi elaborat pel grup de recerca Digilab de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna va sostenir que només un 15% dels nous titulats en periodisme i comunicació treballaran com a periodistes tradicionals. Cada any, es llicencien unes 600 persones en Periodisme i Comunicació de les facultats catalanes.
Fi de programes, pèrdues i premis
Alguns destacats programes de televisió van abaixar el teló durant l’any. Al juny es va acomiadar el programa de crítica televisiva Telemonegal després d’una dècada a Barcelona Televisió. També ho va fer Àgora, el programa de debat sobre l’actualitat al Canal 33 i que en la darrera etapa va dirigir Xavier Bosch. El canal esportiu Marca TV va tancar al juliol. La seva llicència, que gestionava Intereconomía –un canal en profunda crisi financera–, va ser adquirida per Florentino Pérez, que així va aconseguir que a partir del gener del 2014 Real Madrid TV es pugui veure en obert a tot l’Estat espanyol a través de la TDT.
Destacats professionals del periodisme van morir durant el 2013. Josep Fèlix Pons va morir el 19 de març, a 80 anys. Va ser el primer periodista que va retransmetre un partit de futbol en català. Era l’any 1982 i Televisión Española, després de moltes pressions, va emetre en català el partit d’anada dels quarts de final de la Recopa que el Barça va jugar contra el Lokomotive a Leipzig, aleshores Alemanya de l’Est. Josep Fèlix Pons, a més de periodista, també va ser actor de doblatge en pel·lícules i sèries.
Jaume Arias, mestre de periodistes, va morir l’11 d’octubre a Barcelona, a 90 anys. Demòcrata, liberal i europeista, va treballar a La Vanguardia des del final dels anys seixanta. Persona de confiança de la família Godó, va tenir un paper decisiu en alguns moments clau de la història recent, com el posicionament de La Vanguardia la nit del cop d’estat del 1981.
A mitjan juliol, la periodista terrassenca Concha García Campoy va morir a causa d’una leucèmia, a 54 anys. Des de ben jove, va compaginar la ràdio i la televisió. El 1983 va començar a treballar Televisión Española, on dos anys després va debutar com a presentadora del Telediario al costat de Manuel Campo Vidal. El 1987 va fitxar per la Cadena SER, on va convertir el programa A vivir que son dos días en el més escoltat durant el cap de setmana a Espanya. El 2011, quan presentava l’informatiu matinal de Telecinco, li van detectar la malaltia.
El 12 de maig va morir Constantino Romero, popular presentador, actor i doblador, a 65 anys. Tenia una gran veu, que també era molt versàtil: havia doblat Harry el Brut, l’agent 007 en l’etapa de Roger Moore, el melancòlic replicant de Blade Runner o el William Munny de Sense perdó .
El gran dictat, programa concurs presentat per Òscar Dalmau, va ser guardonat amb el Premi Nacional de comunicació
© TVC
Pel que fa als premis, diversos catalans van ser distingits amb els premis Ondas que atorga Ràdio Barcelona. La competència, de RAC1, va rebre el premi al millor programa de ràdio; Júlia Otero, per la seva trajectòria professional; Salvados, de Jordi Évole, per la cobertura de l’accident del metro de València, així com Polseres vermelles en la categoria de ficció. Évole també va ser reconegut per Òmnium Cultural durant la Nit de Santa Llúcia en un acte celebrat al teatre Kursaal de Manresa.
Pel que fa al Premis Nacionals de comunicació que atorga la Generalitat de Catalunya, els guardonats van ser el periodista Toni Clapés, el programa concurs El gran dictat, la versió digital del diari Ara i el publicista Miquel Sambola.