Política 2013

Política internacional

Nelson Mandela va tornar a ser la figura més destacada de l’any. Ara, però, a causa del seu traspàs, el 5 de desembre.

EUA, "annus horribilis"

Obama va ser poc resolutiu amb molts temes, com per exemple en l’estrena de la reforma de la sanitat, amb un problema de funcionament del web que va arruïnar una de les seves promeses electorals

Aquest va ser un any difícil per a la Casa Blanca: espionatge, Síria, Egipte, bloqueig pressupostari, bloqueig del pla de salut ("obamacare"), etc. Alhora, va ser jutjat el responsable de les filtracions a Wikileaks, el soldat Bradley Manning (condemnat a 35 anys). També un nou membre dels serveis d’intel·ligència de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) i de l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA), Edward Snowden, va denunciar l’espionatge massiu i sistemàtic dels EUA a tot el món. Mentre que Obama intentava minimitzar les informacions, des de les files del Partit Republicà es va defensar aquest espionatge en nom de la seguretat mundial. I es va bloquejar durant mesos l’acord sobre pressupostos de l’Estat, que va provocar, fins i tot, l’aturada general de l’Administració federal. Per la seva part, la reforma de la Sanitat, o "obamacare", presentada com la mesura política més important del mandat del president, es va estrenar a l’octubre amb un greu problema de funcionament del web que serveix com a centre de gestió del registre de milions de ciutadans. Dos mesos després, la pàgina encara no acabava de funcionar.

La posició internacional no va ser gaire millor. Quan feia tres anys de les revoltes àrabs, la primera potència mundial va mantenir una posició erràtica tant a Egipte com al Magrib en general. A Síria, després d’amenaces d’intervenció, especialment arran de la mort de centenars de civils per un atac químic, el president rus, Vladímir Putin, va guanyar protagonisme amb una mediació que va propiciar el desarmament químic del règim. A més, Amnistia Internacional va denunciar la utilització dels drones en països com el Pakistan o el Iemen, que van aterrir la població civil i on van morir quatre ciutadans dels EUA entre desenes d’autòctons.

Fruits amargs de les primaveres

En complir-se tres anys de les "primaveres àrabs", els resultats semblava que aprofundien situacions d’equilibri precari i incert o, pitjor, de conflicte armat directament. A Tunísia va continuar el procés de democratització, malgrat les dificultats. Assassinats dos militants de l’oposició laica, la mobilització popular va aconseguir frenar el sector més reaccionari de l’islamisme, i a final d’any es va acordar tornar a impulsar l’assemblea constituent. A Líbia es va viure una situació de caos, i tot indica que no hi ha Estat i que governen milícies enfrontades.

Peça clau a la regió, a Egipte l’exèrcit va fer fora el president Mursí. L’economia i la democràcia van patir amb la política dels Germans Musulmans. Tanmateix, ni la destitució ni l’actuació dels militars, amb les consegüents repressió, il·legalitzacions, presons i morts o enfrontaments civils sovint atiats pels armats, no van suposar cap progrés. Pitjor va ser la situació a Síria, on el nombre de morts va ascendir a 100.000, segons diferents agències. Amb el temps, van aparèixer amb més claredat contradiccions que mostren un complex escenari intern i un escenari regional encara més enrevessat. El conflicte implica directament confessions religioses i opcions polítiques dels països de la regió, molt evidents en el cas del Líban, que viu la guerra a Síria com una qüestió pròpia. Amb el temps, les debilitats del front anti Al-Assad es van agreujar i aquest es va fragmentar, ja que l’exèrcit va recuperar terreny, de manera que els mateixos EUA va semblar que havien perdut interès en la caiguda del règim d’Al-Assad.

Un acord per canviar el mapa d’aliances a l’Orient Mitjà

L’ascensió del clergue Hassan Rouhani a la presidència de l’Iran va permetre un canvi radical en les relacions internacionals de la República, com es veu en l’acord amb els cinc del Consell de Seguretat de l’ONU i Alemanya sobre el programa nuclear assolit al novembre. El president va aconseguir un acord intern sobre la renúncia a la bomba nuclear que podria posar fi a l’aïllament i les sancions que el país patia des del 1979. Per la seva banda, la presidència israeliana no va deixar de promoure la construcció de noves colònies en els territoris palestins, fins al punt que la Unió Europea va amenaçar de tallar-hi les relacions. Amb tot, però, delegacions d’Israel i de Palestina van reprendre les negociacions bloquejades feia més de tres anys. Netanyahu, igualment, va permetre l’alliberament de presos palestins i va acceptar pagar a Turquia una indemnització per l’atac a la "flota de la Llibertat", vaixell de solidaritat amb destí a Gaza. A Palestina, es va canviar el nom de les ambaixades, que van passar de dir-se Autoritat Nacional Palestina (ANP) a Estat de Palestina. Hamàs i Al-Fatah van acordar un Govern d’unitat presidit per Mahmud Abbàs.

A l’Iraq, tot i la fi oficial de la guerra, els atacs contra civils, policia i militars van ser quotidians, també amb drones, per la rivalitat entre xiïtes i sunnites.

Encara Al-Qaida

Sota la forma de lluita religiosa, diverses organitzacions relacionades amb Al-Qaida es van estendre pel Magrib i cap al sud, amb intensitat a Mali i Somàlia. En el primer, va coincidir la revolta independentista del poble tuareg amb la de grups gihadistes. França va enviar tropes en suport de Bamako, amb un ràpid redreçament de la situació. De fet, al juliol, hi va haver eleccions presidencials sota la presència militar, i l’ONU va enviar-hi una missió de pau.

La sequera i la fam han produït més de 250.000 morts en dos anys a Somàlia, país que viu dividit sota el domini dels "senyors de la guerra", un Govern aïllat a la capital i un grup armat gihadista que amenaça Mogadiscio i amb capacitat, fins i tot, d’actuar a la veïna Kenya. A l’Afganistan, cada dia es van produir atacs talibans contra soldats i casernes de l’OTAN i l’exèrcit i el Govern afganès, i Alemanya va començar la retirada. El veí Pakistan forma part d’aquest conflicte ja que continua funcionant de fet com a rereguarda dels talibans, i aquest 2013 va patir l’atac dels drones nord-americans, que van causar desenes de morts. Pel que fa a les qüestions estrictament internes, el país va viure importants mobilitzacions contra la corrupció dels càrrecs polítics que van aconseguir l’arrest del primer ministre, Pervaiz Ashraf, a principi d’any. Després de les eleccions, Nawaz Sharif va ser investit primer ministre i va anunciar la prioritat de normalitzar les relacions amb l’Índia, l’altra frontera del país en conflicte.

Xina, nova generació al poder

L’elecció de Xi Jinping com a president de la República Popular va culminar el procés de transició de poder a una nova generació de dirigents del PC. El segon en la jerarquia és el primer ministre, Li Keqiang, que ha estat al darrere de tots els avenços econòmics els darrers anys. Els canvis, però, no van afectar la política, tot i que aquest any hi va haver protestes inèdites de periodistes demanant la fi de la censura, sinó que es van produir per donar més espai a la iniciativa privada i el mercat. També es va decidir tancar els camps de reeducació i relaxar la política de fill únic. Exercint el paper de gran potència, Jinping es va trobar a Rússia amb Putin, va visitar l’Índia (que ha llançat amb èxit la seva primera missió espacial a Mart) per signar un tractat que posés fi a les disputes frontereres, i l’Àfrica, per mostrar al món la importància de la presència al continent. Aquest 2013, soldats japonesos van tornar a les illes Filipines, aquesta vegada en missió humanitària pels damnificats pel supertifó. Tot i això, el primer ministre Abe va treballar per canviar la Constitució en tot allò que limita el militarisme. En qualsevol cas, el Japó va continuar tenint un gran problema a Fukushima, amb altíssims nivells de radiació i una amenaça permanent per a tot el país.

Tambors de guerra van sonar a la península coreana. Kim Jong Un va començar l’any amb missatges de pau, tot i el seguit de proves amb míssils, declaració de llei marcial, anul·lació dels pactes de no-agressió, tancament de la zona espacial de Kaesong (on treballen coreans del sud) i, fins i tot, una declaració d’estat de guerra. Malgrat l’eventual perill, tot semblava que tingués un caràcter intern, de reafirmació del nou i jove líder. De totes maneres, la també nova presidenta sud-coreana, Park Geun-hye, va advertir oportunament d’aquests límits.

Rússia torna a l’escena mundial amb força

Una estrena inesperada com a líder mundial va ser la del president rus, en facilitar l’acord per al desarmament químic del règim sirià. Rússia, on la corrupció és el pitjor enemic del país, segons l’opinió pública, va mantenir una fèrria política de repressió i càstig de l’oposició, ja siguin de les Pussy Riot o dels candidats d’altres partits, com Aleksei Navalni, líder de les protestes anti Putin i que va disputar l’alcaldia de Moscou. A banda d’això, es van incrementar les persecucions i les detencions de milers d’immigrants. Així mateix, les agressions contra gais, amb tortures i l’assassinat d’un jove, es van multiplicar al país.

Incògnites sobre el futur de la revolució bolivariana

El traspàs del comandant Hugo Chávez Frías, president de Veneçuela, va obrir incerteses al país i al continent. La situació que viu el país és prou complexa políticament i molt greu des del punt de vista econòmic. Tanmateix, la continuïtat de la dita revolució bolivariana va semblar resolta amb la victòria de Nicolás Maduro, segon de Chávez, en les eleccions del mes d’abril. L’altre repte és el de la repercussió internacional, sobre el bloc de països més propers que formen l’Aliança Bolivariana per les Amèriques (ALBA), però també sobre el conjunt del continent i els processos d’integració regional en marxa, com el Mercosur o la UNASUR. A l’Equador, el president Correa va guanyar un tercer període a la presidència en les eleccions quasi plebiscitàries. A Bolívia es va mantenir sense greus problemes Evo Morales, que va tenir un boicot, promogut pels EUA, durant el viatge de tornada de Moscou, quan diversos països de la UE van impedir el pas del seu avió pels espais aeris respectius, ja que suposaven que hi amagava el pròfug Snowden. A l’Argentina, els candidats afins a la presidenta, Cristina Fernández, van anar perdent espai electoral durant l’any. La justícia, a més, li va barrar la reforma d’aquest mateix organisme, que pretenia que fos elegit per sufragi. Al Paraguai, el nou president, l’empresari tabaquer Horacio Cartes, del Partido Colorado, que va donar suport a la dictadura, es va col·locar clarament fora de l’eix bolivarià, tot i necessitar aliances i, sobretot, fer un bon paper al Mercosur.

Més canvis decisius a l’Amèrica Llatina

La victòria de la candidata del front de centreesquerra xilè a la presidència del país, Michelle Bachelet, va posar fi al Govern del dretà Piñera, que s’havia fet notar per la seva lluita contra les reivindicacions del poble maputxe i de l’important moviment estudiantil. Colòmbia, al mateix temps, va viure canvis històrics. El president, Juan Manuel Santos, va encetar amb èxit negociacions amb les FARC, tot reconeixent que l’Estat ha comès violacions dels drets humans. Les negociacions, de fet, no només volen posar fi a les armes, sinó que es negocia un nou mapa institucional i econòmic. A més, hi va haver les exigències plantejades per la mobilització sense precedents dels sectors de l’agricultura, contraris als tractats de lliure comerç que s’han anat signant els darrers anys. A Mèxic, enmig de la violència i la inseguretat del crim organitzat, el president Peña Nieto va rebre Obama per tractar del rellançament del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TCLAN). Part o no d’aquesta conversa, la proposta de reforma de la Constitució per permetre contractes amb particulars, nacionals o estrangers, per a l’explotació de la indústria petroliera, va fer alçar el país. El president cubà, Raúl Castro, es mantindrà cinc anys en el càrrec, per garantir la direcció i el ritme de les importants reformes en curs, com ara la de poder viatjar a l’estranger sense permís governamental o l’aprovació del treball privat en diversos sectors.

La "indignació" arriba als emergents Brasil i Turquia

L’onada d’indignació va arribar també al Brasil i Turquia. En el primer cas, pel fet d’establir una agenda política de reformes tant municipal com federal i per fer un repartiment més equitatiu de la riquesa. L’espurna va ser una lluita contra la pujada del preu de l’autobús a la ciutat de São Paulo. La presidenta, Dilma Rousseff, va acabar acceptant la proposta de reforma, que haurà d’aprovar el Congrés. A Turquia, l’espurna va ser la defensa d’un parc a Istanbul que el Govern pretenia privatitzar i liquidar. La repressió va ser sagnant; al final, Erdog˘an va anunciar un referèndum. Com al Brasil, aquí les dades parlen d’una mobilització de classes mitjanes i formades que veuen frustrades les expectatives de creixement i desenvolupament, Erdog˘an també va anunciar que es disposava a parlar amb la guerrilla del PKK, que va anunciar l’abandonament de la lluita armada i l’inici de la retirada de tropes fora del país.

Per contra, al Sàhara Occidental, tot i la resolució de l’ONU, el Marroc no va donar treva. Al mes de febrer, un jutjat de Rabat va condemnar a cadena perpètua vuit dels vint-i-quatre encausats pels fets d’Al-Aaiun del 2010.

Àfrica, continent en recomposició

Després de la intervenció decisiva a Mali, França va tornar a protagonitzar la política africana enviant tropes especials al Camerun i a la República Centreafricana. Nigèria esdevindrà en breu la primera economia africana en termes de PIB. Tanmateix, el país és lluny de viure una situació pacífica. A la meitat d’aquest any, l’exèrcit va llançar una ofensiva per contenir les forces de les organitzacions gihadistes, principalment les de Boko Haram, grup que al setembre va matar 40 estudiants. A la veïna Níger, hi va reaparèixer amb dos atemptats el responsable de l’atac del 2012 a la planta de gas d’Algèria. Mentrestant, 100 immigrants van morir de set i fam al nord del país en un intent de creuar el desert per arribar a la Mediterrània. A Kenya va guanyar les eleccions presidencials Uhuru Kenyatta, poc abans que un escamot gihadista somali prengués un centre comercial a Nairobi que va ser desallotjat per l’exèrcit en una operació que va destruir el centre i va produir la mort d’un nombre indeterminat de persones.

En l’Assemblea General de l’ONU, a l’abril, va ser aprovat un tractat per a la regulació de la venda de les armes convencionals considerat històric; alhora, l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques va guanyar el premi Nobel de la pau.

Unió Europea

En l’Any Europeu dels Ciutadans i amb la mirada posada en les eleccions europees del maig del 2014, l’avenç de l’euroescepticisme i l’antieuropeisme va ser protagonista constant a l’Europa dels vint-i-set –vint-i-vuit amb l’entrada de Croàcia l’1 de juliol–. El creixement de l’antieuropeisme es va produir als països nòrdics i a l’Europa continental, en correlació amb l’auge de les formacions d’extrema dreta i les llistes populistes en aquests països.

Cameron (esquerra) va ser un dels principals impulsors de l’aplicació del pla d’austeritat presentat a la Comissió Europea, que presideix José Manuel Durão Barroso (dreta)

A començament d’any, el premier britànic, David Cameron, va anunciar un referèndum de pertinença a la UE en cas de ser reelegit el 2015. L’anunci es va fer en el context de les tenses negociacions amb la UE pel pressupost comunitari i la polèmica regulació d’activitats financeres a la City. En aquest sentit, Cameron va accelerar l’ofensiva legislativa per restringir l’accés de les persones immigrades –incloent-hi les comunitàries– a prestacions i serveis públics bàsics, va endurir els visats bo i exigint fiances i va amenaçar amb deportacions i campanyes d’oposició a la lliure circulació de romanesos i búlgars. Aquesta deriva xenòfoba també la va adoptar el ministre holandès d’Assumptes Socials, el qual va proposar l’establiment, a l’agost, d’un codi taronja per a immigrants, contractes de participació per als comunitaris i exàmens d’integració per a accedir a permisos de residència. El ministre de l’Interior francès, Manuel Valls, va anar un pas més enllà i va endegar una polèmica ofensiva policial per a l’expulsió massiva de gitanos acusant-los de dèficits culturals i d’integració.

Aquest alarmisme polític davant l’aixecament de les darreres restriccions a l’accés al mercat de treball de romanesos i búlgars va provocar fortes tensions entre països membres i una Comissió Europea que, en aquest cas, va mostrar la fragilitat de la seva autoritat davant els estats i els temors electorals dels seus governs. En al·lusió directa a països en espiral restrictiva com ara Holanda, Àustria, França i també Alemanya, el comissari de Treball i Assumptes Socials de la UE, László Andor, va presentar un dur informe a l’octubre en el qual denunciava els prejudicis infundats sobre el fenomen migratori en aquests països. Això no obstant, i malgrat que la Comissió va ratificar en diverses ocasions el compliment de les condicions objectives de Romania i Bulgària per a la seva adhesió a l’espai Schengen, el president Durão Barroso va anunciar al novembre que se’ls impediria finalment l’accés al mercat de treball, previst per al gener del 2014.

Els temors per l’ascens electoral de la ultradreta i de les forces euroescèptiques en alguns països cridats a les urnes tanmateix es van confirmar. Sense comptar altres forces radicals més minoritàries, la llista obertament antieuropeista d’Alternativa per Alemanya es va quedar a tan sols tres dècimes de superar la barrera electoral del 5% i obtenir representació parlamentària al Bundestag. A Àustria, es va reeditar la gran coalició entre socialdemòcrates i conservadors, amb aquests darrers reclamant la recuperació de competències de la Unió per als estats. El xenòfob partit ultranacionalista de l’FPÖ es va consolidar com a tercera força, a poca distància dels conservadors, i va entrar al Parlament l’euroescèptic multimilionari Frank Stronach. A Islàndia, la coalició conservadora victoriosa a les eleccions d’abril va prendre com a primera mesura de govern interrompre immediatament les converses per a l’adhesió a la UE. A Noruega –també fora de la UE, però dins l’espai econòmic europeu–, l’extrema dreta va continuar en ascens, i va accedir per primer cop a l’executiu en coalició amb els conservadors.

En aquest context, les tragèdies de centenars de nàufrags africans morts a les proximitats de l’illa italiana de Lampedusa als mesos de setembre i octubre van posar en entredit de nou el paper de la UE en aquesta matèria. L’èxode generat per conflictes bèl·lics –sovint amb participació de països europeus–, la inestabilitat política i la pobresa en bona part de l’Àfrica, el Magrib i el Pròxim Orient van provocar un nou episodi de declaracions creuades entre països membres i les institucions europees. Així, el Consell Europeu del 24 i 25 d’octubre –adreçat a debatre el fenomen migratori– va acabar sense l’adopció de mesures. L’únic avenç va ser l’anunci de la posada en marxa de l’Eurosur a final d’any, un mecanisme de coordinació del control i la vigilància de fronteres entre estats amb tecnologia compartida per les unitats policials, rescat i tràfic marítim en temps real amb l’objectiu de millorar l’eficàcia en les intervencions i el control de moviments a la Mediterrània.

En matèria econòmica, la negociació del pressupost plurianual 2014-20 de la UE es va estendre gairebé un any davant la imposició dels executius –especialment de la Gran Bretanya, Dinamarca i Suècia– de reduir l’aportació dels estats i la despesa comunitària per sota del bilió d’euros. La proposta elaborada per la Comissió va ser rebutjada pels estats a la cimera del febrer, però l’acord d’austeritat entre aquests –exigit per Cameron– va provocar al seu torn el rebuig dels parlamentaris al març. La imposició d’austeritat dels estats, però, va acabar prevalent i finalment, el 19 de novembre, el Parlament Europeu va aprovar una rebaixa pressupostària del 3,5%, per primer cop en la seva història. Amb aquest clima d’austeritat i la pressió de països com Alemanya per reduir la despesa pública i l’endeutament, l’altre gran front econòmic a la zona euro va ser la crisi bancària, la seva reestructuració i el control de les activitats financeres. En aquest sentit, durant l’any es van fer paleses les primeres desavinences en el si de la troica –BCE, CE i FMI– davant els rescats financers d’Irlanda, Portugal, Espanya, Grècia i, des del mes de febrer, també Xipre.

Enguany va sortir a la llum que Angela Merkel i el seu executiu van ser objecte continu dels serveis secrets britànic i nord-americà durant anys

Pel que fa a la unió bancària, després de mesos de negociacions, el 12 de setembre, el Parlament Europeu finalment hi va donar llum verda i els ministres d’Economia de la UE van adoptar oficialment el Mecanisme Únic de Supervisió al cap d’un mes. Es van imposar les tesis liderades per Merkel d’augmentar el control i la supervisió i es va excloure de la vigilància directa del BCE les entitats financeres amb menys de 30.000 milions d’actius o inferiors al 20% del PIB del país –uns 6.000 bancs, entre els quals hi ha la densa xarxa de caixes locals alemanyes, que continuaran en mans dels reguladors nacionals–. En relació amb el mecanisme de resolució dels bancs en fallida i els fons de rescat, el 27 de juny, l’ECOFIN va acordar alguns criteris per a les quitances als creditors de bancs en crisi i va establir que accionistes, titulars de bons i alguns dipòsits sufraguessin part dels costos, excloent-ne petites empreses i persones amb dipòsits de menys de 100.000 euros. La resta, d’acord amb les exigències alemanyes, hauria de finançar-se amb fons nacionals, ja fossin públics o del sector. Les reticències a mutualitzar riscos i el fet que contribuents, bancs i empreses de tercers països puguin veure’s afectats no van trobar acord en la cimera del 15 d’octubre. Paral·lelament, la Comissió va acordar al desembre una multa d’uns 1.700 milions a les entitats següents: Deutsche Bank, Royal Bank of Scotland, Société Générale, JP Morgan, Citigroup i RP Marti per haver actuat com un càrtel en la manipulació d’índexs com l’euríbor o el líbor en derivats financers.

En matèria fiscal, el Consell Europeu del 22 de maig va centrar els esforços a reforçar la coordinació en la lluita contra l’evasió fiscal davant la crisi financera dels estats. Es va incrementar la pressió contra el secret bancari a Àustria, Luxemburg, Liechtenstein, Suïssa o Andorra. Per contra, el projecte d’una taxa a les transaccions financeres acordat per onze països membres –entre els quals hi ha Alemanya, Itàlia, França i Espanya– va patir un fort retrocés perquè França no el va subscriure i el Consell va emetre un informe negatiu que en qüestionava la legalitat, en línia amb els interessos britànics.

Tot i l’esclat del cas d’espionatge de nord-americans i britànics als països aliats, la Unió Europea va avançar en les negociacions del Tractat de Lliure Comerç amb els EUA. Al juny, els diaris The Guardian i The Washington Post van publicar les primeres filtracions d’Edward Snowden –exagent de l’NSA–, en què es donaven detalls d’un programa anomenat PRISM d’espionatge massiu de telecomunicacions, endegat fonamentalment pels serveis secrets nord-americans i l’agència central de telecomunicacions britànica (GCHQ) a través del seu projecte Tempora. A mesura que es van anar publicant més informacions sobre el cas i les escoltes a líders europeus, es van succeir les protestes d’executius europeus que no van, però, trencar relacions.

En matèria energètica, després de l’acord final entre el Parlament Europeu, la Comissió i els països membres sobre la limitació d’emissions de CO2, l’influent lobby automobilístic alemany va aconseguir que Merkel, en precampanya electoral i amb contribucions milionàries dels propietaris de BMW a la CDU, congelés in extremis la ratificació de l’acord al Consell Europeu.

També va ser evident l’estancament de la recuperació econòmica a la zona euro i les enormes dificultats dels països rescatats per a poder sortir de la crisi i complir el Pacte d’Estabilitat Europeu. Una menció especial va merèixer el creixement de l’atur i l’atur juvenil a Europa. Amb 27 milions d’aturats, un augment de 2 milions en tan sols un any i 6 milions de joves aturats a la UE amb perspectives de continuar augmentant els pròxims anys, segons l’OCDE, les institucions europees van celebrar diverses cimeres, en les quals només es va obtenir un limitat fons de 6.000 milions fins el 2015 per fer front a l’atur juvenil en els països més afectats per la crisi.

El gran germà, riscos del control i de la concentració d’informació

A l’empara de la raó d’estat i la lluita antiterrorista, britànics i nord-americans han reorientat els seus serveis d’intel·ligència els darrers anys per tal de bastir una poderosa indústria tecnològica de control social capaç d’emmagatzemar dades i comunicacions personals de milions de ciutadans i empreses d’arreu del món. Les filtracions de Wikileaks i Edward Snowden –exanalista de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA)– sobre els programes d’espionatge massiu han fet visible i present un futur de riscos lligats al control i a la concentració d’informació, que va tenir l’avantsala en la crònica enunciada per George Orwell a la seva obra 1984, el Big Brother (‘el Gran Germà’), ara rebatejat com Big Data.

Snowden, exiliat temporalment a Rússia després de la negativa dels països europeus a oferir-li asil, va sacsejar l’opinió pública al juny quan va desvelar en els diaris The Guardian i The Washington Post l’abast de programes d’espionatge com el PRISM i el seu homòleg britànic, Tempora. Entre d’altres, va denunciar la impunitat amb la qual l’NSA recopila informació personal en els servidors de Microsoft, Google, Facebook, Skype o Apple mitjançant una porta d’accés facilitada pels mateixos proveïdors, l’emmagatzematge massiu de dades i trucades de milions de ciutadans a través de les empreses de telecomunicacions, així com les pràctiques britàniques d’extracció massiva de dades personals amb la manipulació de la infraestructura del cablejat de fibra òptica. En el cas dels operadors de serveis, la denúncia de col·laboracionisme sistemàtic amb l’NSA va acabar provocant que, al final, conformessin una inusitada aliança conjuntural amb organitzacions de drets civils per demanar conjuntament a l’executiu i el congrés nord-americans la publicació dels requeriments d’informació sobre usuaris –prohibit a les companyies nord-americanes en virtut de la Patriot Act.

L’èxit de xarxes socials com Facebook –on els usuaris es relacionen cedint la seva informació per a finalitats comercials–, els omnipresents serveis i servidors de Google, el rastre en la navegació web o la irrupció dels núvols –serveis tecnològics i allotjament a la xarxa– fa anys que teixien un subsòl panòptic en què la ciutadania es mou amb tanta capacitat i aparent llibertat com aquella que proporcionen unes empreses que obtenen el rendiment de l’acumulació i la concentració de poderosos volums d’informació personal. El que ha posat en relleu el cas d’espionatge massiu és que, efectivament, els estats no han quedat enrere en la carrera per l’acumulació i el control de la informació. Aprofitant l’omnipresència de les tecnologies de la informació i la comunicació en bona part del planeta, la seva capacitat de control sobre individus i grups és ara molt més gran i més incisiva, tant en termes quantitatius com qualitatius.

Als països anglosaxons, que són el bressol del liberalisme i la llibertat de premsa, l’escàndol es va vehicular, sobretot, entorn del debat sobre la transparència de les activitats estatals i els seus procediments de garanties, més que en el fet substantiu de l’espionatge en si. Davant l’allau de notícies que posaven en dubte el control institucional sobre la pròpia maquinària d’intel·ligència, Obama va anunciar la revisió de protocols i la voluntat de reformar la Patriot Act –establerta per intervenir telecomunicacions– i el paper del Tribunal de Vigilància d’Intel·ligència Estrangera, l’encarregat d’autoritzar i controlar les activitats de les agències de seguretat. La filtració de l’ordre judicial amb la qual es va intervenir sobre els usuaris de l’operador de telecomunicacions Verizon, així com les revelacions de The Washington Post de milers de violacions legals sobre registres telefònics no autoritzats i custòdia de dades per destruir des del 2008, va generar un gran escàndol als Estats Units. Les revelacions de Snowden sobre la intercepció de 600 milions de comunicacions diàries per part de l’agència britànica GCHQ i la publicació de reiterades escoltes britàniques a socis comunitaris, alts funcionaris i comissaris europeus van portar Alan Rusbridger, director del diari The Guardian, a comparèixer davant la Cambra dels Comuns, on va ser qüestionat per posar en perill la seguretat nacional.

L’espionatge massiu va posar en relleu que les legislacions preventives i excepcionals faculten l’ús de mitjans, potser eficaços, per a protegir un presumpte bé superior, però la vulneració de drets i llibertats que porten implícita –a priori selectiva– tendeix a consolidar-se i generalitzar-se amb el temps, un cop "normalitzada". L’emmagatzematge a l’engròs de dades personals va demostrar interessos aliens a la selectivitat i el control de la ciutadania sobre les seves institucions. A la vista de la polèmica, el Parlament Europeu va restituir l’articulat del projecte de reglament sobre la protecció de dades que prohibia la cessió d’informació a tercers països sense el vistiplau de les Agències de Protecció de Dades i el coneixement dels implicats, si bé amb poques possibilitats de prosperar atesa l’oposició d’alguns països escandinaus, britànics i alemanys al Consell Europeu i l’efecte de les pressions dels nord-americans.

La penetració de les noves tecnologies en la vida quotidiana i, per tant, la dependència vers uns operadors a través dels quals circula tot tipus d’informació personal, difícilment tendirà a recular, ans al contrari. El desvetllament d’una realitat presumible com l’emergida no suggereix la demora del repte de qui exerceix el control sobre qui, és a dir, si se sotmet a empreses, elits i estats al control dels ciutadans o viceversa. La circulació a la xarxa és global, però no ho és la jurisdicció sobre les empreses i les persones. En qualsevol cas, es presenta una irremeiable col·lisió d’interessos, llibertats i drets. Cal observar fins a quin punt les societats occidentals estan disposades a assumir riscos i tolerar danys a canvi de mantenir les llibertats individuals dels seus ciutadans; o viceversa, fins on estan disposades a sotmetre’s i ser monitoritzades a canvi de més seguretat dels estats i més prosperitat de les empreses.

Països Catalans

L’any 2013, la política a Catalunya va estar marcada pel procés sobiranista, per l’empitjorament de les relacions entre el Govern espanyol i l’executiu d’Artur Mas, pels casos de corrupció i per les lluites internes al PSC. Al País Valencià, dos fets destacats van marcar l’agenda política: el tancament de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), que emetia des de l’any 1989, i la condemna contra l’expresident de la Diputació de Castelló, Carles Fabra, acusat de delictes contra la Hisenda Pública. A les Illes Balears, la nova política educativa del Govern de Bauzà va provocar el moviment de protesta més massiu de l’època constitucional. A la Franja de Ponent, l’executiu aragonès va aprovar la Llei de llengües, igualment restrictiva per al català, i font de polèmiques, mentre que a la Catalunya del Nord, les repercussions del procés sobiranista de Catalunya van fer-se notar amb un reforç de les reivindicacions a favor de la llengua i la cultura catalanes. Pel que fa a Andorra, van continuar les reformes del sector financer i d’homologació fiscal exigides per les institucions econòmiques internacionals. També va destacar el fet històric de la primera visita d’un secretari general de l’ONU al país.

Catalunya

Més d’un milió i mig de persones van formar la cadena humana que va recórrer Catalunya l’11 de setembre a favor del referèndum sobre la independència

El curs polític va estar marcat de nou pel procés sobiranista, amb una presència destacada del debat sobre la celebració d’un referèndum o una consulta sobre la independència de Catalunya. La consolidació de l’opció independentista en la ciutadania es va confirmar en la gran majoria de les enquestes, amb un suport al voltant del 50%. L’acte més destacat a favor de la independència de Catalunya per mitjans democràtics va ser la cadena humana que va recórrer en paral·lel la costa catalana l’Onze de Setembre, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana, organització sorgida de la societat civil i un dels principals motors de tot el procés. L’esdeveniment, que tenia el precedent de la manifestació de l’Onze de Setembre de l’any anterior, amb una participació semblant, va ser un èxit total. Segons el Govern de la Generalitat, més d’un milió i mig de persones van participar en la Via Catalana cap a la Independència, que anava des del Pertús fins a Alcanar. El mateix dia, a Madrid, un grup feixista va perpetrar un atac violent durant la celebració de la Diada al Centre Cultural Blanquerna, la delegació de la Generalitat a la capital espanyola. Precedint la Via Catalana, al final de juny el Camp Nou va acollir el Concert per la Llibertat, que va congregar més de 90.000 persones. El Partit Popular i Ciutadans van capitalitzar el moviment antiindependentista, que es va manifestar els dies 12 d’octubre (dia de la Hispanitat) i 6 de desembre (dia de la Constitució) al centre de Barcelona amb un suport considerablement més reduït.

La qüestió sobiranista va dominar els debats al Parlament de Catalunya. Clarament en contra de la consulta d’autodeterminació (referit a la cambra catalana com a "dret a decidir"), així com de la independència de Catalunya, es van posicionar el Partit Popular i Ciutadans, mentre que dins del bloc sobiranista (CiU, ICV, la CUP i ERC) les posicions favorables al dret a decidir diferien considerablement en qüestions com ara la data, la formulació de la pregunta i la conveniència que fos autoritzada pel Govern espanyol. El PSC va oscil·lar al llarg de l’any entre l’ambigüitat i l’alineament amb els partits espanyolistes. El dia 23 de gener, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració sobiranista per 85 vots sobre el total dels 135 diputats. L’1 de març, el Govern central va impugnar la declaració sobiranista del Parlament, i el dia 8 de maig, el Tribunal Constitucional la va suspendre. Aquell mateix dia, el Parlament va crear la comissió del dret a decidir amb 106 vots a favor. L’endemà, el mateix Parlament va reafirmar la vigència del text sobiranista que havia estat suspès pel Tribunal Constitucional. Al setembre, els 86 diputats de CiU, ERC, ICV i la CUP van aprovar demanar al Congrés dels Diputats la celebració d’una consulta, que el Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN) va concloure en un informe que era totalment legal i va qualificar la prohibició d’antidemocràtica. El mateix mes va ser presentat el Manifest pel Dret a Decidir, un text consensuat pels partits que hi eren favorables i elaborat per l’expresident del Parlament català Joan Rigol.

Des del Govern central, presidit per Mariano Rajoy, la negativa a la celebració del referèndum va ser frontal i monolítica, posició adoptada en línies generals pel principal partit de l’oposició, el PSOE, el qual tanmateix va insistir en una via federal i en la reforma de la Constitució del 1978 per donar cabuda a les aspiracions catalanes. Al setembre, el Govern espanyol va rebutjar explícitament la celebració d’una consulta a Catalunya i va oferir millorar el finançament català. El debat sobiranista i la creixent tensió amb el Govern central es va superposar a les dissensions entre els dos governs, centrades en els dictats de la política econòmica marcada, un any més, per l’austeritat ineludible per tal de fer front a la crisi econòmica. El conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, va qualificar a l’agost d’"injust" el límit de dèficit imposat per l’Estat (1%) per tal com carregava el pes de l’esforç de reducció del deute sobre les comunitats autònomes. Al novembre, Mas-Colell va presentar els pressupostos per al 2014, els primers en quatre anys sense retallades, adduint l’amenaça de col·lapse per a l’estat del benestar que suposava la continuació de la reducció de les prestacions socials.

El torcebraç amb el Govern central va tenir també un acusat vessant juridico-polític que va confrontar el Govern i gran part de l’espectre polític català amb l’executiu de Mariano Rajoy, llançat a una decidida política de recentralització i recuperació de competències cedides. El cas més cridaner i més contestat, també des de la societat civil, va ser l’aprovació de la nova Llei d’educació, la LOMCE (Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa), aprovada pel Congrés al novembre mitjançant la majoria absoluta del PP, i que des de Catalunya es va percebre com la liquidació del sistema d’immersió lingüística aprovat pel Parlament català i vigent fa més de dues dècades. El Govern espanyol també va instar reiteradament les comunitats autònomes (i, en especial, Catalunya) a suprimir organismes, argumentant-ho amb la necessitat d’evitar duplicitats amb l’Estat.

Un episodi significatiu relacionat amb la consulta va ser la dimissió del fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, el qual es va posicionar a favor de la consulta. Les seves declaracions no van agradar gens a Madrid i el fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, va provocar la seva dimissió.

D’altra banda, al llarg del 2013, hi va haver diverses entitats o institucions que es van manifestar a favor del dret a decidir. Així, el dia 25 de setembre, Foment del Treball va mostrar el seu suport al dret a decidir, mentre que el dia 31 d’octubre, s’hi sumaren més de 50 entitats catòliques.

El debat sobiranista va tenir per primera vegada, sobretot arran de la Via Catalana, repercussió fora de Catalunya i de l’Estat. Els mitjans internacionals van prestar una atenció fins aleshores inexistent al contenciós entre Catalunya i Espanya. La polèmica sobre el reconeixement internacional d’una hipotètica Catalunya independent i, molt especialment, de la continuïtat de la pertinença a la Unió Europea, es va situar com un dels centres del debat i va generar un seguit de declaracions ambigües i contradictòries. En aquest context, el president Mas va dur a terme al novembre dos viatges internacionals de marcat perfil econòmic, però també institucional, a Israel i a l’Índia, cosa que va generar malestar en el Govern espanyol.

CiU, ERC, ICV i la CUP van aprovar demanar al Congrés dels Diputats la celebració d’una consulta sobre la independència de Catalunya

El 12 de desembre el president Artur Mas va presentar la pregunta de la consulta, consensuada entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP, que n’incloïa dues: "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" i, en cas de resposta afirmativa, "Vol que aquest Estat sigui independent?". La data de la consulta es va fixar per al 9 de novembre de 2014.

Algunes formacions polítiques catalanes van viure grans tensions derivades del procés sobiranista. Les més greus van afectar el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Sotmès a fortíssimes pressions internes (i externes, a causa de la seva vinculació amb el PSOE), al llarg del 2013 es va evidenciar el greu distanciament entre la direcció, afí a les tesis federalistes del PSOE, i els crítics de l’anomenat sector catalanista, favorables a la celebració d’una consulta sobiranista. El punt de partida va ser la declaració sobiranista del gener, contra la qual va votar el PSC, tot i que cinc diputats van trencar la disciplina de vot, cosa que va comportar la imposició de sancions als dissidents. Poc després, però, els socialistes catalans van evidenciar els seus dilemes al Congrés, quan al febrer i a l’octubre els seus diputats van votar diferent del PSOE en sengles mocions sobre el dret a decidir. Al llarg de l’any va tenir lloc una progressiva defecció de militants i fins i tot d’alguns líders destacats de l’anomenat "sector catalanista", i els sectors crítics amb la direcció es van fer visibles amb el sorgiment de corrents interns com Avancem o Agrupament. No obstant això, el secretari general del PSC, Pere Navarro, va subscriure plenament al juliol la Declaració de Granada del PSOE, que reforçava l’aposta federalista i constitucional, ratificada al Consell Nacional Extraordinari del novembre, que va significar un definitiu allunyament del dret a decidir.

Pel que fa a la coalició governant, Convergència i Unió, es va veure sacsejada pels posicionaments del sector dirigent d’Unió, encapçalat pel seu secretari general i portaveu de la coalició a Madrid, Josep Antoni Duran i Lleida, que va fer explícites les reserves relatives al procés, a la formulació de la pregunta i també a la independència que van incomodar sobretot el seu soci, Convergència Democràtica de Catalunya, i el refús frontal d’Esquerra Republicana de Catalunya, del suport extern de la qual depenia el Govern català. A l’octubre, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va arribar a un acord d’associació amb Reagrupament, formació de l’exconseller Joan Carretero, de signe clarament independentista.

A Iniciativa per Catalunya-Verds, a mitjan abril, Joan Saura va deixar la presidència de la formació ecosocialista i va ser rellevat en el càrrec per la parella formada per Joan Herrera i Dolors Camats. La formació ecosocialista va vincular el procés sobiranista a les reivindicacions socials, i en aquest vessant va sorgir també de sectors de l’esquerra propers als moviments antisistema una nova formació, Procés Constituent, liderada per l’activista i pacifista Arcadi Oliveres i per la monja Teresa Forcades, que es va presentar a l’octubre.

Per la seva banda, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) va prestar un suport molt més inequívoc al procés sobiranista, que va combinar al mateix temps amb una crítica contundent i de considerable repercussió mediàtica al poder econòmic.

Com a la resta de l’Estat, a Catalunya van continuar sortint a la llum casos de corrupció. Entre aquests, després de setze anys, al gener es va fer pública la resolució de l’anomenat "cas Pallerols" de finançament irregular d’UDC. Els tribunals van dictaminar que els acusats i aquest partit havien de tornar les quantitats desviades dels fons de la Unió Europea. Tot i l’absència de dimissions, els tres principals acusats van rebre sentències de presó.

El 14 de febrer, Manuel Bustos va dimitir com a alcalde de Sabadell a causa de la seva imputació en el "cas Mercuri", tot i que va continuar com a regidor. L’alcalde de Sant Hilari Sacalm, Robert Fauria, de CiU, va dimitir tots el seus càrrecs acusat d’estar involucrat en una operació fraudulenta.

A mitjan mes de març, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va imputar el número dos del PSC, Daniel Fernández, acusat de tràfic d’influències. Fernández va renunciar el seu càrrec al PSC, però no va abandonar l’escó. Per la seva banda, el dia 19 del mateix mes, Oriol Pujol també va ser imputat pel "cas ITV" i va deixar els seus càrrecs a la formació nacionalista. Malgrat tot, tampoc no va abandonar el seu escó.

La portaveu i líder del PP de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, va ser protagonista de l’escàndol d’espionatge polític anomenat Método 3, nom d’una agència de detectius contractada per espiar-la al restaurant de Barcelona La Camarga. El cas, d’una gran confusió i que va esquitxar diversos partits polítics, va comportar les dimissions dels càrrecs del partit de Xavier Martorell (CDC) i de Josep Zaragoza (PSC). El cas va ser arxivat per l’Audiència de Barcelona després que Sánchez-Camacho fos indemnitzada per l’agència.

País Valencià

El Govern valencià que presideix Albert Fabra va decidir tancar Radiotelevisió Valenciana (RTVV) després d’estar més de 24 anys en antena

Al mes de novembre, el Govern presidit per Albert Fabra va decidir tancar Radiotelevisió Valenciana (RTVV), l’única emissora en llengua pròpia del País Valencià, després de més de 24 anys en antena, mesura que va justificar pels requeriments de l’austeritat. El tancament tenia l’origen en un expedient de regulació d’ocupació (ERO), anunciat al principi de l’any anterior, pel qual es prescindia de prop de tres quartes parts de la plantilla. El 5 de novembre de 2013 el Tribunal Superior de Justícia va invalidar l’ERO i va dictaminar la reincorporació dels treballadors. A la sentència, el Govern valencià va replicar que la continuïtat de l’emissora era inviable per motius financers i va anunciar la decisió de tancar RTVV. Malgrat les mobilitzacions que l’anunci va suscitar, el 27 de novembre les Corts Valencianes van aprovar amb els únics vots del PP i l’oposició de totes les forces representades el tancament de RTVV. El dia 29 de novembre, Canal 9 va deixar d’emetre malgrat la resistència d’alguns dels seus treballadors, que van intentar ocupar l’entrada de l’emissora i el plató principal. La policia va haver d’envoltar les instal·lacions de la televisió pública per evitar que els treballadors poguessin entrar-hi. L’endemà, van tenir lloc a València i a Alacant dues manifestacions per mostrar el rebuig al tancament i per demanar a Fabra la seva dimissió.

Al País Valencià també van ser notoris el 2013 casos de corrupció. Al mes de novembre, l’Audiència de Castelló va condemnar a quatre anys de presó l’exlíder del PP a Castelló i expresident de la diputació, Carles Fabra, acusat d’haver ocultat més de 3,5 milions d’euros a la Hisenda Pública. L’exdirigent popular, però, va ser absolt dels delictes de suborn i tràfic d’influències, dels quals també se l’acusava. A la vegada, també va ser condemnada a dos anys de presó la seva exdona, María Amparo Fernández, acusada d’evasió fiscal. Tots dos van ser multats amb 693.000 i 274.000 euros, respectivament, i a indemnitzar Hisenda amb les mateixes quantitats. La resta d’acusats, l’empresari Vicente Vilar, la seva exdona, Montserrat Vives, i l’exsenador del PP, Miguel Prim, van quedar absolts dels delictes de tràfic d’influències i suborn (aquest, llevat del darrer).

El Comitè de Drets i Garanties del PP va acordar obrir un expedient disciplinari a l’exconseller i diputat de la formació a les Corts, Rafael Blasco, a més de suspendre’l cautelarment de militància, a causa de la seva implicació en el "cas Cooperació", en què se l’acusa d’haver desviat fons d’ajuda que s’havien de destinar a països en via de desenvolupament. Aquesta decisió també va implicar la inhabilitació per a representar el PP en qualsevol acte i l’expulsió del grup parlamentari popular. En el seu moment, Blasco havia estat un dels homes de confiança de l’anterior president, Francesc Camps.

Illes Balears

Al setembre, el Parlament balear va aprovar el decret del tractament integral de llengües (TIL) que limita les hores d’ensenyament de català a les escoles, gràcies a la majoria absoluta del PP i amb el vot en contra de l’oposició. A les portes de la Cambra legislativa, milers de persones van protestar contra la política educativa de l’executiu de Josep Ramon Bauzà. L’aplicació del trilingüisme (ensenyament de català, castellà i anglès de manera proporcional) va portar la comunitat educativa balear a una vaga indefinida a l’escola pública i concertada, perquè es considerava que perjudicava de manera expressa el català.

Aquesta nova llei va provocar que el 29 de setembre tingués lloc una de les mobilitzacions més multitudinàries a les Illes dels últims anys. Gairebé cent mil persones van sortir als carrers de les principals ciutats de les Balears per manifestar-se en contra del nou decret d’ensenyament.

En aquest mateix sentit, a principi d’octubre, el Tribunal Constitucional va rebutjar exigir el català als funcionaris que treballen a les Balears.

Al juliol, es van començar a conèixer les condemnes pels diferents casos de corrupció política que van esquitxar la comunitat política a les Illes. Així, el dia 23, l’Audiència de Palma va condemnar l’expresidenta d’Unió Mallorquina, Maria Antònia Munar, a sis anys de presó per prevaricació, frau i revelació d’informació confidencial. L’endemà, va ingressar a la presó. El mateix dia, el Tribunal Suprem va rebaixar de sis anys a nou mesos la condemna a l’expresident balear Jaume Matas pel "cas Palma Arena". Tot i que per la durada de la pena no havia d’ingressar al centre penitenciari, al desembre l’Audiència de Palma va rebutjar el recurs de l’expresident per les diverses causes pendents. El mateix mes, un tribunal popular va condemnar-lo per un delicte de suborn.

A l’agost, l’exconseller de Turisme, Francesc Buils, també d’Unió Mallorquina, va ingressar a la presó a causa d’una condemna de tres anys per corrupció en el "cas Voltor". Aquest mateix mes l’Audiència de Palma va dictaminar una pena de setze anys de presó per a l’exconseller d’Economia, Indústria i Energia del Govern Matas, Josep Juan Cardona, acusat de malversació de diners públics, associació il·lícita, prevaricació i falsedat. També va ingressar a presó Antoni Ordinas, exgerent del Consorci pel Desenvolupament Econòmic de Balears en el Govern de Matas, per desviació de diners públics.

Franja de Ponent

El Parlament aragonès va aprovar al maig, amb els vots favorables del PP i el Partit Aragonès Regionalista (PAR), la Llei de llengües, que va passar a anomenar el català de la Franja "llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental", més coneguda amb el nom de la sigla d’aquesta expressió (LAPAO). Entre altres aspectes, la normativa preveu la creació de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que determinarà els topònims i els noms oficials de la comunitat, i reconeix el dret a rebre l’ensenyament de les llengües pròpies a les seves zones d’ús històricament predominant. També dicta que l’aprenentatge serà voluntari, i que es garantirà mitjançant "una oferta adequada" als centres educatius.

D’altra banda, a principi de juny, 30 municipis de la Franja van recórrer davant la justícia la polèmica llei, acte que es va conèixer amb el nom de Manifest de Mequinensa. A la vegada, la Diputació d’Osca, governada pels socialistes, també es va manifestar en contra de la LAPAO. El contenciós per les obres d’art amb Catalunya dels territoris del bisbat de Lleida traspassats el 1995 al de Barbastre va viure un nou episodi quan, a l’agost, el Govern aragonès va reclamar per via judicial les pintures murals del Mestre de Sixena, semidestruïdes per soldats republicans el 1936. Traslladades i restaurades a Barcelona, des del 1960 són exposades al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Catalunya del Nord

El Col·lectiu 31 de Març, que agrupa diverses associacions que defensen les llengües minoritàries a França, va denunciar el passat mes de novembre davant la UNESCO que el català està en perill d’extinció. I ho va fer aprofitant la Conferència General que aquesta organització va celebrar a París, amb l’objectiu de pressionar el Govern francès perquè compleixi els compromisos respecte al català. A la vegada, els membres del col·lectiu van demanar la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que segons un dels membres del Col·lectiu 31 de març, Miquel Mayol, deixa el català en un règim de tolerància que no l’acosta a la cooficialitat que van reclamar en el seu moment. En aquesta línia, Mayol va deixar clar que fins que no hi hagi una llei que obligui França a protegir les seves llengües minoritàries i tractar-les en igualtat respecte al francès, sempre dependran dels governs de torn.

Andorra

Ban Ki-Moon (a la dreta) va fer la seva primera visita al Principat d’Andorra i es va reunir amb el cap de govern andorrà, Antoni Martí (a l’esquerra)

Ban Ki-Moon, secretari general de les Nacions Unides, va visitar a l’abril el Principat d’Andorra en una visita històrica, la primera d’un secretari general de l’ONU, i ho va fer per commemorar els vint anys de l’ingrés del Principat a les Nacions Unides. Ban Ki-Moon es va reunir amb el cap de govern andorrà, Antoni Martí, i després va presidir una reunió amb altres personalitats del país, com ara Gilbert Saboya, ministre d’Afers Estrangers, així com l’ambaixador d’Andorra a l’ONU, Narcís Casal, el cap de gabinet del Govern, Esteve Vidal, i la directora d’Afers Multilaterals i Cooperació, Gemma Cano. La delegació de l’ONU la van completar la directora de la Divisió Europea del Departament d’Afers Polítics de l’ONU, Elizabeth Spehar, i el portaveu del secretari general de l’ONU, Martin Nesirky.

Al mes d’octubre, l’ambaixador espanyol a Andorra va fer unes declaracions a favor de la consulta sobiranista a Catalunya. Alberto Moreno es va mostrar favorable a la celebració d’una consulta sobre la independència de Catalunya, encara que va matisar que sempre dins de la legalitat. El ministre d’Afers Exteriors i Cooperació espanyol, José Manuel García-Margallo, es va plantejar la destitució del diplomàtic espanyol a causa de les seves declaracions.

En l’àmbit econòmic, va continuar el procés d’homologació de les institucions i els procediments andorrans a la resta d’estats d’Europa. A banda de continuar la reforma de la banca per a dotar-la de la transparència exigida per les institucions internacionals, al juliol, el Govern del principat va aprovar el projecte de llei de l’impost de la renda, que s’afegia a l’impost general indirecte, l’IGI, equivalent a l’IVA i vigent des del juliol del 2013. A l’abril d’aquest any es va signar el conveni de doble imposició amb França.

La Via Catalana cap a la Independència

Tram de la Via Catalana

El dia 16 de març de 2013, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va anunciar que l’Onze de Setembre faria una cadena humana que s’estendria al llarg dels 400 quilòmetres del territori català. No sabíem encara per on passaria ni quin traçat seguiria, però havíem decidit que fos una cadena perquè es buscava una mobilització diferent i més complexa respecte de l’any anterior.

Els motius que ens van moure a fer la cadena humana, que més tard vam anomenar via catalana, van ser diversos. No volíem una manifestació, perquè enteníem que superar la de l’any 2012 era gairebé impossible. Encara que augmentéssim el nombre d’assistents, fet que vam aconseguir amb la Via, era molt difícil continuar impactant el món amb unes imatges que poc es podien diferenciar de les de l’any anterior. Havia de significar un pas més respecte a l’organització, complexitat i impacte de la manifestació del 2012 i la cadena humana complia aquests requisits. Només coneixíem la dels països bàltics, que s’havia fet per aconseguir la independència de les tres repúbliques: Estònia, Letònia i Lituània de l’antiga URSS. Evidentment, el fet que hagués estat una experiència reeixida hi va tenir molt a veure, perquè en l’imaginari polític se sabia que dos anys després del 23 d’agost de 1989, quan es va fer la cadena, les tres repúbliques eren independents. Si teníem èxit demostraríem una extraordinària capacitat d’organització i que l’independentisme no només no havia perdut capacitat de convocatòria, sinó que s’havia reforçat.

La proposta de fer la cadena humana ens havia arribat per diverses vies, alguna fins i tot acompanyada de càlculs força aproximats i correctes respecte al traçat. Vam estudiar i sospesar els avantatges i inconvenients i vam decidir presentar la proposta a l’assemblea de l’ANC, que va acollir-la favorablement, però no de manera entusiasta en els primers moments. Sabíem que era una activitat complexa, però disposàvem d’unes assemblees territorials força estructurades i amb moltes ganes de treballar. Calia que la cadena fos un èxit logístic per a esdevenir un èxit polític i, per això, necessitàvem dotar-nos d’eines informàtiques adequades.

Tècnicament i políticament va ser complicat, calia assegurar que tot el recorregut de la via fos ple: per a aconseguir-ho calia distribuir els participants al llarg dels 400 quilòmetres, cosa que no es podia fer si no s’apuntaven i es comprometien a assistir en un tram determinat. Mai abans no s’havia demanat a ningú que s’apuntés en una mobilització, mai abans no havíem demanat a ningú que es comprometés a anar, un dia i una hora determinada, en un punt concret d’un recorregut de 400 quilòmetres. Aquesta fita hauria estat impossible sense la capacitat de mobilització de les nostres territorials i sense la sensibilització i la força del país, que ja s’havia demostrat amb la manifestació del 2012.

El repte va ser colossal i la feina, impagable; tots i cadascun dels que hi van treballar ho van fer amb professionalitat, ganes i disciplina, i els participants sabien que es comptava amb ells i que tots i cadascun dels que hi van assistir eren necessaris. Hi va haver algunes zones que es van emplenar ràpidament, les més properes a les grans ciutats i a les àrees metropolitanes; d’altres, com les Terres de l’Ebre, amb una baixa densitat de població, van costar més. A final d’agost es va fer una crida per a omplir les àrees menys ocupades, perquè a principi de setembre volíem tenir assegurat tot el recorregut. La crida va ser un èxit, molta gent es va esborrar del tram on s’havia apuntat i va tornar-ho a fer en d’altres de baixa ocupació. De manera que dies abans de l’11 ja teníem assegurat tot el recorregut.

Els nostres objectius es van veure reforçats ja abans de la Via, perquè la xifra de participants apuntats ens garantia l’èxit de la mobilització. Volíem pressionar el Govern de Catalunya i el Parlament perquè es comprometessin en la consulta i així ho van fer en el debat de política general de final de setembre. Volíem demostrar que la capacitat de mobilització de l’independentisme havia augmentat respecte de l’any anterior, va quedar demostrat, i volíem internacionalitzar el procés sobiranista, continuar demostrant al món la nostra ferma voluntat d’esdevenir un estat lliure i sobirà. Ningú no pot dir que no vam complir amb escreix els nostres objectius.