Teatre
En l’àmbit de les arts escèniques, el 2013 va ser un any marcat per un descens important d’espectadors, el 21%, durant els tres primers trimestres de l’any (unes 564.079 butaques menys), i una recaptació bruta un 25% més baixa (uns 17 milions d’euros) durant el mateix període. Aquesta davallada important, conseqüència segons els professionals de la pujada de l’IVA que havia tingut lloc al setembre de l’any anterior, va afectar principalment els teatres amb una capacitat més gran. Les sales alternatives i de petit format no van patir aquest descens, i, de fet, l’assistència va créixer a totes les sales de menys de 200 espectadors. Alguns empresaris teatrals van optar per mantenir el preu de les entrades i assumir ells mateixos la pujada de l’IVA, i es van popularitzar noves fórmules de pagament, com la taquilla inversa, en què l’espectador paga el preu que decideix en acabar l’espectacle. L’any també va estar marcat per la desaparició de tres intèrprets emblemàtics del teatre català: l’actriu Anna Lizaran (a 68 anys), el pallasso Joan Montanyès Monti (a 48 anys) i l’actor Constantino Romero (a 65 anys).
Teatre públic
La Sala Petita del TNC va estrenar Terra de ningú, de Harold Pinter, dirigida per Xavier Albertí, nou director del teatre
© May / Zircus / TNC
Els darrers mesos de Sergi Belbel al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya van estar marcats pel tancament de la Sala Tallers i per una reducció significativa del nombre de funcions inicialment previstes, a causa de l’important descens d’espectadors. A la Sala Gran, s’hi van representar obres d’autors autòctons i contemporanis exclusivament: Una història catalana, de Jordi Casanovas, estrenada originàriament a la Sala Tallers; el musical La dona vinguda del futur, de Marc Rosich, i Barcelona, de Pere Riera. També es van poder veure els tres darrers encàrrecs del Programa T6: Groenlàndia, de Jordi Faura, a la Sala Tallers, No parlis amb estranys, d’Helena Tornero, i Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, de Marcel Borràs i Nao Albet, a la Sala Petita. També a la Sala Petita es van representar els clàssics Quan despertem d’entre els morts, de Henrik Ibsen (dirigit per Ferran Madico), i Llibertat, de Santiago Rusiñol (amb direcció de Josep Maria Mestres). El nou director per al període 2013-17, Xavier Albertí, va presentar una programació que va posar l’èmfasi en la recuperació del patrimoni teatral català i els clàssics universals, així com en l’obertura del teatre cap a la ciutadania. Per aquest motiu, es van programar un nombre important d’activitats complementàries, com lectures dramatitzades, conferències i projeccions de pel·lícules, que en molts casos es van fer a la Sala Tallers, que va tornar així a obrir les portes després de tan sols uns mesos de clausura. Durant els primers mesos de Xavier Albertí com a director del TNC, a la Sala Gran es van fer l’espectacle benèfic de varietats Taxi... al TNC!, l’homenatge a Carmen Amaya La Capitana, Un Rèquiem per a Salvador Espriu, que va significar el retorn al TNC del seu fundador i primer director Josep Maria Flotats després de la seva destitució l’any 1997, i La rosa tatuada, de Tennessee Williams, sota la direcció de Carlota Subirós. La Sala Petita va acollir Terra de ningú, de Harold Pinter, amb direcció del mateix Albertí, i Fum, de Josep Maria Miró.
Un dels grans èxits de la temporada del Teatre Lliure va ser Els feréstecs, de Carlo Goldoni, sota la direcció de Lluís Pasqual
© Ros Ribas / Teatre Lliure
D’altra banda, el Teatre Lliure, dirigit per Lluís Pasqual, va obtenir, a pesar del difícil context econòmic, les millors xifres d’ocupació i d’espectadors de la seva història, i va presentar com a principal novetat per a la temporada 2013-14 la posada en marxa de La Kompanyia, una companyia estable d’actors d’entre 20 i 30 anys, que va participar en diversos muntatges. A la Sala Fabià Puigserver es va presentar Dispara/Agafa tresor/Repeteix, de Mark Ravenhill (dirigida per Josep Maria Mestres); Els feréstecs, de Carlo Goldoni (amb direcció de Lluís Pasqual), que va ser un dels grans èxits de públic de la temporada i va prorrogar les representacions durant un mes; À la ville de... Barcelona, de Joan Ollé, i Bombollavà, de Pep Bou; així com tres produccions de Madrid: Los hijos se han dormido, de Daniel Veronese; el clàssic de Calderón de la Barca La vida es sueño (dirigit per Helena Pimenta), i Un trozo invisible de este mundo, de Juan Diego Botto (dirigida per Sergio Peris-Mencheta). Al Lliure de Gràcia es va poder veure Blackbird, de David Harrower (dirigida per Lluís Pasqual); L’onada, a partir d’un text d’Ignacio García May (dirigida per Marc Montserrat Drukker); l’adaptació que Rodolf Sirera va fer de L’estranger, d’Albert Camus (dirigida per Carles Alfaro); la reposició de Hedda Gabler, de Henrik Ibsen (dirigida per David Selvas); La revolució no serà tuitejada, de Jordi Casanovas, Pau Miró i Guillem Clua; El policía de las ratas, de Roberto Bolaño (dirigida per Àlex Rigola), i Adiós a la infancia, una aventi de Marsé, amb dramatúrgia de Pau Miró a partir de textos de Juan Marsé (dirigida per Oriol Broggi). En la secció El Lliure dels nens, centrada en el teatre familiar, s’hi van programar els espectacles La reina dels colors, de Jutta Bauer; Moby Dick, un viatge pel teatre, de Marc Artigau, i les reposicions de Lava, de Studio Orka, i Un bosc de cames, de Jordi Palet. L’Espai Lliure seguí acollint dins el projecte Aixopluc diverses companyies i espectacles com Smiley, de Guillem Clua; Imatges gelades, de Kristian Smeds (amb direcció d’Alícia Gorina), i De quan somiava, de Jordi Prat.
El Canal va tenir una certa activitat gràcies a obres com La rara anatomia dels centaures, de Miquel Àngel Riera, dirigida per Pere Fullana
© Iguana Teatre
Pel que fa a El Canal. Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona, el nou ens gestor, el Consorci d’Arts Escèniques de Salt-Girona, no va poder iniciar el concurs públic per triar el nou director fins a l’octubre, mes en què la Diputació de Girona va aprovar els pressupostos per al període 2013-16. Tot i així, El Canal va mantenir una certa activitat gràcies a tres encàrrecs de l’etapa anterior: les estrenes de L’estranger, d’Albert Camus (amb direcció de Carles Alfaro), coproduïda amb el Teatre Lliure, i L’esperança de vida d’una llebre, de Mal Pelo, coproduït amb el Mercat de les Flors, i la programació de la coproducció La rara anatomia dels centaures, de Miquel Àngel Riera (dirigida per Pere Fullana).
Jo mai, d’Iván Morales, va ser un dels espectacles autòctons que cal destacar del Grec. Festival de Barcelona
© Helio Reguera / Teatre Lliure
El Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET) va seguir apostant pels nous creadors amb la celebració del festival Terrassa Noves Tendències (TNT), on es van veure trenta espectacles, en què hi va haver divuit estrenes, moltes de les quals eren coproduccions. Entre els noms més destacats que van passar pel festival cal destacar Blanca Li (Robot! ), Roger Bernat (Domini Públic ) i El conde de Torrefiel (La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento ). El CAET va coproduir també al llarg de la temporada diversos espectacles com Contra l’amor, d’Esteve Soler (dirigida per Carles Fernández Giua); Jo mai, d’Iván Morales; Bijoux, de Marta Carrasco i Ramon Oller, i JAR, de Manuel Veiga (dirigida per Mercè Cervera).
Finalment, el futur del Centre d’Arts Escèniques Reus (CAER) va quedar en suspens després que la Conselleria de Cultura abandonés per divergències amb els altres integrants –l’Ajuntament de Reus i la Diputació de Tarragona– el Consorci del Teatre Fortuny, que gestiona el CAER. Com a conseqüència d’aquests canvis en el consorci, el director del CAER, Ferran Madico, i el gerent, Lluís Graells, van ser cessats després de només setze mesos en el càrrec.
Teatre privat
El Teatre Romea va continuar apostant per les obres contemporànies, com Roberto Zucco, escrita per Bernard-Marie Koltès i dirigida per Julio Manrique
© David Ruano / Grup Focus
El Grup Focus va prosseguir l’activitat escènica en els seus diversos teatres. El Teatre Romea va continuar l’aposta pel teatre de text contemporani i va estrenar les coproduccions Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès, amb direcció de Julio Manrique, i Un aire de família, d’Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, dirigida per Pau Durà. Al teatre del carrer de l’Hospital també es van poder veure algunes produccions convidades com El diccionario, de Manuel Calzada, dirigida per José Carlos Plaza; Litoral, de Wajdi Mouawad, amb direcció de Raimon Molins, i La nit just abans dels boscos, de Bernard-Marie Koltès, dirigida per Roberto Romei.
Borja Sitjà va prendre el relleu de Carol López com a director de La Villarroel, amb la voluntat de seguir apostant pels autors catalans i la dramatúrgia contemporània. Adreça desconeguda, de Kathrine Kressmann Taylor, amb direcció de Lluís Homar, i El crèdit, de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel, van ser les produccions pròpies d’una temporada en què també es van veure, entre d’altres, les reposicions de Sé de un lugar, d’Iván Morales; El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró; Primer amor, de Samuel Beckett (creació de Miquel Gorriz i Àlex Ollé), i Cap al tard, a partir de textos de Santiago Rusiñol (dirigida per Sílvia Munt), així com l’espectacle convidat El loco y la camisa, dels argentins Banfield Teatro Ensamble.
Al Teatre Goya Codorniu es van estrenar les produccions pròpies Bona gent, de David Lyndsay-Abaire, dirigida per Daniel Veronese, i Venus in Fur, de David Ives, amb direcció d’Hèctor Claramunt. També es van poder veure la producció del clàssic de Valle-Inclán Luces de Bohemia, de Teatro del Temple, i les reposicions dels èxits El nom, de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, dirigit per Joel Joan, estrenada l’any anterior en aquest mateix teatre, i la producció del TNC, Barcelona, de Pere Riera.
El Mag Lari va estrenar el seu nou espectacle Splenda al Teatre Condal
© David Ruano / Grup Focus
Finalment, el Teatre Condal va continuar apostant principalment per les comèdies destinades al gran públic, com Sí, primer ministre, d’Antony Jay i Jonathan Lynn, amb direcció d’Abel Folk; el Don Juan Tenorio, de Joan Pera; El diario de Adán y Eva, de Mark Twain, dirigida per Miguel Ángel Solá, i Splenda, del Mag Lari.
L’oferta dels altres teatres privats va continuar la dinàmica dels últims anys i va mantenir en cartellera alguns èxits de la temporada anterior, com per exemple Toc Toc, de Laurent Baffie, dirigida per Esteve Ferrer (Teatre Borràs); La família irreal. El musical, de Joan Lluís Bozzo i Joan Rufas (Teatre Victòria), i Cyrano de Bergerac, d’Edmond Rostand, amb direcció d’Oriol Broggi (Biblioteca de Catalunya), i va apostar per reposicions d’espectacles recents com Dubte, de John Patrick Shanley, dirigit per Sílvia Munt (Teatre Poliorama); Yes, We Spain... is different, de Carlos Latre (Coliseum); Lorca eran todos, de Pepe Rubianes, i Pegados. El musical, de Ferran González (Club Capitol). Altres estrenes que gaudiren d’una bona acollida van ser T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré, de Joe di Pietro i Jimmy Roberts, dirigida per Elisenda Roca; Bits, del Tricicle (Teatre Poliorama); 28 i mig, una creació de La Perla 29, dirigida per Oriol Broggi (Biblioteca de Catalunya), i Super 3: El musical, dirigit per Joan Lluís Bozzo i Gerard Hausmann. També va destacar la reobertura, al final d’any, del Teatre Principal de Barcelona, amb un ambiciós projecte dirigit per Toni Albà, que es va iniciar oferint espectacles comercials de gran format, sopars espectacle i concerts a la Sala Principal, i espectacles d’humor de format més reduït a la Sala Latino.
Un home amb ulleres de pasta, de Jordi Casanovas, va ser un dels espectacles representats enguany a la Sala Flyhard
© Companyia Flyhard
En el teixit de sales petites va destacar l’obertura de nous espais especialitzats en formats no convencionals, com el MiniTea3, l’Àtic 22, gestionat per l’equip del Tantarantana, i la Sala Fènix, i un trànsit creixent entre alguns espectacles estrenats en sales de petit format que van acabar obtenint èxits notables en el circuit comercial, com Smiley, de Guillem Clua, que després de l’estrena a la Sala FlyHard es va poder veure a l’Espai Lliure i, posteriorment, al Club Capitol i en gira per diverses ciutats catalanes, i El rei borni, de Marc Crehuet, un altre muntatge també sorgit de la FlyHard, que posteriorment va passar pel BARTS i pel Teatro Lara, de Madrid. Dos muntatges més estrenats a la FlyHard, Un home amb ulleres de pasta, de Jordi Casanovas, i Nit de ràdio dos punt zero, de Cristina Clemente, també van fer també una breu temporada a la Villarroel.
La Sala Beckett va inaugurar al mes de juliol la nova seu del Poblenou, amb el trasllat de l’Obrador, però va seguir mantenint el gruix de l’activitat escènica a la seu de Gràcia, amb una aposta decidida per autors contemporanis com Nick Payne (Si existeix, encara no ho he trobat ), Pablo Rosal (Monsieur Apeine quiere hacer amigos ), Philipp Löhle (Àlies Gospodin ), Albert Boronat (Este no es un lugar adecuado para morir ) i Rafael Spregelburd (Buenos Aires ).
D’altra banda, La Seca Espai Brossa va apostar per una programació més eclèctica i experimental, on es van veure espectacles tan diversos com La tardor barcelonina, de Francesc Pujols (dirigida per Fèlix Pons); Tan bé que anàvem, de Carles Flavià i Jaume Sisa; La flauta màgica – Variacions Dei Furbi, de la companyia Dei Furbi; Que vaya bonito, de Jorge-Yamam Serrano; Contra l’amor, d’Esteve Soler (dirigida per Carles Fernández); Baby Bum, d’Accidents Polipoètics; La meva Ismènia, d’Eugène Labiche (dirigida per Hermann Bonnín); El cant de la Gorgona, d’Albert Arribas; El rei de la soledat, de Xavier Bobés; espectacles d’il·lusionisme dins del cicle Dimarts Màgic, i la desena edició del BarriBrossa.
Després de cinc anys al capdavant del Círcol Maldà, en què havia aconseguit tirar endavant una programació de teatre poètic i íntim amb una fidelització de públic notable, Pep Tosar es va veure obligat a abandonar la gestió d’aquest espai a causa del venciment del contracte de lloguer. Tosar es va acomiadar amb les darreres representacions de Sa història des senyor Sommer, de Patrick Süskind (dirigida per Xicu Masó), un espectacle històric estrenat l’any 1993.
Entre els espectacles estrenats a la resta de sales alternatives cal destacar: De quan somiava, de Jordi Prat (Sala Atrium); Si no ens paguen, no paguem!, de Dario Fo, amb direcció de Carles Fernández (Tantarantana); Stockmann, de Les Antonietes; Cosmètica de l’enemic, d’Amélie Nothomb, dirigida per Magda Puyo (Sala Muntaner); Com dir-ho, de Josep Maria Benet i Jornet, i dirigida per Xavier Albertí (Almeria Teatre); Goodbye Barcelona (Teatre del Raval), i Els guapos són els raros, d’Enric Cambray (Teatre Gaudí Barcelona i Versus Teatre).
Festivals
La segona edició del Grec Festival de Barcelona dirigida per Ramon Simó va presentar 66 espectacles i es va tancar amb un nombre d’entrades venudes lleugerament superior a les del 2012, tot i que amb menys espectadors, a causa de la disminució d’espectacles gratuïts com, per exemple, el popular cicle Dies de Dansa, que enguany no es va celebrar. Alguns dels noms del panorama internacional que van passar pel Grec van ser: Circa (Opus ), Toneelgroep Amsterdam (Romeinse Tragedies ), Emmanuel Demarcy-Mota (Rhinocéros ), Sidi Larbi Cherkaoui (Puz/zle ), Milo Rau (Hate Radio ), Aurélien Bory (Plexus ), Claudio Tolcachir (El viento en un violín ), Jakop Ahlbom (Lebensraum ) i la col·laboració internacional d’Oguri i Andrés Corchero (My neighbor sky (stone and water) ). Entre els espectacles autòctons presents al festival cal destacar: Tots fem comèdia, de Joaquim Oristrell; Alma i Elisabeth, a partir de la pel·lícula Persona d’Ingmar Bergman (dirigit per Magda Puyo); George Kaplan, de Frédéric Sonntag (dirigit per Toni Casares); Fuegos, de Marguerite Yourcenar (dirigit per Josep Maria Pou); Memòries d’una puça, de Sol Picó; Capricis, d’Àngels Margarit/Cia. Mudances; Jo mai, d’Iván Morales; Montaldo, d’Ernesto Collado; Brickman Brando Bubble Boom, de l’Agrupación Señor Serrano; Allò de què parlem roman inexplorat, de Pep Tosar, a partir d’Els meus premis, de Thomas Bernhard; Victoria Falls, de Sandra Simó, i TV & misèria de la II Transició, d’Albert Boronat i Carme Portaceli.
El festival Temporada Alta va presentar obres de creadors internacionals com Dugne, d’Oskaras Koršunovas
© D. Matvedejas
A pesar de mantenir un pressupost similar al de l’any passat, la 22a edició del Temporada Alta-Festival de Tardor de Catalunya va continuar apostant decididament per la seva internacionalització i va aconseguir les millors xifres de públic de la seva història, amb 47.915 espectadors de pagament que van assistir a les 138 funcions programades (29 més de les previstes) de 88 espectacles provinents de 16 països diferents, entre les quals cal destacar 27 estrenes absolutes i 15 estrenes a l’Estat espanyol. El festival també va apostar per la producció i va coproduir 18 dels espectacles presentats. Alguns dels creadors internacionals més destacats que es van poder veure al festival van ser: Oskaras Koršunovas (Dugne ); Guy Cassiers (Orlando ); Toni Servillo (Le voci di dentro ); Thomas Ostermeier (Susn ); Josef Nadj (Woyzeck, ou l’ébauche du vertige ); Sidi Larbi Cherkaoui (4D ); Fabrice Murgia (Le chagrin des ogres ); Christiane Jatahy (Julia ); Romina Paula (Fauna ), i Roberto Suárez al capdavant de Pequeño Teatro de Morondanga (Bienvenido a casa ). Paral·lelament a aquesta àmplia presència internacional, el festival va continuar apostant per l’autoria catalana amb creadors i companyies com Joan Ollé (Degustació. De l’edat de pedra al Celler de Can Roca ), Àlex Rigola (El policía de las ratas, de Roberto Bolaño, i Migranland ), Mal Pelo (L’esperança de vida d’una llebre ), Sergi López (Shakespeare a Benicàssim ), Roger Bernat (Representació: Numax ), Josep Maria Miró (Nerium Park ) i Mentidera Teatre i La Ruta 40 (El balneari ). També es va celebrar la tercera edició del Torneig de Dramatúrgia Catalana i la marató teatral Primera plana. A més de l’edició anual del festival, durant el mes de febrer es va presentar per primer cop Temporada Alta en Buenos Aires – Semana Catalana en Timbre 4, un programa en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull i la sala Timbre 4, amb la finalitat d’acostar la producció teatral catalana al públic argentí i gràcies al qual es van poder veure a Buenos Aires espectacles de Sergi López, Xavier Bobés i Pere Faura, així com una versió catalano-argentina del Torneig de Dramatúrgia.
Dos anys després d’haver estat cancel·lat a Mataró per qüestions econòmiques, el Festival Shakespeare va tornar a la cartellera per celebrar la seva desena edició. Dirigit per Montse Vellvehí i amb la col·laboració i complicitat d’Oriol Broggi i de Julio Manrique, directors artístics de La Perla 29 i del Teatre Romea respectivament, el festival va presentar, en la seva nova ubicació al barri del Raval de Barcelona, vuit espectacles de creadors com Jordi Oriol (La caiguda de l’H (versió muda) ), Paco Azorín (Julio César ), i Moreno Bernardi ([H] Works ), així com diverses activitats paral·leles en altres espais del barri.
La trentatresena edició de la FiraTàrrega. Teatre al carrer, que tingué com a país convidat Mèxic, tot i no aconseguir tants espectadors de pagament com en edicions anteriors, va batre el record absolut de programadors, amb 788 acreditats. La Fira va programar 77 companyies de vuit països diferents, i va seguir apostant decididament per la creació amb el seu programa Laboratoris de Creació i les residències creatives. Alguns dels espectacles amb un èxit més gran van ser: Las Satisfechos, de Trasto Teatro; Lo único que necesita una gran actriz, es una gran obra y las ganas de triunfar, de Vaca 35, i Ârtica, de la companyia catalana Ponten Pie, guanyador del premi Moritz FiraTàrrega.
Finalment, la Sala Trono va organitzar la segona edició del Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT), un festival dedicat a les noves dramatúrgies que va portar a diversos espais de la ciutat de Tarragona propostes com El loco y la camisa, de Banfield Teatro Ensamble, i Los ojos, de Pablo Messiez.
Dansa
L’espectacle Fragments, de Les Slovaks Dance Collective, es va veure al Mercat de les Flors
© Bart Grietens / Mercat de les Flors
El 2013 va ser un any marcat per l’empitjorament de la situació general de la dansa a Catalunya. La reducció i els endarreriments dels ajuts destinats a la dansa, l’impagament de les subvencions dels anys anteriors i la creixent disminució de la programació de dansa als diversos escenaris de tot el país, va posar en perill la continuïtat de la majoria de les companyies. Aquesta situació difícil va obligar moltes companyies a reduccions forçoses de personal, i a una precarització creixent de les condicions laborals. Unes quantes, com el Ballet David Campos, es van veure obligades a tancar definitivament per la manca de viabilitat econòmica. La situació de les companyies de dansa també es va veure agreujada per la desaparició, després de tres edicions, del festival Dansalona, que omplia de dansa diverses sales privades durant els mesos d’agost i setembre. Un altre cop dur per al sector va ser el tancament de La Caldera, un centre de creació de dansa i arts escèniques que feia divuit anys que oferia formació, suport i difusió. L’oferta de dansa als teatres públics es va reduir a la programació de La capitana. Homenatge a Carmen Amaya al TNC, i de dues grans companyies internacionals, el Ballett am Rhein Düsseldorf Duisburg amb L’art de la fuga i el Ballet Nacional de Polònia amb Bach Dances, al Liceu. El Mercat de les Flors va continuar concentrant bona part dels espectacles de dansa i va programar alguns noms del panorama internacional com ara la Hofesh Shechter Company (Uprising/The Art of Not Looking Back ), Antonia Baehr (Laugh ), "Eia" (Capas ), Les Slovaks Dance Collective (Fragments ), O Ultimo Momento (Ce qui reste ), Jérôme Bel (Cédric Andrieux ) i la Cia. Chatha (Do you believe me? ). Entre les companyies catalanes i espanyoles que van passar pels escenaris del Mercat van destacar Roberto Olivan (A place to bury strangers ), Jordi Galí (T ), Aracaladanza (Constelaciones ), Roser López Espinosa (Lowland –Fase 1 ), La Veronal (Siena ), Nats Nus (Mons (quan tanco els ulls) ), IT Dansa amb diverses coreografies i Juan Kruz Díaz de Garaio Esnaola (Remates i Romances ). Dins de la programació del Mercat també es va presentar el festival IDN (Imatge, Dansa i Nous mitjans) i la segona edició del Sâlmon European Talents Upstream, dedicats a les propostes nacionals i internacionals més innovadores de dansa i performance. També cal destacar la continuïtat del projecte Espai Dansat! al Sant Andreu Teatre, on es van veure alguns espectacles de creadors catalans com Cesc Gelabert V.O. +, de la Companyia Gelabert Azzopardi; Next, d’Àngels Margarit; Simplicissimus, de Roberto G. Alonso, i For Ever and a Day, de Mar Gómez. Altres teatres que van oferir puntualment espectacles de dansa van ser el Tívoli, amb Aeternum, de Los Vivancos, i el Teatre Victòria, amb Bolero, Seguiriya, Tres, Après toi, del Víctor Ullate Ballet.
Premis
Al Mercat de les Flors es va representar Ce qui reste, de la companyia de circ O Ultimo Momento
© Ricardo Salas / Mercat de les Flors
La reducció del nombre de premis i l’abolició de categories en els premis nacionals, anunciades pel Govern de la Generalitat de Catalunya, va fer que Hermann Bonnín, guardonat amb el Premi Nacional de cultura per la seva trajectòria innovadora en el món del teatre català, fos l’únic representant del món de les arts escèniques. D’altra banda, els premis Ciutat de Barcelona 2012 van ser per a Jordi Casanovas, com a autor i director de l’obra Pàtria (teatre); Álvaro de la Peña, pel treball coreogràfic Barris en dansa (dansa), i Le Grand C, de la Companyia XY (circ).