Arquitectura 2014

Àfrica

Després que la crisi posés en evidència la necessitat de canviar els paradigmes de l’arquitectura, el 2014 va confirmar un significatiu tomb disciplinar vers la lògica constructiva, l’aprofitament dels recursos existents i l’assumpció d’una ètica professional que respecta les condicions de cada lloc. No és estrany, doncs, que l’atenció s’hagi dirigit vers l’arquitectura que es desenvolupa als marges dels circuits oficials, com és el cas de l’Àfrica, on va arribar l’arquitecte de Mollerussa Xavier Vilalta, per a construir el Mercat Lideta d’Addis Abeba (Etiòpia), una obra permeable, oberta i integradora, que destaca per la seva façana foradada i un gran pati interior en diagonal. Vilalta, que conjuga una arquitectura detallista amb les recerques sobre els models fractals del matemàtic Ron Eglash, ha dissenyat sis projectes més a Etiòpia, com l’hospital de Woldia inspirat en els tukuls, les cases tradicionals de la zona. D’altra banda, a Léo, al sud d’Ouagadougou (Burkina Faso), l’arquitecte africà més rellevant del panorama actual, Diébédo Francis Kéré, també va inaugurar un centre sanitari que té voluntat modèlica. L’edifici és format per deu mòduls idèntics que s’emplacen en angles diversos i creen una àmplia diversitat espacial; a més, una sèrie de gelosies i grans cobertes atenuen els efectes de les inclemències temporals. Kéré, que va ser un dels protagonistes de l’exposició "The architect is present" que es va celebrar a la Fundació ICO de Madrid al mes d’abril, representa l’èxit de l’autoconstrucció dirigida i d’una arquitectura que sorprèn per la seva senzillesa, el seu realisme i pel compromís amb una sostenibilitat que va més enllà de qualsevol impostura disciplinar.

Àsia

Les formes rotundes i futuristes característiques de l’arquitectura de Zaha Hadid van sorgir un altre cop al seu projecte del Dongdaemun Design Plaza, a Seül

© Virgile Simon Bertrand / Zaha Hadid

A l’Orient, la situació és ben diferent, com ho demostra la persistència de l’opulència arquitectònica i dels projectes signats pels arquitectes més reconeguts a escala mundial. Aquest és el cas de Zaha Hadid, que va inaugurar al districte històric de Jongnogu (Seül) el Dongdaemun Design Plaza. Aquest projecte, anomenat Paisatge Metonímic, es caracteritza per les formes rotundes i futuristes, ja habituals en l’arquitecta iraquiana, que arriben ara a la màxima expressió per a satisfer les exigències d’un programa complex que inclou espais comercials, sales d’exposicions, un museu del disseny, un centre de recerca informàtica, un altre centre de convencions i un jardí tancat.

Amèrica

Christian de Portzamparc va retre un homenatge a l’arquitectura moderna brasilera amb la Cidade das Artes, una estructura escultura en què la contundència de les formes s’uneix al brutalisme del formigó

© Hufton + Crow / Portzamparc

El canadenc Frank Gehry va inaugurar el que és el seu primer projecte a l’Amèrica Llatina, el Museu de la Biodiversitat de Panamà. Sota una coberta feta de panells metàl·lics, disposats a manera de plecs de diferents colors, s’allotja un gran atri central que connecta les dues parts de l’edifici i els diferents àmbits expositius. D’altra banda, al districte carioca de Barra de Tijuca de Rio de Janeiro, el francès Christian de Portzamparc va acabar la Cidade das Artes, un gran projecte amb què ret homenatge a la millor arquitectura brasilera de la modernitat. L’evocació es fa palesa en la crua expressivitat d’aquesta estructura escultura, en la contundència de les seves formes i en el brutalisme del formigó. El conjunt acull una gran sala simfònica, altres dependències de música de cambra i electroacústica, tres cinemes, una mediateca i un conservatori. Al nivell superior, destaca el gran mirador que penja sobre els jardins i que confirma la voluntat cívica del projecte.

A Toronto, el japonès Fumihiko Maki va acabar el Museu Aga Khan de la cultura islàmica, un volum compacte de 81 m de llargària amb un gran plec a la part superior de les façanes de granit blanc

© Janet Kimber / AKM

A Toronto, el japonès Fumihiko Maki va acabar el Museu Aga Khan de la cultura islàmica, un volum compacte de 81 m de llargària amb un gran plec a la part superior de les façanes de granit blanc; a l’interior, la llum penetra a través d’uns lluernaris hexagonals i projecta diferents motius gràfics de la tradició islàmica. Als Estats Units, va obrir al públic el Museu d’Art d’Aspen (Colorado), una obra del japonès Shigeru Ban –premi Pritzker 2014–, que sorprèn per la seva façana permeable, feta amb una pell trenada de fusta, i per la gran escala interior que organitza els tres nivells de l’edifici i dirigeix la transició vers els diferents espais expositius. A través de la coberta –formada per una estructura triangulada vista feta amb peces ondulades de fusta– i de les lluernes de la terrassa jardí, la llum natural arriba a les galeries de la segona planta alhora que qualifica l’interior.

Europa

A Milà es va inaugurar el projecte experimental Bosco Verticale, uns gratacels on s’ha instal·lat un univers de vegetació per generar diferents microclimes en els habitatges

© Paolo Rosselli / Stefano Boeri

Com Portzamparc, el català Josep Lluís Mateo també va evocar l’arquitectura brasilera i portuguesa en presentar el seu centre cultural de Castelo Branco (Portugal). El centre, que flota suspès sobre una plaça, allibera l’espai de la base per tal d’aixoplugar una pista de patinatge sobre gel coberta i crear la continuïtat amb l’entorn urbà històric. Amb una façana de fusta, una altra de formigó i una pell de zinc a la part suspesa, el centre, que acull sales d’exposicions, un auditori i altres dependències, es va presentar en públic com una "bombolla d’activitat". D’altra banda, a Zuric, Shigeru Ban va presentar la seu del grup mediàtic Tamedia, un projecte que respon a les condicions de compromís ecològic, excel·lència tècnica i contenció que identifiquen l’arquitectura suïssa. L’obra sorprèn per la seva estructura vista, feta totalment de fusta i revestida de vidre, una innovació tècnica i ambiental que, a més, qualifica els espais interiors i la relació de l’edifici amb la ciutat; a la planta baixa sorprèn la textura del paviment fet amb 100.000 pedres de riu del cantó de Ticino. A Milà, l’estudi de Stefano Boeri va acabar el Bosco Verticale, un projecte experimental format per dos gratacels residencials de 112 m i 80 m respectivament, que tenen uns balcons esgraonats de formigó en els quals s’ha instal·lat un univers de vegetació que té la voluntat de generar diferents microclimes en els habitatges.

El gratacel de l’arquitecte Dominique Perrault va ser inaugurat a la Donau City de Viena

© Robert F. Tobler

Gairebé dotze anys després de l’inici del projecte, Dominique Perrault va inaugurar a Viena el primer gratacel de la Donau City (‘Ciutat del Danubi’), el més alt de la capital. La torre allotja apartaments, un restaurant panoràmic, oficines i quinze plantes d’hotel i actua com a llindar del nou districte urbà, tot cercant la relació amb el Danubi i potenciant, alhora, la presència dels vianants mitjançant un hàbil joc de rampes, escales, miradors i zones de passeig.

França va ser un dels llocs en els quals es va confirmar la projecció internacional de la millor arquitectura catalana: així, l’equip RCR –Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta–, d’Olot, va acabar dos projectes emblemàtics: el Museu Soulages (Rodés) i el Centre d’Art i Disseny La Cuisine (Nègrepelisse). El Museu és una obra monumental que, pel seu emplaçament al pendent del parc del Foirail, estableix un interessant diàleg amb l’entorn, a través d’una seqüència de cinc volums rectangulars i dues façanes clarament definides per la seva presència paisatgística. Així, mentre la façana sud mira als jardins i a la ciutat i no supera els tres metres, a la nord emergeix la contundència volumètrica de les caixes d’acer Corten en voladís sobre el camí circumdant; a més, tot el conjunt és travessat per unes escales que faciliten la invasió cívica dels vianants. A l’interior, mitjançant un recorregut continu i fluid de sales d’exposicions de diferents alçàries, es troba un auditori suspès i un restaurant. A La Cuisine, el projecte dels olotins s’adhereix a les restes d’un castell del segle XIII, mitjançant dos edificis paral·lels que organitzen l’esplanada central i els diferents espais, comunicats visualment entre si i amb el paisatge envoltant. Sense sortir de França, a Notre-Dame de Lorette (Nord-Pas-de-Calais) es va inaugurar el monument que ret homenatge als soldats morts durant la Gran Guerra del 1914. El seu artífex, Philippe Prost, va traçar al terreny una el·lipsi que allotja un immens buit a l’interior. La sobrietat d’aquest espai es referma amb una façana interior, revestida de xapes metàl·liques daurades, en la qual s’han inscrit per ordre alfabètic els noms dels 579.606 morts.

Steven Holl va presentar el Reid Building, el nou edifici destinat a dialogar amb l’històric conjunt de l’Escola de Glasgow de Charles R. Mackintosh

© Iwan Baan / Steven Holl

Al juny, Steven Holl va presentar el Reid Building, el nou edifici destinat a dialogar amb l’històric conjunt de l’Escola de Glasgow de Charles R. Mackintosh. Holl va resoldre el repte amb un volum de formigó, recobert per una epidermis de vidre blavós, que acull a l’interior els diferents espais de tallers, travessats per la part superior per tres estructures tubulars, lleugerament inclinades: són les anomenades Driven voids of light, que permeten la integració estructural, la modulació espacial i la qualificació lumínica dels diferents ambients. A Londres, es va obrir la temporada estival de la Serpentine Gallery amb la instal·lació del xilè Smiljan Radic, un embolcall cilíndric, fet de fibra de vidre translúcida, que aixeca el seu perfil oníric sobre quatre grans blocs de pedra; l’obra està inspirada en el relat infantil d’Oscar Wilde El castell del gegant egoista. A la mateixa ciutat, l’equip Rogers Stirk Harbour + Partners va finalitzar l’ampliació del British Museum de Londres, formada per quatre nous pavellons units que afavoreixen la flexibilitat espacial i faciliten l’arribada de la llum als espais ja existents. Rotterdam va acollir el nou projecte de l’equip MVRDV, el complex Markthal, format per dos edificis d’apartaments que uneixen a la part superior mitjançant un gran arc de 40 m d’alçària que allotja un mercat públic. El conjunt replanteja la idea del mercat tradicional, a partir de la seva relació visual i espacial amb els habitatges, una part dels quals és de promoció social. Mentre que les façanes exteriors són l’exemple de la màxima austeritat expressiva, a l’interior els murs estan decorats amb pintures coloristes que representen els diferents productes que es poden trobar al mercat.

Estat espanyol

La seu de CaixaForum a Saragossa és recoberta de xapes perforades d’alumini que condicionen la il·luminació interior

© Fundació La Caixa

L’arquitecta catalana Carme Pinós va acabar la seu de CaixaForum a Saragossa, una espectacular escultura de 7.000 m2, recoberta amb 1.600 xapes perforades d’alumini rere les quals sorgeixen els diferents efectes de la il·luminació interior. El centre allotja dues sales d’exposicions de diferents nivells, un auditori per a 250 persones, una llibreria i una cafeteria restaurant amb terrassa oberta a la ciutat; la presència de Saragossa és una constant també a l’interior, especialment afavorida per les visuals que s’obren al llarg dels recorreguts i pels grans finestrals. A l’extrem sud d’aquesta ciutat, els germans Jaime i Francisco Magén es van enfrontar al repte de transformar un "territori inhòspit en un lloc habitable", amb el projecte de l’escola del barri perifèric de Valdespartera. Partint de la configuració d’una plataforma que delimita l’espai central, còncau i ovalat, els arquitectes van crear un lloc de trobada i relació, una plaça adaptada a les necessitats infantils, al voltant de la qual es distribueixen les diferents dependències docents. La coberta actua com un gran porxo continu que s’aixeca en dos dels seus extrems, responent a la concepció dinàmica de la forma en bucle de l’escola. La façana corba de l’exterior està feta amb tubs d’alumini de colors inspirats en els llapis infantils. Aquest és el mateix leitmotiv d’una altra escola que es va inaugurar a Berriozar (Pamplona) i que signen els arquitectes Larraz, Bergera i Beguiristain. Es tracta d’un volum d’una sola planta, embolcallat per una gelosia de làmines de colors i rematat per una dotzena de claraboies que donen dinamisme al conjunt. Com en el cas anterior, l’objectiu era crear un oasi infantil en un entorn de nul·la entitat urbana. Al campus de Pamplona, també es va obrir al públic el nou Museu de la Universitat de Navarra, dissenyat per Rafael Moneo. Malgrat els seus 11.000 m2, distribuïts en dos nivells, la presència abstracta i discreta del conjunt expressa la seva vocació de mirador urbà, des de l’encaix dels sis mòduls de formigó repicat que se situen en un pendent del terreny. La fragmentació del programa crea una seqüència d’espais intersticials que articulen els recorreguts a través de la important col·lecció d’art i fotografia que acull el museu, dels espais per a activitats escèniques i de l’auditori per a 750 espectadors.

Països Catalans

“Canòpia urbana” va ser la proposta escollida per transformar la plaça de les Glòries Catalanes en un gran eix verd que unirà la Trinitat, la Sagrera i la Ciutadella

© Ajuntament de Barcelona

Finalment, es va resoldre l’enigma de la remodelació de la plaça de les Glòries de Barcelona, amb un concurs públic que va guanyar la proposta "Canòpia Urbana", de l’equip francocatalà format per l’Agence Ter i la gironina Ana Coello de Llobet. La proposta, essencialment paisatgística, transforma les Glòries en l’element central d’un gran eix verd que unirà la Trinitat, la Sagrera i la Ciutadella. L’estratègia també recupera el vell rec Comtal, incorpora un mirador elevat sobre el parc fins a la Meridiana i transforma aquell sector de la Diagonal en un passeig per a vianants, a més de soterrar la Gran Via. El projecte es va presentar a Nova York, dins l’exposició "Barcelona Glòries: Dialogue and Transformation", en el marc de la celebració de l’Any de l’Arquitectura Catalana en aquella ciutat.

Al juny, al barri de Sant Gervasi de Barcelona va obrir les portes la nova biblioteca Joan Maragall, una obra de l’equip Baena-Casamor, formada per quatre volums irregulars que s’emplacen al terreny aprofitant el seu desnivell i, en la seva dispersió, creen accessos i patis de llum sota una coberta enjardinada que recupera la vegetació de la preexistent Vila Florida. La configuració del conjunt es resol amb el que els autors anomenen els "patis de llum i silenci" –embolcallats de vidre, il·luminen, ventilen i aïllen la biblioteca de l’exterior– i els "patis de llibres i coneixement" –uns prismes sòlids plens de llibres que alhora formen part de l’estructura que suporta la biblioteca–. La Universitat Pompeu Fabra va tenir enllestit el nou edifici del Parc de la Recerca, dissenyat per l’arquitecte Juan Navarro Baldeweg. Es tracta del mòdul de dimensions més grans dels tres que s’han previst construir i que ocupa l’espai central, separat dels altres dos per uns estrets patis entre els quals es disposen uns parasols de colors per a animar l’espai i filtrar la llum solar. L’edifici s’estructura en cinc plantes, un àtic i un soterrani, amb un vestíbul vertical que es destina a les àrees comunes de descans. A l’entorn de la plaça d’Europa de l’Hospitalet de Llobregat, també es va inaugurar la nova seu de l’empresa Puig, un edifici de 22 plantes signat per Rafael Moneo, Lucho Marcial i GCA Arquitectes, que destaca per la seva façana de faixes de vidre en espiral que actua com a filtre visual i parament de control energètic.

Premis i esdeveniments culturals

Al mes de juny, Shigeru Ban (Tòquio, 1957) va recollir al Rijsmuseum d’Amsterdam el premi Pritzker 2014. El jurat va valorar l’obra perquè la sostenibilitat no és un concepte sinó un fet intrínsec. I és que Ban és un arquitecte de fets més que de paraules, que sempre ha intentat trobar la millor solució davant una realitat que sutura amb la seva arquitectura desmuntable, feta de cartró i de paper, i amb la qual aixeca refugis per a la gent de les zones devastades per les catàstrofes. Ban és l’autor de la reconstrucció de l’església de Kobe (Taiwan), de la sala de concerts de L’Aquila i dels refugis per als veïns de Fukushima que necessitaven recuperar la intimitat després de l’accident nuclear; també ha dissenyat una catedral de cartró a Nova Zelanda i el Centre Pompidou de Metz, entre altres obres.

A la vuitena edició del premi a l’Espai Públic Europeu, el jurat va reconèixer les arquitectures que transformen la ciutat i afavoreixen l’apropiació dels espais per la gent. Així, es va premiar l’observatori per als aiguamolls de Rainham (Londres), una antiga via ferroviària transformada en circuit de bicicletes a Hèlsinki, un cementiri islàmic a Alteach (Àustria), el Teatre la Lira de Ripoll, les passeres del Vinalopó (Elx) o la renovació del Vieux Port de Marsella. Al juny es va inaugurar la XIV edició de la Biennal de Venècia, que, en aquesta ocasió, va estar dirigida per Rem Koolhaas amb la intenció de redreçar el camí de l’arquitectura i orientar-la vers els seus fonaments. Entre els premis atorgats cal destacar el Lleó de Plata que va rebre "Sales Oddity: Milano 2 i la Política de l’Urbanisme Direct-to-Home TV", una recerca sobre el domini dels mitjans de comunicació a l’espai urbà, dirigida per l’arquitecte madrileny Andrés Jaque. El Lleó d’Or a la Trajectòria, el va guanyar l’arquitecta canadenca Phyllis Lambert, figura clau de l’arquitectura del segle XX, col·laboradora de Mies van der Rohe i fundadora del Centre Canadien d’Architecture. Amb el títol "Arquitectures Empeltades", el pavelló català va exhibir una particular visió de l’arquitectura catalana: partint de la casa Bofarull de Josep M. Jujol, un seguit de projectes explicaven les diferents maneres d’enfrontar la relació amb la tradició que identifiquen una part important de la nostra arquitectura contemporània. A la Biennal també es va presentar oficialment la maqueta de 15 m de longitud de Planta, el nou centre d’art de la Fundació Sorigué que dissenya l’arquitecte holandès Kees Kaan.

D’altra banda, com ja és habitual, els premis FAD van reconèixer l’arquitectura que torna "als valors disciplinaris de l’ofici i a l’ètica social i de servei". El premi principal va recaure en el disseny d’una ruta per a vianants i un edifici que enllacen el centre de Lisboa amb el Castell de Sant Jordi, una obra de l’arquitecte João Pedro Falcão de Campos; el FAD d’Intervencions Efímeres es va atorgar a Wild Furniture-L’Autèntica Cadira de Barcelona, de Müller-Patout; el d’Interiorisme, a la Casa Entremurs, de RCR, i el de Ciutat i Paisatge, el va guanyar el Grup Aranea pel Valle Trenzado (Elx). Als Estats Units es van concedir per primer cop els premis Müller-Patout, per reconèixer la millor arquitectura construïda a Amèrica durant la darrera dècada. El portuguès Álvaro Siza va ser premiat per la Fundació Iberé Camargo de Porto Alegre (2008) i els suïssos Herzog & De Meuron, per l’edifici pàrquing de Miami Beach (2011). Aquest 2014 va ser l’any de Frank Gehry, amb una retrospectiva de la seva obra al Centre Pompidou de París, la inauguració de l’edifici que va dissenyar per a la Fundació Louis Vuitton de París i la recepció del premi Príncipe de Asturias de les arts.

L’Ajuntament de Barcelona va promoure la commemoració del Tricentenari amb l’acció “BCN RE.SET Circuit d’Arquitectura Efímera al Carrer”, codirigida per l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director artístic Àlex Ollé

© Ajuntament de Barcelona

Barcelona va ser l’escenari de diferents accions que promouen la construcció participativa de l’entorn urbà. Així, amb el lema "La ciutat no es ven, es viu", la xarxa Arquitectures Col·lectives va celebrar al juny una trobada centrada en debats i diferents tallers sobre l’activació de solars en desús, la recuperació de la memòria del barraquisme o els sistemes d’autoconstrucció, entre altres accions. L’Ajuntament de Barcelona va promoure la commemoració del Tricentenari amb l’acció "BCN RE.SET Circuit d’Arquitectura Efímera al Carrer", codirigida per l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director artístic Àlex Ollé. El circuit va presentar una sèrie d’intervencions artístiques als espais i les places de Ciutat Vella i el muntatge d’un gran mur de 70 m de longitud que es va instal·lar al parc de la Ciutadella amb grafits d’artistes, en una banda, i obert a la participació plàstica ciutadana, a l’altra. Després de cinc anys de treballs de rehabilitació, va reobrir al públic el recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. I l’Ajuntament va anunciar la futura rehabilitació dels pavellons de Montjuïc de Puig i Cadafalch que acolliran el nou Museu Nacional d’Arquitectura de Catalunya, en el qual s’exhibirà l’arquitectura catalana dels darrers setanta-cinc anys i una part de les maquetes i els projectes que conserva la Fundació Mies van der Rohe.

Obituari

El Disseny Hub Barcelona, seu del Museu del Disseny va ser un dels darrers edificis projectats per David Mackay, juntament amb Josep Martorell i Oriol Bohigas

© Museu del Disseny de Barcelona / Lourdes Jansana

Al gener va morir a 60 anys l’arquitecta escocesa Kathryn Findlay, la qual, amb el seu marit, el japonès Eisaku Ushida, va crear una arquitectura orgànica i futurista exempta de prejudicis i capaç de defugir qualsevol ortodòxia o intent de classificació; a més, Findlay va ser la primera dona que va impartir docència a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Tòquio. Al febrer, va desaparèixer, a 73 anys, Manuel de las Casas, especialista en la restauració de monuments que, com a subdirector general d’Arquitectura (1982), va endegar la rehabilitació dels principals teatres espanyols. També va morir a 100 anys l’arquitecte basc Rafael Aburto, autor de l’edifici de la Delegación Nacional de Sindicatos de Madrid (1949) –junt amb Francisco de Asís Cabrero–, i de la seu del diari Pueblo, entre moltes altres obres. A Israel, va morir, a 87 anys, l’artífex de la Tel-Aviv moderna, Avraham Yaski, un arquitecte d’origen romanès que va dissenyar la plaça de Rabin, nombrosos habitatges socials, però també torres de luxe i el conegut Centre Azrieli, un complex de tres edificis, amb oficines, hotels i centres comercials. A 80 anys, va morir Hans Hollein, l’únic arquitecte austríac que havia rebut el Pritzker (1985) per la seva obra eclèctica, creativa i agosarada, que es va materialitzar en nombrosos projectes que qüestionaven les fronteres entre l’art, l’arquitectura i la vida quotidiana, com els preciosistes locals comercials vienesos, el sorprenent centre Haas Haus o el Museu de Mönchengladbach, entre d’altres. Al maig, l’arquitectura catalana contemporània va perdre el mestratge d’Albert Viaplana, el qual, amb Helio Piñón, va ser el responsable del gir disciplinar del final dels anys setanta vers una arquitectura conceptual i abstracta que deixava enrere els realismes de l’Escola de Barcelona. Entre els seus projectes destaquen la plaça dels Països Catalans, el Centre d’Art Santa Mònica, l’hotel Hilton de la Diagonal, el Centre de Cultura Contemporània, la remodelació de la plaça de Lesseps i la definició de la d’Europa, a l’Hospitalet de Llobregat. També va desaparèixer el milanès Massimo Vignelli, responsable de l’estudi de disseny gràfic, industrial i arquitectònic Vignelli Associates de Nova York, amb el qual va dissenyar el polèmic mapa del metro d’aquesta ciutat i la imatge de marca de nombroses companyies com American Airlines, United Colors of Benetton, Ducati, Gillette, IBM o Ford, entre d’altres. A València, va morir l’arquitecte Emilio Giménez, autor de l’IVAM, catedràtic de projectes i mestre de diferents generacions d’arquitectes valencians. Al setembre, va traspassar Josep M. de Ribot, artífex de la rehabilitació dels monestirs de Ripoll i Sant Pere de Galligants, alcalde de Girona (1957) i restaurador del claustre i la torre de Carlemany de la catedral d’aquesta ciutat. L’equip d’arquitectes MBM (Martorell-Bohigas-Mackay) va perdre un dels seus components, l’arquitecte d’origen britànic David Mackay, que va morir, a 81 anys, a Barcelona. Mackay n’era soci des del 1962, data a partir de la qual l’equip va projectar obres tan significatives com l’illa Escorial, les escoles Thau i Garbí o la Vila i el Port Olímpic, fins a arribar al que ha estat un dels seus darrers edificis, el Disseny Hub Barcelona, inaugurat al final del 2014. Finalment, també va desaparèixer, a 77 anys, el paisatgista francès Michel Corajoud, el qual, des de l’Atelier d’Urbanisme et d’Architecture (AUA), va projectar el parc de Villeneuve (Grenoble) amb Henri Ciriani i Borja Huidobro. Entre les seves obres cal esmentar el parc de Sausset en Seine Saint-Denis, l’entorn de la Cité Internationale de Lyon i l’ampliació de l’entorn de Ronchamp, feta en col·laboració amb l’italià Renzo Piano.